ERNEST HEMINGWAY. Per Qui Toquen les Campanes CAPÍTOL 1
Estava tombat boca avall, sobre una capa d'agulles de pi de color castanyer, amb la barbeta recolzada als braços creuats, mentre el vent, al capdamunt, sucava entre les copes. El flanc de la muntanya feia un suau declivi per aquesta part; però, més avall, es convertia en un pendent escarpat, de manera que des d'on estava tombada podia veure la cinta fosca, ben embriada, de la carretera, ziga-zaga al voltant del port. Hi havia un torrent que corria al costat de la carretera i, més avall, a la vora del torrent, es veia una serradora i la blanca cabellera de la cascada que s'escampa de la presa, cabrillejant a la llum del sol.
—És aquest la serradora? —va preguntar.
—Aquest és.
—No ho recordo.
—Es va fer després d'anar-se'n vostè. La serradora vella és a baix, molt més avall del port.
Sobre les agulles de pi va desplegar la còpia fotogràfica d'un mapa militar i el va estudiar acuradament. El vell observava per sobre de la seva espatlla. Era un tipus petit i fort que portava una brusa negra a l'estil dels aldeans, pantalons gris de pana i espardenyes amb sola de cànem. Resolia amb força a causa de l'escalada i tenia la mà recolzada en un dels pesants bonys que havien pujat.
—Des d'aquí no es pot veure el pont.
—No —va dir el vell—. Aquesta és la part més oberta del port, on el riu corre més malament. Més avall, per on la carretera es perd entre els arbres, es fa més pendent i forma una estreta gola...
—Ja m'acordo.
—El pont travessa aquesta gola.
—I on són els llocs de guàrdia?
—Hi ha un lloc a la serradora que vostè veu aquí.
El jove va treure uns bessons de la butxaca de la camisa, una camisa de llanilla de color indecís, va netejar els vidres amb el mocador i va ajustar les trusques fins que les parets de la serradora van aparèixer netament dibuixades, fins al punt que va poder distingir el banc de fusta que hi havia al costat de la porta, la pila lliscant-se pel pendent de la muntanya, a l' altre costat del riu. El riu apareixia clar i límpid als bessons i, sota la melena d'aigua de la presa, el vent volava l'escuma.
—No hi ha sentinella.
—Es veu fum que surt de la serradora —va dir el vell—. Hi ha roba estesa en una corda.
—Ho veig, però no veig cap sentinella.
—Potser quedi a l'ombra —va observar el vell—. Fa calor en aquests moments. Ha d'estar a l'ombra, a l'altra banda, on no arribem a veure.
—On és l'altre lloc?
—Més enllà del pont. És a la casella del peó camí, a cinc quilòmetres del cim del port.
—Quants homes hi haurà? —va preguntar el jove, assenyalant cap a la serradora.
—Potser n'hi hagi quatre i un cap.
—I més avall?
—Més. Ja me n'assabentaré.
—I al pont?
—N'hi ha sempre dos, un a cada extrem.
—Necessitarem un cert nombre d'homes —va dir el jove—. Quants podria aconseguir-me?
—Puc proporcionar-li qui vulgui —va dir el vell—. Ara n'hi ha molts en aquestes muntanyes.
—Quantes exactament?
—Més d'un centenar, tot i que estan escampats en bandes petites. Quants homes necessitarà?
—Ho diré quan hagi estudiat el pont.
—Vol vostè estudiar-ho ara?
—No. Ara voldria anar on poguéssim amagar aquests explosius fins que arribi el moment. Volgués amagar-los en un lloc molt segur ja una distància no major d'una mitja hora del pont, si fos possible.
—És possible —va contestar el vell—. Des del lloc cap a on anem, serà tot camí pla fins al pont. Però hem de pujar una mica per arribar. Té fam?
—Sí —va dir el jove—; però dinarem després. Com es diu vostè? Ho he oblidat. —Era un mal senyal, al seu parer, haver-li oblidat.
—Anselm —va contestar el vell—. M'anomeno Anselmo i sóc del vaixell d'Àvila. Deixi'm que l'ajudi a portar aquest embalum.
El jove, que era alt i esvelt, amb cops de pèl ros, decolorats pel sol, i una cara abonada per la intempèrie, portava, a més de la camisa de llana descolorida, pantalons de pana i espardenyes. Es va inclinar cap a terra, va passar el braç sota una de les corretges que subjectaven el fart i el va aixecar sobre la seva esquena. Va passar després el braç sota l'altra corretja i va col·locar el fart a l'altura de les espatlles. Portava la camisa mullada per la part on el fart havia estat poc abans.
