L’Humanisme. Història i present
Contingut:
1 Edats de la historia humana.
2 El primer humanisme.
3 L’humanisme actual.
4 Comparació entre ambdós humanismes
5 El nostre grup humanista. Comunicació.
______________________________
1 Edats de la historia humana.
Edat Antiga: S’inicia amb la invenció de l'escriptura (aprox. 3000 a.C.) i acaba amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476 d.C.
Edat Mitjana: S’inicia l’any 476 d.C. i acaba a la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient (Constantinopla) en 1453, o, alternativament, en el descobriment d'Amèrica en 1492.
Edat Moderna: Comença en 1453 o 1492 i s'estén fins a la Revolució Francesa en 1789.
Edat Contemporània: S’nicia en 1789 i es perllonga fins a l'actualitat.
_________________________________
2 El primer humanisme
El primer Humanisme, conegut com a Humanisme renaixentista, neix a Itàlia durant el segle XIV, especialment a ciutats com Florència.
El primer humanisme. Humanisme renaixentista:
El context històric que més s'ha relacionat amb l'humanisme és, sense cap mena de dubte, el Renaixement. És en aquesta època en què sorgeix un humanisme com a moviment filosòfic, intel·lectual i cultural, el lloc d'origen del qual és la Itàlia del segle XIV i que, al llarg d'aquest segle i el venidor, s'estendria a través d'Europa, trencant amb el teocentrisme que havia caracteritzat la mentalitat catòlica del Migevo.
Val a dir que l'humanisme renaixentista no hagués tingut tanta força si no s'hagués donat un esdeveniment que marcaria un abans i un després en la història d'Occident: la creació de la impremta. El 1450 Johannes Gutenberg va crear la seva màquina que, si bé no va ser la primera impremta inventada de la història (existeixen casos més antics a Àsia) sí que va ser aquesta la que va permetre donar força al potentíssim fenomen cultural que va ser el Renaixement.
Amb la impremta es podien fabricar cents de llibres, pancartes i panflets a una velocitat mai abans vista, permetent també imprimir textos amb missatges crítics que s'estenien més ràpidament del que els censors de l'època podien impedir. Gràcies a aquest invent, els pensaments humanistes amb què venia el Renaixement fragmentaven les tesis medievals i permetien el progrés de la cultura.
Va ser a partir d'aquell llavors en què la societat europea va començar a deixar de posar Déu al centre de tot per deixar pas a l'antropocentrisme, això és, donant-li més importància a l'ésser humà i erigint-lo com la mesura de totes les coses. Així doncs, l' humanisme renaixentista exalta les qualitats de la naturalesa humana com a aspectes d' alt valor que serveixen per poder establir els paràmetres culturals d' una societat.
La filosofia humanista oferia noves perspectives a l'hora de reflexionar i pensar sobre l'art, la ciència i la política, una cosa que va portar amb si una veritable revolució en l'àmbit cultural i també en el social. És per això que es considera que el Renaixement és el pas intermedi entre l' Edat Mitjana i la Modernitat, més endinsada en aquest darrer període pel que fa a la concepció de l' home.
L'humanisme renaixentista recupera les obres clàssiques dels autors grecoromans, aconseguint-los models de veritat, bellesa i perfecció. Els artistes i intel·lectuals humanistes volien explorar els orígens de la cultura occidental, portar-lo als temps més moderns i aprendre sobre ells. Els noms i cognoms de molts humanistes d'aquesta època han passat a la posteritat, com ho són Erasme de Rotterdam, Guillermo de Ockham, Francesco Petrarca, Tomás Moro, Vincenç Vives i Michel de la Montaigne
Es va produir també una secularització del coneixement científic, alliberant-lo del monopoli de l' Església i traient-lo a la població. La ciència cobrava força i adquiria un caràcter funcional però satisfent la curiositat. La física, les matemàtiques, l'enginyeria i la medicina augmenten el seu corpus de sabers i coses que abans eren impensables com disseccionar cadàvers es tornen en una acció més comuna, enfocada a conèixer en profunditat tant el cos com l'ànima humanes i potenciar el valor de l'ésser humà.
Els humanistes renaixentistes, a més d'expandir el seu nivell de coneixements, investigaven i experimentava per tal d'aconseguir millorar la vida de les persones, amb el clar objectiu de brindar felicitat i llibertat al gènere humà. És per aquest motiu que van tenir també tant interès en les obres clàssiques, com la d' Aristòtil i la de Plató, tenint la intenció de dotar la població de coneixement i fer-la més culta i independent i, per tant, menys crèdula i abusable des de per part dels qui ostentaven el poder.
