Robin Hood. Capítol 2
Han transcorregut quinze anys des d'aquell esdeveniment; la calma i la felicitat no han deixat de regnar sota el sostre del guardabosc, i l'orfe creu encara ser l'estimat fill de Margarita i de Gilbert Head.
Un bella matí de juny, un home d'avançada edat, vestit com un pagès acomodat i muntat en un vigorós pony, recorria el camí que condueix pel bosc de Sherwood, al bonic poble de Mansfeldwoohaus.
El cel estava net. La cara del nostre viatger s'alegrava sota la influència de tan bell dia; el seu pit es dilatava, respirava a ple pulmó, i amb veu forta i sonora llançava a l'aire l'estrep d'un vell himne sajón, un himne a la mort dels tirans.
De ben segur una fletxa va passar xiulet al costat de la seva orella i va anar a incrustar-se a la branca d'un roure a la vora del camí.
El pagès, més sorprès que assenyat, es va enfilar a baix del seu cavall, es va amagar rere un arbre, va tovar el seu arc i es va disposar a defensar-se.
Però per més que va sentir el sender en tota la seva longitud, per més que va escrutar amb la mirada els monticles del voltant i va aplicar l'oïda als menors sorolls del bosc, res va veure, ni va escoltar res, i no va saber què pensar d'aquell atac imprevist.
—Vegem —va dir—, ja que la paciència no condueix a res, provem amb l'astúcia.
I calculant segons la direcció de la trajectòria de la fletxa el lloc on podia estar apostat el seu enemic, va disparar un dard cap a aquell costat amb l'esperança d'ensumar el maleïdor o de provocar-lo perquè es mogués. La fletxa va enfonsar l'espai, va anar a clavar-se a l'escorça d'un arbre, i ningú va respondre a aquella provocació. Ho aconseguiria potser un segon dard? Aquell segon dard va partir, però va ser detingut en ple vol. Una fletxa llançada per un arc invisible va anar a interceptar el seu camí, gairebé en angle recte, per sobre del sender, i el va fer caure a terra fent piruetes. El cop havia estat tan ràpid, tan inesperat, anunciava tanta destresa i tan gran habilitat de mà i d'ull, que el pagès, martellejat i oblidant tant perill, va saltar del seu amant.
—Quin tir! Quin tir tan marrec! —va plorar mentre brincava pel llindar de l'espessor mirant de descobrir el misteriós arquer.
Una rialla alegre va respondre a aquelles exclamacions, i no lluny d'allà una veu argentina i suau com la d'una dona va cantar:
«Hi ha passes al bosc, hi ha flors a la part partionada dels grans boscos...»
—Oh! És Robín, el desvergonyit Robín Hood qui canta. Veuen aquí, fill meu. De manera que t'atreveixes a disparar contra el teu pare? Per Sant Dunstand, vaig creure que els «outlaws» volien la meva pell! Oh! Ets un mal mussol! ¡Prendre per blanc el meu cap gris! Ah! Vaja —va afegir el bon ancià—, vaja, quina travessia!
Un jove que semblava tenir vint anys, encara que en realitat no tingués més que setze, es va aturar davant el vell pagès, en qui sens dubte ja hauran reconegut el bon Gilbert Head del primer capítol de la nostra història.
Aquell jove somreia tenint respectuosament a la mà el seu barret verd, guarnit amb una ploma de gola. Una massa de cabells negres lleugerament ondulats coronava un front ample més blanc que l'ivori. Els parpells, replegats sobre si mateixos, deixaven brotar els fulgors de dues pupil·les d'un blau fosc, la llum del qual es vetllava sota la franja de les llargues pestanyes que projectaven la seva ombra fins a les seves muscleres rosades.
L'aire sec havia torrat aquella noble fisonomia, però la satinada blancura de la pell reapareixia en el naixement del coll i per sota dels punys.
