L'eix del mal. EUA

L'eix del mal. EUA

Escrit de 2011

Introducció (és la mateixa que la de “L'eix del mal. Israel”)

“Digues-me el que m'atribueixes i et diré quina és la teva condició”.

L'expressió “eix del mal” la va encunyar l'anterior president dels EUA, George W. Bush (a qui preocupaven poc “els danys col·laterals”, encara que aquests fossin la mort de milers de civils innocents, majoria de nins i nines) el 29 de gener de 2002 en el discurs de l'Estat de la Nació. Aquest eix incloïa Iran, Iraq i Corea del Nord, països que, segons Bush, recolzen el terrorisme. Posteriorment va afegir a aquest eix Líbia, Síria i Cuba i, finalment, tots aquells que no accepten totalment les seves tesis de política internacional (el seu “nou ordre mundial”). Així ha inclòs països com Bielorússia, Veneçuela o Bolívia. Aquesta expressió, “eix”, prové de l'altra: “les potències de l'eix” de la Segona Guerra Mundial (Alemanya nazi, Itàlia feixista i el Japó militarista).

No obstant això, els països que, des de la perspectiva humanista, actualment ocasionen més mals en poblacions civils innocents són els mateixos Estats Units i Israel. Per això el veritable eix del mal seria els EUA-Israel. Dos països que, a més, són aliats per motius ideològics i econòmics. Els Estats Units protegeixen les accions d'injustícia internacional realitzades pels mateixos EUA, així com les realitzades per Israel. Israel, estat ubicat a Palestina (Àsia) a qui venen armes EUA, així com els països europeus aliats i que és acollit com a país europeu (participa a les competicions europees esportives i d'Eurovisió).

De salvador a opressor i agressor

Quan fas servir la força com a primera raó (“faràs això tant si t'agrada com si no, tant si és just com si no, perquè jo sóc més fort que tu”) en lloc de la força de la raó et converteixes en un tirà opressor. I això es pot aplicar tant a individus com a grups, siguin aquests petits o grans, colles, partits, nacions, estats o coalicions.

Als anys de la primera meitat del segle passat els forts, tirans opressors, eren els estats totalitaris i, com a tals, imperialistes (expansionistes) racistes i econòmics. A primera línia Alemanya nazi, Itàlia feixista i Japó imperialista; en segona règims com Espanya o Portugal.

L'imperialisme totalitari va iniciar la 2a Guerra Mundial (1 setembre de 1939 a 2 de setembre de 1945) amb la invasió, per part d'Alemanya, de Polònia, país amic de RU i França, que, per aquest motiu, van declarar la guerra a Alemanya , el racisme del qual i imperialisme ocasionaria l'holocaust jueu i milions de morts en la guerra. Al principi la balança bèl·lica s'inclinava pels països de l'eix (així com l'atac de japó a la Xina), no obstant l'entrada a la mateixa de l'URSS (atacada per Alemanya) i els EUA (atacats pel Japó) va invertir el resultat, sent definitius el triomf de l'URSS sobre Alemanya al front oriental (entre juny de 1942 i febrer de 1943, amb diversos milions de morts, entre soldats de tots dos bàndols i població civil, destacant la batalla de Stalingrad), i el bombardeig, amb sengles bombes atòmiques, que va efectuar EUA sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, el 6 i 9 d'agost de 1945, menys d'un mes abans de la finalització total de la guerra amb la victòria dels aliats i la capitulació dels Estats de l'eix (a finals de l'any 1945 havien mort 140.000 persones a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki, gairebé totes civils, amb seqüeles que van perdurar fins a molts anys després).

Immediatament s'inicien els recels i les desconfiances entre els aliats comunistes (liderats per l'URSS) i capitalistes (liderats per EUA). El 1947 EUA inicia el pla Marshall (un pla d'ajuda als països aliats que havien patit la devastació de la guerra) per evitar el creixement dels seus moviments comunistes interns, així com tenir-los com a ostatges agraïts (així, van considerar que tenien dret a posseir, gratuïtament, o gairebé, a canvi de l'ajuda, bases militars en aquests països, propers a la línia fronterera entre ells i els països d'influència soviètica). El 1956, la crisi de Suez va deixar clar, per si les bombes sobre les ciutats japoneses no ho havien aclarit prou, que EUA era qui manava al concert occidental, i un temps després, amb la Perestroika de Gorbatxov (1984) i la dissolució de la Unió Soviètica (1991), desaparició del bloc soviètic i fi de la “Guerra Freda” a tot el concert mundial.

