Robin Hood. Capítol 10 de 21
Tal com havia explicat Maude, el fogós baró, seguit de sis homes armats, havia arribat al calabós d'Allan Clare. El presoner no hi era!
—Ah! —dieu rient-se com un tigre si els tigres poguessin reviure- ¡les meves ordres s'obeeixen de forma admirable; estic encantat! Per a què serveixen els meus carcellers i la meva torre? Per santa Griselda! des d'ara faré servir dels meus drets de justícia sense ells, i tancaré els meus presoners a la pallissa de la meva filla... ¿on és Egbert Lanne, el carceller?
Egbert, més mort que viu, guardava silenci.
—Em vas explicar per què vil interès t'has prestat a ajudar a la fuga d'aquest criminal? T'ho pregunto sense còlera, sense temor. Sóc bo i just, i si confies la teva falta, potser et perdoni...
El baró fingia mansedumbre inútilment; massa experiència tenia Egbert com per creure en la seva sinceritat, i, més mort que viu, no va contestar.
—Ah estúpids esclaus! —va etzibar sobtadament Fitz-Alwine—Apostaria que a cap de vosaltres se li ha ocorregut advertir el porter del castell del que ocorria! Ràpid, que un de vosaltres vagi i ordeni a Hubert Lindsay de la meva part que puja el pont llevat i tanqui totes les portes.
Un soldat va partir immediatament a la carrera, però es va extraviar pels foscos passadissos de la presó, i va caure de cap per l'escala d'un soterrani. La caiguda va ser mortal; ningú se'n va adonar i els fugitius van sortir del castell gràcies a aquesta ignorada catàstrofe.
—Milord —va dir un dels soldats—, quan ens dirigíem cap aquí vaig veure els reflexos d'una torxa al final de la galeria que condueix a la capella.
—I m'ho dius ara! —va plorar el baró—. Us heu conjurat per fer-me morir a poc a poc!
Dient aquestes paraules, Fitz-Alwine va arrencar una torxa de mans d'un dels homes i es va precipitar a la capella. Christabel, dempeus, semblava sumida en profunda meditació.
—Registrau tots els racons i recovecs, traieu-li viu o mort! —va dir el baró.
Els soldats van obeir.
—Què fas aquí, filla meva?
—Estic resant, pare.
—Sens dubte ho feu per un criminal que mereix ser estalviat, ¿no és així?
—Recordo per vos davant la tomba de la meva mare; no ho veieu? El baró va escrutar amb la mirada el rostre de la jove.
—No els trobem —va dir un dels soldats. El baró va dir a la muchacha en to sever:
—Torneu als vostres aposentos, milady; i vosaltres, muntau a cavall i correu al camí de Mansfelwoohaus; segurament els presoners van prendre aquest camí i els atrapareu amb facilitat; els vull a qualsevol preu ¿oís?
com sigui!
Els soldats van obeir; Christabel s'allunyava quan Maude va entrar a la capella, va córrer cap a la seva senyora i, posant-se un dit als llavis, va dir a mitja veu:
—Salvats! salvats!
La jove lady va ajuntar piadosament les seves mans per donar gràcies a Déu, i va partir seguida de Maude.
—Atureu-vos! —va plorar el baró, que havia escoltat el ganivet de la donzella
—Senyoreta Hubert Lindsay, voleu xerrar un moment amb vós. I bé! acostaments; teniu por que us devou?
—Estàs tan furiós, tan encoleritzat, que no m'atreveixo...
—Senyoreta Hubert Lindsay, sé de la vostra astúcia i sé que no us asseu d'un frustrament de celles. Tanmateix, si així ho voleu, us faria tremolar realment, i no estigueu tan segura que no ho vagi a fer... Ara, decideixo: qui s'ha salvat?
—Heu escoltat les vostres paraules, la meva germana descarada!
—No dieu que ningú s'hagués salvat, monsenyor —va respondre Maude jugant càndidament amb les llargues mànigues del seu vestit.
—Ah! no haguera dit que algú s'havia salvat, encantadora comedianta! Potser hauríeu dit que s'havien salvat; no un, sinó diversos.
La doncella va moure el cap negativament.
—Oh! ¡la mentida agafada en la seva mentida!
Lord Fitz-Alwine va seguir Maude improvisant un llarg monòleg ple de diatribes contra l'astúcia de les dones. La somrient insolència de Maude havia excitat els feréssos instints del baró; hauria donat la meitat de la seva fortuna a canvi que li lliuressin immediatament a Allan i Robín, i, per matar el temps fins a la tornada dels soldats enviats en la seva persecució, el baró va decidir anar a desfermar el seu mal humor amb lady Christabel.
