Robin Hood. Capítol 7
Cansada de vagar davant la casa, Mariana, abandonada a si mateixa, va sentir desitjos de reunir-se amb el seu germà; Lance dormia enxampat al llindar de la porta; li va cridar, el va acariciar amb la seva blanca mà i es va marcar amb ell sense advertir Gilbert.
Durant llarg temps va anar la jove reflexionant i pensant en el pervenir del seu germà; després es va asseure al peu d'un arbre. Lance, el fidel animal, s'havia tombat al costat d'ella, i, amb l'hoquei aixecat, hi fixava els seus dos grans ulls rodons en què brillava la intel·ligència.
El sol no il·luminava ja més que la copa dels alts arbres i el crepuscle ensopegava els turons. Lance es va aixecar i va llançar queixats movent la cua.
Mariana, arrencada dels seus ensurts per aquesta advertència, es va penedir d'haver romàs tant de temps al bosc; però els alegres corretejos de l'animal en aixecar-se ella la van tranquil·litzar, i va emprendre el camí de tornada esperant encara el retorn d'Allan.
Sobtadament, Lance es va aturar; es va tensar sobre les seves potes, va estirar el coll i el llom, va aixecar les orelles, va arruïnar l'hoquei, va olfatejar l'aire, va rastrejar el camí i es va posar a lladrar amb ràbia.
Mariana tremolosa, va quedar clavada on era i va intentar percebre algun indici de la causa dels lladrucs del ca.
«Al millor és que s'acosta Allan», va pensar la jove escoltant.
Al voltant seu tot estava silenciós. Fins i tot el gos va cessar en els seus lladrucs; Mariana va deixar de tremolar. Però just quan, riunt-se dels seus temors, anava a continuar el seu camí, un so de passos precipitats es va escoltar en la brossa, i els lladrucs de Lance van tornar a elevar-se amb més fúria i ràbia que abans.
La por a caure en mans d'un «outlaw» va donar ales a la molta, i va anar a córrer pel sender; aviat va haver d'aturar-se desfasada, i a punt va estar d'esvair-se en sentir un home amb veu ruda i imperiosa:
—Cridau el vostre gos!
Lance, que havia quedat enrere per protegir la fugida de Mariana, acabava de saltar a la gola de l'individu que la perseguia.
—Cridau el vostre gos! —va plorar novament l'estrany—. No tinc intenció de fer-vos mal.
—Com sé que deis la veritat? —va respondre Mariana en to ferm.
—Fa molt que us podria haver clavat una fletxa al cor si fos un maldemptony; us repeteixo que crideu al vostre gos!
Els ullals de Lance ja havien esquinçat les seves robes i buscaven la seva carn.
A la primera veu de Mariana el gos va soltar la seva presa i es va col·locar al costat d'ella, sense perdre de vista el desconegut i mostrant-li les seves dents.
L'individu era un «outlaw», un d'aquests proscrits sense Déu ni llei que roben i assalten els guardaboscos menys valerosos que Gilbert i assassinen els viatgers indefensos. Aquest miserable, al rostre del qual es reflectia el crim, estava vestit amb un jubó i uns calçons de pell de cabra; un ample barret, brut i sobtat, tapava a mitges la seva llarga cabellera, que caia desordenadament sobre les seves espatlles. L'escuma que havia sortit de la boca del gos blanquejava la seva espessa barba; del seu costat pensava una daga, en una mà tenia l'arc i en l'altra les fletxes.
Malgrat el seu espant, Mariana simulava una gran sang freda.
—No us aproximeu —va dir la jove mirant-li imperiosament.
—De veritat, agermana molta —va dir el bandit després d'un moment de silenci—, de veritat que admiro el vostre valor i l'audàcia de les vostres paraules, però aquesta admiració no farà canviar els meus plans; sé qui sou, sé que arribeu ahir a casa de Gilbert Head, el guardabosc, en companyia del vostre germà Allan, i que aquest matí el vostre germà Allan va partir cap a Nottingham; sé tot això tan bé com vos; però també sé, i vos no ho sabeu, que les portes del castell de Fitz-Alwine es van obrir per deixar pas al senyor Allan, però que no es tornaran a obrir perquè surti.
—Què deis? —va exclamar Mariana dominada de nou pel terror.
—Dic que el senyor Allan Clare és presoner del baró de Nottingham.
—Déu meu! —va murmurar amb dolor la jove.
—I no ho lamento.
—Però, com us heu assabentat que el meu germà estava pres?
—Al diable les preguntes, preciosa!
I va fer un pas cap a Mariana, qui va retrocedir immediatament plorant:
—A ell, Lance, a ell!
