Camins de pau a la comunitat
Eren les dues de la matinada, més o menys, quan el lladre «va caure la tàpia del jardí-d'una vila i Pack, el gran pastor alemany, que se li havia aproximat en silenci, va saltar sobre ell i el va fer caure violentament a terra. Però de seguida el gos va semblar desconcertat, es va separar de la seva víctima i, agitant la cua, va començar a fer voltes amistosament al voltant del desconegut, sense ni un sol grunyit.
El lladre va poder emportar-se de la casa joies per valor de 350.000 marcs, uns do milions de pessetes
Què havia fet que aquell gos guardià, ensinistrat a l'Escola de Gossos policies, temut i tingut per tots com un agressiu vigilant, es comportés de sobte d'una manera tan nmistosa amb un enemic desconegut?
Res més que un perfum, un simple perfum que el lladre va fer servir profusament abans de partir per realitzar la seva gesta! És clar que no és un perfum apte per a dames de l'alta societat; l'orina i l'olor corporal d'una gossa amb què va estar jugant i fregant-se molt de temps, deixant-se mpregn amb la seva olor i la seva orina.
Com s'aclareix una cosa així? L'explicació és que cap gos mascle, per ferotge que sigui, tocarà mai ni un pèl d'una gossa. No és un comportament cavallerós amb la seva «dama», inspirat per la idea que és vergonyós causar mal al sexe feble. La raó és molt una altra: el gos es limita a obrar així obeint un instint que entra en acció de manera automàtica en percebre aquesta olor especial.
La conseqüència és que n'hi ha prou amb l'olor corporal de qualsevol pena perquè, actuant com un perfum de pau, freni la fúria agressiva de tots els gossos mascles amb la mateixa seguretat que una filera d'automòbils s'atura quan davant d'ells s'encén un disc vermell, però, atenció! De tant en tant hi ha algun conductor que se salta un semàfor en vermell i també podria until que algun xucho degenerat no obeís a aquesta reacció instintiva apaivagadora de la seva agressivitat.
Però d'això en tornarem a parlar a l'últim capítol.
Per regla general, l'olor actua sempre com un fre contra l'agresivitat, i això passa fins i tot en casos que semblen totalment desgavellats.
En una residència canina d'una ciutat del nord d'Alemanya, un cmplcat auxiliar, recentment contractat i que no tenia experiència en l'ofici, va tenir la idea de tancar un gegantí dogo alemany mascle a la mateixa gàbia on ja hi havia una femella de foxterrier molt més petita, i els va deixar sols i sense vigilància durant la nit. L'endemà al matí es va oferir als seus ulls una terrible visió: la gosseta, petita i feble, havia matat el dogo molt més gran i més fort, i gairebé l'havia esbocinat.
És a dir, que mentre el gran gos estava sent matat lentament per la petita gossa, seguia sent incapaç de defensar-se. Tan forta era la reacció inhibitòria de l'agressivitat exercida pel seu instint davant de la presència del perfum paciñcador.
Tan aviat com s'esquitxa amb orina d'un mascle a una gossa, perd tota la protecció, i si se la deixa amb un mascle ben aviat es veurà embolicada en una violenta baralla. Les coses són tan contradictòries quan es falsegen els estímuls instintius.
Els silurs nans, peixos que fan mig metre de longitud, han portat l'ús d'un perfum com a pacificador a una perfecció molt més gran que la dels nostres gossos. I encara van més lluny: la por i la disposició a sotmetre's, l'autoritat i fins i tot algunes faltes d'honestedat, és a dir, totes aquestes coses que a nosaltres els homes ens costa de descobrir –i amagar– són manifestacions que en el món d'aquests peixos es perceben mitjançant l'olfacte.
I de manera tan clara i indiscutible que no hi ha màscara ni engany capaços d'encobrir-les.
Per aquesta causa aquests peixos que són gairebé cecs i només viuen tranquils a la foscor de la nit, han desenvolupat un ordre social en què són exclusivaInent les olors les que desperten l'agressivitat, estableixen la concòrdia i mobilitzen la predisposició a l'auxili mutu. Aquests silurs o bagres nanosviuen a les aigües fluvials d'Amèrica del Nord i des del 1900 es van estendre també per Europa.
