Xesc Forteza, el pensador

 

Xesc Forteza: El Tramvia de Cas Català

Blai Bonet segons Josep Mª Llompart

                 

L’any 1936, en esclatar la guerra, l’evolució i la vida aparent de la nostra literatura es van interrompre i es feu un silenci absolut. La història havia cancel·lat cop en sec, amb inusitada violència, un període més enllà dei qual res no podia endevinar-se. Semblava com si tots els camins de les lletres insulars s’haguessin abocat sobtadament al buit, al no-res. La Nostra Terra va desaparèixer; els escriptors i les editorials emmudiren. Quatre anys després de recobrada la pau, res no permetia preveure canvis sensibles en la situació: dificultats de tota mena feien pràcticament impossibles les edicions, limitades només a la reimpressió (aquells autors que ja es consideraven clàssics: Costa, Alcover, Oliver. Els escriptors mateixos, fresca encara la tragèdia, com si no tinguessin esma de tornar a agafar la ploma. 

Hi havia massa cendra en tots els cors, segons havia vaticinat Miquel Ferrà en un poema memorable.

A poc a poc, emperò, començava a trencar-se el glaç, i als salons i tertúlies –per aquells anys encara n’hi havia, de salons i tertúlies– es llegien altra vegada versos inèdits i alguns nouvinguts feien acte de presència. Era ben justificable el desig de represa, d’oblidar el parèntesi tràgic i tornar a l’apaivagada estabilitat d’abans; d’adoptar, al cap i a la f1, una actitud de fugida. ¿Però  era possible fer-ho? La guerra havia estat un enorme punt i a part, i ni el món material ni l’espiritual dels anys quaranta s’assemblaven de res als dels anys trenta: les inquietuds que se sentien, els problemes que es plantejaven, eren completament distints. Això és prou per explicar el pas vacil·lant, insegur, poblat de desorientacions, de marxes envant i enrere, amb què les nostres lletres reprenien el camí.

La poesia mallorquina de postguerra s’inaugura realment amb BLAI BONET, nat a Santanyí l’any 1926. Es tracta d’una de les personalitats més inquietants i profundes –i tal volta més complexes– que ha donat la nostra literatura de tots els temps. La seva revelació en 1950, a través del petit recull Quatre poemes de Setmana Santa, va produir- una vertadera commoció. Es va parlar d’una renovació total, integral, de la poesia mallorquina. l en realitat era així,  almenys en l’aspecte formal. Blai Bonet estrenava un llenguatge líric nou, mesell d’imatges enlluernadores i agosarades, que va trobar tot seguit la plenitud d’expressió en el llibre Entre ei coral i l’espiga, aparegut l’any 1952 amb un pròleg de Bernat Vidal. Tant en aquest volum com en els Poemes de Setmana Santa s’advertia la influència acusadíssima dels poetes castellans del 27 –Lorca per damunt de tot–, al costat d’algunes reminiscències de Maragall i Salvat- l’apasseit. No hi ha dubte que aquests trets es devien en gran part als enseñamientos de Bernat Vidal, l’empenta dei qual es fa ben palesa a l’obra primerenca del poeta, En un aspecte es mantenia aquesta fidel a la tradició: la preferència pel tema paisatgístic. Blai Bonet cantava un paisatge delirant, acolorit de sons i de perfums : un mar i un camp humanitzats, vivents, amb músculs i sang i ànima. Per aquest camí arriba a escriure versos de bellesa immarcescible, com són els d’aquest poema que, malgrat el segell lorquià, expressa amb tota puresa la més autèntica personalitat  del poeta:

MAR ADOLESCENT

Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.

Aquest noi, com se revincla
per veure l’horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.

–Deixau-me saltar l’arena.
Tallau-me els penyals d’aram,
i els pins d’or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats...!

Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!

Mai! Ii va dir. i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs. bromera
de nenúfars grocs i blancs

..........................................

Hortolans. deixau la sínia,
portau llimones al mar... !

Sentiment del paisatge, sens dubte; però som enfora de l’Escola mallorquina”. La pulcritud dei vers ha estat substituïda per l’expressivitat de la imatge, i el llenguatge gramàtica Però aquest menyspreu dels valors formals resta compensat amb escreix per un do excepcional de penetració lírica, una puixança arravatada i arravatadora capaç de crear amb un sol vers, amb uns mots, tot un àmbit de sensacions, de suggestions i de vivències.

Cant espiritual (1953) assenyalava el tomb cap a una poesia més eixuta i més aspra, travessada de patètica inquietud religiosa, ensems que apuntava la confusió conceptual, la mena de desequilibri caòtic que caracteritza l’obra més recent de Blai Bonet. Aquest desequilibri arriba a extrems gairebé insuportables a Comèdia (1961), on el poeta, acollint-se en algun aspecte al realisme històric, intenta la poesia civil de gran alenada: el tema hispànic contemplat des de l’angle de Catalunya. Però no ens sembla arriscat afirmar que ha errat el camí del seu estre, conduint-lo per rutes que li són vedades i que no poden fer més que deformar-lo. En realitat, Blai Bonet és un poeta – un gran poeta – intuïtiu, completament oposat, per exemple, a l’intel·lectualisme d’un Villangómez. Ell mateix hauria d’adonar-se que els valors conceptuals de la seva obra han de restar per força molt per davall dels estrictament poètics, i que són les resplendors subitànies, les fondíssimes endevinacions plenes de violenta coneixença humana, i la punyent expressivitat de les paraules que irremeiablement l’empenyen, allò que pesa de debò en els seus poemes, surant damunt una línia de pensament confusionària i contradictòria. Es sobretot en evocar l’experiència vital de la infantesa i adolescència, quan el poeta troba accents commovedors. Ho podem constatar en aquestes estrofes de l’Autoretrat inclòs a Comèdia:

El suny dels meus trenta anys fou un moi de finestra
a Santanyí, carrer de Palma, 74.
El meu pare era euguer, i cada nit em duia
una aspra llebre oberta, amb el ventre ple de mata.

Em criaren amarg, com la pols de sivina,
de cap agrest i alt, com el cap duna cabra.
No em marcaren amb cuiro les marcades costelles.
però prest n’engrunaren l’os del front amb paraules.

Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar.
Una noia plorà entre el mur d’una casa
i els meus genolls, abans que jo fos un noi alt
que aprèn, sol, el seu cos i l’olorosa gramàtica.

Quan un gall escometé l’aurora de la vida
a dins la meva veu tràgica i emmatada,
un vagó de tercera em porta a un asil negre,
on em dissimularen darrere una sotana.

L’octubre era fondo damunt uns plàtans pàl·lids
com les orelles grogues dels llatinistes d’aigua.
M’acompanyaren Crist, la meva mare, el sac
de roba i un vicari d’alpaca perfumada.

Aquests valors lírics són els que fan de Comedia i del recull inèdit Oh Calvary, Calvary!, continuador de la mateixa línia, dos llibres de poesia bellíssims, extraordinaris, malgrat el seu fracàs com a poemes civils.

Blai Bonet entre els poetes castellans Amparo Gastón i Gabriel Celaya
a les "Converses poetiques de Formentor" de 1959. 

Al costat de Blai Bonet i formant amb ell el front capdavanter de la jove poesia de 1950, hem de situar altres dos poetes d’acusada personalitat: Llorenç Moya i Jaume Vidal Alcover.

