L'escena recordava el duel corrent entre dos protagonistes d?una pel·lícula de cowboys que es persegueixen revòlver en mà.
Amagant-se darrere dels matolls, enganxats als murs, amagats darrere de caixes i taulers, cadascun dels adversaris tractava, per tots els mitjans al seu abast, de no ser descobert per l'altre i, alhora, tenir-lo al seu abast.
De sobte, com per casualitat, tots dos van lliscar recolzats contra la mateixa paret i van anar a quedar cara a cara. Espantats, van retrocedir uns passos, però immediatament després, amb una cridòria ensordidora, es van llançar a una baralla cos a cos.
El més notable d'aquesta escena real és que els dos protagonistes d?aquest joc de l'amagatall no eren dos homes, sinó dos joves keas, aquests nestòrrids de Nova Zelanda, grans com corbs. Al costat dels micos, els dofins i els corbs corax, aquests papagais s'inclouen entre els animals que més juguen, quan són joves, i que més fantasia posen en els seus jocs.
Totes dues coses van quedar demostrades a l'escena que acabem de descriure. En la seva lluita es van agafar amb els seus forts pics corbs de lloro com si tractessin de provar les seves forces, de la manera com ho fan els bavaresos en la seva coneguda competició de força als dits. La força dels keas en els seus becs és tal que se'ls pot arrossegar pedres o grans arrels seques que arriben a pesar fins a vint-i-dos vegades el pes del seu cos.
A diferència del que passa als jocs esportius dels éssers humans, en els desafiaments dels animals no hi ha ni vencedors ni vençuts. Si triomfa el més fort, immediatament es posa a representar el paper de vençut i permet fins i tot que els més febles n'abusin.
El combat esportiu dels dos papagais va continuar amb diverses alternatives, fins que tots dos es van cansar del joc i van decidir "canviar d'esport" i passar a fer exercicis d'equilibri, mantenint-se sobre una poteta mentre amb l'altra intentaven colpejar el cap del seu company de joc, com faria un lluitador de karate, i fer caure el rival de la branca sobre la qual lluita. Qui aconseguia fer caure l'altre, passava a ocupar el «fort», fins que, alhora, era obligat a caure.
Quan els keas es posen a jugar sobre la neu, ens recorden els jocs infantils dels nostres nens a les primeres nevades. L'etòleg ha pogut observar com es posen a ballar sobre la neu seguint un ritme de vals. Són capaços també de fer boles de neu que empenyen amb el front i les fan rodar fins que arriben a uns vint centímetres de diàmetre. En aquests jocs hi participen tres o quatre joves keas.
Amb excepció del macaco de cara vermella del Japó, els keas són els únics animals que he vist jugar amb boles de neu.
En veure'ls retozar així, no és estrany que a algú se li acudís dir: «Només faltaria que llisquessin en trineu.» I no seria una broma, ja que ho fan realment, encara que sigui d'una manera una mica peculiar: volen una mica; quan estan a l'aire s'enlairen les ales i es deixen caure, com un planador, fins arribar a la neu i relliscar sobre ella fregant-la amb les plomes del pit.
El bany sembla exercir, igualment, una gran atracció sobre aquests intel·ligents nestòrids, especialment a l'hivern, quan l'aigua està molt freda. Les aus busquen una riba d'aigües poc profundes i s'hi submergeixen, a poc a poc al principi, com si haguessin de vèncer cert temor innat. Però gairebé de seguida s'introdueixen per complet, fiquen el cap sota l'aigua diverses vegades, fan una pirueta cap avall, se sacsegen l'aigua i es tornen a ficar al riu per realitzar la seva segona prova d'habilitat; nedar d'esquena. Aquesta escena del bany és característica. Com ja hem dit, hi ha ocasions en què sembla que a l'ocell li costa feina superar el seu temor a l'aigua freda, però la majoria de vegades és com si el bany li produís plaer, i xipolleja amb moviments còmics, com els que faria un pallasso que volgués divertir els seus espectadors. I és que aquesta actuació, aparentment inútil, té un objectiu concret: guanyar-se el respecte i la consideració dels altres joves keas que ho estan contemplant.
També tenen raó de ser els jocs sexuals que practica el jove kea encara no madurat sexualment. Aquest és un fenomen que es dóna rarament al regne animal. Enmig d'un dels seus jocs d'amagatall, o de policies i lladres, de cop i volta un dels mascles comença a fer un ball davant d'una de les jovenetes. És una dansa molt breu, però que reprodueix una de les parts més eficaces de la dansa d'amor ritual dels adults. Com un petit atleta sobre la lona de molls, el kea es posa a saltar amb les dues potetes juntes i sense moure's de lloc. Mentre salta no deixa de mirar la femella que li agrada. Mesos després, quan hagi assolit la seva maduresa sexual, això us servirà per augmentar les seves possibilitats d'agradar a les femelles amb l'autèntica dansa nupcial. Els keas mascles que de «nois» no van practicar aquest joc amorós, tenen moltes més dificultats per aconseguir aparellar-se.
També als ximpanzés hi ha una circumstància semblant, amb conseqüències encara més transcendentals: s'ha demostrat que els que de petits no juguen «a les baralles» amb femelles de la seva edat, d'adults són totalment incapaços d'aparellar-se.
iQui de nen no juga a l'amor, després no es casa! Tan greus poden ser les conseqüències quan no es deixa jugar els joves.
