PPE Emili Darder Metge, batle de Palma

PPE Emili Darder Metge, batle de Palma

PPE: Persona positiva excepcional.

Emili Darder era metge i va ser batle de Palma, el darrer batle de Palma de la II República, el millor, indiscutible, dels segles XX i XXI. Va impulsar més que ningú l'educació, formació (va fer construir moltes escoles públiques) i la sanitat. 

El 18 de juliol de 1936 els revoltats el varen detenir. El 24 de febrer de 1937 (Dia de la Memòria) va ser afusellat, assassinat, al mur del cementeri de Palma, juntament amb Antoni Maria Ques Ventanyol (nascut a Alcudia, ric empresari, pacifista i misantrop), Alexandre Jaume Rosselló (consol d'Uruguai a Palma i regidor de l'ajuntament de Palma) i Antoni Mateu Ferrer (batle d'Inca).

Emili Darder i Cànaves (Palma, 20 de juny de 1895 - Cementeri de Palma, 24 de febrer de 1937)[1] fou un metge i polític mallorquí. Fou el darrer batle republicà de Palma, afusellat el 24 de febrer de 1937 per les tropes franquistes durant la Guerra Civil espanyola. D'ideologia progressista, mallorquinista i catòlic, fou un dels intel·lectuals mallorquins més compromesos en la modernització i recuperació nacional de l'illa.

Una fundació cultural lligada al PSM, un dels premis 31 de desembre de l'Obra Cultural Balear i un premi de la secció d'Esquerra Unida de Palma,[2] un institut d'educació secundària de Palma i un carrer de la mateixa ciutat duen el seu nom. El 2011 es va crear un recorregut històric per recordar la seva memòria. 

Biografia

Llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat de València l'any 1915, es doctorà en anàlisis clíniques. Fou membre de les acadèmies de Medicina i Cirurgia de Palma (1926) i de Barcelona (1933) i vocal de la junta dels Congressos de Metges de Parla Catalana. A partir de 1927, fou el cap de la secció d'epidemiologia de l'Institut d'Higiene de les Balears. Com a metge, divulgà els avenços sanitaris i treballà per la higiene social. Va escriure articles de caràcter polític i cultural en diverses publicacions, com La Nostra Terra i el Calendari Mallorquí i de caràcter mèdic a la Revista Balear de Medicina.

La cultura

Emili Darder mai no va poder separar la cultura de la seva actuació personal, segons ell: «No hi ha més que un medi per fer ciutadans, que és la cultura. Resulta que la tasca bàsica és fer cultura, cultura i cultura» (acte inaugural de Joventut Escolar, 1931). Durant tota la seva vida va ser una persona compromesa amb tota organització que suposàs un impuls cultural per a la nostra terra. Així va participar en:• L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana

- El Rotary Club
- La Societat Arqueològica Lul·liana
- El Congrés de l'Associació de Metges de Llengua Catalana, com a vicepresident
- El Foment del Turisme de Mallorca, com a vocal i tresorer
- El Círculo Mallorquín, com a bibliotecari
- L'Orfeó Mallorquí, com a vocal
- La Sociedad Mallorquina Protectora de Animales y Plantas, com a vocal

Una menció especial mereix la seva tasca com a fundador de l'Associació per la Cultura de Mallorca, de la qual fou president entre 1925 i 1931. En aquesta associació creà una secció per als joves anomenada Joventut Escolar, des de la qual prioritzà el foment de l'ús de la nostra llengua i el coneixement de la nostra cultura.  

 
L'educació

Emili Darder sentia un amor entranyable pels infants, l'educació dels quals es convertí en una inquietud que l'acompanyaria tota la seva vida. Es preocupà del seu benestar físic i posà en marxa les revisions mèdiques i les campanyes de vacunació a les escoles, espais que, d'ençà que hi intervingué, varen ser remodelats i dotats de millor ventilació i il·luminació.

Una de les mesures més progressistes que Emili Darder impulsà fou la creació de menjadors escolars i de guarderies per als fills de les dones treballadores.