—Ja està —va dir—. Anem?
—Hem de trepitjar —va dir Anselmo.
Inclinats sota el pes dels bonys, suant i resolent, van pujar per la pineda que cobria el flanc de la muntanya. No hi havia cap camí que el jove pogués distingir, però es van obrir ziga-zaga. Van travessar un petit torrent i el vell va seguir mont amunt, vorejant el llit rocós de la riera. El camí era cada vegada més escarpat i dificultós, fins a arribar finalment a un lloc on d'una aresta de granit neta es veia brotar el torrent. El vell es va aturar al peu de l'aresta, per donar temps al jove que arribés.
—Com va la cosa?
—Molt bé —va contestar el jove. Sudava per tots els porus i li dolien els músculs per l'empinat de la pujada.
—Espere aquí un moment fins que jo torne. Vaig avançar-me per avisar-los. Vostè no voldrà vostè que li peguin un dispar portant a sobre aquesta mercaderia.
—Ni en broma —va contestar el jove—. Està molt lluny?
—És molt a prop. Digueu-me com es diu.
—Roberto —va contestar el jove.
Havia deixat escórrer el bony, dipositant-lo suaument entre dos grans cants rodats, al costat del llit de la riera.
—Espere aquí, Roberto; asseguda torna a buscar-lo.
—Està bé —va dir el jove—. Però, té la intenció de baixar al pont per aquest camí?
—No, quan vagin al pont serà per un altre camí. Molt més curt i més fàcil.
—No voleu guardar tot aquest material lluny del pont.
—No el guardarà. Si no t'agrada el lloc escollit, en buscarem un altre.
—Ja veurem —va respondre el jove.
Es va asseure al costat dels bonys i va mirar el vell enfilant per les roques. Ho feia amb facilitat, i per la manera de trobar els punts de suport, sense vacil·lacions, va deduir el jove que ho hauria fet moltes vegades. No obstant això, qualsevol que fos el que estigués a dalt, havia tingut molta cura per no deixar cap empremta.
El jove, el nom del qual era Robert Jordan, se sentia extremadament famolenc i inquiet. Tenia fam sovint, però sovint no es notava preocupat, perquè no li donava importància al que pogués passar-li a si mateix i coneixia per experiència el fàcil que era moure's darrere de les línies de l'enemic a tota aquella regió. Era tan fàcil moure's darrere de les línies de l'enemic com creuar-les si tenia un bon guia. Només donar importància al que pogués succeir a un, si era atrapat, era el que feia l'arriscat; això i saber en qui confiar. Calia confiar enterament en la gent amb la qual es treballava o no confiar per res, i calia saber per un mateix en qui es podia confiar. No li preocupava gens. Però hi havia altres coses que sí que el preocupaven.
Aquell Anselm havia estat un bon guia i era un muntanyenc considerable. Robert Jordan era un bon caminador, però s'havia adonat des que van sortir aquell matí, abans de l'amaniment, que el vell l'avantatjava. Robert Jordan confiava molt en el vell, tret del seu judici. No havia tingut ocasió de saber què pensava, i, en qualsevol cas, esbrinar si podia o no tenir confiança era la seva incumbència. No, no se sentia inquiet per Anselmo, i el tema del pont no era més difícil que qualsevol altre. Sabia com fer volar qualsevol tipus de pont que hi hagués sobre la faç de la terra, i havia volat ponts de tota mena i de totes les mides. Tenia prou explosius i equips repartits entre les dues motxilles per volar el pont de forma apropiada, fins i tot encara que fos dues vegades més gran del que Anselmo li havia dit; tan gran com ell recordava que era quan el va creuar anant a la Granja en una excursió a peu el 1933, tan gran com Golz l'havia descrit aquella nit, dos dies abans, al quart de dalt de la casa dels voltants de l'Escorial.
—Volar el pont no importa —va dir Golz, assenyalant amb un llapis sobre el gran mapa, amb el cap inclinat;
—Sí, ho comprenc.
—Absolutament cap. Limitar-se a saltar-lo seria un fracàs.
—Sí, camarada general.
—L'important és volar el pont a una hora determinada, assenyalada, quan es desencadeni l'ofensiva. Això és el més important.
Golz va contemplar pensatiu la punta del llapis i després es va colpejar amb ell, suaument, a les dents.
Robert Jordan no va dir res.
—Vostè és qui ha de saber quan ha arribat el moment de fer-ho —va insistir Golz, aixecant la vista cap a ell i picant-lo al mapa amb el llapis—.
—Per què, camarada general?
