Cata Coll, mallorquina, ha estat coronada oficialment com la millor portera del món en rebre el prestigiós trofeu Yashin femení durant la gala de la Pilota d'Or celebrada a Londrés.
La portera mallorquina del FC Barcelona i de la selecció espanyola ha tocat el cel de l'elit futbolística als seus 25 anys gràcies a una temporada perfecta.
El camí cap a l'èxit:
El guardó reconeix un any espectacular on la portera balear ha aconseguit:
Pòquer de títols amb el FC Barcelona: Lliga F, Copa de la Reina, Supercopa d'Espanya i la UEFA Women's Champions League (on a més va ser escollida dins de l'onze ideal).
Èxits amb la selecció: Consolidada com una peça clau sota els tres pals, clavant la classificació d'Espanya de cara al proper Mundial de Brasil.
Un discurs amb arrels:
Durant la gala del Pilota d'Or, la jugadora va lluir un vestit que portava brodada a la màniga la frase mallorquina "A poc a poc i bona lletra", dedicada especialment als seus pares. En recollir el premi, va destacar que es tracta d'un reconeixement col·lectiu i va enviar un missatge inspirador a totes les nenes que somien en ocupar la porteria en el futur.
Reviviu el moment històric en què recull el guardó i escolteu les seves paraules d'agraïment:
l'ens, aquesta cosa beneiteta, molt dolenta i lletja (això és nou) ens segueix venent fum. Mentint i fent mal (a la ciutadania, a les Illes i als recursos naturals i medi ambient).
Tot d'una una cinqüentena de palmers de la cosa, pepers i voxmitius es llançaren a la meva yugular diguent-me que no era cert uns, i amb grans insults uns altres (qui ho diu ho és), però, com sempre, ni un sol d'aquesta cinqüentena va argumentar ni un sol argument segons el que no seria beneiteta ni tampoc molt dolenta, Sí en canvi vaig rebre la confirmació de quasi 400 persones que me donaven un "like" (un "m'agrada") a la publicació, publicació que, fins ara, ha tengut 30.000 visitants distints i 50.000 visites (algun visitant l'ha visitat més d'una vegada). Aquí hi afegeixo "lletja" perque la cara és el mirall de l'ànima i en aquests poc més de tres anys ha fet tantes malifetes que la cara ja li comença a tornar lletja (heu vist, per exemple, Aznar?, cara ferosa, Ayuso? és resisteix, però la seva cara ja no és el que era a principis de la legislatura anterior). Bé idò, fa poc ha tornat a fer discurs, amb motiu de l'estat de la Comunitat, i, com sempre m'he mort de riure, diu que ha fet tot el que no ha fet o ha fet el contrari. "digues-me de que presumeixes i et diré el que no tens". Igualment, com es costum en els dirigents del seu partit (no té cap proposta ni cap argument) ha insultat i ha acusat al govern de l'Estat de tots els defectes que té el seu govern, el de la cosa (Ayuso va inaugurar el "fill de puta" que s'ha convertit en l'imne de mig PP i tot el voxmitiu). El seu partit segueix sent el campió de la corrupció:
mentre el seu cap estatal demana que el votin a ell per que el PSOE és molt corrupte (quasi la meitat de casos que el seu partit. Ja és el súmmum). Me va fer riure, però tot d'una me vaig aturar de riure, perque fa molt més mal que rialles, me fa mal, a mi, i a tots els mallorquins. I a tots de totes les Illes i a totes les Illes.
Un que també ho ha observat com jo (jo imagino que qualsevol que ho observi sense ulleres de color pp o color voxmitiu, ho veu igual. És evident) és en Matias Vallés a les seves linies vermelles de dia 21 i 22 d'octubre (2026) emeses per la SER:
Humanistes del món uniu-vos... i caminau sempre cap endavant sembrant el bé per a totes les persones i per a la natura.
Estam orgullosos i contents de ser les úniques persones de la Creaeció. I els altres? Els altres són máquines antropomòrfiques
1 Persones humanistes reclamant justicia. L'habitatge, com l'alimentació i el vestit, és una necessitat bàsica humana; no un bé per a especular, o fer negoci, els usurers del segle XXI.
2 Maquines capitalofeixistes antropomorfiques, expresant el seu, i sembrant, odi. És diuen patriotes i fan manifestacions energumenes fent foc, disparant a ninots representatius del president del govern de la "seva patria" i insultant-lo greument. No tenen cap proposta prosocial ni proecològica. Sols tenen propostes "a la contra" (suprimirem, llevarem, "president actual, fill de puta,...")
1 Característiques de l'humanisme i de les persones humanistes:
1.1 Veritat i vida universals
1.2 Dignitat universal idrets humans
1.3 Racionalisme, ciència i pensament crític 1.4 Ètica de la responsabilitat global
1.5 Profundament ecologistes.
2 Característiques de la màquina capitalofeixista antropomòrfica:
Oposició frontal i odi a l'humanisme i a tots els seus principis, partits i persones.
2.1 Despreci per la veritat ("miente, calumnia, difama, que algo queda") i per la vida tant de les persones (excepte de les seves pròpies), com per la vida de la natura (si s'ha de destrossar un bosc per a extreure un bé material del subsol es fa sense manies i sense complexos).
2.2 No respecten la dignitat universal i els Drets Humans (Trump no fa cas de les peticions de l'ONU i ell mateix determina, moltes vegades, el contrari. Els dirigents nacionals de paisos on governen els capitalofeixistes respecten més la voluntat de Trump que la de l'ONU).
2.3 Les lleis, allà on governen, i les decisions personals generals no tenen l'exigencia de la racionalitat i no respecten els consells dels científics (A Illes Balears, fa anys que els científics, amb arguments científics, diuen que és absolutament imprescindible el decreixement poblacional, turístic i d'explotació de l'aigüa i la terra. Els governants de PP-Vox governen fent polítiques que procuren tot el contrari: creixement poblacional, turístic i d'explotació de l'aigüa i reste de recursos).
2.4 Entre d'altres: voler suprmir les lleis de Memòria. Voler equiparar, en igualtat a victimes d'un genocidi amb els seus botxins. 2.5 Totalment antiecològics. Quan per interés capitalista s'han d'arrancar 200 pins necessaris, es fa sense cap vergonya nin cap remordiment. El mateix amb l'arrencar les Bellesombres centenàries i molt ecològiques per a afavorir la vista des d'un hotel proper i poder fer una nova terrassa. El passeig (passeig vol dir per a passejar) del Born deixa de ser passeig i és una immensa terrassa suma de desenes de terrasses per on no pot passar ningú. Els peatons han d'anar per les voreres laterals.
