dissabte, 10 de setembre de 2016

Escaneig de negatius antics propis. 1963

Es Port. 1963. Quan encare era públic: nostro i no privatitzat regalat a Es Club Nàutic. 


Fa anys vaig escanejar els negatius de les fotografies de Joan Picó, algunes de les quals vaig compartir aquí.  

Aquests dies, una vegada que he tornat de Es Port (de Felanitx, o de Es Club Nàutic, segons com es miri. Quin desastre!), conegut també, per molta de gent, com Portocolom, he escanejat alguns negatius de les pròpies, fetes pel meu pare, per jo mateix i, algunes, pels meus germans. Són molt menys professionals, però més properes, més familiars.


Aquí podem veure com ha canviat Es Port (i Cala Murada) en els darrers 50 anys (des de 1963, quan hi havia sucre dins la llet i no llet dins el sucre). 

Es Port. 1963

Es Port. 1963

Es Port. 1963

Es Port. 1963

Cala Murada. 1963

dissabte, 3 de setembre de 2016

No se corre! (Del Dietari Negre)

Primitivo: El tercer de l'esquerra. Pachanga: El primer de la dreta. Nicanor: El tercer de la dreta

No se corre!. 02-09-2016 del Dietari Negre

Avui, divendres, 2 de setembre de 2016, si he fet el que tenia previst fer ahir abans de les vuit: Anar a caminar i fer exercicis físics al parc de Sa Riera. Tot i que no he començat abans de les vuit, sinó després de les nou i trenta. Total, un dia i una hora i mitja de retard.

Quan ja tornava m'he topat amb un grup de pàrvuls, de devers quatre anys, d'una escola anglòfona, no sé si anglesa o Yankee. Entraven al parc en el moment en que jo en sortia. I, com es preceptiu a totes les sortides de pàrvuls, una mestra davant i una mestra darrera. Quan els nins han vist la pendent pronunciada per a l'entrada l'han començat a baixar a tota pastilla. Immediatament la mestra que anava darrera ha pegat un bel: "No se corre!!!", com es preceptiu, a les escoles anglòfones els bels pegats als més petits es peguen en castellà, ni en anglès que encara no saben, ni en català que, al·lotea, pares i mares i professorat, no aprendran ni sabran mai. No se corre!!!

Aquest bel m'ha traslladat a un bel idèntic pegat cinquanta anys enrere per una altra mestra de la vida. Quasi semblava el mateix: les mateixes paraules, la mateixa força i intensitat, el mateix volum i, quasi també, els mateixos to i timbre.

Fèiem, un grup de companys i jo, el servei militar en el Destacament d'Altura, a un costat d'una petita muntanya, devora el Barri de l'Alegria de Santa Cruz de Tenerife, concretament a la part del Projector. Aquesta part estava a l'interior d'un túnel que travessava, fent una corba d'un quart de cercle, la muntanya, just en acabar de passar les darreres cases i xaboles del barri. A l'altra part teníem la vista, en altura, del mar obert, el quarter i el Passeig d'Almeida, el Port i el Club Nàutic, entre d'altres.

Aquí estàvem destinats quatre soldats. La part del Telèmetre estava al cim de la muntanya i, atès que per arribar al cim pel camí no asfaltat per a vehicles i persones s'havia de passar una cadena a tot l'ampla del camí, a l'altura del Projector que esbarrava el pas cap amunt als vehicles, els quatre soldats destinats al Telèmetre feien la guàrdia a ca seva, encara que ca seva no estàs a la mateixa illa de Tenerife. Cada deu dies canviàvem el destí de Projector a Telèmetre (ca seva) i de Telèmetre (ca seva) a Projector. Aquests projectors són els que, en aquell temps, al port de Palma, empraven per a projectar l'estel dels reis el dia cinc de gener.

