A penes va girar la porta sobre els seus goigs, un home que es va col·locar de manera que impedia que es tornés a tancar, va aparèixer i va franquejar el llindar instantàniament. Aquest home, jove, robust i de colossal estatura, portava un llarg hàbit negre amb caputxó i amplades mànigues; una corda li servia de cinturó; un immens rosari li penjava a un costat i la seva mà es recolzava sobre un gruix i nus bastó de cornell.
Un vell, vestit de la mateixa manera, seguia humilment aquest agermanat monjo.
Després de les salutacions de costum, es van reunir a la taula amb els nouvinguts, i l'alegria i la confiança van tornar a aparèixer. No obstant això, els somnis de la xicota no havien oblidat el xiulet del pis de dalt i el del bosc, però dissimulaven els seus temors per no ensumar els seus hostes.
—Bon guardabosc, rep les meves congratulacions; ¡tu està admirablement ben servida! —va exclamar el monjo alt devorant una ratllada de verat.
Els comensals es miraven amb ansietat, només el monjo semblava no inquietar-se per res i prosseguia filosòficament els seus exercicis gastronòmics.
—Quin gran és la Providència! —va continuar després d'un moment de silenci
—Sense els lladrucs d'un dels vostres gossos, al qual van alarmar els xiulets, no heu pogut descobrir la vostra morada, i, amb la pluja que començava a caure, només heu tingut aigua pura per refrescar-nos, segons les regles de la nostra ordre.
Dit això, el monjo va omplir i va buidar el seu vas.
—Bon gos! —va afegir el religiós inclinant-se per acariciar amb la mà el vell Lance, que es trobava casualment tombat als seus peus—Noble animal!
Però Lance, refusant respondre a les carícies del monjo, es va aixecar, va estirar el coll olfatejant i va grunyir sordament.
—Robín, dóna'm el meu bastó i agafa el teu —va dir Gilbert en veu baixa.
—I jo —va dir el monjo jove—, tinc un braç de ferro, un puny d'acer i un bastó de cornell: tot està al vostre servei en cas d'atac.
—Gràcies —va respondre el guardabosc—, creia que la regla del teu ordre et prohibia emprar les teves forces per a tal fi.
—Però, davant de tot, la regla del meu ordre m'ordena prestar ajuda i assistència als meus semblants.
—Paciència, fills meus —va dir el monjo vell—, no ataqués els primers.
—Seguirem el vostre consell, pare; primer anem a...
Però Gilbert va ser interromput en l'explicació del seu pla de defensa per un crit de terror llançat per Margarita. La pobra dona acabava de veure al capdamunt de l'escala el ferit, al qual es creia moribund al seu llit, i, muda d'espant, dirigia els braços cap a la sinistra aparició. Les mirades de tots es van dirigir immediatament cap a aquell mateix lloc, però ja estava buida l'escala.
Gilbert va llançar una significativa mirada a Robín i aquest, sense que ningú es donés compte i sense fer més soroll que un gat en les seves rondes nocturnes, va trepitjar l'últim esglaó.
La porta de l'habitació estava entreoberta i els reflexos dels llums de la sala penetraven al quart; de la primera vista va poder Robín veure que el ferit, en lloc de guardar llit, inclinava mig cos fora de la finestra i parlava en veu baixa amb una persona que es trobava fora.
El nostre heroi, arrossegant-se pel terra, es va deslligar fins als peus del bandit i va foragitar l'oïda.
—La jove i el cavaller són aquí —deia el ferit—; acabo de veure'ls.
—Tant millor, ja no se'ns escaparan.
—Quants sou, moltíssims?
—Set.
—Ells només són quatre.
—Però el més difícil és entrar, perquè la porta sembla estar sòlidament tancada, i vaig grunyir una gerro de gossos.
—No ens ocupem de la porta; més val que romangui tancada durant el tumult perquè la dama i el seu germà no se'ns tornin a escapar.
