Publicat a l'Ara Balears el 13-06-2026, dia de Sant Antoni.
Les crisis internes dels moviments socials solen generar una fascinació estranya. Des de fora, se’n tendeix a fer lectures .simplistes i tendencioses
I fins i tot hi ha qui les interpreta –a conveniència- com la prova definitiva de la seva incoherència; des de dins, sovint es viuen com una disputa entre relats i formes incompatibles.
Però les organitzacions transformadores rarament entren en crisi per una sola causa.
I quan intentam explicar-les a partir de bons i dolents i bàndols oposats, gairebé sempre deixam de comprendre què està passant realment. Cal molta honestedat per voler abordar la qüestió en tota la seva diversitat, complexitat i profunditat.
Les darreres setmanes, la crisi viscuda al GOB Mallorca ha provocat una allau de comentaris, especulacions i posicionaments.
La dimissió de deu dones, membres de la junta directiva que havien impulsat una candidatura ecofeminista el 2023, ha fet aflorar discrepàncies sobre formes de governança, salut laboral, maneres d’entendre el lideratge
i models organitzatius. Per a tot això, s’hi escau una lectura més ampla i profunda sobre quèens diu aquest conflicte en relació amb els reptes que afronten avui dia les organitzacions ecologistes i molts altres moviments socials.
L’ecologisme viu un moment paradoxal. Mai no havia estat tan evident la vigència, la urgència i la necessitat de les seves denuncies –el monstre se’ns fa cada cop més gran, amb més tentacles, refina el seu relat i les seves estratègies, i accelera la devastació desbordant la capacitat real d’incidència dels moviments socials– ni tan urgent, la necessitat de les seves propostes.
La crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, la turistificació i l’esgotament dels recursos, però també les seves conseqüències vitals en termes ecològics, ambientals i de justícia social, donen cada dia més arguments a dècades de lluites ecologistes i ens condueixen a la necessitat d’ajuntar forces des de la base i confluir amb altres lluites i reivindicacions actives (la lluita per l’habitatge, la lluita sindical, la lluita pels serveis públics, la lluita feminista, la lluita antiracista, la lluita antifeixista, els moviments per la pau...) per poder impulsar les transformacions ecosocials que desitjam.
Es una confluència a la qual tendeixen tots els moviments socials transformadors i prova d’aixó són les iniciatives com Revoltes de la Terra, el Foro Social estatal que treballa pel pacte Ecosocial ‘Más allá del crecimiento’, les trobades de xarxes internacionals contra la turistificació, les refiexions a les universitats d’estiu anticapitalistes, a les quals el GOB ha estat convidat en els darrers anys coma referent, i els debats (i també conflictes) interns (d’entitats ecologistes de referència com puguin ser Ecologistas en Acción i Greenpeace . Ja no estam només a temps de resistir, sinó de passar a l’ofensiva i avançar sent palanca de canvi, i per això necessitam una base social ampla i cohesionada que treballi braç a braç amb un objectiu que és comú i transversal: garantir la sostenibilitat de la vida en un món que l’ataca ferotgement per totes bandes. I, tanmateix, i potser precisament per això, els moviments què les impulsen, especialment
els que duen anys de trajectòria, com és el cas del GOB, experimenten tensions, desgast i dificultats per sostenir-se.
No es tracta només d’una confrontació entre conservacionistes i els que defensen l’ecologisme social (ningú qüestiona la defensa del territori i la biodiversitat, com a eixos sobre els quals pivota tot el moviment ecologista; perquè sense el territori i els seus recursos no hi ha vida possible).
No es tracta, només, d’una qüestió de visions generacionals enfrontades, de nostàlgics versus visions joves i crítiques, de reformistes versus revolucionaris. Ni tan sols es tracta senzillament d’enfrontaments pel que fa a models de governança entre les que intenten incorporar els valors dels canvis i transformacions que voldríem impulsar defora, dins les mateixes organitzacions, i els que voldríem un model organitzacional directiu i mesurat en termes d’indicadors de rendiment.
No és només una qüestió derivada de les incomoditats que genera la revisió crítica des dels feminismes a les estructures, valors, jerarquies i objectius de les entitats que haurien de ser palanca i eina per a la transformació social i les furibundes reaccions que genera. No és només cap d’aquestes qüestions per si sola. És tot junt i alhora i amplificat per la urgència de pactuar en un món on els marges de possibilitat dels canvis reals que necessitam urgentment semblen cada cop més estrets.
El repte dels moviments socials en general i del GOB en particular, rau precisament en la seva capacitat, o no, d’incorporar tota aquesta complexitat i dimensió en les seves reflexions estratègiques per tal d’esdevenir quelcom útil a la societat d’aquestes illes en els escenaris presents i futurs que haurem d’enfrontar marcats per la crisi ecosocial i incerteses múltiples.
Avui necessitam que totes les estructures organitzatives i, encara més, les entitats amb trajectòria i solvència com ha estat i continua sent el GOB –malgrat determinats mantres que es repeteixen fins que acaben funcionant
com a veritats assumides (que s’haperdut capacitat de mobilització, que s’ha perdut presència el carrer, que ja no es fa el que es feia abans) encara que s’hagin impulsat grans mobilitzacions, encara que s’hagin obert nous fronts de lluita, encara que s’hagi ampliat la capacitat-d’incidència social i política -siguin els puntals per l’impuls dels canvis que necessitam, entenent la defensa del territori i la biodiversitat que ens sostenen com una eina més per a la justícia social, la democràcia i l’acció col·lectiva.
Crec que aquesta és una reflexió realment necessària en un moment en què resulta-temptador llegir qualsevol conflicte intern com una demostració de fracàs d’uns i victòria d’uns altres, i tirar la pilota cap endavant sense incorporar cap element de revisió crítica a la qual ens obliguen els conflictes
I l’objectiu és avançar com a col·lectiu i com a societat. Si no es fa, no estarem davant un avenç, sinó davant un retrocés majúscul que s’acabará lamentant.