La història d'aquest descobriment comença, com passa amb tanta força en la investigació, amb un esdeveniment casual. El profsor John Todd, de l'Institut Oceanogràñco de Woods Hole, a prop de Boston, tenia un aquari amb set joves silurs al costat d'un petit safareig on s'allotjava un gran exemplar de la mateixa espècie. L'endemà al matí el zoòleg es va emportar un ensurt de mort: durant la nit el gran silur havia passat d'un salt des del seu estany a l'aquari dels petits i s'hi haifa ordi. Cinc eren ja morts i els altres s'havien salvat perquè van aconseguir amagar-se en un tuberia on el peix gran no podia penetrar. Una gran quantitat d'aigua per terra testificava la violència de l'acció.
El doctor Todd va tornar a col·locar el malvat silur al seu dipòsit i, el va posar a distància segura. Però quan va anar a omplir completament l'aquari de les dues petites supervivents va passar una cosa impressionant. Per raons de comoditat va fer fora l'aigua del tanc on havia estat el peix gran a l'aquari dels petits. En aquell mateix moment, aquests van semblar que van caure preses d'un atac de pànic. Van saltar fora de l'aquari i es van quedar agitant-se sobre la taula. El doctor Todd els va tornar a col·locar de nou al seu aquari i de nou van saltar fora. Només es va calmar el pànic quan se'ls va traslladar a un altre aquari lliure de l'olor del seu enemic.
Conseqüentment, l'«olor» de l'aigua del seu enemic desfermava en els silurs nans aquella reacció de terror que els feia fugir. La presència física del sanguinari enemic ni tan sols era necessària.
Des del 1941 se sap amb certesa que els peixos poden deduir notícies importants per a ells de l'olor de l'aigua.
Per exemple, una anguila percep l'olor de les roses tot i que un sol didal d'essència de roses s'aboqués en una quantitat d'aigua 58 vegades superior a la que conté el llac Constanza amb els 63 quilòmetres de longitud i els 250 metres de profunditat. Això confronta amb allò fantàstic. Però el bioquímic ho pot comprendre; un didal d'essència de roses conté 2,9 trilions de molècules oloroses. Això significa que dissolta hornogèniament a «58 llacs Constança» encara hi hauria una molècula a cada centímetre cúbic (la quantitat que cap al «nas» de l'anguila). I l'anguila la pot olorar.
En comparació amb això, el gos, amb la seva llegendària capacitat olfactiva, queda convertit l'esquerra en zero.
Una mena de carpa, de mida petita, que pobla els llacs de l'Alta Baviera en grans bancs, només és capaç de distingir els peixos de la seva pròpia espècie dels d'altres mitjançant l'olfacte. Davant la pesta d'un lluç de riu emprenen la fugida molt abans que aquest hagi pogut advertir la seva presència. El lloc on va ser mort un peix de la seva espècie conserva «l'olor del terror» durant molts dies per als supervivents que ho eviten espantats.
Fins i tot coneixen cadascun dels components del seu banc o grup només per la seva olor corporal.
Un grotesc experiment pot ser dut a terme amb el gobi cec!.
Aquest peix viu a la zona de les grans marees de la costa de Califòrnia, en uns forats al fang, i practica una estricta monogàmia. Si s'acosta a una d'aquestes parelles una esponja impregnada amb l'olor d'un mascle estrany, el cec «amo de la casa» creu que s'aproxima un intrús amb intendons adúltetes o rateris i es posa a lluitar contra l'esponja, que l'experimentador mantenia lligada a un bastonet, com si fos una lluita.
Si es fa que l'esponja «guanyi» la baralla, és a dir, si s'obliga el mascle a allunyar-se'n, la femella que durant la baralla no va intervenir en absolut, surt del forat i accepta l'esponja com a nou marit, com si fos l'anterior. Però si s'aboca una mica d'aigua d'un aquari en què una parella de gobis recentment hagin celebrat la seva unió sexual, la femella abandonada comença a iniciar el seu joc amorós amb l'esponja. iUn aigua de bany que desperta els desitjos sexuals!
Si s'observa amb detall el comportament dels gobis, ningú podria arribar a la conclusió que aquests peixos estan completament cecs i que es valen tan sols del nas i del «receptor» per captar les oscil·lacions i vibracions de l'aigua, que es troben situats a la línia lateral dels seus òrgans sensorials. El nas, l'olfacte, substitueix de manera tan perfecta els ulls, que es podria dir que el peix pot «olorar les imatges». Aquest és el signiñcado biològic d'aquest fenòalè que nosaltres els éssers humans som incapaços de comprendre,
És possible també que els peixos puguin ensumar les alteracions de tipus intern, anímic, dels seus semblants, igual que el gos descobreix amb el nas quan un home que tracta d'aparentar valor està, no obstant, espantat; i també com els homes descobrim, pels gestos i posats del nostre interlocutor, quin és el seu estat d'ànim.