—Què vas fer llavors?
—Pardiez!, ajudar-vos a entrar per la finestra. Tinc disponible la mà dreta i vaig a vessar a aquesta barana els meus llençoners i mantes. Anem, prepara'ns per pujar enfilant.
—Segur! —va plorar de ben segur Robín; i agafant el bandit per les cames va intentar tirar-lo fora.
La indignació, la còlera, l'ardent desig de conjurar els perills que amenaçaven la vida dels seus pares i la llibertat de la bella Mariana, van centuplicar les forces del muscle. En va va intentar el bandit resistir-se a un impuls tan brusc; va haver de cedir i, perdent l'equilibri, va desaparèixer en l'aire per caure no sobre la terra, sinó en el dipòsit ple d'aigua que es trobava sota la finestra.
Els homes de fora, sorpresos per la caiguda inesperada del seu compadre, van fugir cap al bosc, i Robín va baixar a comptar l'aventura. Primer hi va haver rialles, però després d'elles va arribar la reflexió; Gilbert va indicar que els maleïments, recanvis de la seva sorpresa, atacarien de nou la casa; es van preparar una altra vegada per rebutjar-los i el vell monjo, el pare Eldred, va proposar una oració general per invocar la protecció de l'Altíssim.
Encara es trobaven resant quan uns gemecs entremesclats amb bruscos xiulets van sonar al dipòsit; la víctima de Robín cridava en el seu socors els que havien fugit; aquests, avergonyits per la seva escapada, es van acostar sense fer soroll, van ajudar el ferit a sortir de l'aigua, li van col·locar gairebé moribund sobre el cobert i van deliberar sobre un nou pla d'atac.
—Vius o morts, hem d'apoderar-nos d'Allan Clare i de la seva germana —deia el cap d'aquesta banda de mercenaris—; són les ordres del baró Fitz-Alwine, i preferiria desafiar el diable o deixar-me mossegar per un llop rabiós abans que tornar davant seu amb les mans buides. Si no és per la torpeza de l'de Taillefer, ja hauríem retornat al castell.
Endivinaran els nostres lectors que el bribó al qual Robín havia tractat tan bé s'anomenava Taillefer. Pel que fa al baró Fitz-Alwine, aviat el coneixeran; per ara els ha de bastar amb saber que aquest vindicatiu personatge va jurar la mort d'Allan, en primer lloc, perquè Allan ama i és amarat per lady Christabel Fitz-Alwine, la seva filla, i perquè lady Christabel ha estat destinada a un ric senyor de Londres; en segon lloc, perquè Allan també té certs secrets polítics que si es revelessin serien la ruïna i la mort del baró. En aquests temps feudals, el baró Fitz-Alwine, senyor de Nottingham, tenia dret sobre la vida i la mort de tot el comtat, i li era fàcil emprar els seus homes en les seves venjances personals. I quins homes, gran Déu! Taillefer era la més bella mostra.
A cops de maça, el cap va fer estremir-se la porta, la qual hauria cedit de no ser per una barra de ferro col·locada transversalment a l'interior.
L'objectiu de Gilbert era guanyar temps per tal d'acabar els seus preparatius defensius; no tenia confiança en la solidesa de la seva porta i volia que, quan l'obrís ell mateix, els bandits trobessin una bona acollida.
Semblava el cap d'una ciutadella a punt de ser assaltada; distribuïa les funcions, posava cadascú al seu lloc, inspeccionava les armes i recomanava prudència i sang freda per damunt de tot. De valor no parlava, ja que els que l'envoltaven havien donat mostres sobrades.
—Separem-nos —va dir Gilbert—; jo, en aquest angle, des del qual faré plorar les fletxes sobre els intrusos; vos aquí, Allan, llest per acudir a tot arreu en què faci falta ajuda; tu, Lincoln...