Característiques específiques del capitalofeixisme:
1 Són màquines de fer doblers a repartir més a qui més té i menys a qui menys té, incrementant les diferencies de riquesa entre els potentats i els que viuen sense sostre. Propietat privada dels mitjans de producció i mercat lliure sols regulat per la llei de l'oferta i la demanda, amb la qual cosa hi ha bens, com ara l'habitatge, que només són a l'abast de les persones riques (capitalistes). Els humanistes volem una regulació en el bens que són necessitats bàsiques, alimentació, vestit, habitatge, educació (més publica que privada) i sanitat (idem.). Volem llibertat, però en una situació d'igualtat i fraternitat. L'altre llibertat (la d'Ayuso, Milei i Trump) és injusticia i condemna per als que menys tenen.
2 Ànim de lucre.
3 Totalitarisme i cult cec al seu lider (no al lider de la seva patria, que si no és seu, el desprecien i insulten, calumnien i difamen greument, per molt bones polítiques econòmiques, socials i ecològiques que estigui fent).
4 Nacionalisme centralista exacerbat i militarisme. Antinacionalisme, també exacerbat, perifèric.
5 Com ja hem dit, odi a tot el que no sigui seu.
Persones i partits humanistes. Màquines Capitalofeixistes antropomorfiques i partitomorfiques
Amb quines característiques t'identifiques més, amb les humanistes o amb les capitalofeixistes? Si ets una persona humanista, enhorabona. És lo natural. En el regne viu de la naturalesa, els regnes animal (al que les persones humanes pertanyem) i vegetal és mouen o creixen per instint i lleis naturals, no per pensaments racionals i els dos impulsos primers són la conservació de l'individu i la conservació de l'especie. Els humanistes, a diferencia dels capitalofeixistes, també apostam per la vida, propia i universal (i la veritat).
Si ets humanista, no votis capitalofeixista (ells tenen els capitals, els doblers i amb els doblers poden comprar les televisions els altres mitjans de comunicació, les xarxes socials, tot, i des dels mitjans de comunicació tenen la seva propaganda, "ells són unes bellisimes persones i els humanistes són pesta que limiten la llibertat i que volen imposar la dictadura del proleteriat", a Espanya tenen "un programa d'una cadena que critica les burrades que fan" i set cadenes de televisió estatals i centenars d'autonòmiques que es dediquen a publicar el que volen ells mateixos, alabances per a ells per corruptes i antisocials i antiecològics que siguin i a difamar, calumniar i atribuir atrocitats (moltes vegades seves propies) als humanistes, siguin governs, partits o persones. I així, enganyant, molts d'humanistes voten capitalofeixista.
El nostre grup humanista:
Si ets humanista i te vols comunicar, a través de correu electrònic, amb altres humanistes te pots apuntar al grup:
El nom és llarg perque hi volem donar cabuda a tots els que vulguin de les Illes Balears, Catalunya extensa, Espanya i paisos castellanoparlants i a tot el món (paisos angloparlants).
Si vols veure el web del grup (sense cap compromís) el pots visitar mitjançant l'enllaç anterior.
Si vols ingresar al grup i comunicar-te per correu electrònic entre tots els membres, pots indicar aquesta voluntat enviant un correu a:
Si al cap de 24 hores no has rebut la confirmació (s'ha produit un error) envia un missatge a:
humanistesib@gmail.com indicant nom i llinatges i diguent que vols ser membre del grup "humanistes". t'enviarem una invitació des del propi grup i tot d'una que l'obries i la responguis "respondre" i l'enviis "enviar" ja seràs membre del grup. T'hi esperam amb els braços oberts, totes les persones humanistes tenen molt que aportar a la causa humanista propera y mundial.
Aquest escrit és, ni més ni menys, la introducció al llibre: "Postguerra i Falange. Arrese, Secretari General de Fet i les Jons (1941-1945)" de Joan Maria Thomàs (historiador).
Aquest llibre es basa en documentació d'arxiu inèdita de José Luis de Arrese Magra, ministre secretari general del partit únic del règim franquista – la Falange espanyola tradicionalista i de les JONS – durant la primera de les dues etapes en què va exercir com a tal, entre 1941 i 1945. Aquests van ser els anys en què va consolidar el partit com el braç civil organitzat fonamental del Règim. Un partit per sempre submís i fidel a la seva fe nacional – el mateix Franco – fins a la seva dissolució el 1977, dos mesos abans que es celebressin les primeres eleccions democràtiques, quan ja feia anys que es coneixia com el Moviment Nacional. Arrese no va crear el que hem anomenat la Falange de Franco, però la va enfortir i consolidar per sempre en el seu paper com a base civil organitzada del Règim i el seu Caudillo-Cap Nacional.
La gestió d'Arrese ja ha estat estudiada en les seves línies fonamentals per autors com Mercedes Peñalba i Álvaro de Diego i en aquest llibre no tinc la intenció de fer-ne una anàlisi exhaustiva i sistemàtica. Tampoc faré la història de la FET i el JONS, ni de la seva Secretaria General en els quatre anys en què Arrese va ser ministre per primera vegada. Sí, d'altra banda, explicaré i explicaré, d'una banda, què volia dir Arrese respecte a la Falange franquista durant la seva primera etapa com a Ministre Secretari General i el nou impuls que va donar a la desfeixitització del partit i la seva ideologia. I, d'altra banda, faré coneguts aspectes de la vida d'aquest mateix partit i del suposat Nou Estat franquista totalment o parcialment desconeguts, la majoria referint-se a la vida política interna tant del partit únic com de la coalició autoritària que tenia Franco al seu apogeu.
Durant els anys 1941–1945 estudiaré qüestions relacionades amb el partit al poder i la seva manera d'exercir el "comandament" allà on el tenien els seus homes; la violència estructural que practicava – que formava part del seu ADN; aspectes del seu populisme, quan es presentava com l'autèntic i únic representant «del poble», de vegades proposant mesures «socials» – aparentment o reals – enmig d'un panorama de desolació, fam i privació per a la majoria d'aquest mateix poble; la seva voluntat i determinació d'assolir l'hegemonia política sobre la resta de sectors franquistes – cosa que mai no aconseguiria; i el seu gran oportunisme polític, ja demostrat des de la seva acceptació, majoritàriament submisa, de la Unificació del 19 d'abril de 1937 i la primera desfascissació relativa que va comportar, seguida d'altres i continuada amb la nova que va venir amb l'Arresismo. Sense oblidar allò que ho va sobredeterminar tot: el messianisme polític falangista, és a dir, la convicció del paper destacat i essencial que la Falange havia arribat a jugar com a proveïdora de l'única doctrina capaç de portar Espanya a la seva plenitud, liderada per un cap nacional franquista flanquejat per un Arrese que acabaria assignant-se el paper de màxim intèrpret del pensament del fundador José Antonio Primo de Rivera. Ni més ni menys.
