Narrativa catalana de l'exili

 

Antologia que val molt la pena

Narrativa catalana de l'exili

A cura de Julià Guillamon

AVEL·LÍ ARTÍS-GENER • AGUSTÍ BARTRA

XAVIER BENGUEREL • PERE CALDERS

LLUIS FERRAN DE POL • CÈSAR-AUGUST JORDANA

VICENÇ RIERA LLORCA • MERCÈ RODOREDA

FRANCESC TRABAL • RAMON VINYES

Presentació:

En els dies anteriors a la caiguda de Barcelona, el gener de 1939, Catalunya va veure marxar cap a l'exili els seus millors escriptors i intel·lectuals. Un grup important va passar els Pirineus pel Portús o pel coll de Manrella, després d'un penós periple per carreteres plenes de gent carregada amb farcells matalassos, exhausta després de més de dos anys de guerra i privacions. D'altres van travessar per coll d'Ares i Prats de Molló, en llargues fileres de soldats vençuts. La sortida, les hores prèvies al pas de la frontera i l'arribada a França van deixar un record inesborrable. 

Després dels primers mesos, on la preocupació principal i gairebé única era la supervivència, els escriptors tornen a l'activitat amb la necessitat imperiosa de relatar les seves experiències o, simplement, de recuperar els projectes literaris abandonats en el moment de partir. Molts d'ells han trobat refugi en les residències d'intel·lectuals creades per iniciativa d'associacions i comitès d'ajuda a Montpeller i Tolosa de Llenguadoc, a Bierville o a Roissy-en-Brie. D'altres, amb menys sort, han anat a parar als camps de concentració del sud de França: Argelers, Sant Cebrià de Rosselló o Agde. El mateix any 1939 les revistes dels catalans d'Amèrica comencen a publicar textos literaris que són testimoni d'una vocació de continuïtat i permanència, a l'espera que el desenllaç de la Segona Guerra Mundial permeti el retorn a Catalunya. La imminència de l'ocupació i la por de ser deportats fan que molts fugitius triïn la ruta d'Amèrica. S'inicia la diàspora. Un exili que es vol provisional, però que la guerra freda va convertir en un exili de llarga durada i en molts casos, definitiu.

La dispersió dels escriptors per diversos països d'Europa i amèrica va donar lloc a una situació paradoxal. La llengua catalana estava prohibida i perseguida a Catalunya, els seus autors escampats pel món i allunyats del públic, no hi havia plataformes de difusió, no hi havia editorials. Aquesta situació no va portar al silenci i a l'abandó, ni va empènyer els escriptors a escriure en castellà, aprofitant les possibilitats que oferien els diaris i les editorials americanes. En la més gran anormalitat, la literatura catalana va continuar existint i va culminar el procés d'obertura cap a nous temes i formes iniciats abans de la guerra. Als anys trenta Catalunya havia assolit un alt grau de civilització. No vel·la, poesia, periodisme, traduccions: el català havia esdevingut un instrument afinat, vehicle d'alta cultura. I al mateix temps, s'havien fet els primers passos de cara a consolidar una cultura de masses moderna. L'exili va representar un daltabaix terrible, que va acabar amb tot un món. Però al mateix temps, va obligar els escriptors  a enfrontar-se amb alguns temes clau de la contemporaneïtat: la pèrdua d'identitat, el tema de l' «altre» o la vida en les grans metròpolis del segle xx.

A Mèxic i a Santiago de Xile, els dos països que van obrir les portes als refugiats, es van crear revistes i editorials que van publicar l'obra dels autors de la diàspora. Al mateix temps, una gran part de les experiències de l'exili van donar lloc a novel·les i llibres de contes escrits després del retorn a Catalunya i editats a Barcelona. Es va publicar poesia, dietaris, memòries, assaig i pensament. En els darrers anys s'ha començat a recuperar un immens epistolari, que ajuda a comprendre la vivència de l'exili i a compartir-ne l'emoció. El volum que avui presentem reuneix per primera vegada una antologia de textos narratius que permeten recompondre la història de l'exili a la manera d'una ficció documental: la sortida de Barcelona, l'estada a França, els camps de concentració i la peripècia americana.