Josep Mª Llompart 
del seu llibre: "La Literatura moderna a les Balears". 

                 n.   

                                     Llorenç  Moyà                            Jaume Vidal Alcover 

ELS DESGAVELLS DELS GOVERNS D'ILLES, MALLORCA I PALMA. PERE CRESPÍ

 

ELS DESGAVELLS DELS GOVERNS D'ILLES, MALLORCA I PALMA (I)  

Benvolguda ciutadania,

Voldria donar una visió global  d'algunes de les malifetes de les nostres institucions, en aquests moments que només obren la boca per fer promeses, plans de xoc, noves zones enjardinades, jardí botànic, refugis climàtics i amb vista a les eleccions del 27. Tots aquests desgavells controlats per aquestes persones que es diuen “polítics” però que no ho són, com a molt són mossos inexperts i sense cap mena de fiabilitat i per damunt de tot sotmesos als interessos del capitalisme golafre. 

AJUNTAMENT DE PALMA

Fa unes setmanes vaig veure davant Cort el Dr. Reyes parlant i lluitant a favor de la campanya contra el càncer, és a dir mirant per la nostra salut, però al seu costat, xuclant càmera també va sortir el batle de Cort (Milei?) conegut per ser el presumpte responsable juntament amb Horts i Jardins i amb el vistiplau de la Justícia de l´atemptat contra els bellaombres de la plaça Llorençs Villalonga.

L'ombra dels bellaombres és ben llarga. No deix de pensar-hi. Com es pot mentir a la societat dient que els arbres estaven malalts? Tot va començar presumptament amb alguna xerrada entre hotelers i veïns estrangers i l'Ajuntament va acceptar eliminar als arbres per permetre la vista al mar.

Basta veure que la substitució dels arbres assassinats no ha estat el correcte, queda una plaça molt pobre, sense ombres i això sí, alguns dels arbres sembrats han estat col·locats estratègicament per tal de no tapar els hotels i alguns veïns, per cert, un dels veïns estrangers el vaig trobar eliminant pancartes durant la mobilització dels veïnats.  El problema ha estat el no voler escoltar els veïnats i en general passar totalment dels residents. La següent passa serà veure les cadires a les terrasses…

Per cert, al sopar a la fresca amb els Calatravins a la plaça dels Bellaombres resulta que l'Ajuntament no va encendra els llums de la plaça a part de no voler presumptament  que el sopar es fes a la plaça dels arbres assassinats. Tots aquests fets em recorda  l'esbucament del Pont del tren de la nostra Ciutat fa uns anys.

Ara fa pocs dies l'Ajuntament ha aprovat una ordenança urbanística amb l'objectiu de construir una Palma més accessible, més verda, amb més ombra i amb un espai públic de més qualitat.  Una altra dita mallorquina: “quan han cagat ploren”.

Els que estan malalts no són els arbres, sinó els responsables d'aquests fets. Una dita mallorquina ho explicita molt bé: “tenen es cap fotut i no són crosteres”.

Pel que fa a l'incivisme ja no sé com dir-ho. Creix com el turisme, és tal la brutor a totes les barriades de Palma que és una autèntica vergonya ( i això que el batle de Cort- rei dels plans de xoc, va impulsar el pla de neteja els dos primers anys i ara com que aviat hi haurà eleccions ha canviat per promocionar la construcció d'habitatges però no crec que siguin assequibles a les persones necessitades.

Un altre problema molt greu és pel que fa a la mobilitat de bicicletes i patinets, per les voravies, direccions prohibides, sense casc però amb auriculars, a totes hores i sense respectar els ciutadans de Palma. Fa unes setmanes van fer un acte institucional donant sortida a la nova promoció de polícies incorporats per mirar de vetllar per tots aquests problemes. La policia sap quines zones de Palma hi ha aquest incivisme, però servirà de res aquesta nova incorporació del nou personal? De moment no ha servit de res. Fum i més fum. 

El problema dels fems, un altre greu problema d'incivisme. La gent incívica tira de tot als carrers. Tristament, hi ha molta gent que no sap quan i on han de tirar els fems a part de no reciclar com cal.  Les persones responsables estam indignades en veure la quantitat de residus fora dels contenidors i també als contenidors de la roba. Molta gent fa les coses bé, però després els recercadors de trastos als contenidors ho treuen tot i la zona propera als contenidors sembla un abocador, petits són banyes que s'estenen per tot arreu.

Hi ha algú que control de tot aquest incivisme? Hi ha d'haver-hi prioritats com el tema del cuidar bé els jardins per part de professionals,  arbrat , fems, mobilitat……. I no dir més mentides de cara al aparador.

Un altre greu problema és el de l'aigua. El segon escolanet de les Illes (el primer és el president del CIM),  regidor de Medi Ambient i president d'Emaya, va dir que sinó ho vaig entendre malament que continuarien explotant els aqüífers i fent dessaladores. El sentit comú diu que els aqüífers s'han de preservar (mirar que es recuperin primer) i mentrestant emprar aigua de la mar, malgrat que suposi un consum energètic brutal i un increment del Canvi Climàtic. Que hem d'esperar que s'acabi l'aigua? Començau les restriccions a les zones hoteleres, per exemple.

No podem oblidar de cap manera el maltractament a la NOSTRA LLENGUA, EL CATALÀ. Tot són mesures per enterrar-la mitjançant les directrius del Desgovern com les places de difícil cobertura: totes les institucions de les Illes Balears.

Els continus atacs a la Llengua de les Balears, sigui a l'Educació, Sanitat, Ajuntament, Administració i Parlament, són fruit de l'odi contra tots els ciutadans de la Comunitat de les Illes Balears i a més a més tudant més de 20 milions dels nostres impostos per començar i per segregar els alumnes per raons de llengua.

Amb tot plegat, us hauria de caure la cara de vergonya per actuar d'aquesta manera començant per la presidenta del Govern Balear, el president del Consell Insular, el president del Parlament i el batle de l'Ajuntament de Palma .

Per tot això, trons, llamps i pestes per tots aquests desgavells  i als seus responsables.

Pel grup humanistes, 

Signat : Pere Crespí”

ELS DESGAVELLS DELS GOVERNS D'ILLES, MALLORCA I PALMA (II) 

DESGAVELLS AL CONSELL INSULAR

La nul.la intenció del CIM  de tirar endavant un pla de xoc per reduir els cotxes de lloguer encara que volen enganar a la gent fent hipòcrites declaracions.

Una altra actuació vergonyosa és el trasllat dels fems d'Eivissa a Mallorca com si aquí no en tinguéssim prou. Cada illa s'ha d´responsabilitzar dels seus residus.

Una prova més de no tenir en compte els residents és el fet d'adjudicar l'organització de la pujada a Lluc a peu a una empresa forestera.

No recolza la nostra llengua, el CATALA, mitjançant ajuts a institucions que si que ho fan.

És una vergonya veure que malgrat totes les proves científiques siguin incrèduls pel que fa al canvi climàtic. 

Pel que fa a l´habitatge em sembla una autèntica discriminació oferir de franc els habitacles de ses germanetes per la guardia civil que només vé a Mallorca a cuidar els monarques i a patrullar per les zones turístiques, mentrestant molts residents no tenen casa per estar.

