Illes Balears
Illes Balears:
Balears:
Pitiuses:
Polsa sobre l'illa de la que t'interessi la informació.
dilluns, 15 de desembre del 2025
diumenge, 14 de desembre del 2025
Formentera
Formentera
Situació, extensió i població:
Formentera és l’illa més petita i meridional de les Illes Balears. Està situada al sud de l’illa d’Eivissa, de la que está separada per un estret pas d'aigua i d'illots anomenat Freus, de 7 quilòmetres de longitud. És l’illa més meridional de l’arxipelag balear.
En les seves profunditats, l’envolta un bosc submarí de posidònia que és Patrimoni de la Humanitat.
Té una superfície de 83,2 km². És l'illa habitada de menor extensió de les Illes Balears.
La població de Formentera va assolir el 2024 els 11.483 habitants. A més, Formentera va ser l'illa amb la proporció més gran de residents nascuts fora de les Illes Balears: el 62,84%. Aquest percentatge és lleugerament superior al dEivissa (61,7%) i clarament més elevat que a Mallorca (45,7%) i Menorca (44,1%).
A Formentera, la població ha augmentat però de manera molt menys significativa que a les altres illes balears. A passat dels 11.389 habitants l’any 2023 a 11.483 habitants l’any 2024 (increment de 94), dels quals 5.893 són homes i 5.590 són dones.
Municipi i nuclis de població:
L’illa de Formentera consta d’un sol municipi: Sant Francesc Xavier (sant Francesc de Formentera), que és la capital del municipi (és seu del Consell de Formentera i de l’Ajuntament). I, a més, els següents nuclis de població: Sant Ferran de ses Roques, es Cap de Barbaria, Pilar de la Mola, sa Savina, es Pujols, es Caló, ses Bardetes, i ses Salines.
Sant Francesc Xavier és el centre administratiu de l’illa que destaca la seva tosca església, fortalesa en el centre del seu nucli antic. Al nord hi ha La Savina i Es Pujols, les principals zones turístiques de recepció de viatgers. El solitari Pilar de la Mola és el lloc més aïllat, però pren vida a l’estiu amb el seu mercat artesanal els dimecres i diumenges a la tarda. Es Caló de Sant Agustí és un poblet de pescadors on trobem el veritable sabor mediterrani de la illa i Sant Ferran ens recorda la vella essència hippy i bohèmia de les Pitiüses que, d’alguna manera, continua viva en ambdues illes.
Eivissa
Eivissa,
Situació, extensió i població
Eivissa és l’illa més occidental de l’arxipèlag de les Balears, respecte de les quals ocupa una posició meridional, juntament amb Formentera i illots adjacents, amb les quals forma les illes Pitiüses. Eivissa és, en comparació a la resta d’illes que ocupen la Mediterrània occidental, que són poques i grosses, molt petita.
La posició geogràfica és, latitud 38º 50’ 40" al cap des Falcó i 39º 06’ 22" al pla d’en Serra, latitud Nord, i els meridians 1º 17’ 27" al cap des Jueu i 1º 37’ 48" al cap de Campanitx, longitud. Est
L’extensió de l’illa, segons els autors, va de 541 a 570 km2, de l’11 al 12 per cent del total de la superfície de l’arxipèlag. La distància interior màxima, de SW a NE, és de 41 km, des de la punta des Savinar a la punta de cala de Jonc; d’E a W la màxima és només 22 km.
L'illa d'Eivissa té per primera vegada més de 160.000 habitants (161.485), any 2024, davant dels 159.180 censats el 2023, segons les dades que ha donat avui l'Institut Nacional d'Estadística (INE).
Del total de la població, 82.391 són homes i 79.094 són dones.
Eivissa. Geografia física
De la mateixa manera que ocorre amb les altres Illes Balears excepte una part de Menorca, l'illa d'Eivissa és fruit del plegament de materials dipositats al mar durant el secundari, produït durant l'orogènia alpina, al terciari. Ve a ser una continuació de les serralades Bètiques. Està formada per dos conjunts: un, al sud-oest, format per les muntanyes de Sant Josep (on hi ha Sa Talaia); i l'altre, al nord-est, que és el conjunt format per es Amunts i els turons o puigs de Santa Eulària. Entre ells queden dues badies: la badia de Portmany i la d'Eivissa, que són parcialment omplertes per materials sedimentaris que formen el Pla de Portmany i el Pla de Vila. Unes petites elevacions a l'extrem sud de l'illa tenen per conseqüència l'aparició d'un altre pla sedimentari parcialment omplert que dona una zona d'aiguamolls convertits per l'home en Ses Salines, i que entra en contacte amb el Pla de Vila per la zona de Platja d'en Bossa.
El relleu resultant del seu origen és accidentat. Es tracta d'una illa de relleu muntanyós, si bé són elevacions suaus. Això obliga l'home a la construcció de feixes per aprofitar-la. La costa és en conseqüència també accidentada, i alterna penya-segats amb petites cales, i només hi ha grans platges a les zones que toquen els plans o les salines (Platja d'en Bossa, ses Salines o Talamanca).