Convençut de la importància de la formació integral dels infants, emprengué, juntament amb l'inspector de primera ensenyança Joan Capó, una reforma per tal que el dibuix, la música i la gimnàstica s'incorporassin com a disciplines a les escoles públiques, i dugué a terme el programa de colònies escolars, que feia possible que els infants illencs gaudissin de les vacances estiuenques en un medi natural, divers i saludable. Ell mateix visitava, sense un avís previ, les instal·lacions d'aquestes colònies.

El 1931, quan ocupà la Regidoria de Cultura, inicià un ambiciós projecte de construccions escolars que, en part, es va fer realitat durant el període republicà. Fundà, entre d'altres, els centres de Son Espanyolet, del Coll d'en Rebassa, d'Alexandre Rosselló i de Jaume I. Durant els sis anys que durà la II República s'inauguraren més escoles a la nostra ciutat que en els primers vint anys de la dictadura franquista.

Vida i medicina

Emili Darder i Cànaves nasqué a Palma el 20 de juny de 1895. Fill del destacat metge Tomàs Darder i Ensenyat, a qui la ciutat té dedicat un carrer, va créixer en una família de catòlics practicants. 

Entrà a la universitat sense tenir l'edat reglamentària i es doctorà en Medicina i Cirurgia a València l'any 1915, i en Anàlisis Clíniques a Madrid l'any 1924. 

El 1917, a Deià, on estiuejava, conegué Miquela Rovira Sellarès, germana del metge de Sóller, Marià Rovira. Es casaren el 24 de juny de 1920 i tingueren una filla, n'Emília. 

Emili Darder destacà ben prest com a metge. Va ser elegit membre de les acadèmies de Medicina i Cirurgia de Palma, el 1926, i de Barcelona, el 1933, i vocal de l'Associació de Congressos de Metges de Parla Catalana. El 1927 se’l nomenà cap de secció d'Epidemiologia de l'Institut Provincial d'Higiene de les Balears. A ell es deu la instal·lació del primer laboratori d'anàlisis clíniques vertaderament científic de Mallorca.

Sanitat

Una de les prioritats d'Emili Darder fou millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Palma. Amb aquest objectiu, dissenyà un vast pla sanitari els eixos fonamentals del qual foren: 

- La creació de dispensaris municipals per atendre la població. Així, inaugurà el dispensari central de l'Ajuntament, que disposava, entre d'altres, dels serveis de raigs X, de maternologia i d'infància. Aquest sistema l'estengué a diverses barriades de Palma.

- La divulgació entre la gent del camp dels coneixements d'higiene indispensables. Així, es preocupà especialment de la prevenció de la febre tifoide, la tuberculosi i les malalties venèries.

- La realització del projecte de canalització i d'abastiment d'aigua potable per a la nostra ciutat. En aquella època moltes de les malalties que el metge Darder volia combatre eren originades per les aigües contaminades.

Polític (1923-1933)

Després d'una llarga etapa de vinculació a iniciatives culturals, s'integrà en l'activitat política dins el republicanisme d'esquerra. Fou un dels fundadors de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923), de la qual fou president (1925-31). A les eleccions municipals d'abril del 1931, va esser elegit regidor de l'Ajuntament de Palma per la candidatura del Partit Republicà Federal de Mallorca. Presidí les comissions de sanitat i d'educació, de les quals en sorgiren el Projecte General de Construccions Escolars (setembre del 1931) i el Pla de Reorganització dels Serveis Sanitaris Municipals (novembre del 1932). Formà part de la comissió redactora de l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia del 1931. El gener del 1932, fou un dels fundadors d'Acció Republicana de Mallorca que, el 1934, va esser el nucli de l'Esquerra Republicana Balear, de la qual fou un dels principals dirigents. A la constitució d'aquest partit, el 8 d'abril de 1934, es fa constar que el president honorari és Manuel Cirer i que hi ha un Comitè Executiu del qual és secretari Eduard Gómez Ibáñez i el President n'és Vicenç Tejada. Emili Darder té el càrrec de Tresorer.[5] Bernat Jofre era el vocal representant de la demarcació de Ponent. El jove Pere Capellà en fou militant, però no n'ostentà cap càrrec destacat.

