ERNEST HEMINGWAY. Per Qui Toquen les Campanes CAPÍTOL 3
Van baixar els últims dos-cents metres movent-se acuradament d'arbre en arbre, entre les ombres, per trobar-se amb els últims pins del pendent, a una distància molt curta del pont. El sol de la tarda, que il·luminava encara la fosca mola de la muntanya, dibuixava el pont a contrallum, ombrívol, contra el buit abrupte de la gola. Era un pont de ferro d'un sol arc i hi havia una garita de sentinella a cada extrem. El pont era prou ampli com perquè passessin dos cotxes alhora, i el seu únic arc de metall saltava amb gràcia d'un costat per l'altre de la foguera. A sota d'una riera, l'aigua blanquinosa de la qual s'escorria entre cants rodats i roques, corria a unir-se amb el corrent principal que baixava del port.
El sol donava als ulls Robert Jordan i no distingia el pont que en silueta. Per fi, l'astre va pal·liar i va desaparèixer, i, en mirar entre els arbres, cap al cim fosc i rodona, després d'on s'havia amagat, Jordan va veure que ja no tenia els ulls enlluernats, que la muntanya contigua era d'un verd delicat i nou i que tenia taques.
Asseguda es va posar a estudiar el pont ja examinar la seva construcció aprofitant l'escassa llum que li quedava a la tarda. La tasca de la demolició no era difícil. Sense deixar de mirar-li, va treure de la butxaca un quadern i va prendre ràpidament alguns apunts. Dibuixava sense calcular el pes de la càrrega dels explosius. Ho faria més tard. De moment, Jordan anotava només els punts en què les càrregues haurien de ser col·locades, per tallar el suport de l'arc i precipitar una de les seccions al buit. La cosa podia aconseguir-se tranquil·la, científicament i correctament amb mitja dotzena de càrregues situades de manera que esclatessin simultàniament, o bé, de forma més brutal, amb dues grans càrregues tan sols. Caldria que aquestes càrregues fossin molt gruixudes, col·locades en ambdós extrems i posades de manera que esclatessin alhora. Jordan dibuixava ràpidament i amb gust; se sentia satisfet en tenir per fi el problema a l'abast de la mà i satisfet de poder entregar-s'hi. Després va tancar el quadern, va ficar el llapis a l'estoig de cuir a la vora de la tapa, va ficar el quadern a la butxaca i es va cordar.
Mentre ell estava dibuixant, Anselmo mirava la carretera, el pont i les garites dels sentinelles. El vell creia que s'havien acostat massa al pont i quan va veure que Jordan acabava el dibuix, es va sentir alleujat.
Quan Jordan va acabar de cordar la cartera que tancava la butxaca de pit es va estirar boca avall, al peu del tronc d'un pi. Anselmo, que estava situat darrere d'ell, el va agafar amb la mà al colze i va assenyalar amb l'índex cap a un punt determinat.
A la garita que estava davant seu, més amunt de la carretera, estava assegut el sentinella, mantenint el fusell amb la baioneta calada als genolls. Estava fumant un cigarret; portava un got de punt i un capot fet simplement d'una manta. A cinquanta metres no es podien distingir els seus dispars, però Robert Jordan va agafar els bessons, va fer visera amb el palmell de la mà, tot i que ja no hi havia sol que pogués arrencar cap reflex, i he aquí que va aparèixer el parapet del pont, amb tanta claredat que semblava que es pogués tocar allargant el braç.