Per mirar de suavitzar els seus desgavell de tant en tant el CIM compra alguna finca per restaurar-la i espargir fum i més fum per amagar els seus desgavells.

Legalitzar construccions ilegals és corrupció i cobro d'agraiments. 
La Serra de Tramuntana és declarada patrimoni de la UNESCO i no s'hi pot construir per molt de permisos que donin els malgoverns PP-Vox. 

GOVERN O DESGOVERN BALEAR ?

Em sembla una hipocresía la campanya que fa aquest desgovern publicitant de tenir cura amb el consum d'aigua quan els mateixos han donat carta blanca als promotors per construir el que vulguin i on vulguin,  siga a la ciutat o al camp. D´on trauran l´aigua aquests habitacles? De pous il.legals com a Menorca?

* La venuda d'aquest desgovern pel que fa a la protecció de la nostra llengua, EL CATALÀ. Aquest ha d'exigir i no ser un senzill mèrit per accedir a qualsevol feina de l'Administració i no posar l'excusa de què molts llocs de feina,  per no dir tots, siguin de difícil cobertura. És molt trist veure que aquest desgovern no protegeix ni la llengua ni als residents, és un govern Judes de les Illes Balears. Si hem de fomentar la integració dels nouvinguts aquesta no és la manera.

* Discriminació de l'EscolaPública enfront de la concertada i més amb els nous concerts educatius.

* El Pacte per la Sostenibilita un altre aparador inútil.

* Malgrat els recursos limitats de les Illes Balears aquest Desgovern no posa límits ni decreixement al turisme, vols, creuers, cotxes, però si saben posar limit a les manifestacions PACÍFIQUES.

* Perquè aquest govern no posa en pràctica el que és diu a l'informe FENIX i és deixi de marejar la perdiu. Si volem minvar l'efecte crida de més gent, s´han d'oferir feines amb sous baixos i el personal ha d'estar especialitzat.

* Pel que fa als informatius IB3 em sembla vergonyós la presumpta manipulació informativa del dirigent d'aquest ENS pel que fa a les mobilitzacions al TRENC, per cert la presidenta diu que el TRENC no deixarà d'estar protegit. Idò perquè la Llei Omnibus? És clar, encara vos cou allò de Ses Covetes i ho de premiar aquests votants-promotors i  especuladors. Una altra hipòcresia.

* Pel que fa a la manifestació del 26 de juliol “Menys turisme, més vida” / Mallorca al límit, per cert, va ser un èxcel.lent convocatòria i la part ben negativa va ser la irresponsable i violenta actuació  de  les “fuerzas de seguridad (?) del Estado “ que van prohibir el pas als manifestants per sentir el manifest a Ses Voltes i quan hi havia prou espai per més gent. Una mesura de  força innecessària contra uns manifestants pacífics en tot moment.

En general, la situació actual aconsella un decreixement en tots els àmbits i especialment a la nostra comunitat tant en turisme, tràfic aèri, portuari i lloguer de vehicles, construcció i carreteres, tot per tal de reduir al màxim l'impacte del canvi climàtic. Vivim a unes illes i s'han superat tots els límits de capacitat de càrrega fa temps i la seva gestió és totalment la contrària.

Per què no posau seny i responsabilitat en tot el que feis o us deixen fer? (per que no en tenen de seny)

Deixau de fer més disbarats.

Davant tots aquests desgavells  la solució és la Independència de les Illes Balears. 

Per tot això, trons, llamps i pestes per tots aquests desgavells  i als seus responsables.

“Pel grup humanistes”

Pere Crespí 

Nit de les Verges de 1971 a Binissalem

Bar s'Hotel. Binissalem

-------- Mensaje original --------

Asunto: REVISTA BINISSALEM.

50 ANYS DE LA TRÀGICA NIT DE VERGES A BINISSALEM.

LA SOLIDARITAT D'UN POBLE.

La nit del dimecres 20 d’octubre de 1971, Nit de les Verges, un grup d’onze joves binissalemers, com era costum des de sempre, retien homenatge a les al·lotes del poble amb les romàntiques cançons interpretades amb més voluntat que mèrit i elles responien les seves galanteries oferint-los els tradicionals bunyols i mistela.

Després de l’última serenata i quan es retiraven a descansar es va sentir una veu, greu i excitada, que retronava dins la nit: “¡Eh vosotros! ¡Gamberros! ¡Todos al cuartel!”.

Els joves quedaren gelats en veure la figura esperpèntica d’un guàrdia civil que, pistola en mà, avançava llampant, quasi corrent cap a ells i cridant furiós: “¡Ràpido! ¡Todos hacia el cuartel!”

Serien prop de la 1 hores de la nit. Tot això succeïa davant el bar s’Hotel i amb el testimoni d’altres grups que, una vegada acabada la seva ronda, prenien la fresca a la terrassa i miraven incrèduls tot quan ocorria.

Els joves, tots esborronats, sense dir ni una paraula s’encaminaren pel carrer de Francesc Mascaró cap al quarter, ubicat aleshores al carrer de s’Escola Graduada. De sobte, en Juan José Munar, un d’aquells joves, temorós per les repercussions que aquest fet pogués tenir en la seva situació militar, ja que feia el servici, intentà separar-se del grup entrant dins el bar s’Hotel. Dissortadament el guàrdia, sempre amb la pistola a la mà, va adonar-se de la intenció del jove i amb un crit el va obligar a reintegrar-se al grup. Quan en Juan José va ser a la seva alçada, el guàrdia, Comandant del Lloc, Francisco Ledesma Rodríguez, intentà pegar-li una clatellada i en Juan José, en un gest instintiu d’autodefensa aixecà un braç refregant malauradament la cara del guàrdia. Per la pròpia inèrcia perdé l’equilibri i quasi va caure a terra. La reacció va ser instintiva, segurament motivada per un fort sentiment del ridícul, es reincorporà, s’escoltà el renou metàl·lic del carregador i disparà. En Juan José solament s’havia pogut allunyar cinc o sis metres del punt de foc. La bala el va travessar. El metge del poble, Don Jaume Cerdà, arribats al quarter, ordenà el trasllat a l’Hospital Militar i constatà la gravetat d’en Juan José.

Solidaritat

A partir d’aquí la solidaritat del poble de Binissalem, que era una olla que bullia d’indignació, sobretot per la versió tendenciosa dels fets publicats el dia següent al diari “Baleares” (en aquell temps, portaveu del règim franquista) que reflectia la manipulada declaració del guàrdia civil. 

Les actuacions de tots els estaments del poble, des del religiós, amb Don Pedro Barceló, vicari, que sonà les campanes per concentrar la gent a la plaça on es cremaren els exemplars del “Baleares”; el polític, amb el batle Miquel Pons, que medià sempre a favor dels detinguts; i, sobretot, el poble de Binissalem que, en una magna manifestació, –unes 5.000 persones, moltes de les quals d’altres municipis– tenia lloc el divendres 22 d’una forma ordenada, pacífica i silenciosa i demanava la llibertat dels detinguts, des de feia dos dies al quarter, i la rectificació de la notícia. Val a dir que a les dependències policials hi havia prop d’una trentena de guàrdies preparats per a intervenir, conscients de la massiva resposta d’aquella manifestació.