Batlle (1933-1936)

El desembre de 1933, fou elegit batle de Palma. Des d'aquest càrrec impulsà la dotació d'aigua i clavegueram per a tota la ciutat, la construcció de guarderies i de grups escolars, com els de Son Espanyolet, el des Coll d'en Rabassa i el de l'avinguda Alexandre Rosselló, inaugurat l'abril del 1934. Continuà la reforma dels serveis sanitaris de l'Ajuntament i obrí noves seccions de la Casa del Socors. També es preocupà pel correcte funcionament dels mercats i per donar feina als treballadors aturats. Va esser suspès en les seves funcions el 1934, arran de la Revolució d'Octubre, però li fou retornat el càrrec el febrer del 1936, amb el triomf del Front Popular. El juny del 1936, signà la Resposta al Missatge dels Catalans.

Quan esclatà la Guerra Civil, va ésser detingut el 20 de juliol del 1936 i tancat al Castell de Bellver. El desembre del 1936 se li embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia demanat 20 anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma juntament amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu Ferrer.

La seva mort

El 18 de juliol de 1936, Emili Darder ja estava greument malalt. La certificació de la seva malaltia, una angina de pit, feta per dos metges, pel seu germà i per Josep Sureda i Blanes, no va servir de res quan l'endemà, a les quatre de l'horabaixa, els militars anaren a ca seva a cercar-lo. El dugueren a l'Hospital i, després d'uns dies de convalescència, l'empresonaren, irònicament, al Castell de Bellver. 

El dia 16 de febrer de 1937 el sotmeteren a Consell de Guerra, juntament amb Alexandre Jaume, Antoni M. Ques i Antoni Mateu. L'acusaren de contraban d'armes, de rebel·lió militar, de ser un sectari, un antireligiós i un separatista. El fiscal demanà per a ell la pena de vint anys de presó i una elevada sanció econòmica. Tot això malgrat que, fins i tot les monges del Temple declararen a favor seu. L'acusaren de rebel·lió militar i va ser condemnat a mort.

El 24 de febrer de 1937, al cementeri de Palma, es va viure un dels fets més ignominiosos de la nostra història: l'afusellament, d'assegut a una pedra ja que no es podia mantenir dret a causa del seu estat de salut, d'Emili Darder i Cànaves. Tenia 41 anys. Li expropiaren la casa, el laboratori, els mobles i la seva valuosa biblioteca. 

Font: Viquipèdia cat
https://ca.wikipedia.org/wiki/Emili_Darder_i_C%C3%A0naves  

Any 2011. Homenatge a Emili Darder: 
https://arcmediterrani.blogspot.com/2011/02/homenatge-emili-darder-diumenge.html  

Casa d'Emili Darder, confiscada i avui, delegació del ministeri de defensa

PPE: Vicente Chulià Campos, metge anestesista i innovador

PPE: Vicente Chulià Campos, metge anestesista i innovador 

Avui que sofrim la dolentia i ignorancia de tantes persones negatives molt conegudes (extraordinàries) (PNE) volem rescatar, per al nostre modelatge i ànim, persones positives, també extraordinàries (PPE), de les que gaudir del seu exemple les seves ensenyances. 

Poc temps després de que jo penjàs, a l’Arc Mediterrani, l’escrit: 

"Bernat Gayà Miquel, metge, amic" el 27 de juliol de 2024 (el darrer escrit d’en Bernat havia estat del 13 de juny, dia de sant Antoni dels albercocs), el 24 de setembre, vaig rebre un correu electrònic de l’amic Armando Chulià que, entre altres coses deia: 

“Benvolgut i estimat amic, es una grata sorpresa saber de tu, fa molt que no hi passeig per el meu estimat Portocolom i ho trob a faltar, he fullejat el teu blog i m'ha duit bons records, gràcies.

