La Guerra civil a Mallorca viscuda per Josep Pons Bestard
31 Els amics
32 L'excepció
33 Regenerats
34 Aquests, tots són iguals
35 Els dos models
36 Ara del far de Muleta al port de Soller
37 El "Llatzaret" del port de Soller.
38 El clericalisme de la dreta
39 La cosa es complica
40 El retrobament
Suposo que aquests sentiments, aquesta estima, no tan sols era l'exponent piadós que els inspirava aquella gairebé contínua dispnea que m'oprimia de mala manera, sinó que, en el fons, teníem un denominador comú basat en la consciència d'haver estat atropellats. Per això, tant cultes com ignorants, fossin els meus amics.
En els moments d'esbarjo, que eren molt pocs, així com els diumenges i algun dia en què el mal temps no permetia sortir cap als talls, xerràvem de les nostres coses, la política centrava gairebé sempre el tema. Ens consolàvem els uns als altres... Encara recordo companys com Luis Stengel, Antonio Ramón, Guillermo Rosselló, Buades i alguns més, entre els homes de carrera, que podien constatar-se la intel·lectualitat del Campament; així com altres, no menys entranyables, com Miguel Vicens, el practicant que ho va donar tot per mitigar el dolor i la malaltia. Miguel Burguera, que de pastor havia arribat, segons la seva classificació, a subscriptor de La Ultima Hora oa Gabriel Pujol a qui vaig conèixer totalment analfabet i, en menys d'un any, no tan sols va poder escriure a la seva família sinó que ho feia correctament i fins i tot amb cert estil literari. Li vaig ensenyar des de la "a" a la "z''... D'una banda em sentia orgullós, però de l'altra rabiava en comprovar que el que jo havia trigat a aprendre, aquell "oncle", llenyataire d'ofici, ho havia après tan fàcilment. Era un home fora de sèrie en tots els aspectes, ja que tot allò que tenia d'intel·ligent, i tenia molt, ho tenia de bondadós.
Era un home de muntanya, de terra alta... Però el més sensible, el més humanista, el de les concepcions més intel·lectuals era Pep Isern. Amb tota la seva "fatxa" d'estudiant de capellà, en obrir la boca apareixia el revolucionari i, alhora, el poeta. La seva manera de parlar, amb les diferents tonalitats de veu, sonava musical i, a més, plena de principis que arribaven al més íntim. Les seves concepcions construïen una total revolució del pensament...
- Vivim una època de retrocés -em deia un matí de no sé quin diumenge.
- En efecte -li vaig contestar- però... Sense deixar-me seguir. Com el que parla amb si mateix, i no s'assabenta de res dels altres, va continuar:
- Després de tot avenç sempre ve un retrocés i en un país com Espanya, on encara queda un tant per cent molt crescut, que no ha passat de l'època fernandina, on el "Visca les Caenes" va estar molt de moda, no és estrany que certes classes dominants intentin "frenar" la revolució, ja que la contrarevolució que, a la pràctica representa el manteniment d'arcaics privilegis de casta, es recolza en la defensa d'un ordre, d'un dret legal, davant la ingènua anarquia d'una massa que, activada per una minoria de signe contrari, aprofita totes les ocasions per demanar per les bones o per les dolentes, tota mena de reivindicacions, tant si aquestes són factibles com si no ho són.
- Així és que tu creus -li vaig contestar- que la República, en el seu avenç polític, ha comès errors?
- Exacte. L'error ha estat creure que un canvi de règim jurídic, pel simple fet d'imprimir-se a "La Gaceta" canvia una mentalitat i, com a conseqüència, l'esclau en trencar-li les cadenes (cosa que no ha sabut fer ell) s'ha llançat a la vaga i la gresca, perjudidicant no tan sols els que li han volgut donar un Estat de dret, sinó que s'ha proporcionat pròpia desgràcia en fer la vida impossible als seus defensors i, tanmateix, en el moment de la veritat, en el mateix moment de l'alçament a pit descobert, ha sabut contenir fusells i canons Quin poble! No hi ha qui ho entengui... És clar! la República hauria arribat a civilitzar-los, però li va faltar temps...
- Es guien per l'instint –li vaig replicar.
- Sí, però encara que els manca memòria històrica i consciència política; confirmen el refrany de "Vox populi, vox Dei".
I seguia parlant, parlant...
En deixar-lo, vaig pensar que uns dies abans m'explicava que la seva xicota havia estat detinguda i portada a Palma, en un local habilitat per a presó de dones. L'havien processat i la petició fiscal era pena de mort. M'havia ensenyat un retrat. Bella dona! Jove i bella! Em va dir que tenia vint anys.
D'ella no en sé, però ell va morir tísic, tuberculós perdut, també jove, molt jove...
I entre aquella diversitat d'homes i d'educacions em vaig anar forjant. Vaig arribar a estimar-los a tots més, molt més que si haguessin estat de la meva família.
El seu pare, catedràtic de l'Institut de Palma, havia estat condemnat a trenta anys i, entre els seus germans, n'hi havia un que, segons sembla, era oficial de complement i que per no haver-se presentat en cridar la seva cinquena, també l'havien ficat entre reixes.
Així és que la fitxa familiar era força completa; però jo que el coneixia des de gairebé nen, sabia que era un veritable oportunista, si bé se les donava de republicà, de liberal i fins i tot de lliurepensador.
El contemplava amb pena. Pobre home... Feia llàstima veure un home intel·ligent que havia emprat tots els seus coneixements i dots de bon orador, per situar-se força bé, dins del camp republicà, per aconseguir una bona carrera administrativa i que, en un moment, per art de màgia li canvien tot l'escenari i ha de tornar a començar; ja que el seu únic "ideal" no era la República ni la Monarquia, ni el Comunisme ni el feixisme, ni tan sols la llibertat o l'opressió. La seva meta era, simplement, el pedestal del seu propi egoisme, era covard a més no poder.