Experiments realitzats amb cabretes de poca edat han demostrat que per a elles el joc és una necessitat interna. S'enganxen les unes a les altres, corren com si tractessin d'escapar d'un enemic que només existeix en la seva imaginació, fan cabrioletes a l'aire, es topen, juguen a defensar els seus «forts», com els keas –i els nens– ia molts altres jocs. Si se'ls impedeix jugar durant sis dies seguits i passat aquest temps se'ls torna a permetre fer-ho, les cabretes juguen com en una orgia frenètica, durant molt més temps i amb més intensitat que abans de la suspensió.
Amb això es prova que els animalets tenen una necessitat «íntima» de recuperar el temps i els jocs perduts. I una mica més: la compensació d'un impuls intern no satisfet, mitjançant una activitat exagerada quan cessa l'impediment, prova que aquest impuls correspon a un instint, segons afirma Konrad Lorenz.
Sembla que, efectivament, hi ha en els animals un instint del joc. Això no s'ha de prendre com una simple manera de parlar, sinó amb tot el rigor científic que correspon al concepte expressat per la paraula instint.
El joc, a l'home com als animals, és la compensació de l'instint d'agressió o por.
El joc, doncs, com els altres instints, és una invenció de la natura (que en aquest cas només es dóna en els mamífers i les aus) i, conseqüentment, malgrat que, com a activitat, no té tota utilitat pràctica en el moment en què es realitza i només serveix per «divertir» l'animal que juga, té un significat vital per a l'existència. Quina pot ser aquesta «utilitat inútil» del joc?
Observem un grup de magots, aquests micos del nord d'Àfrica que també juguen a les roques de Gibraltar en total llibertat.
En les bordes d'aquests entremaliats micos és un costum freqüent realitzar proves de valor, en la forma d'una sèrie de salts cabdals sobre roques llises situades a una altura des de la qual la caiguda significaria la mort. Si s'observa atentament, hom pot adonar-se que el mico jove que fa un d'aquests salts, abans de cadascun somriu com un artista que farà el seu salt mortal a la cúpula del circ. Però al magot aquest somriure no expressa superioritat ni alegria, sinó simplement una mica més lògic: por.
No és estrany que, com a conseqüència d'un d'aquests salts, algun mico perdi la vida o resulti greument ferit. A l'hospital Militar britànic de Gibraltar gairebé sempre hi ha més d'un d'aquests micos, enguixat. I continua com a pacient fins que està completament curat. Els micos ferits no escarmienten amb la caiguda sinó que quan tornen a estar en forma repeteixen la seva prova de valor tractant sempre de superar els seus companys.
El que amb això pretenen no és, com es va creure anteriorment, seguir un entrenament de destresa i agilitat, ja que els micos de Gibraltar, quan són adults, no repeteixen mai aquesta audàcia inútil. Els adults, quan salten, sempre busquen el lloc més segur i menys arriscat. La seguretat és com un manament per a ells. Es tracta, com en el cas del bany dels keas que semblen divertir-se ficant-se en aigua gelada, de fer «fetes» capaces de conquerir-los respecte i consideració al si del grup.
Així, mitjançant els seus jocs, els animals estableixen el seu rang a la jerarquia de l'horda. La posició que cada individu assoleix no ho aconsegueix gràcies a la violència demostrada en baralles estúpides, ja que les agressions al si del grup actuen de manera destructiva i desocialitzadora. En comptes d'això, l'impuls a l'acció pren un altre camí, que condueix al mateix objectiu de la classificació jeràrquica de l'individu, però no exigeix l'obligatorietat d'arribar a una enemistat personal.
Aquest és el sentit del joc, mitjançant el qual els joves esdevenen membres d'una societat ordenada jeràrquicament.
Els ximpanzés que viuen en llibertat poden aconseguir el mateix de manera diferent, però també mitjançant el joc. En la seva horda és més respectat aquell que en el seu diari atac de fúria organitza l'escàndol més gran.
Al grup de ximpanzés amb què la doctora Jane van Lawick-Goodall va aconseguir establir amistat, a l'Àfrica oriental, el ximpanzé Mike pertanyia a la «baixa classe mitjana». Un bon dia es va colar a la tenda de campanya de la famosa zoòloga i va ensopegar amb un bidó de benzina buit. Per casualitat es va produir en aquell moment el seu atac de fúria i va llançar la llauna buida, que va caure sobre darrere que hi havia a terra, produint un soroll infernal. Aquest sorollós espectacle va impressionar tant els altres ximpanzés, que Mike , sense més ni més, a partir d'aquell moment va ser reconegut com el «número u» de l'horda.
Però no només mitjançant l'esport i l'espectacle poden els micos i els antropoides aconseguir un alt rang i consideració a les seves respectives comunitats, sinó també mitjançant la realització de tasques especialment intel·ligents. Això ho prova la història d'Abu Hassan, un ximpanzé especialment llest del zoològic del Bronx, a Nova York.
