dimecres, 18 de novembre del 2026

Dr. Jaume Canet, traumatòleg. Pregó de Setmana Santa de 2009. Convent. Felanitx


Pregó de Setmana Santa. Convent de sant Agustí. Felanitx, 3 d’abril de 2009
Jaume Canet Adrover
Coberta: Camí del Calvari d’Antoni Roig 
Publicació: Ajuntament de Felanitx




A la memòria de Joan Rosselló Vaquer, Firella, aquell bon home que em va intentar explicar tantes vegades —i sense adonar- se'n— el significat de les paraules estimació, pau, tolerància i paciència. Es per a ell la meva més alta admiració. 

Senyores i senyors, felanitxers, confrares, estimats tots, bon vespre. 

Tot arriba. Un hivern llarg ha donat pas a dies també més llargs. Som a Pasqua, que, a mitjan lloc entre Nadal i l‘estiu, fa viure a molta gent moments especials. 

La veritat és que no record gaire bé com va succeir, però sí que sé que un destacat confrare, un bon dia, ja llunya, em va fer la insinuació d’escriure aquest pregó, sense pensar-hi gaire, i —perque no dir-ho— emocionat per la comanda, rup i tup, vaig dir que sí. Amagat dins el refugi que dona la distància, de tot d'una no em vaig adonar de la responsabilitat que comportava aquest encàrrec. 

No he fet res mai per tenir tal honor i veient els pregoners que m’han precedit, puc dir, sens dubte, que m’han deixat el llistó ben alt. Simplement som metge, traumatòleg per a més senyes, i em dedic -cada dia-, a intentar alleugerir el mal que te o ve a la gent. Entendran que es una feina diferent a la d’opinar i donar el parer des d’una tribuna tan ben qualificada com aquesta. Es totalment distint. 
Ens trobem a divendres de Passió. És setmana de Passió i són dies de reflexió per a una gran part del món occidental. Dies que ens recorden el dolor, el mal i el sofriment. Voldria parlar un momentet de dolor i, una mica de medicina i religió. Xerraré del mal (dolor), tan freqüent, tan habitual... tan humà. 

El mal, o dolor, tant si es considerat com a símptoma o com a malaltia, ha de tenir, forçat, una consideració eterna. Pareix que existeix des de sempre, i que a més a més és inevitable. No es pot ni preveure ni lluitar contra la seva presència, fins i tot és difícil de definir amb precisió. No és mal de fer creure i pensar que el tenim amb nosaltres de quan va començar la vida i en particular de quan aparegué l'home a la terra. Recordem que, segons les doctrines cristianes, després de la creació d'Eva, que es va formar d'una costella d’Adam i amb un acte dolorós, les dones van ser castigades a parir amb dolor. 

L’actitud de l'home davant el dolor, ja sigui per malaltia, accidental o provocat, i, naturalment, la seva interpretació, han variat amb el pas del temps. Hem de recordar i tenir clar que el mitjans dels quals va disposar l’home primitiu per lluitar contra ell van ser els mateixos pràcticament fins ben entrat el segle XIX. 

D’altra banda, la interpretació del dolor que feia aquell home del començament de l’era cristiana i sobretot el de l’edat mitjana va estar molt influida pel pensament místic i religiós, que l'entenia com una manera de purificació i redempció. No ha de passar de llarg aquesta relació, aquest misticisme, aquesta gran por. Tenim proves de científics i pensadors —ja dels segles XVIII i XIX—, com pot ser Nietzsche, que consideraven el dolor com un dels valors destinats a la conservació de l’espècie. 

Estic quasi segur que aquest símptoma tan misteriós, i sobretot la lluita en contra seu, ha estat un dels principals motius gracies al qual s’han aconseguit grans millores en les ciències de la salut. 

Crec que és interessant conèixer un poc les distintes etapes de la historia de la humanitat referides tant a la concepció que s’ha tingut del dolor com als mitjans que hi ha hagut per combatre”. 

Tothom sap que s’han trobat restes prehistoriques, com ossos descalcificats, fracturats o afectats per tumors, cranis trepanats, així com pintures i escultures rupestres, que representen la mort, un part o altres sofriments. Són els primers testimonis del dolor, del mal i de la malaltia, que sempre ens han amenaçat. 

És facil deduir que en aquestes societats primitives el mal que feia una ferida o un os romput de forma acci- dental era bo d’entendre, el motiu era molt clar. Distint era el produït per una malaltia pròpiament dita o «interna», aixo ja tenia un significat molt més obscur, més difícil de comprendre. Solia atribuir-se a «una posada de mal», un encís, una perdua de l'ànima, o bé a l'entrada dins el cos d’un esperit dolent. La gent acudia al bruixot, que actuava a la vegada de sacerdot, desencisador i vident. Suposo que el dolor s’aguantava així com es podia, ja que aquells remeis no crec que fossin gaire efectius. Recordem que a quasi totes les cultures primitives tenien —i, de fet, tenen— ritus que marquen el pas de la infància a l'edat adulta. En aquests ritus, el dolor constitueix un pilar molt important, i es considera la capacitat de suportar-lo com un signe de maduresa, coratge i disciplina. Fins i tot —ho reparin— encara ara és un signe forca valorat que el feim sinonim de valentia. Quan ens referim a algú en particular i en deim que «aguanta molt» o que «es queixa poc», és senyal de suprema admiració. 

Seria històricament injust que no valoràssim l'aportació de l’antic Egipte. En aquesta cultura, la medicina va ser una de les disciplines a la qual dedicaren més esforços, fins al punt que desenvoluparen un dels primers sistemes sanitaris jerarquitzats del qual es tenen notícies. Foren capaços d’agrupar-se en distintes escoles i especialitzacions. Les seves descripcions, entre d’altres, les traumatologies, són magistrals. S’ha de dir també que, per ells, el cor era l’òrgan central del sistema vascular i s’hi trobava el pensament, la voluntat i els afectes. Consideraven que el mal era provocat per l’entrada dels esperits de la mort dedins de l’individu, que només podien ser expulsats mitjançant el vòmit, l’orina, la tossina o la suor. D’ençà de la setena dinastia, els egipcis foren considerats uns pioners de la patogènesi, ja que s’adonaren que quan es buidaven bosses de pus o es treien mucositats o sang desapareixia el mal. Fou un avenç important en un món fosc que, curiosament, no va progressar. Crida l’atenció que malauradament es cregués que uns fets tan lògics, que uns actes dels quals es veien resultats tan immediats, no servissin per a res. 

