dimarts, 12 de març del 2024

Parlem de Psicologia 01. Per què. Com vaig contactar amb ella

Parlem de psicologia 

Escrit 0-1: 1 Per què?; 2 Com vaig contactar jo amb la Psicologia (1)

Parlarem de psicologia, debatrem, si vosaltres, o alguns de vosaltres, voleu, si referent a l'escrit corresponent, començant per aquest introductori, en els comentaris, alguns/es feis algun comentari o feis alguna pregunta, que bé jo o bé un altre lector/a contestarà, iniciant-se un debat entre tots/es els lectors de l'escrit corresponent. Si ningú fa cap comentari o pregunta serà una exposició que hauré fet jo a l'escrit que doni als lectors i lectores uns coneixements del tema psicològic corresponent i que puguin aplicar al seu millorament personal i a la relació amb les altres persones, subjectes també de la psicologia. 

1 Per què? 

En aquests escrits, tant al blog arcmediterrani.blogspot.com com al Facebook a https://www.facebook.com/AntoniRamisCaldentey hem parlat d'Història de Mallorca, de política, de llocs especials de Mallorca, presentant fotos i vídeos dels mateixos, especialment de Es Port (de Felanitx), de temes d'actualitat, com manifestacions, activitats diverses, com memorials de la Memòria, presentació de llibres, events deportius,... 

Pens que, sense deixar tots aquests tipus d'escrits, podem fer una sèrie d'escrits sobre temes de Psicologia, perquè és la meva professió, la que he exercit durant tota la meva vida laboral i perquè ens dona molts de coneixements i instruments que ens poden servir per al coneixement i millora personal i per al coneixement dels altres i millorar la relació amb ells/elles.  


2 Com vaig contactar jo amb la Psicologia (1)

Anem un poc enrere en els meus records escolars-professionals. Quan jo cursava ensenyament primari, "Mis primeros passos", hi havia un grup, un curs a les escoles graduades, preparatori per a ingressar al batxillerat elemental i un grup o curs de nins (en aquell temps, principis dels anys 1950s els nins i nines anaven a escoles diferents) majors que no feien comptes fer el batxillerat, un grup o curs que es deia d'iniciació professional. Els alumnes del curs preparatori que, a criteri del mestre, estaven suficientment preparats, anaven a l'institut de referencia i feien un examen d'ingrés. Els que aprovaven aquest examen, el curs següent començaven el primer curs de batxillerat, el batxillerat elemental. 

Jo vaig fer aquest examen, tenint 9 anys, a l'institut Ramon Llull (aleshores el masculí) de Palma, record que a la preparació m'havien dit que una prova que no fallava mai era fer una divisió per tres xifres (en la que el divisor era de tres xifres) i, efectivament, me varen fer fer aquesta divisió "de tres xifres", le me feren fer a la pissarra, tinc el record, per ventura equivocat, que tot l'examen era individual, sense part escrita en paper col·lectiva. També, a la pissarra, un petit dictat (en castellà, per suposat) i, pels coneixements generals, te feien una sèrie de preguntes de geografia, història i ciències. Vaig aprovar l'examen, però sense uns resultats brillants, aprovat i just. El curs següent podia començar el batxillerat elemental. 

Va resultar que a mon pare el varen destinar a Felanitx i allà ens traslladarem tota la família. En aquell moment érem pare, mare i quatre germans. Mon pare va considerar que, tot i haver aprovat l'examen d'ingrés, atès que havia aprovat just i que era molt jove (immadur?), me convenia repetir el curs preparatori d'ingrés. I així ho vaig fer a l'escola graduada de Felanitx, amb don Jaume Tomàs de mestre, "el mestre coix", un mestre que ens ensenyava molt i molt bé. Altres nins de Felanitx feien aquest curs preparatori al Col·legi Sant Alfons. A final de curs, el juny, ambdós grups ens examinàvem a l'Institut "laboral" de Felanitx. Aquest pic ja tenia 10 anys i vaig aprovar amb una qualificació brillant. El curs següent vaig cursar el primer curs de batxillerat a l'Institut Laboral de Felanitx, aprovant totes les assignatures amb notes acceptables. 

Al curs següent varen tornar a destinar al meu pare a Palma on ens traslladarem, altre vegada, tota la família. A Palma la família (pare i mare) pensava matricular-me a l'Institut masculí Ramon Llull (el femení era el Joan Alcover). En aquell temps, any 1957, a Palma, sols hi havia un institut masculí i un institut femení (no com ara que n'hi ha multitud i que són mixtos) i varis col·legis masculins i altres femenins on es podia cursar el batxillerat (elemental i superior). Tot i que, al termini del batxillerat elemental (4 cursos) i superior (dos cursos més) hi havia un examen de revalida que tots, alumnes de col·legis privats també, havíem de fer a l'institut de referència, masculí o femení. 