Estant tancades les finestres del lloc on dormien set set ximpanzés, de manera que els antropoides no poguessin veure res del que passava fora, el professor Ernest Menzel, que volia comprovar si aquests animals estan en condicions de comunicar als seus companys novetats importants i alhora complicades, va agafar de la mà a Abu Hassan i es va posar de la mà a Abu Hassan. Va anar amagant alguns objectes: un plàtan sota una pedra, una pilota en una caixa de fusta, una serp de plàstic després d'uns matolls..., en total divuit objectes diversos que causen alegria o temor als ximpanzés.
Què faria Abu Hassan? No diria res a aus camarades de jocs i es quedaria amb les llaminadures que més li agradaven i les joguines i s'alegraria diabòlicament quan per casualitat algun dels altres ensopegués amb la serp i saltés pels aires ple de terror?
Res d'això. Quan el professor Ernest Menze va acabar el seu passeig, Abu Hassan va expressar obstinadament el seu desig de treure de la casa els seus companys i recórrer el jardí amb ells per ensenar-los totes les coses belles i prevenir-los d'on eren les desagradables, com l'horripilant serp.
El prestigi i la importància de poder-los ensenyar tot allò als seus companys li produïa clarament al ximpanzé més alegria que actuar egoistament, guardar silenci i quedar-se amb totes aquestes delícies per a ell sol.
Es va demostrar, en primer lloc, que Abu Hassan recordava l'emplaçament dels divuit amagatalls encara millor que el mateix professor. Els pares que, en arribar Pentecosta, i seguint el costum tan estès a Alemanya, amaguen els ous de Pasqua perquè els seus. fills els busquin, saben com de difícil resulta després trobar els dolços, la xocolata o el massapà que els seus fills no van trobar. Al jove ximpanzé, no obstant, no li va costar la menor feina. Al contrari, va fer «el més difícil encara» i en mostrar-los els amagatalls als seus amics no va seguir el mateix ordre que havia portat el professor, sinó un totalment diferent, d'acord amb el grau d'importància per a ell: primer els va ensenyar els amagatalls dels plàtans, després d'altres en què també hi havia plàtans, però en menor quantitat; seguidament els va portar on estaven amagades les pomes, ia continuació a les pastanagues.
Només després d'haver-los ensenyat tot el menjar, els va tocar el torn a les joguines. Va resultar especialment interessant el comportament d'Abu Hassan quan el grup, a la recerca dels amagatalls, s'aproximava al lloc on hi havia la serp de plàstic. De sobte es va quedar immòbil, com si s'hagués convertit en una estàtua, obria seguidament els braços i es posava davant del grup com si volgués avisar-los: «i Alt tothom, perill!» Després li donava a la cara una expressió preocupada, trista. Immediatament els altres ximpanzés feien uns passos enrere, s'abraçaven els uns als altres, com solen fer en casos de greu necessitat, i es quedaven mirant endavant amb els ulls enormement oberts com si esperen veure una terrible aparició.
A poc a poc, Abu Hassan es va aproximar precavidament al matoll, va alçar amb dos dits la branca sota la qual estava la serp (ide goma!), de manera que l'animal quedés visible durant un segon, i seguidament va fer un salt enrere amb un crit de pànic i va tornar al costat dels seus companys. A partir d'aquell moment els ximpanzés feien una volta sempre que passaven per allà per no acostar-se a l'arbust. D'aquesta manera un ximpanzé pot avisar els seus companys que en algun lloc hi ha alguna cosa perillosa o desagradable.
En el transcurs de l'expedició va succeir que AZ1# Hassan es va entretenir a assaborir alguna cosa del que s'havia trobat, sense cap pressa, mentre els altres volien continuar la recerca, encara que, naturalment, no sabien on dirigir-se.
El que va passar.6 en aquests casos recorda de manera sorprenent el joc de amagar coses, el «fred i calent» dels nostres jocs infantils. Un dels ximpanzés més impacients s'avançava com uns deu passos en la direcció que ell creia adequada i tornava la vista per mirar Abu Hassan.
Quan seguia un camí fals, Abu Hassan feia ganyotes terribles, com si li volgués dir «fred, fred, molt fred» i dirigia la mirada cap a on hi havia alguna cosa amagada. L'altre el comprenia immediatament i canviava de ruta i es dirigia on Abu li havia indicat amb la mirada. Però tornava a aturar-se de nou tan aviat com se sentia insegur. Quan es trobava en la bona direcció, Abu Hassan l'animava amb posats o amb uns crits d'alegria lleus.
Gairebé al final de la cerca, quan ja s'havien trobat quinze dels objectes amagats, va canviar la cosa. Els companys de joc estaven farts de menjar i van anar perdent interès per assolir nous descobriments.
Això va ser massa per a Aba Hassan, que no va voler suportar aquesta actitud.
Guardar un secret per a si és una cosa que està per sobre de la capacitat anímica d'un ximpanzé. Es va avançar uns passos i amb gestos gairebé humans es va tornar als seus endarrerits companys donant-los ànims perquè continuessin.
Quan va veure que no li feien gaire cas, es va tornar al seu costat i els va donar afectuosos copets a l'esquena com dient-los: «Anem, amics, no ho deixeu ara que falta tan poc!»
Com que això tampoc no donés resultat, va agafar de la mà un tractant d'arrossegar-lo cap on eren els amagatalls. Però els seus amics no van rebre de bon grau aquest tracte i van protestar novament. En vista d'això, AZ1# Hassan es va sentir veritablement ofès i va anar a refugiar-se, sol, en un racó i amb una ganyota d'enuig a la cara.