I la cara del sentinella, amb les muscleres enfonsades, la cendra del cigarret i la brillantor grassa de la baioneta. El sentinella tenia cara de pagès, muscleres flaques sota pòmuls alts, barba mal afaitada, ulls ombrejats per espesses celles, grans mans que sostenien el fusell i pesades botes que abocaven el cap per sota dels plecs de la capa. Una vella bota de vi, de cuir fosc per l'ús, penjava de la paret de la garita. Es distingien alguns diaris, però no es veia cap telèfon. Podia ocórrer que el telèfon estigués al costat ocult, però cap fil visible sortia de la garita. Una línia telefònica corria al llarg de la carretera i els fils travessaven el pont. A l'entrada de la garita hi havia un braser fet d'una vella llauna de gasolina sense tapa amb alguns forats; el braser estava recolzat en dues pedres, però no tenia llum. Hi havia algunes velles llaunes, ennegrides pel foc, entre les cendres sembrades al voltant.
Jordan va estendre els bessons a Anselm, que estava estès al seu costat. El vell va somriure i va moure el cap. Després es va assenyalar els ulls amb el dit.
—Ja ho veig —va dir, parlant amb molta cura, sense moure els llavis, de manera que, més que parlar, només era un murmuri. Miró al sentinella mentre Jordan li somreia i, assenyalant amb una mà cap al davant, va fer un a més amb l'altra com si es tallés el gaznate. Robert Jordan va assentir, però va deixar de somriure.
La garita, situada a l' extrem oposat del pont, donava a l' altra banda, cap a la carretera de baixada, i no podia veure' s l' interior. La carretera, àmplia, ben asfaltada, girava bruscament cap a l'esquerra, a l'altra banda del pont, desapareixent després en un revolt cap a la dreta. En aquest punt la carretera s' eixamplava, afegint a les seves dimensions normals una banda oberta a la sòlida pareda de roca de l' altra banda de la gola; el seu marge esquerre o occidental, mirant cap avall des del port i el pont, estava marcada i protegida per una sèrie de blocs de pedra que caien a pic sobre el precipici. Aquesta gola era gairebé un canó al lloc on el riu creuava sota el pont i s'agafava sobre el torrent que baixava del port.
—I l'altre lloc? —va preguntar Jordan a Anselmo.
-Està a cinc-cents metres més avall d'aquesta revolta. A la casella de peó camioner al costat de la paret rocosa.
—Quants homes hi ha? —va preguntar Jordan.
Va tornar a observar el sentinella amb els seus bessons. El sentinella va ajornar el cigarret contra els taulons de fusta de la garita, va treure de la butxaca una tabacalera de cuir, va esquinçar el paper de la burilla i va enlairar a la petaca el tabac que li quedava, es va aixecar, va recolzar el fusell contra la paret i. Després va tornar a agafar el fusell, el va posar en bandolera i es va encaminar cap al pont. Anselmo es va ajornar contra el terra. Jordan va ficar els bessons a la butxaca de la camisa i va amagar el cap darrere del tronc del pi.
—Set homes i un caporal —va dir Anselmo, parlant a l'orella—. M'ho ha dit el gitano.
—Ens anirem quan s'aturi —va dir Jordan—. Estem massa a prop.
—Ha vist el que volia?
—Sí. Tot el que em feia falta.
Començava a fer fred, ja que el sol s'havia posat i la llum s'esfumava alhora que s'extingia la resplendor de l'últim deslletament a les muntanyes situades darrere d'ell.
—Què li sembla? —va preguntar en veu baixa Anselmo, mentre miraven al sentinella passejar-se pel pont en direcció a l'altra garita; la baioneta brillava amb l'última resplendor; la seva silueta apareixia informe sota el capotó.
—Molt bé —va contestar Jordan—. Molt bé.
—Me n'alegro —va dir Anselmo—. Anem? Ara no és fàcil que ens vegi.
El sentinella estava dret, tornat d'esquena a ells a l'altre extrem del pont. De la foguera pujava el soroll del torrent picant contra les roques. De sobte, per sobre d'aquest soroll, es va obrir pas una trepidació considerable i van veure que el sentinella mirava cap amunt, amb el got de punt enxampat enrere. Van tornar el cap i, aixecant-la, van veure al cel de la tarda tres monoplans en formació de V; els aparells semblaven delicats objectes de plata en aquelles altures, on encara hi havia llum solar, i passaven a una velocitat increïblement ràpida, acompanyats del runrún regular dels seus motors.
