.
Es pot dir que Espanya és una democràcia?
Espanya, una democràcia molt limitada
"Tot està lligat i ben lligat" va dir el dictador pocs mesos abans de morir.
El Referèndum del dimecres 15 de desembre de 1976, pel qual es demanava als espanyols la ratificació de la "Llei per a la Reforma Política", que procurava la substitució de l'antic règim per una monarquia parlamentària i democràtica, amb un suport del 94% dels votants (que eren el 78% del cens) semblava desmentir-lo.
No obstant certs "tics" franquistes de la nova democràcia fan pensar que, si no tot, sí que alguna cosa antidemocràtica havia quedat lligat o condicionat.
En primer lloc, la guerra fratricida havia usurpat al poble espanyol una República parlamentària i el nou canvi ens retornava una monarquia, meitat instauració franquista (així ho decidia la llei de successió franquista), meitat restauració monàrquica (Don Joan va abdicar en el seu fill Joan Carles, l'actual monarca).
En segon lloc, entre gener i abril de 1977 s'aproven els diferents partits polítics. No obstant això, Manuel Fraga i la seva Aliança Popular, així com un grup d'alts militars franquistes s'oposen a la legalització del PCE, tot i que en aquestes dates, any 1977, el PCE era víctima, i no botxí, dels assassins d'extrema dreta a la matança del carrer Atocha 54, amb intervenció d'un neofeixista espanyol vinculat a FE i de la Jons (partit actualment legalitzat) i d'un neofeixista italià vinculat a la CIA d'USA:
Al maig de 1977 es dissolen les Corts (les últimes de l'antic règim) i es convoquen eleccions generals constituents del nou règim per al 15 de juny (guanya la UCD d'Adolfo Suárez, antic secretari general del Moviment amb Franco, encara que de aparent sincera decisió d'obertura i canvi, amb un 34,72% de vots, seguida del PSOE de Felipe González amb un 29,25%, PCE de Santiago Carrillo amb un 9,4% i AP, avui PP, de Manuel Fraga amb un 8%). Una vegada constituïdes les noves Corts, es va crear la "Ponència Constitucional" a la qual se li va encarregar la redacció d'una nova Constitució democràtica, Constitució de tall democràtic occidental. La Constitució va ser ratificada en referèndum el 6 de desembre de 1978, sent posteriorment sancionada pel Rei el 27 de desembre i publicada al Butlletí Oficial de l'Estat el 29 de desembre del mateix any. El seu títol preliminar proclama un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors de l'ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Igualment, el seu Article 35.1, declara: "Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família, sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe".
En tercer lloc aquesta llibertat, justícia, igualtat, pluralisme polític i dret al treball, que propugna la Constitució, resulten molt relatives a la pràctica. Llibertat entesa com liberalisme econòmic salvatge, sí, però llibertat d'expressió, d'elecció de treball,... depèn de qui i de què. Justícia i igualtat també molt relatives, per no dir inexistents: Per què no s'apliquen les mateixes mesures restrictives que s'apliquen a treballadors i pensionistes a polítics, empresaris i banquers? Quin dret a treballar tenen els més de quatre milions i mig d'aturats, un treball triat i remunerat prou que li permeti satisfer les seves necessitats i les de la seva família? Es pot dir “democràcia” a una societat en la qual no es compleixen els principis essencials de la seva Constitució democràtica?
No, no podem dir que democràcia és tenir la possibilitat de votar als nostres representants en els diversos poders legislatius una vegada cada quatre anys. És que Espanya és una democràcia un sol dia cada quatre anys? Perque avui escollim als nostres representants, però demà ja no ens representen ni treballen vetllant pels nostres interessos, ni tan sols per les nostres necessitats. Des del dia següent de les eleccions representen i obeeixen, no a qui els han votat i concedit l'escó, sinó als mercats, als poders econòmics, fàctics i polítics, per aquest ordre, encara que els interessos d'aquests poders siguin diametralment oposats als nostres interessos i necessitats.