En el segle vii abans de Crist sorgeix a L’antiga Grecia la Filosofía, i per primera vegada se cerca el principi de les coses fora del mite, la religió o la tradició. Així i tot, savis i estudiosos com Pitàgores (el mateix del teorema) van considerar que el dolor i el sofriment eren necessaris per al desenvolupament de l'autocontrol i la disciplina, imprescindibles per a una bona conducta basada en el coratge, la temprança, la justícia i la saviesa. 

Per aquest mateix temps, es comença a parlar de la teoria dels quatre elements constitutius del cosmos (aire, terra, aigua i foc), i a partir d'aquí es traslladen a la salut, suposant que es tracta d'un equilibri entre els quatre humors bàsics: sang, flama, bilis groga i bilis negra. I aquí apareix aquesta figura tan important en la historia mèdica com és Hipòcrates de Cos. Per ell, la malaltia apareix, tal com diu en el seu tractat sobre les malalties IV, quan hi ha un excés o una manca d’aquests elements. 

La doctrina hipocràtica constitueix l’origen d'una primera concepció científica de la medicina que, alliberada definitivament de la religió i de la filosofia, queda establerta com un coneixement tècnic. Es, en definitiva, el punt inicial de ruptura amb la medicina antiga. 

Un contemporani de Jesucrist, Cels, a la seva obra, molt influïda pel Corpus hipocraticum, atorga una gran importància al dolor com a factor pronòstic. En el seu quart llibre (que tracta de malalties particulars), relaciona el dolor amb la inflamació i enuncia els quatre signes clàssics d'aquesta, és a dir, rubor, dolor, calor i tumor, signes que encara avui en dia són ben vigents i a més a més surten als exàmens. 

Galè, una altra de les figures més rellevants de la medicina antiga, nasqué a Pérgam, centre cultual grec, en una colònia romana de Turquia. Estudia, entre altres disciplines, medicina, i ho va fer en escoles de tendències distintes. Aquesta és una dada important, ja que li permeté assolir un bagatge que li va servir per poder contrastar distints coneixements i adquirir un caramull d’experiència, la qual li permetrà imposar criteris propis. La seva influència és tan important que el seu sistema filosòfic domina el pensament mèdic des del segle II fins al segle XVII. Va negar l’existència de causes sobrenaturals, com les que es pensaven que eren d’origen diví, i va donar una gran importància al dolor. El definí com una sensació molesta que és captada per tots els sentits, però fonamentalment pel tacte. Va afirmar que la seva intensitat era inversament proporcional a la de la respiració, i que, encara que pugui abocar a l’extenuació física i moral, té la finalitat immediata d’advertir i de protegir. Aquests dos verbs son ben reals en el segle XXI: si el cos no ens avisa, no hi podrem posar remei i les conseqüències podran ser greus. 

Ja som a l’edat mitjana, aquesta etapa tan llarga. De ben petit ja pensava que aquí la gent ho va passar molt malament. És el moment en qué la institucionalització de l‘Església va representar el fet fonamental que caracteritzarà l’evolució cultural i, evidentment, de la medicina del món occidental durant tota aquesta ¢poca, des de la caiguda de l'Imperi roma fins al Renaixement. Grans epidèmies castiguen Europa, i els avenços mèdics són escassos, per no dir nuls. Sembla que es confiava més en la vida del més enlla que en la vida terrenal. En aquestes circumstàncies, la fe s’imposa sobre la raó en la practica de la medicina. Es considera que el dolor, ja sigui per malaltia o auto infringit, agrada a Déu. Es interpretat com una imitació del sofriment de Crist a la creu i per tant una prova que s'ha de superar per aconseguir arribar a la vida eterna. També es jutja que plagues, mals i epidèmies són càstigs enviats a l’home per mor dels seus pecats. El dolor màxim imaginable per als doctors de l’església d'aquesta època es l’agonia que pateix l’ànima quan s’allunya de Déu. Es proscriu l’us d’analgèsics durant períodes indefinits, ja que el dolor redimeix  l‘home. Es rebutja tot el que concerneix la narcosi o l’atordiment, que es compara a la bruixeria, l’heretgia i el satanisme. L'opi, com altres fàrmacs, esdevé una planta diabólica que, baldament no faci mal al cos, sí que produeix una víctima, l'ànima, que es torna desafiant davant la majestat divina. 

Va ser ja en el segle XI quan els metges i apotecaris començaren a parlar tímidament de l’opi. És en el segle Xll quan Nicolau de Salern s’atreveix a publicar la utilitat de “l'esponja soporífera” com a recurs per calmar el dolor: posau parts iguals d'opi, jusquiam i mandràgora capolats, llavors mesclau-los amb aigua, i aconsella després, quan vulgueu sanar a un home, amarau un pedaç amb aigo i posau-li damunt el nas una bona estona. 

Segle XIII, ens traslladam a una Miramar evocativa i bella. Ramon Llull, no el podem passar per alt de cap manera. Un personatge polifacètic, escriptor, filòsof, teòleg i mestre en ciències mediques. A la tesis doctoral del Dr Josep Mª Sevilla titulada L'ars compendiosa de la medicina queda perfectament reflexat que era un fabulós torrent de sabers. Fou, a més a més uns dels primers que varen publicar en llengua catalana... tot un orgull per als mallorquins. 

Peguem ara un «petit bot» de dos segles, és el Renaixement, segle XV. Una edat mitjana agonitzant que arriba al punt mes àlgid. Les guerres, els problemes interns de l’església, la pèrdua del poder feudal, el pas de la ciència a mans del seglars i la invenció de la impremta, determinaren L’aparició i el desenvolupament d'una corrent dominada per l’esperit inquisitiu i crític, per el pensament racional i per l’ideal del retorn a les fonts clàssiques. Aquesta època daurada i ensenyorida per l'amor al luxe, la cultura i l'art, es veurà emmascarada a la segona meitat del segle XVI per les guerres religioses, la fam, la pobresa i les epidèmies de pesta que destrossaran Europa.

És clar que, lliure de qualsevol interpretació religiosa i enfocant el dolor i la malaltia com una experiència estrictament humana, persisteix en aquest Renaixement el concepte de que el sofriment i el patiment agraden a Déu. En la primera meitat del segle XVI, el màxim exponent és sant Ignasi de Loiola, per a qui el dolor no és tan sols agradable, sinó desitjable. Es el que permet un acostament a Déu.

En aquets períodes anteriors, Renaixement i edat mitjana, no hi ha gairebé avenços en el tractament del dolor. Vull destacar Paracels, que preconitza l'ús de l’opi i altres herbes per ajudar a la gent. Fa curiosament una descripció de l’éter com a substáncia nova i útil per llevar el mal, diu que és una substancia que elimina qualsevol sofriment i alleugereix del tot el dolor. Es un descobriment que no va tenir cap repercussió fins al segle XIX.