—Seran nostres? —va preguntar Anselmo.
—Sembla que ho són —va dir Jordan, tot i que sabia que a aquesta alçada no és possible assegurar-ho. Podia ser una patrulla de tarda d'un o altre bàndol. Però era millor dir que els caças eren «els nostres», perquè això complaïa la gent. Si es tractava de bombarders, era una altra cosa.
Anselm, evidentment, era de la mateixa opinió.
—Són nostres —va afirmar—; els conec. Són Mosques.
—Sí —va contestar Jordan—; també a mi em sembla que són Mosques.
—Són Mosques —va insistir Anselmo.
Jordan va poder haver utilitzat els bessons i haver-se assegurat al punt que ho eren; però va preferir no utilitzar-los. No tenia importància saber aquella nit de qui eren els avions, i si al vell li agradava pensar que eren d'ells, no volia treure-li la il·lusió. No obstant, ara que s'allunyaven camí de Segòvia, no li semblava que els avions s'assemblessin als Boeing P. 32 verds, d'ales baixes pintades de vermell, que eren una versió russa dels avions americans que els espanyols anomenaven Mosques. No podia distingir bé els seus colors, però la silueta no era la dels Mosques. No; era una patrulla feixista que tornava a les bases.
El sentinella seguia d'esquena al costat de la garita més allunyada.
—Vámonos —va dir Jordan.
I va començar a pujar turó amunt, movent-se amb cura i procurant sempre quedar cobert per l'arbreda. Li seguia a la distància d'uns metres. Quan van estar fora de la vista del pont, Jordan es va aturar i el vell va arribar fins a ell, i van començar a pujar-se a poc a poc, a dalt, entre la foscor.
—Tenim una formidable aviació —va dir el vell, feliç.
—Sí.
—I vam guanyar.
—Hem de guanyar.
—Sí, i quan hàgim guanyat, vostè ha de venir amb mi de caça.
—Quina caça?
—Osos, cérvols, llops, senglars...
—Li agrada caçar?
—Sí, home, m'agrada més que res. Tots caçam al meu poble. No t'agrada a vostè la caça?
—No —va contestar Jordan—. No m'agrada matar animals.
—A mi m'ocorre el contrari —va dir el vell—; no m'agrada matar homes.
—A ningú li agrada, tret dels que estan malament del cap —va comentar Jordan—: però no tinc res en contra quan cal. Quan és per la causa.
—Això és diferent —va dir Anselmo—. A casa meva, quan jo tenia casa, perquè ara no tinc casa, hi havia ullals de senglars que jo havia matat a la muntanya. Hi havia pells de llop que havia matat jo. Els havia matat a l'hivern, donant-los caça entre la neu. Un cop en vaig matar un de molt gran als afores del poble, quan tornava a casa meva, una nit del mes de novembre. Hi havia quatre pells de llop al terra de casa meva. Estaven molt gastades de tant trepitjar-les, però eren pells de llop. Hi havia cornamentes de cérvol que havia caçat jo als alts de la serra i hi havia una àguila dissecarada per un dissecador d'Àvila, amb les ales esteses i els ulls groguencs, tan veritables com si fossin els ulls d'una àguila viva. Era una cosa molt bonica de veure, i m'agradava molt mirar-ho.
—Ho crec —va dir Jordan.
—A la porta de l'església del meu poble hi havia una pota d'ós que vaig matar jo a la primavera —va continuar Anselmo—. El trobo en una muntanya, entre la neu, donant voltes a un tronc amb aquesta mateixa pota.
—Quan va ser això?
—Fa sis anys. I cada vegada que veia la pota, que era com la mà d'un home, tot i que amb aquestes ungles llargues, dissecarada i clavada a la porta de l'església, m'agradava molt veure-la.
—Et senties orgullós.