—Per què?, va preguntar Golz iracundo? Quants atacs ha vist per què? previst?
—Començarà en el moment previst si l'ofensiva és la seva ofensiva —va dir Jordan.
—Mai són les meves —va dir Golz—. Jo mai em preparo. Sempre hi ha algú que ve a embolicar.
—Quan haurà de volar el pont? —va preguntar Jordan.
—Quan comenci l'ofensiva. Quan l'ofensiva hagi començat, no arribi reforços per la carretera —va assenyalar un punt amb el llapis—.
—I quan és l'ofensiva?
—Ho diré. Però utilitzi la data i l'hora només d'una indicació de probabilitat. fins al port que jo ataco. Haig de saber que el pont ha volat. Però no abans, perquè podrien reparar-lo si l'ofensiva s'entra. No. Ha de volar quan hagi començat l'ofensiva, i he de saber el que ha volat. Hi ha només dues sentinelles. L'home que l'acompanyarà acaba d'arribar. És home de confiança, diuen ells. Vostè veurà si ho és. Tenen gent a les muntanyes. Feu-vos amb tots els homes que necessita. Utilitzi els menys que pugui, però utilitzeu-los.
—I com puc saber quan ha començat l'ofensiva?
—L'ofensiva es farà amb una divisió completa. Hi haurà un bombardeig com a mesura de preparació.
- Llavors hauré de deduir, quan els avions comencin a descarregar bombes, que l'atac ha començat.
—No es pot dir sempre això —va comentar Golz, negant amb el cap—; però en aquest cas ho haurà de fer.
—Comprenc —va dir Jordan—; però no puc dir que la cosa m'agradi gaire.
—Tampoc m'agrada a mi. Si no vol encarregar-se d'aquesta comesa, digueu-ho ara.
—Ho faré —va contestar Jordan—.
—Això és tot el que vull saber —va concloure Golz—. Vull saber que res pot passar per aquest pont.
—Entès.
—No m'agrada demanar a la gent que faci aquestes coses en semblants condicions —va continuar Golz—. No puc ordenar-ho a vostè. Comprenc que es pot veure obligat a certes coses donades aquestes condicions. Per això tinc interès a explicar-ho tot en detall, perquè es faci càrrec de totes les dificultats i de la importància del treball.
—Com avançarà vostè cap a la Granja quan el pont hagi volat?
—Estem preparats per a reparar-lo quan hàgim ocupat el port. És una operació complicada i agermanada. Tan complicada i tan bonica com sempre. El pla va ser preparat a Madrid. És un altre dels plans de Vicente Rojo, el bonic professor que no té sort amb les seves obres mestres. Sóc jo qui ha de fer l'ofensiva i qui l'ha de fer, com sempre, amb forces insuficients. No obstant això, és una operació amb moltes probabilitats. Em sento més optimista del que vaig sentir-me. Pot tenir èxit si suprimeix el pont. Podem ocupar Segòvia. Mireu, els contaré com s'han preparat les coses. Veu aquest punt? No és per la part més alta del port pel qual atacarem. Ja està dominat. Molt més avall. Mirad. Per aquí...
—Prefereixo no saber-ho —va dir Jordan.
—Com vulgui —va accedir Golz—. Així té menys equipatge que portar a l'altre costat.
—Prefereixo no assabentar-me. D'aquesta manera, passi el que passi, no soc jo qui va parlar.
—És millor no saber res —va assentir Golz, acariciant-se el front amb el llapis—. De vegades voleu no saber-ho jo mateix. ¿Però vostè s'ha assabentat del que s'ha d'assabentar respecte al pont?
—Sí, n'estic assabentat.
—Ho crec —va dir Golz—. I no vull soltar-li un discurs. Vam prendre una copa. Parlar tant em deixa la boca seca, camarada Jordan. Sap que el seu nom és molt còmic en espanyol, camarada Jordan?
—Com es diu Golz en espanyol, camarada general?
—Hoze —va dir Golz, rent i pronunciant el so amb una veu gutural, com si tingués refredament—. Hotze —aulló—, camarada general Hotze. Si hagués sabut com pronunciaven Golz en espanyol, m'hauria buscat un altre nom abans de venir a fer la guerra aquí. Quan crec que vaig enviar una divisió i que podria haver triat el nom que m'hagués agradat i que elegí Hotze... General Hotze. Ara és massa tard per canviar-ho. Li agrada a vostè la paraula parteixen?
Era la paraula russa per designar les guerrilles que actuaven a l'altre costat de les línies.