Arrese va començar la seva administració ministerial al maig de 1941 en conflicte amb Ramón Serrano Suñer, el cunyat i fins fa poc el principal assessor polític d'un Franco que ja considerava prescindir d'ell, tot i que finalment va trigar més d'un any a fer-ho. Una lluita guanyada prèviament per Arrese gràcies al suport del cap d'estat, davant d'un Serrano que s'ha convertit cada cop més en una càrrega molesta, donada la seva arrogància i el seu comportament privat, aquest últim esdevenint un escàndol públic entre els cercles més alts del règim i dins la família del dictador.
Arrese es va convertir en el principal assessor del Generalíssim per als afers del partit, així com una persona propera, tot i que amb una proximitat diferent a l'altre assessor polític principal, també des de maig de 1941, Luis Carrero Blanco, subsecretari de la Presidència del Govern. I sempre intentava, des de la seva posició, transcendir el marc dels seus estrictes poders, dedicant-se a dissenyar – motu proprio, o amb col·laboradors subordinats, o participant en les tasques d'un altre ministre – esborranys de lleis fonamentals del Règim o altres disposicions fora de l'estricte competència del FET i el JONS. I sovint no tenia cap escrúpol a proclamar-se autor de totes elles.
El Pardo (Madrid), 26 de febrer de 1957.- José Luis d'Arrese, jura el seu càrrec de ministre de l'Habitatge, davant el paticurt i culibaix Dictador, Francisco Franco
La seva justificació sempre va ser la del paper (teòric) que els textos fundacionals atorgaven al partit únic "com a Moviment Militant inspirador i base de l'Estat espanyol".
El seu (primer) final va arribar el 1945 quan, tot i haver estat prenent nous passos desfeixistes durant dos anys en resposta a una situació internacional adversa per al Règim, i també desenvolupant el seu concepte específic de la ideologia falangista, un Franco molt menys limitat ideològicament que va decidir ocultar i disfressar els components més clarament feixistes del Nou Estat – els relacionats amb el partit únic – i, amb cert dolor, el va destituir com a Ministre Secretari General després de la fi de la Segona Guerra Mundial, cosa que significava la derrota dels règims feixistes, amb el perill que això suposava per a una Espanya propera a l'Eix.
Però el fet que el Caudillo prengués aquestes mesures no implicava la supressió del partit únic. Ni aleshores ni mai. I aquí rau precisament l'assoliment principal de la primera etapa ministerial d'Arrese – tot i que també dels que el van precedir des de la Unificació de 1937 – haver contribuït a la lleialtat de les masses falangistes cap al seu Líder Nacional Franco d'una manera que mai no voldria prescindir de l'organització, un FET i el JONS que formaven una de les bases fonamentals del Règim i que contrastava, per la seva lleialtat incorruptible, amb altres sectors – com els monàrquics juanistes o carlistes) o alguns generals de l'Exèrcit – que podien ser ambigus en el seu suport en certs moments, o més o menys obertament propicis a les restauracions monàrquiques – especialment la juanista, la de més incidència – que veien com a solucions a les dificultats que amenaçaven Espanya després de la derrota del feixisme. Per la seva banda, el partit únic va enfortir encara més la seva lleialtat a un Franco que s'havia convertit en la seva única garantia de supervivència com a organització.
La selecció dels fons de l'Arxiu d'Arrese que he fet per escriure aquest llibre ha seguit les línies indicades fins ara i no ha estat exhaustiva. Fer el contrari hauria requerit encara més anys de treball, donada l'amplitud de la col·lecció documental estudiada. És un arxiu immens, el més important dels accessibles avui en mans privades amb documentació falangista, i que, en termes d'amplitud, només es pot situar darrere de l'Arxiu General de l'Administració, on es conserven els fons públics supervivents de la FET i la JONS, és a dir, aquells que no van ser destruïts el 1977, complint amb les directrius de l'últim ministre secretari general del Moviment, Ignacio García López.
En el cas en qüestió, també hi havia perill de desaparició de la documentació i, si s'ha salvat, ho devem tant a la voluntat i generositat del nebot i hereu del personatge, José Miguel de Arrese García Monsalve, i la seva esposa María Victoria García Bueno, com a la insistència de l'equip d'arxivers de l'Arxiu General de la Universitat de Navarra (AGUN) que, juntament amb la historiadora Mercedes Peñalba, van treballar incansablement per posar l'arxiu a disposició dels investigadors.
Les col·leccions que formen l'arxiu van ser classificades i ordenades pel mateix Arrese en les dècades posteriors a la seva última destitució ministerial, incloent-hi els nou anys – fins al 1986 – en què va sobreviure a la desaparició del franquisme el 1977. Consisteixen, durant el període estudiat en aquest llibre, tant la documentació generada per ell com a ministre com la que li va arribar en l'exercici dels seus càrrecs polítics. Conté una multitud d'expedients sobre diversos temes, informes o cartes que va escriure i/o adreçar a Franco; notes escrites a altres ministres durant reunions de gabinet; esborranys de lleis; informes personals sobre falangistes o franquistes en general, sobre incidents relacionats amb falangistes i sobre corrupció per part dels falangistes i franquistes; correspondència amb tots els líders provincials del partit i amb governs civils; i informes sobre conflictes laborals o d'ordre públic, entre altres qüestions de gran interès per a la història del partit únic, la coalició autoritària franquista i el règim en general des d'una perspectiva interna.
D'altra banda, la col·lecció lliurada a l'AGUN no conté documentació de caràcter personal o familiar d'Arrese, ni sobre els seus estudis, relacions, amistats, treball professional, etc., incloent-hi la seva (suposada) etapa com a falangista a la primera hora o, ja durant la Guerra Civil, documentació que fa referència a la seva persecució i condemna com a resultat dels Esdeveniments de Salamanca de 1937 – amb algunes excepcions – ni durant la resta del conflicte fins al seu primer accés a una posició franquista – el Govern Civil i la seu provincial del partit a Màlaga el 1939 – poc menys de dos anys després de la seva alliberació de la presó – hospital penitenciari provincial, més aviat – després de la seva condemna pels Esdeveniments de Salamanca de l'abril de 1937.
