Robin Hood. Capítol 3
El petit grup va avançar primer en silenci; el cavaller i la jove pensaven encara en el perill que havien corregut, i tot un món d'idees noves s'agitava al cap del nostre jove arquer: per primera vegada admirava la bellesa d'una dona.
L'ingenu mussol experimentava ja els primers efectes de l'amor; adorava sense saber-ho la imatge de la bella desconeguda que cavalcava rere seu, i oblidava les seves cançons pensant en els seus negres ulls.
No obstant això, va acabar per comprendre les causes de la seva torbació, i es va dir recuperant la seva sang freda:
—Paciència, aviat la veuré sense la seva caputxa.
El cavaller va preguntar a Robín sobre els seus gustos, els seus costums i les seves ocupacions amb benevolència, però Robín li va respondre fredament, i no va canviar el to fins al moment en què es va ferir el seu amor propi.
—¿No temiste —va dir el foraster- que aquell miserable «outlaw» intentara venjar en tu el seu fracàs? No temeu fallar?
—Pardiez!, no, senyor, m'era impossible experimentar aquest últim temor.
—Impossible!
—Sí, el costum ha fet que els cops més difícils siguin per a mi un joc.
Hi havia massa bona fe i noble orgull en les respostes de Robín perquè el foraster es burlés, i va prosseguir:
—Series tan bon tirador com per encertar a cinquanta passos el que encertes a quinze?
—Quan es presenti una ocasió ho veureu.
El silenci va tornar a dominar durant alguns minuts, i el grup va arribar a un gran clar al qual el camí tallava en diagonal. En el mateix moment un ocell rapinyaire prenia alçada, i un cervatell, ensurt pel soroll dels cavalls, sortia de l'espessor i travessava l'arbreda per assolir l'altre costat.
—Atenció! —va etzibar Robín subjectant una fletxa entre les dents i col·locant-la a l'arc—, què preferís, la presa de ploma o la de pèl? Elegid.
Però abans que el cavaller hagués tingut temps de respondre, el cervat caia ferit de mort, i l'ocell descendia donant voltes cap al clar.
—Ja que no heu triat quan eren vius, triareu aquesta nit quan estiguin assedegats.
—Admirable! —va exclamar el cavaller.
—Maravilloso! —va murmurar la jove.
—Les vostres Senyories no tenen més que seguir dret el camí, i després d'aquell monticle veuran la casa del meu pare. ¡Saludos!, prenc la davantera per anunciar-vos a la meva mare i enviar el nostre ancià criat a recollir la caça.
Dit això, Robín va desaparèixer corrent.
—Un noble jove, ¿veritat, Mariana? —dieu el cavaller al seu acompanyant
—Un mussol encantador, i el més agermanat guardabosc anglès que jo hagi vist mai.
—És molt jove encara —va contestar ella.
—I probablement molt més del que podria semblar-nos per la seva alta estatura i el vigor dels seus membres. No podeu fer-vos una idea, Mariana, del que afavoreix el desenvolupament de les nostres forces la vida a l'aire lliure i com conserva la nostra salut; no passa així a l'atmosfera asfixiant de les ciutats —va afegir el cavaller sospirant.
—Crec, senyor Allan Clare —va replicar la jove dama amb fina somriure—, que els vostres sospirs tenen molt menys a veure amb els verds arbres del bosc de Sherwood que amb la seva encantadora dèria, la noble filla del baró de Nottingham.
—Teniu raó, Mariana, germana volguda, i, ho confieu, preferiria, si l'elecció depengués de la meva voluntat, passar els meus dies en aquests boscos, vivint en la xicota d'un «yeoman» i tenint com a dona Christabel, a asseure'm en un tron.
—Sss! aquí hi ha la xou —va dir Mariana interrompent el seu germà.
Una hora més tard, Gilbert Head va tornar a la casa portant sobre el seu cavall un home ferit que havia trobat en el camí; va baixar a l'estrany amb infinites precaucions del lloc on venia i el va portar a la sala mentre trucava a Margarita, ocupada a instal·lar als viatgers les habitacions del primer pis.
A la veu de Gilbert, Maggie va acudir.
—Mira, dona, aquí tens un pobre home que necessita les teves cures. Un gamberro li ha clavat la mà a l'arc amb una fletxa en el moment en què apuntava a un cérvol. Anem, bona Maggie, apressem-nos; aquest home està molt debilitat per la pèrdua de sang. Com et trobes, company? —va afegir l'ancià dirigint-se al ferit—. Valor, et curaràs.
