El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 3

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 3

Qui és realment el millor manager, Luque o Mike González?

–Crec que són iguals.

–El millor pescador és vostè. 

–No. En conec altres de millors.

–Que va –va dir el noi–. Hi ha molts bons pescadors i alguns grans pescadors. Però com vosté cap.

–Gràcies. Em fas feliç. Tant de bo no es presenti un peix tan gran que ens faci quedar malament.

–No hi ha tal peix, si vostè està tan fort com diu.

–Potser no és tan fort com crec –va dir el vell–. Però conec molts trucs i tinc voluntat.

–Ara hauria d'anar a ficar-se al llit per estar descansat al matí. Jo portaré una altra vegada les coses a la Terrassa.

–Llavors bona nit. Et despertaré al matí.

–Vostè és el meu despertador –va dir el noi–.

–L'edat és el meu despertador –va dir el vell–. Per què els vells es desperten tan prest? Serà per tenir un dia més llarg?

–No ho sé –va dir el noi–. L'únic que és que els jovenets dormen profundament i fins tard.

–Ho recordo –va dir el vell–. Et despertaré d'hora.

–No m'agrada que el patró em desperti. És com si jo fos inferior. 

–Comprenc.

–Que dormi bé, vell.

El noi va sortir. Havien menjat sense llum a taula i el vell es va treure els pantalons i se'n va anar al llit a les fosques. Enrotllo els pantalons per fer un coixí, posant el diari dins d'ells, es va embolicar a la flassada i va dormir sobre els altres diaris vells que cobrien els molls del llit.

Es va quedar adormit de seguida i va somiar amb Àfrica, en l'època en què era xicot i amb les llargues platges daurades i les platges blanques, tan blanques que feien mal als ulls, i els alts promontoris i les grans muntanyes marrons. Vivia aleshores cada nit al llarg d'aquella costa i en els seus somnis sentia el rugit de les onades contra la trencadora i veia venir a través d'elles els bots dels nadius. Sentia l'olor de brea i estopa de la coberta mentre dormia i sentia l'olor d'Àfrica que la brisa de terra portava al matí.

Generalment, quan feia olor la brisa de terra despertava i es vestia i s'anava a despertar al noi. Però aquesta nit l'olor de la brisa de terra va venir molt aviat i ell sabia que era massa aviat en el seu somni i va seguir somiant per veure els blancs pics de les illes que s'aixecaven del mar i després somiava amb els diferents ports i ancoratges de les Illes Canàries.

No somiava ja amb tempestes ni amb dones ni amb grans esdeveniments ni amb grans peixos ni amb baralles ni competències de força ni amb la seva dona. Només somiava ja amb llocs i amb els lleons a la platja. Jugaven com a gatets a la llum del crepuscle i ell els tenia afecte el mateix que al noi. No somiava mai amb el noi. Simplement despertava, mirava per la porta oberta a la lluna i desenrotllava els seus pantalons i se'ls posava. Orinava al costat de la cabanya i després pujava al camí a despertar el noi. Tremolava de fred del matí. Però sabia que tremolant s'escalfaria i que aviat estaria remant.

La porta de la casa on vivia el noi no estava tancada amb clau; la va obrir calladament i entro descalç. El noi estava adormit en un catre al primer quart i el vell podia veure'l clarament a la llum de la lluna moribunda. Li va agafar suaument un peu i el va prémer fins que el noi es va despertar i es va girar i el mirà. El vell li va fer un senyal amb el cap i el noi va agafar els pantalons de la cadira al costat del llit i, asseient-s'hi, se'ls va posar.

El vell va sortir fora i el noi va venir darrere seu. Estava somnolent i el vell li va tirar el braç sobre les espatlles i va dir:

–Ho sento.

–Que va –va dir el noi–. És el que ha de fer un home.

Van marxar camí avall fins a la cabana del vell; i tot al llarg del camí, a la foscor, es veien homes descalços portant els pals dels seus bots.

Quan van arribar a la cabanya del vell el noi va agafar els rotllos de llinya de la cistella, l'arpó i la bestiola i el vell porto el pal amb la vela atropellada a l'espatlla.

–¿Vol cafè? –pregunto el noi.

–Posarem l'aparell al bot i després agafarem una mica.

Van prendre cafè en llaunes de llet condensada en un lloc que obria d'hora i servia els pescadors.

–¿Com ha dormit, vell? –pregunto el noi.

Ara estava despertant encara que encara era difícil deixar el seu somni.

–Molt bé, Manolín –va dir el vell. Avui em sento confiat.

–El mateix jo –va dir el noi–. Ara buscaré les seves sardines i les meves i les carnades fresques. El propietari porta el mateix el nostre aparell. No vol mai que ningú no porti res.

–Som diferents –va dir el vell–. Jo et deixava emportar les coses quan tenies cinc anys.

–Ho sé –va dir el noi–. Torno de seguida. Preneu un altre cafè. Aquí tenim crèdit.

Va sortir descalç per les roques de corall fins a la nevera on es guardaven les carnades.

El vell va prendre lentament el cafè. Era l'únic que prendria tot el dia i sabia que l'havia de prendre. Feia molt de temps que el mortificava menjar i no duia mai un dinar. Tenia una ampolla d'aigua a la proa del bot i això era l'única cosa que necessitava per a tot el dia.

El noi estava de tornada amb les sardines i les dues carnades embolicades en un diari i van baixar per la sendera fins al bot, sentint la sorra amb pedretes sota els peus, i van aixecar el bot i el van empènyer a l'aigua.

–Bona sort, vell.

–Bona sort –va dir el vell.

Ajusto les amarres dels rems als tolets i tirant-se endavant contra els rems va començar a remar, sortint del port a la foscor. Hi havia altres bots d'altres platges que sortien a la mar i el vell sentia submergir-se les pales dels rems i empènyer encara que no podia veure'ls ara que la lluna s'havia amagat darrere dels turons.