El mateix experiment realitzat amb ximpanzés adults va fallar per complet.
Els antropoides adults es guarden per a si el secret dels amagatalls amb el menjar i no ho comparteixen amb ningú. I el que és més: fins i tot arriben a utilitzar la mentida per protegir-ne la propietat. Es va poder observar que si un ximpanzé s'aproximava, per pura casualitat, a un dels amagatalls, el que sabia la seva existència fingia un total desinterès, com si tractés de fer creure el seu company que per allà no hi havia res a buscar. Alguns ximpanzés especialment sagaços es van adonar del truc i, a partir de llavors, cada vegada que veien que el vell mico coneixedor dels amagatalls donava mostres d'indiferència, es posaven a buscar pels voltants amb més intensitat fins que, finalment, trobaven la llaminadura amagada.
Seria fals deduir_d'això que els ximpanzés s'enganyen entre si i no es pot fiar de l'on. El que ha passat en aquest experiment no ha de ser generalitzat. Ja hem vist altres exemples, com el repartiment de la presa entre els ximpanzés de l'Àfrica oriental, que usen el regal, més o menys esplèndid, per guanyar prestigi a la comunitat, desarmar els seus enemics i refermar les amistats que desitgen. I el mòbil de la seva acció és, bàsicament, el mateix que va fer actuar tan desinteressadament Abu Hassan.
Hi ha molts altres animals en què també el joc serveix, al principi, per formar llaços socials al si de la comunitat. Un exemple és la foca comuna.
Les ioques donen a llum els seus fills en solitari, cadascuna pel seu compte, i es queden amb ells en un banc de sorra. Unes setmanes més tard, quan el jove animalet ja no mama i ha après de la mare el difícil art de la pesca i és capaç per si mateix, busca la companyia dels seus congèneres de la mateixa edat, amb els quals no havia tingut cap tracte. L'amistat entre ells només es pot segellar mitjançant els jocs en comú.
Les foques joves prenen trossos de fusta, els col·loquen en equilibri sobre els musells i se'ls llancen les unes a les altres. Això, que molts creuen és un truc que les foques aprenen al circ, és un joc natural, una disposició que neix amb elles. Les foques es baien juntes i, en els seus jocs, arriben a arrabassar-se, les unes a les altres, els peixos de la boca quan estan fartes.
També s'acosten entre si, es freguen i es colpegen amb les aletes. D'aquesta manera superen molt aviat la desconfiança i el desconeixement ihicial davant dels seus congèneres i organitzen els seus «clubs», dins dels quals cadascun dels «socis» té els seus avantatges, com ara la caça i la pesca col·lectiva i la defensa comuna contra els seus amics.
Tots els “jocs” en comunitat exigeixen la creació i el manteniment de regles de joc. Els animalets ja aprenen, de molt joves, com funciona l'ordenació social a la comunitat on han nascut i com han de començar a adaptar-se a la convivència.
Aquest és precisament el sentit del «joc inútil».
Hi ha encara més: molts animals que viuen agrupats, com els llops, els gossos i els morros, van néixer predestinats a viure en solitari. Certament hi ha en tots ells les arrels instintives per a la vida en comunitat.
Però la seva inexperiència els porta a comportar-se, en principi, de manera asocial.
Si han de convertir-se en membres d'un grup, han de ser educats per fer-ho en la infantesa. I això ho aconsegueixen mitjançant jocs amb els pares i amics, que li ofereixen quin exemple seguir.
Permeteu-nos utilitzar l'exemple dels cadells per aclarir això. De continu ens hem de sorprendre en veure amb quina perfecció una gossa és alhora partera i llevadora. En qüestió de segons expulsa del seu ventre el seu primer cadell, li talla el cordó umbilical d'una mossegada, retira el tegument i es menja la placenta. Seguidament llepa al seu cadell i neteja el lloc del part i, sense més ni més, es tomba per fer un somiet i estar en condicions d'esperar el segon naixement, que es presentarà al cap d'uns vint minuts.
Així pot portar al món a l'espai d'unes dues hores els seus quatre o cinc cadellets amb la desfeta que dóna la pràctica a un ginecòleg consumat.
Hem d'advertir que això que comptem i el que exposarem a continuació fa referència als gossos salvatges i als dingos. En els anomenats gossos de raça, tots més o menys degenerats, es donen parcialment notables desviacions del curs natural dels esdeveniments.
Per al cadell nounat les primeres setmanes de vida són decisives i marcaran la resta de la seva vida. Moltes coses que no va aprendre en les primeres set setmanes no les podrà aprendre posteriorment. En aquest període de temps es formarà el caràcter i quedarà determinat si d'adult serà un amic fidel de l'home o un gos mossegador i espantat, fins i tot un assassí.
Aquí hi ha l'explicació de per què els criadors de gossos només venen els gossets quan aquests es desacostumen a la seva mare, és a dir, entre dos mesos i mig i tres mesos. Aleshores ja s'ha format el seu caràcter, encara que encara no pugui apreciar-se plenament.