En Juan José va millorar i pogué dur una vida normal. El guàrdia va ser condemnat a tres mesos a la presó militar d’Illetes i a la sortida fou ascendit. Poc a poc aquest mal somni s’anà oblidant però crec que els que visquérem els fets tenim el deute moral de transmetre a les generacions futures dels perills dels règims totalitaris i del comportament d’un poble que no es va doblegar davant la injustícia i l’abús del poder establert. 

Veure a You Tube:

https://youtu.be/UjmhBHxfLRU?si=25vl3vbTj_ArA4HG 

IB3 Noticies.  21/10/2021

50 anys d’una nit de les Verges “moguda” a Binissalem

Un Guàrdia Civil ferí de bala a un jove del poble pel renou que feien a la plaça després de cantar serenates

La nit de les Verges de 1971, com és tradició a Mallorca, un grup de joves de Binissalem va sortir a cantar serenates pels carrers del poble. Aquella nit, avui fa 50 anys, una desena de joves arribaren a un bar situat a tocar de la plaça de l’Església, una vegada havien fet la volta pel poble cantant serenates a les al·lotes. Era al voltant de les dues de la matinada quan Francisco Ledesma, el caporal que estava de guàrdia al quarter de la Guàrdia Civil, va acudir a la plaça pistola en mà en sentir tant de renou.

L’agent va demanar als joves, que eren una desena, que els acompanyàs al quarter per poder identificar-los. Va ser llavors que un d’ells, Juan José Munar,  de 21 anys i que en aquell moment feia el servei militar, va intentar fugir per por de les represàlies que li podia comportar veure‘s involucrat en aquells fets. Segons testimonis presencials, es va produir una discussió entre el jove i el Guàrdia Civil, qui va voler pegar-li una bufetada, de la qual el jove es va protegir en un gest d’autodefensa. En aquell moment, l’agent va disparar un tret que va ferir a la panxa a Juan José Munar, qui, després d’haver estat atès pel metge del poble, Jaume Cerdà, va ser traslladat d’urgència a l’Hospital Militar de Palma. La resta dels joves varen ser conduïts al quarter de la Guàrdia Civil, que llavors era al carrer de l’Escola Graduada. Els detinguts varen ser conscients de la gravetat de les acusacions que se’ls feien quan sentiren relatar la versió que el caporal de la Guàrdia Civil explicava per telèfon als seus superiors. Segons aquesta versió, el tret havia estat accidental i s’havia produït en caure-li la pistola a l’agent durant el forcejament amb els joves. En aquell moment, els detinguts acordaren explicar una única versió del que havia passat. Al matí, els joves varen ser interrogats per agents de la Guàrdia Civil desplaçats a Binissalem.

La detenció dels joves provocà una onada d’indignació al poble, on es començava a patir pel que els pogués passar. La indignació es va fer més gran quan varen veure la notícia del succés publicada al diari “Baleares“, que llavors era el diari del “Movimiento”. Aquesta notícia provocà que es convocàs – un parell de dies després- una manifestació a la qual s’afirma que participaren entre 5.000 i 6.000 persones. La manifestació – encapçalada per una pancarta on posava “El Baleares no dice la verdad“– va discórrer de manera silenciosa i pacífica pels carrers del poble passant per davant del quarter de la Guàrdia Civil.

Prèviament en aquesta manifestació i just després de la publicació de la notícia al “Baleares”, n’hi havia haguda una de més petita que es va dissoldre després de la mediació del llavors batle de Binissalem, Miquel Pons “Canut”, qui va constatar que els joves estaven bé i que serien alliberats de manera immediata. Aquesta primera manifestació  tenia la intenció de passar per davant del quarter de la Guàrdia Civil, però els manifestants no hi pogueren arribar perquè un escamot de guàrdies civils armats amb metralleta els impediren el pas.

La notícia d’aquest enfrontament va traspassar les fronteres de Mallorca i d’Espanya. La clandestina Ràdio Pirenaica, Ràdio Praga o el setmanari “El Caso” se’n feren ressò, ajustant-se als fets que realment havien succeït. Després de poc temps, es va celebrar un judici en el qual es va condemnar a tres mesos de presó militar el caporal de la Guàrdia Civil, qui, després d’aquest “càstig”, va ser ascendit.

Rebut i informat del amic i company  Joan Fontanet, un dels joves que va cantar serenates la nit de les verges i que la mateixa nit va ser detingut capriciosament a Binissalem.

L'explotació de la terra i de la gent ve de lluny.

 

L'explotació de la terra i de la gent ve de lluny. 

L'ALLIBERAMENT DEL MONSTRE: LA CONQUESTA

A partir de 1453 com a molt tard, els magnats europeus es van enfrontar a un problema: si fins aleshores les rutes comercials amb Àsia havien estat la força decisiva per a l'acumulació de capital, després de la conquesta de Constantinoble van ser bloquejades pels otomans, o almenys van deixar de ser rendibles. Com a resultat, una cursa febril va començar a descobrir una ruta marítima cap a l'Índia i l'Àsia oriental. 

Els portuguesos l'havien estat buscant durant molt de temps i ja havien establert diverses bases militars a la costa occidental d'Àfrica, però no va ser fins al 1498 que Vasco da Gama va arribar a l'Índia. 

Sis anys abans, Espanya havia enviat un mercenari, aventurer i pirata genovès anomenat Cristoforo Colombo, també conegut com Cristòfor Colom, a l'Índia amb la tasca de trobar una ruta marítima occidental cap a l'Índia. De fet, el 12 d'octubre de 1492, va arribar a una terra que creia que era 'Índia': les Bahames. Aquest dia encara es celebra com a festa oficial en molts països: com el Dia de Colom als Estats Units, com a festa nacional a Espanya, i el Dia de Colom a molts països llatinoamericans – tot i que Veneçuela el va rebatejar com a 'Día de la Resistencia Indigena' el 2002. Hi ha innombrables monuments dedicats a Colom arreu del món, i les pel·lícules cinematogràfiques el retraten com un explorador heroic. La sèrie de DVD, Animated Hero clasycs, presenta Colom als infants com un jove ingenu, l'idealisme i esperit infantil del qual obren el camí als cors dels regents i, finalment, a través de l'oceà.

Però, no sense raó, la pel·lícula acaba just en el moment en què Colom arriba al 'Nou Món'. Òbviament, els productors no volien que els seus joves espectadors sabessin què va passar després. Tot i que els habitants de les regions costaneres cap a les quals Colom es dirigia van rebre els forasters amb una hospitalitat remarcable, els espanyols tenien altres coses en ment. Colom va assenyalar al diari de bord: "Amb 50 homes podríem sotmetre'ls a tots i fer amb ells el que volguéssim." Ja en els primers desembarcaments, va fer arrestar nombrosos habitants per extreure informació sobre dipòsits d'or. Però la gent no sabia res. Per oferir alguna cosa als inversors europeus, Colom finalment va portar uns 500 homes a Espanya com a esclaus, 200 dels quals van morir durant el viatge. Per finançar el seu segon viatge, va prometre a la Corona espanyola i als financers italians com a retorn de la seva inversió "tant or i tants esclaus com vulguis." Això va posar una pressió considerable sobre ell i la seva tripulació: havien de complir aquesta promesa a tota costa fent que el capital invertit fos rendible. 