—Em sentia orgullós recordant-me de la trobada amb l'ós en aquesta muntanya a principis de primavera. Però quan es mata un home, un home que és com nosaltres, no queda res de bo.
—No pots clavar la pota a la porta de l'església —va dir Jordan.
—No, seria una barbaritat. I tanmateix, la mà d'un home és molt semblant a la pota d'un ós.
—I el tòrax d'un home s'assembla molt al tòrax d'un ós —va comentar Jordan—. Sota la pell, l'ós s'assembla molt a l'home.
—Sí —va afegir Anselmo—. Els gitanos creuen que l'ós és germà de l'home.
—Els indis d'Amèrica també ho creuen. I quan maten un ós li expliquen per què ho han fet i li demanen perdó. Després posen el cap en un arbre i li preguen que els perdoni abans de marxar.
—Els gitanos pensen que l'ós és germà de l'home perquè té el mateix cos sota la pell, perquè li agrada beure cervesa, perquè li agrada la música i perquè li agrada el ball.
—Els indis també ho creuen —va dir Jordan.
—Són gitanos els indis?
—No, però pensen el mateix sobre els óssos.
—Ja. Els gitanos també creuen que l'ós és germà de l'home perquè roba per divertir-se.
—Ets tu?
—No, però en conec molts, i, des del Moviment, molts més. N'hi ha molts a les muntanyes. Per a ells no és pecat matar fora de la tribu. No ho confien, però és així.
—Igual que els moros.
—Sí. Però els gitanos tenen moltes lleis que no diuen tenir-les. En la guerra, molts gitanos s'han tornat malament de nou, com en els vells temps.
—No entenen per què fem la guerra; no saben per què lluitem.
—No —va dir Anselmo—; només saben que hi ha guerra i que la gent pot matar una altra vegada, com abans, sense que se'l castigui.
—Has matat alguna vegada? —va preguntar Jordan, traït de la intimitat que creaven les ombres de la nit i el dia que havien passat junts.
—Sí, moltes vegades. Però no per gust. Per a mi, matar un el—¿Per qui?
és un pecat. Encara que siguin feixistes els que mati. Per a mi hi ha una gran diferència entre l'ós i l'home, i no crec en els gels dels gitanos sobre la fraternitat amb els animals. No. A mi no m'agrada matar homes.
—Però els has matat.
—Sí, i ho faria una altra vegada. Però si després d'això segueixo vivint, tractaré de viure de manera, sense fer mal a ningú, que se'm pugui perdonar.
—No sé. Des que no tenim Déu, ni el seu Fill ni Esperit Sant, qui és el que perdona? No sé.
—Ja no té Déu?
—No, home; per suposat que no. Si hi hagués Déu, no hauria permès el que jo he vist amb els meus propis ulls. Deixeu-los que tinguin Déu.
—Ells diuen que és seu.
—Bueno, jo li trobo de menys, perquè he estat educat en la religió. Però ara un home ha de ser responsable davant seu.
—Llavors ets tu mateix qui has de perdonar-te per haver matat.
—Crec que és així —va assentir Anselmo—. Ho ha dit vostè de forma tan clara, que crec que ha de ser així. Però, amb o sense Déu, crec que matar és un pecat. Treure-li la vida a algú és un pecat molt greu, a parer meu. Ho faré, si cal, però no sóc de la classe de Pablo.
—Per guanyar la guerra hem de matar els nostres enemics. Sempre ha estat així.
—Ja. A la guerra hem de matar. Però jo tinc idees molt rares —va dir Anselmo.
Anaven ara un al costat de l'altre, entre les ombres, i el vell parlava en veu baixa, tornant algunes vegades el cap cap a Jordan, segons pujava.