La nostra selecció s'inicia amb la novel·la Crist de 200.000 braços (1968) on Agustí Bartra va relatar la història de quatre companys al camp de concentració d' Argelers. L'experiència dels camps ha generat diverses menes de textos literaris i recreacions artístiques. Hi ha una literatura escrita sobre el terreny per donar testimoni. I una altra que reconstrueix els fets (a través de la memòria personal, de diversos testimonis i documents) i els situa en una seqüència que aborda com un tot la vida del camp. Finalment, alguns autors volen trobar la raó del sofriment, mitifiquen l'experiència i en fan un punt de partida d'un renaixement personal i col·lectiu. Bartra va sotmetre els seus records a un llarg procés de reelaboració a partir de textos escrits a la platja mateixa d'Argelers, que van donar lloc a un conjunt de poemes i a un primer text narratiu, publicat a Mèxic, el 1943, amb el títol de Xabola. La comparació del llibre de Bartra amb la reconstrucció novel·lada d'Els vençuts (1969) de Xavier Benguerel-que no hi va estar mai internat o del testimoni dc Lluís Ferran de Pol a De lluny o de prop (1973) -escrit originalment en castellà per a un diari de Mèxic-, permet constatar la diversitat de models literaris que conviuen sota l'epígraf de narrativa de l'exili. La mirada de l'autor s'imposa sempre al tema i es tradueix en un ventall molt ampli de propostes narratives. 

Mercè Rodoreda va formar part del grup d'escriptors de la Institució de Lletres Catalanes acollit al castell de Roissy-en-Brie, a prop de París. Però, a diferencia de Pere Calders, que se'n va anar a Mèxic, d'Agustí Bartrà i Anna Murià, que abans d'anar a Mèxic van passar per la República Dominicana, i del grup de Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Joan Oliver i Francesc Trabal que es van exiliar a Xile, Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van quedar a París. Van haver d'evacuar la ciutat fugint de l'ocupació alemanya i es van establir a Llemotges i Bordeus. Després de la Segona Guerra Mundial Rodoreda va restar a Europa. Enel contes que va començar a publicar a les revistes de l'exili hi ha moltes referències a la vida dels refugiats. El protagonista de  «Cop de lluna» és un exiliat que forma part d'una companyia de treballadors estrangers; «Orleans, 3 quilòmetres» reviu la fugida de París, sota l'amenaça de l'aviació alemanya; mentre que l'extraordinari «Nit i boira» evoca els de la mort a partir de l'experiència del seu amic Pierre-Louis Berthaud a Dachau.

La República Dominicana va ser per a molts exiliats un carreró sense sortida. Sense possibilitats d'anar a Mèxic, que va tancar temporalment les seves fronteres, molts van acceptar les condicions del dictador Rafael Leónidas Trujillo, que necessitava colons per als assentaments agrícoles del país. ...

... 

Julià Guillamon 

"Presentació"

La Tirada de Can Cosme. 1940

 

"I com es deu dir aquesta tirada de cases,

la més fotografiada de Es Port,

i tan valorada pels meus amics i amigues del Face?",

sempre me demanava. 

"Per que, forçat, ha de tenir un nom",

ho demanava als meus fa miliars  amics i amigues. Sense que mai, ningú, me donàs la resposta. Fins que fa uns dies, a l'arxiu menys identificat dels molts que tenc, vaig trobar la resposta tant de temps ignorada. La vaig trobar a la primera fotografía de les que vos pas avui:

"Tirada de can Cosme".

Per què, algú la va batejar així? No ho sé, però una de les possibilitats és per que la primera de les edificacions, començant per l'esquerra, la que fa cantonada entre la carretera i el carrer de la Mar era el bar restaurant "Els Tamarells", que, en l'época en que es va fer la fotografia, era regentat per un matrimoni en el que l'homo nomia Cosme.

Altres fotos: fotos en què es veuen les cases d'aquesta tirada i també les cases de Es Riuetò (també de la part de sa Capella, i que també tenen una cara cap a la mar).

Fotografia feta abans de 1940, en què la tirada només tenia, construïdes, quatre cases, la primera de les quals, començant per la dreta, aviat, es va enderrocar.