El comprador podrà, a continuació, educar el seu gos i adequar-lo a una sèrie dactivitats desitjades, però el caràcter ja no pot ser alterat ni doblegat; un fet que, extraordinàriament, no és pres en absolut per molts amics dels gossos que només donen importància a un «aristocràtic» arbre genealògic, que, suposadament, ha de garantir les seves bones qualitats. Això no és més que una grotesca reminiscència de temps passats i ja superats en la criança dels animals, quan l'herència genètica ho era tot i l'educació no significava res!
Precisament per això vull referir-me a algunes coses que passen els primers dies de la infància d'un cadell, desconegudes fins i tot per a molts especialistes en gossos.
El petit Hana, un cadell de pastor alemany, tenia exactament vint-i-un dies quan es va despertar en ell, i en els seus quatre germanets, per primera vegada, el desig de deixar el lloc on va venir al món i seguir la seva mare un parell de passos pel món exterior. Les coses que succeeixen en aquesta primera excursió al si d'una família completa, en què sota circumstàncies naturals també hi figura el pare, es poden qualificar d'altament dramàtiques.
Fins aquell moment, el pare ni tan sols ha arribat a veure bé els seus cadellets. S'ha limitat a muntar guàrdia protectora davant del cau, a buscar menjar per portar la mare, al costat de la ventrada, perquè aquesta no es vegi obligada a deixar sols els seus fills mentre busca aliment.
A la vista dels seus fills, el pare sembla tornar boig d'alegria mentre que, a partir de llavors, encara que pugui semblar estrany, la mare gairebé no s'ocupa en absolut dels cadells que segueixen els seus passos. El famós investigador de la conducta dels gossos Eberhard Trumler ho ha descrit així: «El pare es posa a fer salts expressant així. I ho fa sense parar gaire cura de no fer-los mal. Empeny amb el musell les pobres criatures que encara amb prou feines poden valdre's, les colpeja amb les potes i fins i tot les agafa amb les dents per la clatellera i les llança a gairebé un metre de distància. Quan s'observa aquesta conducta per primera vegada, es té la impressió que el gos està fent tot el possible per acabar amb els fills.
Aquesta és la raó per la qual molts criadors de gossos, la majoria, mantinguin el pare allunyat dels fills. iDesgraciadament! Sense ell, falta aquest joc furiós, que alhora és un test per a cadascun dels cadellets: l'examen de si la seva disposició hereditària per al comportament social està en ordre o no, si el gosset serà en el futur un membre fidel de la rajada o un mossegador agressiu, degenerat, asocial i perillós. Això seria igualment interessant per a l'home que rebrà el gos a la seva família, substituta de la «manada».
En què consisteix realment aquest test? Quan un cadell de vint-i-dos dies, anímicament sa, és sotmès a aquest dur joc per part del seu pare reacciona correctament queixant-se amb un estirat de dolor i tombant-se a terra amb les potes cap amunt. Si empenyem amb relativa força, amb la mà, un cadell, podrem observar perfectament aquest gest. Entre els gossos aquest és el senyal normal de submissió que converteix el seu agressiu vencedor en un àngel de pau. Com que el disc vermell en un semàfor fa que els automobilistes s'aturin, aquest gest de submissió dels gossos impedeix qualsevol nou atac del vencedor, amb l'absoluta garantia que dóna una creació que no exposa els seus fills a una mort sense sentit. Si passa una altra cosa, és que l'agressor està degenerat i és un autèntic mutilat en els seus instints.
El pare, quan veu que el seu cadell es tira d'esquena i sacseja les quatre potetes, atura el seu joc. Ho deixa i es torna per fer el mateix amb un altre dels cadells. o, quan ja no en queden més, perquè els altres han corregut a amagar-se a la ventrada, on el pare els deixa totalment en pau, passa una cosa meravellosa: el pare comença a llepar cariosament al seu fillet i li fa un massatge al ventre amb la llengua.
Diguem que quan el cadell, tan rudament tractat pel seu pare, no s'espatlla, és a dir si aquest gest social no ha nascut amb ell, no supera l'examen necessari per ser acceptat a la vida comunal, i el càstig és la mort. El pare continua jugant amb el seu cadell sense parar fins que la pobreta indefensa criatura queda esgotada, sense forces i acaba morint.
Ni tan sols la mare intervé per intentar ajudar el seu fill.
Un mètode bàrbar? potser. Però no hem de jutjar aquest esdeveniment amb la mesura que fem servir per a la moral humana. Els gossos, i això és exactament igual per als dingos, els llebrers, els mastins, els gossos d'aigües o els dogos, actuen de manera totalment instintiva per un impuls heretat. iUna forma de comportament instintiu que impulsa el pare a comprovar l'existència de reaccions socials instintives als seus cadells!
Com és lògic, els gossos no coneixen el sentit biològic d'aquesta conducta.
Un gos en què l'instint innat dels posats de submissió i satisfacció al vencedor està limitat, o és inexistent, constituirà un perill més tard, quan es torni un animal gran, fort i agressiu, ja que tampoc reconeixerà els posats de submissió dels seus companys i no s'hi podrà confiar. Es convertirà en un assassí imprevisible i, per tant, un destorb totalment insuportable per a la comunitat.
I exactament igual d'insuportable resultarà com a animal de companyia per a l'home. Sobretot si és un gos de raça gran. No es pot ficar a casa mateix un terrible perill potencial.