Ja en el barroc, i concretament l’any 1625, Galileu postula el método científic que suposarà el gran avenç cap a la medicina moderna, és l’observació dels fenòmens naturals, que permet la creació d’una hipòtesi científica que ha de ser verificada experimentalment. És un fet molt important, però faltaven anys i més anys perquè arrelàs. Sense anar més lluny a Mallorca, durant la inquisició, al mateix segle XVII, es recullen casos de bruixeria i altres remeis per al mal. Francesc Riera ho publica al seu llibre Remeis amatoris, pactes amb el dimoni, encanteris, per saber de persones absents, cercadors de tresors, remeis per a la salut. Entre altres relats, hi ha el d'un tal Vallejo, natural d'Egea de los Caballeros i resident a Alaró, que feia de saludador, menyspreava els cirurgians i duia una creu d’argent penjada al coll. El va enviar a demanar un home d'Inca que tenia una ferida en un genoll que no curava de cap manera, i ell el va tractar fregant-li davall la cama amb un brotet de pi i posant-li damunt la lletja llaga la freixura d'un moix escorxat. 

Es ja a l’any 1800, quan Davy publica les propietats anestèsiques de l'aire nitrós desflogisticat, del qual diu: pareix capaç de destruir el mal físic i probablement pot ser usat amb avantatges durant intervencions quirúrgiques en les quals no hi hagi massa pèrdua de sang. Malgrat tot, no es va emprar clínicament fins a mitjan segle. 

I ens hauria anat bé, als felanitxers, poder disposar d’alguna mesura pal·liativa per al mal i l’horror d'aquell diumenge del Ram de 1844, quan a la processó dels dotze sermons s’esbaldregà la timba del carrer Major. Va ser a la quarta estació. La de l’encontre de Jesús amb sa Mare. Més de 400 morts, quasi 200 ferits. No puc imaginar el desastre, ni puc saber com s’arreglaren. Un fet feixuc; el seu record perdurarà sempre. 

Just un parell de mesos més endavant, Wells, un dentista jove de Hartford, posarà una fita molt important en la historia de Vanestesia. Feia fred i era un dia de desembre del mateix 1844, es celebrava una festa, i la gent per divertir-se inhalava aquell gas «hilarant» (oxid nitrós), allò els feia riure molt, era una bulla. Wells es va fixar que un dels participants pega un esclat i es va fer molt de mal a una cama. Com si res, va continuar rient i rient sota els efectes de la droga gasificada. Uns dies després, el dentista —coratjut ell, i sobretot convençut— es va fer arrabassar un queixal havent xuclant aquest gas, i... un miracle, no va sentir gens de mal. Això li va donar peu a continuar fent demostracions. No totes anaren bé —no tot va bé sempre—, hi hagué fracassos a balquena. Tants i tants que aquell pioner va acabar empresonat a Nova York. Va esser el principi d'una processó de la que ni tan sols ha arribat la música.

És un fet evident que els dentistes sempre han estat preocupats pel mal que poden provocar. Em va contar el pare Llabrés, el que després publicaria el llibre Els nostres arts i oficis d'antany, que a principi del segle XX, a la plaça Major de Palma, els diumenges hi anava, a fer-hi feina, un dentista, no duia anestesista però sí violinista, i fins i tot a vegades una orquestra. En el moment d’arrabassar, els músics tocaven fort per ofegar els gemecs de la víctima. Així fugien molts menys clients. A la vida hi ha una bona part d'enginy.

Tornant al gran invent de l’anestèsia, la primera demostració emprant aquests «nous gasos» es va fer a l’Hospital General de Massachusetts el día 16 d'Octubre de 1846 a les 10 del matí. Un altre dentista de nom Morton i deixeble de Wells va aplicar la nova tècnica a un jove de 17 anys al que se li va extirpar una tumoració al coll. Un èxit. Un èxit sense mal. Aquest acte es pot considerar, i de fet es considera, la primera anestesia general en la historia. Per mala sort no es disposa de fotografies d’aquest dia perquè el fotògraf es va acubar.

Ja ben entrada la segona meitat del segle XIX, es produeixen grans descobriments farmacològics. Es l’aflorament definitiu de la morfina i de la cocaïna a tot el món. En aquests temps també s’inventa la xeringa, que ara sembla una banalitat, però, si hi pensam un poc, ens adonarem de la gran ajuda que va representar.

La morfina es va popularitzar molt, era barata i de lliure circulació. No se’n coneixien els efectes adversos i, baldament alleugerís molta gent del dolor, també s’induiren —ja aleshores— moltes dependències. Els humans necessitam controlar quasi sempre. 

A partir de les fulles de la coca, any 1859 es va aillar l'alcaloide que es va anomenar cocaïna. També va tenir una gran difusió, tant és així que personatges rellevants d'aquella societat, com fou Freud, en foren grans consumidors. Era tanta la divulgació i la propagació, que als Estats Units, l'any 1909, hi havia 69 begudes que la incloien en la seva fórmula, entre les quals la famosa Coca-Cola, en qué més tard es va substituir per la cafeïna. 

Aquí, ja volàven molt aviat, els avenços respecte a temps anteriors, van ser galopants, el poder saber les causes que provoquen les malalties i, per tant, el dolor, fou clau per poder tractar els processos des de la pròpia rel. Un camí de roses?, de cap manera. Cert que ja s’havia progressat molt, però quedava, quedava temps, moltes de cures amb herbes, escassos medicaments i cirurgies tenebroses. Avui, a la fi, hem arribat on som i a l'estat de benestar del qual disposem. 

Pensant amb això, un dia em vaig atrevir a demanar al professor Grimalt si la sort la teníem o la dúiem. Em va contestar molt raonadament que era el mateix. A mi m’agrada més dur-la, i, si és possible, damunt, en aquest cas crec que més aviat l’hem duita. L'hem duita, entre altres coses, perquè no ens han fet forats al crani amb un trepant de viu en viu, ni ens han hagut de treure el dimoni de dins el ventre, ni ens han fregat les ferides amb una branqueta de pi. Les orquestres i els violins han sobrat per a una simple arrabassada de queixal. Per tot això i per molt més. 

Han estat molts de dies de feina, han estat moltes hores de patiment. D'alguns més, d’altres no tant, tothom hi ha posat la seva part. I això encara perdura, em creguin. S’ha aconseguit quasi quasi el que es volia: un control molt important del mal i del patiment físic i, si m’apuren, psiquic, però no total, no ho oblidin. Per molts de coneixements que es tinguin actualment, només en controlam una part, un tros. La resta és molt més complicada. No la sé explicar. 