El segon viatge es va convertir en el preludi del que probablement va ser el genocidi més gran que la humanitat havia experimentat fins aleshores. Com que la recerca d'or dels espanyols inicialment no va tenir èxit, van ordenar a tots els homes d'Hispaniola que lliuressin una certa quantitat d'or cada tres mesos. Els que no ho van fer van perdre les mans i van ser deixats dessagnar fins a morir. Però gairebé no hi havia or a Haití, almenys no l'or que buscaven i que els arawaks que hi vivien podien trobar. Així que van fugir cap a les muntanyes, perseguits pels espanyols, que penjaven o cremaven vius tots els que fugien.

El resultat va ser el suïcidi massiu dels arawaks. També sovint mataven els seus propis fills perquè no caiguessin en mans dels conquistadors. En només dos anys, la meitat dels 250.000 habitants d'Haití van ser aniquilats d'aquesta manera. Però això només va ser el començament. Amb gairebé cap or per trobar, els espanyols van recórrer a fer treballar els arawaks a les plantacions d'esclaus, en condicions tan terribles que van acabar matant-los gairebé tots.

El 1515 quedaven uns 50.000 haitians, i el 1550 només uns 500.

Això va ser així a totes les regions on els espanyols van posar peu, des de Mèxic fins al Perú. Les xifres exactes d'aquest genocidi probablement mai no es determinaran definitivament. Dels 50 milions d'habitants d'Amèrica Central i del Sud, 150 anys després de Colom, només en van quedar tres milions. 

Des de l'inici de la Conquesta, els historiadors han intentat repetidament negar o minimitzar aquest genocidi. L'argument més popular és que la majoria de pobles indígenes van morir involuntàriament a causa de malalties introduïdes. Fins i tot si això fos cert per al 90% d'aquestes persones (de les quals no hi ha proves), encara hi hauria diversos milions de persones que van ser deliberadament assassinades o maltractades fins a la mort. Per cert, l'historiador nord-americà David Stannard assenyala encertadament que les epidèmies mortals sovint eren el resultat de les condicions inhumanes de vida i treball a les quals milions d'indígenes van ser forçades. La raó dels intents de trivialització, que continuen fins avui, és evident: el reconeixement total del genocidi destruiria el mite de la superioritat moral d'Europa en què s'ha basat l'expansió occidental durant més de 500 anys.

El nombre de víctimes d'aquest genocidi només dóna una impressió vaga de l'infern a la terra que els espanyols van crear als territoris conquerits. El bisbe espanyol Bartolomé de Las Casas, que va participar en la Conquesta i més tard en va ser el crític més conegut, va subratllar el nivell sense precedents de crueltat:

I no han fet res més durant quaranta anys, fins avui, i avui ho fan, que no sigui esquinçar-los, matar-los, angoixar-los, afligir-los, turmentar-los i destruir-los per allò estrany, nou i divers o mai d'altres com s'han vist, llegit o sentit parlar amb tal crueltat.

Las Casas descriu en detall algunes d'aquestes "formes noves i estranyes de crueltat":

Apostaven sobre qui amb un ganivet tallaria l'home pel mig, o li tallaria el cap amb una punxada, o li descobriria les entranyes. Agafaven les criatures dels pits de les mares, per les cames, i les colpejaven de cap contra les roques. Altres les colpejaven en rius per darrere, rient i burlant-se.

Van fer forques llargues que gairebé feien tocar els peus a terra, i tretze

Tretzè, a l'honor i reverència del nostre Redemptor i dels dotze apòstols,

posant llenya i foc sobre ells, els cremaven vius. Altres lligaven o enrotllaven tot el cos de palla seca cremant-los, i així els cremaven. Altres, i tots aquells que volien capturar-los vius, els tallaven les dues mans i els penjaven, i els deien: «Aneu amb les cartes.» És a dir, portava la notícia a la gent que fugia a les muntanyes. 

El sadisme extrem que aquestes descripcions testimonien requereix una explicació. Com és que aquells espanyols es van comportar de manera tan monstruosa i no només en casos aïllats. sinó de manera sistemàtica? 

D'una banda, com ja hem vist, estaven acorralats per la màquina internacional de valoració i endeutament de diners.

Intentaven, per tots els mitjans possibles, aprofitar al màxim la gent, no només per enriquir-se, sinó també per pagar els interessos i retornar els deutes que havien contractat amb inversors a Gènova, Augsburg i Anvers. Utilitzaven la tortura per obtenir informació sobre les reserves d'or i escampaven por i terror per forçar els nadius rebels a sotmetre's. Sovint era tota una cadena de deutes: els soldats comuns s'endeutaven per comprar el seu equipament; els comandants, com Cortés, contraien grans deutes per prefinançar les seves expedicions; i la Corona, al final de la cadena, tornava a endeutar-se amb els grans bancs. Però ni tan sols això ho explica tot. Per entendre el sadisme particular amb què van procedir aquells espanyols, hem de mirar el passat dels autors d'aquests crims i de la societat d'on provenien. Espanya acaba de superar una sagnant guerra de conquesta, que va durar diversos segles, contra els moros musulmans, que havien inaugurat una era de florir cultural, prosperitat econòmica i relativa tolerància religiosa al sud de la península Ibèrica. En una barreja de fanatisme religiós i bandolerisme cavalleresc, els prínceps que dominaven el nord del que avui és Espanya, recolzats pels papes i finançats per bancs genovesos, van lluitar tenacment contra aquest imperi fins que el van destruir el 1492 i van expulsar definitivament tant els musulmans com els jueus de la península.

A través d'aquesta guerra permanent, Espanya d'aquell temps s'havia convertit en una societat militar en què generacions de persones estaven socialitzades en la guerra i sabien poc més. Com sabem d'altres societats militaritzades, la violència penetra a les famílies i a l'educació dels infants, exercint així una influència terrible en el desenvolupament de la personalitat. En aquest context, la indignació dels espanyols pel fet que els habitants originals d'Amèrica es neguessin a pegar als seus fills és il·luminadora. Els jesuïtes, per exemple, van intentar insistir forçar els pobles indígenes a castigar els seus fills en públic. 

Així, els espanyols van portar amb ells una cultura de violència arrelada a diversos nivells: en l'estructura econòmica i política, així com en les empremtes familiars.

La tercera raó decisiva per a la dimensió especial de la crueltat és ideològica. La massacre de la croada a la mesquita Al-Apsa ja havia demostrat quin paper pot jugar la pretensió universalista de veritat que sustenta el cristianisme en la justificació de la violència, tant externament envers tercers com envers els mateixos perpetuadors de la violència. Aquells que creuen i en reben la confirmació de les autoritats més altes, que els seus actes, per inhumans que siguin, formen part d'una missió que portarà benediccions a tot el món, són capaços de superar els últims escrúpols que hi ha. El mateix Colom creia que les seves accions formaven part d'un esdeveniment apocalíptic de salvació, i aquesta creença es combinava excel·lentment amb els objectius monetaris i militars dels qui l'havien contractat.

La principal força motriu de la Conquesta va ser l'enorme demanda de metalls preciosos a Europa, necessaris per aixecar el complex de guerra monetària. Un contemporani asteca descriu la set d'or dels europeus així: «Com si fossin micos, aixecaven l'or, com si s'asseguessin en un gest de plaer, com si els seus cors es renovessin i il·luminessin. Com porcs famolencs, desitgen or.» El conquistador Hernán Cortés ho va expressar així: «Nosaltres, els espanyols, tenim una malaltia cardíaca que només es pot curar amb or.»