La Tirada de Can Cosme és la marcada en vermell, de la Part de sa Capella, en el mapa.

Llibre: Pere Garau. Biografia d'un barri

 

Pere Garau. Biografia d'un barri

El passat dijous dia 1 de febrer es va presentar al CEIP Son Canals el llibre "Pere Garau. Biografia d'un barri de les autores Magdalena González Crespí i Cristina Llorente Roca. Va ser presentat pel director del Centre, la doctora en Història Apol·lonia Nadal Mut i les pròpies autores. 

La idea és que s'estima el que se coneix i qui estima no fa mal bé a l'objecte estimat. Aquest llibre procura donar a conèixer el barri, i la seva evolució, als qui hi viuen, als que hi han viscut, als que hi viuran i a tots els ciutadans i ciutadanes que hi tenguin algun interès, per a que, del coneixement, passin a l'estimació i d'aquesta a la seva protecció. Igualment establir un context i temàtica d'intercomunicació entre els habitants del barri i també les persones interessades en el mateix. 

La presentació va ser un èxit, tant que es va completar tot l'aforament previst i s'hi van haver d'afegir desenes de cadires supletòries. Assistiren a l'acte els regidors de Palma de MÉS Estimam Palma. El llibre també ha estat un èxit, tant que en deu dies ha quedat totalment exhaurit. Actualment es prepara la segona edició que sortirà a la llum en uns altres deu dies i es podrà adquirir a les llibreries de Palma: Insula Literaria, Embat, Quart Creixent, Rata Corner i Agapea. 

L'objectiu d'aquest llibre (exposat a la contraportada del mateix llibre) és la recuperació de la memòria popular del barri de Pere Garau i la seva zona d'influència, així com del seu  important teixit industrial per tal de divulgar-ne no només el seu origen, de La Paloma a Pere Garau, el seu passat, present i preocupació pel seu futur, sinó també  per socialitzar-ne el coneixement entre la seva comunitat, de qui hi visqué, de qui ara hi viu i de qui hi viurà un dia, així com entre totes les persones que s'interessen pel passat i l'evolució de la nostra ciutat. D'aquesta manera, tothom podrà descobrir aspectes desconeguts del barri de Pere Garau, recordar-ne de mig oblidats, constatar la presencia de personatges il·lustres o destacats que en constaten un passat de "pes cultural" i identificar-se amb episodis concrets que encara es mantenen a la memòria familiar de tanta gent i que així continuen transmetent-se.

Contingut del llibre. Índex: 

1 Els orígens del barri: de la Paloma a Pere Garau

2 La fàbrica Ponsa Hermanos S.A. Ses sedes

3 La fàbrica Miret

4 La fàbrica de pastes La Victoria Balear

5 La Plaça Francesc Garcia Orell

6 El bar Mónaco

7 El teixit comercial i el lleure al barri

9 Ses Cent Cases

10 La Parròquia de sant Josep Obrer i Andreu Llodrà

11El llegat arquitectònic de Miquel Fullana i Guillem Forteza

12 El carrer Faust i Morell

Les autores: 

Magdalena González i Crespí 

Nascuda al barri de Pere Garau, (Palma,1960). Especialista en pedagogia musical. Exerceix de mestra a l'E. Primària. Gestora cultural. Presidenta de Forum Musicae. Fundadora i  coordinadora del Cor i l'Orquestra de Joves intèrprets deis Països Catalans (2004) amb la qual han recuperat nombrós patrimoni, bé editant obra inèdita, en paper, bé amb l'enregistrament de cinc cd's amb el suport de Catalunya Música. Per la seva trajectòria i activisme en la defensa, recerca i difusió del nostre patrimoni musical i cultural ha estat  reconeguda amb el premi Jaume I de la Franja de Ponent (2006), premi Josep Maria Llompart de  l'Obra Cultural Balear (2009), premi Caixa de Sabadell a iniciatives compromeses amb la societat civil (2009), Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Garulla (2010) i premi Jaume II del Consell de Mallorca  (2010).