Aquesta superioritat de força, que no de raó, l'ha fet servir en accions tan reprovables com la invasió de la Badia de Cochinos a Cuba (1961, Kennedy, que es va resoldre amb estrepitosa derrota dels EUA), Guerra del Vietnam (1966-1975, en suport del Vietnam del Sud, contra el Vietnam del Nord i nova derrota dels EUA, malgrat la seva enorme força militar), Cop d'Estat a Xile (setembre de 1973) contra Salvador Allende ordenat per Nixon i recolzat per Kissinger que va suposar la mort d'Allende i milers de xilens i la llarga dictadura de Pinochet, suport al cop d'estat d'Argentina de Videla (1976-81). La preparació d'aquests cops d'estat i altres més (Somoza a Nicaragua, Stroessner al Paraguai, Banzer a Bolívia, Melgar Castro a Hondures, Carlos Humberto Romero a El Salvador) va ser preparada des de l'Escola de les Amèriques dels EUA creada amb la intenció de formar militar i ideològicament militars llatinoamericans: va arribar a formar més de 45.000 oficials de 22 països llatinoamericans, entre els quals s'expliquen els generals colpistes esmentats.

L'11S del 2001, gairebé acabat d'estrenar el mil·lenni, els atemptats soferts pels EUA (no entrarem en la teoria de la conspiració, encara que el mentir justificant és una constant americana) van servir d'excusa per a les guerres a l'Iraq (20 de març de 2003) i Afganistan (7 d'octubre del 2001), amb milers de civils innocents morts, ferits i gran destrucció ciutadana i ecològica, desvergonyosament anomenades “missió de llibertat duradora”. En el cas de la primera es van fer tristament famosos els “tres de les Açores” que van acordar la intervenció en contra de la prescripció de l'ONU i mentre era a l'Iraq la comissió internacional investigadora a la recerca de “les armes de destrucció massiva”, raó de la invasió, armes que mai no s'han trobat (en vista de la qual cosa es va canviar la raó per la qual Saddam Hussein havia pactat amb Bin Laden a qui li atribueixen els atemptats del 11S), pactes que tampoc no s'han pogut trobar mai. Aquestes guerres han suposat les vergonyes ètiques dels EUA de la il·legalitat de l'atac, les mateixes guerres, les morts i ferits civils, la destrucció massiva urbana i ambiental, del linxament de Saddam Hussein (encara coneixent-ne la tirania i els horrors), i els abusos indignes de les presons d'Abu Graib, Guantánamo i “les presons volants de la CIA”

Realment el currículum de mal dels EUA des del 1945 fins als nostres dies és massa abundant. Tant que no podem enumerar la totalitat de les seves maldats: hem omès el suport al cop d'estat frustrat de Veneçuela de 11 d'abril del 2002, el bloqueig il·legal, en contra de la resolució de l'ONU, contra Cuba, les mesures de càstig contra Aniran per estar enriquint urani per a energia nuclear (potser ja no la té els mateixos EUA o Israel? Per què no es castiguen a si mateixos si aquesta és la raó?), la defensa dels abusos, fins i tot de morts, d'Israel a Palestina en contra de protestes de la UE i de l'ONU,...

Tot i que, certament, la majoria de persones del poble americà ha evolucionat i ha preferit un president de l'estil de Barack Obama, molt més serè i menys bel·ligerant, que un altre com l'armamentista, bel·licós i petrolier George Bush (de la mateixa manera que el poble espanyol va preferir un president com Zapatero a un com Aznar. Això s'ha de considerar com un possible canvi de tendència d'aquest mal cap al bé; encara que segueix, als EUA i els seus satèl·lits, encara lluny d'actuar amb plena justícia interna i internacional.

Quina és la solució? La solució al mal de la força sense raó del poder excessiu dels EUA es produirà automàticament com ha passat sempre a la història: un imperi succeeix a un altre imperi anterior i aquest li passa el testimoni de l'agressió, violència i injustícia globals, amb la qual cosa aquest mal ja no serà patrimoni principal dels EUA, però sí que ho serà d'un altre imperi emergent. La solució a la destrucció global del món fa temps que les persones i els governs la coneixen, però fa la impressió que no la volen.

Setmana de la República, 8 a 14 d'abril

Setmana de la República 

Dilluns, 8, a diumenge, 14, d'abril

Diumenge que ve, 14 d'abril de 2024 es compleixen 93 anys de la proclamació de la II República, del començament d'una il·lusió política, social i pedagògica. 

Amb tal motiu aquesta setmana es programen multitud d'actes commemoratius i socials al llarg de tot Mallorca, les altres Illes i a tota Espanya. 