L’home aconsegueix gairebé sempre el que vol, si no tot, si en bona part. Per mostra, el que acabam d’exposar. Els límits de la intel·ligència pareix que tendeixen a l’infinit. Hem vist com s’ha arribat fins i tot a desafiar el dolor. 

Ara imaginin que forces paregudes, que esforços similars, es dediquin, no a combatre el dolor, sinó tot al contrari, a fer el mal. Escarrufa, fa pell de gallina. Quan apareix l’esperit destructiu, quan recordam aquella sentència de Plaute: homo homini lupus, és a dir, l’home és un llop per a l’home, tot es transforma, ja res no és igual, ja tot és més terrible. Vivim en un món d’odis, d’intoleràncies, d’indecències, d’impaciències, d’estats bél·lics i de moltes altres cosses i paraulotes que diria i no puc dir. Es mal de dur. Si no hi posam remei, ens n’anirem a fons. Segur. Ben segur. 

Hem d’acceptar que aquesta és una etapa de globalització. Som molts i, si volem continuar endavant, no quedarà més remei que entendre’ns entre tots. És l'única manera. Crec que almanco ho hem de provar. Per poder aconseguir això, es necessita el coneixement, el seny, com dirien a altres llocs de parla catalana. 

La veritat és que no som un vell, però tampoc un nin. Ja són anys d’anar «per vila» i pel món. He sentit qualificar, desqualificar, catalogar i descatalogar persones. Sempre m’ha agradat veure, sentir i donar ditades de mel. M’encanten —els ho asseguro— el adjectius bona persona, bon al·lot, brillant, intel·ligent, feiner, llest i molts d’altres, però de tota la vida n’hi ha un que m’ha captivat. Quan ja de petit vaig sentir a dir, i sobretot si jo mateix ho he pogut refermar, la frase-sentència té coneixement, m'he tret el capell. És una frase petita i curta. Són simplement dues paraules. Dues paraules amb una força i un significat que no puc descriure, però clares, transparents, explicites, precises ¡ senzilles de sobres. Són quasi fabuloses. Crec que una persona no pot aspirar a més. Si realment té aquest coneixement, vol dir que es troba a dalt de tot, és un elegit. Pocs hi poden arribar. 

Esperem que aquest coneixement imperi i sigui el tutor implacable d'un món ara per ara desbaratat. No dubtin que la pau, la tolerància, la paciència i l’estimació —objectius finals—, seran molt més bones d’aconseguir. 

Estic convengut que entre tots podem —i farem— molt per a millorar. 

Confrares, felanitxers i, sobretot, benvolguts «pacients», moltíssimes de gràcies. 


Si vols el pregó en pdf el pots baixar al següent enllaç: 

https://drive.google.com/file/d/1-WTigRLDcTTrvU0fNlfR6gwdVcr4lvuK/view?usp=drive_link


 

Dr. David Abril. Entrevistaa: Vaga General per l'Habitatge. Habitatge. Seny

 



Entrevista:


Veure a You Tube: 

Dr. David Abril: Notes biogràfiques:

Llicenciat en Filosofia i Lletres (secció: Geografia i història) (UIB, 1998). Doctor en Educació amb premi extraordinari (UNED, 2013). 
Expert universitari en Animació Sociocultural i 
Especialització internacional en Epistemologies del Sud (2019).
Membre dels grups de recerca Desigualtats, Gènere Polítiques Públiques (UIB) des del 2019 i del grup INTER d'investigació en educació intercultural (UNED) des de 2007. 
Membre de l'Observatori Social de les Illes Balears (https://osib.uib.cat) i del Laboratori Interdisciplinar de Canvi Climàtic (LINCC-UIB). 

Docent de l'àrea de Sociologia, als graus de Relacions Laborals, Educació Primària i Treball Social de la UIB. 

Docent al Màster euro-latinoamericà d'Educació intercultural de la UNED (Gestió de Polítiques públiques i Mediació social en contextos educatius) i del Máster de Formació del Professorat (Treball, Societat i Qualitat de vida i Animació i Intervenció Sociocomunitària) de la UNED. Ex-secretari del Departament de Filosofia i Treball Social de la UIB (2021-2024). 

Experiència professional prèvia en els camps de les polítiques públiques i la gestió (Diputat al Parlament de les Illes Balears 2013-2018, 
Director general de canvi climàtic i educació ambiental 2010-2011 i Director tècnic de projectes de l'Agència de Migracions i Cooperació Internacional de Balears) i en el camp de la intervenció socioeducativa (tècnic social i formador a diverses entitats socials: 
Associació Aula Cultural, 
Càritas Diocesana de Mallorca, 
CGT, entre altres) i 
la consultoria de projectes socials (2003-2007 i 2018-2019).

Interessos: Desigualtats socials. Discursos d'odi. Ciutadania, interculturalitat i educació. Epistemologies del Sud i decolonialitat. Economia social i sostenibilitat. Island Studies. Algunes publicacions recents:https://scholar.google.es/citations?hl=es&user=jaXEfUwAAAAJ&view_op=list_works&sortby=pubdate 

Director tècnic de la fundació Intercoopera. 
Editor d'IllaGlobal.com (fundació Darder-Mascaró). 
Membre del consell de redacció de la revista Quaderns d'Educació Contínua i de 
l'Instituto Paulo Freire d'Espanya. 
Columnista del diari Ara Balears.





dimecres, 11 de novembre del 2026

En Feijóo jo jo jo jo, ha vingut al míting del PP a Palma



En Feijóo jojojojo! Ha vengut al miting del PP-Vox (fan els mitings per separat, però aquí ho han fet tot junts i a les properes eleccions, al Senat, van junts, en una única papereta) a Palma. 