Això es dedueix dels experiments realitzats pel doctor Todd amb els silurs nans. I també que així i només amb ajuda de senyals olfactius, aquests peixos poden portar a la pràctica un sistema social comunal altament organitzat.
Un reduït grup de set silurs nans necessita i té, com és lògic, un cap. El doctor Todd ho va batejar amb el nom de Tarzan. Era un peix gelós de les seves prerrogatives i que no semblava disposat a permetre que cap dels seus subdits penetrés a l'aigua de la seva sobirania. El “poble baix” estava organitzat en règim de total igualtat de drets, és a dir que no existia una continuació de la línia jeràrquica, com és freqüent en altres grups animals. El cap, com a amo i senyor d'un poble els membres del qual gaudeixen tots d'igualtat de drets, és pràcticament la folma més senzilla de tota ordenació jeràrquica.
Un dia, un silur nan, foraster, més gran, va ser posat a l'aquari habitat pel grup. Els membres del «poble pla», cadascun dels quals tenia el seu propi territori (els mascles separats de les femelles), amb un tub com a domicili, al voltant de les aigües de sobirania del cap, van ensumar immediatament l'arribada d'un intrús. Immediatament van fer una cosa que, normalment, els està absolutament prohibida: es van refugiar al forat que servia de domicili al cap.
Aquest comportament recorda de manera notable el costum dels cavallers i els camperols de fa alguns segles. En temps de pau, als pagesos els estava prohibit entrar al castell del seu senyor feudal, però quan s'aproximaven enemics, corrien a la fortalesa a la recerca de refugjo.
La defensa era assumpte exclusiu dels cavallers i els seus mercenaris, no dels camperols.
De manera igualment cavalleresc Tarzan es va ocupar de la defensa dels seus súbdits al seu refugi mentre ell només sortia a enfrontar-se amb l'enemic i ho feia fugir. Tan bon punt va deixar d'ensumar-se la presència de l'intrús, va llançar els altres peixos del forat.
Què passa si hom retira el cap d'aquesta societat? Poc després es produeixen autèntics tornejos incruents per aconseguir la successió fins que un dels antics súbdits s'enlaira al comandament. Però en el mateix moment que l'investigador va tornar a posar Tarzáa dins de l'aquari, els altres peixos van destronar el successor del seu Tarzan de la seva posició de comandament sense cap objecció, com si això fos la cosa més natural del món.
Condició imprescindible perquè el cap sigui admès de nou en el càrrec és que la seva «personalitat» no hagi patit màcula durant la seva absència.
En certa ocasió, va succeir que Tarzan va ser dipositat en un altre recipient en què hi havia un silur nan més fort. Ben aviat es va produir la lluita, en la qual Tarzan no va fer honor al seu nom. A deduir de les seves gestes a les pel·lícules de la selva, va patir una vergonyosa derrota.
Quan va tornar al costat dels seus, que no havien pogut veure ni percebre sensorialment l'acte de la lluita, els seus antics súbdits ho van acceptar a la comunitat, però no li van oferir la seva pleitesia i el van tractar com un igual.
L'olor de la derrota el marcava i els explicava als seus antics súbdits el que aquests, abans, mai no n'haguessin sospitat.
El líder que, encara que només sigui una vegada a la vida, pateix una derrota, porta per sempre la taca d'un passat vergonyós. Això gairebé es pot considerar en un sentit literal, ja que el senyal olfactiu de la derrota està en ell com una taca indeleble en una jaqueta blanca. És possible que torni a imposar-se com el més fort de la seva comunitat (a la vida natural el seu vencedor l'hagués desplaçat), però el seu prestigi d'infal·libilitat, i amb això la seva autoritat com a cap i protector dels seus, sota la protecció dels quals en cas de perill abans es creien segurs, quedava dubtosa.
És com si entre nosaltres, els homes, poguéssim identificar aquests presumptuosos jactanciosos per mitjà d'una olor que treballa amb la infal·libilitat d'un detector de mentides, i que ens ho descobrís com un zero a l'esquerra. O com si tots nosaltres quedéssim marcats de per vida amb un signe fàcilment identificable per a tots per les nostres accions vergonyoses.
Fins a quin punt arriben el domini i la influència dels senyals olfactes a la vida en comunitat d'aquests peixos cecs, va quedar clar quan se'ls va «taponar el natís». De seguida van deixar de reconèixer els seus antics amics, ni tan sols si eren mascles o femelles. Només notaven les ones de pressió d'altres peixos sense saber de qui es tractava.
La conseqüència: entre els peixos es van produir dures lluites, sense aquelles regles cavalleresques i esportives dels antics tornejos. L'olor de por del derrotat ja no reprimia la fúria agressiva del més fort. L'olor de la victòria no feia que els més febles fugissin a temps. Com a presos de la bogeria més incontrolable, lluitaven els uns contra els altres, dia rere dia, incansablement, fins que la mort posava fi al cruel esdeveniment.
«Desposats del sentit de l'olfacte -va explicar el doctor Todd-, el silur nan es converteix en robot lluitador incontrolat i en un element asocial, fins que es produeix l'ocàs inevitable. I això malgrat que abans d'aquesta privadó era un dels peixos més intel·ligents i aptes per a la vida en comunitat.
Una de les raons que justifiquen aquesta bona fama és el seu transport en èpoques de superpoblació. En principi, és una manifestació semblant a la que es dóna a la rata migratòria: quan la població es fa molt densa, desapareix la seva agressivitat i totes es converteixen en àngels pacificadors. S'han sotmès a observació grups de cent individus. En aquest cas ja no deftenen cap territori personal ni obeeixen els seus caps. Es converteixen en ingovernables. Però, però, formen, molt estretament units, una sola i unànime societat de membres amb total igualtat de drets,
Exerceix aquí el seu efecte una «olor pacinadora»? Per mirar de descobrir el que hi havia de cert en això, el doctor Todd va tornar a col·locar dos aquaris grans, un al costat de l'altre. En un s'estrenyien deu silurs nans, mentre que a l'altre, de la mateixa mida, només hi havia dos peixos. Els dos que tenien tot l'aquari per a ells dos sols es passaven el temps en petites lluites per disputar-se els seus territoris, ben delimitats, en un estat de contínua enemistat. Però a la massa dels altres deu peixos, que tenien molt menor espai per cap, ni se'ls acudia disputar ni discutir entre ells. Sense excepció eren la pau personificada. I de vegades s'havien d'estrènyer entre ells.
Sobre això cal dir algunes generalitats, perquè aquest descobriment sembla ser una bufetada a la cara de molts conceptes fins aleshores admesos. En tots els punts de vista en circulació sobre la dinàmica de la població encara flota encara aquesta sinistra mentalitat de «poble sense espai vital», que, si bé no porta l'empremta de Hitler, continua sent practicat.
El professor escocès VC Wynne-Edwards descriu, en un ampli estudi, els mecanismes socials que, en cas de superpoblació en una comunitat animal, condueixen a una disminució del seu nombre de manera autortegulada.
Formes de comportament agressives que poden arribar fins al canibalisme juguen un paper tan eminent com esglaiador. Konrad Lorenz es va referir, a la «anomenada maldat» que aquí fa acte de presència, suavitzant així el concepte del que és dolent, perquè a primera vista això produeix una cosa bona, exactament prou espai vital per als supervivents.
Als resultats de la investigació de Wynne-Edwards no hi ha res discutible. Però hi ha alguna cosa que no ha vist i és una cosa decisiva: entre un grau de densitat de població «normal» i l'estat de degeneració de comportament a causa d'una superpoblació, hi ha una fase de transició.
En aquesta fase els animals viuen estrets, però malgrat això en un estat d'extrema amistat i pau entre ells.
La fase de total disposició pacífica en una situació de superpoblació mitjana ja ha estat descrita amb l'exemple de les rates.
També coneixem aquesta situació entre els cignes dels estanys (cignus olor). En cas que la població sigui escassa, cada parella reclama una extensió riberenca de 250 a 500 menys com a territori exclusiu per a la seva criança. En defensa del territori. l'au recorre a la «anomenada maldat» contra els intrusos de la seva espècie, que no és estrany que pugui conduir a una lluita a mort.
Si el nombre de cignes ultrapassa una xifra crítica, cessen les lluites. El sistema de territoris reservats per a un sol propietari s'esfondra i tots crien pacíficament, reunits en una amistosa colònia.
Si la superpoblació continua augmentant més encara, comença a degenerar la fins aleshores exemplar vida conjugal monògama dels cignes i sorgeix la infidelitat, les «petites aventures», la poligàmia, la violació, l'incès i descuit de la criança, cosa que alhora produeix una disminució del nombre de naixements.
La forma de comportament social que apareix a la fase de concòrdia no és en absolut un «frenem, però encara no», sinó uns mecanismes instintius especialment desenvolupats per a aquesta situació. Únicament aquest fet prova que la fase de concòrdia té un signiñcat propi en plans de la naturalesa.
Tractaré de demostrar-ho amb l'exemple dels silurs nans. Dos grans aquaris un al costat de l'altre: en un viuen només dos peixos que es passen el temps barallant; a l'altre, deu animals estrets, però vivint en pau entre si.
Es va prendre aigua de l'aquari on vivien els peixos pacífics i nombrosos i es va abocar a l'aquari dels dos peixos agressius. Durant una setmana res no va semblar canviar. Però després, de cop i volta, els dos peixos violents van perdre completament el seu instint agressiu i no van tornar a pensar a barallar-se, almenys no amb la freqüència ni la violència d'abans de rebre l'«aigua pacificadora».
«Amor a l'aigua», va dir el professor Tood a aquest pheromon antiagressiu.
Hi ha, doncs, una «hormona social» –com també es pot anomenar un pheromon– que actua provocant l'actuació d'un instint ja existent per adequar aquestes situacions que impulsen una actuació pacífica.
És a dir, que hem de distingir tres etapes diferents de socialització; la fase “normal”, amb escassa densitat de població; la fase «degeneradora», utilitzada per la superpoblació, i, entre totes dues, una fase «pacífica», que intenta evitar que la comunitat pateixi perjudicis més grans.
Els homes senten amb facilitat la inclinació a ajustar les activitats a màxims teòrics; amb excessiva freqüència actuen d'acord amb el concepte erroni que es desprèn de la idea que cal “devorar o ser devorat”
S'ha habituat a justificar les seves agressions contra els seus semblants, al·legant que es tracta d'alguna cosa «aparentament» dolenta, o almenys necessària. A partir d'ara, ha de saber que aquesta fase pacífica intermèdia és una realitat biològica i, com a tal, hauria de ser utilitzada com a model per a la nostra conducta.
Si la natura va trobar per als seus animals camins i mitjans amb què les comunitats poden viure en pau interna, això ha de ser igualment possible en l'home. La naturalesa ha creat els mecanismes de la conducta social a la fase pacífica perquè, sense ells, els animals estan condemnats a l'extinció.
Val la pena reflexionar sobre com resulta d'insensat que l'home doni curs a la seva agressivitat en situacions en què els animals saben i aconsegueixen establir la concòrdia.
Precisament a causa de com és d'important, vull informar amb una mica més de detall sobre els mecanismes de socialització en comunitats animals molt diferents entre si: començaré per referir-me al «company escandalós».
Es tracta d'un ocell anomenat científicament crinifer, que, com el gaig comú de les nostres latituds, és un alarmista que avisa tothom quan passa alguna cosa anormal o perillosa.
Creuria possible de lectol que un ocell tan petit pogués fugir una serp gegant de més de quatre metres? Doncs és així. Aquest petit ocell aconsegueix fer-ho així a les estepes d'Austràlia. L'ocell, d'una mida semblant a la de la merla, pertany a la família dels melitòfags i s'alimenta principalment de les flors de les acàcies i els eucaliptus.
Eren aproximadament les set del matí quan una bandada d'una cinquantena d'ocells d'aquesta família tornaven als nius en un gran eucaliptus. En aquell moment, una femella clau va descobrir que una gegantina serp pitó lliscava per la branca on tenia el seu niu. Immediatament la femella va començar a trinar amb totes les seves forces, de manera frenètica, ia voletejar furiosa aletejant al costat del cap de la serp. Només uns quants segons després tota la bandada estava fent honor a la seva fama de sorollosos que els ha valgut el seu sobrenom de «companys escandalosos».
Mentre que sempre, i simultàniament, tres o quatre ocells voletejaven i picotejaven la cua i la part central de la serp, set o vuit més envoltaven el cap voletejant i sense deixar de llançar els seus aguts trins; la seva audàcia arribava fins a posar-se a només trenta centímetres de la monstruosa boca del rèptil. Quan la serp intentava agafar-ne algun, tots s'allunyaven per esquivar el cap, que immediatament picotejaven. Eren com un grup de toreros esquivant els atacs d'un bou furiós.