En Primitivo, el menys primitiu de noltros quatre, baixava, com una cabra, per l'altra part de la muntanya, la que no tenia camí. Aquest dia, de tornada, no va tornar tot sol. Va tornar amb una al·loteta amb poques dents i escassa roba un poc esfilagarsada. Li vaig demanar si era alguna familiar o alguna amiga. Me va dir que no, que era una dona que necessitava una mica d'ajuda econòmica per a surar els seus dos fills petits. Jo, en aquell temps (i ara encara ara) era un poc purità i, tot i ser el més recent, era la màxima autoritat del Destacament ja que els altres eren soldats i jo era "cabo tomatero". Li vaig dir que no me semblava bé i que el lloc no me semblava el més adequat. Tots tres soldats i la pròpia al·lota se me varen tirar a la jugular. Com era possible, Ramis (sempre me deien pel llinatge i no pel nom), que fos tan dolent, amb tan poca caritat cristiana i amb tan poca sensibilitat social, que volgués privar del pa als fillets d'aquella pobra dona? Empagait els vaig dir: "Feu el que trobeu". Primitivo se'n va anar, donant la ma a aquella al·loteta, que el seguia, com un xot de cordeta, al magatzem, fosc, obert a un lateral del túnel en volta, a una part del mateix en que no es veia la llum exterior en cap de les dues direccions.

Allà, entre la nostra roba de paisà i molts altres trastos, hi havia un bressol plegable de barrots metàl·lics de nin gran o de soldat petit. No sé, per que jo no hi era, com ambdós, amb lo gran que es Primitivo, un pel més baix que jo, però com dos d'ample, es varen poder ficar dins aquella gàbia petita.

Al cap d'una estona Primitivo compareix en el nostre dormitori ja en penombra i se'n va el segon soldat. I un altre pic la mateixa història. Se'n va el tercer, un soldat català que no parlava català, més jove que tots nosaltres per que s'havia presentat voluntari per a fer el servei militar. Ell era a qui tots els veterans li deien "El Pachanga". Ell protestava i deia que hauria de ser jo el Pachanga per que era el darrer que havia arribat i que ell era tres mesos més veterà que jo, però els altres consideraven més l'edat que l'antiguitat i mantenien que ell era el Pachanga.

Al cap d'uns pocs segons torna el Pachanga arrossegant el bressol  metàl·lic i darrera ell l'al·lota. El nostre dormitori, de planta rectangular, tenia quatre llits baixos, un a cada cantó de l'estància, una tauleta petita, entre dues capçaleres, davall la finestra i que sostenia un telèfon de campanya, al que ens cridaven, cada nit, devers les nou, per a demanar-nos novetats. Alguns dies sols es quedava un dels quatre soldats per a poder contestar el telèfon. També hi havia un estret armari amb vidriera, per a desar els Cetmes, entre els peus de dos llits i enfront la porta d'entrada que també separava el peus dels altres dos llits. El Pachanga planta el bressol metàl·lic el mig de l'estància, entre els quatre peus dels quatre llits.

"¿Pero qué haces?" l'increpà Primitivo. Va dir que tenia por, tot sol a aquell magatzem fosc, tot i que il·luminat amb una bombeta de 25 Watts, lluny de tots noltros. I ja me tens al Pachanga i l'al·lota enfilant-se pels barrerons d'un costat cap a dins. Comencen els crits renous metàl·lics del somier, de l'estructura, de les potes,... bufades, crits, més renou, gresca, sarau,...

"¿Pero que haceis?" diu el segon. I l'al·lota ens fot el bel anunciat: "No se corre!!!". Comencen les fortes rialles mesclades amb les bufades, alens espessos i renous metàl·lics. El Pachanga, pot concentrat, des de la seva gàbia ens diu, tot rient, "Éste serà el polvo de la risa". Tots cinc esclafim a riure i, al cap d'una estona, l'al·lota ens amolla: "S'escurrió!". 

Antoni Ramis Caldentey
Palma, 2 de setembre de 2016