Sembla que aquests fons – o la part que realment podria haver existit – no van ser cedits per la família a l'arxiu, cosa que ha limitat seriosament la possibilitat de fer contribucions biogràfiques que vagin més enllà del que s'ha publicat sobre el personatge – incloent-hi el que ell mateix va escriure sobre la seva carrera, amb l'excepció de tot el que ja sabíem sobre la seva acusació i condemna des de l'accés (a l'Arxiu General Militar d'Àvila) al resum en què va participar. D'altra banda, sorprèn, encara que en certa mesura, Arrese tingués alguna documentació de la FE del JONS durant els anys republicans, sense cap documentació existent sobre el període de la Guerra Civil fins al moment en què aquell partit va desaparèixer per ser absorbit pel nou FET i el JONS. Sembla que algunes de les primeres persones al capdavant de l'oficina del FE podrien haver-la lliurat a ell, o a la Secretaria General, quan Arrese en era el cap.
A partir del treball sobre les col·leccions directament relacionats amb la carrera política i la gestió d'Arrese, així com dels seus escrits autobiogràfics, es podria deduir que, també en el seu cas, hi hauria hagut la pràctica, habitual entre figures públiques preocupades pel seu llegat, de seleccionar documentació i records a favor de la construcció d'una història sense taques ni clarobscur.
Arrese sabia que la seva carrera política va tenir alguns episodis polítics que podien difuminar o tacar la imatge que cultivava com a polític i pensador i que durant anys va intentar transmetre a través de la seva abundant obra escrita: la d'una figura política important, col·laborador doctrinal proper de José Antonio Primo de Rivera – fundador de la Falange afusellat el novembre de 1936, durant la Guerra Civil, a Alacant després de ser jutjat per un tribunal popular i del qual Arrese era parent per part de la seva esposa – i creador d'un corpus de pensament original, dedicat amb un enorme sacrifici al servei del Règim i de Franco. Una imatge d'un falangista de l'antiga guàrdia (militant des de la primera hora d'aquesta organització feixista), gran coneixedor de la persona i el pensament del fundador, i, sobretot, capaç d'interpretar el seu pensament, no només després de la Guerra Civil i bona part de la validesa del Règim, sinó fins i tot durant la primera etapa de la Falange, la dels anys republicans, que presumiblement li donaria una legitimitat i autoritat indiscutibles.
Però, si deixem de banda la narrativa construïda per ell mateix, la realitat d'Arrese és la d'un ministre secretari important i influent de la FET i la JONS; un gestor del partit únic capaç de reorganitzar-lo i enfortir-lo vinculant el seu comandament més directament amb el del Cap Nacional Franco, posant fi a la mediació que Serrano Suñer exercia entre el partit i el cap d'estat i posant-se al seu lloc; i un líder capaç de consolidar la Falange com una organització extremadament lleial al Caudillo.
A més, va ser ell qui va fer nous passos de gran impacte i visibilitat en la desfeixització de la doctrina falangista, una continuació d'altres ja preses prèviament després de la Unificació de 1937, però en el seu cas dedicant-se a difondre una versió personal i pròpia de la ideologia i el programa del partit que sorgia d'abans de la Guerra Civil i que també va presentar com a (presumiblement) legitimada per José Antonio Primo de Rivera. Ho va fer des de la seva arribada al Ministeri de la Secretaria General, però sobretot després del canvi de senyal de la Segona Guerra Mundial el 1943.
No va ser l'únic que va treballar en la direcció de la desfeixitització, però sí que va tenir més visibilitat, donada la posició que ocupava i els recursos oficials de propaganda que disposava, com la publicació dels seus propis llibres per editors del partit o del Règim, la difusió massiva de discursos i articles, i fins i tot la traducció a l'anglès d'una de les seves obres.
Les fites d'aquesta nova mutació desfeixista van ser, juntament amb el catolicisme i l'anticomunisme, (suposadament) l'antitotalitarisme i el distanciament d'un "feixisme" ara presentat com a "estranger" i (presumiblement) no associable amb el falangisme, tot això arrelat en el pensament josantonià. Però va ser una desfeixalització doctrinal absolutament compatible amb el manteniment d'un projecte polític que continuava aspirant a l'hegemonia del partit/Moviment dins el Règim. Per tot això ho va fer mentre persistia en el seu esforç habitual perquè la doctrina i els falangistes impregnessin la institucionalització i la vida política a tots els nivells.
És a dir, que la feina que va emprendre des d'un cert moment a favor de la "desfeixització" de tot – per a ell – «extern» i «no original» del falangisme anava de la mà amb el seu esforç per colonitzar el Règim amb la doctrina falangista – que, és clar, no havia iniciat, però que havia arribat amb el Decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 – però que Arrese intentava expandir. Que no era res més que una aspiració totalitària.
Fora de l'abast del partit, la gestió i els esforços d'institucionalització,
Les decisions doctrinals i legislatives d'Arrese van provocar una preocupació creixent entre els altres sectors de la coalició autoritària de Franco, que es negaven a culminar en el moment de la fi de la guerra mundial i la derrota del feixisme. Una derrota que tot apuntava tindria conseqüències negatives per al Règim, posant en perill la seva supervivència. Aquesta inquietud es va traduir en la recerca, per part de sectors d'aquests altres components de la coalició, d'alternatives polítiques que qüestionaven l'existència del partit únic i fins i tot del mateix Règim, mitjançant una restauració monàrquica – amb més d'una tendència i candidats d'aquest senyal. Arrese va reaccionar a totes, convençut que havia de fer-ho com a màxim líder d'un partit encarregat de l'elaboració de la doctrina política del Règim, exigint una mà ferma contra les "desercions", tolerant o protegint accions esquadristes – feixistes violents – del partit als carrers, mentre oferia un programa d'adaptació del Règim a la nova situació internacional.
Un programa que incloïa les noves mesures desfeixistes esmentades o fins i tot la promoció (d'una manera molt estranya) de candidats monàrquics alternatius al juanisme i al carlisme intransigent. Tot això mentre feia un esforç per assegurar l'espai polític falangista dins del Règim. Al final, ell seria el destituït, però ni la monarquia juanista ni la carlista arribarien. Tampoc el FET i el JONS serien suprimits, sinó que romandrien semi-ocults durant uns quants anys. I aquí rau un cert mèrit del caràcter juntament amb el desig esmentat de Franco de no prescindir de la seva base principal de poder civil organitzat. L'ascens d'Arrese sobre la FET també es mantindria durant anys, fet que facilitaria el seu retorn al Ministeri de la Secretaria General del Moviment el 1956.