Sense deixar de posar el focus d'atenció en l'humanisme sorgit en el Renaixement, podem destacar unes característiques fonamentals del mateix per comprendre més a fons el transcendental que ha estat per a la història d'Occident.
- Visió antropocèntrica del món. L'ésser humà és un ésser natural i històric.
- Abandonament de la visió teocèntrica.
- Ús de la raó humana com a motor per a la recerca de respostes.
- Menor importància de les creences i dogmes de fe com a fonts de saber.
- Importància als clàssics grecs i llatins.
- Promoció de l' estudi de llengües vernacles.
- Promoció de la difusió del coneixement en llengües vernacles.
- Desenvolupament de múltiples ciències lligades a l' esperit humà.
- Recerca pel desenvolupament total de l' home: físic i espiritual, estètic i religiós.
Es considera que el seu primer gran representant fou Francesco Petrarca (1304-1374), sovint anomenat el "pare de l'Humanisme". Els humanistes volien recuperar la cultura clàssica de Grècia i Roma i posar l'ésser humà al centre de la reflexió intel·lectual, sense abandonar necessàriament la religió cristiana.
Cronologia simplificada:
Segle XV: expansió per Europa.
Segle XVI: màxima influència durant el Renaixement.
Altres humanistes destacats foren:
Erasme de Rotterdam
Thomas More
Joan Lluís Vives
Cal distingir aquest Humanisme renaixentista del que avui anomenam "humanisme" com a corrent filosòfic o ètic general.
Històricament, quan als llibres d'història es parla de l'Humanisme, gairebé sempre es refereixen al moviment cultural sorgit a Itàlia al segle XIV que va preparar el camí del Renaixement.
Per tant, la resposta curta és: l'Humanisme neix a Itàlia al segle XIV, amb Petrarca com a figura fundacional.
Característiques principals del primer humanisme:
Les característiques principals del primer Humanisme (segles XIV i XV) són les següents:
1. Retorn als clàssics:
Els humanistes admiraven la cultura de la Grècia i la Roma antigues i cercaven manuscrits oblidats per estudiar-los i difondre'ls. Autors de referència: Homer, Virgili, Ciceró
2. Antropocentrisme:
Sense abandonar la fe cristiana, l'ésser humà passa a ocupar el centre de la reflexió cultural. Front al teocentrisme (Déu és el centre) de l’Edat Mitjana l’Humanisme propugna la valoració de les capacitats i la dignitat de la persona humana.
3. Confiança en la raó
Es dona més importància a l'observació, l'estudi i el pensament crític que a la fe (veritats cregudes, però indemostrables).
4. Interès per l'educació
Es promou una formació integral basada en les anomenades "humanitats": gramática, retòrica, historia, poesía, filosofia i moral
5. Valoració de la vida terrenal
La vida present deixa de ser considerada només un pas cap a l'altra vida; també mereix ser coneguda, gaudida i millorada.
6. Desenvolupament de l'esperit crític
Els humanistes revisen textos antics, comparen manuscrits i qüestionen errors transmesos per la tradició.
7. Difusió del coneixement
La invenció de la impremta per Johannes Gutenberg al segle XV facilita enormement la circulació de llibres i idees.
Principals humanistes:
Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio, Erasme de Rotterdam, Thomas More, Joan Lluís Vives, Ramon Llull, que, tot i ser anterior a l'Humanisme renaixentista, és considerat per alguns estudiosos un precursor per la seva confiança en la raó i el diàleg.
Resum en una frase:
L'Humanisme fou un moviment cultural que recuperà els valors clàssics, posà l'ésser humà al centre de l'interès intel·lectual i confià en la raó, l'educació i el coneixement per comprendre i millorar el món.
Principis del primer humanisme:
Els principis humanistes del primer Humanisme (segles XIV-XV) es poden resumir en aquests punts fonamentals:
1. Dignitat de l'ésser humà:
L'home i la dona són éssers dotats de raó, llibertat i capacitat de perfeccionament. La persona té un valor propi.
2. Confiança en la raó:
La raó humana és una eina essencial per comprendre la realitat, cercar la veritat i prendre decisions.