Després de més de 50 anys en què els espanyols havien devastat la meitat del continent a la recerca de metalls preciosos, finalment van trobar una muntanya de 4000 metres d'alçada a la zona de l'actual Bolívia que, en els anys següents, es convertiria en la mina de plata més gran del món: Cerro Rico. En poc temps, la petita ciutat de Potosí, al peu de la muntanya, es va convertir en una de les més riques del planeta, més gran que París, Roma o Madrid. Alguns carrers estaven empedrats de plata; es van construir més de 600 esglésies ricamente decorades i desenes de sales de joc luxoses. La cara oposada d'aquesta riquesa era l'infern que regnava a les mines. Desenes de milers d'indígenes van ser obligats a treballar sota terra i a les foneries. La majoria van morir a la feina: per despreniments, per entrades d'aigua, per l'alternança de la calor abrasadora dins la muntanya i el fred gèlid exterior, per intoxicació per mercuri i, finalment, per l'esgotament i la fam. Un monjo de la regió va descriure Potosí com una "boca de l'infern que engoleix els indis per milers." Potser cap lloc del planeta s'ha acostat tant a la imatge de l'infern com les mines de Potosí. A la nit, 6000 fogueres cremaven a les vessants de les muntanyes, fonent la plata; els fums tòxics extingien tota la vegetació en un radi de 30 quilòmetres.

L'escriptor uruguaià Eduardo Galeano estima el nombre total de morts a les mines durant els tres segles de la seva explotació en vuit milions de persones. Extensions senceres de terra van ser despoblades, l'agricultura va desaparèixer, i la costa del que avui és el Perú, antigament cultivat pels inques a través de terrasses irrigades, es va convertir en un desert que encara s'hi pot veure avui dia. Quan gairebé tots els pobles indígenes van morir, els espanyols van intentar substituir-los per esclaus africans, que també van morir ràpidament. La muntanya mateixa, que abans superava els 5.000 metres d'alçada, es va enfonsar diversos centenars de metres després que s'extregués unes 40.000 tones de plata pura del seu interior i s'enviessin a Espanya.

Però la plata no va romandre a Espanya, sinó que va fluir a través de les mans de la Corona cap als creditors de Gènova, Augsburg i Anvers, alimentant la creixent economia monetària d'allà. Tota la Conquesta, inclòs el genocidi, es va finançar a crèdit, i va ser la pressió dels creditors la que va avivar els incendis infernals de Potosí. 

Del llibre: "The End of the Megamachine" de Fabian Scheidler

Manifestació a Palma contra l'especulació de l'habitatge

 

El passat dilluns 28 de setembre es va realitzar una massiva manifestació contra l'especulació inmobiliària promoguda, a les Illes, pel PP-Vox i a favor d'una política d'habitatge digne per a tothom, ja que és un dret constitucional: 

L'article 47 de la Constitució de 1978, la vigent actualment, diu taxativament: 

Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics han de promoure les condicions necessàries i han d'establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, i han de regular la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació.

La comunitat participarà en les plusvàlues que generi lacció urbanística dels ens públics. 

Aquí, a les Illes Balears, els poders publics que han de vetlar perque es compleixi aquest punt, promoure les condicions per a que tothom pugui gaudir d'un habitatge digne i per impedir l'especulació, són els govens de les Illes Balears, dels Consells insulars i dels Ajuntaments, així com el Parlament que en el cqas de les Illes, Mallorca, Palma i Parlament correspon i es responsabilitat de PP-Vox que, lluny de complir amb aquest mandat constitucional, no fa res per a que tothom pugui gaudir d'un habitatge digne i lluny de procurar impedir l'especulació, la fomenta, si es que no hi participa per que produeix més guanys que la política social. 

En els tres anys i mig que ha governat s'han incrementat els preus dels lloguers habitacionals molt per damunt els salaris dels treballadors i el preu tant de compra com de lloguer d'habitatges s'ha incrementat de tal manera que, tant un com l'altre, s'han fet impossibles per a molta gent, fins i tot per a persones amb treball a jornada completa i el sou corresponent. La ciutadania, sobretot la joventut que no veu la manera d'independitzar-se i de comprar o llogar habitatge als preus del mercat s'han aixecat ebn manifestació reclamant que l'habitatge sigui un dret constitucional de totes les persones i no un bé amb el qual poder fer negocis i inversions i així incrementar el capital. 

L'alimentació, el vestit i l'habitatge son tres bens necessaris bàsics i, com a tals no poden ser objecte d'especulació i si bens bàsics garantits per a tothom. 

https://youtu.be/0OlH5AQgj9s?si=1UtvOIS8cRZJABZt

Ja apuntava maneres

Ja apuntava maneres

Quan Millán-Astray posa en marxa la Legió, cerca Franco, que aleshores era comandant (“Comandantin” per uns, “Paca, la culona” per altres), i li va confiar la responsabilitat de comendar la Primera Bandera. Millán manté el comandament de la Segona Bandera. Des del principi, s'estableix una relació entre ells de jerarquia i molt marcada camaraderia, amb Millán-Astray com a fundador carismàtic i Franco com a lider no sempre disciplinat.

I ho dic pel que narra Blanco Escolar en el seu llibre.

Resulta que Francisco Franco, recentment arribat al capdavant de la Primera Bandera de la Legió, escriu a Millán-Astray demanant-li instruccions sobre com procedir per disparar a un legionari. Així, directament. La resposta de Millán-Astray, que no era precisament d'Amnistia Internacional, és interessant i molt significativa: li adverteix que no es pot afusellar un legionari sense més ni més, que només és possible aplicar-li aquesta pena a un desertor quan està en combat obert contra l'enemic. Per a qualsevol altre cas, s'havia de seguir el procediment reglamentari: formar un consell de guerra, garantir la defensa de l'acusat, i comunicar el cas al Govern, que havia de donar el vistiplau. El famós "Enterado". 

Franco, en la seva següent comunicació escrita, informa Millán-Astray que ha disparat a un legionari. Segur que ho intentava per esbrinar com cobrir l'expedient. El motiu de l'execució va ser que el soldat, insatisfet amb el ranxo, l’havia llençat a la cara d’un oficial. Franco el va fer afusellar sense Consell de guerra o autorització superior. I va fer desfilar la bandera de la Legió davant del cadàver. Així va començar Franco la seva Història amb la mort administrativa. No amb batalles glorioses, sinó amb un acte d'extrema disciplina que ja anunciava quin tipus de líder seria (responsable de màxima traïció i de més de 500.000 morts). 

