diumenge, 27 de febrer del 2011

Diada de les Illes Balears 2011

.

Programa d’actes de la Diada de les Illes Balears 2011


Les Illes Balears celebren la seva diada el dia 1 de Març, dia en que va entrar en vigor el primer Estatut d’Autonomia de 1983:
Igualment el nou, de 2007, també va entrar en vigor el dia 1 de març:

No obstant això, dia 1 de març de 2011 enguany cau en dimarts i, conseqüentment, les celebracions comencen el divendres anterior, dia 25 de febrer, i es realitzen els dies 25 a 28 de febrer i dia 1 de març:

Programa d’Actes:

Al Web del Govern de les Illes Balears:

A Diari Balears:

Rebut, per correu electrònic, del nostre amic Miquel Mas:

Companys i amics

El proper divendres tarda, dissabte, diumenge, dilluns i dimarts, es celebra el dia de  Balears, organitzant una mostra, de producte local, artesania, i activitats diverses, a la zona de sa feixina, passeig sagrera, i atarazanes, Ecoilla obri un stand, juntament amb altres productors ecològics, a la explanada de monument al Baleares, i jo i seré com aquests dos darrers anys, el que desitgi fer un tast dels següents productes pot passar, de 10 a 22h excepte el divendres que es a partir de les set del vespre.
Costelles de mè a la planxa

porcella rostida

sobrassada

camaiot

cocarrois

Tot això fins a final d'existències, per tant es millor no deixar-ho per el darrer dia, perquè es pot haver esgotat qualque producte.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Homenatge a Emili Darder, diumenge

Enllaç de la foto:
.
Rebut, per facebook, d'Esquerra de les Illes Balears i Pitiusses:
.
Dia i Hora: Diumenge, 27 de febrer de 12:00 a 13:00
Lloc: Cementiri de Palma
Creat per: Esquerra Palma
Més informació:
El proper diumenge, 27 de febrer, a les 12 del migdia, Esquerra Republicana retrà homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder, al mateix lloc on fa 74 anys va ser assassinat pels enemics del nostre poble i de la llibertat. L'acte comptarà amb les intervencions d'Antoni Gorrias, Joan Lladó i Cathy Sweeney, i l'actuació dels violinistes Lluís Guinovart i Gabriela Seguí.

divendres, 18 de febrer del 2011

La corrupció, causa de la crisi

.

Les causes principals de la crisi econòmica són bàsicament dues: la bombolla financera (el 95% del capital que es mou en els mercats del món liberal-capitalista és pur aire, que no representa empresa ni riquesa alguna) i el consum irresponsable.

Consum irresponsable. I no parlem ja de quan el consum irresponsable (desmesurat i delictiu) el realitzen gestors públics amb diners i recursos públics per a beneficis particulars per a un mateix, per a persones o empreses afins o per al propi partit. En el cas "Paó: Pavo Real" de l'Òpera de Calatrava de Palma (Mallorca) l'actitud de Perera, Matas i Fiol defensant la correcció i justícia del lladronici de 1.200.000 euros públics (els nostres), pocs dies abans de les eleccions, per donar-lo a un particular afí repugna, és corrupció, enriqueix a especuladors i ens empobreix a tots. Amb aquests diners, 20 famílies pobres podrien viure folgadament durant un any. I això que aquesta quantitat és només del projecte i, segons el propi autor, la realització de l'obra podria costar uns 2.000.000.000 (dos mil milions) d'euros, la qual cosa suposaria rascar a la butxaca de cada balear una mitjana de dos mil euros. No tenen vergonya. No tenen dignitat. No tenen vergonya.

"Matas creu ofensiu que se li qüestioni en aquest projecte"
http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2011/02/18/matas-cree-ofensivo-cuestione-viabilidad-opera/646621.html 
Senzillament, irracional.

"L'advocat de Matas demana que el jutge Castro abandoni el cas"
http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2011/02/18/matas-pide-juez-castro-abandone-caso-opera/646769.html 
Quina pena d'advocat! Algú li coneix alguna defensa d'una causa justa? Ha defensat alguna vegada alguna causa que no fos un cas de corrupció político-econòmica?

"Matias Vallès. Matas compleix el seu somni operístic"
http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2011/02/18/matias-valles-matas-cumple-sueno-operistico/646623.html 
Qui ho paga? Vostès. Nosaltres i aquest nosaltres també t’inclou a tu.
"La crisi neix de la banca, però també del consum irresponsable"
______________________________

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
http://arc46.com 
______________________________
.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Denuncia silenciosa

.
"Ho heu observat?: Recentment, partits, governs, bancs i empreses, capitalistes, estan passant de ser dictadures unilaterals a ser tiranies ofegants: Sembla com si competissin desaforadament en avarícia desenfrenada.