Així, doncs, no poguent-me matricular a l'Institut, me matricularen al col·legi de Sant Francesc, on hi cursaria tot el batxillerat elemental, el batxillerat superior i el curs preuniversitari Preu. La revàlida de quart va suposar passar dels calçons curts als calçons llargs, que vaig estrenar per a anar a l'Institut a examinar-me de l'esmentada revàlida. I el fet d'aprovar-la va suposar un premi per a tota la família i no un específic per a mi: vàrem comprar la primera televisió, un mamotret que emetia en blanc i negre. Abans ja la majoria de cases tenien la seva televisió, però a ca nostra eren partidaris de no tenir-ne, fins que als meus catorze anys, ens vàrem unir a aquesta majoria que sí en tenia. A la nostra finca, en el pis inferior al nostre uns tios nostres sí tenien televisió, com en el pis superior al nostre la família Miralles (molt temps després, el fill petit de la família seria delegat provincial d'Hisenda) també en tenien una, com també en tenien una uns familiars llunyans que vivien a la finca colindant a la nostra, a la finca damunt Automoviles Canals. Els meus germans i jo havíem anat alguns dies esporàdics a aquestes tres cases a "veure la televisió" (no el moble, clar; sinó al que emetia la mateixa). A partir d'ara ja la podíem veure, gairebé un poc cada dia, sense sortir de casa. 

El pas de quart a cinquè, del batxillerat elemental a superior varen suposar canvis substancials, a Sant Francesc, al batxillerat elemental, a cada curs hi havia tres grups (2A, 2B, 2C), en el superior sols n'hi havia dos (5A i 5B), igualment el batxillerat superior podia ser de dues classes, batxillerat de ciències, molt majoritari, i batxillerat de lletres, ambdós batxillerats tenien les mateixes assignatures, excepte que el de ciències tenia matemàtiques, física (a un dels dos cursos) i química (a l'altre) que no tenien els de lletres i aquests tenien, com exclusives, grec i llatí. El cinquè i sisè A hi havia una trentena d'alumnes a cada un, tots de ciències, mentre que al cinquè i sisè B hi havia una vintena llarga d'alumnes de ciències i devers sis alumnes de lletres; tots trenta cursàvem les assignatures comunes (la majoria) junts i quan teníem les específiques (matemàtiques i física o química, uns i llatí o grec els altres) els de lletres sortien de la classe i anaven, amb el professor corresponent (a Sant Francesc, i també a l'escola graduada i a l'institut de Felanitx, no vaig tenir mai cap professora) a una aula més petita que hi havia al pis superior, on feien la classe. Quan te matriculaves de cinquè havies d'optar pel batxillerat de ciències o el de lletres (com ja he dit a Sant Francesc, tant a cinquè com a sisè, hi havia devers 55 alumnes de ciències i devers sis de lletres). Jo vaig optar per ciències, per que ja coneixia les matemàtiques a les que diversos anys havia obtingut notes notables i m'imaginava que aprendre grec i llatí seria més difícil i també per a anar amb la majoria (Dónde vas Vicente?). Igualment, al cinquè curs venien nous alumnes que no havien cursat amb noltros els cursos de batxillerat elemental, cosa que no solia passar en els cursos d'aquest batxillerat. Així, a cinquè, sisè i Preu vaig coincidir amb un alumne nou, de nom també com jo Antoni Ramis (Rebassa). Ell va fer lletres i, posteriorment feria la carrera d'advocat i després va ser un membre destacat del psoe balear i, tristament, va tenir una mort tràgica quan encara era molt jove. Jo era conegut apreciat seu, quasi amic per que era amic de la seva germana Lourdes, amb qui vaig coincidir varis anys consecutius a les molt famoses berbenes de Felanitx. 

Alguns estudis, que permetien exercir una professió, que no eren considerats "carreres universitàries" no exigien, per al seu ingrés un curs preuniversitari. No obstant això tots aquells que sí eren considerats "carreres universitàries" sí exigien superar un curs posterior al sisè de batxillerat i la seva revàlida, preuniversitari, el conegut com a PREU. Així alguns companys ens varen deixar en acabar el sisè, mentre d'altres, com l'esmentat company Toni Ramis i jo mateix vàrem cursar aquest PREU. Aquest, com el batxillerat superior, tenia dues modalitats, ciències, amb matemàtiques, física i química, i lletres amb llatí i grec. L'examen de PREU, tant d'una com de l'altre modalitat, el fèiem a la Universitat de Barcelona (en aquell temps, any 1964, no existia la UIB, tampoc la UAB, ni la UNED), i constava de dues parts que es qualificaven per separat, una part específica de la modalitat concreta i una part general comuna a les dues especialitats. 



Aprovaves el PREU, i tenies dret a cursar una carrera a la Universitat, quan tenies les dues parts aprovades. Els de lletres tenien un calendari distint i anterior als de ciències. El Col·legi de Sant Francesc tenia un acord amb una residència d'estudiants de Barcelona. Molts d'alumnes universitaris de la residència ja havien acabat el curs i havien tornat a ca seva a gaudir de l'estiu, d'altres, més minoritaris, seguien a la residencia. Noltros, que anàvem a examinar-nos de PREU, utilitzaríem les habitacions dels que ja havien partit. Els de lletres que partien més prest, per ser un grup petit (devers sis) partien sols, amb l'adreça de la residencia, adreça de la Universitat, calendari d'exàmens i recomanacions pertinents