Les muntanyes eivissenques estan formades bàsicament per roca calcària, que doten l'illa d'importants aqüífers, avui dia sobreexplotats. L'illa compta amb l'únic riu de les Balears, el riu de Santa Eulària, que avui dia de riu en conserva només el topònim, ja que només porta aigua després de la pluja com tots els torrents. Però, fins a mitjan segle xx, el riu va portar aigua tot l'any; i s'alimentava exclusivament d'aigües subterrànies i, de fet, encara discorre de forma subterrània.
La vegetació de l'illa és de bosc mediterrani. Està formada gairebé exclusivament per boscos de pi blanc, i sotabosc espès format per plantes arbustives xeròfits com les següents: la mata, l'estepa, el cepell, el romaní o el coscoll. Pel que fa a la fauna, no hi ha presència de grans animals ni carnívors ni herbívors. Així hi destaquen els conills, les rates i els eriçons; i — entre els depredadors — el falcó, l'olivassa (òliba) i la gairebé desapareguda geneta. Sí que hi tenen gran presència els ocells. S'han de destacar ses Salines, parc natural fet servir com a punt d'aturada per moltes aus en les seves rutes migratòries entre el nord d'Europa i l'Àfrica (el cas dels flamencs). Al mar, l'illa compta amb importants prats submarins de Posidonia oceanica, actualment amenaçats per la contaminació; i presenta una gran biodiversitat.
Eivissa. Geografia política. Municipis
La Illa d’Eivissa té 5 municipis: Eivissa (ciutat), Santa Eulària des Riu, Sant Josep de sa Talaia, Sant Antoni de Portmany i Sant Joan de Lebritja. Mirau al quadre següent l’extensió, població (any 2022) i densitat de cada municipi i del conjunt de l’Illa.
Amb l’illa de Formentera, que està al seu sud, forma el petit arxipèlag de les Pitiüses. Ambdues, juntament amb les balears Mallorca i Menorca, constitueixen la Comunitat de les Illes Balears.
L’increment del turisme ha produït un gran augment de població els darrers decennis (de 34.442 hab el 1960 a 70.001 hab el 1991) a causa d’un nou fenomen d’immigració, peninsular i estrangera. La tradicional distribució de la població de l’illa -amb un grau elevat de disseminació, i dividida en quartons formats per parròquies subdividides en véndes i alguns nuclis concentrats importants- ha resultat també alterada per les noves formes de vida i les comunicacions.
HISTÒRIA:
No hi ha testimonis de la cultura talaiòtica i el primer poblament fou probablement el de l’ocupació cartaginesa, que hi arribà devers el 654 aC. A més del valor de l’illa com a punt d’escala del món púnic, els productes agrícoles, la sal i les consegüents conserves de peix (garum) li donaren fama. El nom cartaginès de l’illa (Ibusim) fou llatinitzat pels romans (Ebusus).
Esdevingué colònia romana i al segle I dC la capital adquirí la categoria de municipum. La romanització fou lenta i des de la fi de l’imperi la seva història es mantingué molt lligada a la de la resta de les Balears. Ocupada pels vàndals (425-533) i pels bizantins.
Des del segle VIII hi hagué incursions àrabs i al segle següent fou ocupada per l’emirat de Còrdova i després per la taifa de Dénia.
Després d’una breu ocupació dels pisans i les tropes catalanes de Ramon Berenguer III de Barcelona (1114), fou dominada pels almoràvits i els almohades (1188).
Jaume I, ja des de Mallorca, féu ocupar l’illa (1235), que seguí les vicissituds del Regne de Mallorca. La llengua dels habitants és, des d’aleshores, una variant dialectal de la modalitat balear del català.
Els drets adquirits per l’arquebisbe Guillem de Montgrí en la conquesta feren que un dels grans senyors de l’illa fos l’arquebisbat de Tarragona. La Pesta Negra (1348), la guerra dels Dos Peres (1359), les incursions àrabs i la pirateria turca, l’atac dels agermanats (1522), les guerres del nord d’Àfrica, etc, foren elements molt negatius en la vida eivissenca.
Al llarg del segle XVI les poblacions i les costes foren fortificades i, malgrat la pesta del 1652, la situació hi millorà.
La població, que havia estat austriacista, jurà fidelitat a Felip V de Borbó el 1715.
La prosperitat econòmica general d’aquest segle arribà a l’illa: hi foren construïdes noves parròquies i el 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa. Dels 11.500 habitants del 1746 es passà als 19.000 del 1842 i a 22.000 el 1887. S’inicià la construcció de carreteres i el port modern d’Eivissa fou bastit a partir del 1882.