Dilluns passat, 9 de novembre, el ximplet Feijóo jo jo jo jo, va venir al míting del PP a Palma. Aquest ximple és la versió corregida i augmentada de M punto Rajoy. No és més beneit (com la “cosa” que presideix la nostra Comunitat), no per que no entreni, perquè això sí que entrena a fons cada dia, sinó perquè ja no hi ha cap altre nivell superior de beneitura (el mercuri del termòmetre ha arribat a dalt del tot i, conseqüentment ja no pot pujar pus). Si la això es quedàs així ja estaria bé, però és que ell, com la nostra cosa, a la simple ximpleria, uneixen una dolentia i parcialitat inabastables que destrossa tot el que toquen, sigui persona, sigui medi ambient.  
El seu lema de campanya va ser “Orden, Seguridad y Vivienda” i ho deia a la “Isla de la calma, isla del amor”. És com si fes un mitin a l’oceà Atlàntic i el seu lema fos: “Yo os proporcionaré Agua, humedad y vivienda”. És un lema que ara podria estar bé a un míting a Ceuta, que necessiten ordre, seguretat i habitatge, però a Palma és demostrar la prova de la seva idioicia tan grossa com la de la cosa Prohens. A Mallorca necessitam polítiques que afavoreixin la vida i el ben estar de la ciutadania i del medi ambient, cosa que no ha fet mai el PP (sinó tot el contrari: contra la ciutadania, els seus serveis públics i el medi ambient) que fa polítiques exclusivament per a ell mateix i que afavoreixen únicament al privilegiats (empresaris, i alemanys rics). 
En Freijóo jo jo jo jo  és d’aquests polítics que quan parla perd votants (tots aquells enganyats que, escoltant-lo, se n'adonen de l’engany i deixen d’estar enganyats i de votar a PP-Vox. O sigui que més que ajudar haurà fet un trist favor al partit PP-Vox de la cosa Prohens. 

dimecres, 4 de novembre del 2026

Repassant el passat: El guateque



Jo estava predestinat a seguir tota la meva escolaritat a centres públics, però no va poder ser. Si ho han pogut fer els tres fills, primària, secundària, batxillerat i universitat, sempre públics. Unicament va ser privada la guarderia; avui deim "Escoleta", de 0 a 3 anys. 

Jo vaig fer l'ingrés a batxillerat a l'escola graduada de Felanitx, amb el mestre Jaume Tomàs; i el primer curs de batxillerat a l'Institut de Felanitx. Quan havia d'iniciar el segon curs varen destinar a mon pare a Palma i ell i tota la familia, en aquell temps erem cinc germans, ens varem traslladar a Palma. Mon pare va voler matricularme a l'Institut Ramon Llull, en aquell temps l'únic institut masculí de Palma. Però l'administració de l'Institut li va dir: "No, impossible, no podem matricular a cap alumne nou a segon curs; entre els que pujen de primer i els que repeteixen curs a segon, aquest està totalment ocupat, si fos a primer curs podria haver-hi alguna possibilitat, però a segon és impossible". Mon pare es va veure obligat a recorrer una serie de col·legis privats, en aquell temps, 1957, tots els col·legis privats eren religiosos (encara no existia el LLuis Vives, CIDE, Liceu Balear, Aula Balear,...). 

El col·legi elegit va ser Sant Francesc. Allà me va matricular mon pare juntament amb el meu germà segón. 

Noltros viviem a la finca del Vins D'Or a la Plaça de les Columnes. A la mateixa illeta, al carrer Patronat Obrer, cantonada amb el carrer Nuredduna, a la finca que en els baixos hi havia la drogueria "Can Bota" vivien els germans Serra, que també anaven a Sant Francesc, el major en el mateix curs que jo; per la qual cosa, cada dia, anavem a escola junts, el meu germà segon, els dos germans majors Serra i jo. Seguiem tot el carrer Nuredduna fins arribar a la Porta de Sant Antoni, seguiem per el carrer Socors giravem per un traversal que ens duria a la Plaça Quadrado i finalment a la Plaça de sant Francesc a la que hi havia l'esglesia i el col·legi de Sant Francesc. 


I així cada dia escolar des de segon fins a sext i un curs més, el Preu. 
Jo era el major dels quatre i, a més, anava al mateix curs que el major dels Serra, en Pedro, després venia el segon Serra, n'Enrique i finalment el meu germà segon que és quatre anys més jove que jo. Tots quatre erem amics i jugavem junts pel carrer Uetam i pel solar de la fàbrica Miret al carrer Aragó. Però jo era més amic d'en Pedro per ser el més semblant en edat i ser companys de curs. 

No obstant va ser n'Enrique que, quan jo feia sisé de batxillerat o Preu, no ho record amb prcisió, me va convidar a "un guateque" que es feia a una casa de la barriada de Santa Catalina, i al que l'havien convidat a ell, imagin que diguent-li que podia convidar a un amic perque devien organitzar de la manera que hi hagués el mateix nombre de joves de cada genere. M'insistia: "Mira Toni que hi haurà pastelets salats i d'altres dolços, refrescs,... i moltes nines guapes" Vaig acceptar. Hi aniriem junts.

Jo en aquell temps era molt timid. A final de curs cada any, excepte els darrers, me donaven una "Laureada" (la màxima condecoració) en conducta, no era bona conducta, sinó timidesa, i "Medalla del mérit" en aplicació (que donaven als alumnes que tenien un promig de notable en el conjunt de les assignatures). Mon pare, sempre molt crític i exigent amb mi, me deia que preferia que invertís els premis, que la laureada fos en aplicació (promig d'excelent i matricula) i la medalla al merit en conducta. Altra vegada me deia "això de MM (medalla de mérit) què vol dir, mucha mierda?". 

Quan va arribar el dia indicat ens varem presentar, tots amb traje i corbata o americana i corbata, davall un abrig; i les nines amb un vestits de gran festa. Una senyora ens va rebre, ens va recollir els abrigs i ens va fer passar a una gran sala on ja hi eren quasi tots els convidats i convidades. Jo no coneixia ningú, excepte n'Enrique, i, per suposat, no sabia quina d'elles era la filla de la casa, a un racó hi havia una gran taula amb estovalles damunt la que hi havia tot el que era per menjar i beure, així com a tassons. Igualment, a un costat de la taula, un tocadiscos amb un munt de discs de 45 revolucions. Al voltant de la sala, com a un poc més de mig cercle hi havia tantes cadires coma nines hi havia. Se suposave que els joves no ens asauriem en tot el temps. 

Jo, com la majoria, me vaig posar devora la taula i vaig menjar i beure discretament. Poc després varen posar el primer disc i tots els joves, menys jo, es varen apresurar a treure a ballar a les al·lotes que els hi agradaven més i, finalment, l'escena era de tots i totes ballant (un lento, per suposat) excepte jo que estava dret devora la taula i una nina, devia ser la menys guapa, asseguda a una cadira. I així va ser quasi tota la tarda, fins que més tard es va obrir la porta, va entrar la senyora que ens havia obert i gordat els abrics, va fer dues mamaballetes i va dir "seguieu que ara ve el fotograf". En aquell moment vaig anar rapit a la nina asseguda i la vaig convidar a ballar amb mi. Jo no podia consentir que, a les fotos, jo sortis com l'únic que no ballava. A la foto surt que sembla que sé ballar i com si hagués ballat tota la tarda. 