Per què a Espanya les lleis econòmiques restrictives contra treballadors i pensionistes no són aplicables als polítics, administracions, bancs i empreses a qui s'aplica tot el contrari? Per què l'Administració Obama anima les revoltes del nord d'Àfrica i no es fixa en les injustícies socials pròpies i d'arreu del món capitalista globalitzat? Per què demana llibertat d'expressió on li convé i la restringeix, fins a la possible pena de mort, quan se li critica?".


AHC (Associació Humanista de Comunicació)

“perquè cada un de nosaltres tenim el poder de generar el canvi, un canvi de consciència, un canvi del cor, un canvi en el món... signam per un món fet entre tots i totes on hi capiguem, hi mengem i hi tenguem un lloc per viure i gaudir de la vida, sense fronteres ni divisions, on es respecti la dignitat i la veu de cada home, de cada dona, de cada infant, com si fóssim un de sol.”
http://www.forumsocialdemallorca.org/spip.php?article573   

FSMa (Fòrum Social de Mallorca)


La denúncia silenciosa

Rebut, per correu electrònic, de Lola Moreno (Córdoba. Espanya):
 
Està comprovat que els milions de msn, correus, via mòbil i Internet ha aconseguit exasperar als polítics d'aquest país. No ha estat el reconeixement de la crisi el que els ha portat a baixar el sou, baixada testimonial i ridícula, sinó l'entrada en els seus mitjans de comunicació de correus com el que ha circulat pel país, milions d'ells amb el seu missatge d'indecent han colpejat dia i nit la cuirassa ben dit, la cara dura, d'uns polítics que estimen a Les Espanyes com dominis on exercir els seus drets de classe aristòcrata.
 
Cal seguir denunciant i donar curs a tots aquests missatges que els posin en evidència.
 
Per què un diputat amb només set anys d'exercici, ja opta a la jubilació amb tots els seus drets i un treballador necessita 35 anys?
 
Doncs hi ha més coses per les quals denunciar:
 
Ser polític és una ganga amb privilegis a l'abast d'ells i els seus hereus. Un cercle al voltant de 80.000 persones tancat i opac.
 
Tots hem de saber:
 
1.- Amb el que guanya Rajoy en un mes, una pensionista amb quatre fills viu durant dos anys i mig.
 
2.- Aquest és el descontrol, que a Espanya no hi ha ni una sola institució que conegui quants polítics cobren de l'Estat.
 
3.- Un espanyol té una pensió màxima de 32.000 euros anuals, però els polítics tenen dret a pensions vitalícies molt superiors. 74.000 euros en el cas dels primers espases de la Casta. A més aquestes pensions no són incompatibles amb altres sous de l'Administració o amb altres activitats econòmiques. Un diputat o senador ha d'estar només set anys en el càrrec per optar a la pensió màxima, mentre que un treballador autònom o per compte d'altri necessita 35 anys cotitzats.
 
4.- La retenció de les nòmines de diputats i senadors és només del 4,5%.
 
5.- Sabia vostè que paga de la seva butxaca les multes que la DGT imposa als polítics? I que a més les paga amb recàrrec?
 
6.- Viatges innecessaris? Una comissió del Congrés demana permís perquè 60 diputats viatgin quatre dies a Canàries a estudiar el cultiu del plàtan.
 
7.- Zapatero és l'únic president de la UE que carrega les seves despeses vacacionals als pressupostos estatals. Viatja amb 100 persones durant tres setmanes.
 
8.- Aznar, José María: és l'únic expresident del Govern que ha demanat el sou vitalici que suposa asseure's en el Consell d'Estat: 74.000 euros anuals. Nòmina que pretenia sumar a la d'executiu del magnat de la premsa Rupert Murdoch. L'hi van denegar però li va sortir rendible. Aznar va renunciar per un sou de 220.000 euros a l'any, tres vegades més del que cobrava com a conseller d'Estat. [És difícil xifrar, com en el cas d'altres expresidents, quants diners sumen les seves activitats privades i públiques].
 
9.- Absentisme: no hi ha dades oficials sobre la falta al treball dels polítics, o almenys no s'han fet públics.
 
10.- Avions: els diputats poden utilitzar al seu antull a càrrec de les arques de l'Estat avions, trens o vaixells. Disposen de 5.000.000 d'euros l'any per a viatges.
 