L’arribada del turisme (la Vila, Sant Antoni i Santa Eulària) és anterior a la guerra civil espanyola, durant la qual, llevat l’efímera ocupació republicana del capità Alberto Bayo, estigué en poder del bàndol franquista.
dijous, 11 de desembre del 2025
Arc Mediterrani. Desembre 2025
Arc Mediterrani. Desembre 2025. (Enviament 25. 2025-26-5)
https://arcmediterrani.blogspot.com
https://arcmediterrani.blogspot.com
Encara queda algun membre o partidari del PP o de Vox?
Des de la selva amazònica, a la ciutat de Lima, de bell nou. Cecil Buele
Si t'agrada, envia aquest escrit als teus familiars, amics, amigues i contactes no comercials. Gràcies.
Si no vols rebre més missatges generals d'aquests blogs, contesta aquest correu dient: "No vull rebre més missatges generals d'aquests blogs" i t'esborrarem de la llista que te'ls envia.
Si ets persona humanista (t'interessen les persones més que el capitalisme i més que el feixisme) i vols pertanyer a un grup (Io) de persones humanistes que es comuniquen per correu electrònic, envia un correu a: humanists-humanistes-humanistas+subscribe@groups.io
Salutacions cordials
Toni Ramis
Arco Atlantico. Diciembre 2025. (Envio 25. 2025-26-5)
¿Aún queda algún miembro o partidario del PP o de Vox?
Mallorca natural 20: Cap de Cavalleria / Sant Jordi.
Si te gusta, envía este escrito a tus familiares, amigos, amigas y contactos no comerciales. Gracias.
Si no quieres recibir más mensajes generales de estos blogs, contesta este correo diciendo: "No quiero recibir más mensajes generales de estos blogs" y te borraremos de la lista que te los envía.
Si eres persona humanista (te interesan las personas más que el capitalismo y más que el fascismo) y quieres pertenecer a un grupo (Io) de personas humanistas que se comunican por correo electrónico, envía un correo a: humanists-humanistes-humanistas+subscribe@groups.io
Saludos cordiales
Toni Ramis
Atlantic Arc. December 2025. (Shipping 25. 2025-26-5) https://arcoatlantico.blogspot.com
Are there any members or supporters of the PP or Vox still left?
The Old Observer: The Trial of the State Attorney General
If you like this post, please share it with your family, friends, and non-business contacts. Thank you.
If you are a humanist person (more interested in people than in capitalism and fascism) and would like to join a group (Io) of humanist people who communicate via email, please send an email to:
humanists-humanistes-humanistas+subscribe@groups.io
humanists-humanistes-humanistas+subscribe@groups.io
Best regards,
Toni Ramis
diumenge, 7 de desembre del 2025
Menorca
1 Situació, extensió i població
2 Geografia Física
3 Geografia política. Municipis
4 Cronologia i història recent
2 Geografia Física
3 Geografia política. Municipis
4 Cronologia i història recent
1 Situació, extensió i població
Menorca és l'illa més septentrional de les Balears. Té una extensió de 701 km², se situa al bell mig de la Mediterrània occidental (40°N 4°E), gairebé equidistant de terres africanes, itàliques i ibèriques.
Té una població de 101.000 habitants (any 2024).
2 Geografia Física
Menorca té una forma allargada que recorda una mongeta; una línia imaginària que la recorre pel centre en direcció NO-SE la divideix en dues parts ben diferenciades des del punt de vista geològic. La meitat sud, el Migjorn, és calcari i participa dels trets comuns amb la resta de les illes germanes, però a la meitat nord, la Tramuntana, afloren materials primaris i secundaris, molt antics, que no es troben a cap altre lloc del territori balear. Això es tradueix en un paisatge fortament contrastat entre la costa nord de Menorca i la sud.
L'illa i els illots que l'envolten constitueixen un resum de la Mediterrània occidental, en què es poden trobar la majoria dels ecosistemes característics d'aquesta zona, excepte els fluvials i muntanyencs. Però, alhora, Menorca conté nombroses espècies endèmiques o tirrèniques, és a dir, exclusives d'aquesta illa o bé compartides només amb altres terres properes com Mallorca, Còrsega i Sardenya. Aquesta barreja de generalitats i singularitats fa especialment atractiu el patrimoni natural d'aquest territori, alhora fortament humanitzat des de fa 4.000 anys.
Menorca és l'illa més septentrional de les Balears, i lloc d'origen dels menorquins. Presenta una història natural i humana i una geografia peculiars. El nom prové de les expressions llatines Balearis Minor i Minorica, que és com la coneixien els romans, pel fet que l'illa és la més petita d'entre les dues Illes Balears (el mot llatí minor va donar al català menor). Lingüísticament, a Menorca es parla el menorquí, un subdialecte del dialecte balear (del bloc oriental de la llengua catalana). Fins i tot, els rodols de Maó i Ciutadella tenen parlars diferents, caracteritzats per la diferent pronúncia de la 'e' tònica i per l'entonació, que és terminal ascendent a l'àrea de Maó, i descendent a l'àrea de Ciutadella.