Un barret amb una ploma de gola per plomall, un jubó de drap verd de Lincoln lligat a la cintura, botes altes de pell de daina, un parell d'«unhege sceo» (borceguíes sajons) amarrats amb fortes corretges per sobre dels turmells, un tahalí clavetejat de brillant acer suportant un carcaj ple de fletxes, la petita banya i el ganivet de caça a la cintura, i l'arc a la mà, constituïen l'atuvi i equip de Robín Hood, i el seu conjunt ple d'originalitat estava lluny d'ocultar la bellesa adolescent.
—Perdoneu-me, pare. No tenia cap intenció de ferir-se.
—Pardiez! Et crec, fill, però podia haver ocorregut; un canvi en la velocitat del meu cavall, un pas a esquerra o dreta de la línia que seguia, un moviment del meu cap, una tremolor de la teva mà, un error de la teva punteria, qualsevol cosa, en fi, i el teu joc hagués estat mortal.
—Però la meva mà no ha tremolat, la meva punteria és sempre segura. Així que no em feu retrets, pare, i perdoneu-me la meva travessia.
—Te la perdo de tot cor.
Després va afegir amb un ingenu sentiment d'orgull, que sens dubte havia reprimit fins al moment per tal de reprendre l'imprudent arquer:
—I pensar que és alumne meu! Sí, he estat jo, Gilbert Head, qui primer li va ensenyar a manejar un arc i a disparar una fletxa. L'alumne és digne del mestre i, si continua, no hi haurà tirador més destre a tot el comtat, ni tan sols a tot Anglaterra.
—Que el meu braç dret perdi la seva força, que ni una sola de les meves fletxes assoleixi el seu blanc si mai oblido el vostre amor, pare.
—Fill, ja saps que no sóc el teu pare més que de cor.
—Oh! No em parleu dels drets que sobre mi us falten, perquè si la natura us els ha negat, els heu adquirit amb una entrega i abnegació de quinze anys.
—Al contrari, en vam parlar —va dir Gilbert, reemprenent el seu camí a peu i portant de la brida al pony al qual un vigorós xiulet havia cridat a l'ordre—, un secret pressentiment m'avisa que ens amenacen pròximes desgràcies.
—Quina idea tan loca, pare!
—Ja ets gran, ets fort, i estàs ple d'energia, gràcies a Déu; però el porvenir que s'obre davant teu no és el que endivinaves quan sent petit i feble nen, ora malhumorat, ora alegre, creixies sobre els genolls de Margarita.
—Què importa això! Només desitjo una cosa, i és que el pervenir sigui com el passat i el present.
—Envelliríem sense cap pena si es desvetlla el misteri del teu naixement.
—Mai heu tornat a veure el valent soldat que em va confiar a vós?
—No he tornat a veure-ho mai, i només un cop vaig rebre notícies seves.
—Potser ha mort a la guerra.
—Potser. Un any després de la teva arribada, vaig rebre per mitjà d'un desconegut missatger un sac de diners i un pergamí segellat amb lacre, però el segell del qual no tenia armes. Entregui el pergamí al meu confessor, i aquest el va obrir revelant-me el contingut següent, paraula per paraula: "Gilbert Head: Fa dotze mesos vaig posar un nen sota la teva protecció, i contreu el compromís de pagar-te una renda anual pels teus esforços; aquí te l'envia; em marxo d'Anglaterra i ignoro quan tornaré. En conseqüència, he pres les disposicions necessàries perquè tots els anys cobris la suma deguda. Per tant, només hauràs de presentar-te el dia del venciment a l'oficina del «sheriff» de Huntingdon, i allà et pagaran. Educa el mussol com si fos el teu propi fill; a la meva tornada vindré a reclamar-te'l". Ni signatura, ni data. D'on venia aquell missatge? Ho ignoro. Però si hem de morir abans que aparegui el desconegut cavaller, una gran tristesa enverinarà la nostra última hora.
