Robin Hood. Capítol 9 de 21

Robin Hood. Capítol 9

Cap a les deu de la nit, Gilbert, que esperava amb impaciència el retorn dels viatgers, va deixar el pare Eldred al quart de Ritson i va baixar al costat de Margarita, que feia les coses de la casa; volia assabentar-se de si miss Mariana no s'inquietava per la llarga absència del seu germà. 

—Són les deu, Maggie, les deu, i aquesta jove no és a la casa. 

—Es passejava amb Lance pel camí d'enfront. 

—Haurà perdut la casa de vista i s'haurà perdut. Tinc que trobar-la. 

Guiat per l'instint o més aviat per aquesta premonició que adquireixen els guardaboscos vivint al seu medi, Gilbert va seguir exactament el camí que havia recorregut Mariana fins al lloc on es va asseure. Arribat allà, el guardabosc va creure escoltar un sord gemec al costat d'una avinguda propera fins a la qual el fullatge no permetia arribar els raigs de lluna; va esclatar atentament i va percebre els gemecs entremesclats amb febles crits com els d'un animal que pateix. La foscor era profunda, i Gilbert es va dirigir a tentacies cap al lloc d'on partien els gemecs; a mesura que s'acostava, els queixals es feien més clars, i aviat els peus del guarda van ensopegar amb una massa inert estesa a terra; es va inclinar, va estendre el braç, i la seva mà va tocar els pèls d'un animal per entre els quals traspuava una suor freda. L'animal, reanimat al contacte d'aquesta mà, va fer un moviment, i les seves queixes es van convertir en un feble lladruc d'agraïment. 

—Lance, el meu pobre Lance! —va exclamar Gilbert. 

Lance va intentar aixecar-se, però fatigat per l'esforç va tornar a caure gimcana. 

Una espantosa desgràcia li ha ocorregut a la muchacha —va pensar Gilbert—, i Lance, volent defensar-la, va sucumbir en la lluita. Anem, anem! — murmurava el guarda acariciant amb tendresa el fidel animal—, ¡anda! el meu pobre amic, on estàs ferit? ¿al ventre? no. Al llom? a les potes? No, no. Ah! al cap! El bandit va voler partir-te el crani... ¡No és res! no ens morirem. Molta sang has perdut, però encara et queda... El cor marxa, sí, noto com late, i no es bat en retirada". 

Gilbert, com tots els pagesos, coneixia les virtuts medicinals de certes plantes; així doncs, es va apressar a recollir-ne algunes en els clars propers, on la foscor lluitava amb els primers raigs de la lluna, i, després d'haver-les matxacat amb dues pedres, les va col·locar sobre la ferida de Lance subjectant-les amb ajuda d'una compresa improvisada amb un tros de la seva sabata de pell de cabra. 

—Haig de deixar-te, pobre vell, però està tranquil: tornaré a buscar-te. 

Parlant així al seu gos, com parlaria a un home, el vell guardabosc el va prendre entre els seus braços i el va portar a un altre lloc  

més apropiat. Fet això, va acariciar el seu animal per última vegada i va prosseguir el seu camí a la recerca de Mariana. 

«¡Per sant Pere! —murmurava Gilbert explorant amb ulls de linx clars i monticles—, ¡per sant Pere! si el bon Déu creua en el meu camí el fill de Satanàs que ha danyat el meu pobre Lance, li vaig fer ballar al so de la meva daga com mai va ballar. ¡Bellaco! ¡bandit!». 

Gilbert seguia el sender per on havia fugit Mariana després de la caiguda de Lance, i va arribar al clar a prop del qual Petit Joan havia salvat la fugitiva. Es disposava a explorar els voltants quan una ombra, a la qual els oblics raigs feien gegantina, es va agitar a terra; primer va creure que era la d'un gran arbre i no va prestar atenció; però l'instint li va dir que aquesta ombra tenia alguna cosa d'estrany; la va observar més atentament i aviat es va adonar que només podia pertànyer a un ésser viu, a un home. 

A vint passos del lloc on es trobava, Gilbert va veure un home dret recolzat contra un arbre que li donava l'esquena i movia els braços al voltant del cap com si volgués col·locar-se un turbant. 

El guardabosc va posar sense dubtar la seva vigorosa mà sobre el qual creia que era un «outlaw», i va acabar també l'assassí de miss Mariana. 

—Qui ets? —va preguntar alhora amb veu de trànso.  

L'home, mig soltant-se, mig fatigat, va vacil·lar i es va deixar caure al llarg de l'arbre fins als peus de Gilbert. 

—Trobeu aquesta tarda al bosc una jove vestida amb un vestit blanc? 

Una terrible somriure va deformar els llavis del bandit. 

—Comprenc, l'has trobat. Però què veieu? Estàs ferit al cap? Sí, aquesta ferida l'han fet les dents d'un gos. Miserable! vaig comprovar-ho! 

I Gilbert va arrencar amb rapidesa la venda ensangonada que recobria la ferida; l'home, desemmascarat, va deixar veure un tros de carn que caia sobre el seu coll, i, lloat de dolor, va plorar sense imaginar que s'estava acusant: 

—Com saps que era un gos? Estàvem sols! 