3. Educació integral:
L'educació és el mitjà per desenvolupar les capacitats humanes. Els humanistes defensaven la formació en llengües, literatura, història, filosofia i ciències.
4. Retorn a les fonts clàssiques:
Cal estudiar directament els autors grecs i romans, sense dependre només de comentaris o interpretacions posteriors.
5. Esperit crític:
Les idees, els textos i les tradicions han de ser examinats críticament i no acceptats només per autoritat.
6. Valor de la vida terrenal:
La vida humana en aquest món té importància i mereix ser estudiada, millorada i viscuda plenament.
7. Recerca de la veritat:
La veritat s'ha de cercar mitjançant l'estudi, l'observació, el diàleg i la reflexió.
8. Universalitat del coneixement:
Tots els sabers estan relacionats. L'ideal humanista és la persona culta amb una formació àmplia i equilibrada.
9. Tolerància i diàleg:
Molts humanistes defensaren el debat intel·lectual, el respecte a les diferents opinions i la resolució pacífica dels conflictes.
10. Compatibilitat entre fe i raó:
La majoria dels primers humanistes no rebutjaven la religió. Consideraven que la fe i la raó podien complementar-se.
Una fórmula molt breu per recordar-los:
Els primers humanistes creien en: la dignitat de la persona + la raó + l'educació + l'esperit crític + la cultura clàssica + la recerca de la veritat.
Aquestes idees varen preparar el camí per al Renaixement, la ciència moderna i moltes de les concepcions actuals sobre l'educació i la cultura.
Francesco Petrarca:
Francesco Petrarca és considerat unànimement per la historiografia com el pare i creador de l'humanisme. Aquest poeta i filòsof italià del segle XIV (1304–1374) va establir els fonaments ideològics, literaris i culturals que van donar origen a tot el moviment humanista
Les raons principals per les quals se li atorga aquest títol són:
Descoberta dels clàssics: Va dedicar la seva vida a buscar, rescatar i traduir manuscrits oblidats de l'antiguitat grecoromana en monestirs de tot Europa, especialment obres de Ciceró.
Ruptura amb l'Edat Mitjana: Va ser el primer a definir l'època medieval com un període de "foscor" i a proposar un "renaixement" cultural basat en la llum de la raó i les lletres clàssiques.
Nou enfocament cristià: Va demostrar que l'estudi dels autors pagans de l'antiguitat no entrava en conflicte amb la fe cristiana, sinó que servia per elevar la dignitat de l'ésser humà.
El model de l'intel·lectual: Va passar a la història no només per la seva poesia (com el Cançoner), sinó per instaurar la figura de l'humanista compromès amb l'educació i el pensament crític.
Francesco Petrarca va establir les bases intel·lectuals que, un segle i mig després, Erasme de Rotterdam (1466–1536) portaria a la seva màxima expressió durant el Renaixement nòrdic.
La influència del pensament de Petrarca sobre Erasme i els humanistes posteriors es concreta en quatre eixos fonamentals:
El mètode filològic: Petrarca va iniciar el rescat de textos antics centrant-se en la purificació del llatí. Erasme va recollir aquest mètode i el va aplicar directament als textos sagrats, traduint el Nou Testament directament del grec per corregir els errors de la Vulgata medieval.
Cristianisme humanista: Petrarca va defensar que la filosofia clàssica i la fe cristiana eren compatibles. Erasme va desenvolupar aquesta idea creant la "Filosofia de Crist", que prioritzava una religiositat interior, moral i basada en l'Evangeli, lluny del dogmatisme rígid de l'Edat Mitjana.
Crítica a l'escolàstica: Ambdós autors rebutjaven el mètode d'estudi medieval (l'escolàstica), al qual acusaven de perdre's en debats teològics absurds i buits. Reclamaven, en canvi, una educació basada en les humanitats (gramàtica, retòrica, història i moral) per millorar l'individu.
La República de les Lletres: Petrarca va utilitzar les cartes per crear una xarxa d'intel·lectuals més enllà de les fronteres. Erasme es va convertir en el líder absolut d'aquesta comunitat europea de pensadors viatgers, utilitzant ja la impremta per difondre l'esperit crític i la tolerància per tot el continent.
Altres autors i filòsofs clau d'aquest primer humanisme:
Més enllà de Petrarca, el primer humanisme (segles XIV i XV) es va consolidar gràcies a un grup de pensadors rics en matisos que van viatjar, governar i transformar l'educació d'Europa.