—No voleu matar un bisbe. No volgués matar un propietari, per gran que fos. M'agradaria posar-los a treballar, dia rere dia, com hem treballat nosaltres al camp, com hem treballat nosaltres a les muntanyes, fent llenya, tota la resta de la vida. Així sabrien el bo. Els faria que duressin on hem dormit nosaltres, que mengessin el que hem menjat nosaltres. Però, sobretot, faria que treballessin. Així aprendrien.
—I viurien per tornar a esclavitzar-te.
—Matar no serveix de res —va insistir Anselmo—. No pots acabar amb ells, perquè la seva llavor torna a créixer amb més vigor. Tampoc serveix de res ficar-los a la presó. Només serveix per crear més odis. És millor ensenyar-los.
—Però tu has matat.
—Sí —va dir Anselmo—; he matat diverses vegades i ho tornaré a fer. Però no per gust, i sempre em semblarà un pecat.
—I el sentinella? Et senties content amb la idea de matar-lo.
—Era una broma. Mataria el sentinella, sí. El mataria, amb la consciència tranquil·la si era aquest el meu deure. Però no a gust.
—Deixarem això per a aquells a qui els diverteixi —va concloure Jordan—. N'hi ha vuit i cinc, que sumen en total tretze. Són bastants per a aquells als quals diverteix.
—N'hi ha molts als quals els agrada —va dir Anselmo en la foscor—. N'hi ha molts. Tenim més d'aquells que dels que serveixen per a una batalla.
—Has estat alguna vegada en una batalla?
—Bé —va contestar el vell—, barallem a Segòvia, al principi del Moviment; però fóssim vençuts i escapem. Jo soc amb els altres. No sabíem ni el que estàvem fent ni com s'havia de fer. A més, només tenia una pistola amb perdigons, i la Guàrdia Civil tenia màuser. No podia disparar contra ells a cent metres amb perdigons, i ells ens mataven com si fóssim conills. Van matar tots els que van voler i vam haver de fugir com a ovelles. —Es va quedar en silenci i després va preguntar—: Creus que hi haurà baralla al pont? —Des de feia una estona s'havia posat a tutejar a l'estranger.
—És possible que sí.
—Mai he estat en una batalla sense fugir —va dir Anselmo—; no sé com em comportaré. Sóc vell i no puc respondre de mi.
—Jo responc de tu —va dir Jordan.
—Has estat en molts combats?
—En diversos.
—I què penses del pont?
—Primer penso a volar el pont. És la meva feina. No és difícil destruir el pont. Després prendrem les disposicions per als altres. Farem els preparatius. Tot es donarà per escrit.
—Però n'hi ha molt pocs que sàpiguen llegir —va dir Anselmo.
—Ho escriurem, perquè tothom pugui entendre-ho; però també ho explicarem de paraula.
—Faré el que em manen —va dir Anselmo—; però quan recordo el tiroteig de Segòvia, si hi ha una batalla o molt tiroteig, m'agradaria saber què és el que haig de fer en tot cas per evitar la fuga. Em
acord que tenia una gran inclinació a fugir a Segòvia.
—Estarem junts —va dir Jordan—. Jo et diré què has de fer en qualsevol moment.
—Llavors no hi ha qüestió —va assegurar Anselmo—. Faré el que sigui, sempre que m'ho enviïn.
—Endavant amb el pont i la batalla, si és que hi ha d'haver batalla —va dir Jordan, i en dir això en la foscor es va sentir una cosa ridícula, tot i que, després de tot, sonava bé en espanyol.
—Serà una cosa molt interessant —va afirmar Anselmo, i sentint parlar el vell amb tal honradesa i franquesa, sense la menor afectació, sense la fingida elegància de l'anglosaxó ni la xuleria del mediterrani, Jordan va pensar que havia tingut molta sort per haver trobat el vell, per haver vist el pont, per haver pogut normal, i va sentir irritació per les ordres de Golz i la necessitat d'obeir-les. Va sentir irritació per les conseqüències que tindrien per a ell i les conseqüències que tindrien per al vell. Era una tasca molt dolenta per a tots els que hi haguessin de participar.