El valent animal no esperava més que aquesta ordre per saltar a la gola del proscrit; però aquest, sens dubte acostumat a aquestes lluites, va agafar les dues potes davanteres del gos i, amb força irresistible, el va fer a vint passos; el gos, sense amedrentar-se, va tornar a la càrrega, i amb una hàbil finta, va atacar de banda en lloc d'atacar frontalment, va mossegar en els pèls que sortien per sota del barret del bandit, i va clavar tan profundament les seves dents que l'orella sencera es va arrencar i se li va quedar a la boca.
Un riu de sang va inundar el ferit, que es va recolzar en un arbre llançant espantosos rugits i blasfemant de Déu, i Lance, contrariat per no haver pogut ficar la dent en algun lloc resistent, va tornar a saltar.
Però aquest tercer atac havia de resultar-li fatal; el seu adversari, tot i que esgotat per la pèrdua de sang, li va assestar un cop tan violent sobre el crani amb el pla de la seva daga, que va rodar inert als peus de Mariana.
—Ara nosaltres dos! —va plorar el bandit després d'haver observat amb satisfacció la caiguda de Lance—. Nosaltres dos, preciosa... ¡Infern i condemnació! —va rugir passejant la seva mirada pels voltants—. Se n'ha anat!
S'ha salvat! Ah! Per tots els diables que no escaparà!
I es va llançar en persecució de Mariana. La pobra molta va córrer durant llarg temps sense saber si el sender que havia pres la conduiria a la casa de Gilbert Head. Malauradament, la lluna, la mateixa lluna que aquell precís moment il·luminava la fuga de Robín, va il·luminar l'escapada de Mariana; el seu vestit blanc la va trair.
—Per fi! —va exclamar el bandit—, ¡ja la tinc!
Mariana va escoltar aquestes horribles paraules: ¡Ja la tinc! i més àgil que una davall, més ràpida que una fletxa, va volar, va volar, va volar; però aviat, esgotada, desfallida, només va tenir forces per esquerdar per última vegada:
—¡Allan! Allan! Robín! Socors! Socors!
Va caure esvaïda.
Guiat pel blanc vestit, l'«outlaw» havia apressat la seva carrera encara més, i ja s'inclinava i estenia els braços per agarrar la seva presa, quan un home, un guarda que es trobava emboscat vetllant per la conservació del vedat reial, va intervenir:
—¡Hola! Miserable bellaco! No toquis a aquesta dona o ets home mort! Detent o et travesso!
El bandit va retrocedir, ja que el ferro de la pica del guardabosc tocava ja els seus calçons.
—Tira les fletxes! Tira l'arc! També la daga! El bandit va arrossegar les seves armes a terra.
—Molt bé, ara et fa la volta i plogui ràpid o et foragiti a flaixos.
Calia obeir; sense armes, no hi ha resistència possible. El proscrit es va allunyar vomitant torrents de blasfèmies i maldicions, i jurant venjar-se tard o d'hora. El guardabosc es va aplicar a reanimar la pobra Mariana, que jaia immòbil a l'herba com una blanca estàtua de marbre caiguda del seu pedestal; la lluna, enlluernant el seu pàl·lid rostre, augmentava la il·lusió.
La jove va ser traslladada a la vora d'una riera que corria no lluny d'allà; algunes gotes d'aigua sobre les seves sienes i el seu front la van reanimar, i, obrint els ulls, com si sortís d'un llarg somni, va exclamar:
—On estic?
—Al bosc de Sherwood —va respondre amb senzillesa el guardabosc.
En sentir aquesta veu que li era desconeguda, Mariana va voler aixecar-se i fugir de nou, però li van faltar les forces; va ajuntar les mans i va dir amb veu suplicant:
—No em feu mal, teniu pietat de mi!
—Tranquil·litzeu-vos, senyoreta, el miserable que es va atrevir a atacar-vos és molt lluny de nosaltres, i si ho intentés de nou hauria de vore-les amb mi abans de tocar un plec del vostre vestit.
Mariana, tremolant, llançava mirades espantades al voltant d'ella; no obstant això, la veu que semblava amistosa.
—Senyoreta, voleu que us condueixi al meu «hall»? Sereu ben acollida, us ho juro. Allà hi ha moltes persones que us atendran i us consolaran, joves forts i vigorosos que us defensaran i un ancià per servir-vos de pare. Venid.
Hi havia tanta cordialitat i franquesa en aquests oferiments que Mariana es va aixecar instintivament i va seguir l'honrat guardabosc sense dir una paraula.
L'aire fresc i la marxa van fer aviat que hi tornés la intel·ligència i la sang freda; va estudiar atentament l'aspecte del seu guia, i, com si un secret pressentiment l'advertís que el desconegut era amic de Gilbert Head, va dir:
—On anem, senyor? Condueix aquest camí a la casa de Gilbert Head?