—Quina és aquesta gran pena, pare?
—La de saber-te sol i abandonat a tu mateix, i entregat a les teves passions quan siguis un home.
—La meva mare i vos teniu encara llargs dies de vida per davant.
—Sap Déu!
—Déu ho permetrà.
—Feu la seva voluntat! En qualsevol cas, si una mort pròxima ens separa, has de saber, fill meu, que tu ets el nostre únic hereu; la cabana on has crescut és teva, el terreny que l'envolta és de la teva propietat i, amb els diners de la teva pensió acumulat des de fa quinze anys, no hauràs de témer a la misèria i podràs ser feliç si ets prudent. La desgràcia t'ha acompanyat des del teu naixement i els teus pares adoptius s'han esforçat a reparar aquesta desgràcia. Pensaràs sovint en ells, que no ambicionen una altra recompensa.
L'adolescent s'enterrava; les llàgrimes començaven a brotar d'entre els seus paròdies.
—En camí, «Gip», el meu bon pony —va afegir l'ancià pujant-se a la cadira—, he d'apressar-me a anar a Mansfeldwoohaus i tornar, altrament Maggie posarà una cara tan llarga com la més llarga de les meves fletxes. Mentrestant, volgut fill, exercita la teva destresa i no trigaràs a igualar Gilbert Head en els seus millors dies... Fins a la vista.
Robín es va divertir durant uns instants esquinçant amb les seves fletxes les fulles que escollia amb la vista al cim dels arbres més alts; després, cansat d'aquest joc, es va ficar sobre l'herba a l'ombra d'un clar.
Un prolongat roc en el fullatge i els cruixits precipitats de la brossa van venir a torbar els pensaments del nostre jove arquer; va aixecar el cap i va veure una daurada assenyada que travessava l'espessor, es llançava a través del clar i tornava a desaparèixer a les profunditats del bosc.
L'instantani projecte de Robín va ser prendre el seu arc i perseguir l'animal; però, per instint de caçador o per casualitat va examinar el lloc per on aquest havia sortit, i va veure a certa distància un home acorralat després d'un monticle, que dominava el camí; des del seu amant l'home podia veure sense ser vist tot el que passava pel sender, i esperava ull avizor, amb la fletxa preparada.
De ben segur el bandit o caçador va disparar una fletxa en direcció al camí i es va aixecar a mitges com per saltar sobre el seu blanc; però es va aturar, va proferir un enèrgic jurament, i va tornar a posar-se a l'aguait amb una fletxa al seu arc.
Aquella nova fletxa va ser seguida, com la primera, d'una odiosa blasfèmia.
«¿A qui dispara? —es va preguntar Robín—. ¿Estarà tractant de donar a un amic un ensurt com el que jo di aquest matí al vell Gilbert? El joc no és dels més fàcils. Però no veig res al lloc on apunta; no obstant, ell sí que ha de veure alguna cosa, perquè està preparant la tercera fletxa».
Robín anava a abandonar el seu amant per mirar de veure el desconegut i mal tirador quan, apartant sense voler algunes branques d'un faig, va veure, detinguts a l'extrem del sender i al lloc on el camí de Mansfeldwoohaus forma un colze, a un cavaller i una jove dama que semblaven molt inquiets, i dubtaven si havien de tornar o afrontar el perill. Els cavalls resoplaven i el cavaller passejava la seva mirada per tot arreu per tal de descobrir l'enemic i fer-hi front, alhora que s'esforçava a calmar el terror del seu acompanyant.
De ben segur la jove va donar un crit d'angoixa i va caure gairebé esvaïda: una fletxa acabava d'incrustar-se al pom de la seva cadira.
Sens dubte, l'home que estava amagat era un vil assassí.
Presa d'una generosa indignació, Robín va triar en el seu carcaj una de les seves més agudes fletxes, va blar el seu arc i va apuntar. La mà esquerra de l'assassí va quedar clavada a la fusta de l'arc que amenaçava de nou el cavaller i la seva companya.