Menorca no ofereix grans altures, donant la impressió de ser una immensa roca solcada a la part sud (uns 435 km quadrats) per profunds barrancs, ia la part nord (uns 267 km quadrats) formada per una sèrie de turons suaus que tanquen grans valls i planes, com les de Faváritx (Maó) (Ciutadella), El Plans (Alaior).
La muntanya més alta és El Toro (d'uns 350 m.), el nom del qual deriva versemblantment del vocable àrab Al-tour (l'altura, la muntanya), que cap relació guarda amb la pietosa llegenda del toro que obre camí a Es Pas des Bou a uns monjos mercedaris, que habitaven en un convent a terres del Lloc de Linà amagada en una cova una imatge de la Verge Maria.
L'arxipèlag de les Illes Balears és la prolongació cap al mar de les serralades Bètiques, formant la seva àrea més oriental i la posició extrema de Menorca fa que les seves característiques siguin diferents, tant de la resta de les illes com de les serres de les quals prové.
Menorca està dividida en dues regions geològiques molt diferents, Tramuntana i Migjorn, separades per una línia que va des del port de Maó fins a Cala Morell, seguint aproximadament la carretera Maó-Ciutadella.
La zona de Tramuntana, situada al nord, presenta els materials més antics, mostrant una costa accidentada, de roques fracturades i plegades, molt desigual i agresta, nombrosos caps i cales de sorra vermellosa o fosca. No obstant això, el relleu és suau en forma de petits monticles, arrodonits pel vent de Tramuntana. El terreny forma un entramat heterogeni constituït principalment per conglomerats, gresos, argiles i calcàries.
Per la seva banda, la zona de Migjorn, el sud de l'illa, està formada principalment per la roca més representativa: el marès. Aquesta extensa plataforma de roca calcària forma un pla gairebé horitzontal de costes rectes, amb penya-segats importants i platges llargues i obertes de sorra blanca. Nombrosos barrancs esculpits per l'aigua formen una xarxa fluvial que desemboca a les cales.
La peculiaritat de la geologia de Menorca permet gaudir de l'illa i recórrer les meravelles que s'amaguen a “Sa Roqueta” una vegada i una altra per descobrir nous racons, colors i formes que no es troben en cap altre lloc.
El relleu
En conjunt Menorca és una illa plana la hipsometria de la qual ubica gairebé el 79% de la seva superfície per sota dels 100 m snm, al voltant d'un 20% entre 100 i 200 m snm i poc més d'un 0,6% més enllà dels 200 m.
Tot i això, l'aparent escassetat d'accidents topogràfics d'envergadura no és més que una paradoxa. Encara que d'alçades discretes, Menorca és una illa molt accidentada que posseeix poques superfícies la continuïtat excedeixi uns quants quilòmetres. No és casual, doncs, el domini -gairebé tres quartes parts- dels orònims a la toponímia menorquina.
Aquest contrast entre un relleu notablement accidentat i la modèstia de les seves cotes té la seva raó de ser en la combinació de factors com l’estructura, el control i una complexa història evolutiva; especialment durant els temps quaternaris.
De fet, pocs elements del relleu menorquí escapen a una gènesi i/o control estrictament estructural, des de la tènue diaclassació del Migjorn fins als relleus tipus costa o la mateixa divisisió dels dominis geomòrfics de la illa.
En efecte, la separació entre aquests dominis queda definida per una falla axial que recorre l'illa des del nord de Ciutadella fins al Port de Maó.
A cadascun dels flancs d'aquesta línia es troben territoris de composició litològica i edat ben diferenciats. El Migjorn domini meridional- és calcari i terciari, cobreix poc més de 435 km2; mentre que Tramuntana el sector septentrional- suma 276 km2 i destaca per allò heterogeni dels seus terrenys paleozoics i mesozoics de naturalesa calcària i silícia (Bourrouilh, 1983).
Una tercera regió, encara que sense la nitidesa de contrastos de les anteriors, matisa la transició de Tramuntana a Migjorn. Es tracta de la Mitjania, un rosari de depressions Pla Verd, Pla d'Alaior- alineades al mateix contacte dels grans dominis descrits (Rosselló, a la premsa).
Amb certa freqüència la Mitjania ha passat desapercebuda a la zonació del medi físic, si bé des de fa temps ha constituït una realitat tàcita per a la vida agrícola de la illa (Baulies, 1964).
La costa meridional, menys articulada que la de Tramuntana, es caracteritza per l'abrupte i rectilini de les parets dels penya-segats, que disminueixen la seva altura als flancs de l'illa per augmentar la seva cota al sector central. Aquest és el cas de les Penyes d'Alaior, amb una altitud mitjana de 50 m snm. La costa només apareix retallada per concavitats d'ordre decamètric que tenen relació amb antigues dolines o conductes freàtics (Fornós, 1998; Fornós et al., 1997; Rosselló et al., 1997) i que constitueixen, en bona part, la desembocadura dels barrancs.