Anda, aixeca una mica el cap i no estiguis tan abatut; ¡anímate, voto a bríos!, no es mor ningú perquè li hagin travessat la mà.
El ferit, recollit sobre si mateix i amb el cap entre les espatlles, baixava el front i semblava voler ocultar als seus amfitrions el seu rostre.
En aquell moment Robín va entrar a la casa i va córrer cap al seu pare per ajudar-lo a sostenir el ferit, però amb prou feines va posar els ulls en ell es va allunyar he fet senyes a l'ancià Gilbert indicant-li que volia parlar-li.
—Pare —va dir el jove en veu baixa—, cura d'ocultar als viatgers que estan a dalt la presència d'aquest ferit a casa nostra. Més tard sabreu per què. Sed prudent.
L'ancià va deixar Robín i va ser al costat del ferit. Un instant després, aquest va llançar un prolongat crit de dolor.
—Ah! maese Robín, ja en tenim una altra de les teves obres mestres —va dir Gilbert corrent al costat del seu fill i retenint-lo en el precís moment en què aquest anava a transposar el llindar de la porta.
—Què passa? —va replicar el jove ple de respectuosa indignació—. Creieu que...
—Sí, crec que ets tu qui ha clavat la mà d'aquest home a l'arc; al bosc no hi ha ningú més que tu capaç de tal destresa. Mira, el ferro d'aquesta fletxa et delata; té la nostra marca... ¡Ah! espero que ja no negaràs la teva falta.
I Gilbert li ensenyava el ferro de la fletxa que havia arrencat de la ferida.
—Doncs bé!, sí, pare meu, vaig ferir aquest home —va respondre fredament Robín.
L'expressió de l'ancià es va fer severa.
—És una cosa horrible i criminal, amic; ¿no estàs avergonyit d'haver ferit tan perillosament, per fanfarroneria, un home que no et feia cap dany?
—No sento ni vergonya ni remordiment per la meva conducta —va respondre Robín en to ferm—. La vergonya i el remordiment els té el que atacava a l'ombra uns viatgers inofensius i indefensos.
—Qui és llavors culpable d'aquesta felonia?
—L'home que heu recollit al bosc.
I Robín va relatar al seu pare el succeït amb tots els detalls.
—Et va veure aquest miserable? —va preguntar Gilbert amb inquietud.
—No, doncs va fugir enlaire i creient que era cosa del diable.
—Perdó la meva injustícia —va dir l'ancià estrenyent afectuosament les mans del muscle—. Crec que la fisonomia d'aquest home no m'és desconeguda —va afegir Gilbert després d'haver reflexionat un instant.
La conversa va ser interrompuda per l'arribada d'Allan i Mariana, als quals l'amo de la casa va donar cordialment la benvinguda.
A la tarda d'aquell mateix dia, la casa del guardabosc estava molt animada: Gilbert, Margarita, Lincoln i Robín, sobretot aquest últim, estaven afectats pel canvi i l'agitació que l'arribada d'aquests hostes havia introduït en la seva tranquil·la existència. Robín no es movia, però el seu cor treballava. La visió de la germana Mariana despertava en ell sensacions no conegudes fins aleshores i romania immòbil, submergit en una muda admiració; enrojolava, pal·lia, tremolava, quan la jove anava, parlava o mirava al seu voltant.
Mentre que Robín, assegut en un racó de l'estada, adorava Mariana en silenci, Allan i felicitava l'ancià per tenir tal fill; però Gilbert, que esperava saber coses sobre l'origen del seu fill en el moment menys pensat, sempre confessava que el jove no era el seu fill i relatava com i en quin temps un desconegut li havia portat al nen.
Així doncs, Allan es va assabentar amb assossec que Robín no era fill de Gilbert, i davant l'explicació d'aquest que el desconegut protector de l'orfe va arribar probablement de Huntingdon, ja que el «sheriff» d'aquell lloc era qui pagava anualment la pensió del nen, el cavaller va respondre:
—Huntingdon és el nostre lloc de naixement, i el deixem a penes fa uns dies. La història de Robín, bon guardabosc, podria ser certa, però ho dubto. Cap gentilhome de Huntingdon va morir a Normandia en l'època del naixement d'aquest nen, i mai vaig sentir dir que un membre de les nobles famílies del comtat es casés amb una francesa plebea i pobra. A la meva tornada a Huntingdon m'informaré minuciosament i m'esforçaré per descobrir la família de Robín; la meva germana i jo li devem la vida, ¡vulgui el cel que l'aconseguim i li paguem així el deute sagrat d'un etern agraïment!