Recordo que, al Fort d'Illetes ja em va fer passar molt males estones, ja que em vaig adonar perfectament que li faltava l'aliment d'una ètica espiritual i la seva constitució, per tant, només era matèria, matèria que, a través de els esdeveniments, no trigaria a descompondre's...
- Aquest amic teu, qualsevol dia ens jugarà una mala passada –deia Luis Stengel.
- És un covard que, per salvar-se a ell, és capaç de trair a qualsevol -em repetia una vegada i una altra, Miguel Ramón.
- I pensar que era el futur lletrat de l'Ajuntament de Palma –exclamava el simpàtic ferrer Pep Bonet.
- És l'excepció que confirma la regla -afirmava Miguel Burguera i, amb cert èmfasi, afegia- És una llàstima que sigui l'únic advocat que tenim en aquest indecent femer i que sigui ell qui hagi de confirmar, per constituir l'excepció obligada per tal demostració, que
aquí tots som uns “tios”; però davant tant tio, tant mascle, hi havia d'haver alguna cosa que fallés, i aquesta cosa havia de ser aquest idiota cagat de por...
No ho creia, però tampoc no m'hauria sorprès que la por, el terror que sentia aquell home, l'impulsés a cometre alguna felonia i els altres companys, potser per aquest doble sentit que la majoria de nosaltres havíem adquirit, l'intuïen i, com a conseqüència , posaven distància i amb tota l'educació li feien el buit.
Tot i així, moltes vegades intentava defensar-lo, perquè em resistia a creure el que es palpava, però en aquell moment, si bé estic segur que no va causar mal a ningú, em vaig convèncer que el comandament del campament l'utilitzava perquè convencés o intentés, almenys, que es presentés el nombre més gran de voluntaris.
Com que no li contestés, em va agafar afectuosament per un braç i portant-me a un extrem del campament amb cara de circumstàncies, em va dir:
- Perdrem la guerra. Gairebé podem dir que ja la tenim perduda. Cal fer alguna cosa per sortir, altrament serem esclaus. Estarem condemnats a bec i pala tota la vida. Creu-me, val la pena sortir voluntari per alliberar-se d'aquest infern...
El vaig mirar una vegada i una altra i li vaig replicar:
- Oblides que fins i tot el teu pare compleix condemna? Oblides aquells mesos a Illetes, on contínuament afusellaven munts de demòcrates? Es pot oblidar homes com Raval o com Pompeu?
- I una vegada més em vaig enfurismar. Va sortir a flor de pell tota la quantitat de "bilis" que havia anat emmagatzemant a mesura que, malauradament, vaig haver de ser un dels testimonis silenciosos, de tota mena de vexacions al dret de gent...
- Com vols que surti voluntari per a un front, on, necessàriament, hauria de disparar projectils que anirien a caure sobre els demòcrates, sobre els antifeixistes? No!, no comptis amb mi... Sempre i per tot els mitjans, procuraré no sucumbir espiritualment. No caure en l'esclavatge de les meves pròpies passions i egoismes matenals.
Si hem perdut la guerra com tu dius i jo penso, mala sort, però no ens venem. Siguem Homes!
- Tu sabràs. Potser tens raó, però només tenim una vida... em va contestar i se'n va anar.
El vaig veure marxar i em va fer llàstima. Havia venut la seva ànima.
Ja mai més no tornaria a ser. Les seves ampul·loses pretensions de l'ahir s'havien quedat al no-res...
Aquella nit vaig dormir malament, molt malament...
El substantiu anomenat "Por", havia aconseguit que el meu protagonista perdés un amic, un entranyable amic...
La "Por", és superior als "esperits pobres.", havia guanyat la partida. Pobre Eduardo López Bermejo...
Poc temps després d'haver presenciat l'anada d'aquells homes, vaig sortir per un d'aquells talls on s'aixecava una petita parada, per salvar petits desnivells a la ruta de la carretera i, alhora, donar sortida a les aigües de pluja.
Amb l'ajuda d'un altre company, escultor professional, vaig poder dur a terme la confecció de baix relleu consistent en el castell que serveix d'emblema, insígnia al Cos d'Enginyers i que va ser col·locat a la part superior del pont.
Aquesta feina, aquesta feina, em va absorbir de tal manera que durant tot el matí no vaig sortir dels límits que enquadraven la llaurada pedra; però un cop tornada al campament, vaig començar a sentir una enorme repulsió davant l'època que m'havia tocat viure i em vaig convèncer de la regressió substancial que, en contra de tot intel·lecte sa, imposaven homes tan ressentits com mediocres. No era hipèrbole, ni judici temerari afirmar que, políticament i humanísticament, s'havia iniciat un retrocés a la barbàrie i sentia surar la corrupció, la rutina propera i total del nostre poble.
Espanya es convertia en un enorme camp de concentració i Europa estava en perill de seguir el mateix camí...
Com a últim recurs, com a orgull final, només quedava la tossuderia d'uns quants que posaven, per sobre de totes les humiliacions, amb el màxim menyspreu al material de la seva pròpia carn, la condició d'homes lliures. Aquest sentiment de llibertat, de dignitat humana, no tan sols m'obligava a recordar, sinó que obria una via que permetia comprendre allò que havia mantingut tots aquells homes que queien afusellats, al despunt del dia, al Fort d'Illetes; i era, precisament, aquest sentiment, totalment aristocràtic, propi d'éssers escollits i, com a tals, posseïdors de la total de la dignitat humana necessària. Sense saber per què, potser per creure que eren uns valents, jo havia admirat el seu estoïcisme, però ara ho comprenia.
Sí! Havia comprès. Aquells homes posseïen el do de la personalitat, més enllà del temps i de l'espai i jo pensava que fins i tot de l'eternitat, ja que la llibertat és eterna i, si bé l'home mor, el sentiment, la idea perdura...
- Vinc a preguntar-li -em va dir- i espero que em digui la veritat. Veritat que ja sabem, ja que els seus “amics” ja m'han posat al corrent.
- Sempre li he dit la veritat, el meu capità -li vaig respondre. I va començar l?interrogatori. Dues hores i escaig em va estar "matxacant" i va acabar igual que les altres vegades que m'havia interrogat a la Caserna d'Enginyers de la Rambla.
No va aconseguir res dinterès. La declaració que vaig signar ocupava menys de mitja quartilla.
- Aquí es podreix i això, en el cas que abans no l'afusellin -va exclamar i, tornant-se al secretari de causes, li va dir:
- Anem noi! A aquesta gentussa cal afusellar-los!... No es pot tractar amb ells. Tots són iguals... uns fills de puta...
Estava rabiós. Es va anar tirant espurnes per tots els costats. Amb ell, anava un noi que li servía de secretari, també ros i guapo, però també amb cara atontada, amb cara d'ens pertanyent a una raça degenerada per massa entroncament entre parents, per falta de reforços de saba estranya, sostenint una cartera de documents i una màquina d'escriure, la que havia plasmat la meva declaració, enfundada en estoig de pell. Màquina que, probablement, havia trobat en un dels registres que a partir de mitjanit, acostumaven fer als domicilis dels titllats de vermells.
- Em vol processar -em vaig dir a mi mateix. I el vaig veure partir...
En tornar al barracó, Luis Stengel em va demanar tota mena de detalls. Li havia picat la curiositat d'aquella...
- ¡No ho entenc! -va exclamar.
- Ni ho entendràs- li va replicar, amb tota caixa, Miguel Burguera i va afegir, en to humorístic, assenyalant-me a mi.
Aquest és un rojo de categoria. Què et creus tu? Vam riure i es va acabar l'assumpte. Estàvem vius. Què més podíem demanar?
Però, uns dies després, vaig saber que en un altre camp de concentració, en un dels civils, havien posat en "llibertat" Don Dionisio Pastor, director de l'Escola d'Arts i Oficis de Palma i, a més, vaig saber que aquest magnífic escultor de nobles matèries, el cisell del qual havia arribat fins a l'ànima tancada a les divines línies que formen la figura de l'intel·lecte, no havia arribat a casa seva.
Vaig sentir una altra vegada por, molta por, però calia viure encara que fos entre tanta i tanta misèria, entre tanta i tanta immundícia...
I vaig tornar a riure i ho vaig fer amb tanta intensitat que, davant d'aquelles riallades, els que eren al barracó es van quedar mirant-me.
- Aquest paio aquesta boig!... -va exclamar no sé qui.
- Calla't, idiota! -va cridar un dels cuiners a qui agradava dormir a cama solta.
Aquells improperis encara em van estimular el riure i vaig riure Sí! Vaig riure... vaig riure, encara més...
Però, entre aquelles riallades, vaig sentir la cremada d'una llàgrima que, més que córrer per la galta, s'endinsava al fons del meu ésser i em paralitzava el cor.
Davant aquell estat de coses, sentia un immens dolor, ja que sabia que el triomf dels revoltats representava l'anihilament de la jove democràcia espanyola i alhora també sabia que la "novetat" feixista representava el retorn del primitivisme, ja que el moviment iniciat per Mussolini, no portava al món res de nou, com no fos desenfundar motlles antiliberals.
Però el temps, ja entrat en plena primavera, d'una banda i l'ésser jove de l'altra, no només afavoriria l'instint de conservació, sinó que contrarestava el pessimisme fundat a l'extrem que no vaig arribar a sentir-me feliç, però sí que les vaig acceptar. coses tal com eren i vaig voler resignar-me.
Vaig començar a creure que, si bé es perdia la guerra, havia de salvar la pell i, si ho aconseguia, potser trobaria el mitjà de sortir de la ratera feixista i refugiar-me a l'estranger.
Hauria de ser a Amèrica i, en aquell continent, Mèxic probablement seria el país ideal; doncs a Europa seria difícil, pel fet que Itàlia, Alemanya i Portugal, oficialment eren feixistes, però la resta, encara que presumint de democràcies i amb carta constitucional escrita que els testificava com a tals, la veritat és que la por i la covardia els havia obligat a "raspallar" la guerrera a Hitler, així com inclinar-se davant el comediant de Mussoloni...
Por que l'anglès Chamberlain i el francès Deladier es van cuidar de legalitzar, deixant-ho ben palès davant la història, amb la seva firma i rúbrica estampada a Munic. Covardia i política de estruç que no tan sols va costar molta sang espanyola, sinó que, poc temps després, va tenyir tota la geografia europea.
Però, malgrat la molta quantitat de sang vessada, vaig sentir l'alegria d'enfrontar-me amb la primavera i vaig saturar els meus ulls, de llum, de color...
Volia viure, tenia necessitat de viure...
I així, fent càbales i pensant en la manera de fugir de la mort, arribà l'ordre d'aixecar el Campament.
Ens van traslladar en camions, com a porcs, al Port de Sóller.
En aquell casalot ombrívol i atapeït de xinxes ens van allotjar.
A la iniciació del camí, en deixar la platja i començar la pujada a Muleta s'havia col·locat un reixat amb un rètol de prohibit el pas, per haver estat declarat zona militar.
Tant se val limitar el camp amb filferro d'arç.
Els accidents del terreny ja el deixaven totalment "vall tancat", per estar emplaçat entre el mar, el camp i el precipici.
No es pot negar que el lloc estava constituït per una sèrie d'obres pictòriques com millor: Marines, arbres, muntanyes... Paisatges tots ells contraposats a l'ambient humà que envaïa la comarca. En síntesi, estàvem envoltats d'una infinitat de colors i motius que donava, com a resultat, una estètica plàstica una mica més que magnífica però, alhora, envoltats, tant dins com fora del Campament, d'una gran quantitat d'éssers avariats i plens d'odi...
Vull creure que en aquella bonica comarca, en aquella vall tan bonica, encara que no fos més que per confirmar la regla del que es veia, del que es palpava, hi havia hagut i encara quedava algun ens bondadós, algun ens a to i en harmonia amb la natural bellesa del lloc. El vell edifici estava distribuït en diverses habitacions i formava, a causa del desnivell del terreny, unes quantes plantes, arribant fins al mar. Entre els seus compartiments, trobem instal·lats vells llistres de diferents tipus i formes i, entre ells, alguns que estaven constituïts per dues i fins a tres cabines.
Tot em resultava lúgubre.
Un sentiment de petitesa va envair tot el meu ésser i em vaig sentir abandonada de tots... Sí! Va tornar a apoderar-se un sentiment total de soledat.
Un sentiment que recordava dies sense sol i capvespres de tardor.
Començava a fer-se fosc. Van tocar a ranxo. Vam formar en el mateix camí que per obres de les necessitats imposades pel terreny; "i, aquell pa quarterer, va ser l'únic que va permetre que ens fiquéssim al llit amb la panxa entretinguda.
Aquella nit, fins a molt entrada la matinada, no vaig poder dormir. Miguel Vicens em va injectar una dosi d'adrenalina, vaig estar despert...
Tot afluïa a la meva ment, i com si estigués projectant una cinta cinematogràfica, vaig tornar a contemplar el pas de la Monarquia a la República sense la menor violència, sense cap gota de sang que va començar, com a conseqüència de la ruptura unilateral sense pacte, dels preceptes fonamentals de la constitució de 1876, quedant totalment legitimada, no tan sols pel compromís de Sant Sebastià sinó, simplement, per un imperatiu manifestat i consolidat dins d'unes petites arquetes anomenades urnes...
Si bé el joc democràtic havia quedat institucionalitzat, alhora es va començar a tramar la conspiració armada contra la democràtica Matrona i, si bé el 10 d'agost del 1932 no va passar de ser una bufonada, el 18 de juliol del 36 es va comptar amb la ajuda real i efectiva d'Alemanya, Itàlia i Portugal. Ajuda ampliada per la covardia anglesa i francesa.
I aquesta vegada sí que hi va haver sang, molta sang...
I aquí hi ha, precisament, la diferència existent entre el 14 d'abril del 1931 i el 18 de juliol del 1936.
Durant aquelles hores d'insomni i de dispnea asmàtica, començava a intuir que, de ben segur, hi hauria "tècnics" del Dret que intentarien la demostració jurídica de l'aixecament armat, sense tenir en compte i volent ignorar que, el mateix any 1936 va ser el de les eleccions que havien donat el triomf a les esquerres, als quals enquadrats en partits republicans, tots ells democràtics i no comunistes, com s'ha intentat legalitzar davant la història, ja que aquests darrers no van aconseguir més que uns quants escons. La realitat és que el gruix de l'esquerra, veritable democràcia progressista, estava constituït, en gran majoria, per la burgesia liberal.
És impossible, per tant i per molt que es vinguin trepitjant els cervells els "tècnics" més o menys especialitzats a amassar "oficials" filosofies del Dret, la legalització d'un acte que va portar, com a resultat pràctic, l'assalt per un grup totalment minoritari i sense més suport que el de velles classes antidemocràtiques; ja que, tant des del punt de vista jurídic com sota qualsevol altre concepte, és inadmissible l'acció armada dirigida contra l'Estat i que, necessàriament, ha de derivar contra vides i hisendes d'innocents ciutadans, ja que estan en contradicció amb els principis de l'ètica política que ha de presidir la convivència de tota societat organitzada i que està representada per la llibertat de moviments plena, tant de l'individu com dels partits polítics, amb base de representabilitat exercida mitjançant sufragi universal. Només en els règims antidemocràtics i per tant, sense llibertat plena de l'individu, condemnat a no poder agrupar-se o, pitjor encara, a haver de fer-ho en organitzacions estatals i mogudes verticalment des de dalt, és lícit qualsevol acció, ja que, en no tenir de via, de camí, de porta, no queda més remei que l'assalt per la finestra o per la teulada. En els règims democràtics l'assalt armat per aconseguir el poder és delictiu i si hi ha sang, que n'hi va haver, cada gota és un crim.
A sant de què, per tant, la por al comunisme quan el nombre de diputats comunistes no van arribar més que a tretze i, encara a base de recollir les petites engrunes menyspreades pels socialistes.
I si, a més, a les eleccions de febrer del 36, convocades per la dreta republicana de Lerroux i la dreta no definida, però que de fet semblava haver acceptat la República, de Gil Robles, els monàrquics definits com a tals van obtenir només tres escons, el que indica que la dreta tradicional no tenia cap força política i, si afegim, que la nova dreta naixent a imatge i semblança dels vents alemanys i italians, amb els seus uniformes, les seves jerarquies i les seves denominacions pomposes, només cal dir que el fill del últim dictador, inventor de les camises blaves, havia estat derrotat, ni més ni menys que al feu familiar, a Cadis...
El que indicava que, tant la dreta tradicional, la de les cavernes, com la nova, organitzada a base de camisa nova, gairebé no tenia força política i, és clar!, cosa que no es va trobar en bona lid, en els comicis , calia buscar-ho a la força de les armes. La Tradició, la Santa Tradició, tornava pels seus furs.
A mesura que anava analitzant la successió de fets, comprovava que les eleccions de 1931, 1933 i 1936, havien estat les més autèntiques que el país havia conegut i, davant de tal realisme, vaig comprendre que les cavernes comencessin a considerar, en intuir que pogués entrar una mica de llum, que per a la conservació de particulars privilegis de casta l'oligarquia espanyola havia d'estar contra tot experiment democràtic i llançar-se a la destrucció de tot allò que el liberalisme respirés i, no obstant, a la República, que de cap manera podia transigir davant el predomini de la tirania, potser per grandesa d'esperit, li va faltar la necessària virtut per odiar els tirans. Aquests ni tan sols els ho van agrair i van començar a pactar amb l'estranger per aconseguir, de moment, recollida d'armes i, amb el temps, la introducció d'enters Cossos d'Exèrcits amb els comandaments corresponents i els Estats Majors respectius.
Tal com va quedar el panorama espanyol, un cop fracassat el Cop d'Estat, en no haver cap general revoltat amb prou capacitat per dirigir una guerra civil, d'una banda, i de l'altra el compromís adquirit per la dreta, acostumada a l'imperi de un sistema oligàrquic i caciquil, amb tota l'aquiescència de la Cúria romana així com la seguretat de comptar amb tot el suport de les forces militars italianes i alemanyes. Si no hagués estat que, tant a Hitler com a Mussolini, els interessava un "camp de proves" perquè servís d'entrenament als seus exèrcits i, com a conseqüència, per saber que els generals espanyols -inclòs Franco- no coneixien més que les matances africanes amb armament de tipus rupestre, gairebé prehistòric... Ells comptaven amb materials i tècniques modernes i, així i tot, van trigar tres anys a aixafar un poble desordenat, gairebé sense comandaments eficients i el que és encara pitjor; un Comitè de no Intervenció, que els impossibilitava obtenir el material adequat per a la seva defensa.
Gràcies al fàrmac injectat vaig començar a respirar, i, encara que l'adrenalina obrís totes les vies respiratòries, el cor s'anava accelerant i em donava una mena de tremolor per tot el cos, posant-se tot el sistema nerviós en tensió, alhora que, fins i tot el cap, em quedava més clar i totes les idees apareixien, al meu cap, més clares, més netes... Normalment, al cap de poca estona d'haver estat injectat, disminuïa la intensitat nerviosa i la tensió baixava i uns minuts després, solia quedar relaxat gairebé del tot i m'adormia, si bé sempre somiava...
I aquell dia vaig somiar que la dreta cavernícola, en adonar-se'n que la República podia ser portadora de l'entrada d'una mica de llum per facilitar el desenvolupament del progrés i, alhora, podia ser torxa de dignitat humana, havia d'inventar motius i raons per conservar la seva hegemonia de casta i es va aferrar a tòpics com la defensa de la civilització en contra del comunisme, en un país on no hi havia comunistes i això va donar, com a resultat, que "el que no estigués amb ells estava contra ells" i, per tant, era comunista. Per això a Mallorca s'oblidessin els diferents matisos polítics. Ja no hi havia conservadors ni centre ni tan sols esquerres. Només quedaven "nacionals" i "vermells". Tant que fins i tot els cementiris van quedar desbordats...
A les sis, aproximadament, del matí següent, van tocar diana. El soroll em va despertar. Em vaig tornar i em vaig tornar a quedar adormit. Suposo que no havia passat gaire temps, quan Miguel Vicens, em va sacsejar una vegada i una altra.
- Camina, aixeca't -em va dir.
Encara que hagués volgut, no podia. Havia passat una mala nit. El vaig mirar i vaig tornar a tancar els ulls.
- Vinga, aixeca't. Tots estan formats ia punt de passar llista -em va increpar.
- Vés-te'n, idiota! -li vaig cridar- no veus que estic desfet.
- Bé, ja ho arreglarem, però aixeca't...
- Deixa'm tranquil!: Digues-li al sergent que es faci punyetes. Que molesti les putes. Que m'afusile si vol, però que em deixi...
I el bonàs de practicant se'n va anar.
Al cap de poca estona va tornar amb un got ple d'aigua bruta que anomenaven cafè amb llet, però que tenia la virtut d'estar calent, cosa que m'agradava a mi... Li vaig sentir exclamar:
- Pren això, beu. He fet saber al sergent que estàs malalt.
- O no ho estic?... Trossos d'animals... -i em vaig tapar el cap amb la bruta manta.
- I haver d'aguantar-te -va tartamudejar entre dents i es va anar deixant-me, segons ell, per impossible
Gil Robles acceptava o no acceptava la República. No ho sé, ja que en voler aglutinar un sector de dretes li era molt difícil definir-se com a monàrquic o com a republicà; necessitava els vots que controlava l'alt clericalisme que, en definitiva, era qui l'havia situat i, per això, podia abandonar-lo, es veia obligat a moure's de manera que pogués acontentar l'extrema dreta, la de les cavernes, fins a l'altra dreta, la que estava molt poca distància de la dreta republicana.
Tot allò em va portar a la memòria un seguit de situacions. anterior d'"Acció Nacional" que organitzés Ángel Herrera com a agrupació política per defensar per tot i abans que res el magisteri social de l'Església. En el fons era tot això una prolongació. d'"Acció Catòlica Espanyola" que, d'acord amb la seva particular concepció de l'Església i Estat, volia a tot tràngol la revisió de les lleis que separaven el poder espiritual del poder estatal. Per tant, no podia ser admesa per la dreta "cavernícola", com hauria dit Félix Lorenzo, ja que un règim que s'atrevís a donar al poble el lliure exercici dels seus drets polítics representava greus perills i no hi ha dubte que tot ho que representés un experiment democràtic havia de ser hostilitzat i Herrera, des d'El Debate, feia tot allò humanitàriament possible per fomentar l'antiparlamentarisme i tot allò que fos contra la democràcia. Així és que la CEDA, sent el partit, entre les dretes, majoritari, va néixer a base de criteris dispars si bé, de moment, convergien en un punt comú. va obligar que els intransigents s'anessin agrupant al voltant del monàrquic Calvo Sotelo i, els que van quedar, encara pertanyent a una dreta civilitzada, no van arribar a transigir amb els conservadors republicans i, si bé no van conspirar, no van fer absolutament res per impedir-ho; que, tant les seves simpaties, com els seus interessos personals, se centraven i formaven comú denominador amb les fraccions que componien el món de les cavernes ...
I entre aquells records, apareixien davant meu tots els pecats capitals: l'avarícia dels uns i l'ambició dels altres, però tots, a l'uníson, intentant justificar el dret als furs de la força per mantenir vells privilegis o la legalitat en l'obtenció del botí.
La República nascuda i proclamada per intel·lectuals, havia arribat amb la llum del progrés, però es va trobar sobre una geografia plena de vells prejudicis, plena d'antics temors... Una geografia dominada per terratinents i cacics units a la intransigència d'una bona part del cler en repudiar a tot allò liberal. A una part del clergat que volia seguir governant les consciències i les costums...
I vaig arribar a la conclusió que la decadència d?Espanya traspassava els límits de l'epopeia.
Aquests clans, aquestes dretes clericals, terratinents i cacics boicotejaven, per tots els mitjans, la República.
Tots ells feien servir l'arma de la hipocresia i de la perfídia, al mateix temps que generant tot l'odi que els seus rancuniosos sentiments podien emmagatzemar, forjaven la matança de liberals i demòcrates.
Recordo que una nit, a Ràdio Mallorca, un falangista vell, de camisa nova, explicava a un tinent coronel, més vell encara, que presumia de carlí, que la matinada anterior, per fer pràctiques de tir, havia tret tres presos del castell de Bellver. Els havien lligat les mans per darrere i els havien deixat anar al bosc. Això servia per comprovar la bona o mala punteria.
- I què va passar? -va preguntar un tercer que s'havia interessat per l'anècdota.
- Doncs que dels tres se'ns va escapar un -va contestar el falangista i va afegir- Estic segur que va ser l'imbècil de Juanito qui va fallar.
- No ho vau perseguir? -va preguntar el tinent coronel.
- Per què? Estàvem cansats i vam anar a dormir.
En un dels trossos, més o menys a mig camí entre el "Llatzaret" i el Far de Muleta treballàvem uns quants presos, crec que seríem cinc o sis en total, tres d'ells paletes d'ofici i, a dir veritat, bastant bons.
Luis Stengel i jo, estàvem a les seves ordres, en qualitat de peons. Aproximadament en aquells voltants hi havia un caminet que, a força de molt desnivell, conduïa al mar.
Des de la carretera, a una profunditat d'uns quaranta metres, apareixia una petita caleta que, segons sembla, el personal del Far gaudia del seu lliure arbitri, ja que ells eren els únics a transitar lliurement aquella zona, a causa de la seva condició especial, com a conseqüència de ser demarcació militar. Per pujar a Muleta necessàriament calia travessar el campament de concentrats, però es donava la casualitat que jo encara no havia vist a l'alferes de Milícies de falange encarregat del Far i aquell dia, dia de sol esplèndid del juliol, un dels companys va indicar que baixava gent. Em vaig tornar. Venien dos homes i tres dones. Tots ells joves. El gran no sobrepassava dels trenta anys.
Quan van arribar a la nostra alçada, una d'elles, senyora casada, es va avançar. Va venir cap a mi i em va abraçar.
- Quina alegria veure't! Com estàs?
- Bé, molt bé li vaig contestar una mica avergonyit que em trobés tan mal vestit. Tan esparracat i tan brut.
- Vols alguna cosa de Palma? Jo me'n vaig demà...
- Rafaela Vinga, anem-nos! -Li va cridar el seu marit que, segons sembla era l'alferes de Falange, encarregat del Far.
- Adéu i cuida't. Cuida't molt... Em va fer un petó i se'n va anar a reunir amb el marit i els altres que, exceptuant la més jove que em va saludar afectuosament amb la mà, em contemplaven com qui contempla una estranya bestiola, un ens proscrit, a un vermell...
Els vaig veure allunyar-se'n. Van baixar per aquell caminet que conduïa al mar. Pels posats d'ell, vaig tenir la convicció que l'estava renyant... Em va fer llàstima.
Els meus companys em contemplaven amb certa sorpresa.
- No us espanteu -els vaig dir rient- és una dona casada.
- Però jove i guapa em va dir un.
- I t'ha fet un petó, ric -va afirmar l'altre en to de broma.
- Sí! -vaig contestar, com si parlés amb mi mateix- M'ha besat com es besaria un germà petit, un germà més jove...
Em vaig tornar i mirant-los, un per un, els vaig dir:
- Ell, l'alferes estampillat, encara que no m'hagi saludat és un company d'oficina. Tots dos som funcionaris i, tot i tenir nou o deu anys més que jo, està per sota meu... Tot el que té de guapo i d'arrogant ho té d'imbècil i d'incapaç...
- Si li treuen l'uniforme no queda res -va contestar Luis Stengel i va afegir-. No comprenc com una dona com aquesta que, a més de maca és molt intel·ligent, es va poder casar amb aquest presumit.
- S'havia de casar amb ell per conveniència -va sentenciar un dels paletes- i se l'enganxa amb un altre. Si fos així, no seria el primer cas.
- Alto aquí! Va exclamar Stengel-Estic segur i per això posaria la mà al foc i, amb tota certesa, no em cremaria. Ella és incapaç de tal felonia...