Fauna
La costa de tramuntana és molt ventosa a causa de la proximitat amb el golf de Lleó, i de naturalesa silícica en gran part (a partir de cala Morell fins a Maó, excepte els caps de Cavalleria i de Fornells, i la costa oest d'Addaia). Això ha conreat endemismes que ni tan sols els trobem a Mallorca, espècies úniques de Menorca.
Com ja s'ha dit, quan l'ésser humà s'estableix a l'illa, ara fa 5.500 anys, s'hi donen profundes modificacions. El boix endèmic (Buxus balearica) que recobria gran part de Mallorca i Menorca desapareix, i amb ell, l'únic mamífer en el món que se'l menjava, una cabreta anomenada Myotragus. La sargantana pròpia de les Gimnèsies també va desaparèixer de Menorca i Mallorca, i només van restar representants seus als illots dels voltants (30 subespècies diferents, una per cada illot, la darrera trobada en un illot al mig de l'Albufera d'es Grau, que prova l'antiguitat d'aquesta llenca d'aigua dolça que s'endinsa dins l'illa). Però aquesta desaparició és més recent, durant els primers segles de la nostra era, i es deu a la introducció dels mostels pels romans per controlar els conills que es menjaven els seus conreus.
Amb tot, es coneixen actualment un total de 582 espècies de vertebrats que es reparteixen així: 324 peixos, 3 amfibis, 12 rèptils, 218 aus i 26 mamífers.
La fauna vertebrada terrestre és més aviat pobra (ha perdut els endemismes que tenia per l'efecte humà: la cabreta gimnèsica, la sargantana gimnèsica, la musaranya gimnèsica, la rata cellarda gimnèsica, el ferreret). El conill gegant de Menorca es va extingir molt abans de l'arribada dels primers humans. Actualment destaca la presència de la marta, animal introduït i que s'ha adaptat molt bé als racons forestals de l'illa. Les aus també han perdut espècies per l'efecte humà (l'òliba gegant), però malgrat tot es troben molt ben representades a l'illa.
La situació geogràfica estratègica de l'illa fa que sigui un territori on abunden les visites d'aus migratòries que travessen la Mediterrània per traspassar els continents europeu i africà. També és terra de nidificants tan rars com són la baldriga pufí baleàrica (Puffinus mauretanicus), l'àliga pescadora (Pandion haliaetus) o l'ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus).
Alguns estudis d'anellament reconeixen la presència de 31 espècies d'ocells passeriformes nidificants a Menorca.
Amb tot, la llista de fauna endèmica a Menorca presenta més de 150 espècies, en què també n'hi ha algunes en perill d'extinció.
La fauna invertebrada terrestre de Menorca ha estat objecte d'estudi i seguiment durant la dècada dels 2000. Es coneixen una trentena d'espècies de papallones diürnes citades a l'illa. Els valors enregistrats els anys 2001, 2002 i 2004 d'abundància de papallones diürnes en recorreguts fets per Algendar i el 2004 per Es Grau són notòriament més alts del que caldria esperar per a una zona que es pot considerar litoral, si es comparen amb altres itineraris BMS (Butterfly Monitoring Scheme) de les costes catalanes.
Flora
La flora de Menorca ha estat llargament estudiada en aquests darrers dos segles. Són moltes les llistes florístiques que se n'han extret, de manera que a hores d'ara es pot inferir una bona visió de la vegetació de l'illa, dels seus endemismes, de les espècies de nova aparició, així com del vessant etnobotànic: els seus noms vernaculars i els seus usos en medicina tradicional i en la cultura illenca.
La vegetació potencial de l'illa (entesa com a climàcica) seria majoritàriament forestal i estaria formada per l'ullastrar a la zona de migjorn, i l'alzinar a les muntanyes interiors i barrancs.
També hi cabrien comunitats permanents que formarien conjunts no forestals, com són les dels boscs de ribera d'alguns torrents importants, les dels coixinets espinosos i eixorba-rates als penya-segats costaners i promontoris elevats d'una mica més endins, la nitrohalòfila d'illots, o les d'aiguamolls i sorrals costaners.
La vegetació forestal representa actualment el 33% del territori menorquí, i d'aquesta el 45% és ullastrar i el 15% alzinar. La resta són brolles o marines, és a dir, formacions arbustives baixes que disten encara molt de ser les comunitats arbòries climàciques esmentades.
Les comunitats permanents representen actualment el 3% del territori menorquí. Així, doncs, la vegetació natural a Menorca es troba reduïda al 36% del territori.
Cal també fer esment de la presència de rodals de sureres als llocs d'Algarrovet, Alfavaret, Binimoti, Binillubet, Es Puig Mal, Llinaritx Nou i Sant Isidre. Són poblacions marginals que presenten una peculiar estructura genètica. La singularitat de les poblacions de sureres menorquines radica en la presència de dues filiacions diferents: d'una banda, les que serien de filiació ibèrica (banda oest de l'illa), i les que serien de filiació tirrènica (banda est de l'illa).