Joan Maria Thomàs, agost de 2023
Joan Mª Thomàs, Historiador, Catedràtic universitari
L’any 1936, en esclatar la guerra, l’evolució i la vida aparent de la nostra literatura es van interrompre i es feu un silenci absolut. La història havia cancel·lat cop en sec, amb inusitada violència, un període més enllà dei qual res no podia endevinar-se. Semblava com si tots els camins de les lletres insulars s’haguessin abocat sobtadament al buit, al no-res. La Nostra Terra va desaparèixer; els escriptors i les editorials emmudiren. Quatre anys després de recobrada la pau, res no permetia preveure canvis sensibles en la situació: dificultats de tota mena feien pràcticament impossibles les edicions, limitades només a la reimpressió (aquells autors que ja es consideraven clàssics: Costa, Alcover, Oliver. Els escriptors mateixos, fresca encara la tragèdia, com si no tinguessin esma de tornar a agafar la ploma.
Hi havia massa cendra en tots els cors, segons havia vaticinat Miquel Ferrà en un poema memorable.
A poc a poc, emperò, començava a trencar-se el glaç, i als salons i tertúlies –per aquells anys encara n’hi havia, de salons i tertúlies– es llegien altra vegada versos inèdits i alguns nouvinguts feien acte de presència. Era ben justificable el desig de represa, d’oblidar el parèntesi tràgic i tornar a l’apaivagada estabilitat d’abans; d’adoptar, al cap i a la f1, una actitud de fugida. ¿Però era possible fer-ho? La guerra havia estat un enorme punt i a part, i ni el món material ni l’espiritual dels anys quaranta s’assemblaven de res als dels anys trenta: les inquietuds que se sentien, els problemes que es plantejaven, eren completament distints. Això és prou per explicar el pas vacil·lant, insegur, poblat de desorientacions, de marxes envant i enrere, amb què les nostres lletres reprenien el camí.
La poesia mallorquina de postguerra s’inaugura realment amb BLAI BONET, nat a Santanyí l’any 1926. Es tracta d’una de les personalitats més inquietants i profundes –i tal volta més complexes– que ha donat la nostra literatura de tots els temps. La seva revelació en 1950, a través del petit recull Quatre poemes de Setmana Santa, va produir- una vertadera commoció. Es va parlar d’una renovació total, integral, de la poesia mallorquina. l en realitat era així, almenys en l’aspecte formal. Blai Bonet estrenava un llenguatge líric nou, mesell d’imatges enlluernadores i agosarades, que va trobar tot seguit la plenitud d’expressió en el llibre Entre ei coral i l’espiga, aparegut l’any 1952 amb un pròleg de Bernat Vidal. Tant en aquest volum com en els Poemes de Setmana Santa s’advertia la influència acusadíssima dels poetes castellans del 27 –Lorca per damunt de tot–, al costat d’algunes reminiscències de Maragall i Salvat- l’apasseit. No hi ha dubte que aquests trets es devien en gran part als enseñamientos de Bernat Vidal, l’empenta dei qual es fa ben palesa a l’obra primerenca del poeta, En un aspecte es mantenia aquesta fidel a la tradició: la preferència pel tema paisatgístic. Blai Bonet cantava un paisatge delirant, acolorit de sons i de perfums : un mar i un camp humanitzats, vivents, amb músculs i sang i ànima. Per aquest camí arriba a escriure versos de bellesa immarcescible, com són els d’aquest poema que, malgrat el segell lorquià, expressa amb tota puresa la més autèntica personalitat del poeta:
MAR ADOLESCENT
Hort de llimones i gínjols i bellveures vora el mar. Nacre verd amb ulls de plata, mar saliner de setze anys.
Aquest noi, com se revincla per veure l’horta i el camp! Canaris de llimonera volen els seus dits de sal.
–Deixau-me saltar l’arena. Tallau-me els penyals d’aram, i els pins d’or que sempre canten, remulls de llum, inclinats...!
Pensar que mai no has de veure, donzell ardent de pits blaus, el plor morat de la vinya ni el pes gloriós del blat!
Mai! Ii va dir. i el seu coll tenia clavells de sang, i els muscles, obscurs. bromera de nenúfars grocs i blancs
..........................................
Hortolans. deixau la sínia, portau llimones al mar... !
Sentiment del paisatge, sens dubte; però som enfora de l’Escola mallorquina”. La pulcritud dei vers ha estat substituïda per l’expressivitat de la imatge, i el llenguatge gramàtica Però aquest menyspreu dels valors formals resta compensat amb escreix per un do excepcional de penetració lírica, una puixança arravatada i arravatadora capaç de crear amb un sol vers, amb uns mots, tot un àmbit de sensacions, de suggestions i de vivències.
Cant espiritual (1953) assenyalava el tomb cap a una poesia més eixuta i més aspra, travessada de patètica inquietud religiosa, ensems que apuntava la confusió conceptual, la mena de desequilibri caòtic que caracteritza l’obra més recent de Blai Bonet. Aquest desequilibri arriba a extrems gairebé insuportables a Comèdia (1961), on el poeta, acollint-se en algun aspecte al realisme històric, intenta la poesia civil de gran alenada: el tema hispànic contemplat des de l’angle de Catalunya. Però no ens sembla arriscat afirmar que ha errat el camí del seu estre, conduint-lo per rutes que li són vedades i que no poden fer més que deformar-lo. En realitat, Blai Bonet és un poeta – un gran poeta – intuïtiu, completament oposat, per exemple, a l’intel·lectualisme d’un Villangómez. Ell mateix hauria d’adonar-se que els valors conceptuals de la seva obra han de restar per força molt per davall dels estrictament poètics, i que són les resplendors subitànies, les fondíssimes endevinacions plenes de violenta coneixença humana, i la punyent expressivitat de les paraules que irremeiablement l’empenyen, allò que pesa de debò en els seus poemes, surant damunt una línia de pensament confusionària i contradictòria. Es sobretot en evocar l’experiència vital de la infantesa i adolescència, quan el poeta troba accents commovedors. Ho podem constatar en aquestes estrofes de l’Autoretrat inclòs a Comèdia:
El suny dels meus trenta anys fou un moi de finestra a Santanyí, carrer de Palma, 74. El meu pare era euguer, i cada nit em duia una aspra llebre oberta, amb el ventre ple de mata.
