Primitivo: El tercer de l'esquerra. Pachanga: El primer de la dreta. Nicanor: El tercer de la dreta
No se corre!. 02-09-2016 del Dietari Negre
Avui, divendres, 2 de
setembre de 2016, si he fet el que tenia previst fer ahir abans de les vuit:
Anar a caminar i fer exercicis físics al parc de Sa Riera. Tot i que no he
començat abans de les vuit, sinó després de les nou i trenta. Total, un dia i
una hora i mitja de retard.
Quan ja tornava m'he topat
amb un grup de pàrvuls, de devers quatre anys, d'una escola anglòfona, no sé si
anglesa o Yankee. Entraven al parc en el moment en que jo en sortia. I, com
es preceptiu a totes les sortides de pàrvuls, una mestra davant i una mestra
darrera. Quan els nins han vist la pendent pronunciada per a l'entrada l'han
començat a baixar a tota pastilla. Immediatament la mestra que anava darrera ha
pegat un bel: "No se corre!!!", com es preceptiu, a les escoles
anglòfones els bels pegats als més petits es peguen en castellà, ni en anglès
que encara no saben, ni en català que, al·lotea, pares i mares i professorat,
no aprendran ni sabran mai. No se corre!!!
Aquest bel m'ha traslladat
a un bel idèntic pegat cinquanta anys enrere per una altra mestra de la vida.
Quasi semblava el mateix: les mateixes paraules, la mateixa força i
intensitat, el mateix volum i, quasi també, els mateixos to i timbre.
Fèiem, un grup de companys
i jo, el servei militar en el Destacament d'Altura, a un costat d'una petita
muntanya, devora el Barri de l'Alegria de Santa Cruz de Tenerife, concretament
a la part del Projector. Aquesta part estava a l'interior d'un túnel que
travessava, fent una corba d'un quart de cercle, la muntanya, just en acabar de
passar les darreres cases i xaboles del barri. A l'altra part teníem la vista,
en altura, del mar obert, el quarter i el Passeig d'Almeida, el Port i el Club
Nàutic, entre d'altres.
Aquí estàvem destinats
quatre soldats. La part del Telèmetre estava al cim de la muntanya i, atès que
per arribar al cim pel camí no asfaltat per a vehicles i persones s'havia de
passar una cadena a tot l'ampla del camí, a l'altura del Projector que
esbarrava el pas cap amunt als vehicles, els quatre soldats destinats al
Telèmetre feien la guàrdia a ca seva, encara que ca seva no estàs a la mateixa
illa de Tenerife. Cada deu dies canviàvem el destí de Projector a Telèmetre (ca
seva) i de Telèmetre (ca seva) a Projector. Aquests projectors són els que, en
aquell temps, al port de Palma, empraven per a projectar l'estel dels reis el
dia cinc de gener.
En Primitivo, el menys
primitiu de noltros quatre, baixava, com una cabra, per l'altra part de la
muntanya, la que no tenia camí. Aquest dia, de tornada, no va tornar tot sol.
Va tornar amb una al·loteta amb poques dents i escassa roba un poc
esfilagarsada. Li vaig demanar si era alguna familiar o alguna amiga. Me va dir
que no, que era una dona que necessitava una mica d'ajuda econòmica per a surar
els seus dos fills petits. Jo, en aquell temps (i ara encara ara) era un poc
purità i, tot i ser el més recent, era la màxima autoritat del Destacament ja
que els altres eren soldats i jo era "cabo tomatero". Li vaig dir que
no me semblava bé i que el lloc no me semblava el més adequat. Tots tres
soldats i la pròpia al·lota se me varen tirar a la jugular. Com era possible,
Ramis (sempre me deien pel llinatge i no pel nom), que fos tan dolent, amb tan
poca caritat cristiana i amb tan poca sensibilitat social, que volgués privar
del pa als fillets d'aquella pobra dona? Empagait els vaig dir: "Feu el
que trobeu". Primitivo se'n va anar, donant la ma a aquella al·loteta, que
el seguia, com un xot de cordeta, al magatzem, fosc, obert a un lateral del
túnel en volta, a una part del mateix en que no es veia la llum exterior en cap
de les dues direccions.
Allà, entre la nostra roba
de paisà i molts altres trastos, hi havia un bressol plegable de barrots
metàl·lics de nin gran o de soldat petit. No sé, per que jo no hi era, com
ambdós, amb lo gran que es Primitivo, un pel més baix que jo, però com dos
d'ample, es varen poder ficar dins aquella gàbia petita.
Al cap d'una estona
Primitivo compareix en el nostre dormitori ja en penombra i se'n va el segon
soldat. I un altre pic la mateixa història. Se'n va el tercer, un soldat català
que no parlava català, més jove que tots nosaltres per que s'havia presentat
voluntari per a fer el servei militar. Ell era a qui tots els veterans li deien
"El Pachanga". Ell protestava i deia que hauria de ser jo el Pachanga
per que era el darrer que havia arribat i que ell era tres mesos més veterà que
jo, però els altres consideraven més l'edat que l'antiguitat i mantenien que
ell era el Pachanga.
Al cap d'uns pocs segons
torna el Pachanga arrossegant el bressol metàl·lic i darrera ell l'al·lota. El nostre
dormitori, de planta rectangular, tenia quatre llits baixos, un a cada cantó de
l'estància, una tauleta petita, entre dues capçaleres, davall la finestra i que
sostenia un telèfon de campanya, al que ens cridaven, cada nit, devers les nou,
per a demanar-nos novetats. Alguns dies sols es quedava un dels quatre soldats
per a poder contestar el telèfon. També hi havia un estret armari amb vidriera,
per a desar els Cetmes, entre els peus de dos llits i enfront la porta
d'entrada que també separava el peus dels altres dos llits. El Pachanga planta
el bressol metàl·lic el mig de l'estància, entre els quatre peus dels quatre
llits.
"¿Pero qué haces?"
l'increpà Primitivo. Va dir que tenia por, tot sol a aquell magatzem fosc, tot
i que il·luminat amb una bombeta de 25 Watts, lluny de tots noltros. I ja me
tens al Pachanga i l'al·lota enfilant-se pels barrerons d'un costat cap a dins.
Comencen els crits renous metàl·lics del somier, de l'estructura, de les
potes,... bufades, crits, més renou, gresca, sarau,...
"¿Pero que
haceis?" diu el segon. I l'al·lota ens fot el bel anunciat: "No se
corre!!!". Comencen les fortes rialles mesclades amb les bufades, alens
espessos i renous metàl·lics. El Pachanga, pot concentrat, des de la seva gàbia
ens diu, tot rient, "Éste serà el polvo de la risa". Tots cinc
esclafim a riure i, al cap d'una estona, l'al·lota ens amolla: "S'escurrió!".
Antoni Ramis Caldentey
Palma, 2 de setembre de 2016