Jo sols en ressenyaré uns pocs:

Dimecres, 10 d'abril a les 12 h, a la UIB, Edifici Guillem Cifre de Colonya, aula de videoconferencies 7, 

Conferència per videoconferencia de Francesca Albanese: 

La Universidad ante el genocidio. 

Dijous dia 11 d'abril, a les 19 h. Biblioteca de Cort. Palma

Presentació del llibre: "Amal" (Palestina), a càrrec de l'autora: 

Maria Vioque.

Presenta l'acte: Barbara Galmés

Divendres, 12 d'abril a les 19 h. a la Casa de Cultura de Felanitx, 

Presentació del llibre: "Felanitx de l'entusiasme a la por. República, guerra i repressió" de l'autora: Aina Adrover Oliver, 

Amb Pere Estelrich i Aina Adrover 

Diumenge, 14 d'abril a les 12 h. a la Plaça de Cort a Palma: 

Acte central: "Commemoració del 14 d'abril, proclamació de la II República"

Acte organitzat i convocat per la Plataforma per a la Memòria Democràtica.

No hi faltem!. 

Amor a la vida versus amor a la mort

L'amant de la vida versus el "novio" (amant) de la mort.

La persona com "animal racional" versus la persona com "animal irracional".

1 Amor a la vida.
La persona com "animal racional", que raona, que pensa, la qual cosa li dona capacitate per a decidir, li dona llibertat i, conseqüentment, responsabilitat. 

Erich Fromm: "L'atracció de la vida"

Biografia: 

Erich Fromm va néixer el 23 de març de 1900 a Frankfurt del Main, fill únic de pares jueus ortodoxos, Rosa (Krause) i Naphtali Fromm.[2] Va començar els seus estudis acadèmics l'any 1918 a la Universitat de Frankfurt amb dos semestres de jurisprudència. Durant el semestre d'estiu de 1919, Fromm va estudiar a la Universitat de Heidelberg, on va començar a estudiar sociologia amb Alfred Weber (germà del sociòleg més conegut Max Weber). Fromm es va doctorar en sociologia a Heidelberg el 1922 amb una tesi sobre el dret jueu.
A mitjans de la dècada de 1920, es va formar per convertir-se en psicoanalista 

Després de la presa del poder nazi a Alemanya, Fromm es va traslladar primer a Ginebra i després, el 1934, a la Universitat de Colúmbia a Nova York. J

Quan Fromm es va traslladar a la Ciutat de Mèxic el 1949, es va convertir en professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i va establir una secció de psicoanalítica a la facultat de medicina allà. El 1974 es va traslladar de Ciutat de Mèxic a Muralto, Suïssa, i va morir a casa seva el 1980, cinc dies abans del seu vuitanta aniversari. Durant tot el temps, Fromm va mantenir la seva pròpia pràctica clínica i va publicar una sèrie de llibres.

Teoria psicològica:

Començant amb el seu primer treball seminal de 1941, La por a la llibertat ('The Fear of Freedom'), els escrits de Fromm van destacar tant pels seus comentaris socials i polítics com pels seus fonaments filosòfics i psicològics. En conjunt, els seus llibres descriuen "la teoria del caràcter humà de Fromm", que era una conseqüència natural de "la teoria de la naturalesa humana de Fromm". El llibre més popular de Fromm va ser "l'Art d'estimar", un èxit de vendes internacional publicat per primera vegada el 1956, que recapitulava i complementava els principis teòrics de la naturalesa humana que es troben a "Escapa de la llibertat" i "l'Home per si mateix", principis que es van revisar en moltes de les altres obres importants de Fromm.

La pedra angular de la filosofia humanista de Fromm és la seva interpretació de la història bíblica de l'exili d’Adam i Eva del jardí de l'Edèn. Basant-se en el seu coneixement del Talmud, Fromm va assenyalar que ser capaç de distingir entre el bé i el mal es considera generalment una virtut, però que els estudiosos bíblics generalment consideren que Adam i Eva van pecar desobeint Déu i menjant de l’Arbre del Coneixement. No obstant això, apartant-se de l'ortodòxia religiosa tradicional sobre això, Fromm va exaltar les virtuts dels humans que prenen accions independents i utilitzaven la raó per establir valors morals en lloc d'adherir-se a valors morals autoritaris.

Més enllà d'una simple condemna dels sistemes de valors autoritaris, Fromm va utilitzar la història d'Adam i Eva com una explicació al·legòrica de l'evolució biològica humana i l'angoixa existencial, afirmant que quan Adam i Eva van menjar de l'Arbre del Coneixement, van prendre consciència d'ells mateixos com a separats de la natura tot i formar part d'ella. Per això es van sentir «nus» i «avergonyits»: havien evolucionat cap a éssers humans, conscients de si mateixos, de la seva pròpia mortalitat i de la seva impotència davant les forces de la natura i de la societat. Fromm va distingir el seu concepte d'amor de les nocions populars irreflexives, així com de l'amor paradoxal freudià.