Em criaren amarg, com la pols de sivina, de cap agrest i alt, com el cap duna cabra. No em marcaren amb cuiro les marcades costelles. però prest n’engrunaren l’os del front amb paraules.
Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar. Una noia plorà entre el mur d’una casa i els meus genolls, abans que jo fos un noi alt que aprèn, sol, el seu cos i l’olorosa gramàtica.
Quan un gall escometé l’aurora de la vida a dins la meva veu tràgica i emmatada, un vagó de tercera em porta a un asil negre, on em dissimularen darrere una sotana.
L’octubre era fondo damunt uns plàtans pàl·lids com les orelles grogues dels llatinistes d’aigua. M’acompanyaren Crist, la meva mare, el sac de roba i un vicari d’alpaca perfumada.
Aquests valors lírics són els que fan de Comedia i del recull inèdit Oh Calvary, Calvary!, continuador de la mateixa línia, dos llibres de poesia bellíssims, extraordinaris, malgrat el seu fracàs com a poemes civils.
Blai Bonet entre els poetes castellans Amparo Gastón i Gabriel Celaya a les "Converses poetiques de Formentor" de 1959.
Al costat de Blai Bonet i formant amb ell el front capdavanter de la jove poesia de 1950, hem de situar altres dos poetes d’acusada personalitat: Llorenç Moya i Jaume Vidal Alcover.
Josep Mª Llompart del seu llibre: "La Literatura moderna a les Balears".
ELS DESGAVELLS DELS GOVERNS D'ILLES, MALLORCA I PALMA (I)
Benvolguda ciutadania,
Voldria donar una visió global d'algunes de les malifetes de les nostres institucions, en aquests moments que només obren la boca per fer promeses, plans de xoc, noves zones enjardinades, jardí botànic, refugis climàtics i amb vista a les eleccions del 27. Tots aquests desgavells controlats per aquestes persones que es diuen “polítics” però que no ho són, com a molt són mossos inexperts i sense cap mena de fiabilitat i per damunt de tot sotmesos als interessos del capitalisme golafre.
AJUNTAMENT DE PALMA
Fa unes setmanes vaig veure davant Cort el Dr. Reyes parlant i lluitant a favor de la campanya contra el càncer, és a dir mirant per la nostra salut, però al seu costat, xuclant càmera també va sortir el batle de Cort (Milei?) conegut per ser el presumpte responsable juntament amb Horts i Jardins i amb el vistiplau de la Justícia de l´atemptat contra els bellaombres de la plaça Llorençs Villalonga.
L'ombra dels bellaombres és ben llarga. No deix de pensar-hi. Com es pot mentir a la societat dient que els arbres estaven malalts? Tot va començar presumptament amb alguna xerrada entre hotelers i veïns estrangers i l'Ajuntament va acceptar eliminar als arbres per permetre la vista al mar.
Basta veure que la substitució dels arbres assassinats no ha estat el correcte, queda una plaça molt pobre, sense ombres i això sí, alguns dels arbres sembrats han estat col·locats estratègicament per tal de no tapar els hotels i alguns veïns, per cert, un dels veïns estrangers el vaig trobar eliminant pancartes durant la mobilització dels veïnats. El problema ha estat el no voler escoltar els veïnats i en general passar totalment dels residents. La següent passa serà veure les cadires a les terrasses…
Per cert, al sopar a la fresca amb els Calatravins a la plaça dels Bellaombres resulta que l'Ajuntament no va encendra els llums de la plaça a part de no voler presumptament que el sopar es fes a la plaça dels arbres assassinats. Tots aquests fets em recorda l'esbucament del Pont del tren de la nostra Ciutat fa uns anys.
Ara fa pocs dies l'Ajuntament ha aprovat una ordenança urbanística amb l'objectiu de construir una Palma més accessible, més verda, amb més ombra i amb un espai públic de més qualitat. Una altra dita mallorquina: “quan han cagat ploren”.
Els que estan malalts no són els arbres, sinó els responsables d'aquests fets. Una dita mallorquina ho explicita molt bé: “tenen es cap fotut i no són crosteres”.
Pel que fa a l'incivisme ja no sé com dir-ho. Creix com el turisme, és tal la brutor a totes les barriades de Palma que és una autèntica vergonya ( i això que el batle de Cort- rei dels plans de xoc, va impulsar el pla de neteja els dos primers anys i ara com que aviat hi haurà eleccions ha canviat per promocionar la construcció d'habitatges però no crec que siguin assequibles a les persones necessitades.
Un altre problema molt greu és pel que fa a la mobilitat de bicicletes i patinets, per les voravies, direccions prohibides, sense casc però amb auriculars, a totes hores i sense respectar els ciutadans de Palma. Fa unes setmanes van fer un acte institucional donant sortida a la nova promoció de polícies incorporats per mirar de vetllar per tots aquests problemes. La policia sap quines zones de Palma hi ha aquest incivisme, però servirà de res aquesta nova incorporació del nou personal? De moment no ha servit de res. Fum i més fum.
El problema dels fems, un altre greu problema d'incivisme. La gent incívica tira de tot als carrers. Tristament, hi ha molta gent que no sap quan i on han de tirar els fems a part de no reciclar com cal. Les persones responsables estam indignades en veure la quantitat de residus fora dels contenidors i també als contenidors de la roba. Molta gent fa les coses bé, però després els recercadors de trastos als contenidors ho treuen tot i la zona propera als contenidors sembla un abocador, petits són banyes que s'estenen per tot arreu.
Hi ha algú que control de tot aquest incivisme? Hi ha d'haver-hi prioritats com el tema del cuidar bé els jardins per part de professionals, arbrat , fems, mobilitat……. I no dir més mentides de cara al aparador.
Un altre greu problema és el de l'aigua. El segon escolanet de les Illes (el primer és el president del CIM), regidor de Medi Ambient i president d'Emaya, va dir que sinó ho vaig entendre malament que continuarien explotant els aqüífers i fent dessaladores. El sentit comú diu que els aqüífers s'han de preservar (mirar que es recuperin primer) i mentrestant emprar aigua de la mar, malgrat que suposi un consum energètic brutal i un increment del Canvi Climàtic. Que hem d'esperar que s'acabi l'aigua? Començau les restriccions a les zones hoteleres, per exemple.
No podem oblidar de cap manera el maltractament a la NOSTRA LLENGUA, EL CATALÀ. Tot són mesures per enterrar-la mitjançant les directrius del Desgovern com les places de difícil cobertura: totes les institucions de les Illes Balears.