Noltros, els de ciències, d'acord amb el nostre calendari d'exàmens, partíem uns quatre dies més tard i, per ser un grup molt nombrós (devers una cinquantena) partíem acompanyats d'un professor, el professor de Francès, el Sr. Ramón. Ens vàrem assabentar que els alumnes de la residència, aprofitant que els nostres companys estaven sols, els hi varen fer un parell de novatades. Quan nosaltres vàrem arribar el Sr. Ramón va pegar dos crits sol·licitant l'atenció de tots els alumnes residents que, en aquell moment, estaven a la sala d'estar, i amb veu forta va dir: "Escoltau-me bé. Com algun de vosaltres s'atreveixi a tocar un cabell de qualsevol dels meus alumnes se les veurà amb mi" (se deia que de jove havia estat boxejador. No ho vaig confirmar mai), els residents al miraven amb un aire de dir "no ens fas gens de por". Jo passava pena de que tots no s'aixecassin dels seus seients i, entre tots, donessin una pallissa al Sr. Ramón. Però ningú es va immutar i no hi va haver cap novatada en cap dels dies que vàrem romandre a la residència. Vàrem fer els dos exàmens de PREU... i allà vaig assolir el primer suspens de la meva vida (després en vendrien d'altres): vaig aprovar, amb bona nota la part comuna, però vaig suspendre l'específica. 

Va passar l'estiu, vaig estudiar bastant la part suspesa, i al setembre tornàvem agafar el vaixell de Barcelona, però aquest pic, atès que els qui havíem suspès una o les dues proves érem casos esporàdics el col·legi no es va posar en contacte amb cap residència ni ens va acompanyar cap professor. Mon pare me va donar l'adreça d'un alberg, on havia reservat una plaça, la meva. L'alberg tenia un gran pati obert (cosa que no tenia la residència del juny) i la majoria d'usuaris eren joves i no tan joves de distints països iberoamericans i tot el temps sonava música iberoamericana. Record perfectament un bolivià i un xilè, amb qui vaig fer una certa amistat o, al menys, amb qui vaig tenir vàries converses. No vaig patir cap novatada i, a l'examen de la part específica suspes al juny, el vaig aprovar. I aquí va començar un nus gordià en la meva vida acadèmica i professional que va durar varis anys. Havia aprovat les dues parts del PREU i tenia dret a iniciar una carrera universitària. En aquell temps, any 1964, no es podia fer cap carrera universitari a Mallorca. Estavem en el mes de setembre i quedava poc temps per a poder fer la matrícula a una carrera (la nostra universitat de referència era la Universitat de Barcelona, allà on havíem fet els exàmens de PREU). Sort que el Bedel de l'Institut Ramon Llull de Palma, el sr. Simonet, era com una espècie de sucursal de la UB, ell tenia els impresos de matrícula, ell cobrava la matrícula i ell te matriculava a la carrera que haguessis elegit. Tot això a l'entrada de l'Institut. Jo acabava d'aprovar el Preu de ciències i no tenia ni idea ni quina professió volia exercir de major ni quina carrera havia de triar. En aquell temps les llicenciatures eren estudis de cinc anys i no hi havia carreres diplomatures de tres. El primer de ciències era selectiu, i tant selectiu!, aprovàvem molt pocs. Era selectiu i general, servia tant per després fer una llicenciatura en matemàtiques, com en física, com en química, com en biologia o geologia, així que vaig anar a Simonet i me vaig matricular a Ciencies, si aprovava, ja decidiria, d'aquí a un any, quina especialitat de ciències triar. Tenia un any per decidir.

(Continuarà en el proper escrit: Escrit 0-2: 2 Com vaig contactar jo amb la Psicologia (2: continuació))  

Antoni Ramis 
12-03-2024


divendres, 8 de març del 2024

8M. Vuit de Març, dia de la Dona Treballadora

8M. Vuit de Març, dia de la Dona Treballadora

https://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_Internacional_de_la_Mujer



Documental. Origens. Incendi fàbrica. Les dones russes:

https://www.youtube.com/watch?v=SMwewjwd4dU 




Document de la Il·lustre Municipalitat de Sant Antoni. Xile



Moviment Feminista de Mallorca:
 

https://www.facebook.com/MovFemMallorca

El Moviment Feminista de Mallorca convoca la manifestació del 8 M a Palma. DBalears: 

https://www.dbalears.cat/balears/balears/2024/02/24/390333/moviment-feminista-mallorca-convoca-manifestacio-del-marc-amb-lema-fortes-juntes-dempeus.html 

Avui, 8 de març de 2024, a les 19 h., a la Porta Pintada.


Les pioneres en el feminisme a Mallorca. Escrit de l'Altra Mirada, de les Fundacions Darder-Mascaró:

https://laltramirada.cat/article/1-les-pioneres-en-el-feminisme-a-mallorca/

El Moviment Feminista de Mallorca demana una manifestació massiva per al 8M. IB3: 

https://ib3.org/el-moviment-feminista-de-mallorca-demana-una-manifestacio-massiva-pel-8m  


Grup de feministes de MÉS davant la Plaça Francesc Garcia Orell (Plaça de les Columnes) de Palma:






dimecres, 6 de març del 2024

Història de Mallorca. De la dominació romana a la musulmana

Historia de Mallorca. Des del final de la dominació romana fins el principi de la musulmana. Segles V a IX. 