Cristina Llorente Roca 

Nascuda a Palma l'any 1981. Arquitecta especialitzada en drets urbans i polítiques públiques. Des de 2009, és codirectora d'Arquitectives, col·lectiu dedicat a l'educació ambiental i al disseny urbà participatiu amb  perspectiva feminista, guardonat l'any 2023 amb el premi Rosa Bueno a la igualtat de gènere des del teixit  associatiu. Actualment, és presidenta de Palma XXI i delegada espanyola del grup de treball Architecture& Children de la Unió Internacional d'Arquitectes, a través del qual ha impartit conferencies sobre educació i participació ciutadana en l'àmbit nacional i internacional.

Guillem Forteza Pinya. L'Arquitecte de les Escoles

Guillem Forteza Pinya. L'Arquitecte de les Escoles

Palma (Mallorca), 9 de març de 1892 - Palma (Mallorca), 22 d'octubre de 1943

Guillem Forteza i Pinya fou un arquitecte i polític mallorquí. Nascut en el si d’una família benestant i cultivada, va gaudir d’una formació humanista, va ser propietari d’una extensa biblioteca, va viatjar amb freqüència per l’Estat espanyol i per Europa, i es va interessar per múltiples camps del saber. Al llarg de la seva vida va publicar estudis i reflexions, sovint en premsa, sobre temes variats, entre els quals destaquen la lingüística, la política i la història de l’arquitectura.

L’interès de Forteza per les construccions del passat no es pot deslligar de la seva manera d’afrontar la pràctica arquitectònica i, de fet, l’alimenta. Després de titular-se a Barcelona (1917), va retornar a Mallorca i va ocupar càrrecs de relleu: va ser nomenat arquitecte diocesà de l’illa (1919), director de construccions escolars de l’Estat a les Illes Balears (1921) i arquitecte municipal de Palma (1933). 

El seu estil madur, el qual caracteritza les seves obres de la dècada de 1920 i inclou el gruix de la seva producció, s’ha qualificat de regionalista, i s’endinsa en la modernitat des del coneixement profund de la tradició constructiva mallorquina. Forteza va deixar constància escrita d’aquesta concepció de l’arquitectura moderna i dels motius que el van conduir a adoptar-la: al seu treball «Humanitsació i deshumanitsació de l’art» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1926) observava que l’art tradicional era realista i popular, i que l’art modern, que havia deixat de banda la tradició i el passat, resultava elitista; per això, ell es resistia a trencar completament amb els elements tradicionals i reclamava la continuïtat amb la tradició a l’hora de projectar una arquitectura nova. Així, l’arquitectura regionalista de Forteza incorpora elements tradicionals mallorquins que en cap cas no són elements decoratius gratuïts i superficials, sinó que surten de la raó. És cert que amb els anys les seves construccions es van anar simplificant i depurant d’ornament, però no és senzill identificar què és modern i què es tradicional en l’obra de Forteza, perquè en realitat explora i es basa en les normes funcionals pròpies de l’arquitectura tradicional mallorquina. 

Com Le Corbusier, Forteza es considerava modern però reconeixia que el seu mestre era l’estudi del passat, com es pot veure a «Le Corbusier i l’urbanisme. Cal alliberar-se de tot esperit acadèmic» (La Nostra Terra, Palma, novembre 1931). Rebutjava de ple l’arquitectura contemporània que es deslligava completament de la tradició, i s’oposava a la uniformitat i l’estandardització derivats de l’utilitarisme, perquè segons el seu parer l’arquitectura moderna tenia recursos per a superar aquest perill, com es pot veure a «Parers en contra de l’arquitectura moderna» (Almanac de les Lletres, Palma, 1934).

Són semblants els criteris de Forteza pel que fa a qüestions urbanístiques, i els va fer públics en dues conferències, «L’art de construir les ciutats i la reforma de Palma» (1921) i «La urbanització de Palma. Ciutat antiga i ciutat moderna» (1930). Totes dues foren publicades en el fulletó L’esdevenidor de la nostra ciutat. Urbanisme mínim (Palma, 1934). En aquesta treballs exposava, en referència a la reforma del casc antic i a l’eixample de Palma, que a l’hora de planejar les ciutats modernes i solucionar problemes urbans calia tenir en compte qüestions estètiques i no només funcionals i racionals, i reivindicava la importància de conèixer l’urbanisme del passat (i sobretot el medieval) per comprendre l’estètica urbana.