He llegit l'entrada del teu amic Bernat i et vull fer arribar uns escrits d'un metge que va ser un fora de sèrie, món Pare”,

al que adjuntava una sèrie d’enllaços d’escrits, alguns del propi Armando, que feien referència al seu pare, Dr. Vicente Chulià Campos, metge anestesista i innovador, la qual cosa, la innovació, resultava un paral·lelisme amb al meu amic el Dr. Bernat Gayà Miquel que se va especialitzar amb “cirugia mínimament invasiva” a París i, posteriorment, va ser l’introductor d’aquesta tècnica quirúrgica (molt més eficaç, menys dolorosa i amb menys problemes que la cirurgia clàssica, en tots els casos en que es pot aplicar) a les Illes Canàries. I que igualment va fer les conferències inaugural i de clausura del darrer Congrés de metges de Las Palmas abans del seu adeu definitiu. 

Aquests escrits que me va passar Armando, Vikipedia inclosa, me mostren una persona molt humana i humanista, molt altruista, bon educador del seus fills i sobretot molt professional i gran treballador, amb la qual cosa va aconseguir uns nous coneixements de la medicina d’urgències, emergències, i catàstrofes, innovacions que va oferir i se varen aplicar per tot arreu, i que segueixen aplicant-se avui en dia, molt interessat en donar tot això, i donar-se ell mateix, a la salut de tothom, a la sanitat pública. 

El Dr. Vicente Chulià Campos va néixer a València, el 31 de juliol de 1936, tot just iniciada la guerra incivil espanyola, ciutat on va passar la major part de la seva vida infantil, juvenil i adulta. Hi va fer els seus estudis primaris, de batxillerat i universitaris; així com hi va desenvolupar la seva vida professional de metge anestesista i de catedràtic a la Universitat de València. Tot i que també als Hospitals de Vaugirard, Creteil i Necker de París i al Jackson Memorial de Miami.

Va obtenir els graus de llicenciat i doctor en medicina per la Facultat de Medicina de la Universitat de València.

Es va especialitzar en anestesiologia, reanimació i terapèutica del dolor; 

És un dels pioners de l'emergentologia espanyola, desenvolupant i introduint múltiples tècniques de l'especialitat i escrivint tractats pels quals va assolir fama internacional;

Introdueix millores en serveis mèdics (assistencials, docents i de recerca), molts d'ells amb estàndards europeus no habituals a Espanya a la dècada dels 1970; 

Va ser precursor en el tractament de malalts de tètanus; i ideòleg de l'abordatge dels traumatismes toràcics; 

Creador a València de la primera escola professional d'anestèsia i reanimació, segona a nivell estatal; 

Primer catedràtic d'anestesiologia i de reanimació de la Universitat de València, tercer de l'estat; 

Pioner de la medicina d'urgències i emergències; 

Va establir els fonaments de la ventilació artificial en anestesiologia, creant el primer laboratori experimental de ventilació artificial, que juntament amb Temel, van obtenir una gran repercussió a nivell nacional i internacional i van ser guardonats amb el premi Pagés el 1982; Redactor del pla d'emergències per a inundacions a la Comunitat Valenciana; 

Va introduir la moderna concepció de l'assistència a les urgències i emergències, preludi de la medicina extrahospitalària: «estabilitzar abans de traslladar»; 

Va ser pioner en la medicina de catàstrofes i en el seu ensenyament mitjançant simulacres i es va convertir en un referent internacional; 

Va ser promotor del primer simulacre aeroportuari (Manises 1987). Primer simulacre en una instal·lació química amb múltiples persones afectades; Primer simulacre d'accident al metro (València 1989); va integrar aquests simulacres a l'ensenyament universitari; 

Coordina els diferents agents i institucions que intervenen en la simulació d'una emergència; 

Fou precursor de l'organització sanitària de grans esdeveniments esportius, imitada internacionalment; 

Va ser Inductor, ideòleg i creador de la medicalització de les ambulàncies i, amb això, la creació del SAMU i de la medicalització de l'helicòpter de la DGT, que tantes vides han salvat, un projecte que, al seu dia, li va costar una gran quantitat de temps i dedicació.

El 1967 obté el lloc mèdic d’adjunt d'anestèsia i reanimació de l'Hospital General Universitari de València.

El 1968 ocupa el lloc de metge especialista de la Seguretat Social de l’Hospital de València. 

El 1972 és cap del Servei d'Anestèsia i Reanimació de l'Hospital Clínic de València. 