—Ens extraviem en travessar el bosc de Sherwood per anar a Nottingham —va afegir Allan Clare— i conte amb posar-me novament en camí demà al matí. Voldries ser el meu guia, volgut Robín? La meva germana romandrà aquí confiada a les bones cures de la vostra mare i nosaltres tornarem al vespre. Està lluny d'aquí Nottingham?
—Aproximadament dotze milles —va respondre Gilbert—; un bon cavall no triga ni dues hores a fer el viatge.
Arribada la nit i tancades les portes, els nostres personatges es van asseure a la taula i van fer honor al talent culinari de la bona Margarita. El principal plat era un quart de venut assegut; maese Robín resplengia d'alegria, ell havia matat aquest cervatell ¡i ella es dignava trobar la carn deliciosa al paladar!
Sobtadament un xiulet prolongat que sortia de l'habitació ocupada pel malalt, va atreure les mirades dels comensals cap a l'escala que conduïa al pis de dalt, i amb prou feines es va esvair en l'aire el xiulet, una resposta semblant va remenar a certa distància, al bosc. Els nostres sis comensals es van estrènyer, un dels gossos guardians va llançar a la inquietud, i el silenci més absolut va tornar a ensenyorar-se dels voltants i de la llar del guarda.
—Aquí passa una cosa inusitada —va dir Gilbert—, i molt m'estranyaria que no hi hagués al bosc alguns personatges d'aquells que no senten el menor escrúpol a furgar les butxaques alienes.
—Solen arribar fins aquí els lladres? —va preguntar Allan.
—A vegades.
Mariana, en sentir aquestes paraules, va tremolar de terror i es va acostar a Robín involuntàriament. Robín va voler tranquil·litzar-la, però l'emoció li va deixar sense veu, i Gilbert, adonant-se dels temors de la jove, va dir somriure:
—Tranquil·litzeu-vos, noble senyoreta, tenim al vostre servei valerosos cors i bons arcs, i si els «outlaws» us plau aparèixer fugiran com ho han fet tantes vegades, sense emportar-se com a botí una altra cosa que una fletxa més avall de les seves jaquetes.
—Gràcies —va dir Mariana.
Robín anava a prosseguir amb paraules tranquil·litzadores quan es va escoltar un violent cop a la porta exterior de l'habitació; l'edifici va tremolar, els gossos enxampats davant el foc van brincar lladrant, i Gilbert, Allan i Robín es van abalançar cap a la porta mentre que Mariana es refugiava als braços de Margarita.
—¡Hola! —va plorar el guarda—. Quin groller visitant s'atreveix a destrossar així la meva porta?
Un segon cop encara més violent que el primer va ser la resposta; Gilbert va repetir la seva pregunta, però els furiosos lladrucs dels gossos van fer tot diàleg impossible, només a dures penes es va escoltar a la fi una veu sonora dominant el tumult i pronunciant aquesta fórmula sacramental:
—Obriu, per l'amor de Déu!
—Qui sou?
—Dos monjos de l'orde de sant Benet.
—Què voleu?
—Abric durant la nit i alguna cosa de dinar; ens hem extraviat al bosc i estem morts de fam.
—Tanmateix, la teva veu no és la d'un moribund; com vols que sàpiga si estàs dient la veritat?
—Pardiez!, obrint la porta i mirant-nos —va respondre la mateixa veu en un to al qual la impaciència feia menys humil—. Anem, obstinat guardabosc, ¿vas obrir-nos? Les nostres cames es doblen i els nostres estómacs grinyolen.
Gilbert consultava amb els seus hostes i dubtava quan una altra veu, una veu d'ancià tímida i suplicant va intervenir.
—Per l'amor de Déu!, obriu, bon guardabosc; us juro per les relíquies del nostre sant patró que el meu germà us ha dit la veritat.
—Bé, després de tot —va dir Gilbert de manera que l'escoltessin fora- som aquí quatre homes, i amb l'ajuda dels nostres gossos donarem bon compte d'aquesta gent siguin qui siguin. Vaig obrir. Robín, Lincoln, subjectat un moment als gossos, els soltareu si els maleters ens ataquen!