Amb tot, la flora endèmica de Menorca presenta 83 tàxons (entre espècies, subespècies i varietats). La flora autòctona no endèmica presenta 1.070 tàxons.
3 Geografia política. Municipis
Municipis:
Ciutadella
Ferreries
Es Mercadal
Es Mijorn Gran
Alaior
Maó
Es Castell
Sant Lluis
Reserva de la biosfera
Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO el 1993. El territori de la reserva inclou, principalment, tota la part terrestre i la seva franja marina circumdant. El 1999 es va crear la Reserva marina del nord de Menorca.
Des del 2016, gràcies al projecte de l'Agència Menorca Reserva de la Biosfera, l'illa compta amb un inventari de llocs de gran interès per poder interpretar i reconèixer el seu patrimoni geològic irrepetible. Alguns dels més destacats són Pont d'en Gil, impressionant arc natural que neix de les fractures de les roques; el Barranc d’Algendar, característic i singular, amb profunds congostos fluvials de parets gairebé verticals tallades al marès; Binimel·là i Pregonda, dues precioses platges amb gran varietat de roques que cavalquen les unes sobre les altres, creant espectaculars formes i dunes de laminacions creuades; Cap de Favàritx, àrea de gran singularitat geològica, on la roca fosca llueix en tota la seva esplendor; Cala Morell, inici de la línia divisòria entre les dues regions geològiques de Menorca, on es pot veure la unió entre aquestes; i el Port de Maó, final d'aquesta línia, que mostra aquesta diferència amb les dues ribes, nord i sud, geològicament diferents.
Municipis de Menorca:
El turisme a Menorca aporta una població visitant que supera amb escreix la població resident a l'illa. Així, segons l'IBAE (Institut Balear d'Estadística), l'any 2003 van visitar Menorca 1.058.019 turistes amb avió i 61.174 amb vaixell. De tots ells, 278.000 provenien de l'Estat espanyol i 840.000 eren d'altres, la majoria britànics (602.588).
Aquesta gran freqüentació de turistes ha conduït a posar en perill moltes àrees protegides (platges verges), com ha assenyalat darrerament l'OBSAM.
Un altre fenomen que s'està donant aquests darrers anys és l'arribada d'immigrants fomentada pel creixement turístic. L'any 1996, hi havia 1.888 persones nascudes a l'estranger que residien a Menorca; l'any 2003 n'hi havia 8.889, és a dir, més de 4 vegades més; i l'any 2007 n'hi havia 15.098, el 17 % del padró. Cal tenir en compte que hi ha dos tipus d'immigrants a Menorca: l'immigrant que ve a passar la jubilació a Menorca, i que majoritàriament és de nacionalitat anglesa (2.094 anglesos empadronats l'any 2003 i 3.241 l'any 2007) o del continent europeu (italians: 479 al 2003 i 996 al 2007, alemanys: 448 al 2003 i 676 al 2007, francesos: 274 al 2003 i 483 al 2007), i l'immigrant que ve a treballar a Menorca, i que majoritàriament és sud-americà (equatorians: 1.176 al 2003 i 1.597 al 2007, colombians: 443 al 2003 i 565 al 2007, argentins: 357 al 2003 i 608 al 2007, bolivians: 139 al 2003 i 691 al 2007, Brasil: 88 al 2003 i 406 al 2007, etc.) o magrebí (marroquins: 855 al 2003 i 1.449 al 2007).
També hi ha la població nascuda en altres comunitats autònomes, que en termes absoluts també augmenta (l'any 2001 era de 16.181 persones, el 2003 de 19.430 i el 2007 de 21.454), però que en termes relatius fa temps que està estancada (el 22-23 % de la població empadronada). D'aquests, andalusos (5.039) i catalans (4.577) eren el 2001 les procedències més nombroses. Aquí també es poden distingir dos tipus d'immigració: un de motivat per raons més aviat socioeconòmiques (andalusos) i un altre motivat per raons més aviat sentimentals, culturals o comercials (catalans).
En tot cas, l'èxit turístic de Menorca ha provocat que tant la classe mitjana com l'obrera d'arreu hagin decidit fixar el lloc de residència permanent en l'illa. I això ha conduït a fer que aproximadament un 40% de la població empadronada actual (2007) no sigui menorquina d'origen. Aquesta és una tendència que es preveu que continuï incrementant-se, de manera que en pocs anys es pot arribar a la paradoxal situació que a Menorca hi visquin més persones no nascudes a l'illa (o sigui, immigrants) que menorquins d'origen (o sigui, autòctons).
Monuments: A l'illa hi ha una gran quantitat de monuments megalítics (navetes, talaiots i taules), però juntament amb aquests es troben també galeries, sales hipòstiles, recintes coberts, coves, etc., la majoria dels quals pertanyen a l'edat del bronze i del ferro, enquadrats dins la cultura talaiòtica. Entre els jaciments arqueològics visitables, hem de destacar la Torre d'en Galmés, Torralba d'en Salort, Trepucó, Talatí de Dalt, Son Catlar i la naveta des Tudons, lloc d'enterrament que data de la transició del pretalaiòtic al talaiòtic inicial, entre Ciutadella i Ferreries.