La història de l’arquitectura de Forteza l’emmarca, també, la seva ideologia política. Era políticament regionalista, i concebia les Illes Balears, Catalunya i València com a part d’una mateixa nació, perquè totes tres regions tenien un mateix origen, història, llengua i cultura; ara bé, dins els Països Catalans, Mallorca seria una regió autònoma a causa de les seves particularitats, i la nació catalana sencera formaria part d’un estat ibèric federal. Aquest pensament es va començar a manifestar des d’època estudiantil, quan va intervenir en la fundació i en la presidència d’una associació (Nostra Parla) que defensava activament la llengua catalana en l’àmbit dels Països Catalans (1916). El grup tenia connotacions polítiques, i els interessos de Forteza van cristal·litzar, ja de tornada a Mallorca, en la fundació i direcció de l’efímer Centre Regionalista de Mallorca (1917-1919). Després, Forteza es va integrar en el partit liberal i va ser nomenat batlle de Palma (1923), però el cop d’estat de Primo de Rivera va acabar amb les seves aspiracions polítiques. Les va reprendre, en part, anys més tard, ja en temps de la Segona República, quan va tenir novament un paper de relleu dins el Partit Regionalista, i va participar en la redacció de l’avantprojecte de l’Estatut de les Illes Balears (1931).

Quan estudiava l’arquitectura del passat, Guillem Forteza ho feia també des d’una perspectiva regionalista. Li interessaven les manifestacions artístiques característiques de Mallorca, i en va aplicar el profund coneixement de manera directa als seus projectes constructius i explorava, a més, les relacions que tenia amb el món català. Va abordar l’estudi de tipologies arquitectòniques pròpies de l’illa, com els palaus senyorials, com ara «Elogi de les cases senyorials de Mallorca» (Almanac de les Lletres, Palma, 1924); «En homenatge a l’arquitecte Mr. Arthur Byne» (La Nostra Terra, Palma, setembre 1935). Va determinar que aquest tipus arquitectònic havia sorgit el segle XVI com a resultat de la fusió de la tradició constructiva local d’origen gòtic i la innovació procedent del renaixement italià, i el trobava especialment interessant perquè els seus constructors «no trastoquen lo que definitivament és bo, encara que provingui d’èpoques sentimentals contraposades a les que ells respiraren». No sorprèn l’alta valoració que en fa, perquè Forteza també aspirava a crear una nova arquitectura que sorgeixi de la tradició i, entre els trets tradicionals més repetidament emprats per Forteza al llarg de la seva carrera, s’hi troba el pati central característic de les cases senyorials.

Potser el més conegut dels seus treballs sobre tipologies arquitectòniques mallorquines és el de les llotges de comerç, una família d’edificis que Forteza trobava exclusiva dels Països Catalans. Després d’explorar-ne els possibles orígens i els models constructius i d’establir una evolució formal dins el grup, establia l’existència d’un vincle directe entre la personalitat de la nació catalana medieval i l’arquitectura de les llotges, que representen el punt més àlgid de l’hegemonia mercantil i de l’evolució civil de la nació. A més, la conjunció de simplicitat tècnica i expressió artística que es troba en les llotges exemplifica a la perfecció l’estil català de l’arquitectura civil. Dedica la major part de l’article a la llotja mallorquina de Guillem Sagrera, la llotja «arquetípica», i en reconeix l’originalitat, al mateix temps que identifica allò que de català hi ha en la seva estructura i estil. Aquest treball sobre les llotges va gaudir d’àmplia difusió: va ser presentat el 1934, a l’Institut d’Art i Arqueologia de la Universitat de París, en el marc del cicle de conferències sobre el gòtic civil català organitzat pel Centre d’Estudis de l’Art Català i de la Civilització Catalana (CEACC) de la Fundació Cambó, i l’any següent va publicar el volum que les recollia totes, L’architecture gothique civile en Catalogne (París, 1935). Se’n va publicar també una versió en català, titulada «El cicle arquitectònic de les nostres llotges medievals» (Revista de Catalunya, Barcelona, 1934). Va publicar amb el títol «Arquitectura gòtica catalana. Les llotges de comerç» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1934).