D'aquesta manera els petits ocells que no podien arribar a ferir la serp van acabar per posar-la tan nerviosa que es va anar lliscant cap al final de la branca, que s'anava fent cada cop més prima. Quan va voler aturar-s'hi un moment per respirar tranquil·la, de sobte els cinquanta ocells es van deixar caure de cop sobre ella. En aquell moment es va trencar la branca amb un fort cruixit i la serp va caure a terra. No va tornar mai més.
Per a aquests ocells és qüestió de supervivència actuar en grup per allunyar els seus enemics, entre els quals s'expliquen no només les serps sinó també les aus de presa, els dasiuros i els varans.
Es tracta d'una mena de quadratura del cercle, ja que per aconseguir alliberar-se dels seus atacants han de fer una cosa summament contradictòria. D'una banda, han de ser summament agressius, però només contra els seus enemics, mentre que entre ells han de donar mostres de gran comprensió i entesa per emportar-se bé en tot moment. Cal tenir en compte que aquests «compadres escandalosos» pertanyen a l'única de les cent seixanta espècies que componen el gènere de les aus mel·lífagues que aconsegueixen viure en comunitat. Totes les altres viuen individualment o per parelles.
Són dues les disposicions comunals que porten a confraternitzar els animals lluitadors per naturalesa: el vol de germanor i la dansa de guerra.
Tant a primeres hores del matí com a últimes de la tarda abans d'anar-se'n a dormir, grups d'uns vint d'aquests ocells emprenen un vol d'uns vint minuts de durada, durant el qual van «xerrant» entre si, com un refredat de velles xafarderes. També de tant en tant, si no tenen res millor a fer, celebren el seu esperit de comunitat amb una autèntica orgia de trins i refilets. Això els uneix.
Si apareix un enemic, la seva agressivitat arriba a alts nivells. En aquesta situació pot passar que els ocells, a causa de la por davant de l'enemic, no descarreguin la seva agressivitat contra aquest sinó contra els seus propis companys
En comptes d'atacar l'adversari, es barallarien entre ells. Però això és evitat per la dansa guerrera
Les regles són aquestes: una de les aus d'alt rang social salta amb les ales obertes, trinant en to alt, i amenaça una altra de menor rang. Aquesta respon immediatament traient la llengua i oferint-la a la seva, «superior».
Això en el llenguatge de gestos ve a signi6car: «iTu humil servidor!», un significat que s'ha ritualitzat en els gestos de petició infantils, i que se subratlla amb una profunda reverència. Tan bon punt l'ocell de rang superior obté aquesta resposta de submissió, s'estremeix i li torna el gest de submissió. L'agressió acaba en una salutació cordial.
Molt aviat aquest intercanvi de cortesies es converteix en una cerimònia col·lectiva. Fins a uns quaranta ocells se'n queden mirant un de sol, que ha quedat al centre de tots, i que és, en general, un dels mascles d'alt rang. Aquest crida, trinant, les seves amenaces furiosament i els altres li mostren la llengua. Amb això el cap es calma i, al seu torn, treu la llengua als altres mentre aquests fugen les plomes. Així continuen d'una banda a l'altra, com la rèplica òptica d'una lletania acompanyada d'un ritual càntic.
La conseqüència que se'n dedueix és que la visió d'un perill mobilitza l'agressivitat, però no contra un altre membre de la bandada, i que els que tenien intencions de fugir i escapar pel seu compte, es queden tots junts, en comunitat, i guanyen en valor fins que al final són capaços, tots units, de llançar-se contra el comú enemic que, com ja hem vist,
Ningú no pot negar la semblança d'aquesta manifestació amb les danses guerreres dels pobles salvatges.
El que per a una espècie animal signiñca la dansa guerrera és per a altres una pura «exhibició de talent rnusical». S'hi manifesta, també entre els animals, la força unifcadora de la bellesa
Quan un rossinyol trenca a cantar en un estètic i insuperable colorit harmònic, quan una merla entusiasmada i inspirada per la primavera juga artísticament amb les seves melodies o quan un tord practica variacions d'autèntic virtuós amb els seus temes musicals o el cantor dels boscos deixa escapar el seu cant, que sembla recollir
Concert per a violí de Beethoven, en aquests moments aquests ocells estan donant al món una cosa que, segons l'opinió de Konrad Lorenz, pot ser definit com un estadi previ de l'art.