També hi ha diverses basíliques paleocristianes, una de les quals és propera a la platja de Son Bou (basílica paleocristiana de Son Bou). Podem destacar, també, la ruïna d'una fortalesa medieval a la muntanya de Santa Àgueda, l'últim punt de resistència dels musulmans abans de la conquesta d'Alfons III el 1287.
Al Toro, al centre de l'illa, es troba el santuari de la Verge del Toro (patrona de Menorca). A Ciutadella destaca la catedral basílica de Santa Maria de Ciutadella, construïda entre 1300 i 1365, que combina els estils gòtic i neoclàssic.
L'illa està circumval·lada per un antic sender, el camí de Cavalls (GR-223), que té una longitud al voltant dels 210 km.
4 Cronología i historia recent
La cronologia del poblament humà prehistòric a Menorca és la següent:
- Primeres proves de presència humana: 2000 aC
- Pretalaiòtics: 2000-1500/1000 aC
- Talaiòtics: 1500/1000-123 aC
La cronologia del poblament humà històric a Menorca és aquesta:
- Romanització de Menorca: 123 aC-284, alt imperi
- Cristianització de Menorca: 284-455, baix imperi
- Vàndals i romans d'Orient: 455-628
Segles foscos de saquejos sarraïns i protecció franca, i incursions posteriors d'andalusins i normands: 628-903
- Islamització, el Califat de Còrdova: 903-1015
- Taifa de Dàniyya i assalt dels croats noruecs: 1015-1114
- Almoràvits i almohades: 1114-1231
- Taifa autònoma en mans del moixerif: 1231-1287
- Conquesta catalanoaragonesa de Menorca i repoblació catalana: 1287-1472
- Victòria dels seguidors de Joan el Gran. Regnat de Ferran el Catòlic. Atacs àrabs: 1472-1701
- Regnat de Felip V. Comença un segle d'Il·lustració: 1701-1708.
- La Guerra de Successió espanyola, conquesta anglesa i tractat d'Utrecht: 1708-1756
- Conquesta francesa i tractat de París (1763): 1756-1763
- Govern britànic 1763-1782
- Conquesta espanyola pel duc de Crillon per a Carles III: 1782-1798
- Tercera dominació britànica: el general Charles Steward ocupa l'illa per a la Gran Bretanya, després d'haver desembarcat a la vora occidental del port d'Addaia; i tractat d'Amiens: 1798-1802
- Retorn a l'ocupació espanyola: 1802-1869
- Primera República espanyola i sexenni revolucionari: 1869-1874
- Restauració espanyola: 1874-1931
- Segona República espanyola i Guerra Civil: 1931-1939
- Franquisme: 1939-1978
- Tercer període democràtic. De la transició a l'autonomia: 1978-2025.
Envaïda pels britànics el 1708 durant la Guerra de Successió espanyola i reconeguda oficialment com a territori sota sobirania britànica arran del tractat d'Utrecht (1713), fou durant més de setanta anys una dependència britànica (i el port de Maó una base naval britànica a la Mediterrània) al segle xviii. La presència britànica, especialment durant el mandat del governador Kane, impulsà l'economia de l'illa i la ciutat de Maó esdevingué un centre comercial i de contraban de primer ordre al Mediterrani, a més de desplaçar Ciutadella de la capitalitat que havia ocupat fins aleshores, fet que continua perpetuant entrat el segle XXI una rivalitat entre ambdues ciutats. La influència britànica es pot apreciar en l'arquitectura local, en la gent, en alguns llinatges com Victory, propis de l'illa i de la Gran Bretanya, també la influència anglosaxona es pot notar en el català menorquí i al camp, que va canviar radicalment després de l'arribada dels britànics a l'illa.
No obstant això, pel tractat de París (1763), la Gran Bretanya va guanyar el control de l'illa. Durant la Guerra d'Independència dels Estats Units, que també involucrà França i Espanya, les forces francoespanyoles van derrotar-ne les britàniques i van ocupar l'illa el 4 de febrer de 1782; fou recuperada pels britànics el 1798, en la Guerra angloespanyola durant les guerres contra la França revolucionària. Va ser lliurada a Espanya finalment i permanentment en virtut del tractat d'Amiens el 1802. La puixança marítima de Maó es perllongà durant els primers anys del segle xix, encara que després de revertir a domini espanyol
Durant la Guerra dels Set anys, Menorca va ser presa per França (1756)
Menorca sota domini francès
Durant els anys d'ocupació (1756-1763), els francesos van fundar el poble de Sant Lluís, anomenat així en honor del seu rei, a les voreres del qual hi van plantar vinyes que avui en dia duen el vi de Binifadet. També van introduir qualque paraula com per exemple merci ('mercès, gràcies').