—M'agrada molt —va dir Jordan. I es va enxampar a reviure—. Sona agradablement. Sona a aire lliure.
—A mi també m'agradava quan tenia la seva edat —va dir Golz—. Em van ensenyar a volar ponts a la perfecció. D'una forma molt científica. D' orella. Però mai he vist fer-ho a vostè. Potser, en el fons, no passi res. Aconsegueix volar-los realment? —Es veia que bromejava—. Beba això —va afegir, tenint-li una copa de conyac—. Aconsegueix volar-los realment?
—Algunes vegades.
—És millor que no em digui «algunes vegades» ara. Bé, no parlem més d'aquest pont dolent. Ja sap tot el que ha de saber. Nosaltres som gent seriosa, i per això tenim ganes de bromejar. Què, vostè té moltes noies a l'altre costat de les línies?
—No, no tinc temps per a noies.
—No ho crec; com més irregular és el servei, més irregular és la vida. Té un servei molt irregular. També necessita vostè un tall de pèl.
—Vaig a la perruqueria quan em cal —va contestar Jordan. «Estaria bonic que em deixés pelar com Golz», va pensar—. No tinc temps per ocupar-me de noies -va dir amb accent dur, com si volgués tallar la conversa-. Quina classe d'uniforme haig de portar? —va preguntar.
—Cap —va dir Golz—. El seu tall de pèl és perfecte. Només volia fer-li una broma. Vostè és molt diferent a nosaltres —va dir Golz, i va tornar a omplir-li la copa—. No pensa en les noies. Jo tampoc. Mai penso en res. Creu que podria? Sóc un general soviètic. Mai penso. No intenti fer-me pensar.
Algú del seu equip, que estava assegut en una cadira propera, treballant sobre un mapa en un tauler, va somriure una cosa que Jordan no va aconseguir entendre.
—Tanca el pic —va dir Golz en anglès—. Bromeja quan vull. Sóc tan seriós, que puc bromejar. Anem, nadons això i allargaments. Ha comprès, no?
—Sí —va dir Jordan—; ho he comprès.
Es van apretar les mans, es van saludar i Jordan va sortir cap al cotxe, on l'esperava el vell adormit. En aquest mateix cotxe van arribar a Guadarrama, amb el vell sempre adormit, i van pujar per la carretera de Navacerrada fins al Club Alpí, on Jordan va descansar tres hores abans de continuar la marxa.
Aquesta era l'última vegada que havia vist Golz, amb la seva estranya cara blanquinosa, que mai es bronzejava, amb els seus ulls d'enciam, amb el seu enorme nas i els seus llavis fins, amb el seu cap calva, solcada de cicatrius i arrugues. L'endemà a la nit, estarien tots preparats, a les immediacions de l'Escorial, al llarg de la fosca carretera: les llargues línies de camions carregant els soldats
dos en la foscor; els homes, pesadament carregats, pujant als camions; les seccions d' ametlers hissant sobre màquines fins als camions; les tanques remolcant per les rampes els camions eixamplats; tota una divisió es llançaria aquella nit al cap per atacar el port. Però no volia pensar-hi. No era cosa seva. Era de la incumbència de Golz. Ell només tenia alguna cosa a fer, i en això devia pensar. I devia pensar clarament, acceptar les coses segons venien i no inquietar-se. Inquietar-se era tan dolent com tenir por. Feia el més difícil.
Es va sentir al costat de la riera, contemplant l'aigua clara que es lliscava entre les roques, i va descobrir a l'altra banda de la riera una mata espessa de berros. Va saltar sobre l'aigua, va agafar tot el que podia agarrar amb les mans, va rentar al corrent les enfilades races i va tornar a seure al costat de la motxilla, per devorar les fresques i netes fulles i els petits talls enfilats i lleugerament picants. Després es va arrossegar al costat de l'aigua, i fent córrer el cinturó al qual estava subjecta la pistola, de manera que no es mullés, es va inclinar, subjectant-se amb un comandament i una altra sobre les pedres de la riba i va beure a hoquei. L'aigua estava tan freda que dolia.
Es va redreçar, va tornar el cap, en sentir passos, i va veure el vell que baixava pels penyals. Amb ell anava un altre home, vestit també com la brusa negra de aldeà, i amb els pantalons gris de pana, que era gairebé un uniforme en aquella província; anava calçat amb espardenyes i amb una carabina carregada a l'espatlla. Al cap no treia res. Ambdós homes baixaven saltant per les roques com cabres.
Quan hi van arribar, Robert Jordan es va posar dempeus.
—Salut, camarada! —li vaig dir a l'home de la carabina, somriure.