Maude, que oia al baró anar després dels seus passos, va témer alguna violència i va fugir ràpidament amb la torxa, de sort que es va quedar de sobte sumit en una profunda foscor, per la qual cosa va començar a escopir una nova sèrie de maldicions contra Maude i contra l'univers sencer.
«¡Grita, grita, baró!», pensava Maude mentre s'allunyava; però, més travessa que malament, li va remordir el pensar en el feble vell al qual abandonava en les negres galeries; es va aturar i va creure sentir crits d'angoixa.
—Socors! Socors! —clamava una veu sorda i ofegada.
—Crec reconèixer la veu del baró —va exclamar Maude tornant valentament—. On és, senyor? —va preguntar.
—Aquí, bribona, aquí! —va contestar Fitz-Alwine; i la seva veu semblava venir del fons de la terra.
—Déu del cel! Com heu caigut aquí? —va plorar Maude detenint-se al capdamunt de l'escala, i amb l'ajuda de la torxa la jove va veure el baró estès sobre els esglaons i frenat en la seva caiguda per un objecte que li tancava el pas.
El furibund individu havia ensopegat igual que el desdit soldat que s'havia matat quan anava a ordenar el tancament de les portes del castell; però gràcies a la
corassa que sempre portava sota el seu jubó, el baró havia relliscat pels esglaons sense ferir-se, i els seus peus havien trobat un punt de suport al cadàver del soldat. Aquesta caiguda va produir sobre la còlera del castellà l'efecte que produeix la pluja sobre un fort vent.
—Maude —va dir aixecant-se treballosament i agarrat a la mà de la molta—, Maude, Déu us castigarà per haver-me faltat al respecte fins al punt d'abandonar-me sense llum en la foscor.
—Perdó, senyor; jo seguia a milady i creia que un dels vostres soldats us acompanyava amb una torxa.
Asseguda davant d'una tauleta il·luminada per una làmpada de bronze, Christabel contemplava atentament un petit objecte que tenia al palmell de la mà; a l'entrar el baró, el va amagar.
—Quina bagatel·la és aquesta que acabàeu d'amagar tan sols? — va preguntar el baró asseient-se al setge més mullat del quart.
—Ja estem una altra vegada —va murmurar Maude.
—Què dec, Maude?
—Dic, senyor, que pareixeu patir prou.
El taimat baró va llançar a la jove una mirada plena de còlera.
—Filla meva —va continuar amb veu extraordinàriament tranquil·la però prenyada de severitat—, filla meva, si l'objecte que acabes d'ocultar-me no té relació amb cap falta comesa o no et porta a la memòria cap record censurable, ensopega'm; sóc el teu pare, i com a tal haig de vigilar la teva conducta; si per contra és una espècie de talismà i has d'avergonyir-te per tenir-lo, ensopeu-ho també; a més dels meus drets, tinc deures que complir: impedir-te que caiguis en un abisme si estàs a la vora d'ell, treure't si ja has caigut. Una vegada més, filla meva, et pregunto quin objecte és aquest que amaga en el teu si.
—És un retrat, milord —va contestar la jove tremolosa i acolorida per l'emoció.
—I aquest retrat és de...?
Christabel va abaixar els ulls sense contestar.
—No abusis de la meva paciència... avui n'estic tenint molta, és veritat, però no abusos; respon, és el retrat de...
—No puc decebre-ho, pare meu.
Les llàgrimes van ofegar la veu de Christabel, però aviat es va refer i va continuar en to ferm:
—Sí, pare meu, teniu el dret de preguntar-me, però jo m'atreveixo a atorgar-me el de no respondre; la meva consciència no em retreu haver fet res contra la meva dignitat ni contra la vostra.
—Bah! La teva consciència no et retreu res perquè està d'acord amb els teus sentiments; és molt bonic i molt moral el que dius, filla meva.
—Creieu-me pare, mai deshonraré el vostre nom; m'agrada massa del meu pobre i santa mare.
—El que vol dir que sóc un vell bribó... ¡Ah! és una cosa sabuda des de fa molt de temps —va agafar el baró—, però no vull que se'm digui a la cara.
—Però pare, no he dit això.