Només als Estats Units, al començament dels anys setanta, es registraven anualment un milió de casos d'éssers humans mossegats per gossos. La xifra real per descomptat serà força més alta. Un gran nombre d'aquests casos s'han d'atribuir als llacs «criats a la gossera», degenerats i que no van ser sotmesos pels seus pares al natural procés de selecció en complir els vint-i-quatre dies d'existència.
També després d'aquest dramàtic vint-i-un dia de vida, es precisiten sobre els cadellets moltes altres vivències infantils que influiran decisivament en tota la vida futura. Entre la quarta i la setena setmana, a la fase d'empremta del caràcter, el criador no s'ha d'imitar a posar-li l'escudella amb menjar. Si ho fa així, aquest gos no arribarà mai a ser amic de l'home.
El veritable amor d'un animal cap als éssers humans no passa només per l'estómac.
L'home ha de jugar amb les mans diverses vegades al dia amb els cadellets.
En fer-ho així, cal procurar que l'animal aspiri intensament l'olor de l'home. Un cachoïro que fins que no hagi complert les set setmanes d'edat no va jugar mai ni amb els seus pares naturals ni amb els seus cuidadors humans, serà tota la seva vida, segons les paraules d'Eberhard Trurnler, un «chudo malhumorat i poc amistós amb què no hi ha res a fer».
Pot semblar grotesc, però si es comença a jugar amb un cadell després que aquest va fer ja les set setmanes d'edat, un es pot passar mesos i mesos jugant diverses hores cada dia... iNe servirà de res! Tindrà el mateix sentit que tractar de convertir una estora en company de jocs.
Si el gos compleix les set setmanes sense haver ensumat i husrnejat l'ésser humà de manera suficient, passa el que és lògic esperar: serà tímid i retret amb l'home durant tota la vida, per més que després s'intenti fer-lo canviar amb l'educació.
Aquestes experiències també ofereixen matisos més delicats: si entre les quatre i set setmanes el cadell només té contacte olfactiu amb un únic ésser humà, de gran se sentirà molt unit a aquesta persona, però es mostrarà insegur i desconfiat en les seves relacions amb les altres persones. Si, per contra, el gosset s'ha relacionat amb moltes persones, quan sigui més gran la seva actitud serà amistosa amb tothom, fins i tot amb els estranys que no va conèixer de petit.
Veiem, doncs, que l'empremta del caràcter del gos, «la seva personalitat», depèn d'un bon nombre de factors. En la seva infància ja hi ha les arrels del seu futur, que determinaran si arriba a ser un bon gos guardià o, per contra, massa cariós amb tots, cosa que, per altra banda, en farà un excel·lent camarada de joc per als nens, que tindran grans alegries jugant amb ell.
La rebel·lia o la «solidaritat» són, en els gossos, qualitats que no se'ls poden ensenyar d'adults amb mesures educatives. La llavor determinant del seu comportament es planta a la fase de desenvolupament, que va de les quatre a les set setmanes d'edat, en què el caràcter rebrà la seva empremta de manera inalterable. Allò que un gos no aprèn de cadell, no ho aprendrà mai.
El que passa amb el tracte amb l'home també es pot aplicar amb altres éssers, per exemple, amb els gats. L'etòleg anglès professor M. W. Fox va col·locar uns cadellets, a la fase d'empremta del caràcter, a la ventrada d'una gata, i els gossets van ser criats per Zsta conjuntament amb els seus propis fills. Després aquells cadellets només jugaven amb els gatets i mai amb congèneres de la seva mateixa edat.
A aquesta fase d'empremta o formació del caràcter el segueix la de socialització, que s'estén des de les set fins a les dotze setmanes de vida del cachono.
En aquest període comença l'ensinistrament per a la caça, la persecució de la presa al bosc i al prat, però aquests interessants esdeveniments hem d'observar-los en les rajades de llops a les reserves nord-americanes.
Romlas era un lobezno molt espavilat en un ramat de dinou individus, que vivia al Parc Nacional de Saskatchewan, al Canadà.
Tenia vuit setmanes d'edat i ja sabia amb tota certesa que no havia d'aproximar-se al seu pare, el totpoderós cap de la rajada, Nero, excepte amb la més devota i submisa de les actituds. Excepcionalment en aquell dia va intentar provar alguna cosa realment original: es va arrossegar submís fins arribar al costat del seu pare, que estava tombat prenent el sol, va aixecar una miqueta la pota dreta com en salutació i, com a senyal de submissió complementària, va llançar un feble udol agut. Nero va alçar un moment la vista i, satisfet, va tornar a tancar els ulls gairebé immediatament. En aquell mateix instant, Romles va saltar cap endavant, va mossegar el seu pare al musell i va desaparèixer corrent com ànima que porta el diable.
La travessa criatura havia prescindit, pel seu compte, del significat dels posats de submissió i respecte, sabent, va mentir amb ells. En aquest cas la gosadia i la hipocresia van ser senyal d'una activitat síquica especial, combinada amb un desig impulsiu de provar, per una sola vegada, fins on podia arribar en les relacions amb el pare.
Per Nero prendre's seriosament aquella malifeta i intentar perseguir el cadell hauria estat poc digne. En un ramat de llops els petits tenen gairebé absoluta llibertat per a les seves entremaliadures. Poden fer allò que vulguin sense ser castigats. Però, en aquella ocasió, la entremaliada de R07-16 va ser massa per al pare, que va decidir fer-lo pagar per ella.