—Salut! —va dir l'altre, de mala gana. Robert Jordan va estudiar el rostre groller, cobert per un principi de barba, del nouvingut. Era una faç gairebé rodona; el cap era també rodona, i semblava sortir directament de les espatlles. Tenia ulls petits i molt separats i les orelles eren també petites i molt enganxades al cap. Era un home fort, d'un metre vuitanta d'alçada, aproximadament, amb les mans i els peus molt grans. Tenia el nas trencat i els llavis dividits en una de les comissures; una cicatriu li creuava el llavi de dalt, obrint-se pas entre les barbes mal rasurades.
El vell va assenyalar amb el cap el seu acompanyant i va somriure.
—És el cap aquí —va dir, satisfet, i amb una pose va imitar un atleta, mentre mirava l'home de la carabina amb admiració un tant irrespectuosa—. És un home molt fort.
—Ja ho veig —va dir Robert Jordan, somriure de nou.
No li va agradar la forma que l'home tenia de mirar, i per dins no somreia.
—Què ha de justificar la seva identitat? -va preguntar l'home de la carabina.
Robert Jordan va obrir l'imperdible que tancava la butxaca de la camisa i va treure un paper doblegat que va entregar a l'home; aquest el va obrir, li va mirar amb aire de dubte i li va donar diverses voltes entre les mans.
«De manera que no sap llegir», va advertir Jordan.
—Mireu el segell —va dir en veu alta.
El vell va assenyalar el segell i l'home de la carabina el va estudiar, donant voltes de nou al paper entre les seves mans.
—Quin segell és aquest?
—Mai ho ha vist?
—No.
-Hi ha dos segells -va dir Robert Jordan-: Un és del S.I.M, el Servei d'Informació Militar. L'altre és de l'Estat Major.
—He vist aquest segell en altres ocasions. Però aquí no mana ningú més que jo —va dir l'home de la carabina, molt arisc—. Què és el que porta en aquests bonys?
—Dinamita —va dir orgullosament el vell—. Aquesta nit hem creuat les línies enmig de la foscor i hem pujat aquests bonys mont amunt.
—Dinamita —va dir l'home de la carabina—. Està bé. Em serveix. —Va estendre el paper a Robert Jordan i el va mirar a la cara—. Em serveix; quanta m'ha portat?
—Jo no l'he portat a vostè dinamita —va dir Robert Jordan, parlant tranquil·lament—. La dinamita és per a un altre objectiu. Com es diu vostè?
—I què li importa a vostè?
—Es diu Pablo —va dir el vell. L'home de la carabina va mirar a tots dos cenyidament.
—Bueno, he sentit parlar molt de vostè —va dir Robert Jordan.
—Què és el que heu escoltat de mi? —va preguntar Pablo.
—He escoltat que vostè és un guerriller excel·lent, que vostè és lleial a la República i que prova la seva lleialtat amb els seus actes. He sentit dir que vostè és un home seriós i valent. Li trobo salutacions de l'Estat Major.
—On ha escoltat tot això? —va preguntar Pablo.
Jordan es va adonar que no s'havia emportat ni una sola paraula de les llesques.
—Ho he sentit dir des de Buitrago fins a El Escorial —va respondre, cridant a tots els llocs d'una regió a l'altra banda de les línies.
—No conec ningú a Buitrago ni a El Escorial —va dir Pablo.
—Hi ha molta gent a l'altra banda de les muntanyes que abans no hi eren. D'on és?
—D'Àvila. Què és el que ha de fer amb la dinamita?
—Volar un pont.
—Quin pont?
—Això és meu.
—Si és en aquesta regió, és cosa meva. No es permet volar ponts a prop d'on vius. Cal viure en un lloc i operar en un altre. Conec la feina. Un que segueix viu, com jo, després d'un any de feina, és perquè coneix la feina.
—Això és assumpte meu —va insistir Jordan—. Però podem discutir-ho més tard. Vol ajudar-nos a portar els bonys?
—No —va dir Pablo, negant amb el cap.
El vell es va tornar cap a ell, de sobte, i va començar a parlar-li amb gran rapidesa i en to furiós, per la qual cosa Jordan a penes podia seguir-lo. Li semblava que era com si llegís Quevedo. Anselmo parlava un castellà vell, i li deia alguna cosa com això: «Ets un brut, ¿no? Ets una bèstia, ¿no? No tens cervell. Ni una mica. Venim nosaltres per a un assumpte de molta importància, i tu, amb el conte que et deixin tranquil, poses la teva guineu per sobre dels interessos de la humanitat. Per sobre dels interessos del poble. Me c... en això i en l'altre i en el teu pare i en tota la teva família. Agafa aquest embalum.» Pablo mirava a terra.