El juny de 2002 el govern del Sr Aznar, del PP, el govern més autoritari (gràcies a la seva majoria absoluta) de tots els que hi ha hagut des de la transició democràtica, va proposar una nova "llei de partits" que anava a substituir la llei de partits de 1978. Una llei de partits que incompleix clarament la Constitució ja que no respecta el principi del pluralisme polític i la llibertat de creació de partits polítics i de participació democràtica dels mateixos, una llei creada expressament per impedir a un partit polític, Batasuna, la seva legalitat i la seva participació. Una llei que, no obstant la majoria absoluta del PP, va ser recolzada per la submissió dòcil d'un PSOE de Zapatero (pretenia, ingènuament, que el PP una vegada que estigués en la seva oposició li respectés tant com ell i el seu partit havien fet en la posició inversa), CiU, Coalició Canària i Partit Andalusista i fins i tot IU, encara que aquesta per error de Llamazares a votar. La raó: Deien, sense raó ni fonament, que Batasuna i ETA era la mateixa cosa (com si diguéssim que PP i la Falange franquista fossin la mateixa cosa). Igualment exigeixen a l'Esquerra Abertzale que, en cas de voler legalitzar un Partit polític, ha de condemnar la violència d'ETA. La mateixa llei, aplicada amb el mateix criteri, il·legalitzaria al propi Partit que la va proposar que, per cert, es caracteritza per ser molt poc democràtic i beneficiar-se del sistema suposadament democràtic: Efectivament, el PP no només no ha condemnat la violència i morts del franquisme, ni les morts ocasionades per la invasió i agressió a l'Iraq (no va ser una guerra declarada i la invasió no va ser autoritzada, i sí prohibida, per l'ONU), sinó que va ser un dels tres principals propiciadors, un dels "tres de les Açores "(Bush, Blair i Aznar).
Aquest mateix mes, febrer de 2011, l'esquerra abertzale presenta un nou partit, “Sortu” (néixer, sorgir), els estatuts compleixen escrupolosament, les exigències imposades expressament, rebutjant totes les violències, i amb expressió concreta de la d'ETA i després que al gener ETA hagués presentat un comunicat d'alto el foc unilateral "permanent, general i verificable". No obstant el registre no ha estat automàtic (la il·legalització deu fer-se a les persones que incompleixin la legalitat en el moment que la incompleixin, però mai a priori), ni tan sols ha estat: el PP i moltes persones d'altres partits, fins i tot del PSOE, posen en dubte la veracitat dels estatuts, provoquen dient que són els mateixos de sempre, ETA, alguns exigeixen que hi hagi un període de temps previ, cinc anys?, per demostrar les seves paraules amb fets, però sense veure la biga en l’ull propi (per què no s'exigeixen a si mateixos condemnar els crims del franquisme i els comesos a l'Iraq? Per què no s'exigeixen a si mateixos demanar disculpes i restituir els danys possibles a les seves víctimes?).
A Espanya hi ha presos polítics sense delictes de sang ni de cap altre tipus, per exercir la seva llibertat d'expressió (sols hi ha llibertat d’expressió si expresses el que jo vull sentir) o per haver estat en un lloc determinat en un moment determinat, curiosament d'una ideologia determinada (per que això no s’aplica als de la ideologia de l’altre costat). Alguns guàrdies civils segueixen utilitzant actituds vexatòries o agressives contra alguns detinguts per raó d'ideologia o de llengua, el jutge Garzón ha estat retirat de l'Audiència per atrevir-se a declar-se competent en la investigació de la memòria històrica, no per a castigar, als violents, les violències del franquisme, sinó només per restituir la dignitat i reconeixement a les víctimes, i per investigar el cas Gürtel que afecta molts membres del PP. El jutge Garzón criticat pels mateixos que l’adoraven quan investigava els casos del GAL.
Realment, el nostre sistema més que una democràcia sense adjectius és una democràcia partidista unilateral i molt incompleta que no arriba a una gran majoria de persones, unes per política i altres per incapacitat d'aplicació dels drets que els reconeix la Constitució.
______________________________
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
Psicòleg humanista social
http://arc46.com
______________________________
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada