divendres, 26 de març del 2010

Psicologia: Tema 8 (2): La personalidad patológica (2)

Tema 8: La personalitat patològica (2)
Parlem de psicologia (19)
Arc Mediterrani, grup de comunicació
Palma de Mallorca
Per als DEPARTAMENTS D'ORIENTACIÓ
Professor: Antoni Ramis Caldentey
Psicologia, ciència de l'Home i de la Dona
Assignatura: PSICOLOGIA
(Optativa de Batxillerat)
Any acadèmic: 1998-99
Setembre de 1998
Dibuixos de les portades dels temes realitzats per l’alumne:
Alvaro Sabater Garriz, alumne de Batxillerat de l’Institut I.E.S. Ses Estacions i de l’assignatura de Psicologia
Unitats:
Unitat 0: Introducció, Programa i Referents
Tema 1: Psicologia: Conceptes, Història, Corrents o Escoles
Tema 2: Des del Big-Bang fins a l’home/dona
Tema 3: La Personalitat
Tema 4: Motivació i conductes sexuals
Tema 5: Bases biològiques de la personalitat
Tema 6: Bases socials de la personalitat
Tema 7: La Intel·ligència
Tema 8: Patologia de la Personalitat

Tema 8: La personalitat patològica
Índex:
1.- Patologia de la Personalitat
2.- Classificació d'anormalitats de personalitat
3.- Patologia de la personalitat: Causes, tipus, efectes
4.- Retard mental
5.- Neurosi
6.- Psicosi
7.- Inferioritat física
8.- Víctimes de l'ambient. Situacions ambientals
9.- Desordres sociopàtics
10.- Personalitats anormals
11.- Psicoteràpia
12.- Del model del dèficit al model de les n.e.e.
13.- Ansietat, angoixa, frustració, estrès i conflicte

6.- Psicosis:
Trastorns psíquics que afecten de manera greu a la personalitat, provocant la seva desorganització de tal forma que arriba a perdre el sentit de la realitat, la qual cosa provoca que el subjecte es senti desorientat, perdut o confús en el seu medi (les al·lucinacions i il·lusions son freqüents en el món de les psicosis), encara que probablement no sigui conscient del seu trastorn (nega el seu trastorn). El psicòtic està enajenat, el seu món és irreal, creu que és impossible reestablir les relacions entre ell i el món.
6.1.- Etiologia:
Pareix ser que hi ha una forta correlació entre problemes i alteracions afectius i l'aparició de les psicosis; encara que no podem descartar la possibilitat de causes orgàniques.
6.2.- Classificació de les psicosis:
- Exògenes:
- Simptomàtiques
- Orgànico-cerebrals
- Tòxiques
- Endògenes:
- Psicosis maníac-depressiva
- Esquizofrènia: Simple, Hebefrénica, Catatònica, Paranoïca, Epilèpsia Essencial
6.3.- Psicosis exògenes:
6.3.1.- Psicosis simptomàtiques:
Són aquelles psicosis que es produeixen associades a malalties infeccioses, orgàniques, del metabolisme i del sistema nerviós. Igualment aquelles produïdes en condicions patològiques especials com, per exemple, la subnutrició. Igualment les psicosis de la generació i les psicosis traumàtiques.
6.3.2.- Psicosis orgànic-cerebrals:
Són la paràlisi cerebral, la sífilis cerebral i les psicosis involutives senils i pressenils.
6.3.3.- Psicosis tòxiques:
Produïdes per l'alcoholisme (Delirium tremens, alucinosis, síndrome de Korsakoff) i les toxicomanies (per morfina, cocaïna, etc)
6.4.- Psicosis endògenes:
6.4.1.- Psicosis maníaco-depressiva:
Té una manifestació particular d'infantilism i dependència narcisista de l'objecte d'amor. La persona li requereix una manifestació constant afectiva i de suport moral per a compensar els sentiments de subestima i abandó. Aquest suport afectiu li posa en disposició d'actuar amb gran excitació, entusiasme i eficàcia (fase maníaca), així com, al sentir-se decepcionat o enganyat -defraudat- precisament per part de l'objecte idealitzat, caure en profundes depressions caracteritzades per cansanci, dependència i tristesa (fase depressiva).
6.4.2.- Esquizofrènia:
Trastorn mental més o menis greu (segons els casos), caracteritzat por:
- Retirada o ruptura de la realitat.
- Desorganització del pensament 
- Atrofia emocional aparent.
Se la coneix també baix la denominació de Demència precoç.
Categories: Simple, hebefrénica, catatónica i paranoica.
Esquizofrènia simple:
Es una de les més comunes d'entre les quatre categories.
Se caracteritza per la conducta del pacient que presenta el següent procés: Retirada gradual del contacte amb el reste de la gent, falta d'interés i aïllament social, progressiva introversió i aparença preocupada, signes d'irritabilitat esporàdics, l'expressió emotiva desapareix o presenta escassa incidència.
Esquizofrènia hebefrènica:
Se caracteritza per estats d'excitació casi salvatge alternant amb depressió, plors, al·lucinacions e il·lusions que borden en lo absurd. Regressions a nivells molt immadurs i pensament infantil.
Hi ha respostes emocionals encara que son inadequades.
Resistència a guardar les conveniències socials i, en ocasiones, a llevar roba, a utilitzar utensilis per a menjar i a utilitzar els llocs apropiats per a fer les seves necessitats.
Esquizofrènia catatònica:
Se caracteritza per la pertorbació de la activitat motora: s'alternen breus períodes d'excitació incontrolada i períodes molt més llargs d'inactivitat en els que poden passar setmanes o mesos mirant fixament al buit i resistint﷓se a qualsevol canvi de posició o exercint una obediència passiva.
Si els atacs d'excitació són prolongats, el pacient pot reaccionar violentament contra els altres.
Esquizofrènia paranoica:
Compren principalment l'àmbit cognitiu: Les idees i el llenguatge, en la conversació, son lúcids i, a sovint, convincents prop d'un món irreal. El pensament, en aquesta categoria, és molt més sistemàtic que en les altres, no obstant els objectes a que es refereix estan molt relacionats amb il·lusions de grandesa o persecució. Certa incapacitat de confiar en els altres. Certs aspectes intel·lectuals poden veure’s lliures de la pertorbació, amb la qual cosa el paranoic pot aparèixer com individu amb rareses, però sense que se li detecti l'alteració greu.
6.4.3.- Epilepsia:
Atac convulsiu amb perduda de la consciència o "gran mal" o simplement una petita fuita amb perduda de la consciència que pot durar un o uns pocs segons, però sense convulsions espasmòdiques o "petit mal". Normalment és deguda a una petita lesió cerebral.
6.5.- Psicosi. Hipòtesi de l'adrenalina:
L'adrenalina és una hormona que implica una alarma química: Augmenta la pressió sanguínia i el ritme cardíac i, generalment, es lliga a excitació.
L'excés d'adrenalina provoca adrenocroma i adrenolutina, que són alucinògens creats pel propi cos que entren al cervell ocasionant desorganització i distorsió perceptiva, la qual cosa és causa de l'esquizofrènia.
Genovard 2- pag. 160 i ss.

7.- Inferioritat Física:
L'Educació psicomotriu juga un paper fonamental al donar a la persona la mesura de les seves possibilitats que, en la majoria dels casos, son reals, i d'aquesta manera poder vèncer la inseguretat i l'ansietat.
7.1.- La persona amb problemes de visió:
El Dr. Delfour agrupa als deficients visuals en quatre graus:
- Persones poc afectades, que poden seguir una classe ordinària.
- Persones més afectades que precisen unes ajudes especials.
- Persones afectades greument i amenaçats de ceguesa, internats en instituts d'educació sensorial o d'invidentes.
- Cecs absoluts, internats en escoles per a invidents.
Reeducació Motriu:
Aquest dèficit sensorial és pot suplir amb:
Educació de l'equilibri.
Domini progressiu de les coordinacions de base.
Educació metòdica de l'esquema corporal, insistint en el joc corporal.
Organització i orientació en l'espai.
Orientació de l'espai amb relació a sí mateix: Entrenament de les senyals auditives i la memòria cinestésica i muscular.
Pas del món conegut a l'espai exterior.
7.2.- La persona amb dèficit auditiu:
És aquell que té una considerable perduda d'audició i, conseqüentment, té problemes en la adquisició i us del llenguatge oral.
Una insuficiència auditiva, inclús lleugera, pot obstaculitzar considerablement el desenvolupament de la persona.
Per falta de llenguatge i, conseqüentment, de pensament verdaderament constituït, es mostra desconfiat i primitiu. Es pot mostrar agressiu e irritable.
A la sordesa se li afegeixen amb freqüència trastorns de l'equilibri d'origen vestibular i possiblement tenguin relació i influència en un retard de la marxa. Realitza la manipulació d'objectes sense precaució.
Activitats físiques:
Insistir en la utilització d'un simbolisme gestual i demostració constant.
La pràctica de jocs col·lectius li obliga a sotmetre's a normes i a una disciplina, la qual cosa li ajuda a tenir coneixement dels seus companys i a la integració social.
Les activitats educatives i lúdiques de la educació motriu permeten a la persona oblidar el seu dèficit i trobar﷓se en una situació comparable a la de les altres persones, la qual cosa li ajuda a millorar el seu autoconcepte.
7.3.- Deficiència motòrica:
- Paràlisis cerebral
- Traumatismes craneals
- Lesions modulars
- Miopatíes
7.3.1.- Paràlisis Cerebral:
Estat conseqüent a una patologia d'origen cerebral, caracteritzat per una deficiència de control muscular, un comportament psicosocial alterat i anomalies en els procediments d'aprenentatge.
7.3.2.- Traumatismes craneals:
Solen presentar una lentitud gestual i moviments voluntaris d'aparent falta de coordinació afectant, generalment, al llenguatge.
7.3.3.- Lesions modulars:
Ferides greus en la columna vertebral, que poden implicar una deficiència motriu dels membres inferiors (paraplegia) o en els quatre membres (tetraplegia).
7.3.4.- Miopaties:
Malalties de la musculatura caracteritzades per distrofies musculars simètriques que comencen en la rel dels membres i desemboca en una profunda decadència de la funció motriu.
7.3.5.- Tractament:
Desenvolupar al màxim les possibilitats motrius de la persona.
Igualment, exercicis de relaxació i control muscular.

8.- Víctimes de l'ambient. Situacions ambientals:
Itard, metge francès va rebre a Víctor d'Aveyron, nin salvatge d'uns 12 anys trobat a finals del segle XVIII en un bosc francès. estava nu, caminava a quatre potes, emetia sons inintel·ligibles, menjava com un animal i mossegava a qui se li apropava. A pesar de que el tractament d'Itard va ser intensiu i específic sols va obtenir un èxit parcial. (Stones, pp 19 i ss.)
Davis en 1940: Filla ilegítima no admesa per els padrins materns i ocultada per la mare en el graner de la granja des d'els 6 meses fins els 6 anys en que va ser descoberta (els 6 primers meses de la seva vida la nina havia estat cuidada en un asilo-cuna on el seu desenvolupament va ser normal). Quan va ser descoberta tenia un nivell mental d'un any aproximadament. Immediatament va ser duita a una escola per a retardats i encara que va fer alguns progressos mai va arribar a parlar i a els 8 anys no sabia ni una sola paraula: Li havien fallat els estímuls socials i afectius en la seva infància. (Osterrieth, pp 32 i ss).
El reverend Singh de Midnapore en 1921 captura a les dues nines﷓llop Amala i Kamala d'uns 8 i 4 anys respectivament. Amala va morir, Kamala va viure uns 10 anys i va ser sotmesa a un tractament educatiu recuperador intens, encara que mossegava a qui se li acostava. Sobre els 17 anys aproximadament va morir e va interrompre el treball que s'estava realitzant. Havia aconseguit una certa normalitat semblant a la d'un nin d'uns 4 ó 5 anys, encara que seguia recurrent a la quadrupedia quan necessitava desplaçar﷓se amb rapidesa. (Osterrieth, pp 32 i ss).
Henri Pieron conta la historia inversa de la joveneta de Guayaquil: els guayaquils (Perú) constitueixen uns dels pobles més primitius d’Amèrica del Sud i el seu llenguatge és molt elemental i tosc. La nina va ser abandonada a l'edat d'uns dos anys i trobada per un etnogràfic. Aquesta nina educada a la manera occidental s'adaptà i va aconseguir uns rendiments considerables, com normals en relació al grup occidental: Als 22 anys és estudiant universitària i coneix tres idiomes. (Osterrieth, pp 32 i ss).
Els Hayes: Viki, ximpanzé femella educat en un ambient molt estimulant: Es veia enfrontat a problemes que havia de solucionar i se li prestava ajuda sempre que tenia dificultats. En molts d'aspectes Viki va fer els mateixos progressos que nins de la seva edat: Va aprendre a llevar la pols, escurar plats, treure la punta al llapis, pintar mobles, etc. (Stones, pp 19 i ss).
Impronta:
Etòlegs com Conrad Lorentz i Tinbergen han estudiat aquest fenomen: En distints tipus d'aus (gansitos, pollets) el primer objecte dinàmic adquireix un distintiu caràcter perceptual per al jove ocell que el seguirà devotament. (Jaynes, 1956.).
Lorentz informa de les mostres d'angoixa dels petits ànecs quan se les impedeix seguir l'objecte de la impronta.
Hebb, 1958 senyala que en la maduresa la conducta de corteig es dirigida cap a l'espècie adoptada. (Stagner pp 481 i ss.)
Un experiment per a examinar la privació d’estímuls: Un grup d'estudiantes universitaris ajaguts en uns llits en habitacions il.luminades les 24 hores del dia, insonoritzades i amb visió controlada mitjançant unes ulleres especials, braços aïllats de percepció tàctil mitjançant tubs de cartó: Es deterioraven les aptituds mentals i apareixien pertorbacions emocionals.
(Stagner pp 481 i ss.)
Privació infantil:
Hunt, 1941: Si s'obligava a rates petites a una severa frustració de fam durant el destatement, d'adultes manifestaven un acopi de menjar major que les rates de control de la mateixa camada. Això és degut a la més que probable expectativa de falta de menjar.
Ximpanzés criats en l'obscuritat fins els 16 meses: No responien visualment als seus biberons, encara que sí tactilment. No parpellejaven quan se les amenaçava amb una explosió a la seva pròpia cara, no evitaven un disc amb franges que produïen una petita descàrrega elèctrica. (atribuït a Riesen, 1947 en Stagner pp. 481 i ss.).
Aïllament infantil:
Melzack i Scott. Cans criats en aïllament des de el seu naixement en caixes amb absència d'objectes que explorar ni oportunitat d'adquirir expectatives doloroses. Quan, ja d'adults, sels va alliberar resultaren particularment estúpids: per exemple, el ca explorava el foc, repetint una i altra vegada aquesta conducta sense que es produeixi l'aprenentatge d'evitació.
Les rates criades en aïllament i reunides en l'època de la seva plenitud sexual mostren un alt grau d'excitació, però un baix nivell d'aptitut sexual.
Efectes culturals:
Margaret Mead en el seu "Male and female" aporta nombrosos exemples del condicionament de nostra conducta i de nostres actituds per el ambient social. Ha demostrat fins quin punt algunes activitats o actituds que consideram específicament masculines o femenines, ho són per l'aprenentatge efectuat a l'interior d'una societat determinada. Algunes que es consideren específicament masculines en unes societats poden ser﷓ho com femenines en altres i viceversa.
(Osterrieth, pp 32 i ss.)
Efectes materns:
René Spitz (segons Stones, p. 41), senyala els resultats d'un estudi efectuat amb dos grups, un de nins cuidats per les seves mares en una presó de dones en la que complien condemna; l'altre de nins cuidats en un hospital, hospici o casa-cuna d'important categoria:
Els nins criats per les mares mostraven major desenvolupament físic e intel·lectual i major resistència a les malalties; els criats en la casa﷓cuna mostraren un major index de mortandat infantil. (Stones, p. 41)
Bowlby: Senyala que la possibilitat de lligar﷓se afectivament, d'establir lligams personals és tributaria de les experiències que el nin viu en relació amb la seva mare real o substitutòria. (Osterrieth, pp. 32 i ss).
La mare com recompensa secundaria: Dollard i Miller.
Quan s'alimenta al nin afamagat poden condicionar﷓se algunes de les respostes de relaxació que presenta l'estímul de la presencia de la mare. D'aquí en endavant la simple presencia de la mare es capaç de produir el sentiment de benestar. En els animals, si desapareix la recompensa secundària d'un estímul associat a una meta s'extingeix el condicionament, cosa que no passa en el cas dels petits i les seves mares. (Stagner pp 481 i ss).
Les mares en Harlow:
Harlow mostra la necessitat que tenen les mones recents nades d'entrar en contacte amb la mare o amb qualque cosa que la substitueixi (afectivitat):
Les petites mones que no havien donat senyales de moure's varen seguir un tros de tela que se les presentava i després se les retirava gradualment. Es evident el valor evolutiu d'aquest comportament: les mones que no s'aferraven a la seva mare caurien i es moririen.
(Stones, pp 19 i ss).
Harlow. Experiments amb les mares substitutòries, una de felpa sense biberó adossat i una d'alambre amb biberó adossat. Si s'introdueix un element estrany dins la gàbia la petita moneta va ràpidament a la mare de felpa amb la que està la major part del temps i sols l'abandona un moment per a anar a la d'alambre a amamantar﷓se en moments de màxima fam.
(Stones, pp 19 i ss.)
En el cas de monetes femella; d'adultes: baix nivell d'aptitut sexual i maternal (Stagner. P. 484).
Orfenats i adopcions:
René Spitz en 1945 efectua una investigació relativa a nins criats en un orfenat. Havien estat objecte de cures metges excel·lents, bona dieta alimentària i no exposats a dany o infecció. No obstant això havien sofert una carència d'estímuls socials en els primers anys de la seva vida. Els nins tenien entre 2 i 4 anys i presentaven:
- Retard greu en la deambulació.
- Retard greu en l'autonomia per a menjar.
- Sols un sabia vestir-se.
- Cap va aprendre el control d'esfínters.
- Retard important en el llenguatge : Varis no parlaven i sols un sabia articular frases.
- Retard físic: La majoria mostrava un aspecte físic que correspon a la meitat dels seus anys.
(Stones, pp 19 i ss).
Goldfarb (1943, 1944): Va realitzar un estudi comparant dos grups d’adolescents: un d'horfes duts a orfelinats abans dels 18 mesos; l'altre, de nins duts més tard. El grup d'horfes menors va manifestar símptomes de privació emocional: Apàtics i inmadurs i amb expectatives respecte dels demés, freds, indiferents i poc amorosos. Alguns eren incapables de sentir﷓se acceptats i estimats en el matrimoni. (Stagner, pp 481 i ss).
Keels, citat per H. Pieron, senyala dos grups de nins pobres i de poca intel·ligència criats en orfenats:
El primer constituït per nins molt inferiors internats en un orfenat modelo.
El segon, per nins en millors condiciones internats en un orfanat-guarderia.
Després de dos anys d'aquest règim el primer frup aconsegueix un progrés en el seu desenvolupament molt superior al segon grup. (Osterrieth, pp 32 i ss).
Freeman: Els nins adoptats per famílies amb ambients favorables prest es classifiquen intel.lectualmente molt millor que el seus vertaders pares. I això passa més quant més primerenca hagi estat l'adopció (Osterrieth, pp 32 i ss).
La privació infantil de carícies en els éssers humans:
Margaret Ribble (1944): Estudi sobre 600 infants:
No tenir un adequat contacte, carícies u altra classe de contactes físics amb algú adult amistós imposa series desaventatges a l'infant en creixement. Reaccionen amb excessiu negativisme i exagerada regressió. Negativisme: refusa mamar, vòmits, anoxia, refusa respirar (anoxia), estreyiment. Regressió: estupor, pobre circulació perifèrica, nutrició insatisfactòria.
Pot solucionar-se el símptoma sense canviar la dieta: Basta introduir una mare adoptiva que acariciï, alabi i mimi al nin. (Stagner, pp 481 i ss).

9.- Desordres sociopàtics:
Conductes que no són neuròtiques ni psicòtiques, però que es caracteritzen per la seva impulsivitat i la seva manca total de sentit. Tipologia: Delinqüència, abús de drogues i desviacions sexuals.
9.1.- Delinqüència:
La delinqüència o conducta criminal és aquella conducta sociopàtica que perjudica amb major o menor gravetat als altres (robo, agressió, assassinat). Aquesta conducta criminal pot ser ordinària, neuròtica o psicopàtica.
Ordinària: Motivada pel benefici, la ràbia, en revanxisme, ...
Neuròtica: Repetitiva i motivada per una necessitat culpìgena (Exemple: els cleptòmans).
Psicopàtica: Pròpia dels psicòpates, és aquella que va acompanyada de forta violència sense sentit i realitzada sols pel plaer de fer mal.
9.2.- Drogadicció:
A l'us i abús de drogues, lo sociopàtic és l'abús. Aquest abús pot provocar dependència física o addicció, dependència psíquica o habituació, així com tolerància o capacitat de resistència als efectes. Els drogaadictes tenen síndrome d'abstinència quan aquesta no actua. En el cas de l'alcohol i els barbitúrics, el síndrome d'abstinència es manifesta a través del "Delirium Tremens". Al cas de l'heroina, per a aconseguir la desintoxicació, es subministra morfina al drogaadicte.
Es denomina drogues depressores a aquelles que són capaces de produir dependència física o addicció. La primera i principal d'aquestes drogues depressores és l'alcohol: Als EEUU hi ha 5 Milions d'adictes i 6 Milions més d'habituats.
La droga, de forma immediata, produeix un efecte d'excitació i escapament, però a la llarga, produeix un efecte tòxic sobre la retina, els nervis òptics, el sistema nerviós en general i l'escorça cerebral en particular.
Tipus de drogues:
1) Alcohol
2) Narcòtics (produeixen dependència física o addicció, tolerància ràpida i síndrome d'abstinència):
- Heroïna
- Morfina
- Narcòtics sintètics (Metadona, Demerol, ...)
3) Barbitúrics ("diables vermellss", "sotes grogues", "baixadors". Produeixen addicció, síndrome d'abstinència i, a grans dosi, la mort):
- Amital
- Nembutal
4) Estimulants (produeixen habituació i, a dosi fortes, psicosis anfetamíniques):
- Cafeïna
- Nicotina
- Cocaïna
- Anfetamines (Bencedrina, Dexedrina, Metadrina)
5) Psicodèlics (igual que els estimulants no creen addicció, però el seu abús és dolent):
- Marihuana (Canabis o Herba. L'Hachich és la forma més forta de Marihuana)
- Psilocibina
- Mescalina
- Alucinògens (el principal el LSD: Dietilamida de l'àcid lisèrgic).
6) Tranquilitzants:
- Ecuamil
- Miltown
9.3.- Anormalitats psicosexuals:
1) Quantitatives:
- Anerotisme (hipoerotisme, frigidesa, impotència coendi i impotència generandi)
- Hipererotisme (nimfomania, satiriasis)
2) Evolutives:
- Maduresa sexual precoç
- Pubertat retardada
- Sexualitat anormal a la involució
- Onanisme
3) Qualitatives o perversions
Desviacions Sexuals:
- Per excés (Nimfomania i Satiriasi: Les nimfes i els sàtirs de l'acompanyada de Baco)
- En l'objecte d'elecció:
- Homossexualisme (inversió sexual. Al cas de les dones: lesbianisme)
- Felatorisme (oral-genital: Al fals de l'home)
- Incest
- Zoofilia
- Paidofilia, pedofilia o pederastia
- Gerontofilia
- Necrofilia
- En els mitjans de gratificació:
- Exhibicionisme
- Voyeurisme
- Fetitxisme

10.- Personalitats anormals:
- Deprimit
- Hipertímic
- Sensitiu
- Fanàtic
- Maniàtic de notorietat
- Inestable
- Explosiu
- Anètic (sense ètica)
- Abúlic
- Astènic

11.- Psicoteràpia:
És el tractament psicològic de les conductes patològiques. La psicoteràpia s'enfoca des de distints punts de vista:
A través de mitjans biològics:
- Psicocirugia
- Electro-xoc
- Quimioteràpia
A través de procediments psicològics: Psicoteràpia, pròpiament dita: "Un canvi significatiu es pot promoure a través de l'aprenentatge". Dins la psicoteràpia pròpiament dita hi pot haver enfocaments individuals i enfocaments de grup.
11.1.- Enfocaments individuals:
El canvi el produeix la relació "insight" en sí mateixa.
Harper (1959) a la seva obra "Psicoanàlisi i Psicoteràpia" descriu fins a 36 sistemes diferents de psicoteràpia.
Alguns sistemes de psicoteràpia individual:
La Psicoanàlisi:
Iniciat per Freud i Breuer en el tractament d'histèriques i, posteriorment de neuròtics en general. Utilitzen la catarsis, l'associació lliure i, posteriorment, la interpretació dels somnis. Un concepte fonamental d'aquest sistema és la neurosi de transferència que significa la implicació que suposa un desordre intrapsíquic en una relació terapèutica interpersonal.
La Teràpia analítica:
Utilitza els elements de la psicoanàlisi, però elimina la neurosi de transferència.
Teràpia directiva:
Basada en la doble lligadura.
Jay Aley (1953): "El control". Teràpia: "manament paradòjic".
Teràpia conductual:
Basada en la fórmula E à R.
Els exponents principals són: Pavlov, Watson i Skinner.
Wolpe utilitza la desensibilització sistemàtica per el tractament de les fòbies.
Entrenament en relaxació.
Jerarquia de l'ansietat.
Autisme de la primera infància: Conducta atípica; alteracions del llenguatge; incapacitat per a relacionar-se amb els altres.
Altres sistemes individuals:
Psicologia Humanista:
Autovaloració de Maslow
Teràpia centrada en el client de C. Rogers.
11.2.- Enfocaments de grup o comunitaris:
Psicoteràpia de grup: Moreno ja des de l'any 1910.
Teràpia familiar: Jhon Bell (1961): "El xiu expiatori i les aliances encobertes.
Teràpia de xarxa: Ross Speck (1966).
Els nous grups: De sensibilització (laboratoris nacionals d'entrenament: "Sensitivity: creixement organitzacional), d'encontre (Institut Esalen de Califòrnia), Gestalt, Marathon, creixement individual, ...
L'enfocament comunitari: Gerald Caplan. Implica més una prevenció que una curació. Experiències de Morton Bard amb policies de barri (Sullivan).
.

dissabte, 20 de març del 2010

Dia 19 de març: Sant Josep

Dia 19 de marc: Sant Josep. Adéu a l’hivern; comença la primavera.

Molts d’anys a tots els joseps i josepes. Molts d’anys a tots els pares. Molts d’anys a tots els valencians i valencianes.

Falles

Falles 2008:


Falles 2009


Teua, sempre. Aitana Ferrer

.
.



dijous, 18 de març del 2010

Psicologia: Tema 8: La personalitat patològica (1)

Tema 8: La personalitat patològica (1)
Parlem de psicologia (18)
Arc Mediterrani, grup de comunicació
Palma de Mallorca
Per als DEPARTAMENTS D'ORIENTACIÓ
Professor: Antoni Ramis Caldentey
Psicologia, ciència de l'Home i de la Dona
Assignatura: PSICOLOGIA
(Optativa de Batxillerat)
Any acadèmic: 1998-99
Setembre de 1998
Dibuixos de les portades dels temes realitzats per l’alumne:
Alvaro Sabater Garriz, alumne de Batxillerat de l’Institut I.E.S. Ses Estacions i de l’assignatura de Psicologia
Unitats:
Unitat 0: Introducció, Programa i Referents
Tema 1: Psicologia: Conceptes, Història, Corrents o Escoles
Tema 2: Des del Big-Bang fins a l’home/dona
Tema 3: La Personalitat
Tema 4: Motivació i conductes sexuals
Tema 5: Bases biològiques de la personalitat
Tema 6: Bases socials de la personalitat
Tema 7: La Intel·ligència
Tema 8: Patologia de la Personalitat

Tema 8: La personalitat patològica
Índex:
1.- Patologia de la Personalitat
2.- Classificació d'anormalitats de personalitat
3.- Patologia de la personalitat: Causes, tipus, efectes
4.- Retard mental
5.- Neurosi
6.- Psicosi
7.- Inferioritat física
8.- Víctimes de l'ambient. Situacions ambientals
9.- Desordres sociopàtics
10.- Personalitats anormals
11.- Psicoteràpia
12.- Del model del dèficit al model de les n.e.e.
13.- Ansietat, angoixa, frustració, estrès i conflicte

1.- Patologia de la personalitat:
Hem estudiat ja la personalitat i la seva formació. Però no sempre aquesta personalitat es desenvolupa d'una forma totalment armònica. Igualment, circumstàncies especials viscudes per la persona poden afectar, de forma més o menys greu, la seva personalitat. Són els casos de personalitats patològiques o malaltes.
Psicopatologia:
Investigació sistemàtica de les malalties mentals. Així com la psicologia estudia la personalitat ordinària, la psicopatologia és la part de la psicologia que estudia les personalitats patològiques o malaltes.
Psicoteràpia:
És el tractament psicològic de les malalties mentals de causa psicològica, així com dels trastorns de la personalitat. Inclou els tractaments de les neurosis, dels trastorns psicosomàtics i dels nins caracterials.
Psiquiatria:
És l'especialitat de la medicina que té per objecte el diagnòstic i tractament de les malalties mentals. Inclou el tractament de les psicosis.
Medicina Psicosomàtica:
Estudi i tractament de les malalties del cos que tenen, com a causa principal, un origen psicosomàtic. Certament, un desordre afectiu (d'afecte) pot provocar una malaltia orgànica; una emoció reprimida pot causar una disfunció o una lesió. És així com estan causades: les úlceres digestives, l'asma, la hipertensió arterial, la frigidesa, l'obesitat, la dermatosis, la tuberculosi i d'altres trastorns físics. Així, per exemple, una ràbia reprimida ocasiona hipertensió; una angoixa, úlcera digestiva, etc.
Desviacions de la personalitat (Segons Geldard, 1974. Citat a Barriga, S.):
1) Insuficiències (Deficiència mental)
2) Desequilibris (Epilepsia, histèria, paranoia)
3) Transformacions (Psicosi maniaco-depressiva)
4) Dissociacions (Personalitat múltiple: Dr.Jekyll i Mr. Hide)
5) Fragmentacions (Esquizofrènia)

2.- Classificació d'anormalitats de personalitat (Sheldon Cashdan modificada segons Honorio Delgado: "Manual de Psiquiatria"):
1.- Retard mental
2.- Desordres orgànics i funcionals:
2.1.- Malalties mentals:
2.1.1.- Neurosi:
2.1.1.1.- Histèria
2.1.1.2.- Angoixa/Hipocondria
2.1.1.3.- Obsessió/Neurosi Obsesiva-compulsives
2.1.1.4.- Fòbies/Neurosi d'ansietat
2.1.2.- Psicosi:
2.1.2.1.- Exògenes:
2.1.2.1.1.- Simptomàtiques
2.1.2.1.2.- Orgànica-cerebrals
2.1.2.1.3.- Tòxiques
2.1.2.2.- Endògenes:
2.1.2.2.1.- Psicosi maniaco-depressiva
2.1.2.2.2.- Esquizofrènia
2.1.2.2.3.- Epilepsia essencial
2.2.- Inferioritat física:
2.2.1.- Ceguesa
2.2.2.- Sordesa (mudesa)
2.2.3.- Traumatismes
2.2.4.- Malalties no mentals
3.- Víctimes de l'ambient:
3.1.- Abandonats
3.2.- Víctimes d'educació equivocada
4.- Sociopaties:
4.1.- Delinqüència
4.2.- Drogadicció
4.3.- Desviacions sexuals
5.- Personalitats anormals

3.- Patologia de la personalitat: Causes, tipus i efectes:
3.1.- Patologia de la Personalitat:
Desordres psíquics que interfereixen en la conducta considerada normal o adaptativa. Altres denominacions equivalents: Comportaments anormals, Inadaptació psíquica, Trastorns de Personalitat, Desordres psíquics, ...
3.2.- Causes:
Conflictes no resolts en el procés d'adaptació personal.
L'adaptació suposa un equilibri homeostàtic i armònic entre l'aportació personal i els elements del medi amb el que el jo es relaciona.
En el procés es produeixen fortes tensions entre els elements aportats per el jo i els elements propis del medi. Si aquestes tensions es resolen favorablement es produeix el equilibri propi de la personalitat i conductes considerades normals; en cas contrari es produeixen els desordres psíquics, comportaments anormals, inadaptacions o personalitats patològiques.
Entre les aportacions personals, en les que incideix la dotació genètica, cap senyalar les aptituds, la predisposició temperamental, les actituds i les condicions físiques.
Entre les aportacions conflictives que pot presentar l'ambient, medi o circumstàncies podem senyalar les situacions afectives personals, familiars, professionals, ...
3.3.- Principals tipus de desordres mentals:
1) Retard mental, 2) Neurosis, 3) Psicosis, 4) Inferioritat física, 5) Víctimes de l'ambient, 6) Sociopaties, 7) Personalitats anormals.
3.4.- Efectes:
No tots aquests tipus de desordres interfereixen de forma absoluta la capacitat del individu de desenvolupar﷓se personal i socialment, però sí poden reduir la seva activitat i crear a la persona els greus problemes emocionals.
Per altra part, hi ha que tenir en compta quins trets o característiques propis de desordres patológics estan presents en una gran majoria de persones que consideram normals.
Genovard﷓2. pag. 160.

4.- Retard Mental:
Abordam l'estudi del retard mental dins el tema de la Intel.ligència. No obstant això recordem una sèrie de consideracions:
Honorio Delgado ens parla d'"Oligofrènia" o "Debilitat Mental" i considera quatre categories: Oligofrènia general, cretinisme, mongolisme, i idioicia amauròtica.
4.1.- Cap a un concepte de la deficiència mental:
El terme Deficiència, segons el diccionari d'EE fa referència, en la seva accepció més general, a una clara limitació en la capacitat intel.lectual o cognitiva.
Doll, en 1941, defineix la Deficiència mental com "una imcompetència social per una capacitat per sota de lo normal, detectada dins del període evolutiu, d'origen constitucional i essencialment incurable".
La AAMD (American Association for Mental Deficiency) la descriu com "un funcionament intel.lectual per sota de lo normal que es manifesta durant el periode evolutiu i està associat amb un desajustament en el comportament".
L’OMS (Organització Mundial de la Salut), estima que la deficiència mental fa referència a una puntuació psicomètrica en les proves d'intel.ligencia dues desviacions tipus per sota de la mitja corresponent a la població de referència. Senyala el caràcter dinàmic d'els resultats: una acció educativa adequada o una maduració tarda pot millorar els resultats fins arribar a una puntuació normal o casi normal.
El punt de vista de les n.e.e. proposa utilitzar la perspectiva educativa com millor forma de donar resposta a les persones que presenten dèficits cognitius.
Dir que un alumne presenta n.e.e. significa que al llarg de la seva escolarització pot presentar dificultats d'aprenentatge. Aquest concepte fa referència a:
﷓ Majors o menors dificultats en totes o algunes de les àrees d'aprenentatge.
﷓ El seu caràcter transitori o permanent.
﷓ Tots els alumnes poden presentar, al llarg de la seva escolaritat, alguna/s dificultat/es d'aprenentatge transitòries o permanents.
﷓ Les dificultades d'aprenentatge son com un obstacle que va des de les més lleus i puntuals a les més severes i permanents. Aquestes últimes farien referència al que tradicionalment se ha denominat deficiències psíquiques.
Aquest model suposa una nova perspectiva d'abordatge del problema educatiu que plantegen aquests alumnes. Això es concreta en:
﷓ L'aprenentatge és qualque cosa interactiva, conseqüència de les característiques personals de l'alumne i del context (fonamentalment familiar i escolar) en que es mou.
﷓ La deficiència mental es tradueix en dificultats d'aprenentatge i aquestes en ajuda pedagògica.
﷓ Suposa, per tant, un model d'entendre l'escola i l'educació amb unes determinades actituds en la percepció tant de l'escola i l'educació com dels alumnes amb n.e.e.
4.2.- Concepte i Classificació:
Recordem la definició de la AAMD (American Association for Mental Deficiency):
"El RM es refereix a un funcionament intel.lectual general significativament inferior a la mitjana ...
... que s'origina en el període del desenvolupament
... i s'associa amb un dèficit en la conducta adaptativa"
Aquesta definició ha pesat molt al ser acceptada per l'APA (American Psychiatric Association).
(OMS: ICD﷓9: Internacional Classificacion of Diseases: Classificació internacional de les malalties).
(APA: DSM﷓III ﷓1980﷓: Diagnostic and Statistic Manual: Manual Diagnòstic i Estadístic de les Malalties Mentals).
4.3.- Classificació:
RM Límit: CI entre 70 i 85
RM Lleuger: 50 ﷓ 70
RM Mitjà o Moderat: 35 ﷓ 50
RM Sever o Agut: 20 ﷓ 35
RM Profund: CI inferior a 20.
L'OMS distingeix entre dues categories clíniques diferents: Retard Mental i Deficiència Mental.
En el Retard Mental les deficiències funcionals es deuen a una causa patològica. Mentre que la segona categoria respon a un criteri estrictament psicomètric i legal.
Igualment convé distingir entre RM i Discapacitat (antigament s’utilitzava el desafortunat terme: “minusvalit” o, inclús, “minus”). Discapacitat: Persona inicialment normal a la que, per accident o per qualsevol altra causa anàloga, li sobrevé posteriorment una disminució substancial de la seva capacitat d'adaptació. D'aquesta manera són minusvalits els invidents, els sords, els malalts crònics com els diabètics, els paraplègics, certs malalts mentals (psicòtics i esquizofrènics), els accidentats de tràfic o laborals. És específic de les discapacitats que les alteracions funcionals patides siguin irreversibles, de forma que obliguen als pacients a reorganitzar la seva vida professional quan això és possible.
Els RM, front als discapacitats, no han arribat mai a desenvolupar les seves possibilitats intel·lectuals i, conseqüentment, s'han vist impedits a exercitar les esmentades funcions.
4.4.- Etiologia:
Es molt variada i dispersa. Categories de D.M.:
Categoria 1 DM deguda a Infecció 4,6 %
Categoria 2 DM deguda a agents tòxics 1,1 %
Categoria 3 DM deguda a traumatismes 20,9 %
Categoria 4 DM deguda a desordres metabòlics 3,9 %
Categoria 5 DM deguda a aberracions cromosòmiques 14,0%
Categoria 6 DM deguda a neoformacions i tumors 0,9 %
Categoria 7 DM deguda a influències prenatals desconegudes 7,6 %
Categoria 8 DM deguda a causes desconegudes amb signes neurològics 18,1 %
Categoria 9 DM deguda a causes desconegudes sense signes neurològics 25,5 %
Categoria 10 DM deguda a més d'una causa probable 3,5 %
Factors:
Ambientals o Exògens (1 + 2 + 3 + 10) 30 %
Genètics o Endògens (4 + 5 + 6) 19 %
Desconeguts : (7 + 8 + 9) 51 %
4.5.- Deficiència Mental Lleugera:
En l'aspecte morfològic generalment no hi ha difereècies, no obstant això alguns casos poden tenir problemes amb l'equilibri, hipotonia abdominal i insuficiència respiratòria.
Conductes motrius i psicomotrius:
No es troben diferencies en coordinació.
L'Equilibri sol ser inferior.
Les pertorbacions de la lateralitat tenen la mateixa proporció que en els casos d'alumnes tipus, però aquesta les causes majors problemes de díficil superació.
Precisió més rapidesa inferior.
Dificultads en les proves d'orientació espacial i estructuració espacio﷓temporal.
4.6.- Deficients Mentals Mitjans:
Les mateixes característiques un poc més accentuades.
Se donen més sincinesies.

5.- Neurosis:
Trastorn greu del psiquisme.
Es manifesta mitjançant desordres del comportament.
No és constitucional.
El subjecte és conscient de les seves aberracions.
Son formes ineficaces d'afrontar les situacions personals. El subjecte és conscient del seu conflicte i conscient de la seva incapacitat de resoldre-r-ho, la qual cosa li provoca angoixa.
En la neurosi és sols una part de la personalitat la que resulta afectada, i el sentit de la realitat queda. El que disminueix és el valor que el subjecte otorga a la seva realitat diària.
Personalitats neuròtiques: Denominam baix aquest epígraf genèric a un conjunt de trastorns menys greus que les neurosis que, no obstant això, són semblants als trastorns que caracteritzen les neurosis, amb les mateixes característiques, però, aquestes, en un grau inferior.
5.1.- Etiologia de les neurosis:
En l'aparició de les neurosis intervenen sempre una sèrie de condicions que les propicien:
﷓ Conflictes interns entre impulses i el temor que impedeix la seva expressió i descarrega.
﷓ Carència d'una solució realista per a resoldre el conflicte, amb la qual cosa s'interioritza aquest a l'inconscient mitjançant repressió o altre mecanisme de defensa.
﷓ Ansietat.
Freud diu que són degudes a complexes sexuals tenguts a la infància i no resolts.
Adler diu que la deformació del sentit de la vida ocasiona neurosis de fracàs.
Jung diu que les neurosis són ocasionades per trastorns soferts al llarg del període de desenvolupament de la personalitat.
5.2.- Classificació de les neurosis:
Hi ha neurosis "de fracàs", neurosis "de destí", neurosis "obsessives" i neurosis "d'angoixa" o "fòbies".
Les neurosis de "fracàs" i de "destí" espitgen al subjecte a prendre decisions que, en realitat, són contràries als seus propis interessos.
Les neurosis obsessives es manifesten mitjançant rituals complicats contra la pols, els microbis, objectes especials, etc.
Les neurosis d'angoixa són fòbies o pors irracionals a llocs tancats, a espais oberts, etc.
Les principals neurosis són: La Histèria, la Hipocondria, les fòbies, les neurosis obsessives-compulsives, la Impotència/frigidesa i la Depressió.
5.3.- Histèria:
Etimològicament procedeix d'"Histerikos" que significa úter (Hipócrates)
A l'Edat Mitjana es considerava com una possessió del dimoni i els histèrics, majorment dones, eren perseguits inquisitorialment (bruixes, endimoniats).
A partir del segle XIX l'histèria es considerada com un desordre psicològic.
Els primers en estudiar i tractar sistemàticament les histèries varen ser Freud i Breuer.
És una neurosis que es caracteritza per manifestacions ade vegades espectaculars dels tipus de paràlisis, convulsions, amnèssia, ceguesa, migranyes, ... Bàsicament:
- Perduda de la memòria
- Símptomes físics que no pareixen tenir cap base a cap malaltia o trauma.
- Paràlisi, perduda de vista o oïda i anestesies (insensibilitat tàctil).
És una resposta a conflictes interns que cas de no aflorar en conductes histèriques provocarien una situació greu d'ansietat insuportable.
Se li denomina també histèria de conversió, ja que converteix els conflictes interns, els sentiments rebutjats, en una sèrie de símptomes físics i psicofisiològics.
Implica estats de fuga (el subjecte perd consciència del món real que l'envolta) i pot implicar també personalitat múltiple ("Les tres cares d'Eva").
5.4.- Hipocòndria/Angoixa:
Neurosis caracteritzada per el temor irracional a un perill relacionat amb la salut. L'hipocondríac és un malalt imaginari permanent.
A diferencia de l'histèric, l'hipocondríac no presenta una perduda o distorsió de les funcions corporals.
Angoixa: Si aquest temor irracional no está relacionat amb temes de salut en lloc de tenir una neurosi hipocondriaca tenim una "angoixa".
5.5.- Fòbies/Neurosi d'ansietat:
Les fòbies són reaccions de temor irracional cap a objectes o situacions.
Les fòbies s'originen front una situació de forta ansietat per conflictes interns (pensaments o desitjos rebutjats que s'han fet inconscients. Temor a que aquests pensaments o desitjos inconscients aflorin de nou al nivell de la percepció conscient). El fòbic desplaça l'objecte de la seva ansietat i el projecta sobre un objecte o situació externa. Evitant l'objecte o situació redueix el nivell d'ansietat amb la qual cosa no s'arriba a proporcions pertorbadores.
Les fòbies impliquen ansietat com a resposta a estímuls: zoofobia, aerofòbia (por a les altures o vertigi), claustrofòbia, agorafobia (por als espais oberts); mentre que la neurosi d'ansietat o reacció ansiosa és un estat general.
Wolp (model conductista de les neurosi) diu que les fòbies, que són pors irracionals, són el resultat final d'una sèrie de desafortunades associacions entre les respostes d'ansietat (respiració ràpida, musculatura tensa, suor fred, ...) i innocus estímuls ansiosos (els objectes fòbics).
El model conductista (estímul-resposta) es centra en el símptoma (Pavlov provoca neurosi a cans mitjançant estímuls condicionats. Watson conta el cas d'"Albertito" o de la fòbia irracional apresa -por als cans per que lladren-). Abundant al mateix tema Hans Eysenck diu: "No hi ha neurosi subjacent al símptoma, sinó sols el propi símptoma: Elimini el símptoma i haurà eliminat la neurosi".
5.6.- Neurosi obsessives﷓compulsives:
Fixació d'idees recurrents de les que el seu control escapa a la voluntat del subjecte, acompanyades d'activitats repetitives que tenen un caràcter de ritual (aplicació excessiva d'hàbits de netedat, ordre, itinerari, successions d'actes, ...).
Obsessions: idees molestes.
Compulsions: actes rituals.
Quan la idea recurrent és pertorbadora el subjecte sofreix pertorbacions emocionals ja que tem el contingut de la mateixa i la seva realització, però no té mitjans per a evitar﷓la.
No hi ha que confondre els rituals infantils (per exemple en els jocs) ni els vestigis que d'ells puguin quedar en la vida de l'adult amb símptomes d'activitat compulsiva. Sols quan arriben a convertir﷓se en comportaments imprescindibles és quan poden constituir factors pertorbadores que interfereixen negativament en el desenvolupament de la conducta i vida de l'afectat.
Pareix ser que la simptomatologia obsessiva﷓compulsiva es relaciona amb un component depressiu de la personalitat.
5.7.- Impotència/Frigidesa:
Incapacitat d'experimentar els plaers naturals de la sexualitat.
5.8.- Depressió:
El subjecte abdica, sense oposar resistència, davant les dificultats de la vida.