Del llibre: “No hi havia costum” de Miguel Angel Aguilar

Franco i Millan Astray

Robin Hood complet en català, castellà i anglès

 

Robin Hood en català: 
https://drive.google.com/file/d/1uxNZ1Iz7kQUfI7RNssW658oxaFZJR_aV/view?usp=drive_link 

Robin Hood en castellano: 
https://drive.google.com/file/d/1sr-uUo4CYYBRVAG0ljFnIHdp0Fi1JsPd/view?usp=drive_link 

Robin Hood in English:
https://drive.google.com/file/d/1E8V7bptTa6TKJkoU9maFbMPx9_rzlQbh/view?usp=drive_link 

Fins fa dues setmanes oferiem la novel·la Robin Hood per capìtols, ara la vos oferim completa en les tres llengües, català, castellà i inglès. Són les tres darreres incorporacions a la biblioteca digital dels arcs, just 24 hores després de publicar per primera vegada, i en exclussiva, la versió digital de les "Escoles de les Illes Balears en temps de la II República": 

https://arcmediterrani.blogspot.com/2024/05/biblioteca-digital.html

Recordau que a aquesta biblioteca també, entre més d'un centenar de llibres també hi ha el llibre "Les Escoles de Palma en temps de la II República"  i no oblideu "La Breu Història de Mallorca", un resum històric que tots els mallorquins i mallorquines de veres hauriem de saber. 

Les Escoles de les Illes Balears en temps de la II República

El llibre és en Català

Les Escoles de les Illes Balears en temps de la II República

Avui, diumenge, 27 de Setembre de 2026 es publica aquest llibre per primera vegada, en format digital i gratuit per a tothom. Si algú li interessa especialment i no el té en paper li aconsello que el se baixi al seu propi ordinador. Ara és al meu Drive (de Google), però no puc garantir fins quant hi serà. 

El llibre, en paper, es va publicar el gener de 2015. Els autors són: 
Pere J. Carrió Villalonga
Manel V. Domenech Bestard
Antoni Ramis Cakdentey 

Portada i mapes zones: Antoni Ramis Laloux

Correctora lingüística: Amgels Estevez

Aquest llibre es va poder publicar gràcies a un grup nombrós de mecenes personals i institucionals a través de Verkami. A la pàgina 185 i 186 els podeu veure tots. Moltes gràcies. 

https://drive.google.com/file/d/1t6WmsZi14lU7OE544Kqi2EbYGO4d0W1P/view?usp=drive_link

Don Melcior Rosselló: Audios: 8 converses i Conferencia sobre Don Joan Alcover

Don Melcior Rosselló: Audios: 8 converses i Conferencia sobre Don Joan Alcover

Els audios que tenim de Don Melcior Rosselló són 12, 8 converses i 4 audios de la Conferència que va donar l'any 2004 a la Germandat de Mestres Jubilats sobre Don Joan Alcover. Per això en la darrera entrega que ferem de les converses amb Don Melcior Rosselló deiem: "Conversa 7 de 12", però convé diferenciar el que és una conversa del que és una conferencia, a les converses, a més del personatge principal, hi ha un o més participants; la conferència la dona el conferenciant. 

Així, aquí donam les 8 converses que tenguerem amb Don Melcior Rosselló i les quatre particions que ferem de la Conferència que va donar don Melcior Rosselló sobre Don Joan Alcover. La dividirem en quatre parts, per a facilitar la seva audició en quatre moments. Tota la conferencia en un sol audio es faria massa llarga, més d'una hora. Els 12 audios, converses i conferència, es feren l'any 2004.

Converses:

Primera conversa:  3:12

Accions de la República, Pla professional de Magisteri. Professors i professores. Les tres Promocions. Don Melcior ens parlarà de les accions referents al magisteri que va fer la II Republica, del pla professional de magisteri, dels professors de la Nomal que el varen dur a terme, dels alumnes de les tres primeres i úniques promocions d'aquest pla i de les seves experiencies com alumne  de la tercera promoció.

https://drive.google.com/file/d/1zuAIE3KD5NFJVDv-Lw9KwLPVxk-j4Er3/view?usp=drive_link

Segona conversa:   10:35

Seguim els mateixos temes de la primera, un poc més parlats: Tercera promoció del Pla Professional. Els primers llibres. Contrast entre la formació de la II República i la dels sublevats. Il·lusió i capacitat dels mestres del Pla Professional. L'any de Practiques. Repetició. Felicitat d'un alumne de don Melcior: "La lliçó de la Història". Destinat a l'Escola Graduada. Els peraires. Germans de Don Melcior i servei militar.

https://drive.google.com/file/d/1WDoCKu4rM7SdM4FGQ28GXA8yZXzw5OFu/view?usp=drive_link  

Tercera Conversa:   10.19

segueix: "Pels germans jo vaig quedar lliure de fer el servei militar, me vaig poder dedicar a fer de mestre. Me varen fer repetir les pràctiques. Una gran parvulista, dnya Maria i Santandreu, Olmos, Garcia Saiz, Jaume Oliver. Discusió sobre quin pla de magisteri era millor, si el pla professional o el pla del 14. Don Gabriel Viñas, 'Yo queria ser obispo y me hicieron sacristan', na Celia Viñas, molta gent que va fer magisteri pel pla del 14, persones".

https://drive.google.com/file/d/1aM8X0gyBUQ5cDGW6QcjVYvDFxch5pzwB/view?usp=drive_link

Quarta conversa:    6:24

"Estic un poc nerviós. Enguany (2004) es celebra el 150 aniversari del neixament d'en Costa i d'en Alcover i 'sa germandat de mestres' vol fer un acte per a celebrar-ho. Ahir vespre, devers les 10, me va cridar na Catalina Felani i 'Cion que ja dorms?' I farem un acte molt senzill i això... quan me diuen de parlar dels Vinyes,... records que tornen a sortir, i tot el que passaren,... Jo crec que ho faré bé,... Així com en Costa va tenir una vida molt plàcida, D. Joan Alcover va ser un homo sempre lligat a la mort. El mateix dia li moriren dos fills, un a Barcelona i l'altre aquí. La grip. El metge don Pep Verd de Santa Maria. El meu tio. Tuberculosi. Mamà Teresa era una neboda de D. Joan Alcover..."  

https://drive.google.com/file/d/1y0tgWn3N6EgQFzFstHmDZ7T1EOqKi9Uy/view?usp=sharing

Cinquena conversa:   4:56

Segueix,... "Don Joan Alcover tenia un germà que era notari i tenia molta anomanada,... i aquesta nina era filla del notari. Jo vaig coneixer a Don Joan, no molt, per ventura el vaig veure dues o tres vegades a Santa Maria. Jo devia tenir devers sis anys. De petit vaig estar devers dos anys amb els meus padrins, pensava la plaça de Santa Maria, a la plaça enorme de la casa de Maria, a la plaça de Santa Maria. l'esglesia I aquí venia don Joan i, molt possiblement, es va inspirar per a l'estrofa de la Balanguera, quan diu: 'Quan la parella ve de noces / ja veu i canta sos minyons / veu com devallen a la fosa / els que ara viuen. d'il·lusions / els que a la plaça de la Vila / surten a riure i a ballar / la Balanguera fila, fila / la Balanguera filarà'. Aquest quadre, que jo aprecio molt, és veu la casa, la plaça i el carrer. Don Bartomeu Coves que era a qui venia a veure Don Joan...". Parlam de Francisca Comes, les converses amb ella, el viatge a Barcelona per a fer un homenatge a donya Rosa...

https://drive.google.com/file/d/1DsyJVDHIQgzwpRBW6NfqGUSm1gHwBWhd/view?usp=sharing