En tot cas, aquesta exhibició de cant dels ocells mascles, individualment, atrau de tal manera la femella festejada que aquesta, a partir d'aquell moment, no desitja res més que poder passar la resta de la seva vida al costat de la seva «estrella del cant». Els mascles de la mateixa mena del cantant no senten davant l'èxit del seu company més que repulsió o temor.
Per aquesta rada resulta molt més sorprenent que hi hagi aus que ofereixen concerts, amb un solista únic, a un grup de congèneres de la seva bandada per als quals aquestes «tardes de concert» del seu excepcionalment ben dotat company semblen ser una autèntica festa.
Per poder presenciar un d'aquests casos ens hem d'aproximar als pinsans africans o amadines, als pinsans asiàtics o als estrildes australans. És a dir, sempre un llarg viatge. En aquestes regions viuen aquestes aus en grans esbarts i crien en colònies de fins a mil individus en un sol arbre.
Poc abans de l'arribada de la nit, quan tots ja s'han reunit a les branques i fan més soroll que música, de sobte enmig de les branques de l'arbre un mascle llança una nota melòdica com un toc d'alerta, amb tota la força de la seva gargarita. immediatament els amics i amigues que l'envolten, callen i es queden atents. La bandada guarda silenci respectuós.
Tots els ocells s'acosten tant com poden al solista i escolten el seu cant amb els caparrons inclinats durant una cosa així com un bon quart d'hora.
Gaudeixen d'aquell condert vespertí com d'un quart d'hora.
A poc a poc, les notes del solista es van fent més elegants, més delicades, més tendres i suaus i menys sonores, per la qual cosa els que escolten es van aproximant més i més al cantant. Finalment, la cançó és tan feble que només la poden escoltar els dos espectadors més propers, els dos que estan a banda i banda del cantant si s'acosten prou la seva oïda al pic del solista. Per als altres l'espectacle s'ha acabat,
Aquest exemple ens mostra que els ocells que viuen en grans esbarts necessiten una cosa que els uneixi entre si, no només en casos de perill sinó també en temps de pau. Aquest és el sentit biològic de l'exhibició artística, de la celebració regular de serenates, un mecanisme que en el regne animal es creia inexistent i que està destinat al manteniment dels llaços socials al si de la comunitat. Amb mitjans musicals aconsegueixen aquests ocells, bàsicament, el mateix que els ximpanzés amb el seu repartiment de la carn de les preses caçades per algun membre de la comunitat
No és corrent que els animals que viuen en llibertat a la natura celebrin aquestes festes destinades a mantenir en forma el sentiment de comunitat. Només sol passar en sis diferents circumstàncies: per un excés d'alegria, per profunda tristesa, en cas de fúria incontrolable, en els aparellaments de tipus col·lectiu així com en casos de zel massiu a la comunitat.
També quan ha esdevingut exigència natural per al progrés del sentiment d'unió dins de la comunitat.
Una sensació d'hiperbòlica alegria pot arrossegar una multitud, que s'acaba de lliurar d'unes circumstàncies difícils de necessitat a una situació de felicitat, com va passar amb una horda dels anomenats micos calaveres (axerontia atropaments) al costat del riu Bacaba, un afluent de l'Amazones.
Els graixits d'alalma d'alguns ocells els van avisar que un jaguar s'hi acostava. Una horda d'aquells micos petits, formada per una vuitantena d'individus, va córrer a amagar-se a la selva, entre l'espès fullatge de la copa d'un dels vells arbres. El jaguar no va percebre la presència dels micos, però va lliscar fins a les seves proximitats tractant de caçar una capíbara, mentre a dalt, a la copa de l'arbre, els membres de l'horda no s'atrevien a fer ull. Finalment, al cap de quatre hores que les monetes van passar enmig d'un pànic cerval, el jaguar se'n va allunyar tranquil·lament.
Tan aviat com el felí va estar fora de l'abast de la seva oïda, el grup, estretament unit, dels móns calaveres va esclatar. Enmig d'uns crits ensordidors van saltar i es van gronxar a les branques, van dansar i es van abraçar, cobrint-se la cara amb aquests petons de salutació que només intercarnbien molt rarament, mentre es copejaven suaument amb les branques més primes. Aquest autèntic festival de joia va durar gairebé mitja hora; una teràpia del moviment contra l'estrès i un despertar de l'esperit de la comunitat que es lliura així de les frustracions.