Introducció: La divisió de l'imperi romà.
Mallorca integrada al regne vàndal. 
Mallorca sota el domini de Bizanci. 
Evolució del c cristianisme al si de l'imperi romà. 

Introducció: Divisió de l'imperi romà

L'any 330 l'emperador Constantí trasllada la capital de l'imperi romà des de Roma a Bizanci (antiga ciutat grega situada a l'actual Turquia) i la denomina Constantinoble (l'any 1930 canvia el nom oficial per l'actual Istanbul). 

Per a facilitar l'administració de l'imperi romà, l'emperador Teodosi el divideix en dos, occident, amb capital a Roma i orient, amb capital a Constantinoble, divisió que es du a efecte l'any 395 una vegada mort Teodosi i llegant cada un d'ells a un fill distint. 

L'imperi d'occident estava integrat pel Magreb, Gran Bretanya, Hispania i les costes de Líbia, Itàlia i Gal·lia. 

L'imperi d'orient estava integrat per Anatòlia, Egipte, Orient Pròxim, i la Península dels Balcans.  

L'imperi d'occident va durar sols 80 anys, mentre que l'imperi d'orient va durar quasi 10 segles, fins l'any 1453, quan va ser vençut pels turcs otomans. 

Mallorca integrada en el regne Vàndal (455-534):

A principis del segle V irrompen massivament pobles germànics a l'imperi d'occident, el que es va anar dissolent paulatinament. 

Un d'aquests pobles germànics que l'any 409 entraren a la península Ibèrica foren els vàndals. L'any 425 conquistaren Cartago Nova i quatre anys més tard passaren a Àfrica creant un regne que tingué com a capital Cartago. 

Segons les fonts escrites l'any 424-425 els vàndals saquejaren les Balears, però no s'hi quedaren i les Illes seguiren lligades a l'imperi romà d'occident. Però l'any 454 el rei vàndal Genseric conquistà definitivament les Illes que quedaren integrades al seu regne i, juntament Corcega i Sardenya, constituïren una de les set províncies en que fou dividit l'esmentat regne. 




Mallorca sota el domini de Bizanci

Durant el segle VI l'emperador Justinià (518-565) va intentar reconstruir l'imperi romà. Els seus generals ocuparen Itàlia que estava en poder dels ostrogots, el Nord d'Àfrica qie estava en poder dels vàndals, i les costes meridionals d'Hispania que estaven en poder dels visigots, amb la qual cosa la Mediterrània tornava a ser un mar romà. 

L'any 534 Belisari, general de Justinià, aconseguí una victòria completa sobre els vàndals, mentre que Apol·linar, un altre general de Justinià, ocupà les Balears, les quals quedaven vinculades a l'imperi d'orient o de Bizanci, primer integrades a la província de Sardina. Més tard la part occidental de l'imperi va ser dividida en dues parts, Itàlia i el Nord d'Àfrica. Les Balears foren integrades a aquesta segona part i constituïren la província Mauritània II juntament amb les ciutats bizantines de la Peninsula Ibèrica i Ceuta, que era la capital. 

Tot i que no hi ha fonts escrites que ho confirmin, aquesta situació digué canviar quan les possessions bizantines d'Hispania passaren a mans dels visigots durant el regnat de Suintila l'any 624. Aleshores les Illes digueren quedar en un estat d'abandonament dels poders mediterranis. 


Evolució del cristianisme al si de l'imperi romà

A finals del segle II el cristianisme ja estava estès per diverses zones orientals d'Hispania. 

Després de les grans persecucions de Dioclecià (244-311), Constantí restablí la tolerància religiosa l'any 311. L'any 313 l'Edicte de Milà reconegué el cristianisme i l'Església al mateix nivell de les jerarquies religioses de l'Imperi. Finalment l'any 380 Teodosi declara el cristianisme religió oficial i condemna el paganisme i l'heretgia arriana. 


Varis autors. Historia de Mallorca. Ed. Moll. Palma



dissabte, 2 de març del 2024

Història de Mallorca. La Mallorca romana

Història de Mallorca. La Mallorca romana

Recorda: Les guerres púniques són les guerres entre els cartaginesos i els romans. Després de la derrota total dels cartaginesos els romans, en pugna contra els grecs s'erigiren en dominadors del Mediterrani occidental. 

L'any 197 a C. els romans etabliren a Hispania dues províncies: la Ulterior i la Citerior. Eivissa l'any 146 a C. aconseguí de Roma el títol i  el tracte de ciutat confederada. 

Segons les fonts escrites (Estrabó, Orosi i Florus) l'any 123 a C. una expedició romana dirigida pel consul de Roma Quintus Cecilius Metelus (Cecil Metel) va conquerir les illes Balears. Va causar una gran mortandat entre els seus habitants indígenes. Va fundar les ciutats de Palma i de Pollentia els anys 123-122 a C:, amb la categoria de colònies de ciutadans romans. La ciutat de Pollentia està perfectament localitzada, a prop d'Alcúdia. Hi ha diversitat d'opinions sobtre la situació de Palma, segons uns estaria en el mateix lloc que la Palma actual.