11.- Bono, José: entre sou i complements, el president del Congrés cobra 13.856 euros al mes: 3.126 per diputat, 3.605 com a complement, 3.915 per a despeses de representació i 3.210 de lliure disposició. Les dues últimes partides sumen més de 6.000 euros mensuals per a menjars, regals i actes de protocol. Tot aquest diners sense comptar les indemnitzacions previstes per llei per a sufragar «despeses que siguin indispensables per a l'exercici de la seva funció».
 
12.- Botella, José: el cunyat de José María Aznar va ser fitxat a Brussel.les, des de les oficines del PP a aquesta capital. En el tribunal que el va examinar per funcionari estava un membre determinant, Gerardo Galeote, que presidia la delegació popular a Europa. En menys de dos anys el germà d'Ana Botella es va blindar amb un sou europeu per a tota la vida.
 
13.- Caldera, Jesús: l'ex ministre de Treball i Afers Socials rep 6.319 euros mensuals per la seva escó a la cambra baixa, on arrodoneix el seu sou com a vocal de la Diputació Permanent i president d'una comissió. Quan era ministre va pujar el salari mínim a 600 euros. Quatre anys després, el seu sou és 10 vegades superior a aquesta xifra, que rep simplement per no obrir la boca. Caldera no ha presentat ni una sola iniciativa ni ha intervingut al Congrés des que va començar l'actual legislatura. Al final, va cobrar el 2009 més de 120.000 euros pels serveis prestats.
 
14.- Carregs: Hi ha 8.112 alcaldes, 65.896 regidors, 1.206 parlamentaris autonòmics, 1.031 diputats provincials, 650 diputats i senadors, 139 responsables de cabildos i Consells insulars i 13 consellers de la Vall d'Aran.
 
15.- Càstig: mai s'ha sancionat a cap polític per incomplir el Codi del Bon Govern, que se suposa que controla les bones pràctiques de l'Executiu.
 
16.- Cotxes: el luxe de molts dirigents autonòmics els porta a establir les seves natges en automòbils de més de 100.000 euros. Gallardón, l'alcalde de Madrid, es mou en un Audi A8 de 591.624 euros. Va ser contractat en arrendament fins al 2011, així que l'alcalde gasta 150.000 euros a l'any de la butxaca dels seus ciutadans per moure's per la ciutat i voltants. Catorze dels 17 presidents autonòmics fan servir Audi. El valencià Francisco Camps té diversos a la seva disposició (aquesta Comunitat disposa de 200 vehicles per als seus alts càrrecs, la majoria d'ells Volvo S80, de 40.000 euros), el mateix que succeïa amb Chaves a Andalusia, el Govern compta amb 234 cotxes oficials.
 
17.- Chaves, Manuel: cobra a l'any 81.155 euros per ser ministre més una indemnització de 46.000 l'any per abandonar la presidència d'Andalusia. És a dir, 127.155 euros anuals. Dos sous de l'Estat compatibles només per a alts càrrecs. Per als altres espanyols està prohibit per llei.
 
18.- Malbaratament: el Congrés gasta cada any 160.000 euros en regals nadalencs. 11.000 càrrecs públics reben obsequis per aquestes dates, una despesa que suma a l'any 2.200.000 euros.

 
19.- Deutes: cada espanyol deu als bancs 566 euros pel deute dels ajuntaments.
 
20.- Descontrol: és tal en l'administració de fons públics que a Espanya no hi ha ni una sola institució que conegui quants polítics cobren de l'Estat.
 
21.- Dietes: els parlamentaris que no viuen a Madrid reben, a més del sou, altres 1.823 euros al mes per les seves suposades despeses de manutenció i allotjament. Els locals, 870 per a despeses, lliures d'impostos. La suma d'aquests senzills complements supera el sou de 12 milions de ciutadans. A més, cobren 150 euros cada dia si surten a l'estranger, i 120 si viatgen pel país.
 
22.- Enxufats: fins fa tres mesos, cada eurodiputat disposava d'17.140 euros al mes per contractar familiars. L'expresident del PP de Catalunya i vice-president de la cambra europea, Alejo Vidal-Quadras, va posar en nòmina com a secretari a Brussel Albert Fuertes, germà de la seva esposa. I l'eurodiputat Càceres del PP, Felipe Camisón (mort el maig de 2009) va contractar al seu cònjuge com a assistent, igual que va fer la també diputada popular Cristina Gutiérrez-Cortines amb la seva filla. I el mateix va fer el socialista Enrique Barón amb la filla d'un militant afí. [En l'actualitat, els familiars directes han estat eliminats de les plantilles dels diputats espanyols. No obstant això, els parents de sang han estat reemplaçats per personal proper al partit].
 