Fromm considerava l'amor una capacitat creativa interpersonal més que una emoció, i va distingir aquesta capacitat creativa del que considerava diverses formes de neurosis narcisistes i tendències sadomasoquistes que es presenten habitualment com a prova del «veritable amor». 

Fromm creia que la llibertat era un aspecte de la naturalesa humana del qual abracem o escapem. Va observar que acceptar la nostra llibertat de voluntat era saludable, mentre que escapar de la llibertat mitjançant l'ús de mecanismes d'escapament era l'arrel dels conflictes psicològics. 

Fromm va descriure tres dels mecanismes d'escapament més comuns:

• Conformitat d'autòmats: canviar el propi jo ideal per adaptar-se a una percepció del tipus de personalitat preferit de la societat, perdent el seu veritable jo en el procés; La conformitat d'autòmats desplaça la càrrega de l'elecció del jo a la societat;

• Autoritarisme: donar el control d'un mateix a un altre. En sotmetre la pròpia llibertat a algú altre, aquest acte elimina gairebé completament la llibertat d'elecció.

• Destructivitat: qualsevol procés que intenta eliminar els altres o el món en conjunt, tot per escapar de la llibertat. Fromm va dir que «la destrucció del món és l'últim intent, gairebé desesperat, de salvar-me de ser aixafat per ella».[9]

La paraula biofília va ser utilitzada freqüentment per Fromm com a descripció d'una orientació psicològica productiva i estat de ser. Per exemple, en un addenda al seu llibre The Heart of Man: Its Genius For Good and Evil, Fromm va escriure com a part del seu credo humanista:

"Crec que l'home que tria el progrés pot trobar una nova unitat mitjançant el desenvolupament de totes les seves forces humanes (aptituds o capacitats posades en acció), que es produeixen en tres orientacions. 

Aquestes es poden presentar per separat o juntes: la biofília (“La biofília és la connexió innata que tenim els éssers humans amb les plantes i els animals. Estar envoltat de naturalesa, formant part de aquesta naturalesa, suposa un impacte positiu en les nostres emocions i en la nostra manera de pensar."), l'amor per la humanitat i la natura, i la independència i la llibertat.[10]

‎Obres, entre d'altres: "El arte de amar"  ‎"El miedo a la libertad"

Vikipedia

Erich Fromm. La Atracción de la Vida. 

Dedicatòria: A l'aprenent. Aprendre a pensar és aprendre a viure. 23.4.03

Les sentències i punts de vista que formen aquest volum, extrets de les obres completes d'Erich From, sorprendran fins i tot els que coneguin els seus escrits en profunditat. La condensació dels seus pensaments en paraules breus i precises constitueix una nova manera d'accedir tant al pensament de Fromm com a les qüestions més importants de la vida humana.

El llibre reflecteix l'obra de Fromm al llarg de tota la vida i demostra que, unint la claredat conceptual i l'esperit crític, no només es pot treure a la llum, de manera sensible i sàvia, allò que la nostra societat reprimeix, sinó també obrir nous horitzons. Els enunciats aquí exposats, aforístics i aguts, provoquen la rèplica i estimulen la reflexió, capten la diferència entre pensament conscient i realitat inconscient. L'autor parla de moltes coses, busca maneres de desplegar les possibilitats humanes en una societat humana, i lluita per allò que avui ja ens resulta una expressió familiar: tot ésser humà ha de poder aconseguir el seu ple potencial.

L'atracció de la vida

No hi ha res més atraient que un ésser humà que estima i que es nota que estima no alguna cosa o algú sinó la vida.

(1974 e, GA XI, pag. 367)

Algú és interessant perquè s'interessa, i algú és estimat perquè és capaç d'estimar i estima la vida que hi ha en ell i en els altres éssers humans.

(1967 e, GA XI, pag. 347)

L'amor a la vida és el nucli de qualsevol mena d'amor. Amor és amor a la vida en un ésser humà, en un animal, en una planta.

(1967 e, GA XI, .pag. 345)

L'amor és per dir-ho així la «clau mestra» amb què obrir les portes al creixement de l'ésser humà.

(1992 q [1965] , GA XI, pag. 594)

La vida és l'obra mestra de tot ésser humà, en què es tracta d'aconseguir un grau òptim de fortalesa i creixement.

(1991 d [1974] , GA XII, pag. 283)

La vida significa canvi constant, naixement permanent. La mort significa deixar de créixer, anquilosament, repetició.