Altres ciutats romanes a Mallorca: Guium i Tucis: sembla que ja existien quan els romans conquistaren Mallorca. Es regien pel dret llatí (Jus Latii). Els seus habitants no gaudien de totes les prerrogatives de ciutadans romans. 

Guium potser estava situada a Ses Carrotges de Ses Salines. Cneus Carius Amettystus va ser un il·lustre guiutà romà que exercí alguns càrrecs públics a Mallorca. Era anomenat "Balearicus Palmensis et Guiuntanus". 
Tucis no es sap on estava situada.
Bocchorum: Estava formada per uns quants nuclis de població indígena disseminats devora el port de Pollença. Sembla que era una de les poblacions més importants abans de la conquesta romana, la qua cosa la va fer merèixer ser ciutat federada. L'any 10 a C: es posa sota la protecció del patró Marcus Crasus i els seus descendents, possiblement per la forta competència de la veïna Pollentia. El "patró" era un patrici que prometia, sense vincle legal, protecció i ajuda a certes famílies o pobles a canvi de que aquests es comprometin a no litigar contra el patró i a afavorir-lo amb els seus vots. 
L'any 6 d C. Es posa baix la protecció del patró Marcus Atilius Vernus
Octavi August abolí el regim de ciutats confederades amb la qual cosa Bocchorum passa a tenir senat i pretors en lloc de legats
Altra població: Els altres habitants de Mallorca que no pertanyien a cap d'aquestes cinc ciutats eren "Peregrini" sense cap dret. En temps de Vespuci, devers l'any 74 d C. passaren a ser ciutadans romans de segona categoria i  es regien pel Jus Latii com a Tucis i Guinum. 
Altres llocs on s'han trobat inscripcions llatines són: Son Paretó i Sa Carrotja (Manacor), Son Fiol (Santa Maria), Maimon (Consell), Son Cota (Porreres) i Son Danús (Santanyí). 

Classes socials:
Segons el seu origen: romans (successors dels colons introduïts per Cecili Metel) i indígenes.
Juridicament es dividien en ciutadans romans, ciutadans de dret llatí, federats i peregrins, tot i que aquestes dues darreres classes acabaran per regir-se pel dret llatí.
Economicament hi havia: gent rica, classe mitjana, pobres i esclaus.

Nombre de població a les Illes: És molt difícil de calcular, però és molt probable que fossin més de 30.000 habitants, que era la pobla ió que tenien les Illes abans de la conquesta dels romans. 

Romanització: Els indígenes, a mesura que anaven adquirint els mateixos drets i codis legals que els romans anaven adoptant també la seva religió, llengua i costums. 

Restes trobats: Molt importants són els restes de la població i del teatre romà de Pollentia.


Restes de Pollentia                          Teatre romà de Pollentia

Enterraments: Els morts eren inhumats o incinerats. Sembla que creien en una vida posterior a la terrenal.

Agricultura: La terra estava dividida en grans latifundis. Cultius de secà i petites extensions d'horts de conreu den verdures, regades amb aigua extreta a ma de pous i cisternes.
Els productes més importants eren els cereals el vi i l'oli d'oliva. Entre els cereals destacava el blat. 

Fauna: Els animals domèstics més freqüents eren els bous, ovelles, cabres, porcs, cavalls, muls, ases i aviram. Plini parla de les llebres que fan mal bé els cultius i demana auxili a August per a exterminar-les.

Comerç i industria: Les exportacions eren més escasses que les importacions o són més desconegudes. S'han trobat maons i teules (materials per a la construcció) i àmfores per al transport d'oli, vi i aliments. 

Administració: Les Balears, immediatament després de la conquesta, quedaren agregades a la provincia romana d'Hispania Citerior amb capital a Cartago Nova
L'any 38 a C. Octavi August incorpora Hispania definitivament a l'imperi romà. 
L'any 27 a C. fa una nova divisió d'Hispania en províncies i dona el nom de Tarraconense a la que era Hispania Citerior i canvia la capital a Tarragona
Dioclecià, a finals del segle III dividí l'imperi en prefectures, diòcesis i províncies. La diòcesi d'Hispania formava part de la prefectura de les Gal·lies i una de les seves províncies era la Cartaginesis de la que depenien les Illes Balears, fins que entre el 369 i 385 passaren a ser una provincia "praesidialis" dins les mateixes diòcesi i prefectura. 

Les guerres civils de Roma:
Sembla que Sartosi, del partit popular, devers l'any 81 a C., vingué d'Hispania a les Balears i trctà d'establir una base de les seves operacions de guerra contra Sila, però sense èxit, se'n tornà a Hispania on s'alià amb els lusitans.
Després de la mort de Pompeu el Gran, cap del partit aristòcrata, el seu fill Pompeu el Jove continuà la lluita contra Cesar i es diu si devers l'any 47 a C. vingué a les Balears, tot i que no s'ha pogut confirmar, i Ciceró, en una carta, ho desmenteix.
Foners balears, indígenes de Mallorca, lluitaren devora arquers de Creta a l'exercit de Cesar a la guerra de les Galies (any 57 a C.)