- Cadascú ha de fer el que pot -va dir-. Jo visc aquí i opero més enllà de Segòvia. Si busca un revol aquí, ens eixiran d'aquestes muntanyes. Només quedant-nos aquí quiets podrem viure en aquestes muntanyes. És el que fan les guinedes.
—Sí —va dir Anselm amb acritud—, és el que fan les guinedes; però nosaltres necessitem llops.
—Tinc més de llop que tu —va dir Pablo. Però Jordan es va adonar que acabaria agafant el bony.
—Ja, ja! —va dir Anselmo, mirant-li—; ets més llop que jo. Ets més llop que jo, però jo tinc seixanta-vuit anys.
Va escopir a terra, movent el cap.
—Té tants anys? —va preguntar Jordan, adonant-se que, de moment, les coses tornarien a anar bé i intentant facilitar-les.
—Seixanta-vuit, al juliol.
—Si veiem el mes de juliol —va dir Pablo—. Deixi que l'ajudi amb el bony —va dir, dirigint-se a Jordan—. Deixi l'altre al vell. —Parlava sense hostilitat, però amb tristesa. —És un ancià amb molta força.
—Jo trauré el bony —va dir Jordan.
—No —va contestar el vell—. Deixi això a l'home.
—Jo el portaré —va dir Pablo, i la seva hostilitat s'havia convertit en una tristesa que va contorbar Jordan. Sabia què era aquesta tristesa i descobrir-la el preocupava.
—Deme llavors la carabina —dieu.
I quan Pablo se la va allargar se la va penjar de l'espatlla i es va unir als dos homes que pujaven davant seu, i agafant-se i enfilant dificultosament per la paret de granit, van arribar fins a la vora superior, on hi havia un clar d'herba al mig del bosc.
Van vorejar un petit prat i Jordan, que es movia amb agilitat sense cap llast, portant amb gust la carabina enfilada sobre la seva espatlla, després del pesat fart que li havia fet suar, va veure que l'herba estava segada en diversos llocs i que en d'altres hi havia empremtes que s'havien clavat estaques a terra. Va veure un sender pel qual s'havia portat els cavalls a beure al torrent, ja que hi havia femtes fresques. Sens dubte els portaven allà de nit que pastessin i durant el dia els ocultaven entre els arbres. Quants cavalls tindria Pau?
S'acordava d'haver-se fixat, sense reparar massa, que els pantalons de Pablo estaven gastats i lustrosos entre els genolls i les cuixes. Es va preguntar si tindria botes de muntar o muntaria amb espardenyes. «Tindrà tot un equip —es va dir—; però aquesta resignació no m'agrada. És un sentiment dolent que s'apropia dels homes quan estan a punt d'allunyar-se o trair; és el sentiment que precedeix la liquidació.»
Un cavall va relliscant darrere dels arbres i alguna cosa de sol que es filtrava entre les altes copes que gairebé s'unien al cim va permetre a Jordan distingir entre els foscos troncs dels pins el tancat fet amb cordes lligades als arbres. Els cavalls van aixecar el cap en acostar-se als homes. Fora de la tanca, al peu d'un arbre, hi havia diverses cadires de muntar apilades sota una lona encerada.
Els dos homes que portaven els fardells es van aturar i Robert Jordan va comprendre que ho havien fet a propòsit, perquè admirés els cavalls. —Sí —va dir—, són molt bonics. —I es va tornar cap a Pablo—. Vostè té fins i tot cavalleria pròpia.
Hi havia cinc cavalls a la tancada: tres bais, una euga alazana i un cavall castanyer. Després d'haver-los observat en el seu conjunt, Robert Jordan els va examinar un per un. Pablo i Anselmo coneixien les seves qualitats, i mentre Pablo s'aixecava, satisfet i menys trist, mirant els cavalls amb amor, el vell es comportava com si fos una sorpresa que acabés ell mateix d'inventar.
—Què li semblen? —va preguntar a Jordan.
—Tots aquests els he agafat jo —va dir Pablo, i Robert Jordan va experimentar cert plaer escoltant-lo parlar d'aquesta manera.
—Aquest —va dir Jordan, assenyalant un dels baixos, un gran semental amb una taca blanca al front i una altra en una mà, és molt cavall.
Era un magnífic cavall, que semblava sorgit d'un quadre de Velázquez.
—Tots són bons —va dir Pablo—. Entén de cavalls?
—Entenc.