L'angoixa d'aquella tarda va fer com un clic en mi i vaig passar a tenir una actitud totalment oposta a la timidesa anterior, la timidesa es va convertir en atreviment. L'any següent vaig cursar primer curs de ciencies a la Universitat (Central) de Barcelona, un primer curs que era selectiu i comú (tots els que fariem una de les cinc ciencies, matemàtiques, física, quimica, biologia o geologia, a partir de segon curs feiem el mateix curs). Allà me varen convidar a un parell de festes, curiosament, no es deien "guateques", es deien "balls" o "festes" i curiosament es feien als terrats de finques. Allà ja no era timid, començava a ballar tan prest com la resta i procurava ballar amb les al·lotes que més m'agradaven. 

Igualment vaig viatjar cuatre o cinc vegades de Palma a Barcelona i vice versa, de Barcelona a Palma, en aquell temps els vaixells que anaven a Barcelona eren "motonaves", Ciutat de Burgos, Ciutat de Salamanca, Ciutat de Barcelona. Sortien a les 10 en punt del vespre i arribaven devers les 7 del dematí. En aquell temps, a Balears, hi havia molt poque cadenes de radio, concretament tres: Radio Mallorca de la SER (com ara), Radio Popular (emisora de l'esglesia) i Radio Joventut, primer de Felanitx, després d'Inca i després sense ciutat referent, però que emitia des de Palma. No existia una "Radio Nacional d'Espanya" que emetés tot el temps, sinó que totes les altres emisores, a Palma, Mallorca, Popular i Joventut, dues vegades al dia, a les 14.30 h. i a les 22 h. desconectaven la seva programació i conectaven amb Radio Nacional, que bàsicament donava noticies. Així el vaixell que sortia de Palma per anar a Barcelona o de Barcelona per a anar a Palma tenia conectada Radio Mallorca o Radio Barcelona i tot d'una que sonava la música de conexió amb rRadio Nacional, eren les 10 h. en punt, amollava amarres i partia cap al destí. 

Jo passatjava per damunt coberta, a cada costat, a popa i a proa, i quasi sempre, solia trobar una, o més, al·lota que també viatjava totasola, solia estar recolzada a la baranda del vaixell mirant la sortida il·luminada del port. Jo l'abordava i li deia "Hola, vas a Barcelona?", ella esclafia a riure i me contestava: "On creus que va aquest vaixell?" "No, si, ja, és que era una excusa per entablir conversa amb tu". I, si anava bé, soliem parlar de que anavem, cada un, a fer a Barcelona, si erem de Mallorca o de Barcelona, si fumavem o no,... i devers les 11 ens despediem i cada un anava al seu camarot (els que jo record, eren de quatre lliteres, dues abaix i dues damunt, i tots eren o masculins o femenins, mai mixtos). 

I aquesta costum me va permetre arribar just al poliesportiu de Pamplona a fer les proves per a ser seleccionat per a fer el curs de mestre instructor d'educació fisica i esports. Però això ho contaré en el proper escrit de "Repassant el passat". 

Palma, 4 de novembre de 2026.


 

dilluns, 2 de novembre del 2026

Espanya, Illes, Mallorca, Palma, països subdesenvolupats




Quan veig aquests salvapatrias (en realitat són tot el contrari, traidors a la seva patria) botant i cantant "yo soy español, español, español; yo soy español, español, español", tinc vergonya aliena i em confirmo que jo estic avergonyit de ser-ho, de ser nacionalitzat al mateix país que aquests energumens subdesenvolupats que donen, entre altres, el seu qualificatiu a la seva nació. Jo sols puc estar content de ser espanyol, illenc, mallorqui i llonguet, pels resultats que aconsegueixen les seleccions femenina i masculina de futbol. Tota la resta em fa més vergonya que motiu d'orgull. 

Les tres fotos són indiadors claus del que dic respecte del subdesenvolupament dels nostres paisos. 

1 L'incivisme que denota la persona o persones que depositen grans trastos davant i damunt els contenidors del fems, en lloc de dur-los al punt indicat de reciclatge que és el que fa la gent civilitzada propia de paisos cuvilitzats. Algú de voltros creu que seria possible veure això així a Suïssa, Suècia, Montecarlo, el Vaticà o Dinamarca? La ciutadania d'aquests paisos són més civics i més inteligents que noltros. 

2 Gent que viu al carrer o a qualsevol lloc que no sigui un habitatge suficient i digne. Precisament, actualment, gran quantitat de persones joves i menys joves es manifesten a tot Espanya i a altres paisos per lo car que és tant la compra com el lloguer de l'habitatge, degut a les polítiques elitistes i insostenibles de tots els governs PP-Vox i semblants. Podeu pensar que hi hagi una sola persona sense sostre a qualsevol del paisos esmentats com a referencia? 

3 La mendicitat. A Palma, pràcticament davant de cada Mercadona i en altres llocs, hi ha sempre un o una captaire. 

Aquí teniu tres indicadors del subdesenvolupament d'Espanya. Indicadors que certament no trobariem, ni en un sol cas, en els paisos desenvolupats. 

Això ve confirmat pel PIB per capita dels paisos de l'Europa occidental: Espanya ocupa el lloc 22 de 24 paisos; sols supera a Portugal i Grecia i és superada per tots els altres paisos d'Europa occidental. 


L'informe PISA 2025 indica que també manca més i millor formació: 


Fins aquí les evidències de subdesenvolupament, tot i que n'hi ha més: els discursos dels dirigents del PP i de Vox, plens d'insults (i en el cas d'Ayuso d'horterades), mentides evidents i carents de propostes i d'arguments o les manifestacions bestials de membres i simpatitzants dels partits de dreta i extrema dreta. Quants de vots tendrien Feijóo, Abascal, Ayuso o Prohens en els paisos que he presentat com a referents? Mol poquets si és que en tinguessin alguns, perque els ciutadans d'aquells paisos pensen més que els d'Espanya i són més dificils d'enganyar. 

I les causes d'aquestes tristes evidencies? 