En l’àmbit de l’arquitectura religiosa, Forteza es va interessar pel campanar típic mallorquí de base quadrada i coronament tetragonal, que es troba des del segle XIV fins al segle XVIII a l’illa. En les seves pròpies paraules, "són primitius, robustos i gegantins, i no deriven directament de models catalans sinó que resulten de la trobada entre «la madura grandesa espiritual catalana amb una illa avesada a les coses grans per la secular civilització musulmana»". Per tant, posa de manifest la relació entre Mallorca i Catalunya, però al mateix temps incideix en la personalitat medieval pròpia de l’illa, com es pot veure a «Conversa ràpida sobre els campanars de Mallorca» (Almanac de les Lletres, Palma, 1936).

Forteza també va estudiar monogràficament l’edifici religiós més significatiu de l’illa, la Seu de Palma. Amb un bon coneixement de la bibliografia i a partir de les seves pròpies observacions constructives, va realitzar un plantejament trencador en la historiografia de l’edifici: la catedral de Palma no tindria origen romànic i no seria el producte d’un projecte únic, sinó que inicialment hauria estat pensada com a temple de nau única, i posteriorment es transformaria en una construcció de tres naus, com es pot veure a «Estat de l’arquitectura catalana en temps de Jaume I. Les determinants gòtiques de la catedral de Mallorca» (La Nostra Terra, Palma, desembre 1929). Una altra estructura que va estudiar monogràficament va ser el claustre de Sant Francesc, que va qualificar d’exemplar únic del seu gènere i de producte d’esdeveniments propis de l’edat mitjana mallorquina, com es pot veure a «La conservació del claustre de Sant Francesc. Una obligació de l’estat acomplida» (El Día, Palma, 17 d’abril de 1935) i a «El claustre de Sant Francesc» (Bolletí de la Societat Arqueologica Lul·liana, Palma, maig-juny 1935). Com en el cas de les llotges, tant el seu treball sobre la Seu com els dedicats a Sant Francesc situen aquests edificis dins el conjunt de l’arquitectura gòtica catalana: de la Seu, diu que forma part del cicle de les catedrals catalanes, i que culmina en Santa Maria del Mar; de Sant Francesc, després de reconèixer la seva ascendència artística gòtica catalana, afirma que el mèrit dels constructors mallorquins rau, no tant en l’originalitat de les formes, sinó en saber posar en valor les formes apreses de la font original.

El gòtic era, per a Forteza, l’estil més tradicional de Mallorca, i Guillem Sagrera representava el punt àlgid d’aquesta tradició constructiva, de tal forma que alguns temes creats per ell van quedar «incrustats» en la ment dels constructors dels segles posteriors, com es pot veure a «Influències de Guillem Sagrera en l’arquitectura religiosa de Mallorca» (Almanac de les Lletres, Palma, 1935). Detecta l’impacte del gòtic al llarg de tota l’època moderna, perquè «la tradició constructiva del país […] era eminentment, francament gòtica. Els arquitectes mallorquins del segle XIV es compten entre els mestres més consumats de l’art gòtic […]. No era possible desviar-se massa d’aquesta tradició constructiva. No era possible desviar-se’n gens». I els mòduls gòtics, deia Forteza, eren «inherents encara a tota construcció moderna que no vulgui perdre el segell essencial de filiació mallorquina», a «Elogi de les cases senyorials de Mallorca» (Almanac de les Lletres, Palma, 1924).