—Millor —va dir Pablo—. Veu algun defecte en algun d'ells?
Robert Jordan va comprendre que en aquells moments l'home que no sabia llegir estava examinant les credencials.
Els cavalls estaven tranquils, i havien aixecat el cap per mirar-los. Robert Jordan es va deslligar entre les dobles cordes del tancat i va colpejar l'anca al cavall castanyer. Es va recolzar després a les cordes i va veure donar voltes als cavalls a la tanca; va continuar estudiant-los en quedar-se quiets i després es va agenonar, tornant a sortir de l'encís.
—La euga alazana coixeja de la pota posterior —li va dir a Pablo, sense mirar-li—. La ferradura està trencada. Això no té importància, si se la ferrà convenientment; però pot caure si se la fa caminar molt per un terra dur.
—La ferradura estava així quan l'agafem —va dir Pablo.
—El millor d'aquests cavalls, el semental de la taca blanca, té al capdamunt del garró una inflamació que no m'agrada gens.
—No és res —va dir Pablo—; es va fer un cop fa tres dies. Si fos greu ja s'hauria vist.
Va tirar de la lona i li va ensenyar les cadires de muntar. Hi havia tres cadires d'estil, dues senzilles i una de molt luxosa, de cuir treballat a mà, i estreps gruixuts; també hi havia dues cadires militars de cuir negre.
—Matam un parell de guàrdies civils —va dir Pablo, assenyalant-les.
—Anem, això és caça gran.
—S'havien baixat dels cavalls a la carretera, entre Segòvia i Santa Maria del Real. Havien baixat de les cavalcades per demanar els papers a un carreter. Vam tenir la sort de poder matar-los sense danyar els cavalls.
—Ha mort molts guàrdies civils? —va preguntar Jordan.
—A uns pocs —va contestar Pablo—; però només aquests dos sense ferir els cavalls.
—Va ser Pablo qui va volar el tren d'Arévalo —va explicar Anselmo—. Va ser Pablo qui ho va fer.
—Hi havia un foraster amb nosaltres, que va ser qui va preparar l'explosió —va dir Pablo—. El coneix vostè?
—Com s'anomenava?
—No m'acordo. Era un nom molt rar.
—Com era?
—Era ros, com vostè; però no tan alt, amb les mans grans i el nas trencat.
—Kashkin —va dir Jordan—. Devia ser Kashkin.
—Sí —va respondre Pablo—; era un nom molt rar. Una cosa semblant. Què va ser?
—Va morir a l'abril.
—Això és el que li passa a tothom —sentencià Pablo ombrívol—. Així acabarem tots.—Així acaben tots els homes —va insistir Anselm—. Així han acabat sempre tots els homes de aquest món.
Què és el que et passa, home
Què li passa a les teves tripes?
—Són molt forts —va dir Pablo. Parlava com si es parlés a si mateix. Miró als cavalls tristament—. No sap el forts que són. Cada vegada són més forts i cada vegada estan més ben armats. Tenen cada vegada més material. I jo, aquí, amb cavalls com aquests. I què és el que m'espera? Que em caça i em matin. Res més.
—Tu també caça —li va dir Anselmo.
—No —va contestar Pablo—. Ja no caço. I si ens marxem d'aquestes muntanyes, on podem anar? On anirem?
—A Espanya hi ha moltes muntanyes. Hi ha la Serra de Gredos, si hem d'anar-nos-en d'aquí.
—No s'ha fet per a mi —va respondre Pablo—. Estic fart que em donin caça. Aquí estem bé. Però si fa volar el pont, ens donaran caça. Si saben que som aquí, ens faran caça en avions, i ens trobaran. Ens enviaran als moros per caçar-nos, i ens trobaran i haurem d'anar-nos-en. Estic cansat de tot això, ¿m'has escoltat? —I es va tornar cap a Jordan: Quin dret té, que és foraster, per venir a mi a dir-me què haig de fer?
—Jo no li he dit a vostè el que ha de fer —li va respondre Jordan.
—Ja m'ho dirà —va concloure Pablo—. Això, això és el pitjor.
Va assenyalar cap als dos pesants fardells que havien deixat a terra mentre miraven els cavalls. La vista dels cavalls semblava haver portat tot allò a la seva imaginació, i en comprendre que Robert Jordan entenia de cavalls se li havia soltat la llengua. Els tres homes es van quedar enganxats a les cordes mirant com la resplendor del sol posava taques a la pell del semental bai. Pablo va mirar Jordan, i, colpejant amb el peu contra el pesat embalum, va insistir:
—Això és el pitjor.
