Robin Hood. Capítol 8
Havíem deixat Robín a la capella; romania amagat rere una columna i es preguntava per què feliç concurs de circumstàncies afortunades havia pogut Allan recobrar la seva llibertat.
«És Maude, la gentil Maude, sens dubte, la que ha fet aquesta jugada al baró —pensava Robín—, ¡i a fe meva! si continua obrint-nos així totes les portes del castell li prometo un milió de besos».
—Una vegada més, volguda Christabel —deia Allan portant als seus llavis les mans de la jove—, he tingut la dita, després de dos anys de separació, d'oblidar al costat de vós tot el que he patit.
—Allan, el cel és testimoni que, si a la meva mà estigués el fer la vostra felicitat, sereu dits.
—Algun dia ho seré! —va exclamar Allan amb arravatament—. Déu consentirà el que voleu.
—Volguda Christabel —va continuar Allan—, com vaig descobrir el calabós en què estava tancat? qui em va obrir la porta? qui em va aconseguir aquest hàbit de monjo? No vaig descobrir el meu salvador en la foscor. Únicament em van dir en veu baixa: «Id a la capella».
—Només hi ha una persona al castell en què pugui confiar: una jove tan bona com enginyosa, Maude, la meva cambrera. És a ella a la que hem de vostra evasió. «Estava segur», va murmurar Robín.
—Quan el meu pare, després d'haver-nos separat tan violentament, us va arrossegar un calabós, Maude, patint en veure la meva desesperació, em va dir:
«Consoleu-vos, milady, aviat tornareu a veure el senyor Allan». I ha mantingut la seva paraula, ja que em va advertir fa uns instants que podia esperar-vos aquí. Sembla que el carceller encarregat de vigilar-vos no ha estat insensible als mims de Maude; el va portar de beure, li va cantar cançons, i tant li va atordir amb vi i mirades que el pobre es va dur com un liró; llavors li va treure les claus. Per un providencial atzar es trobava al castell el seu confessor, i el sant baró no va dubtar a despullar-se del seu hàbit en el vostre favor.
—Aquest monjo no es diu germà Tuck?
—Sí, amic meu. El coneixeu?
—Una mica —va respondre somriure el jove, i va afegir apressadament—: Mariana ens espera a casa d'un honrat guardabosc de Sherwood; ha deixat Huntingdon per viure amb nosaltres, ja que jo esperava que el vostre pare em concedís la vostra mà; però ja que, no content amb denegnar-me-la, atempta contra la meva llibertat, per atemptar sens dubte contra la meva vida després, només ens queda una oportunitat per ser felices: la fugida...
—Oh! No, Allan! Mai abandonaré el meu pare!
—La seva còlera caurà sobre vós el mateix que ha caigut sobre mi. Mariana, vos i jo, seríem felices aïllats del món; en qualsevol part en què voleu viure, al bosc, a la ciutat, arreu, Christabel. Oh! Veuen, veuen, no puc sortir d'aquest infern sense tu!
Christabel, atordida, plorava amb la cara entre les seves mans i pronunciant està sola paraula: «¡No! ¡No!».
Mentre que el jove «gentleman» i Christabel, estrets un contra l'altre, es confiaven els seus dolors i les seves esperances, Robín, davant del qual es desenvolupava per primera vegada una escena de veritable amor, se sentia transportat a un món nou.
La porta per la qual els presoners havien entrat a la capella es va obrir suaument i Maude, portant una torxa a la mà, va aparèixer seguida del germà Tuck, que venia sense la seva sotana.
—Oh, la meva volguda senyora! —va plorar Maude amb llàgrimes als ulls—Tot està perdut! Anem a morir! És una matança general!
—Què dius, Maude? —va exclamar Christabel espantada.
—Dic que vam morir: el baró entra arreu a sang i foc; no perdona a ningú, ni a vós ni a mi. Ai! Morir tan jove és horrible. No, no, mil vegades no, milady, no vull morir!
—Jugues cruelment amb el meu temor, Maude —va afegir Christabel—; dime què és el que hem de témer, t'ho suplico, t'ho ordeno.