«Aquesta no és una forma decent de pensar —es va dir a si mateix—; pensar en el que et pot passar a tu ja els altres. Ni tu ni el vell sou res. Són instruments del seu deure. Les ordres no són cosa vostra. Aquí tens el pont, i el pont pot ser el lloc on el futur de la humanitat doni un gir. Qualsevol cosa de les que ocorrin en aquesta guerra pot canviar el futur del gènere humà. Tu només has de pensar en alguna cosa, en el que has de fer. ¿Diable, en una sola cosa? Si estigués en una sola cosa, seria fàcil. Està bé, estúpid. Només cal pensar en tu mateix. Pensa en una cosa diferent.»
Així que es va posar a pensar en Maria, en la noia, en la pell, el pèl i els ulls, tot del mateix color daurat; en el seu pèl, una cosa més fosca que la resta, tot i que cada vegada serien més rossos, a mesura que la seva pell anés fent-se més fosca; en el seu suau epidermis, d'un daurat pàl·lid a la superfície, recobrint un ardor profund. La seva pell havia de ser suau, com tot el cos; es movia amb poca traça, com si veiés alguna cosa que li destorvés, una cosa que fos visible encara que no ho era, perquè estava només en la seva ment. I es ruboritzava quan la mirava, i la recordava asseguda, amb les mans sobre els genolls i la camisa oberta, deixant veure el coll, i el bony dels seus petits sis tornejats sota la camisa, i en pensar-hi se li resseguia la gola, i li costava esforç continuar caminant. I Anselmo i ell no van parlar més fins que el vell va dir:
—Ara només hem de baixar per aquestes roques i estarem al campament.
Quan es lliscaven per les roques, en la foscor van sentir esquerdar un home: «¡Alto! Qui viu?» Van sentir el soroll del turó d'un fusell que era fet enrere i després el cop contra la fusta, en impulsar-lo cap al davant.
—Som camarades —va dir Anselmo.
—Quins camarades?
—Camarades de Pablo —va contestar el vell—. No ens coneixes?
—Sí —va dir la veu—. Però és una ordre. Sabeu el sant i senya?
—No, venim de baix.
—Ja ho sé —va dir l'home de la foscor—; veniu del pont. Ho sé. Però l'ordre no és meu. Ha de conèixer la segona part del sant i senya.
—Quina és la primera? —va preguntar Jordan.
—Ho he oblidat —va dir l'home en la foscor, i va trencar a reviure—. Vete a la punyeta amb la teua merda de dinamita.
—Això és el que s'anomena disciplina de guerrilla —va dir Anselmo—. Sácale el turojo a tu fusil.
—Ja està tret —va contestar l'home de la foscor—. El deixo caure amb el polze i l'índex.
—Com ho fes amb un màuser, se't dispararia.
—És un màuser —va explicar l'home—; però tinc un polze i un índex com un elefant. Sempre ho subjecta així.
—Cap a on apunta el fusell? —va preguntar Anselm en la foscor.
—Cap a tu —va respondre l'home—. Ho tinc apuntat cap a tu tot el temps. I quan vagis al campament di-li a algú que em vingui a rellevar, perquè tinc una fam que em j... l'estómac i he oblidat el sant i senya.
—Com et truques? —va preguntar Jordan.
—Agustín —va dir l'home—. M'anomeno Agustín i em moro d'avorriment en aquest lloc.
—Donarem el teu missatge —va dir Jordan, i va pensar que avorriment era una paraula que cap pagès del món utilitzaria en cap altra llengua. I tanmateix, és la paraula més corrent en boca d'un espanyol de qualsevol classe.
—Oi —va dir Agustín, i acostant-se es va posar la mà a l'espatlla de Robert. Després va encendre un guix i bufant a la metxa, per il·luminar-se millor, va mirar la cara a l'estranger.