I adoptant un to molt greu i amb tota la serietat que solia investigar-se el professor de matemàtiques quan explicava una lliçó o un teorema, va continuar:
- Normalment l'home neix o no neix lligat, amb absoluta independència de mentalitat o temperament de l'esposa i, per tant, el que ha nascut banyut pot succeir-li que la dona ho confirmi o, simplement i per ser ella persona decent, s'entesti a evitar-ho. Per això, encara que hi hagi terreny adobat, no s'arribi a la consumació del fet embrionari de la banya.
- Ella, segons la teva opinió, posseeix la moral que li falta a ell
- va interrompre un altre dels presos.
- Exacte -va afirmar Luis.
Mentrestant, la meva vista seguia la ruta dels pobres diables. Els contemplava com qui contempla uns desgraciats. Un, l'alferes, saturat de l'orgull propi de l'afició paó, era home de bona "façana", però totalment buit i, l'altre, un tal Esterelles, feixista, de mentalitat curta i físic demacrat, acompanyat de la seva lleneta i contornejada esposa , de figura grega i, que a jutjar per l'aleteig de les seves fosses nasals, induïa a presumir un especial gana genèsica que, amb tota seguretat, derivava d'un prolongat abús d'alcova. Amb ells anava una germana de l'estampillat, molt modeseta i força bona persona.
Tots quatre componien l'acompanyament de Rafaela. Pobre Rafaela!...
- Li agraeixo el que m'ha dit i descuidi que, tant el Luis com jo, procurarem "caminar llestos".
- Jo no sé què té en contra de vostè però, cregui'm, estava furiós. És ridícul, va dir, que l'Estat els conservi vius ia sobre els mantingui, quan el que es gasta es podria invertir en atencions necessàries i no amb gentussa...
- Conec un dels seus motius del seu enuig -li vaig interrompre- l'últim i, en bona llei, no és amb mi amb qui s'hauria d'enfadar. En cas d'enfadar-se, el que ja representa una idiotesa per la seva banda, ho hauria d'haver fet amb la seva dona.
- Amb la seva dona? -va exclamar el bo de Cañavate.
- Sí, amb la seva dona!...
I li vaig explicar què havia passat i, a més, li vaig explicar els motius que unien no a nosaltres particularment, sinó a la meva família i a la seva. No és estrany, per tant, que la seva dona tampoc no comprengués que els que ahir formaven part del medi en què ens desembolicàvem, bons contertulis i millors amics, passéssim a ser aferrissats enemics.
- És clar, ell hauria volgut passar per davant teu, sense conèixer-lo. Vaja, fer que no el coneixia, però la seva dona el va trair, en aturar-se per interessar-se per vostè i més si tenim en compte que ho va fer de manera efusiva davant dels seus amics i davant d'altres presos. No m'estranya.
- A mi tampoc em va sorprendre la reacció d'ell, així com tampoc l'interès d'ella, pel fet que moralment parlant, els separa un abisme... Mai he pogut comprendre com una dona de principis, amb un concepte humà, amb ètica, pogués unir-se a aquest bèstia...
- Bé, per allà vegada el sergent Palou. Així és que deixem-ho.
- De tota manera, el motiu que jo he posat per traslladar-lo ha estat el que m'ajudés en l'execució del traçat, ja que ens veiem obligats a modificar sensiblement el projecte.
Va caminar dues o tres passes i em va ensenyar unes diferències de nivell, segons ell, massa pronunciades, i en adonar-se que el sergent trigués poc a estar a la nostra altura i no ens havia de sentir parlar més que de feina i que a continuació havia de ajudar-lo a prendre algunes cotes...
- A Alcúdia, segons tinc entès, va ser un bon auxiliar, i aquí espero que m'ajudarà tant com pugui. Al cap ia la fi, amb feixistes o sense feixistes les carreteres quedaran.
- Compti amb mi i gràcies -li vaig contestar.
En arribar al Llatzaret ho vaig explicar tot a Luis Stengel i, entre els murs d'aquella humida covatxa plena de xinxes, riem... Sí! Riem a grans riallades. Tots dos pensàvem en aquell vanitós, ple, segons sembla, d'ardor patriòtic. Tots dos pensem en aquell cretí que volia justificar-se a si mateix, els seus ressentiments personals, per estimar que havia engrandit la seva persona amb el lluïment d'una estrella d'alferes de Milícies del Partit, a falta d'haver aconseguit si no l'engrandiment, almenys la dignitat deguda a l'enginy, la cultura o simplement, la bondat.
La història d'aquell home era la de tants homes privats de tota equitat intel·lectiva i que tant abunden a les classes mitjanes i altes espanyoles. Un més entre tants ressentits que en intentar saciar una rancúnia emmagatzemada, amb l'engany d'un aparatós uniforme, constituïen terreny, especialment adobat, per al sosteniment d'una dictadura personal.
De sobte ens vam adonar perfectament que si l'alferes estava més o menys indignat, ens tenia sense cura i ens feia riure; però no hi ha dubte que hi hauria algun dels sergents a qui li alegraria poder aplicar la "llei de fugues". En total, perquè Rafaela havia ofert l'almoina d'un petó amb el sentiment de la caritat que, dos mil anys abans, havia estat posat de manifest pel Fill de l'home...
- ...Si algun dia torna, s'ho tornaran a carregar...
- Què?- va preguntar Luis.
- Ah! Res, pensava en veu alta... Perdona -li vaig contestar.
- Amb qui?...
- Amb Jesús de Natzaret
40 El retrobament
- Andrajós i polsós- li vaig contestar.
- No em parlis de polls i de xinxes. El conec molt bé. Fins i tot al Castell de Bellver els xinxes ens tenien fregits i no diguem dels camps de concentració civils
- Va contestar, rient i després d'una curta pausa, va afegir:
- Creia que als camps militars hi havia més neteja; però pel que veig, els porcs són els mateixos.
- Bé. Digues-me amb qui has estat. Suposo que hauràs coincidit amb Nilo Salas o amb Moreiras o amb...