El coneixement del gòtic de Guillem Forteza no es limitava al derivat de l’estudi directe dels monuments mallorquins. En coneixia les teories i havia reflexionat sobre aquestes, concloent que les raons estètiques n’explicaven les formes per damunt de qualsevol altre tipus de motius, com es pot veure a «Les teories de l’arquitectura gòtica i les ruïnes de Reims i Soissons» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, desembre 1924 - gener 1925). També estava al dia dels treballs més recents sobre el naixement i la implantació del gòtic a Catalunya i a Mallorca, incloent els del seu amic Pierre Lavedan, i donava suport a l’existència d’un gòtic meridional diferent del septentrional, i a un gòtic mallorquí sobri, sense efectismes artificiosos, d’un racionalisme constructiu que reflecteix el temperament nacional i que «ret justícia a la nostra autòctona personalitat», com es pot veure a «Estat de l’arquitectura catalana en temps de Jaume I. Les determinants gòtiques de la Catedral de Mallorca» (La Nostra Terra, Palma, desembre 1929) i «Un llibre important sobre els nostres monuments religiosos gòtics» (Correo de Mallorca, Mallorca, 4 d’abril de 1935).

El seu interès per la innovació i per la modernitat va portar Forteza a fer crítica de l’arquitectura i el disseny del seu temps. Acceptava, per exemple, que el gust era una qüestió relativa, però pensava que calia educar-lo, i parlant de disseny contemporani, contraposava el bon gust dels països del nord al mal gust dels països llatins, com es pot veure a «Oferta i demanda del bon gust» (Almanac de les Lletres, Palma, 1930). El seu respecte per l’arquitectura històrica i tradicional el va portar a expressar molt públicament la seva opinió sobre els treballs d’Antoni Gaudí a la Seu de Mallorca. Malgrat reconèixer que Gaudí aplicava a l’arquitectura grans avenços científics, va expressar reserves sobre la seva originalitat, perquè es desviava completament de la tradició, posava l’èmfasi en el simbolisme decoratiu, i no representava una aspiració de l’esperit col·lectiu, com es pot veure a «La falsa originalitat» (Almanac de les Lletres, Palma, 1922). Es va oposar amb especial intensitat a les tribunes amb les trones monumentals, perquè no respectaven ni els trets originals del temple ni l’empremta espiritual dels inicis. Tanmateix, Forteza va acceptar més tard que potser la Seu no exigia una restauració estrictament arqueològica, i va reconèixer el valor de la visió personal de Gaudí en la renovació espiritual i litúrgica del temple. Va valorar particularment els finestrals i els treballs en metall, perquè al seu parer es fonien de manera impecable amb l’esperit gòtic. Entre d’altres, les crítiques de Gaudí apareixen expressades a «Sobre la reforma de la Seo (Notas críticas sobre la restauración de la catedral de Mallorca)» (La Última Hora, Palma, 22 de desembre de 1922), «En Gaudí» (Almanac de les Lletres, Palma, 1928) i «Gaudí i la restauració de la Seu de Mallorca» (El Matí, Barcelona, 21 de juny de 1936). Els de Gaudí són, certament, criteris diferents als aplicats pel propi Forteza al convent de Sant Francesc de Palma, on va assumir la direcció d’obra de restauració entre el 1932 i el 1936 (la restauració la va dirigir Jeroni Martorell). En aquest cas, es va optar per substituir només allò que no pogués seguir en actiu, intentant realitzar les mínimes modificacions i respectant els elements existents al màxim, i intentant mantenir el caràcter i la pàtina del temps en el monument.

Un bon nombre dels treballs publicats de Forteza relatius a l’arquitectura han estat compilats, com ara M. Seguí Aznar (ed.), Guillem Forteza. Estudis sobre arquitectura i urbanisme, 2 v. (Barcelona, 1984), però altres romanen inèdits i formen part del seu arxiu personal. A banda de les seves publicacions, Forteza va difondre el seu coneixement sobre l’arquitectura del passat a través de la seva activitat com a conferenciant i mitjançant càrrecs docents, ja que va ser professor auxiliar de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma (1925-1930) i professor de l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid, on va impartir una classe mensual sobre estètica aplicada a la construcció (1941-1942). També va ocupar els càrrecs d’acadèmic de la Provincial de Belles Arts a Balears (1926), membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i, com a tal, vocal de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics (1928) i delegat de belles arts a les Balears (1931).