Una hora més tard, Nero tornava d'una petita expedició de caça i portava una rata a la boca. Entre els llops en llibertat és llei inexorable que siguin els llops petits els primers a rebre la seva ració d'aliments.
Ni un sol adult del ramat prendrà una mossegada fins que els petits no n'estiguin farts: una notable forma de comportament social.
RombrLus sabia el seu dret i va voler agafar la presa de la boca del pare.
Nero va obrir les dents i llavors es va veure que la rata seguia completament viva. Amb un crit agut, la rata va fer un salt i va faltar molt poc perquè arribés a la gola del cadell. Mentre el lobezno seguia petrificat pel terror, Nero va matar la rata d'una mossegada i, amb un gest de sobirà desprècio, la va deixar als peus del seu fill, com si volgués dir-li: «iJa veus, desgraciat, el que series tu sense el teu pare!»
L'endemà Nero ja no estava tan furiós. Però de tant en tant portava algunes preses vives, no rates, però sí ratolins amb què donar lliçons pràctiques de caça als seus cadells, La tendència a la caça és innata als llops, però la seva tècnica han d'aprendre-la amb feina. Els diferents deures dels pares pel que fa a l'educació i la criança dels llobes estan distribuïts de manera tan especial com en poques altres espècies animals: les obligacions de la mare són únicament alletar, netejar i protegir els seus infants. En els grups de joc amb 1obeznos aprenen el seu comportament social, així com l'ordedació jeràrquica a la comunitat i el domini del seu instint d'agressivitat contra els membres de la manada.
L'únic mestre per a la caça individual, l'assetjament en rajada, el seguiment d'una pista, el fet de donar mort a la presa caçada i els trucs per evitar perills innecessaris, és el pare.
I també és el pare l'autoritat màxima que exerceix una estricta vigilància sobre tot el que passa a la rajada. En una càlida tarda d'estiu,
R077zuttrs i els seus tres germans de la seva mateixa edat van començar a jugar a les baralles amb dos germanastres més que ja tenien un any, és a dir, molt més grans que ells. Amb un salt propi d'un tigre, un dels petits va saltar sobre una de les persones grans. Amb rapidesa del llamp, l'atacat va intentar esquivar el salt per fer-lo caure al buit, passar al contraatac i fer que el petit es posés d'esquena.
Tan aviat com el gran ho ha aconseguit, li toca el torn de ser el perdedor i es deixa vèncer pel petit. Si no ho fa així i continua actuant en pla de vencedor, intervé el pare i s'ocupa que la gent gran respecti les regles del joc.
D'aquesta manera els petits aprenen a lluitar dels grans i aquests aprenen del pare que han de respectar les regles del joc i no abusar de la seva força més gran, que mai hauran d'emprar desconsideradament contra altres membres més febles del ramat. La seva obligació és animar els petits deixant-los guanyar algunes baralles a costa seva.
El pare llop no ensinistra els seus llops: els deixa que aprenguin jugant i cuida que, en fer-ho així, s'ho passin bé i gaudeixin, alhora que s'hi desperten l'esperit i l'interès per les coses de la comunitat.
Només intervé per castigar quan un dels fills es mostra desconsiderat amb els altres.
Aquesta educació al servei de la comunitat recorda de manera sorprenent els mètodes emprats pels pigmeus de la zona semidesèrtica de Kalahari, a l'Àfrica del Sud.
Com ja ens han provat diversos investigadors, aquests nans de la raça humana tenen una gran agressivitat –com els llops o els gossos– i la caça és per a ells una necessitat vital. Però en els enfrontaments home contra home o en les lluites tribals saben dominar tan bé la seva agressivitat, que observadors superficials han arribat a creure que aquest poble salvatge no té instints agressius.
Iniciar una baralla és el pitjor delicte que es pot cometre a Kalahari, diu l'antropòleg danès Jens Bjerre. Una tribu dividida per les lluites internes no podria sobreviure en les duríssimes condicions existencials del semidesert. Les guerres entre tribus haurien acabat, ja fa molt de temps, amb la raça pigmea. Tenint en compte aquestes circumstàncies, aquests homes, que viuen com si estiguessin ancorats a l'edat de pedra, es comporten de manera molt més racional que els pobles civilitzats.
Les baralles, i fins i tot les paraules dures i violentes, són absolutament tabús. Un pigmeu culpable de provocar una baralla és amonestat pels ancians de la tribu i, en cas de reincidència, expulsat de la comunitat.
Això equival, pràcticament, a una sentència de mort, ja que al desert l'home abandonat a les seves pròpies forces està irremissiblement perdut. Fins i tot els nens bronquistes són castigats durament; han de fer junts una excursió de caça de diversos dies de durada, que és qualsevol cosa menys un agradable entreteniment. A causa d'això, no hi ha a tot el món éssers humans que, malgrat la seva marcada agressivitat, visquin tan pacíficament entre si com els pigmeus.
Les regles d'educació dels llobes no tindrien valor si els caps de rajada no les respectessin també. Per exemple, quan els ensenya i els exercita a l'assetjament i la caça. Els primers dies de l'entrenament és el mateix pare qui fa el paper de «presa» a què els seus fills han de perseguir i caçar. El llop pare s'engega amb els seus fills i, al cap d'un temps, accelera el pas de manera que els llops no el poden seguir.