El cristianisme:
A finals del segle II el cristianisme s'havia propagat per la Peninsula Ibérica i, per tant, és probable que hagués arribat també a Mallorca, ja que Mallorca era un punt cèntric de les comunicacions entre Roma i Hispania. Certament, a finals de la dominació romana, hi havia cristians a Mallorca. Les basíliques trobades de Sa Carrotja i de Son Paretó, d'aquell temps així ho provarien. 

Varis autors. Història de Mallorca. Ed. Moll. Palma
Pere Xamena Fiol. Historia de Mallorca. Ed. Moll. Palma. 
 


divendres, 1 de març del 2024

Futbol: Real Sociedad 1 - Mallorca 1 (penaltis: 4 - 5)

Real Sociedad - Mallorca
Semifinal de la copa d'Espanya.
Partit de tornada
Partit epic del Mallorca, que guanya la semifinal i es classifica per a la final.
Partit jugat el 27-02-2024

Literactua 2024. Les possessions

Literactua 2024

Les possessions


de Llucia Ramis

Amb Joan Miquel Artigues, Marga López i Sara Sánchez.


Dramatúrgia i direcció: Xavier Uriz


https://drive.google.com/file/d/1z3DA3ukMmZ46wu3JTeyVP8odnTZNFbko/view?usp=sharing






Justicia i partits franquistes

Justicia i partits franquistes
Què els hi podem dir a Garcia Castellón, Tribunal Suprem, jutges i fiscals espanyols de la mateixa corda, PP-Vox?
Lo únic que els hi podem dir és:
"Franco! Franco! Franco!".
Carles Puigdemont no és un fugat de la justicia espanyola, és un fugat de la repressió franquista espanyola.
Això demostra que la tan esbombada "Transició de la dictadura a la democràcia (1978)" no va ser més que una comedia. Encara està pendent de fer-se realment. I el primer que s'ha de fer és, als carrecs i partits que vulguin participar d'aquesta vertadera democràcia, demanar-los que condemnin fermement tots els crims del franquisme i dignifiquin i honrin a les seves víctimes.








Genocidi a Palestina

Genocidi a Palestina

Manifestació a Palma per a protestar contra el genocidi del poble palestí perpetrat pel Govern i l'exercit d'Israel, sense que l'ONU i els paisos que la integren demanin fermement al Govern d'Israel que aturi immediatament aquest genocidi i vergonya humana.
Es va fer el diumenge 25 de febrer (2024) a partir de les 18 h. a l'explanada de l'estació intermodal. Formant part del segon dia de mobilització estatal, reivindicant la fi del genocidi a Palestina i, entretant, fi al comerç d'armes i fi de les relacions internacionals amb Israel.
Convoca: Mallorca x Palestina.

Video de la manifestació:



dijous, 22 de febrer del 2024

Narrativa catalana de l'exili

 


Antologia que val molt la pena

Narrativa catalana de l'exili


A cura de Julià Guillamon

AVEL·LÍ ARTÍS-GENER • AGUSTÍ BARTRA
XAVIER BENGUEREL • PERE CALDERS
LLUIS FERRAN DE POL • CÈSAR-AUGUST JORDANA
VICENÇ RIERA LLORCA • MERCÈ RODOREDA
FRANCESC TRABAL • RAMON VINYES



Presentació:

En els dies anteriors a la caiguda de Barcelona, el gener de 1939, Catalunya va veure marxar cap a l'exili els seus millors escriptors i intel·lectuals. Un grup important va passar els Pirineus pel Portús o pel coll de Manrella, després d'un penós periple per carreteres plenes de gent carregada amb farcells matalassos, exhausta després de més de dos anys de guerra i privacions. D'altres van travessar per coll d'Ares i Prats de Molló, en llargues fileres de soldats vençuts. La sortida, les hores prèvies al pas de la frontera i l'arribada a França van deixar un record inesborrable. 

Després dels primers mesos, on la preocupació principal i gairebé única era la supervivència, els escriptors tornen a l'activitat amb la necessitat imperiosa de relatar les seves experiències o, simplement, de recuperar els projectes literaris abandonats en el moment de partir. Molts d'ells han trobat refugi en les residències d'intel·lectuals creades per iniciativa d'associacions i comitès d'ajuda a Montpeller i Tolosa de Llenguadoc, a Bierville o a Roissy-en-Brie. D'altres, amb menys sort, han anat a parar als camps de concentració del sud de França: Argelers, Sant Cebrià de Rosselló o Agde. El mateix any 1939 les revistes dels catalans d'Amèrica comencen a publicar textos literaris que són testimoni d'una vocació de continuïtat i permanència, a l'espera que el desenllaç de la Segona Guerra Mundial permeti el retorn a Catalunya. La imminència de l'ocupació i la por de ser deportats fan que molts fugitius triïn la ruta d'Amèrica. S'inicia la diàspora. Un exili que es vol provisional, però que la guerra freda va convertir en un exili de llarga durada i en molts casos, definitiu.