El franquisme feixista de 1936 fins 1975 patit per tots els espanyols (que quedaren vius, després del genocidi franquista) i el franquisme de 1975 fins a l'actualitat i creixent del capitalofeixisme de PP-Vox. La segona República tenia uns programes d'alfabetització universal, de creació d'escoles, de formació per a tothom i va ser substituida per un cop d'Estat Militar-feixista que va dedicar moltes de les escoles de la República a quasters militars o falangistes (Jaume I, Cecili Metel, La Soledat, Escola Graduada de Felanitx, Escola de Portocolom,...) i va substituir els valors socials per esquemes militrars. "Lo important és la disciplina, no importa que pensis, ja pensa el teu jefe per tu (encara que aquest jefe sigui un troç de suro i hagi aconseguit la seva gerarquia per motius de guerra i no de formació i inteligencia) i, després fer el que te mani sense discusió". Va substituir les escoles per casernes, va depurar als mestres i professors amplement formats i va cubrir les baixes amb soldats i religioses sense la més mínima formació pedagògica, va costruir l'esquema del seu regim matant (quasi mig milió de persones, la majoria civils desarmats), el mentir ("això ho feim per Deu i per la patria", quan realment ho feien traint a la patria i desobeint la llei de Deu)  i el robar (el pazo de Meiras, la casa del batle de Palma assassinat pels seus, el palau museu de Marivent i, en general, tot llò que pertanyia a algun republicà represaliat i que fos d'interés pel nou regim dictatorial i feixista). 

La solució: recuperar la República usurpada i abandonar la monarquia borbònica franquista imposada pel dictador. 
Més formació i menys capitalofeixisme. 
Més formació que faci innecesària tanta força impositiva i represiva. 
Més respecta a la llei i menys partidisme judicial i policial (professions que han de ser totalment objectives i imparcials i que han d'estar al servei de tota la ciutadania i no a part determinada de la mateixa. 
Formació, formació i formació
Educació ciutadana i civisme. 
Vetllar per la veritat i la vida i no emprar la mentida permanent, la difamació i calumnis i no confraternitzar amb els genocides. 

Si no hi hagués el cop d'estat i el genocidi i el sistema de la por i la fam i la injusticia, que fins ara dura 90 anys, duriem 95 anys de república social i Espanya, Illes, Mallorca i Palma estarien, a nivell econòmic i de coneixements, a l'altura dels primers paisos d'Europa. De tu, de voltros depen revertir la situació i fer possible que Espanya, d'aquí a 90 anys, aigui un pais desenvolupat i a l'altura dels primers del món.





divendres, 30 d’octubre del 2026

Cata Coll, mallorquina, millor portera del món

Cata Coll, millor portera del món

Cata Coll, mallorquina, ha estat coronada oficialment com la millor portera del món en rebre el prestigiós trofeu Yashin femení durant la gala de la Pilota d'Or celebrada a Londrés.
La portera mallorquina del FC Barcelona i de la selecció espanyola ha tocat el cel de l'elit futbolística als seus 25 anys gràcies a una temporada perfecta.
El camí cap a l'èxit:
El guardó reconeix un any espectacular on la portera balear ha aconseguit:
Pòquer de títols amb el FC Barcelona: Lliga F, Copa de la Reina, Supercopa d'Espanya i la UEFA Women's Champions League (on a més va ser escollida dins de l'onze ideal).
Èxits amb la selecció: Consolidada com una peça clau sota els tres pals, clavant la classificació d'Espanya de cara al proper Mundial de Brasil.
Un discurs amb arrels:
Durant la gala del Pilota d'Or, la jugadora va lluir un vestit que portava brodada a la màniga la frase mallorquina "A poc a poc i bona lletra", dedicada especialment als seus pares. En recollir el premi, va destacar que es tracta d'un reconeixement col·lectiu i va enviar un missatge inspirador a totes les nenes que somien en ocupar la porteria en el futur. 
Reviviu el moment històric en què recull el guardó i escolteu les seves paraules d'agraïment:


Portera del Barça: 

Portera de la selecció espanyola: 





L'ens, aquesta cosa, ens segueix venent fum

 


l'ens, aquesta cosa beneiteta, molt dolenta i lletja (això és nou) ens segueix venent fum. Mentint i fent mal (a la ciutadania, a les Illes i als recursos naturals i medi ambient). 

Ho deiem fa dos mesos al facebook. 


Tot d'una una cinqüentena de palmers de la cosa, pepers i voxmitius es llançaren a la meva yugular diguent-me que no era cert uns, i amb grans insults uns altres (qui ho diu ho és), però, com sempre, ni un sol d'aquesta cinqüentena va argumentar ni un sol argument segons el que no seria beneiteta ni tampoc molt dolenta, Sí en canvi vaig rebre la confirmació de quasi 400 persones que me donaven un "like" (un "m'agrada") a la publicació, publicació que, fins ara, ha tengut 30.000 visitants distints i 50.000 visites (algun visitant l'ha visitat més d'una vegada). Aquí hi afegeixo "lletja" perque la cara és el mirall de l'ànima i en aquests poc més de tres anys ha fet tantes malifetes que la cara ja li comença a tornar lletja (heu vist, per exemple, Aznar?, cara ferosa, Ayuso? és resisteix, però la seva cara ja no és el que era a principis de la legislatura anterior). Bé idò, fa poc ha tornat a fer discurs, amb motiu de l'estat de la Comunitat, i, com sempre m'he mort de riure, diu que ha fet tot el que no ha fet o ha fet el contrari. "digues-me de que presumeixes i et diré el que no tens". Igualment, com es costum en els dirigents del seu partit (no té cap proposta ni cap argument) ha insultat i ha acusat al govern de l'Estat de tots els defectes que té el seu govern, el de la cosa (Ayuso va inaugurar el "fill de puta" que s'ha convertit en l'imne de mig PP i tot el voxmitiu).  El seu partit segueix sent el campió de la corrupció: 

mentre el seu cap estatal demana que el votin a ell per que el PSOE és molt corrupte (quasi la meitat de casos que el seu partit. Ja és el súmmum). 
Me va fer riure, però tot d'una me vaig aturar de riure, perque fa molt més mal que rialles, me fa mal, a mi, i a tots els mallorquins. I a tots de totes les Illes i a totes les Illes. 

Un que també ho ha observat com jo (jo imagino que qualsevol que ho observi sense ulleres de color pp o color voxmitiu, ho veu igual. És evident) és en Matias Vallés a les seves linies vermelles de dia 21 i 22 d'octubre (2026) emeses per la SER: 


Ho analitza i comenta en castellà, com sempre. No obstant això, val la pena coneixer i compartir el seu comentari. 

dimarts, 27 d’octubre del 2026

Humanistes del món uniu-vos

Humanistes del món uniu-vos... i caminau sempre cap endavant sembrant el bé per a totes les persones i per a la natura.