23.- Fundacions: 52 polítics nacionals ocupen càrrecs en 74 fundacions diferents: 31 pel PSOE, 28 pel PP i 4 per la resta de grups. La conservadora Soledad Becerril sembla la més activa: és membre del patronat de sis fundacions. No totes tenen un marcat caràcter polític.
 
24.- Guerra Reina, Alfonso: fill de l'ex vice-president del Govern, Alfonso Guerra. Va ser triat a dit com a assistent del vicepresident del Parlament Europeu, el socialista Miguel Ángel Martínez. Més de 140 milions a l'any es van en sous de 1.200 recomanats. Amb aquests diners es podrien mantenir els serveis d'una ciutat espanyola de 115.000 habitants durant un any.
 
25 .- Hisenda: la retenció de les nòmines dels diputats i senadors és només del 4,5%.
 
26.- Hores Extres: el 2008 el Govern de la Rioja va pagar 200.000 euros extres als seus conductors. Van realitzar 870.182 quilòmetres, uns 2.300 al dia, prou per creuar tres vegades Espanya d'est a oest. Una despesa curiós ja que és la comunitat més petita del país i que la seva població és inferior a la de qualsevol ciutat dormitori de Madrid. L'ús de cotxes oficials per a assumptes particulars és una pràctica tan comú com soterrada.
 
27.- Ibarretxe, Juan José: l'ex lehendakari del Govern basc rep uns 45.000 euros a l'any, la meitat del que ingressava quan era president. I ho cobrarà de per vida, igual que tots els membres del seu executiu. Aquest tipus de jubilacions estan molt per sobre del límit legal per a la resta dels espanyols, que no poden cobrar més de 32.000 euros anuals, per molt que hagin cotitzat tota la vida.
 
28.- Impostos: un ciutadà, per exemple, de Madrid sustenta amb els seus impostos el salari de 27 regidors, 120 parlamentaris de l'Assemblea madrilenya, 264 senadors, 350 diputats nacionals i 54 del Parlament Europeu. En total, 815 càrrecs electes amb un sou base que supera els 3.000 euros. I sense comptar els llocs de confiança que arrossega cada un.
 
29.- Jubilat D'Or: després d'abandonar l'FMI, Rodrigo Rato va tornar a Espanya amb una pensió vitalícia de 80.000 dòlars anuals. Sumats al sou d'ex ministre, el 2006 percebia 37.070 euros mensuals. [Un espanyol necessita cotitzar almenys 35 anys, 15 amb la base més alta, per poder cobrar la jubilació màxima de 32.000 euros a l'any].
 
30.- Marisc: no hi ha límit legal per als àpats de representació dels polítics espanyols. Tampoc hi ha fiscalització prèvia a l'hora de comprar pernil, xampany o purs d'alta cava. Exemple de descontrol és el socialista valencià Vicent Costa. Acabava de perdre les eleccions municipals a favor del PP, però seguia sent alcalde en funcions. I com a tal es va gastar gairebé 500 euros dels diners públics en gambes, escamarlans, llagosta, navalles, pernil i caldereta. Una bona comiat.
 
31.- Mòbils: els senadors compten amb 1,7 milions d'euros a l'any per a despeses de telèfon. L'ajuntament de Sanlúcar de Barrameda tenia 270 donats d'alta. Entre els serveis que va pagar figuren descàrregues de jocs, trucades a Cuba i a diverses línies eròtiques.
 
32.- Morosos: els membres de la Casta van invertir 66,6 milions d'euros en la celebració de les eleccions general del 2008. D'aquests diners, 44 milions van ser prestats per bancs espanyols per a finançar campanyes publicitàries megalòmanes. Les mateixes entitats que aquest any de crisi embargar les cases a 60.000 famílies per falta de liquiditat. 180.000 persones es van quedar sense sostre. No obstant això, els partits de la Casta deuen als bancs 144.800.000 d'euros.
 
33.- Negocis: només el 33% dels diputats del Congrés es dedica en exclusiva a la seva tasca política. La resta engreixa els seus comptes corrents amb la participació en empreses privades, fundacions i col.laboracions diverses. Alguns, com el diputat del PP Miguel Ángel Cortés, aglutinen fins a 12 activitats extraparlamentàries.
 