Aleshores els petits han de seguir la seva pista i donar-li caça.
Al principi els posa les coses fàcils i no para de mirar enrere, sovint, per veure si el grup ha perdut el rastre. Si veieu que ha estat així, es mostra per uns segons a l'abast de la vista dels llobes o els indica on es troba per mitjà d'un udol prolongat. A mesura que l'exercici es prolonga, el pare els va plantejant més dificultats. Per exemple, camina durant un temps al costat d'un rierol per dificultar el seguiment del rastre. O continua la caça molt de temps per entrenar i comprovar les condicions físiques i la tenacitat dels llobes.
En una ocasió, en ple hivern, va començar a portar de manera tan intensa que la neu va cobrir totalment les petjades del pare. Esgotada, la rajada dels lobeznes es va aturar al costat d'uns matolls i, amb aire desesperat, van mirar per tot arreu.No hi havia res a l'abast de la seva vista.
Era el pare que amb aquest ensurt va intentar fer veure, amb claredat, que els animals perseguits poden tornar-se i atacar-los per sorpresa.
El més important és el final de la cacera: el pare estableix un final feliç i es deixa caçar i dominar pels seus fills. Això els diverteix enormement de manera que amb prou feines ha arribat a la fi un d'aquests exercicis de rastreig i caça, els llobes ja estan desitjant amb totes les seves forces que al seu pare se li acudeixi la idea de reunir-se amb ells per realitzar un nou exercici cinegètic pràctic.
Després de tot allò que hem descrit, no crec que pugui sorprendre a ningú la manera tan meravellosa com els llobes i els cadells es converteixen en membres útils d'unes comunitats realment harmòniques. Tot i els científics que, o bé carreguen la responsabilitat del que arribi a ser el cadell a la disposició hereditària o consideren que el més important és l'educació, el cert és que aquests animals saben perfectament –encara que sigui de manera inconscient– compassar de manera ideal tots dos factors.
Tan bé quan es discuteixen els problemes de l'agressió –un tema prou sinistre es posa de manifest aquesta realitat: l'educació «infantil» d'aquests animals es basa, de manera correcta, en el fet que en tot ésser viu existeix, originalment, un notable impuls d'agressivitat, però si aquesta agressivitat és excessiva i pot arribar lliurada del seu excés.
Com a educador, «papa llop» sap combinar el joc, la diversió, el plaer i la joia per motivar en els seus fills el desig d'aprendre. I completa la capacitat educativa amb l'ús adequat de la seva autoritat.
Costa de creure que aquest animal sigui capaç de trobar, amb tanta seguretat i en contrast amb la unilateralitat de les teories educatives humanes, el camí adequat que condueix a una concòrdia, mereixedora de tota confiança, entre els membres que viuen en comunitat. «El pare llop» no ha estudiat. pedagogia ni ha realitzat cap curs de ciències socials, però domina aquestes matèries amb la seva sensibilitat natural.
Davant d'aquestes circumstàncies, i tenint en compte que en aquests moments no tenim davant nostre més que un munt de ruïnes en les nostres relacions muntanyes/interhumanàs, seria convenient reflexionar si totes aquestes teories sociopedagògiques amb què actualment intentem influir sobre la joventut, no ens allunyen encara més de les veritables fonts de l'ésser natural en comptes d'aproximar-nos-hi.
Els éssers humans ens trobem avui en una situació en què se'ns condueix a la catàstrofe per un doble camí: d'una banda, ens arrosseguen transigències que no han estat controlades mentalment, enfront dels impulsos purament sensuals i, de l'altra, el distanciament de la intel·ligència de les arrels naturals del nostre ésser. És una qüestió de supervivència per a la humanitat trobar el camí intermedi adequat. En aquest aspecte crec que aquest llibre podria ser una primera guia.
Dins encara d'aquesta temàtica permeteu-nos dirigir una última mirada als nostres cadells dingos.
Quan han arribat ja a la vuitena setmana sense arribar encara a la dotzena és a dir, quan es troben a la fase de socialització– encara els està permès ser els primers a rebre els aliments caçats pels adults de la manada. Però quan estan repartint-se el menjar entre ells es comporten de manera que no té res de fraternal en absolut. Tan bon punt s'aproxima un germanet o una germaneta s'ericen els pèls del llom i sorgeixen els amenaçadors gruids. És com si la guia els convertís en enemics mortals. La lluita per satisfer la gana i l'enveja apareix al seu món cultural.
Si es compara aquesta conducta amb la dels dingos adults, es pot veure que esperen amb paciència, sense donar mostres de guia o d'enveja, fins que els cachouos n'estan farts i, després, es posen a menjar tots junts, amb els caps gairebé vorejant-se, sense gotar-se ni disputar entre ells. Aquesta conducta justifica la frase d'Eberhard Trumler quan descriu l'escena com un «relamir-se de satisfacció».
La qüestió de si un ésser viu neix «dolent» o «bo» pot ser contestada fàcilment i clarament pel que fa als dingos. Mentre són cadells o joves, encara expliquen les emocions arcaiques dels carnívots solitaris. Però a poc a poc, a mesura que creixen, es van transformant en membres d'una-manada que, fins i tot, sap dominar l'instint de la fam perquè la comunitat pugui sobreviure.