Una cosa semblant els passa a les rajades de llops silvestres tan abundants al Canadà. Sempre que a la rajada neixen nous llobes si el menjar és escassa, entre les tasques del cap de rajada s'inclou recórrer i explorar el terreny tot sol per informar-se de les possibilitats de caça. De vegades això el fa estar absent fins a tres dies.
La manada no se sent contenta molt menys amb l'absència del seu cap, encara que això signifiqui alliberar-se de la tirania. Al contrari: com més temps és absent, més inquiets, insegurs i espantats hi ha els altres.
Saben que de la tornada del líder depèn tot per a ells.
Quan finalment torna, és saludat entusiàstic. Els llobes salten sobre ell i li llepen el cap i el rostre. També els llops adults s'afanyen a sortir a trobar-los, es tiren a terra davant seu i es rebolquen desplegant tots els seus posats d'alegria i submissió. La celebració del retorn pot durar uns vint minuts, fins que, per fi, els animals comencen a indicar els seus desitjos de seguir el cap de la rajada fins al lloc on va deixar la peça caçada
Entre els humans. micos catirrins de lÍndia se celebra una autèntica festa cada vegada que una de les femelles de lhorda porta al món un fill. Immediatalnent, després del naixement, s'acosten les altres femelles, oloren el nounat, la graten suau i acuradament amb un dit i comencen a fer mohines ia espetar els llavis. És a dir, es comporten de la mateixa manera infantil que acostumem a mostrar els éssers humans quan se'ns mostra un nadó.
Mentre els mascles no semblen interessar-se en absolut pel que passa, les femelles s'asseuen formant un ajustat cercle al voltant de la criatura i s'ho passen d'una a l'altra. Quan una de les «tietes» reté el petit massa temps sobre els genolls, els altres comencen a sentir enveja i intenten arrabassar-lo al petitó. Les femelles joves es mostren força incompetents en aquest cercle i no saben com han d'agafar el nadó ni què fer amb ell, així que ho sostenen poc temps entre els seus braços abans de fer-lo passar a la seva veïna.
D'aquesta manera, les «dames» de la societat poden passar-se hores senceres celebrant un nou naixement en un cercle alegre. Durant tot aquest temps no se serveix menjar, ja que a les festes dels animals no se sol menjar en abundància com passa entre els éssers humans, sinó que és com si l'alegria els fes oblidar-se de la gana. La distribució de carn que practiquen els xirinpanzès, ia la qual ja ens hem referit, constitueix l'única er4tyexcepció coneguda d'aquesta regla.
El significat pràctic que té aquesta celebració d'un nou naixement és que serveix perquè tota la comunitat femenina conegui el nou membre i, d'aquesta manera, queda col·locat automàticament sota la protecció de tales. Alhora l'aeremorüa forti6ca els sentiments de pertinemia a una mateixa comunitat de totes les femelles de l'horda, que han de patir molt, no sols davant el perill dels enemics, sinó també sota la tirania del cap, un autèntic baix al qual els petits no li agraden en absolut.
Així de múltiples i diversos són els mitjans i les formes que desenvolupa la mare naturalesa per fer possible la supervivència a la comunitat: per a tots els animals predestinats a viure en grup hi ha els mètodes més diversos per mobilitzar les forces siquiques que uneixen els membres de la comunitat contra la disgregatòria violència de l'agrivitat.
Aquest és un principi de la naturalesa. En els animals a qui falta la suncent intel·ligència sodal, purs instints regulen de forma digna de tota confiança aquestes forces en favor dels llaços d'unió entre ells. Això passa a les societats d'insectes. als silurs nans. A les rates. les amadines, els gossos i els llops, elements de comportament individual estableixen algunes variants. IX manera notablement més fantàstica es desenvolupen les relacions entre els animals superiors, com els micos, als quals encara seguirem referint-nos.
I així continua la sèrie fins arribar al cervell humà, que posseeix tanta intel·ligència i que actualment parla molt de socinlisme, però que, com a ésser individual de la moderna societat industrial. està molt menys assabentat de com s'ha de comportar al si d'una comunitat.
Aquest és el bacil que destrueix en nosaltres aquest món sa que encara trobem al regne animal.