34.- Nòmines: els sous dels polítics electes (80.000 membres de la Casta, que omplirien un estadi com el del Reial Madrid) costen als ciutadans uns 720 milions d'euros l'any, més que el pressupost anual de tota la xarxa ferroviària , tres vegades superior als diners dedicat a tenir cura del patrimoni nacional i 60 vegades més que el que gasta el país en salut bucodental per a joves.
 
35.- Pajín, Leire: el 2000 es va coronar com la diputada més jove d'Espanya. Vuit anys després, amb 33 d'edat, ja té dret a una indemnització de 85.000 euros anuals de l'Estat. Rep 5.500 euros al mes pel seu treball al capdavant del PSOE, té dret al 80% del seu sou com a ex secretària d'Estat de Cooperació, 103.000 euros anuals amb tots els complements, al que cal sumar 3.126 com a senadora.
 
36.- Pensió D'escàndol: els ex ministres mantenen durant dos anys una pensió per cessament de 58.000 euros anuals, xifra sis vegades superior a la pensió mitjana espanyola. En l'actualitat, quatre ex ministres compatibilitzen aquests diners amb el sou de diputat: José Antonio Alonso, Fernández Bermejo, María Antonia Trujillo i Jesús Caldera.
 
37.- Prostitutes: el regidor de Palma de Mallorca del PP, Rodrigo de Santos, va gastar més de 50.000 euros en prostituts i bars d'ambient. A Estepona, diversos membres municipals estan sent investigats per cobrar 42.000 euros a una xarxa investigada per l'Audiència Nacional per obrir un local de contactes. El 2002, l'ex alcalde de Dolores (Alacant) va ser condemnat a sis mesos de presó per abonar la factura d'un local de contactes, al qual va anar amb set comensals.
 
38.- Regals: no hi ha una llei concreta sobre els obsequis que poden acceptar o no els polítics. Als EUA, per exemple, passen a l'Estat. Condolezza Rice va rebre l'any passat en els seus viatges oficials joies per valor de 360.000 euros. Aquí ningú té obligació de declarar. Es poden quedar amb ells. Sense més.
 
39.- Solbes, Pedro: després de deixar la política a l'abril de 2009, l'ex ministre d'Economia es va trobar amb un retir d'uns 12.000 euros mensuals (una pensió de 2.725 euros per ser funcionari, la seva pensió vitalícia com excomissari europeu i altres 5.700 al mes com a compensació, durant dos anys, per ex ministre). A Solbes, doncs, l'esperava una jubilació cinc vegades més gran que la de qualsevol espanyol.
 
40.- Secrets: l'obscurantisme sobre les despeses arriba a l'absurd. El Parlament Europeu compta amb una Oficina de Lluita Contra el Frau (OLAF, per la seva sigles en anglès). No obstant això, els seus informes són confidencials i el seu contingut complet només és conegut pels parlamentaris. Els votants poden saber de les bones accions dels polítics, però només La Casta coneix dades sobre el frau.
 
41.- Sense límits: cada parlament autonòmic, diputació o ajuntament fixa el sou dels seus càrrecs electes sense límit ni barem algun. José Bolarín, alcalde de Ulea (Múrcia), amb 900 habitants, cobra uns 4.000 euros. El de Ricote, a prop del poble anterior, es porta 40.000 a l'any en una població que no arriba als 1.300 veïns. I l'alcaldessa de Marbella, Marisol Yagüe, cobrava més que el president del Govern: 84.462 euros a l'any en un ajuntament que estava en fallida.
 
42.- Taxis: la comoditat dels seus senyories per funcionar és tal que el Congrés regala als que no disposen de cotxe propi una targeta personalitzada amb un saldo de 250 mensuals per que viatgin amb taxi per Madrid.
 
¡Revolució Social Ja!

PS: Des de fa molts anys, a aquests webs, quan criticam polítics o Administracions occidentals (espanyoles o americanes), el nostre accés a internet comença a anar malament durant bastant de temps. La llei Sinde, en la que hi estan d’acord tots els partits lliberals, PSOE inclòs, no és tant per a limitar descàrregues il·legals com per a limitar la nostra llibertat d’expressió.
.

Es pot dir que Espanya és una democràcia?

.
Es pot dir que Espanya és una democràcia?
Espanya, una democràcia molt limitada

"Tot està lligat i ben lligat" va dir el dictador pocs mesos abans de morir.