La dispersió dels escriptors per diversos països d'Europa i amèrica va donar lloc a una situació paradoxal. La llengua catalana estava prohibida i perseguida a Catalunya, els seus autors escampats pel món i allunyats del públic, no hi havia plataformes de difusió, no hi havia editorials. Aquesta situació no va portar al silenci i a l'abandó, ni va empènyer els escriptors a escriure en castellà, aprofitant les possibilitats que oferien els diaris i les editorials americanes. En la més gran anormalitat, la literatura catalana va continuar existint i va culminar el procés d'obertura cap a nous temes i formes iniciats abans de la guerra. Als anys trenta Catalunya havia assolit un alt grau de civilització. No vel·la, poesia, periodisme, traduccions: el català havia esdevingut un instrument afinat, vehicle d'alta cultura. I al mateix temps, s'havien fet els primers passos de cara a consolidar una cultura de masses moderna. L'exili va representar un daltabaix terrible, que va acabar amb tot un món. Però al mateix temps, va obligar els escriptors  a enfrontar-se amb alguns temes clau de la contemporaneïtat: la pèrdua d'identitat, el tema de l' «altre» o la vida en les grans metròpolis del segle xx.

A Mèxic i a Santiago de Xile, els dos països que van obrir les portes als refugiats, es van crear revistes i editorials que van publicar l'obra dels autors de la diàspora. Al mateix temps, una gran part de les experiències de l'exili van donar lloc a novel·les i llibres de contes escrits després del retorn a Catalunya i editats a Barcelona. Es va publicar poesia, dietaris, memòries, assaig i pensament. En els darrers anys s'ha començat a recuperar un immens epistolari, que ajuda a comprendre la vivència de l'exili i a compartir-ne l'emoció. El volum que avui presentem reuneix per primera vegada una antologia de textos narratius que permeten recompondre la història de l'exili a la manera d'una ficció documental: la sortida de Barcelona, l'estada a França, els camps de concentració i la peripècia americana.

La nostra selecció s'inicia amb la novel·la Crist de 200.000 braços (1968) on Agustí Bartra va relatar la història de quatre companys al camp de concentració d' Argelers. L'experiència dels camps ha generat diverses menes de textos literaris i recreacions artístiques. Hi ha una literatura escrita sobre el terreny per donar testimoni. I una altra que reconstrueix els fets (a través de la memòria personal, de diversos testimonis i documents) i els situa en una seqüència que aborda com un tot la vida del camp. Finalment, alguns autors volen trobar la raó del sofriment, mitifiquen l'experiència i en fan un punt de partida d'un renaixement personal i col·lectiu. Bartra va sotmetre els seus records a un llarg procés de reelaboració a partir de textos escrits a la platja mateixa d'Argelers, que van donar lloc a un conjunt de poemes i a un primer text narratiu, publicat a Mèxic, el 1943, amb el títol de Xabola. La comparació del llibre de Bartra amb la reconstrucció novel·lada d'Els vençuts (1969) de Xavier Benguerel-que no hi va estar mai internat o del testimoni dc Lluís Ferran de Pol a De lluny o de prop (1973) -escrit originalment en castellà per a un diari de Mèxic-, permet constatar la diversitat de models literaris que conviuen sota l'epígraf de narrativa de l'exili. La mirada de l'autor s'imposa sempre al tema i es tradueix en un ventall molt ampli de propostes narratives. 

Mercè Rodoreda va formar part del grup d'escriptors de la Institució de Lletres Catalanes acollit al castell de Roissy-en-Brie, a prop de París. Però, a diferencia de Pere Calders, que se'n va anar a Mèxic, d'Agustí Bartrà i Anna Murià, que abans d'anar a Mèxic van passar per la República Dominicana, i del grup de Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Joan Oliver i Francesc Trabal que es van exiliar a Xile, Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van quedar a París. Van haver d'evacuar la ciutat fugint de l'ocupació alemanya i es van establir a Llemotges i Bordeus. Després de la Segona Guerra Mundial Rodoreda va restar a Europa. Enel contes que va començar a publicar a les revistes de l'exili hi ha moltes referències a la vida dels refugiats. El protagonista de  «Cop de lluna» és un exiliat que forma part d'una companyia de treballadors estrangers; «Orleans, 3 quilòmetres» reviu la fugida de París, sota l'amenaça de l'aviació alemanya; mentre que l'extraordinari «Nit i boira» evoca els de la mort a partir de l'experiència del seu amic Pierre-Louis Berthaud a Dachau.

La República Dominicana va ser per a molts exiliats un carreró sense sortida. Sense possibilitats d'anar a Mèxic, que va tancar temporalment les seves fronteres, molts van acceptar les condicions del dictador Rafael Leónidas Trujillo, que necessitava colons per als assentaments agrícoles del país. ...

... 

Julià Guillamon 

"Presentació"

dimarts, 20 de febrer del 2024

La Tirada de Can Cosme. 1940

 



"I com es deu dir aquesta tirada de cases,

la més fotografiada de Es Port,

i tan valorada pels meus amics i amigues del Face?",

sempre me demanava. 

"Per que, forçat, ha de tenir un nom",
ho demanava als meus fa miliars  amics i amigues. Sense que mai, ningú, me donàs la resposta. Fins que fa uns dies, a l'arxiu menys identificat dels molts que tenc, vaig trobar la resposta tant de temps ignorada. La vaig trobar a la primera fotografía de les que vos pas avui:

"Tirada de can Cosme".
Per què, algú la va batejar així? No ho sé, però una de les possibilitats és per que la primera de les edificacions, començant per l'esquerra, la que fa cantonada entre la carretera i el carrer de la Mar era el bar restaurant "Els Tamarells", que, en l'época en que es va fer la fotografia, era regentat per un matrimoni en el que l'homo nomia Cosme.