—He vingut només a complir el meu deure —va insistir Jordan—. He vingut amb ordres dels qui dirigeixen aquesta guerra. Si li demano a vostè que m'ajudi i vostè es nega, en puc trobar d'altres que m'ajudaran. Però ni tan sols li he demanat ajuda. Faré el que se m'ha enviat i puc assegurar-li que és assumpte d'importància. El que jo sigui estranger no és la meva culpa. Hauria preferit néixer aquí.
—Per a mi, l'important és que no se'ns molesti —va aclarir Pablo—. Per a mi, l'obligació consisteix a conservar els qui estan amb mi mateix.
—A tu mateix, sí —va dir Anselmo—. Et preocupen molt de tu mateix des de fa temps. De tu i dels teus cavalls. Mentre no tingues cavalls, estaves amb nosaltres. Però ara ets capitalista, com d'altres.
—No és veritat —va contestar Pablo—. M'ocupo dels cavalls per la causa.
—Molt rara vegada —va respondre Anselmo—. Molt rara vegada, segons la meva opinió. Robar t'agrada. Menjar bé t'agrada. Assassinar t'agrada. Barallar, no.
—Ets un vell que buscaràs un disgust per parlar massa.
—Sóc un vell que no tem ningú —va replicar Anselmo—. Sóc un ancià que no té cavalls.
—Ets un vell que no va a viure gaire temps.
—Sóc un vell que viurà fins a la seva mort —va concloure Anselmo—. I no em donen por les guinedes.
Pablo no va afegir res, però va agafar una altra vegada el bony.
—Ni els llops tampoc —va continuar Anselmo, agafant el seu fart—, en cas que fossin un llop.
—Tanca el pic —va ordenar Pablo—. Ets un vell que parla massa.
—I que va fer el que diu que va fer —va respondre Anselmo, inclinat sota el pes—. I que és mort de fam. I de set. Anem, cap de cara trist, a algun lloc on ens donin de menjar.
«La cosa ha començat bastant malament —va pensar Robert Jordan—. Però Anselmo és un home. Aquesta gent és marxosa quan és bona. No hi ha gent com aquesta quan és bona, i quan és mala no hi ha gent pitjor al món. Sabria què feia quan el trobo aquí.» Però res li agradava com es posava aquest tema. No li agradava gens. L'únic aspecte bo de la cosa era que Pablo seguia portant el bony i que li havia donat la carabina. «Potser sempre es comporta —va continuar pensant Robert Jordan—. Potser sigui simplement un d'aquests tipus foscos com n'hi ha molts.»
«No, —es va dir asseguda—. No t'enganyis. No saps com és ni com era abans; però saps que aquest home està danyant ràpidament i que no es molesta a dissimular-lo. Quan comenci a dissimular-ho serà perquè hagi pres una decisió. Recordeu això. El primer gest amistós que tingui contigo voldrà dir que ja ha pres una decisió. Els cavalls són fantàstics; són cavalls preciosos. Em pregunto si aquests cavalls podrien fer-me sentir a mi el que fan sentir a Pablo. L'ancià té raó. Els cavalls el fan sentir ric, i quan un se sent ric vol gaudir de la vida. Aviat se sentirà desgraciat per no poder inscriure's al Jockey Club. Pauvre Pau. I a falta que són Jockey.»
Aquesta idea el va fer sentir millor. Va somriure veient les dues figures inclinades i els grans bonys que es movien davant d'ells entre els arbres. No s'havia gastat a si mateix cap broma en tot el dia, i ara que bromejava se sentia alleujat. «Estàs començant a ser com els altres –es va dir–. Estàs començant a posar-te ombrívol, noi.» S'havia mostrat ombrívol i protocol·lari amb Golz. La missió li havia agosarat una mica. Una mica, va pensar; li havia agosarat una mica. O, més aviat, li havia abocat molt. Golz es va mostrar alegre i va voler que ell també es mostrés alegre abans d'acomiadar-se, però no ho havia aconseguit.
La gent bona, si es pensa una mica, sempre ha estat gent alegre. És millor mostrar-se alegre, i això era un bon senyal. Una cosa així com fer-se immortal mentre un encara és viu. Era una idea una mica complicada. El mal era que ja no quedaven amb vida gaires de bon humor. Quedaven condemnadament pocs. «I si segueixes pensant així, noi, t'acabaràs per anar tu també. Canvia de disc, noi; canvia de disc, camarada. Ara ets tu qui volarà el pont. Un dinamiter, no un pensador.
Noi, tinc fam. Espero que Pablo ens doni bé de menjar.»