El 1974 va ocupar la càtedra d'anestesiologia i reanimació per la Facultat de Medicina de València, sent el primer d'aquesta especialitat a la seua facultat i el tercer d'Espanya.

Es va casar amb Pilar Blanco Devis. El matrimoni tingué set fills, quatre dones i tres homes: Maria José, Pilar, Immaculada, Vicente, Armando, Esteban y Estefania. El matrimoni estava molt unit, i la família, tots nou, també. El seu fill ens conta que el seu pare, el Dr. Vicente Chulià, als seus fills, els ensenyava coneixements, i els hi inculcava valors socials, “cal lluitar per una societat justa”, i que era per a tots ells un model a seguir. Quan va morir, Armando deia que “li havia desaparegut la Polar”. 

Vinaròs, 23 d'abril de 1995, 
un fatal accident de cotxe, a l’autopista A7, a prop de Vinaròs el va deixar ferit a l’interior del cotxe i, ironies de la vida, els protocols, per ell habilitats i que havien salvat tantes vides i en varen seguir, i segueixen, salvant, “abans de dur l’accidentat a l’hospital s’ha de dur l’hospital (Ambulància del SAMU, o helicòpter medicalitzat) a l’accidentat i, una vegada, estabilitzat, llevors, sí, dur-lo a l’hospital”, no li varen aplicar a ell, i va morir, deixant un gran buit a la família i als mons de la medicina i de la docència universitària a la Universitat de València. Però la seva personalitat exemplar segueix vivint en el record i en les innovacions que ell va investigar i legar a tothom.. 

Entre els escrits que m’ha proporcionat el seu fill Armando, reproduïm un del mateix Armando, que va publicar, en un periòdic de València, l’any següent de la seva mort, titulat: “Un any després”: 

Un any després

Un any després de la teva última lliçó, en la qual et poses tu com a víctima, aquesta la teva societat en la qual tu creixes i defenses, et va fallar (tu, que havent participat en la creació de protocols d'actuació immediata en cas d'accident a l'autopista A7, estigueu dues hores en ella; tu, que sent el pare de la creació dels helicòpters sanitaris de la DGT i estant informats per la teua família del greu accident que t'havia ocorregut no només no es van mobilitzar ells sinó que tampoc van mobilitzar una ambulància del SAMU, servei del qual tu, que va ser pioner en la posada en marxa a nivell nacional,  per a més inri, portaves la teva maleta. Aquesta de la qual no et separes al llarg de la teva vida i que haguessin emprat per salvar tantes vides a la carretera; no va venir en dues hores un metge que pogués estabilitzar-te, que era el que li demanaves a la teva inseparable companya de vivències, la teva esposa, que davant la falta de tots aquests mitjans t'autodiagnostiques una lesió de la qual tu eres una eminència mundial amb l'única esperança de salvar la teva vida. Dir-te que per aquí tot segueix igual, encara no t'han reconegut aquest dret que es recull a la nostra Constitució, que una jutgessa havia dictat sentència favorable i inapel·lable i que va crear jurisprudència. Aquesta sèrie d'indivldus àvids de poder que et van estar violant reiteradament els teus drets durant els últims cinc anys, continuen sense càstig. 

He après moltes coses, que m'hagués agradat aprendre de tu, professor, i estic aprenent d'alumnes teus. Però del que si em deixes constància és del que cal lluitar per una societat justa, posar el teu granet de sorra. I predicar amb l'exemple. I del que pots estar orgullós és de la teva feina; segueix i seguirà donant el seu fruit. 

Cuida de la teva família, de tots els que et volen, perquè si hi ha un cel, sabem a ciència certa que hi ets. El teu fill que va perdre la seva estrella polar. 

Armando Chulià Campos. València

Altres escrits sobre el Dr i Professor Vicente Chulià: 

Vicente Chulià Campos. Wikipedia 

¿Fue heroe sin capa?. Armando Chulià a Menéame 

El tiempo ha demostrado que tenia razón. Armando Chulià a ValenciaPlaza  En el 25 aniversari de la seva mort. 