La jove donzella, intimidada, va enrogir i va dir finalment acostant-se a la seva senyora:
—Això és el que passa, milady. Sabeu que vaig tragar a Egbert, el carceller, més vi del que el seu cap podia suportar; es va durar. Durant el seu somni, profund per l'embriaguesa, Egbert va ser cridat per milord; milord volia veure el vostre... al senyor Allan; el pobre carceller, encara sota la influència del vi que li havia donat jo, oblidant el respecte que deu a Sa Senyoria, es va presentar davant seu amb els braços en gerres i li va preguntar en to poc respectuós per què gosava molestar-lo, a ell, un bon honrat mussol, durant el seu somni. El senyor baró va quedar tan sorprès en escoltar tan estranya pregunta que es va quedar alguns instants mirant Egbert sense dignar-se a respondre-li. Envalentit per aquest silenci el carceller es va acostar al senyor baró i, recolzant-se sobre la seva espatlla, li va dir en to jovial: "Dime, viejo despojo de Palestina, ¿cómo va tu salud? Espero que la gota et deixarà dormir tranquil aquesta nit...". Ja sabeu, milady, que Sa Senyoria no estava de gaire bon humor, jutjant doncs la seva còlera després de les paraules i els gestos d'Egbert... ¡Ay! si haguéssim vist el senyor baró, tremolareu com jo, temerieu una sagnant catàstrofe; monsenyor ficava escuma de ràbia, rugia més que un lleó ferit, destrossava la sala a patades i buscant alguna cosa per destrossar amb les seves mans; de ben segur es va apoderar del manyoc de claus penjat del cinturó d'Egbert i va buscar entre totes la clau del calabós del vostre... del senyor cavaller. La clau no hi era. «¿Què has fet?», va preguntar el baró amb veu de trànsar, Egbert, enlairat instantàniament, va pal·liar d'espant. El senyor baró ja no tenia forces per esquerdar, però la tremolor convulsiva que agitava tot el seu cos indicava que anava a venjar-se. Va trucar a una patrulla de soldats i es va dirigir al calabós del senyor anunciant que si el presoner no estava estalviaria a Egbert... Senyor—va afegir Maude tornant-se cap a Allan—, cal fugir el més ràpidament possible abans que el meu pare, alertat, tanqui les portes del castell i baixi el pont llevat.
—Partid, volgut Allan! —va plorar Christabel—. Ens separaríem per sempre si el meu pare ens trobés junts.
—Però... ¿i tu, Christabel, i tu? —va dir Allan al colp de la desesperació.
—Jo em quedo... calmaré la fúria del meu pare.
—Però estàs segura, Maude, que el vostre pare ens deixarà sortir del castell? —va preguntar el germà Tuck.
—Sí, sobretot si no se n'ha assabentat encara dels esdeveniments de la tarda. Anem, no hi ha temps a perdre.
—Però entrem tres al castell —va dir el monjo.
—És veritat —va afegir Allan—. Què ha passat amb Robín?
—Present! —va exclamar el jove sortint del seu amagatall.
Christabel va deixar escapar un lleuger crit per l'ensurt, i Maude va acollir Robín amb un apressament tan graciós que el monjo va frustrar les celles.
Sobtadament es va escoltar un soroll de passos al corredor que conduïa a la capella.
—Que Déu s'apiï de nosaltres! —va dir Maude—. Aquí hi ha el baró; en nom del cel, ¡marxa'ns!
Despullant-se amb rapidesa del seu hàbit, Allan se'l va donar al monjo i se'n va anar cap a Christabel per donar-li l'últim adéu.
—Per aquí, cavaller! —va plorar Maude imperiosament obrint una de les portes de sortida.
Allan va dipositar als llavis de Christabel el més ardent dels besos, i va acudir a la trucada de Maude.
—Mentre que fugim, milady, poseu-vos a reviure i fem la ignorant de manera que el baró no dubti que no coneixeu la causa de la seva còlera.
A penes es va tancar la porta després dels fugitius, el baró, al capdavant dels seus homes armats, irrompia a la capella.
Més tard hi tornarem; acompanyem ara els nostres tres amics, que porten la gentil Maude com a àngel guardià.
El petit grup recorria una llarga i estreta galeria. Al seu front anava Maude amb una torxa, darrere Robín al costat del germà Tuck; Allan anava l'últim.
Van arribar a un encreuament de corredors.
—A la dreta —va dir Maude; vint passos més enllà es van trobar amb la porteria.
La jove va trucar al seu pare.
—Com! —va exclamar el vell Lindsay, que feliçment ignorava encara tot l'ocorregut—. Ja ens abandoneu! I sent encara de nit! Esperava beure amb vós abans d'anar-me'n a dormir, germà Tuck, ¿de veritat teniu que partir ja? 95
—Sí, fill meu —va contestar Tuck.
—Llavors, adeu, alegre Gilles; i també vosaltres, bons, fins a la vista!
El pont llevat va baixar, Allan va sortir del castell el primer, el monjo el va seguir després d'haver parlat amb la jove, la qual no li va permetre en aquesta ocasió donar-li el que ell anomenava la seva benedicció: un bessó, ja que va aprofitar un moment de distracció del monjo per posar els seus ardents llavis a la mà de Robín.
Fent estremir-se el jove amb tot el seu ésser, el bessó la va afligir profundament.
—Ens tornarem a veure aviat, ¿veritat? —va dir Maude en veu baixa.
—Així ho espero —va contestar Robín—, i mentre esperes el meu retorn fes-me la mercè d'agafar el meu arc i les meves fletxes de l'habitació del baró; se l'entregaràs a qui vingui de la meva part.
—Veniu vos mateix.
—Sí! Tornaré jo. Adiós, Maude.
—Adiós, Robín, adeu.
Els fugitius van baixar ràpidament el turó, van travessar la vila sense aturar-se i no van disminuir la seva marxa fins que es van veure sota l'ombra protectora del bosc de Sherwood. 96