- Sí, he coincidit amb molts amics i, entre ells, amb aquests dos, a més de Juan Alomar, de Colomar, de Guerrero, del meu germà...
- Saps alguna cosa de Don Jaime Valls? -li vaig interrompre.
- Sí, els canalles el van afusellar -va contestar en veu baixeta, però plena de ràbia.
- M'ho figurava. Pocavergonyes! -vaig exclamar.
- No cridis, que ens poden sentir- em va replicar també en veu molt baixet.
I em va explicar moltes coses, moltíssimes... Per ell vaig saber el parador de molts coreligionaris, el parador d'amics, de germans...
Per la història sabia que pel Castell de Bellver, anys abans, havia passat en qualitat de pres Jovellanos; per la història, també sabia, que al Castell de Bellver, per liberal, havia estat afusellat el general Lacy i, per la història, en sabia de molts que, en passar per aquelles dependències privats de llibertat als cors d'homes de bé i , per aquest entranyable amic vaig saber que havien estat assassinats, sense cap requisit, homes, homes bons, com l'obrer socialista Jaime Bauzá i l'administrador general de Correus Jaime Bestard i tants i tants i tants altres...
I aquell Castell de Bellver, bell castell, tant pel seu estil arquitectònic com per la seva arrogància d'alçar-se respectuosament per sobre de la cúpula de centenars, potser de milers de pins esglaonats, formant fantasmagòric encatifat, havia hagut de ser testimoni d'infinitat de dissorts i crims...
Van passar dies, potser setmanes...
A poc a poc me'n vaig anar acostumant a la vida d'aquell Campament.
Hauria estat feliç, si no hagués estat per aquella dispnea asmàtica que em castigava a les nits. Hauria estat feliç malgrat el que ens feia passar “Es Chatillo” amb menús que no mataven, però que ajudaven a morir lentament, per acabar, un dia a la setmana amb el celebri “plat únic” que, una vegada vist, es podia anomenar "plat buit"...
Recordo que una nit, només, com de costum, en aquella immensa nau de sostre inclinat i bigues de fusta, que cobria gairebé tot l'edifici, anava comptant i classificant noms "in ment". La llista era llarga, molt llarga... Entre tanta gent, vius en quedaven pocs...
L'Illa s'anava quedant deserta de demòcrates, homes nascuts lliures.
I vaig arribar a la conclusió que molts d'aquells que havien sucumbit posseïen el privilegi de gaudir, en tota la seva íntima constitució, la gràcia de la llibertat, concedida per la seva naturalesa només als escollits; ja que, a la majoria, en no haver arribat a un nivell de desenvolupament de la pròpia dignitat, els manca, tot i ser ens racionals, la plenitud del raciocini i, com a conseqüència, no poden ser lliures.
Recordo que des d'aquella finestra anar i venir de les mortes onades en allargar-se sobre la platja del Port. Aquell compassat soroll m'ajudava a mantenir el ritme dels meus propis pensaments i, des del fons de la meva consciència, del meu intel·lecte, em sentia, malgrat els xinxes, la gana i l'asma, un home afortunat, ja que físicament m'aguantava viu i espiritualment, em sentia més lliure que el cant d'un trobador.
Hauria estat totalment feliç en pensar i comprovar que existia, tot i els atacs asmàtics, si no hagués estat pel ronc acompanyat dels avions que, a primeres hores, sortien a bombardejar poblacions obertes com Barcelona, València, i tantes altres. ..
I m'hauria sentit feliç, si no hi hagués hagut tant de mort, tanta sang abocada...
Recordo que una nit en sortir a una de les finestres del porxo i contemplar l'irregular entrant d'aigua que, en forma de llac, constitueix la petita i gairebé tancada badia del Port de Sóller, vaig contemplar amb espant, que havien desaparegut els centelleigs de plata , produïts pel xoc dels raigs de lluna sobre el líquid element i tot havia quedat vermell, totalment vermell .
Vaig tenir la sensació que tota la sang vessada sobre l'Illa s'havia acumulat en aquell embassament...
No sé si desperto o somiant. No sé si massa assenyat o massa boig. L'únic que sé, és que vaig escorcollar una i mil vegades, davant d'aquella visió i vaig buscar els uns i els altres i no vaig poder distingir cap figura humana. Només a la meva ment quedaven noms. Els cossos jeien Déu sap on, però allà, en aquell lloc, jo veia la sang de tothom. La sang d'un Olmos, un Grau, d'un Pastor, d'un Canea, d'un Fernández, d'un Coll, d'un Matas...
L'endemà al matí, sota un radiant sol, des d'una de les mirandes de la carretera, vaig contemplar les aigües del Port. Allí hi havia tots els colors de la paleta, menys el vermell...
Blaus i verds, en totes les seves gammes, en totes les mescles... Cristal·lins, transparents...
I em vaig sentir una altra vegada gairebé feliç. Espiritualment lliure...
En arribar al Campament, de tornada de la feina, Miguel Vicens, el bonàs de practicant, em va dir en gran secret que aquell home jove i poliomielític, arribat uns dies abans, havia tingut un atac de bogeria i havia intentat suïcidar-se. Encara sort que ell, per circumstàncies meramen-li casuals, havia arribat a temps d'evitar-ho.
Em vaig posar a riure a grans riallades.
- Això et fa riure? -em va preguntar en to de desgrat.
- No! -li vaig contestar, però vaig pensar, que la nit anterior també jo havia estat en contacte amb la bogeria i, sense adonar-me'n, mecànicament vaig exclamar:
- Però ja no hi ha sang!... L'aigua està neta, transparent...
- Tu sí que estàs més boig que una cabra...
I se'n va anar.
Per veure tots els capítols d'aquesta sèrie ja publicats:
https://arcmediterrani.blogspot.com/search/label/Josep%20Pons%20Bestard