El hombre que cambió el mundo de la emergència. Armando Chulià a Levante

L'any passat, 2025, es va complir el 30 aniversari de la seva mort. 

Enguany, 2026, es complirà el 90 aniversari del seu neixement. 

Mallorca Natural 28: S'Espalmador i Barbaria. Formentera / 29: Ses Feixes (últim)

 S'Espalmador  

S'Espalmador de Formentera és l'illot més gran des Freus, a la reserva natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera–es Freus. Al centre de l'illa hi ha una bassa salabrosa, a prop d'un casament habitat antigament, perquè a l'illa s'hi conreaven vinyes i figueres.

L'illa té un poc més de 2 km de llarg per 1 Km d'ample, i al punt més elevat, només 22 metres, hi ha la torre de sa Guardiola (segle XVIII). A l'illa hi ha savinar, romaní, mata, joncs, salicornars i alls silvestres. Els ocells aquàtics com el virot, la baldritja, el mascarell i la gavina d'Audouin són observables des de la costa. Les platges de s'Espalmador són d'arena fina i blanca. Hi abunden les sargantanes.

Barbaria   

Barbaria, a Formentera, és avui una mola desolada, resseca i pedregosa que culmina en el cap del mateix nom, on hi ha un far i una vella torre de defensa, la torre des Garroveret. Aquí hi havia fa un segle un bosc dens, el pla del Rei, que va desaparèixer per l'abús dels carboners en les primeres dècades del segle XX. El paisatge és corprenedor, obert al mar, nu. Només hi neixen coixinets i romanins eixuts, recers de sargantanes. Des dels caires dels espadats de vegades es veuen dofins i mulars en el mar blau intens. Barbaria és la terra més meridional de les Balears. S'hi han trobat jaciments prehistòrics de fa quatre mil anys. 

Mallorca Natural 29 (últim): Ses Feixes. Eivissa 

Ses Feixes  

Ses Feixes eivissenques tenen, a més d'una importància naturalística, un gran interès cultural. Són restes d'antigues parcel·les de conreu guanyades a la zona humida litoraI de la Vila d'Eivissa i de Talamanca, avui molt urbanitzades. Els conreus de ses Feixes se sostenien mitjançant un curiós i complex sistema de drenatges i rec enterrat, propi només d'Eivissa i que havia de refer-se periòdicament. Els portals de pedra i argamassa, amb barrots de savina, són etnològicament singulars, emblanquinats.

Rasclons, polles d'aigua i fotges resisteixen tenaçment en els darrers bassiots enrevoltats de joncs, boves i canyissars S'hi arreceren busquerets, boscartes, rossinyols bords i ullets de bou

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 16 (últim)

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 16 (últim)

Finalment va venir un contra el propi cap del peix i el vell es va adonar que havia acabat. Va llençar un cop amb la canya al capdavant del tauró on les mandíbules estaven arrestades al resistent cap del peix, que no cedia.

Tir un o dos cops més. Va sentir trencar-se la barra i va carregar el tauró amb el cap trencat. Ho va sentir penetrar i sabent que era agut ho va empènyer de nou. El tauró el va deixar anar i va sortir rolant. Va ser l'últim de la manada que va venir a dinar. No quedava res més que menjar. Ara el vell amb prou feines podia respirar i sentia un estrany sabor a la boca. Era dolç i com a coure i per un moment va tenir por. Però no era gaire abundant.

Va escopir al mar i va dir:

–Comen-se això, galans. I somiïn que han matat un home.

Ara sabia que estava fermament derrotat i sense remei i va tornar a popa i va trobar que el cap trencat de la canya encaixava força bé al cap del timó per poder governar.

Es va ajustar el sac a les espatlles i va posar el pot sobre la derrota. Va navegar ara lleugerament i no tenia pensaments ni sentiments de cap mena. Ara estava més enllà de tot i va governar el pot per arribar a port el millor i més intel·ligentment possible. De nit els taurons ataquen les carronyes com es pogués recollir engrunes d'una taula. El vell no els feia cas. No feia cas de res, tret del govern del pot. Només notava que bé i lleugerament que navegava el pot ara que no portava un gran pes amarrat al costat.