Els continus atacs a la Llengua de les Balears, sigui a l'Educació, Sanitat, Ajuntament, Administració i Parlament, són fruit de l'odi contra tots els ciutadans de la Comunitat de les Illes Balears i a més a més tudant més de 20 milions dels nostres impostos per començar i per segregar els alumnes per raons de llengua.
Amb tot plegat, us hauria de caure la cara de vergonya per actuar d'aquesta manera començant per la presidenta del Govern Balear, el president del Consell Insular, el president del Parlament i el batle de l'Ajuntament de Palma .
Per tot això, trons, llamps i pestes per tots aquests desgavells i als seus responsables.
Pel grup humanistes,
Signat : Pere Crespí”
ELS DESGAVELLS DELS GOVERNS D'ILLES, MALLORCA I PALMA (II)
DESGAVELLS AL CONSELL INSULAR
La nul.la intenció del CIM de tirar endavant un pla de xoc per reduir els cotxes de lloguer encara que volen enganar a la gent fent hipòcrites declaracions.
Una altra actuació vergonyosa és el trasllat dels fems d'Eivissa a Mallorca com si aquí no en tinguéssim prou. Cada illa s'ha d´responsabilitzar dels seus residus.
Una prova més de no tenir en compte els residents és el fet d'adjudicar l'organització de la pujada a Lluc a peu a una empresa forestera.
No recolza la nostra llengua, el CATALA, mitjançant ajuts a institucions que si que ho fan.
És una vergonya veure que malgrat totes les proves científiques siguin incrèduls pel que fa al canvi climàtic.
Pel que fa a l´habitatge em sembla una autèntica discriminació oferir de franc els habitacles de ses germanetes per la guardia civil que només vé a Mallorca a cuidar els monarques i a patrullar per les zones turístiques, mentrestant molts residents no tenen casa per estar.
Per mirar de suavitzar els seus desgavell de tant en tant el CIM compra alguna finca per restaurar-la i espargir fum i més fum per amagar els seus desgavells.
Legalitzar construccions ilegals és corrupció i cobro d'agraiments. La Serra de Tramuntana és declarada patrimoni de la UNESCO i no s'hi pot construir per molt de permisos que donin els malgoverns PP-Vox.
GOVERN O DESGOVERN BALEAR ?
Em sembla una hipocresía la campanya que fa aquest desgovern publicitant de tenir cura amb el consum d'aigua quan els mateixos han donat carta blanca als promotors per construir el que vulguin i on vulguin, siga a la ciutat o al camp. D´on trauran l´aigua aquests habitacles? De pous il.legals com a Menorca?
* La venuda d'aquest desgovern pel que fa a la protecció de la nostra llengua, EL CATALÀ. Aquest ha d'exigir i no ser un senzill mèrit per accedir a qualsevol feina de l'Administració i no posar l'excusa de què molts llocs de feina, per no dir tots, siguin de difícil cobertura. És molt trist veure que aquest desgovern no protegeix ni la llengua ni als residents, és un govern Judes de les Illes Balears. Si hem de fomentar la integració dels nouvinguts aquesta no és la manera.
* Discriminació de l'EscolaPública enfront de la concertada i més amb els nous concerts educatius.
* El Pacte per la Sostenibilita un altre aparador inútil.
* Malgrat els recursos limitats de les Illes Balears aquest Desgovern no posa límits ni decreixement al turisme, vols, creuers, cotxes, però si saben posar limit a les manifestacions PACÍFIQUES.
* Perquè aquest govern no posa en pràctica el que és diu a l'informe FENIX i és deixi de marejar la perdiu. Si volem minvar l'efecte crida de més gent, s´han d'oferir feines amb sous baixos i el personal ha d'estar especialitzat.
* Pel que fa als informatius IB3 em sembla vergonyós la presumpta manipulació informativa del dirigent d'aquest ENS pel que fa a les mobilitzacions al TRENC, per cert la presidenta diu que el TRENC no deixarà d'estar protegit. Idò perquè la Llei Omnibus? És clar, encara vos cou allò de Ses Covetes i ho de premiar aquests votants-promotors i especuladors. Una altra hipòcresia.
* Pel que fa a la manifestació del 26 de juliol “Menys turisme, més vida” / Mallorca al límit, per cert, va ser un èxcel.lent convocatòria i la part ben negativa va ser la irresponsable i violenta actuació de les “fuerzas de seguridad (?) del Estado “ que van prohibir el pas als manifestants per sentir el manifest a Ses Voltes i quan hi havia prou espai per més gent. Una mesura de força innecessària contra uns manifestants pacífics en tot moment.
En general, la situació actual aconsella un decreixement en tots els àmbits i especialment a la nostra comunitat tant en turisme, tràfic aèri, portuari i lloguer de vehicles, construcció i carreteres, tot per tal de reduir al màxim l'impacte del canvi climàtic. Vivim a unes illes i s'han superat tots els límits de capacitat de càrrega fa temps i la seva gestió és totalment la contrària.
Per què no posau seny i responsabilitat en tot el que feis o us deixen fer? (per que no en tenen de seny)
Deixau de fer més disbarats.
Davant tots aquests desgavells la solució és la Independència de les Illes Balears.
Per tot això, trons, llamps i pestes per tots aquests desgavells i als seus responsables.
La nit del dimecres 20 d’octubre de 1971, Nit de les Verges, un grup d’onze joves binissalemers, com era costum des de sempre, retien homenatge a les al·lotes del poble amb les romàntiques cançons interpretades amb més voluntat que mèrit i elles responien les seves galanteries oferint-los els tradicionals bunyols i mistela.
Després de l’última serenata i quan es retiraven a descansar es va sentir una veu, greu i excitada, que retronava dins la nit: “¡Eh vosotros! ¡Gamberros! ¡Todos al cuartel!”.
Els joves quedaren gelats en veure la figura esperpèntica d’un guàrdia civil que, pistola en mà, avançava llampant, quasi corrent cap a ells i cridant furiós: “¡Ràpido! ¡Todos hacia el cuartel!”
Serien prop de la 1 hores de la nit. Tot això succeïa davant el bar s’Hotel i amb el testimoni d’altres grups que, una vegada acabada la seva ronda, prenien la fresca a la terrassa i miraven incrèduls tot quan ocorria.