(1962 a, GA IX, pag. 152)

“Estructura” és un atribut de la vida; «ordre» és un atribut de la manca de vida, del que és mort.

(1976 a, GA II, pag. 391)

La vida és creixement estructurada i, d'acord amb la seva essència més íntima, no es pot controlar estrictament ni predeterminar-la.

(1964 a, GA II, pag. 194)

Unió i creixement integrat són característics en tots els processos vitals, també en la sensibilitat i el pensament.

(1964 a, GA II, pag. 185)

Qui estima la vida se sent atret pel procés vital i de creixement a tots els àmbits.

(1964 a, GA II, pag. 186)

El creixement només és sa si es fa a l'interior d'una estructura.

(1976 a, GA II, pag. 391)

El biòfil anteposa l'estructura a l'addició.

(1970 i, GAIX, pag. 417)

Tot ésser humà té, de per si mateix, la propensió a desenvolupar-se, a créixer i ser productiu, de manera que la paràlisi d'aquesta tendència ja és en si mateixa símptoma d'una malaltia psíquica.

(1947 a, GA II, pag. 138)

La salut mental, com la salut física, no és una fita on calgui forçar l'individu des de l'exterior. L'esperó ja està a l'individu i per reprimir-la cal que se li oposin forces ambientals poderoses.

(1947 a, GA II-, pag. 138)

La condició prèvia més important perquè el nen desenvolupi amor a la vida és que convisqui amb éssers humans que estimin la vida.

(1964 a, GA II, pag. 190)

Totes aquelles accions i conductes que alenteixin o destrueixin el creixement i l'estructura d'un ésser, sigui una planta o un ésser humà, són irracionals.

(1991 d [1974], GA XII, pag. 280)

Només es pot viure la vida a les seves manifestacions individuals: en un ésser humà o també en un ocell o una flor.

(1964 a, GA II, pag. 194)

Si la vida fos més interessant, no hi hauria, crec jo, guerres.

(1980 b)

Qui no és viu, no pot ser feliç.

(1991 e [1953 ], GA XI, pag. 236)

Com més estima algú la vida, més ha de témer l'amenaça constant a la veritat, la bellesa i la integritat de la vida.

(1967 e, GA XI, pag. 348)

Les oracions fúnebres més brillants, incloent-hi les seves enumeracions d'èxits, no poden amagar la veritable pregunta, que no hauríem d'eludir: érem o estem realment vius? Vivim o som viscuts?

(1983 b [1971], GA XI, pag. 337)

________________________________

2 Amor a la mort: "Viva la muerte"
Renuncia al propi pensament humà. Reivindicció del sistema feixista: Tothom a les ordres d'un sol homo, obeint-lo amb fe cega   

El 28 d'octubre de 1936 Trinidad Benjumeda del Rey, governador militar de les Illes Balears (feia un mes que ho era i ho seria fins el setembre de 1937), publicà un bando adreçat als habitants de Mallorca, a les milícies de totes classes, Falanges, Tercio local, Acción Popular y Soldados todos en el que exhorta a tothom a complir sense discussió els desitjos de Franco: 

"Todos como un solo hombre, con una sola voluntat, la de nuestro Jefe del Estado y heroico Generalisimo, el invicto General Franco, hemos de ofrecer y dar hasta la última gota de nuestra sangre a la madre Patria, obedeciendo con fe ciega, con renuncia absoluta hasta del propio pensar, ya que el mando piensa por todos". 

"Amb paraules literals de Franco: 'El espiritu de las tropas no lo dan el nombre ni la retribución, lo dan los cuadros de Mando, en esta Cruzada todos somos requetes, todos somos falangistes, todos somos legionarios, todos soldados de la patria que gritamos: Viva la muerte por España! Viva España! Arriba España!'".

Josep Massot i Muntaner: "El desembarcament de Bayo a Mallorca", pags. 381 i 382. 

________________________

Incoherència vital:

Aquells que es diuen cristians ("Jo sóc el camí: la veritat i la vida". "Déu és amor") es corresponen clarament amb el gru 1: "amor a la vida", "amor a la veritat", "amor a si mateixos i als altres", "amor i pràctica del raonar (la persona és un animal racional), llibertat i responsabilitat".

No obstant molts (fins i tot membres de l'església), no tots, opten per integrar-se, defensen, voten els valors del grup 2: "Visca la mort", "mort als altres", "odi a la vida, a la naturalesa, als altres", "renúncia en pensar i raonar" (que ho faci el cap del grup per mi), "Mort a la inteligència", "als meus (grup 2) amb raó i sense".