Sisena conversa:     11:59

Segueix,...ens parla de ca seva de Santa Maria (ca el seus padrins. La casa de l'esquerra de la fotografia. la de la dreta és l'Ajuntament), d'Antoni Borràs, "el primer que va tenir de llicenciat en pedagogia, si ho hagués aprofitat hauria arribat fins on hagués volgut, després... fins i to Antoni Ensenyat va arribar a catedràtic. Me deia que la Caixa de Manresa tenia interés per jo, però jo li vaig dir 'i deixar tot elque tenc aquí?', jo ja era regent de l'Escola Anexa, i l'inspector Blat Gimeno me va proposar anar a París durant uns anys, però jo, pots pensar, jo no volia deixar tot el que tenia aquí. En aquell temps treballava sobe 'Les Rutes de Mallorca',... D. Pep Capó, jo el valor molt a D. Pep Capó me ve i me diu que hi ha una al·lota que està molt interessada en parlar amb mi, li vaig dir que no que jo ja estic jubilat i no he de dir res més, i així dues o tres vegades fins que un dia me va dir 'Sion ja no puc pus, li diré que vengui i tu ja li diràs el que vulguis' Aquesta al·lota era na Francisca Comas, es va presentar i, pensa, varem estar quatre hores d'aqgradable conversa". Parla de Sant Felip Neri, del pare Mateu, de la seva visita a Barcelona amb na Francisca Comas a parlar de Donya Rosa, "Ara Donya Rosa desperta molt d'interés a Catalunya. Allà, aixi com aquí tenim la germandat de mestres jubilats, allà tenen 'L'associació d'antics alumnes de Sa Normal'",... 

https://drive.google.com/file/d/1BmB1foHSHhl1PKuLCTdUUlTBv_vawAXB/view?usp=drive_link

Septima Conversa:   30:40

Aquesta és la primera conversa que tenim amb Don Melcior després de que ell donàs la Conferencia Sobre Don Joan Alcover. 

Me conta que la Germandat prepara una altra conferencia sobre "En Costa", però que aquesta conferencia no la donarà ell, parlam de la conferència que si va donar ell, sobre Joan Alcover, de la revista "Quimera", de Don Tofol Serra, de l'herencia de Don Joan Alcover, de Don Pau, de que ara la casa seva és la seu de l'Obra Cultural Balear (OCB), de l'anterior "Associació per la cultura de Mallorca", Andreu Crespí, anava a la casa del fill de Don Joan Alcover, la germana de don Melcior a Son Ferriol, els dos carrers del molinar molt a prop un de l'altre, un dedicat a Guillermo Canyellas Alcover, franquista passional i Aurora Picornell, la principal de les Roges del Molinar, dos personatges antagònics,... 

https://drive.google.com/file/d/1zB0SwH0xmenTlK0XHglp1iH3l2fuWyYp/view?usp=drive_link

Vuitena conversa:     59:40

Don Melcior ens parla dels tres seus germans, el germà major, en Pedro, va anar a França, després va venir, li feren un procés, els altres dos, en Tolo, el segon es va haver de presentar, va anar a Inca, llavors s'en va anar cap la Peninsula, es va fer alferez i amunt,...i el petit. en Joan, amb el pare Cerdà com si fos un fill va ser un fenomen, sabia se tot, es va fer viador, va voler anar a Russia i allà hi va quedar, va ser una llàstima perque en Joan hagués fet una carrera brillantissima. Jo estava a Palma fent de mestre. Aquí tenia un llibre amb una anotació que posava: primer sou de mestre 3-12-1936,... El batle sen fot de les escoles, just igual que el batle Emili Dader que, quan jo feia practiques a l'Escola Graduada (Palma)  va venir un dia que descarregaven mobiliari ecolar, quan va veure una taula amb un grop va dir "no, aquesta la vos entornau", igualment "un altre dia va venir a l'hora del dinar, se va acostar una cadira i es va posar a menjar el mateix que menjaven els alumnes, també va visitar la cuina i quan se'n va anar li varem demanar a la cuinera que li havia dit, i la cuinera va contestar: 'm'ha felicitat, m'ha dit que tot estava molt net, que el menjar estava molt bé, però que les pilotes tenien massa espicies?, quina diferència  amb ara!", el meu germà va morir a la batalla del Ebro (amb els nacionals), havia anat a l'escola dels agustins, que era un desastre, i es va fer un perdut i el varen enviar amb el pare Cerdà que era un poc parent nostro i era el director del col·legi d'Inca, estava molt agrait amb nosaltres, perque un avant passat nostro un dia que esva troabar amb el pare del Pare Cerdà que es va trobar malament el va ajudar en tot el que va poder, me parla també d'Antoni Bellés Capellà casat amb Rosa Satandreu que era filla del metge del poble de Santa Margalida, tots dos varen ser mestres a Santa Margalida, ... i després esclatà la guerra i... els meyges depurats,.. i tot això. A mi me varen depurar dels primers de tots i un dia va venir algú i me va dir, mira, aquí tenc el teu expedient, li vaig dir no el vull veure, no vull parlar de tot això, són ferides dificils de curar", Seguim parlant de Randa, del pare Cerdà de com va canviar totalment al seu germà, perlam de la guerra civil, persones i fets,... possiblement aquesta, la darrera, sigui la conversa més llarga, completa i ilustrativa de les vuit. 

https://drive.google.com/file/d/1XtzG1P0iNOSE2kq8FkiWr8IbThRgoKP1/view?usp=drive_link 

Conferència que dona  don Melcior Rosselló a la Germandat de Mestres Jubilats sobre don Joan Alcover. La va donar el mateix any 2004, entre les converses 6 i 7. Desconec la data, segurament la germandat pugui saber-la. Podria ser el 14 d'abril de 2004?

Don Melcior Rosselló, el mateix any 2004 va donar una conferència a la Germandat de Mestres Jubilats sobre Don Joan Alcover. Noltros hem fet quatre particions de la conferència per a facilitar la seva audició, La conferencia sencera en un mateix audio resultaria massa llarga, més d'una hora. La primera part de la conferència dura 17 minuts, la segona 20 minuts, la tercera 24 minuts i la quarta i darrera 56 minuts. Anem, idò amb la primera part de la conferència:

Conferència sobre Don Joan Alcover 1. 17 minuts

La primera d'elles, aquesta que presentam avui, comença amb un trui enorme per part del public de la conferència. Tant que vaig emprar una aplicació per a llevar el renou de fons i deixar sols la veu del conferenciant. I ho vaig aconseguir, però la veu de don Melcior canviava tant que no sel reconeixia, per la qual cosa vaig optar per deixar la copia tal com era realment, Són uns 20 segons des del principi, a partir dels quals la gravació se normalitza. 

https://drive.google.com/file/d/1Q9h_m90Gidw-326KOy9BVvkt_gNqMjLr/view?usp=drive_link  

Conferència sobre Don Joan Alcover 2.  20 minuts

Segueix,,,

https://drive.google.com/file/d/1n4CLNOL2zD0zBodaLqgVXFMpIemvU-eV/view?usp=drive_link

Conferència sobre Don Joan Alcover 3.  24 minuts 

Seguex... 

https://drive.google.com/file/d/102OyKE484EhxcbZ9jTf62xDFt81WDnGK/view?usp=drive_link

Conferència sobre Don Joan Alcover 4 i darrera.  56 minuts

Segueix... i finalitza. 

https://drive.google.com/file/d/1FR4qTcJWpxtODiRfao2X3ZCvvdkkgjWr/view?usp=drive_link  

___________________________