Els autors i filòsofs clau d' aquesta primera etapa es divideixen en tres grans corrents:
1 Els fundadors de la literatura i el mètode (Segle XIV):
Giovanni Boccaccio (1313–1375): Gran amic de Petrarca. Va ser clau en la recuperació dels mites clàssics i de la llengua grega a Itàlia. Tot i ser conegut pel Decameró, la seva gran aportació humanista va ser la defensa de la poesia com a eina de coneixement moral.
Coluccio Salutati (1331–1406): Canceller de Florència. Va ser el pont entre Petrarca i la següent generació. Va instaurar l' Humanisme Cívic, defensant que l'intel·lectual no s'ha d'aïllar a estudiar, sinó que ha de posar el seu coneixement al servei de la política i la llibertat de la seva ciutat.
2 Els impulsors de l'Humanisme Cívic i la traducció (Segle XV):
Leonardo Bruni (1370–1444): Historiador i canceller de Florència. Va ser el primer a traduir de forma massiva d’obres de Plató i Aristòtil directament del grec al llatí, eliminant les interpretacions medievals. Va escriure la història de Florència utilitzant un mètode crític, considerat el primer text d'història moderna.
Lorenzo Valla (1407–1457): El mestre de la crítica textual i referent absolut d'Erasme de Rotterdam. Va demostrar, mitjançant l'anàlisi del llenguatge, que la Donació de Constantí (el document en què el Papa basava el seu poder terrenal) era una falsificació medieval.
3 Els filòsofs del Neoplatonisme i la dignitat humana (Finals del Segle XV):
Marsilio Ficino (1433–1499): Fundador de l'Acadèmia Platònica de Florència sota el mecenatge dels Metges. Va traduir tota l'obra de Plató a l'occident cristià i va formular una filosofia on l'amor i la bellesa eren els camins de l'ànima cap a Déu.
Giovanni Pico della Mirandola (1463–1494): Autor del famós Discurs sobre la dignitat de l'home, text considerat el "manifest de l'humanisme". Va defensar que Déu no va donar un lloc fix a l'home en l'univers, sinó el lliure albir per modelar el seu propi destí gràcies a la raó.
L'Humanisme Cívic (també conegut com a civilis humanites) va suposar una autèntica revolució en el pensament polític del segle XV, especialment a la República de Florència. Fins aleshores, l'ideal medieval promovia que l'intel·lectual o l'home virtuós s'havia de retirar del món (vida contemplativa) per salvar la seva ànima.
Autors com Coluccio Salutati, Leonardo Bruni i, més tard, Maquiavel, van capgirar aquesta visió, transformant la política de l'època a través de diversos canvis estructurals:
1 Triomf de la "Vida Activa" sobre la Contemplativa: Els humanistes cívics van defensar que la veritable virtut (virtus) no es demostrava en l'aïllament a un monestir, sinó en el compromís amb la comunitat. El bon ciutadà tenia l'obligació moral de participar en el govern, exercir càrrecs públics i defensar les lleis i les llibertats de la seva pàtria.
2 Justificació de la República i la Llibertat (Llibertes): Davant el corrent medieval que justificava la monarquia absoluta com un reflex de l'ordre diví, l'humanisme cívic va utilitzar els textos de Ciceró i Aristòtil per legitimar la República. Van defensar que només sota un sistema republicà, on els ciutadans participen en les lleis, és possible la veritable llibertat i el desenvolupament del potencial humà.
3. La Política com a Ciència Laica i Racional: Es va començar a separar la política de la teologia. Ja no s'esperava que un governant governés basant-se únicament en la providència divina, sinó en la prudència, la raó d'Estat i la història. Leonardo Bruni, per exemple, escrivia discursos i històries oficials per a Florència per demostrar que l'èxit d'una ciutat depenia de les virtuts dels seus ciutadans i dels seus líders, no de mires.
4. Professionalització de la Diplomàcia i la burocràcia: Els governants (tant de repúbliques com ducs i papes) van començar a contractar humanistes com cancellers, secretaris i ambaixadors. El motiu era pràctic: els humanistes dominaven la retòrica, la persuasió i el llatí clàssic. L' art de la diplomàcia moderna va néixer en aquest període, utilitzant la paraula i la negociació racional en lloc de recórrer immediatament a la guerra.