El Referèndum del dimecres 15 de desembre de 1976, pel qual es demanava als espanyols la ratificació de la "Llei per a la Reforma Política", que procurava la substitució de l'antic règim per una monarquia parlamentària i democràtica, amb un suport del 94% dels votants (que eren el 78% del cens) semblava desmentir-lo.
No obstant certs "tics" franquistes de la nova democràcia fan pensar que, si no tot, sí que alguna cosa antidemocràtica havia quedat lligat o condicionat.

En primer lloc, la guerra fratricida havia usurpat al poble espanyol una República parlamentària i el nou canvi ens retornava una monarquia, meitat instauració franquista (així ho decidia la llei de successió franquista), meitat restauració monàrquica (Don Joan va abdicar en el seu fill Joan Carles, l'actual monarca).

En segon lloc, entre gener i abril de 1977 s'aproven els diferents partits polítics. No obstant això, Manuel Fraga i la seva Aliança Popular, així com un grup d'alts militars franquistes s'oposen a la legalització del PCE, tot i que en aquestes dates, any 1977, el PCE era víctima, i no botxí, dels assassins d'extrema dreta a la matança del carrer Atocha 54, amb intervenció d'un neofeixista espanyol vinculat a FE i de la Jons (partit actualment legalitzat) i d'un neofeixista italià vinculat a la CIA d'USA:
 
Al maig de 1977 es dissolen les Corts (les últimes de l'antic règim) i es convoquen eleccions generals constituents del nou règim per al 15 de juny (guanya la UCD d'Adolfo Suárez, antic secretari general del Moviment amb Franco, encara que de aparent sincera decisió d'obertura i canvi, amb un 34,72% de vots, seguida del PSOE de Felipe González amb un 29,25%, PCE de Santiago Carrillo amb un 9,4% i AP, avui PP, de Manuel Fraga amb un 8%). Una vegada constituïdes les noves Corts, es va crear la "Ponència Constitucional" a la qual se li va encarregar la redacció d'una nova Constitució democràtica, Constitució de tall democràtic occidental. La Constitució va ser ratificada en referèndum el 6 de desembre de 1978, sent posteriorment sancionada pel Rei el 27 de desembre i publicada al Butlletí Oficial de l'Estat el 29 de desembre del mateix any. El seu títol preliminar proclama un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors de l'ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Igualment, el seu Article 35.1, declara: "Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família, sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe".
 
En tercer lloc aquesta llibertat, justícia, igualtat, pluralisme polític i dret al treball, que propugna la Constitució, resulten molt relatives a la pràctica. Llibertat entesa com liberalisme econòmic salvatge, sí, però llibertat d'expressió, d'elecció de treball,... depèn de qui i de què. Justícia i igualtat també molt relatives, per no dir inexistents: Per què no s'apliquen les mateixes mesures restrictives que s'apliquen a treballadors i pensionistes a polítics, empresaris i banquers? Quin dret a treballar tenen els més de quatre milions i mig d'aturats, un treball triat i remunerat prou que li permeti satisfer les seves necessitats i les de la seva família? Es pot dir “democràcia” a una societat en la qual no es compleixen els principis essencials de la seva Constitució democràtica?

No, no podem dir que democràcia és tenir la possibilitat de votar als nostres representants en els diversos poders legislatius una vegada cada quatre anys. És que Espanya és una democràcia un sol dia cada quatre anys? Perque avui escollim als nostres representants, però demà ja no ens representen ni treballen vetllant pels nostres interessos, ni tan sols per les nostres necessitats. Des del dia següent de les eleccions representen i obeeixen, no a qui els han votat i concedit l'escó, sinó als mercats, als poders econòmics, fàctics i polítics, per aquest ordre, encara que els interessos d'aquests poders siguin diametralment oposats als nostres interessos i necessitats.