—I la jove? Parla miserable, parla o et mato. 

Mentre Gilbert, amb la mà a l'empunyadura de la seva daga, esperava una resposta, l'«outlaw» va treure dissimuladament la seva ballesta i li va assestar un violent cop al cap. L'ancià, atordit per un instant, es va refer aviat, es va asseure fermament sobre les seves cames i va desenvair. El proscrit va rebre amb el pla de la seva daga una sèrie de cops tan furiosos a l'esquena, les espatlles, els braços i els flancs, que va caure a terra i va quedar immòbil, gairebé mort. 

—No sé per què no et mato, ¡miserable! —grinyolava el guardabosc— però com que no vols dir on és t'abandono a la teva sort. Mor com una al·lerera. 

I Gilbert es va allunyar per prosseguir la seva recerca. 

—Encara no estic mort, vil esclau del llac! —va murmurar el proscrit incorporant-se sobre un colze. 

I arrossegant-se amb mans i genolls, va anar a buscar repòs i abric a l'espessor. 

L'ancià, cada vegada més inquiet, seguia recorrent el bosc, i començava a perdre tota esperança de trobar la molta, almenys viva, quan, no lluny d'on es trobava, vaig cantar una d'aquestes alegres balades que antany va compondre en honor del seu fill Robín. 

El cantant invisible es dirigia cap a ell pel mateix sender; Gilbert va esclatar, i el seu amor propi de poeta li va fer oblidar les inquietuds del moment. 

—Així la vermella figura de l'idiota de Will, al qual apoden l'Escarlata amb tanta raó, es balancegi penjada de la branca d'un roure —va murmurar Gilbert amb mal humor—. Canta la meva balada d'una forma que res té a veure amb la lletra. 

Eh! maese Gamwell; ¡eh! William Gamwell, ¡no malmesos així la música i la poesia! Eh! què diables fas a aquestes hores al bosc? 

Reconeixent el guardabosc Will va etzibar:  

—Bones notícies, amic meu, bones notícies! La jove està a fora en el «hall»; miss Bárbara i miss Vinifred en tenen cura; Petit Joan la va trobar al bosc just en el moment en què un «outlaw» li anava a jugar una mala passada. —Però estàs sol, Gilbert? i Robín? on és el meu volgut Robín Hood? 

—Tranquil·la't, tranquil·la't Will! Robín va partir aquest matí cap a Nottingham; quan vaig deixar la casa no havia tornat encara. 

—Quin pàl·lid estàs, Gilbert —va dir un altre personatge que no era sinó Petit Joan—. Què teniu? —Esteu malalt? 

—No; estic apenat: el meu cunyat va morir avui, i m'he assabentat que... però deixem-ho, no en parlem. Déu sigui alabat!, miss Mariana està a fora. És a ella a qui buscava al bosc; jutja la meva aprensió, sobretot després d'haver trobat fa un instant el millor dels meus gossos, el pobre Lance, mig mort. 

—Llanç mig mort, aquest gos tan bo, tan... 

—Sí, Lance, un animal dels que ja en queden pocs, la raça s'ha extingit. 

—Qui ho ha fet? Qui va cometre aquest crim? Decideixo on és el bellaco que li parteixo les costelles! 

—Estat tranquil, fill meu, ja vengué al vell Lance. 

—No importa, també jo vull venjar-li, on és el miserable que és tan cobejat com per matar un gos? Li vaig prendre les mesures amb el meu bastó. Un «outlaw», ¿veritat? 

—Sí, li deixeu allà... per aquella part... gairebé mort, després d'haver-li tombat a cops de pla amb la meva daga. 

A pocs passos de casa seva, Gilbert es va aturar per escoltar un soroll lúgubre que trencava el silenci, i va exclamar estremidor: 

—És Lance; potser el seu postrer crit de dolor. 

—Valor, bon Gilbert, ja arribem; la senyora Margarita us espera a la porta amb una vela a les mans; ànim! 

—Abans de tornar al «hall», podeu prestar-me un gran servei, fills meus. 

—Parleu, senyor. 

—Hi ha un mort a casa meva, ajuda'm a enterrar-lo. 

—Estem a les vostres ordres, bon Gilbert —va contestar William—; tenim bons braços i no ens assetgen els morts, els vius ni els fantasmes. 

Al capdavant, el pare Eldred orant, després d'ell Petit Joan i Lincoln portant el cadàver en unes parihuelas, a continuació, Margarita i Gilbert, aquest contenint les seves llàgrimes per no provocar les de Margarita, i Margarita plorant sota la seva caputxa en silenci. Finalment, Will Escarlata. Tal era l'ordre de l'enterrament que a mitja nit es dirigia cap als dos arbres als peus dels quals anava a ser sepultat l'assassí d'Anita. 

Gilbert i la seva dona van romandre arrossegats tot el temps que els forts braços de Lincoln i de Petit Joan van trigar a cavar la fossa. 

Caien les últimes palades de terra sobre el cadàver quan, per tercera vegada, els lladrucs del gos van ressonar al bosc. 

—Lance, el meu pobre Lance, Lance, ara anem contigo! —va exclamar el guardabosc—. No tornaré sense haver-te auxiliat.