"Un bon pot -va pensar-. Sòlid i sense cap desperfecte, excepte la canya. I aquesta és fàcil de substituir."

Podia percebre que ara era dins del corrent i veia els llums de les colònies de la platja i al llarg de la riba. Ara sabia on era i que arribaria sense cap dificultat.

"El vent és el nostre amic, de totes maneres -va pensar-. Després va afegir: A vegades. I el gran mar amb els nostres amics i enemics. I el llit -va pensar-. El llit és la meva amiga. El llit i res més -va pensar-. El llit serà una gran cosa. No és tan dolenta la derrota -va pensar-t'ho", mai vaig pensar, fos tan fàcil. va pensar.

–Res –va dir en veu alta–. Em vaig allunyar massa.

Quan va entrar al portet els llums de la Terrassa estaven apagats i es va adonar que tothom estava ficat al llit. La brisa s'havia anat aixecant gradualment i ara bufava amb força. No obstant això, hi havia tranquil·litat al port i va posar proa cap a la platja de grava sota les roques. No hi havia ningú que el pogués ajudar, de manera que va endinsar el pot tot el possible a la platja. Després va baixar i el va amarrar a una roca.

Va treure el pal de la carlinga i va enrotllar la vela i la va lligar. Després es va posar el pal a l'espatlla i va començar a pujar. Va ser llavors quan es va adonar de la profunditat del cansament. Es va aturar un moment i va mirar enrere i al reflex de la llum del carrer va veure la gran cua del peix aixecada darrere de la popa del pot. Va veure la blanca línia nua de la seva espinada i la fosca massa del cap amb el sortint bec i tota la nuesa entre els extrems.

Va començar a pujar novament i al cim va caure i va romandre algun temps estès, amb el pal travessat sobre la seva espatlla. Va intentar aixecar-se. Però era massa difícil i va romandre allà assegut amb el pal a l'espatlla, mirant al camí. Un gat va passar indiferent per l'altra banda i el vell el va seguir amb la mirada. Després va continuar mirant simplement el camí.

Finalment va deixar anar el pal i es va posar dret. Va recollir el pal i se'l va tirar a l'espatlla i va marxar cap amunt. Va haver de seure cinc vegades abans d'arribar a la cabana.

Dins la barraca va inclinar el pal contra la paret. A la foscor va trobar una ampolla d'aigua i va agafar un glop. Després es va ficar al llit. Es va tirar la flassada sobre les espatlles i després sobre l'esquena i les cames i va dormir de cap per avall sobre els diaris, amb els braços per fora, al llarg del cos, i els palmells cap amunt.

Estava adormit quan el noi va treure el cap al matí. El vent bufava tan fort que els pots de l'alt no es farien a la mar i el noi havia dormit fins tard. Després va venir a la barraca del vell com havia fet cada matí. El noi va veure que el vell respirava i després va veure les mans i va començar a plorar. Va sortir molt calladament a buscar una mica de cafè i no va deixar de plorar a tot el camí.

Molts pescadors estaven al voltant del pot mirant el que portava amarrat al costat, i un estava ficat a l'aigua, amb els pantalons remangats, mesurant l'esquelet amb un tram de llinya.

El noi no va baixar a la riba. Ja hi havia estat i un dels pescadors cuidava el pot al seu lloc.

–¿Com està el vell? –va cridar un dels pescadors.

–Dormint –va respondre cridant el noi. No li feia res que el veiessin plorar–. Que ningú no el molesti.

–Tenia divuit peus del nas a la cua –va cridar el pescador que l'estava mesurant.

–Ho crec –va dir el noi.

Va entrar a la Terrassa i va demanar una llauna de cafè.

–Escalfa i amb força llet i sucre.

–¿Una cosa més?

–No. Després veuré què pot menjar.

–Aquest sí que era un peix! –va dir el propietari–. Mai n'hi ha hagut un d'igual.

També els dos que vostès van agafar ahir eren bons.

–Al diable amb ells! –va dir el noi i va tornar a plorar.

–Vols un glop d'alguna cosa? –va preguntar el propietari,

–No –va dir el noi–. Digueu-los que no es preocupin per Santiago. Torno de seguida

–Digues-li que ho sento molt.