En aquell moment un vell de colossal estatura i armat amb un bastó proporcionat a ella va entrar a la sala.
—Tu, Lincoln, a l'altra banda de la porta, davant el bon germà, els vostres bastons es mouran a una; però aparta primer la taula i les cadires perquè el camp de batalla estigui enlairat. Apaguem també els llums, la llar dona prou claredat. Pel que fa a vosaltres, els meus valents gossos —va afegir el guarda acariciant els seus bulldogs—, i tu, Lance, volgut, ja sabeu on mossegar, atenció.
Durant aquesta posada a punt de la defensa, els assaltants, cansats de colpejar inútilment la porta, havien canviat de tàctica, i la casa del guardabosc corria gran perill. Feliçment Robín vigilava des del capdamunt del seu observatori.
—Pare —va dir sense elevar la veu des del capdamunt de l'escala—, els bandits amunteguen llenya davant la porta i van a calar-li foc; són set en total sense comptar el ferit, sens dubte mig mort.
—Per la missa! —va exclamar Gilbert— no els devem temps a encendre ni un haz; la meva llenya està seca i en un obrir i tancar d'ulls la casa arteria com un foc de Sant Joan. Obriu de pressa, obrid, pare benedictí, i cura tots!
El monjo, mantenint-se de costat, va allargar el braç, va aixecar la barra de ferro, va fer rechinar els turons, i un munt de brossa va entrar a la sala per la porta entreoberta.
—¡Hurra! —va trucar el cap dels bandits, que va ser el primer a ficar el cap a l'habitació—. ¡Hurra!
Però només va poder llançar aquest crit i no va fer més que un pas; Lance li va saltar a la gola, el bastó de Lincoln i el del pare van caure simultàniament sobre la seva nuca, i va rodar immòbil pel terra.
L'home que li seguia va córrer la mateixa sort.
El tercer també, però els quatre restants, havent arribat a la lluita sense ser detinguts pels gossos com havia ocorregut amb els seus predecessors, van entaular un combat en regla, combat que Gilbert i Robín, situats com estaven, haguessin pogut acabar ràpidament amb avantatge per a ells amb només buidar les fletxes dels seus carcasses sobre els enemics, que atacaven amb llances; però Gilbert, més que vessar sang, preferia deixar al benedictí i a Lincoln la glòria d'acollir els esbirros del baró Fitz-Alwine, i es contentava, el mateix que Allan Clare, amb aturar els llançadors.
Així, la sang no havia corregut tret d'allà on havien mossegat els gossos; Robín, avergonyit de la seva inactivitat, va voler mostrar la seva habilitat, i, digne alumne de Lincoln en la ciència del bastó com ho era de Gilbert en la de l'arc, es va apoderar d'un mànec d'alabarda i va unir els seus molinets als terribles molinets dels seus companys.
En acostar-se Robín, un dels bandits, un colós, un Hèrcules, va llançar carcasses burlones i ferotges, va esquivar Lincoln i el monjo i va fer un gir ofensiu sobre l'adolescent.
Però Robín, sense alterar-se, va esquivar el llançament, que l'hagués ensorrat, i responent amb un cop recte i horitzontal en ple pit, va enviar al bandit contra la muralla.
—Bravo, Robín! —va etzibar Lincoln.
—Infern i mort! —va murmurar el bandit, que vomitava quallars de sang i semblava pròxim a expirar. Però, sobtadament, aixecant-se sobre les seves corves, va fingir vacil·lar un moment, i, ebri de furor es va precipitar sobre Robín amb el ferro de la seva llança per davant.
Robín estava perdut. El desdit havia oblidat en el seu triomf el mantenir-se en guàrdia, i la llança, ràpida com el llamp, anava a traspassar-li, quan el vell Lincoln, que controlava fins al menor detall, va tombar l'assassí d'un bastonet assestat perpendicularment al crani.
—I quatre! —va plorar.