—Ho penses. En una paraula, m'importa un bledo la preciosa relíquia que m'amaga amb tanta persistència; és el retrat del descregut al qual ames malgrat la meva voluntat, i ja tinc més que vista aquesta diabòlica fisonomia. Ara escolta'm bé, lady Christabel: mai us casareu amb Allan Clare; abans que consentir-ho us mataria tots dos amb les meves pròpies mans. Us casareu amb sir Tristán de Goldsborough... No és gaire jove, és veritat, però té alguns anys menys que jo, i jo no soc vell... No és gaire guapo, també és cert, però des de quan dona la bellesa felicitat en el matrimoni? Jo no era guapo, i tanmateix milady Fitz-Alwine no m'hagués canviat pel més vistós cavaller de la cort d'Enrique II; d'altra banda, la fealdat de Tristán de Goldsborough és una sòlida garantia per a la vostra futura tranquil·litat... No us serà infiel; sabeu que és immensament ric i molt influent en la cort; en una paraula, és l'home que em... que us convé més des de tots els punts de vista; demà li enviaré el vostre consentiment; dins de quatre dies vindrà a emplenar-vos ell mateix, i, a la fi d'aquesta setmana, sereu una gran dama, milady.
—Mai em casaré amb aquest home, milord —va plorar la jove- ¡mai, mai!
El baró es va enxampar.
—No se us demana el vostre consentiment, mil·lenària, l'únic que haueu de fer és obeir.
Christabel, pàl·lida com una morta fins aleshores, va enrogir, i, retorçant-se convulsivament les mans, va semblar prendre una determinació irrevocable.
—Déu meu, apiadaos de mi! —va exclamar Christabel amb desesperació.
Durant tota una hora Fitz-Alwine va estar passejant per la seva habitació pensant en els esdeveniments de la tarda.
Les amenaces d'Allan Clare assumien el baró, i la voluntat de la seva filla li semblava indomable.
«Potser fos millor —pensava—, tractar aquesta qüestió del matrimoni amb suavitat. Després de tot jo la vull; és la meva filla, la meva sang; no vull que es consideri víctima de les meves exigències; vull que sigui feliç, però també vull que es casi amb el meu vell amic Tristán, el meu antic company d'armes. Vam veure, vaig intentar-ho adoptant la tàctica de la dolçor».
Arribat davant la porta de Christabel, el baró es va aturar, i uns sollots esquinçadors van arribar fins a ell.
«Pobre petita», va pensar el baró mentre obria amb suavitat la porta de l'alcova.
La jove estava escrivint.
—A qui escriviu, senyoreta? —va preguntar en to furiós.
Christabel va plorar i va voler amagar el paper al mateix lloc en què va amagar el retrat, però el baró va ser més ràpid i se'n va apoderar. Desesperada i oblidant que el seu noble pare mai s'havia pres la feina d'obrir un llibre ni agafar una ploma, i que, conseqüentment no sabia llegir, la jove va voler escapar de l'alcova, però el baró la va agafar del braç i, subjectant-la amb facilitat, la va retenir al costat d'ell. Christabel es va esvair.
Fitz-Alwine va obrir la porta i va trucar amb veu tronant:
—Maude! ¡Maude! La jove va acudir.
—Desvestiu la senyoreta. —I el baró es va allunyar.
—Estic sola amb vós, milady —va dir Maude reanimant la seva senyora— ¡no tem res!
Christabel va obrir els ulls i va recórrer amb la mirada esvaïda l'habitació; no veient més que a la seva fidel servidora, li va etzibar els braços al coll dient:
—Oh Maude! Estic perduda!
—Voleu lady, confieu-me la vostra desgràcia.
—El meu pare es va apoderar d'una carta que escrivia a Allan.
—Però no sap llegir, milady.
—Farà que se la llegeixi el seu confessor.
—Sí, si li donem temps; dadme ràpid un altre paper la forma del qual sigui semblant a la del que us han arrabassat.
—Pren; aquesta fulla solta s'assembla...
L'audaç Maude va entrar a la càmera del baró en el precís moment en què aquest es disposava a escoltar el seu venerable confessor, qui ja tenia entre les seves mans per llegir-la la carta de Christabel a Allan.
—Senyor —va dir vivament Maude—, milady m'envia a demanar-vos el paper que Vostra Senyoria va agafar de la seva taula.
I dient això, la jove s'acostava al confessor com una gata.
—La meva filla està loca, per sant Dunstand! S'atreveix a enviar-te amb tal ambaixada?
—Sí, senyor, i ja està complerta! —Maude es va apoderar del paper que el monjo tenia al costat de la punta del nas per desxifrar millor l'escriptura.
—Insolent! —va vociferar el baró llançant-se en persecució de Maude.
La jove va saltar com un cervatell fins a la porta, però es va deixar assolir al llindar.