–Gràcies –va dir el noi.

El noi va portar la llauna de cafè calent a la cabanya del vell i es va asseure al seu costat fins que es va despertar. Un cop va semblar que es despertaria. Però havia tornat a caure en el seu somni profund i el xicot havia anat a l'altra banda del camí a buscar llenya per escalfar el cafè.

Finalment el vell es va despertar.

–No s'aixequi –va dir el noi–. Preneu-vos això –li va fer una mica de cafè en un got.

El vell va agafar el got i va beure el cafè.

–Em van derrotar, Manolín –va dir–. Em van derrotar de debò.

–No. Ell no. Ell no ho va derrotar.

–No. Veritablement. Va ser després.

–Perico està cuidant el pot i l'aparell. Què farà amb el cap?

–Que Perico la talli per fer-la servir a les nanses.

–¿I l'espasa?

–Pots guardar-te-la si la vols.

–Sí, la vull –va dir el noi–. Ara hem de fer plans per a la resta.

–¿M'han estat buscant?

–Per descomptat. Amb els guardacostes i amb aeroplans.

–El mar és molt gran i un pot és petit i difícil de veure –va dir el vell. Va notar que era agradable tenir algú amb qui parlar en comptes de parlar només amb si mateix i amb el mar–. T'he trobat a faltar –va dir–. Què han peix?

–Un el primer dia. Un el segon i dos el tercer.

–Molt bo.

–Ara pescarem junts una altra vegada.

–No. No tinc sort. Jo ja no tinc sort.

–Al diable amb la sort –va dir el noi–. Jo portaré la sort amb mi.

–¿Què dirà la teva família?

–No m'importa. Ahir en vaig pescar dos. Però ara pescarem junts perquè encara tinc molt per aprendre.

–Hem d'aconseguir una bona llança i portar-la sempre a bord. Podeu fer el full d'un full de moll d'un vell Ford. Podem esmolar-la a Guanabacoa. Ha de ser esmolada i sense tremp perquè no es trenqui. El meu ganivet es va trencar.

–Aconseguiré un altre ganivet i enviaré esmolar el full de moll. Quants dies de brisa forta ens queden?

–Potser tres. Potser més.

–Ho tindré tot en ordre –va dir el noi–. Cureu-vos les mans, vell.

–Jo sé cuidar-me-les. De nit vaig escopir alguna cosa estranya i vaig sentir que alguna cosa s'havia trencat al meu pit.

–Cursi's també això –va dir el noi–. Estireu-vos, vell, i us portaré la seva camisa neta. I una mica de menjar.

–Porta'm algun diari de quan vaig estar absent –va dir el vell.

–S'ha de posar ben aviat, perquè tinc molt per aprendre i vostè m'ho pot ensenyar tot. Ha patit molt?

–Bastant –va dir el vell.

–Li portaré el menjar i els diaris –va dir el noi–. Descanseu bé, vell.

Li portaré medicina de la farmàcia per a les mans.

–No oblidis dir a Perico que el cap és seu.

–No. Ho diré.

En travessar la porta i baixar pel camí tallat per l'ús a la roca de corall anava plorant novament.

Aquella tarda hi havia una partida de turistes a la Terrassa, i mirant cap avall, a l'aigua, entre les llaunes de cervesa buides i les picues mortes, una dona va veure una gran espinada blanca amb una immensa cua que s'alçava i balancejava amb la marea mentre el vent de l'est aixecava un fort i continu onatge a l'entrada del port.

–¿Què és això? –va preguntar la dona al cambrer, i va assenyalar la llarga espinada del gran peix, que ara no era més que escombraries esperant que se l'emportés la marea.

–Tauró –va dir el cambrer. Un tauró.

Volia explicar-li què havia passat.

–No sabia que els taurons tinguessin cues tan belles, tan bellament formades.

–Ni jo tampoc –va dir l'home que l'acompanyava.

Allà dalt, al costat del camí, a la seva cabana, el vell dormia novament. Encara dormia de cara i el noi estava assegut al seu costat contemplant-lo. El vell somiava els lleons marins.