Rugint de còlera i de dolor, el bandit va tornar el cap i va tractar de descobrir d'on procedia aquell atac imprevist.
Però l'esvelta talla del nostre jove arquer li mantenia amagat rere el tronc d'un faig, i el color del seu jubó es confonia amb el del fullatge.
Robín podria haver matat el bandit, però es va comptar amb ensumar-lo després d'haver-li castigat i li va disparar una nova fletxa que es va emportar el seu barret a vint passos.
Ple de vertigen i espant, el ferit es va aixecar i, mentre s'aguantava amb la mà sana la mà ensangonada, va aullar, va patalejar, i va girar durant una estona sobre si mateix, va passejar la seva osca mirada per tot el soto al seu voltant, i va fugir plorant:
—És el dimoni! El dimoni! El dimoni!
Robín va saludar la marxa del bandit amb una rialla alegre, i va sacrificar una última fletxa que, després d'haver-lo esperonat mentre corria, hauria d'impedir-li seure durant llarg temps.
Passat el perill, Robín va sortir del seu amagatall i es va recolzar despreocupadament al tronc d'un roure a la vora del sender; es preparava per donar la benvinguda als viatgers, però quan aquests, acostant-se al trot, li van veure, la jove dama va llançar un crit i el cavaller se'n va anar cap a ell amb l'espasa a la mà.
—A la fi et veig, miserable! A la fi! —va exclamar el cavaller donant mostres de la còlera més violenta.
—No sou un assassí, per contra, sóc jo qui us va salvar la vida.
—On és llavors l'assassí? Parla o t'obro el cap.
—Escolta'm i ho sabreu —va respondre fredament Robín—. Respecte al d'obrir-me el cap, ni hi somieu, i permeteu-me fer-vos notar, senyor, que aquesta fletxa, la punta de la qual es dirigeix cap a vós, travessarà el vostre cor abans que la vostra espasa rutlli la meva pell. Tinc-vos per advertit i escolta'm amb tranquil·litat: diré la veritat.
—Escolto —va contestar el cavaller fascinat per la sang freda de Robín.
—Anem, senyor —va replicar Robín—, mira'm i estareu d'acord que no tinc l'aspecte d'un bandit.
—Sí, sí, fill meu, ho confio, no tens aspecte de bandit —va dir a la fi el foraster després d'haver considerat amb deteniment Robín. El front radiant, la fisonomia plena de franquesa, els ulls en què xiscomiava el foc del valor, els llavis que s'entreobrien en un somriure de legítim orgull, tot en aquest noble adolescent inspirava, ordenava confiança.
—Dieu qui ets, i conduïu-vos, et rutlla, a un lloc on les nostres cavalcades puguin menjar i descansar —va afegir el cavaller.
—Amb plaer; seguidme.
—Però accepta abans els meus diners, mentre que t'arriba la recompensa de Déu.
—Guardau el vostre or, senyor cavaller; l'or m'és inútil, no tinc necessitat d'or. M'anomeno Robín Hood i viu amb el meu pare i la meva mare a dues milles d'aquí, a la part part part del bosc; veniu, trobareu a la nostra caseta una cordial hospitalitat.
La jove, que fins al moment s'havia mantingut apartada, es va acostar al seu cavaller, i Robín va veure resplendent el deslletament de dos grans ulls negres sota el caputxó de seda que preservava el seu cap de la frescor del matí; també va apreciar la seva divina bellesa, i la va devorar amb la mirada mentre s'inclinava cortèsment davant d'ella.
—Hem de creure en la paraula d'aquest jove? —va preguntar la dama al seu cavaller.
Robín va anar el cap orgullosament, i, sense donar al genet temps per respondre, va exclamar:
—Deixaria d'existir bona fe sobre la terra. Els dos forasters van somriure; ja no dubtaven.