El juny de 2002 el govern del Sr Aznar, del PP, el govern més autoritari (gràcies a la seva majoria absoluta) de tots els que hi ha hagut des de la transició democràtica, va proposar una nova "llei de partits" que anava a substituir la llei de partits de 1978. Una llei de partits que incompleix clarament la Constitució ja que no respecta el principi del pluralisme polític i la llibertat de creació de partits polítics i de participació democràtica dels mateixos, una llei creada expressament per impedir a un partit polític, Batasuna, la seva legalitat i la seva participació. Una llei que, no obstant la majoria absoluta del PP, va ser recolzada per la submissió dòcil d'un PSOE de Zapatero (pretenia, ingènuament, que el PP una vegada que estigués en la seva oposició li respectés tant com ell i el seu partit havien fet en la posició inversa), CiU, Coalició Canària i Partit Andalusista i fins i tot IU, encara que aquesta per error de Llamazares a votar. La raó: Deien, sense raó ni fonament, que Batasuna i ETA era la mateixa cosa (com si diguéssim que PP i la Falange franquista fossin la mateixa cosa). Igualment exigeixen a l'Esquerra Abertzale que, en cas de voler legalitzar un Partit polític, ha de condemnar la violència d'ETA. La mateixa llei, aplicada amb el mateix criteri, il·legalitzaria al propi Partit que la va proposar que, per cert, es caracteritza per ser molt poc democràtic i beneficiar-se del sistema suposadament democràtic: Efectivament, el PP no només no ha condemnat la violència i morts del franquisme, ni les morts ocasionades per la invasió i agressió a l'Iraq (no va ser una guerra declarada i la invasió no va ser autoritzada, i sí prohibida, per l'ONU), sinó que va ser un dels tres principals propiciadors, un dels "tres de les Açores "(Bush, Blair i Aznar).

Aquest mateix mes, febrer de 2011, l'esquerra abertzale presenta un nou partit, “Sortu” (néixer, sorgir), els estatuts compleixen escrupolosament, les exigències imposades expressament, rebutjant totes les violències, i amb expressió concreta de la d'ETA i després que al gener ETA hagués presentat un comunicat d'alto el foc unilateral "permanent, general i verificable". No obstant el registre no ha estat automàtic (la il·legalització deu fer-se a les persones que incompleixin la legalitat en el moment que la incompleixin, però mai a priori), ni tan sols ha estat: el PP i moltes persones d'altres partits, fins i tot del PSOE, posen en dubte la veracitat dels estatuts, provoquen dient que són els mateixos de sempre, ETA, alguns exigeixen que hi hagi un període de temps previ, cinc anys?, per demostrar les seves paraules amb fets, però sense veure la biga en l’ull propi (per què no s'exigeixen a si mateixos condemnar els crims del franquisme i els comesos a l'Iraq? Per què no s'exigeixen a si mateixos demanar disculpes i restituir els danys possibles a les seves víctimes?).

A Espanya hi ha presos polítics sense delictes de sang ni de cap altre tipus, per exercir la seva llibertat d'expressió (sols hi ha llibertat d’expressió si expresses el que jo vull sentir) o per haver estat en un lloc determinat en un moment determinat, curiosament d'una ideologia determinada (per que això no s’aplica als de la ideologia de l’altre costat). Alguns guàrdies civils segueixen utilitzant actituds vexatòries o agressives contra alguns detinguts per raó d'ideologia o de llengua, el jutge Garzón ha estat retirat de l'Audiència per atrevir-se a declar-se competent en la investigació de la memòria històrica, no per a castigar, als violents, les violències del franquisme, sinó només per restituir la dignitat i reconeixement a les víctimes, i per investigar el cas Gürtel que afecta molts membres del PP. El jutge Garzón criticat pels mateixos que l’adoraven quan investigava els casos del GAL.

Realment, el nostre sistema més que una democràcia sense adjectius és una democràcia partidista unilateral i molt incompleta que no arriba a una gran majoria de persones, unes per política i altres per incapacitat d'aplicació dels drets que els reconeix la Constitució.
______________________________

Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
http://arc46.com
______________________________
.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Avui Joan Perelló i Josep Vicens a "Això no és Islàndia"

.
Avui, dimarts dia 8 de febrer a "Això no és Islàndia", d'IB3 TV, en torn a la mitjanit, Joan Perelló i Josep Vicens.

Joan Perelló és amic, és un gran poeta (de Campos) i va ser Regidor d'Escoles el temps del batle Ramón Aguiló. Mai les escoles públiques han tingut una atenció tan dedicada i personalitzada com amb en Joan Perelló, amic. Avui el veurem a "Això no és Islàndia".



dimarts, 1 de febrer del 2011

Ajudem a Egipte

.
Ajudem a Egipte

(Rebut, per correu electrònic, de Lola Alonso)

Estimats amics i amigues,

Són els audaços manifestants egipcis els que en les pròximes hores determinaran si és la tirania o la democràcia la que prevaldrà a Egipte i en altres zones de la regió. I en aquests instants, estan apel·lant a la solidaritat internacional. Enviem una resposta massiva, i exigim que els nostres governs els donin suport també:
 
En aquests moments, milions de valerosos egipcis s'estan enfrontant al seu propi destí. Milers ja han estat empresonats, han resultat ferits o han mort en els últims dies. Però si persisteixen en les seves protestes pacífiques, podrien posar fi a dècades de tirania.