5. Meritocràcia versus Noblesa de Sang: L'humanisme cívic va atacar el concepte de la noblesa hereditària. Van imposar la idea que la veritable noblesa no venia del llinatge o de la sang, sinó de l 'educació, el mèrit i el servei públic. Això va permetre l'ascens polític de la burgesia comercial i financera (com els Metges a Florència).
Aquestes idees van establir les bases teòriques que, dècades més tard, permetrien a Nicolau Maquiavel escriure El Príncep, el text fundador de la ciència política moderna.
Nicolau Maquiavel (1469–1527) representa la culminació i la transformació radical de l'Humanisme Cívic. Com a secretari i diplomàtic de la República de Florència, Maquiavel va recollir l'herència de Bruni i Salutati, però va viure una època de crisi profunda (les invasions estrangeres a Itàlia) que el va portar a abandonar l'idealisme per fundar el realisme polític modern.
La seva figura tanca el cercle de l'humanisme polític a través de les següents aportacions:
1. El mètode humanista aplicat al màxim: "Llegir els antics": Seguint la tradició humanista, Maquiavel utilitza la història de l'antiguitat clàssica —especialment la República Romana— com el gran manual per resoldre els problemes del present. La seva gran obra, els Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, és un exercici pur d'humanisme: extreure lliçons polítiques dels textos clàssics.
2. La redefinició de la Virtù (La virtut laica): Per als primers humanistes cívics, la virtut política estava lligada a la moral cristiana i a la bondat. Maquiavel trenca aquest vincle: la virtù maquiavel·lolica és l'eficàcia, la força, l'astúcia i la capacitat d'adaptació del governant per mantenir l'Estat i l'ordre. El polític virtuós és aquell que aconsegueix resultats, encara que hagi d'actuar contra la moral si la necessitat ho exigeix.
3. La separació definitiva entre Política i Ètica: Si l'humanisme cívic havia començat a la política, Maquiavel consuma la seva separació absoluta. A El Príncep (1513) deixa clar que les regles del poder són independents de les regles de la moralitat individual. El governant no ha de pensar en com "haurien de ser" les coses (idealisme utòpic), sinó en com són realment (realisme polític).
4. La defensa de la República i la participació ciutadana: Malgrat la fama de l'absolutisme del Príncep, l'autèntic pensament de Maquiavel és profundament republicà, línia directa de l'humanisme cívic. En els Discursos, defensa que la millor forma de govern és una república amb lleis fortes i ciutadans actius. Va proposar que Florència creés una milícia de ciutadans propis en lloc de dependre de mercenaris, encarnant l'ideal humanista de defensar la pàtria amb el propi cos.
5. L'ésser humà com a motor exclusiu de la història: Maquiavel elimina qualsevol explicació providencialista o divina de la política. L'èxit o el fracàs d'un Estat depèn només de dos factors humans i terrenals: la Virtù (l'acció de l'home) i la Fortuna (l'atzar o les circumstàncies). El bon polític és qui sap dominar la fortuna mitjançant la raó i l'acció decidida.
Maquiavel és la culminació perquè agafa les eines de l'humanisme (la història clàssica, la raó, l'antropocentrisme) i les despulla de la retòrica moralista. En fer-ho, destrueix el pensament polític medieval i inaugura la ciència política de l'Edat Moderna
L'humanisme històric (o renaixentista) acaba a finals del segle XVI (cap al 1600, mentre que l'humanisme actual (o contemporani) comença a mitjan segle XX, aproximadament a partir de 1945.
Entre un període i un altre hi ha un buit de gairebé tres segles on el pensament es va transformar a través de la Il·lustració i la Revolució Industrial.
L'humanisme renaixentista va anar perdent força i es va diluir a causa de tres factors clau que van canviar Europa:
La Crisi Religiosa: La divisió d'Europa entre la Reforma Protestant de Martín Lutero i la Contrareforma de l'Església Catòlica (a partir del Concili de Trento el 1545) va acabar amb l'esperit de diàleg i tolerància dels primers humanistes.
El naixement de la Ciència Moderna: Amb la revolució copernicana i figures com Galileu Galilei, el mètode intel·lectual va canviar. Els nous pensadors ja no buscaven la veritat en els llibres antics (com feia l'humanisme), sinó en l'observació de la natura i les matemàtiques.
El pas al Barroc: L'optimisme sobre la dignitat de l'home i l'harmonia de l'univers va donar pas a una visió més pessimista, escèptica i desenganyada de la realitat, pròpia del segle XVII.