Els joves, tots esborronats, sense dir ni una paraula s’encaminaren pel carrer de Francesc Mascaró cap al quarter, ubicat aleshores al carrer de s’Escola Graduada. De sobte, en Juan José Munar, un d’aquells joves, temorós per les repercussions que aquest fet pogués tenir en la seva situació militar, ja que feia el servici, intentà separar-se del grup entrant dins el bar s’Hotel. Dissortadament el guàrdia, sempre amb la pistola a la mà, va adonar-se de la intenció del jove i amb un crit el va obligar a reintegrar-se al grup. Quan en Juan José va ser a la seva alçada, el guàrdia, Comandant del Lloc, Francisco Ledesma Rodríguez, intentà pegar-li una clatellada i en Juan José, en un gest instintiu d’autodefensa aixecà un braç refregant malauradament la cara del guàrdia. Per la pròpia inèrcia perdé l’equilibri i quasi va caure a terra. La reacció va ser instintiva, segurament motivada per un fort sentiment del ridícul, es reincorporà, s’escoltà el renou metàl·lic del carregador i disparà. En Juan José solament s’havia pogut allunyar cinc o sis metres del punt de foc. La bala el va travessar. El metge del poble, Don Jaume Cerdà, arribats al quarter, ordenà el trasllat a l’Hospital Militar i constatà la gravetat d’en Juan José.
Solidaritat
A partir d’aquí la solidaritat del poble de Binissalem, que era una olla que bullia d’indignació, sobretot per la versió tendenciosa dels fets publicats el dia següent al diari “Baleares” (en aquell temps, portaveu del règim franquista) que reflectia la manipulada declaració del guàrdia civil.
Les actuacions de tots els estaments del poble, des del religiós, amb Don Pedro Barceló, vicari, que sonà les campanes per concentrar la gent a la plaça on es cremaren els exemplars del “Baleares”; el polític, amb el batle Miquel Pons, que medià sempre a favor dels detinguts; i, sobretot, el poble de Binissalem que, en una magna manifestació, –unes 5.000 persones, moltes de les quals d’altres municipis– tenia lloc el divendres 22 d’una forma ordenada, pacífica i silenciosa i demanava la llibertat dels detinguts, des de feia dos dies al quarter, i la rectificació de la notícia. Val a dir que a les dependències policials hi havia prop d’una trentena de guàrdies preparats per a intervenir, conscients de la massiva resposta d’aquella manifestació.
En Juan José va millorar i pogué dur una vida normal. El guàrdia va ser condemnat a tres mesos a la presó militar d’Illetes i a la sortida fou ascendit. Poc a poc aquest mal somni s’anà oblidant però crec que els que visquérem els fets tenim el deute moral de transmetre a les generacions futures dels perills dels règims totalitaris i del comportament d’un poble que no es va doblegar davant la injustícia i l’abús del poder establert.
50 anys d’una nit de les Verges “moguda” a Binissalem
Un Guàrdia Civil ferí de bala a un jove del poble pel renou que feien a la plaça després de cantar serenates
La nit de les Verges de 1971, com és tradició a Mallorca, un grup de joves de Binissalem va sortir a cantar serenates pels carrers del poble. Aquella nit, avui fa 50 anys, una desena de joves arribaren a un bar situat a tocar de la plaça de l’Església, una vegada havien fet la volta pel poble cantant serenates a les al·lotes. Era al voltant de les dues de la matinada quan Francisco Ledesma, el caporal que estava de guàrdia al quarter de la Guàrdia Civil, va acudir a la plaça pistola en mà en sentir tant de renou.
L’agent va demanar als joves, que eren una desena, que els acompanyàs al quarter per poder identificar-los. Va ser llavors que un d’ells, Juan José Munar, de 21 anys i que en aquell moment feia el servei militar, va intentar fugir per por de les represàlies que li podia comportar veure‘s involucrat en aquells fets. Segons testimonis presencials, es va produir una discussió entre el jove i el Guàrdia Civil, qui va voler pegar-li una bufetada, de la qual el jove es va protegir en un gest d’autodefensa. En aquell moment, l’agent va disparar un tret que va ferir a la panxa a Juan José Munar, qui, després d’haver estat atès pel metge del poble, Jaume Cerdà, va ser traslladat d’urgència a l’Hospital Militar de Palma. La resta dels joves varen ser conduïts al quarter de la Guàrdia Civil, que llavors era al carrer de l’Escola Graduada. Els detinguts varen ser conscients de la gravetat de les acusacions que se’ls feien quan sentiren relatar la versió que el caporal de la Guàrdia Civil explicava per telèfon als seus superiors. Segons aquesta versió, el tret havia estat accidental i s’havia produït en caure-li la pistola a l’agent durant el forcejament amb els joves. En aquell moment, els detinguts acordaren explicar una única versió del que havia passat. Al matí, els joves varen ser interrogats per agents de la Guàrdia Civil desplaçats a Binissalem.
La detenció dels joves provocà una onada d’indignació al poble, on es començava a patir pel que els pogués passar. La indignació es va fer més gran quan varen veure la notícia del succés publicada al diari “Baleares“, que llavors era el diari del “Movimiento”. Aquesta notícia provocà que es convocàs – un parell de dies després- una manifestació a la qual s’afirma que participaren entre 5.000 i 6.000 persones. La manifestació – encapçalada per una pancarta on posava “El Baleares no dice la verdad“– va discórrer de manera silenciosa i pacífica pels carrers del poble passant per davant del quarter de la Guàrdia Civil.
Prèviament en aquesta manifestació i just després de la publicació de la notícia al “Baleares”, n’hi havia haguda una de més petita que es va dissoldre després de la mediació del llavors batle de Binissalem, Miquel Pons “Canut”, qui va constatar que els joves estaven bé i que serien alliberats de manera immediata. Aquesta primera manifestació tenia la intenció de passar per davant del quarter de la Guàrdia Civil, però els manifestants no hi pogueren arribar perquè un escamot de guàrdies civils armats amb metralleta els impediren el pas.
La notícia d’aquest enfrontament va traspassar les fronteres de Mallorca i d’Espanya. La clandestina Ràdio Pirenaica, Ràdio Praga o el setmanari “El Caso” se’n feren ressò, ajustant-se als fets que realment havien succeït. Després de poc temps, es va celebrar un judici en el qual es va condemnar a tres mesos de presó militar el caporal de la Guàrdia Civil, qui, després d’aquest “càstig”, va ser ascendit.
Rebut i informat del amic i company Joan Fontanet, un dels joves que va cantar serenates la nit de les verges i que la mateixa nit va ser detingut capriciosament a Binissalem.
n. 