Efectivament, quatre bandits jaien a terra, ja només en quedaven lluitant tres, els quals semblaven més disposats a fugir que a mantenir l'ofensiva.
I és que l'enorme branca de cornejo manejada pel pare benedictí no deixava d'acariciar-los els membres.
Era agermanat veure el pare amb el seu cap nua i aureolada de santa còlera, amb les seves mànigues pujades fins al colze, amb el seu llarg hàbit recollit per sobre dels genolls!
L'àngel Gabriel lluitant amb el dimoni no tenia una part més terrorífica.
Mentre que aquest heroic monjo, davant del qual Lincoln manifestava la més viva admiració, prosseguia la lluita amb l'arma a la mà, Gilbert, ajudat per Robín i Allan, atabalava sòlidament els membres dels vençuts que encara respiraven. Dos d'ells demanaven gràcia, un tercer estava mort; el cap, al qual Lance seguia atabalant la gola amb les seves mandíbules, agonitzava horriblement.
Lance va enfonsar cada vegada més profundament les seves aguts dents a la gola de la seva víctima; l' artèria caròtida i les
venes jugulars van ser seccionades i la vida del maleït se'n va anar amb la seva sang.
Assabentats de la mort del seu cap, els bandits van demanar misericòrdia. A l'amo de la casa corresponia decidir la seva sort.
Gilbert Head era duel de la vida d'aquests bribons; hagués pogut donar-los mort d'acord amb els usos i costums de l'època, en què cadascú es prenia la justícia per la seva mà, però li horroritzava abocar sang fora dels casos de legítima defensa; així doncs, va prendre un altre partit.
Van aixecar els sis ferits, van reanimar les forces dels més maltractats, se'ls va lligar les mans a l'esquena, després se'ls va atemptar junts com a gal·lesos, i Lincoln, assistit pel jove monjo, els va conduir a algunes milles de la casa, fins a un dels més tupinats llocs del bosc, deixant-los a soles amb els seus pensaments.
Taillefer no formava part del grup.
En el moment en què Lincoln anava a vessar-lo a la resta de la fila havia dit:
—¡Gilbert Head, Gilbert Head, fes que em portin a un llit; haig de parlar-te abans de morir!
—No, gos ingrat; el que hauria de fer és penjar-te de l'arbre més proper.
—Escolta, el que he de dir és de la màxima importància.
Gilbert anava a negar-se novament, però va creure escoltar de llavis de Taillefer un nom que despertava en ell tot un món de dolorosos records.
—Anita! va pronunciar el nom d'Anita! —va murmurar Gilbert inclinant-se immediatament sobre el ferit.
—Sí, heu pronunciat el nom d'Anita —va respondre feblement el moribund.
—I bé! parla, dime tot el que saps d'Anita.
—No, no estem sols —va dir Taillefer assenyalant l'ancià monjo, el qual resava davant el cadàver del bandit.
Després, esgarrapant el braç de Gilbert, el ferit va intentar aixecar-se, però l'ancià li va rebutjar vivament.
—No em toquis, descregut!
El desdit va tornar a caure d'esquena, i Gilbert, enterrat malgrat seu, li va aixecar suaument; el record d'Anita mitigava la seva còlera.
—Gilbert —va continuar Taillefer amb veu cada vegada més feble—, t'he fet molt de mal; però vaig intentar reparar-lo.
—No demano reparació; només escolto el que has de dir-me.
—Així doncs no em reconeixes, Gilbert?
—Et reconec pel que ets, ¡un assassí, un maleït traïdor! —va plorar Gilbert, que ja tenia el peu al llindar de la porta.
—Sóc pitjor que tot això, Gilbert; sóc Ritson, Roland Ritson, el germà de la teva dona.
—Ritson! ¡Ritson! Mare de Déu santa, mare de Déu! és possible?
I Gilbert va caure de genolls al costat del moribund, que es debatia en les últimes angoixes de l'agonia.