—Et sembla a l'altre —va dir—; però una cosa diferent. Escolta —va afegir apagant el guixi i tornant a agafar el fusell—. Dime, ¿és veritat el del pont?
—Què del pont?
—Que volaràs aquesta merda de pont i que haurem d'anar d'aquestes punyetes muntanyes.
—No sé.
—No saps —va dir Agustín—; quina barbaritat! Per què és llavors aquesta dinamita?
—És meva.
—I no saps per què? No em comptis contes.
—Sé per què és i ho sabràs quan arribi el moment —va prometre Jordan—; però ara anem al campament.
—Vete a la merda —va dir Agustín—. J... amb l'oncle. Vols que et digui alguna cosa que t'interessa?
—Sí, si no és una merda —va respondre Jordan, utilitzant la paraula grollera que havia esquitxat la conversa.
Aquell home parlava de forma tan grollera, afegint una indecència a cada nom i adjectiu, utilitzant la mateixa indecència en forma de verb, que Jordan es preguntava si podria dir una sola paraula sense adornar-la. Agustín va riure en la foscor en sentir-li merda.
—És una manera de parlar que tinc. Potser sigui fea. Qui sap? Cadascú parla al seu estil. Escolta, no m'importa el pont. Se'm dona tant del pont com de qualsevol altra cosa. A més, m'avorreixo a mort en aquestes muntanyes. Demà haurem d'anar-se'n. Aquestes muntanyes no em diuen res a mi. Vaig abandonar-les. Però vull dir-te alguna cosa. Guarda bé els teus explosius.
—Gràcies —va dir Jordan—. ¿Però de qui haig de guardar-los? De tu?
—No —va dir Agustín—. De gent menys j... que jo.
—I per què? —va preguntar Jordan.
—Tu comprens a l'espanyol? —va preguntar Agustín, parlant menys en seriós—. Bé, doncs tinc cura d'aquesta merda d'explosius.
—Gràcies.
—No, no em dones les gràcies. Cuida bé d'ells.
—Ha ocorregut alguna cosa?
—No, o no perdria el temps fent-te així.
—Gràcies de tota manera. Anem al campament.
—Bé —va dir Agustín—. Diles que enviïn aquí algú que sàpiga el sant i senya.
—Et veurem al campament?
—Sí, home, asseguda.
—Anem —li va dir Jordan a Anselmo.
Van començar a fregar la praderia, que estava embolicada amb una boira grisa. L'herba formava una espessa catifa sota els peus, amb les agulles de pi, i el roc de la nit mullava la sola de les espardenyes. Més enllà, entre els arbres, Jordan va veure una llum que va imaginar que assenyalava la boca de la cova. —Agustí és un home molt bo —va advertir Anselmo—. Parla de manera molt coixina i sempre està en broma, però és un home de molta confiança.
—El coneixes bé?
—Sí, des de fa temps. I és un home de molta confiança.
—I és cert el que diu?
—Sí, aquest Pablo és una cosa dolenta; ja ho veuràs.
—I què podríem fer?
—Cal estar en guàrdia constantment.
—Qui?
—Tu, jo, la dona, Agustín. Perquè Agustí ha vist el perill.
—Creieu que les coses anirien tan malament com van?
—No —va dir Anselmo—. S'han posat malament de sobte. Però calia venir aquí. Aquesta és la regió de Pablo i del Sordo. En aquests llocs les hem d'entendre amb ells, llevat que es faci alguna cosa per al que no sigui necessària l'ajuda de ningú.
—I el Sordo?
—Bé —va dir Anselmo—. L'altre és tan bo com dolent.
—Creus que és realment dolent?
—He estat pensant en ella tota la tarda, i després d'escoltar el que hem escoltat, crec que és així. Així és.
—No seria millor que ens fóssim, dient que es tracta d'un altre pont i busquéssim altres bandes?
—No —va dir Anselmo—. En aquesta part manen ells. No pots moure't sense que ho sàpiguen.