Bibliografia sobre Guillem Forteza i Pinya: 

J. Sureda Blanes, «Directrices estéticas de Guillermo Sureda (1892-1943)» (Revista de Ideas Estéticas, Madrid, 1945); 

J. Sureda Blanes i G. Alomar Esteve, "Guillermo Forteza. Arquitecto" (Palma, Impremta Mossèn Alcover, 1946); 

M. Seguí Aznar, «Guillermo Forteza, urbanista» (Mayurqa, Palma, 1979); 

J. Oliver Jaume i M. Seguí Aznar, "Guillem Forteza. Arquitecte escolar" (Palma, Govern Balear / Conselleria de Cultura, Educació i Esports, 1993); 

M. Seguí Aznar (ed.), "Guillem Forteza. Estudis sobre arquitectura i urbanisme", 2 v. (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984),  

J. Mayol Amengual, "L’arquitectura escolar de Guillem Forteza Pinya". Societat, cultura i política a la Mallorca de començament del segle xx (Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 2011).

Magda Bernaus

Original: https://dhac.iec.cat/dhac_mp.asp?id_personal=960 

Obres de Gillem Forteza 

- Clínica Munar (Hostal Arxiduc), Palma (desaparegut)

- Plaça García Orell, Palma, 1934

- Grup Escolar Jaume I, Palma, 1935

- Grup Escolar Manuel Bartolomé Cossio (actualment CP Joan Mas i Verd), Montuïri, 1935

- Cas Metge Ferrando, Montuïri

- Celler Cooperatiu "Es Sindicat", Felanitx, 1921

- Casa Mossèn Salvador Galmés, Sant Llorenç des Cardassar, 1923

- Palau de Marivent, Palma, 1924

- Casa del Poble, Palma, 1923 (esbucat pel darrer ajuntament franquista)

 Wiquipèdia

Escoles projectades per Guillem Forteza: 

Palma: 

- Escola Jaume I

- Escola La Soledat

- Escola de Sant Jordi

Altres escoles de Mallorca:

- Escola de Bunyola

- Escola de Esporles

- Escola de Puigpunyent

- Escola de Ses Merjades. Soller

- Escola de Santa Caterina. Port de Soller

- Escola de Valldemossa

- Escola de Alaró

- Escola de Binissalem

- Escola de Consell

- Escola de Sa Pobla

- Escola de Es Pont d'Inca. Marratxí

- Escola de Es Pla de na Tesa. Marratxí

- Escola de Sa Cabaneta. Marratxí

- Escola de Portol. Marratxí

- Escola de Selva

- Escola de Caimari. Selva

- Escola de Biniamar. Selva

- Escola de Moscari. Selva

- Escola d'Algaida

- Escola de Costix

- Escola de Maria de la Salut

- Escola de Montuiri

- Escola de Muro

- Escola de Petra

- Escola de

- Escola de Sant Joan

- Escola de Sencelles

- Escola de Vilafranca

- Escola d'Artà

- Escola Graduada de Manacor

- Escola Sa Torre. Manacor

- Escola de Son Negre. Manacor

- Escola de s'Espinagar. Manacor 

- Escola d'Es Puig de l'Alanar. Manacor

- Escola de Son Carrió. Sant Llorenç

- Escola Graduada de Portocolom. Felanitx

- Escola Mixta de Son Negre. Felanitx

- Escola Escola Graduada de Cas Concos. Felanitx

- Escola Mixta de Son Proenç. Felanitx

- Escola Mixta de Es Carritxó. Felanitx

- Escola Mixta de Son Calderó-Son Valls. Felanitx

- Escola Mixta de Son Mesquida. Felanitx

- Escola de Llucmajor

- Escola de Santanyi 

Escoles de Menorca:

- Escola Graduada "Joan Benejam". Ciutadella 

Escoles d'Eivissa i Formentera:

- Escola de Sana Gertrudis. Eivissa

- Escoa de Sant Josep. Eivissa

- Escola de Sant Carles. Eivissa

- Escola Graduada de Sant Antoni. Eivissa

- Escola Graduada d'Eivissa

- Escola de Santa Gertrudis. Santa Emularia. Eivissa

- Escola de Sant Jordi. Eivissa

- Escola de Formentera

"Les Escoles de les Illes Balears en temps de la II República"

Pere Carrió Villalonga

Manel V. Domènech Bestard

Antoni Ramis Caldentey