Altres fotos: fotos en què es veuen les cases d'aquesta tirada i també les cases de Es Riuetò (també de la part de sa Capella, i que també tenen una cara cap a la mar).












Fotografia feta abans de 1940, en què la tirada només tenia, construïdes, quatre cases, la primera de les quals, començant per la dreta, aviat, es va enderrocar.




La Tirada de Can Cosme és la marcada en vermell, de la Part de sa Capella, en el mapa.





dilluns, 12 de febrer del 2024

Llibre: Pere Garau. Biografia d'un barri

 


Pere Garau. Biografia d'un barri

El passat dijous dia 1 de febrer es va presentar al CEIP Son Canals el llibre "Pere Garau. Biografia d'un barri de les autores Magdalena González Crespí i Cristina Llorente Roca. Va ser presentat pel director del Centre, la doctora en Història Apol·lonia Nadal Mut i les pròpies autores. 
La idea és que s'estima el que se coneix i qui estima no fa mal bé a l'objecte estimat. Aquest llibre procura donar a conèixer el barri, i la seva evolució, als qui hi viuen, als que hi han viscut, als que hi viuran i a tots els ciutadans i ciutadanes que hi tenguin algun interès, per a que, del coneixement, passin a l'estimació i d'aquesta a la seva protecció. Igualment establir un context i temàtica d'intercomunicació entre els habitants del barri i també les persones interessades en el mateix. 
La presentació va ser un èxit, tant que es va completar tot l'aforament previst i s'hi van haver d'afegir desenes de cadires supletòries. Assistiren a l'acte els regidors de Palma de MÉS Estimam Palma. El llibre també ha estat un èxit, tant que en deu dies ha quedat totalment exhaurit. Actualment es prepara la segona edició que sortirà a la llum en uns altres deu dies i es podrà adquirir a les llibreries de Palma: Insula Literaria, Embat, Quart Creixent, Rata Corner i Agapea. 

L'objectiu d'aquest llibre (exposat a la contraportada del mateix llibre) és la recuperació de la memòria popular del barri de Pere Garau i la seva zona d'influència, així com del seu  important teixit industrial per tal de divulgar-ne no només el seu origen, de La Paloma a Pere Garau, el seu passat, present i preocupació pel seu futur, sinó també  per socialitzar-ne el coneixement entre la seva comunitat, de qui hi visqué, de qui ara hi viu i de qui hi viurà un dia, així com entre totes les persones que s'interessen pel passat i l'evolució de la nostra ciutat. D'aquesta manera, tothom podrà descobrir aspectes desconeguts del barri de Pere Garau, recordar-ne de mig oblidats, constatar la presencia de personatges il·lustres o destacats que en constaten un passat de "pes cultural" i identificar-se amb episodis concrets que encara es mantenen a la memòria familiar de tanta gent i que així continuen transmetent-se.

Contingut del llibre. Índex: 

1 Els orígens del barri: de la Paloma a Pere Garau
2 La fàbrica Ponsa Hermanos S.A. Ses sedes
3 La fàbrica Miret
4 La fàbrica de pastes La Victoria Balear
5 La Plaça Francesc Garcia Orell
6 El bar Mónaco
7 El teixit comercial i el lleure al barri
9 Ses Cent Cases
10 La Parròquia de sant Josep Obrer i Andreu Llodrà
11El llegat arquitectònic de Miquel Fullana i Guillem Forteza
12 El carrer Faust i Morell

Les autores: 


Magdalena González i Crespí 
Nascuda al barri de Pere Garau, (Palma,1960). Especialista en pedagogia musical. Exerceix de mestra a l'E. Primària. Gestora cultural. Presidenta de Forum Musicae. Fundadora i  coordinadora del Cor i l'Orquestra de Joves intèrprets deis Països Catalans (2004) amb la qual han recuperat nombrós patrimoni, bé editant obra inèdita, en paper, bé amb l'enregistrament de cinc cd's amb el suport de Catalunya Música. Per la seva trajectòria i activisme en la defensa, recerca i difusió del nostre patrimoni musical i cultural ha estat  reconeguda amb el premi Jaume I de la Franja de Ponent (2006), premi Josep Maria Llompart de  l'Obra Cultural Balear (2009), premi Caixa de Sabadell a iniciatives compromeses amb la societat civil (2009), Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Garulla (2010) i premi Jaume II del Consell de Mallorca  (2010).


Cristina Llorente Roca 
Nascuda a Palma l'any 1981. Arquitecta especialitzada en drets urbans i polítiques públiques. Des de 2009, és codirectora d'Arquitectives, col·lectiu dedicat a l'educació ambiental i al disseny urbà participatiu amb  perspectiva feminista, guardonat l'any 2023 amb el premi Rosa Bueno a la igualtat de gènere des del teixit  associatiu. Actualment, és presidenta de Palma XXI i delegada espanyola del grup de treball Architecture& Children de la Unió Internacional d'Arquitectes, a través del qual ha impartit conferencies sobre educació i participació ciutadana en l'àmbit nacional i internacional.