Estam orgullosos i contents de ser les úniques persones de la Creaeció. I els altres? Els altres són máquines antropomòrfiques

 
1 Persones humanistes reclamant justicia. L'habitatge, com l'alimentació i el vestit, és una necessitat bàsica humana; no un bé per a especular, o fer negoci, els usurers del segle XXI.
 
2 Maquines capitalofeixistes antropomorfiques, expresant el seu, i sembrant, odi. És diuen patriotes i fan manifestacions energumenes fent foc, disparant a ninots representatius del president del govern de la "seva patria" i insultant-lo greument. No tenen cap proposta prosocial ni proecològica. Sols tenen propostes "a la contra" (suprimirem, llevarem, "president actual, fill de puta,...")

1 Característiques de l'humanisme i de les persones humanistes: 

1.1 Veritat i vida universals
1.2 Dignitat universal idrets humans
1.3 Racionalisme, ciència i pensament crític 
1.4 Ètica de la responsabilitat global 
1.5 Profundament ecologistes.  

2 Característiques de la màquina capitalofeixista antropomòrfica: 

Oposició frontal i odi a l'humanisme i a tots els seus principis, partits i persones. 
2.1 Despreci per la veritat ("miente, calumnia, difama, que algo queda") i per la vida tant de les persones (excepte de les seves pròpies), com per la vida de la natura (si s'ha de destrossar un bosc per a extreure un bé material del subsol es fa sense manies i sense complexos). 
2.2 No respecten la dignitat universal i els Drets Humans (Trump no fa cas de les peticions de l'ONU i ell mateix determina, moltes vegades, el contrari. Els dirigents nacionals de paisos on governen els capitalofeixistes respecten més la voluntat de Trump que la de l'ONU). 
2.3 Les lleis, allà on governen, i les decisions personals generals no tenen l'exigencia de la racionalitat i no respecten els consells dels científics (A Illes Balears, fa anys que els científics, amb arguments científics, diuen que és absolutament imprescindible el decreixement poblacional, turístic i d'explotació de l'aigüa i la terra. Els governants de PP-Vox governen fent polítiques que procuren tot el contrari: creixement poblacional, turístic i d'explotació de l'aigüa i reste de recursos). 
2.4 Entre d'altres: voler suprmir les lleis de Memòria. Voler equiparar, en igualtat a victimes d'un genocidi amb els seus botxins. 
2.5 Totalment antiecològics. Quan per interés capitalista s'han d'arrancar 200 pins necessaris, es fa sense cap vergonya nin cap remordiment. El mateix amb l'arrencar les Bellesombres centenàries i molt ecològiques per a afavorir la vista des d'un hotel proper i poder fer una nova terrassa. El passeig (passeig vol dir per a passejar) del Born deixa de ser passeig i és una immensa terrassa suma de desenes de terrasses per on no pot passar ningú. Els peatons han d'anar per les voreres laterals. 

Característiques específiques del capitalofeixisme: 

1 Són màquines de fer doblers a repartir més a qui més té i menys a qui menys té, incrementant les diferencies de riquesa entre els potentats i els que viuen sense sostre. Propietat privada dels mitjans de producció i mercat lliure sols regulat per la llei de l'oferta i la demanda, amb la qual cosa hi ha bens, com ara l'habitatge, que només són a l'abast de les persones riques (capitalistes). Els humanistes volem una regulació en el bens que són necessitats bàsiques, alimentació, vestit, habitatge, educació (més publica que privada) i sanitat (idem.). Volem llibertat, però en una situació d'igualtat i fraternitat. L'altre llibertat (la d'Ayuso, Milei i Trump) és injusticia i condemna per als que menys tenen. 

2 Ànim de lucre. 

3 Totalitarisme i cult cec al seu lider (no al lider de la seva patria, que si no és seu, el desprecien i insulten, calumnien i difamen greument, per molt bones polítiques econòmiques, socials i ecològiques que estigui fent). 

4 Nacionalisme centralista exacerbat i militarisme. Antinacionalisme, també exacerbat, perifèric. 

5 Com ja hem dit, odi a tot el que no sigui seu. 

 Persones i partits humanistes.            Màquines Capitalofeixistes                                                              antropomorfiques  i partitomorfiques 

Amb quines característiques t'identifiques més, amb les humanistes o amb les capitalofeixistes? Si ets una persona humanista, enhorabona. És lo natural. En el regne viu de la naturalesa, els regnes animal (al que les persones humanes pertanyem) i vegetal és mouen o creixen per instint i lleis naturals, no per pensaments racionals i els dos impulsos primers són la conservació de l'individu i la conservació de l'especie. Els humanistes, a diferencia dels capitalofeixistes, també apostam per la vida, propia i universal (i la veritat). 

Si ets humanista, no votis capitalofeixista (ells tenen els capitals, els doblers i amb els doblers poden comprar les televisions els altres mitjans de comunicació, les xarxes socials, tot, i des dels mitjans de comunicació tenen la seva propaganda, "ells són unes bellisimes persones i els humanistes són pesta que limiten la llibertat i que volen imposar la dictadura del proleteriat", a Espanya tenen "un programa d'una cadena que critica les burrades que fan" i set cadenes de televisió estatals i centenars d'autonòmiques que es dediquen a publicar el que volen ells mateixos, alabances per a ells per corruptes i antisocials i antiecològics que siguin i a difamar, calumniar i atribuir atrocitats (moltes vegades seves propies) als humanistes, siguin governs, partits o persones. I així, enganyant, molts d'humanistes voten capitalofeixista. 


El nostre grup humanista: 

Si ets humanista i te vols comunicar, a través de correu electrònic, amb altres humanistes te pots apuntar al grup: 

https://groups.io/g/humanists-humanistes-humanistas 

El nom és llarg perque hi volem donar cabuda a tots els que vulguin de les Illes Balears, Catalunya extensa, Espanya i paisos castellanoparlants i a tot el món (paisos angloparlants). 

Si vols veure el web del grup (sense cap compromís) el pots visitar mitjançant l'enllaç anterior. 

Si vols ingresar al grup i comunicar-te per correu electrònic entre tots els membres, pots indicar aquesta voluntat enviant un correu a: 

humanists-humanistes-humanistas+subscribe@groups.io  

Si al cap de 24 hores no has rebut la confirmació (s'ha produit un error) envia un missatge a: 
humanistesib@gmail.com indicant nom i llinatges i diguent que vols ser membre del grup "humanistes". t'enviarem una invitació des del propi grup i tot d'una que l'obries i la responguis "respondre" i l'enviis "enviar" ja seràs membre del grup. T'hi esperam amb els braços oberts, totes les persones humanistes tenen molt que aportar a la causa humanista propera y mundial.