—Com! —Coneixeu Gilbert Head? De debò sou la seva filla? ¿Haurà guardat silenci respecte a la possessió de tan marrec?
—Esteu en un error, senyor; no soc la filla de Gilbert Head sinó la seva amiga, el seu hoste des d'ahir.
—És impossible anar aquesta nit a casa de Gilbert; està massa allunyada d'aquí; però el «hall» del meu oncle està a dos passos; estareu a fora, i perquè els vostres amfitrions no s'inquietin aniré a portar-los notícies vostres.
—Mil gràcies, senyor; accepto el vostre oferiment, doncs em moro de fatiga.
—Doneu-vos al braç de Petit Joan, el qual us portaria si calgués i sense cansar-se més del que es cansa la branca d'arbre que sosté una tórtola.
—Petit Joan, Petit Joan —va murmurar estranyada la jove mentre aixecava el cap per abastar amb la mirada la colossal estatura del seu acompanyant—. Petit Joan!
—Sí, Petit Joan, apodat així perquè té sis peus i sis polzades d'alt, perquè les seves espatlles són amples, perquè d'un cop mata un bou, perquè les seves cames fan sense aturar-se quaranta milles angleses, perquè no hi ha ballarí, corredor, lluitador ni caçador que pugui fer-li rendir-se, i, en fi, perquè els seus sis cosins, els seus companys, els fills de sir Guy de Gamwell, són tots més baixos que ell; heus ací la raó, senyoreta, que el que té l'honor de donar-vos el seu braç sigui cridat per tots els que el coneixen Petit Joan.
Així, xerrant i riallant, Mariana i el seu company es van encaminar cap al «hall» de Gamwell; aviat van arribar a la part part del bosc, i, allà, un magnífic panorama va aparèixer davant d'ells.
—Allà a baix, a la dreta del poble i de l'església, ¿no veieu —va dir Petit Joan al seu acompanyant— aquest gran edifici les finestres del qual, a mig obrir, deixen escapar vives claredats? Ho veieu, miss? Doncs bé, és el «hall» de Gamwell, la casa del meu oncle. No hi ha lloc més confortable a tot el comtat, ni a tot Anglaterra un racó natural més marrec. Què us sembla, miss?
Mariana va aprovar amb un somriure l'entusiasme del nebot de sir Guy de Gamwell.
—Apressem el pas, miss —va continuar aquest—, el ruixat de la nit és abundant i no voleu veure'ns tremolar de fred quan deixeu de tremolar de por.
Ben aviat, una ximpleria de gossos va acollir sorollosament Petit Joan i el seu acompanyant. El jove va moderar les seves manifestacions d'alegria amb rudes paraules d'amistat i amb algun bastonet als més turbulents, i després d'haver passat davant grups de servidors a les cares dels quals es traslluïa l'estranyesa i que el van saludar respectuosament, va entrar a la sala principal del «hall», just quan tota la família s'asseia a la taula per sopar.
—El meu bon oncle —va venir el jove conduint de la mà Mariana cap a un xiclet en què s'asseia el venerable sir Guy de Gamwell—, us demano hospitalitat per a aquesta germana i noble senyoreta. Gràcies a la providència, de la qual no he estat més que un indigne instrument, acaba d'escapar a la fúria d'un infame «outlaw».
Els sis cosins de Petit Joan admiraven Mariana amb la boca oberta, mentre que les dues filles de sir Guy s'avançaven amb un apressament ple de gràcia cap a la viatgera.
—Bravo! —deia el patriarca del «hall»—. ¡Bravo, Petit Joan!, ja ens contaràs com a actua't per no ensumar aquesta jove en acostar-t'hi en plena nit i enmig del bosc, i com l'inspires confiança perquè es decidís a seguir-te sense conèixer-te i ens fes l'honor de venir a acollir-se sota el nostre sostre. Noble i agermanada senyoreta, sembla atapeïda i cansada. Bé! Sentaos aquí, entre la meva esposa i jo; una mica de vi generós us retornarà les vostres forces; les meves filles us conduiran immediatament a un bon llit.
Van esperar que Mariana es retirés a la seva alcova per demanar a Petit Joan un relat detallat de les seves aventures de la nit, i Petit Joan va acabar la seva narració anunciant que anava a posar-se en camí cap a la casa de Gilbert Head.
—Doncs bé! —va exclamar William, el més jove dels sis Gamwell—, ja que aquesta dama és amiga del bon Gilbert i de Robín, el meu company, vull anar amb el cosí Petit Joan.
Petit Joan i Will van deixar immediatament la taula i van prendre el camí del bosc.