Menorca sota domini britànic
El darrer gran imperi a governar l'illa de Menorca fou l'Imperi britànic, que va fer per Menorca en poc més de 70 anys el que Espanya no havia fet en 200 anys. Els anglesos van construir la primera carretera entre Maó i Ciutadella, la que avui rep el nom de camí d'en Kane; també van ajudar a comercialitzar el formatge de Maó, a més de perfeccionar-lo (gràcies al fet que foren ells qui van introduir les vaques de raça frisona holandesa, i crearen la de raça menorquina amb l'ajuda local, és clar), aquests forans van aconseguir treure moltíssim profit al camp de Menorca, i canviaren per complet l'estil de ramaderia i agricultura illenca. Tant, que avui no n'ha canviat en absolut, excepte en la tecnologia, que lògicament ha evolucionat. S'utilitzen les mateixes tècniques per a cridar les vaques, fent el xiulet de wooks, referent a les paraules oaks o cows, així com van ensenyar als illencs les tècniques per a elaborar millor el formatge de Maó, el que avui en dia coneixem; gràcies al fet que en la tercera dominació britànica els espanyols i els anglesos no es duien malament, va ajudar a preservar-ho tot millor.
Les famoses finestres de guillotina que tant es poden observar a Anglaterra i les Illes Britàniques en general, també es poden veure a Menorca en moltes edificacions històriques (i també en d'altres no tan històriques). Van importar la gallina anglesa, que avui és una mescla amb la menorquina i que adopta un color característic marró fosc negre. Els anglesos també foren els qui van crear els primers nuclis d'antics llocs, que ara són nuclis urbans com el de Trebalúger, a l'antiga George Town (Es Castell), poble fundat pels britànics en honor del seu rei en aquell moment. També és gràcies als anglesos que Maó sigui la capital avui, i que l'aljub d'es Mercadal pugui tractar les aigües del centre rural de l'illa.
Actualment, encara hi ha mots que han perdurat al llarg de 205 anys, anglicismes del menorquí com mèrvil (marble), xoc (chalk), etc., amb una pronunciació molt similar. Tot i la semblança entre les paraules bòtil i bottle, aquest mot no és un anglicisme.
Les diferents torres de defensa que hi ha a l'illa, de sud a nord i de llevant a ponent, es van construir contra els atacs de corsaris d'Àfrica i del sud d'Europa (turcs, grecs, etc.).
Guerra Civil
Durant la Guerra Civil Espanyola, Menorca va romandre fidel al govern legítim de la República, mantenint la postura fins a la batalla de Menorca al febrer de 1939, quan no hi hagué més remei que pactar la rendició de l'illa, mentre que Mallorca s'uní al bàndol feixista. El brigada republicà Pere Marquès, després d'aconseguir que el general Bosch rendís el comandament de l'illa, s'erigí en la màxima autoritat militar de Menorca i fou responsable dels afusellaments realitzats durant el 2 i 3 d'agost de 1936 a la fortalesa de la Mola de Maó, en què executaren el cap d'aquesta penitenciària militar, el tinent coronel Rafael Perelló Cerdó i una desena més de comandaments militars, capturats els primers dies del colp d'estat. També durant el seu mandat s'executaren molts civils i clergues afectes al bàndol feixista, entre ells el sacerdot Joan Huguet. Aquesta situació pogué controlar-se al setembre de 1936, amb el nomenament pel govern republicà del tinent coronel d'artilleria José Brandaris de la Costa com a governador militar de Menorca. El brigada Marquès seria afusellat pels feixistes després de la presa de l'illa.
Durant la guerra, a més dels bombardeigs, també hi va haver un intent de desembarcament el 1937 per part del creuer Baleares i la seva flota. L'exèrcit republicà tenia defenses previstes al llarg de tota la costa de l'illa amb artilleria considerada moderna en aquesta època, els famosos canons Vikers de procedència britànica, en tot l'estat només hi havia 8 peces d'artilleria com aquesta, i 6 n'eren a Menorca. Els republicans tenien previst el gairebé segur desembarcament a la platja de Sa Mesquida, fent fortes fortificacions subterrànies per tot el penyal que cobreix la platja, però per a la seva sorpresa, van albirar que la flota de combat dels feixistes s'estava dirigint cap al port de Maó (capital de l'illa). La famosa fortalesa de la Mola, equipada amb dos Vikers, disparà tan sols un tret amb cada un. Immediatament, la flota de combat feixista es baté en retirada, a causa del gran abast de l'artilleria i la potència de foc. No hi va haver més intents de desembarcament, però l'illa va patir en canvi forts bombardeigs italians feixistes.
Durant la guerra, hi hagué combats a l'illa com la batalla de Menorca el 1939 i un bombardeig a càrrec de l'aviació italiana. Al final de la guerra, el 1939, la marina britànica supervisà una transferència pacífica de poder a Menorca i procedí a l'evacuació d'alguns refugiats polítics.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)