—Dona'm aquest paper o t'estrangulo!
Maude va abaixar el cap, va semblar tremolar de por, i el baró va arrencar d'una de les butxaques del seu davantal, en què tenia les dues mans, un paper molt semblant al que el confessor havia de desxifrar.
—Mereixes un parell de bufetades, maleïda pècora! —dieu el baró amenaçant amb una mà Maude i donant amb l'altra el paper al monjo.
—No heu fet sinó obeir les ordres de milady.
—Doncs bé! Dic a la meva filla que patirà el càstig per les teves insolències.
—Saludo humilment La seva Senyoria —va replicar Maude acompanyant les seves paraules amb una irònica reverència.
Entusiasmada pel triomf del seu estratagema, la jove va entrar alegrement a l'alcova de la seva senyora.
—Vegem, pare, ara estem tranquils; llegeix-me el que la meva indigna filla escriu al pagà d'Allan Clare.
El monjo va començar amb veu gangosa:
«Quan l'hivern menys rigorós permet que s'obrin les violetes, Quan les flors neixen i les campanetes anuncien la primavera, Quan el teu cor crida a les mirades dolces i a les dolces paraules, Quan somrius d'alegria, ¿penses en mi, amor meu?».
—Què esteu llegint, pare? — va exclamar el baró. — Idioteces.
Condemnació de Déu! —Desxifro paraula per paraula el que hi ha al paper, fill meu; voleu que prossegueixi?
—Per suposat, pare, però molt agitada trobo la meva filla per no haver escrit més que una estúpida cançó.
El monjo va continuar la seva lectura.
«Quan cauen l'escletxa i la neu, ¿Penses en el que t'ama, amor meu?».
—Amor meu, amor meu! —va repetir el baró—. No és possible, Christabel no escrivia aquesta cançó quan la sorprèn. He estat enganyat! Però per sant Pere! no serà per gaire temps. Pare, voleu estar sol; bones tardes, bones nits.
—Que la pau sigui contigo, fill meu —va dir el monjo retirant-se.
Deixem al baró rumiar els seus plans de venjança i tornem al costat de Christabel i la travessa Maude.
La jove escrivia a Allan que estava disposada a deixar la casa del seu pare, i que els projectes del baró sobre el seu matrimoni amb Tristán de Goldsborough feien necessària aquesta cruel determinació.
—Jo m'encarrego de fer arribar aquesta carta al senyor Allan —va dir Maude agafant la missiva; i amb aquest propòsit va anar a despertar un mussol d'uns setze o disset anys, germà seu de llet.
—Halbert —li va dir—, vols prestar-me un gran servei, és a dir, a lady Christabel?
—Amb plaer —va respondre el noi.
—Has d'aixecar-te, vestir-te i muntar a cavall.
—Res més fàcil.
Deu minuts més tard, Halbert, portant la seva muntura de la brida, escoltava atentament les instruccions de l'hàbil.
—Creuaràs la vila i part del bosc, i des d'allà assoliràs una casa situada algunes milles abans del burg de Mansfeldwoohaus. En aquesta casa hi viu un guardabosc anomenat Gilbert Head; li donaràs aquesta carta rogant-li que la lliuri al senyor Allan Clare i donaràs al fill del guardabosc, Robín Hood, aquest arc i aquestes fletxes que li pertanyen. Aquestes són les meves instruccions; has entès bé?
—Perfectament, llinda Maude —va contestar el mussol—. No teniu altres ordres que donar-me?
—No. ¡Ah! ho oblidava... Di a Robín Hood, el propietari d'aquest arc i aquestes fletxes, dile... que aviat se li farà saber en quin moment podrà venir al castell sense perill, ja que hi ha aquí una persona que aguarda el seu retorn amb impaciència... ¿Comprens, Hal?
—Sí, comprenc.
Tenia ja el peu a l'estrep quan Maude va afegir:
—Però si trobes tres persones, una de les quals és un monjo...
—El germà Tuck, ¿veritat?
—Sí, no aniràs més lluny; els seus dos companys són Allan Clare i Robín Hood, i compliries immediatament la teva missió i tornaries a tota pressa. En marxa! no deixis de contestar el meu pare quan et pregunti el motiu de la teva sortida del castell que vas a la ciutat a buscar un metge per a lady Christabel doncs està malalta.
El pont llevat va baixar: Hal va descendir al galop pel turó, i, més lleugera que una oreneta, Maude es va dirigir al quart de lady Christabel i va anunciar alegrement la sortida del missatger.