Els manifestants estan apel·lant a la solidaritat internacional, però la dictadura és conscient del poder de la unitat en aquest tipus de situacions. Per això, està intentant desesperadament de incomunicar al poble egipci de la resta del món, i entre ells, tallant tot accés a l'internet i a les xarxes de telefonia mòbil.

Tanmateix, les xarxes per satèl·lit i ràdio poden trencar el bloqueig informatiu. Inundar les ones de ràdio amb un gegantí crit de solidaritat, mostrant-los als egipcis que estem amb ells, i que anem a exigir que els nostres governs els donin suport també. La situació pot decantar-se de qualsevol costat, cada hora compte. Fes clic a continuació per signar un missatge de solidaritat, i reenvia a tots els teus coneguts:

https://secure.avaaz.org/es/democracy_for_egypt/?vl 

El poder ciutadà està escombrant l'Orient Mitjà. En qüestió de dies, pacífics manifestants van aconseguir enderrocar una dictadura de 30 anys a Tunísia. Ara, les protestes s'estan estenent a Egipte, Iemen, Jordània i altres països a la regió. Podríem estar davant l'equivalent de la caiguda del Mur de Berlín per al món àrab. Si la tirania cau a Egipte, una enorme marea democràtica podria propagar-se per tota la regió.

El dictador egipci Hosni Mubarak està intentat sufocar les manifestacions. Però els manifestants romanen fermes, demostrant una valentia i una determinació increïbles.

Hi ha moments en els que no són els poderosos els que escriuen la història, sinó els ciutadans. Estem davant un d'aquests moments. Seran les accions del poble egipci les que en les pròximes hores i dies tindran un impacte massiu en el futur del país, a la regió i al món. Unim les nostres veus a aquesta explosió de coratge ciutadà, comprometent-nos a romandre al costat d'ells, en la seva lluita:

https://secure.avaaz.org/es/democracy_for_egypt/?vl 

La família de Mubarak ha abandonat el país, però el dictador no ha trigat molt a ordenar la presència militar als carrers, i llançar una inquietant promesa de "tolerància zero" davant el que considera un 'caos'. Sigui quin sigui el resultat final, la història s'està escrivint en aquests dies. Assegurem-nos que els fets acaben per demostrar a tots els dictadors del planeta que no podran resistir per molt temps el coratge d'un poble unit.

Amb esperança i admiració pel poble egipci, Ricken, Rewan, Maria Pau, Ben, Graziela, Alice, Luis, Kien i la resta de l'equip de Avaaz

Més informació:

Egipte: manifestants prenen la Plaça Alliberament (BBC Món):
http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2011/01/110130_video_protestas_domingo_egipto_med.shtml 

Mubarak fa caure el Govern per frenar la revolta però s'aferra al poder (El País):
http://www.elpais.com/articulo/internacional/Mubarak/hace/caer/Gobierno/frenar/revuelta/aferra/poder/elpepuint/20110128elpepuint_4/Tes 

Egipte bloqueja internet i la telefonia mòbil el dia de la gran protesta nacional (El Periódico):
http://lta.reuters.com/article/worldNews/idLTASIE70R14420110130?pageNumber=3&virtualBrandChannel=0 

Les autoritats egípcies han de refrenar a les forces de seguretat (Amnistia Internacional):
http://www.amnesty.org/es/news-and-updates/autoridades-egipcias-refrenar-fuerzas-seguridad-2011-01-28 

Informació d'última hora enviada per activistes egipcis (en anglès):
http://www.elshaheeed.co.uk/ 

Campanya de ACCESS a favor de la llibertat digital a Egipte (en anglès):
https://www.accessnow.org/page/es/help-egypt  

Vols contribuir a construir la comunitat d'Avaaz? Som una organització totalment sostinguda per petites donacions individuals i no acceptem diners de governs o corporacions. El nostre dedicat equip de campanyes s'assegura que totes les contribucions, fins i tot les més petites, donen un alt rendiment: clica aquí (https://secure.avaaz.org/es/donate_to_avaaz/)  per donar!.
Són els audaços manifestants egipcis els que en les pròximes hores determinaran si és la tirania o la democràcia la que prevaldrà a Egipte i en altres zones de la regió. I en aquests instants, estan apel·lant a la solidaritat internacional. Enviem una resposta massiva, i exigim que els nostres governs els donin suport també:

Signa la petició:
.