Menorca

Menorca. 

1 Situació, extensió i població
2 Geografia Física
3 Geografia política. Municipis
4 Cronologia i història recent

1 Situació, extensió i població

Menorca és l'illa més septentrional de les Balears. Té una extensió de 701 km², se situa al bell mig de la Mediterrània occidental (40°N 4°E), gairebé equidistant de terres africanes, itàliques i ibèriques. 

Té una població de 101.000 habitants (any 2024).

2 Geografia Física 

Menorca té una forma allargada que recorda una mongeta; una línia imaginària que la recorre pel centre en direcció NO-SE la divideix en dues parts ben diferenciades des del punt de vista geològic. La meitat sud, el Migjorn, és calcari i participa dels trets comuns amb la resta de les illes germanes, però a la meitat nord, la Tramuntana, afloren materials primaris i secundaris, molt antics, que no es troben a cap altre lloc del territori balear. Això es tradueix en un paisatge fortament contrastat entre la costa nord de Menorca i la sud.

L'illa i els illots que l'envolten constitueixen un resum de la Mediterrània occidental, en què es poden trobar la majoria dels ecosistemes característics d'aquesta zona, excepte els fluvials i muntanyencs. Però, alhora, Menorca conté nombroses espècies endèmiques o tirrèniques, és a dir, exclusives d'aquesta illa o bé compartides només amb altres terres properes com Mallorca, Còrsega i Sardenya. Aquesta barreja de generalitats i singularitats fa especialment atractiu el patrimoni natural d'aquest territori, alhora fortament humanitzat des de fa 4.000 anys.

Menorca és l'illa més septentrional de les Balears, i lloc d'origen dels menorquins. Presenta una història natural i humana i una geografia peculiars. El nom prové de les expressions llatines Balearis Minor i Minorica, que és com la coneixien els romans, pel fet que l'illa és la més petita d'entre les dues Illes Balears (el mot llatí minor va donar al català menor). Lingüísticament, a Menorca es parla el menorquí, un subdialecte del dialecte balear (del bloc oriental de la llengua catalana). Fins i tot, els rodols de Maó i Ciutadella tenen parlars diferents, caracteritzats per la diferent pronúncia de la 'e' tònica i per l'entonació, que és terminal ascendent a l'àrea de Maó, i descendent a l'àrea de Ciutadella. 

Menorca no ofereix grans altures, donant la impressió de ser una immensa roca solcada a la part sud (uns 435 km quadrats) per profunds barrancs, ia la part nord (uns 267 km quadrats) formada per una sèrie de turons suaus que tanquen grans valls i planes, com les de Faváritx (Maó) (Ciutadella), El Plans (Alaior).

La muntanya més alta és El Toro (d'uns 350 m.), el nom del qual deriva versemblantment del vocable àrab Al-tour (l'altura, la muntanya), que cap relació guarda amb la pietosa llegenda del toro que obre camí a Es Pas des Bou a uns monjos mercedaris, que habitaven en un convent a terres del Lloc de Linà amagada en una cova una imatge de la Verge Maria.

L'arxipèlag de les Illes Balears és la prolongació cap al mar de les serralades Bètiques, formant la seva àrea més oriental i la posició extrema de Menorca fa que les seves característiques siguin diferents, tant de la resta de les illes com de les serres de les quals prové.

Menorca està dividida en dues regions geològiques molt diferents, Tramuntana i Migjorn, separades per una línia que va des del port de Maó fins a Cala Morell, seguint aproximadament la carretera Maó-Ciutadella.

La zona de Tramuntana, situada al nord, presenta els materials més antics, mostrant una costa accidentada, de roques fracturades i plegades, molt desigual i agresta, nombrosos caps i cales de sorra vermellosa o fosca. No obstant això, el relleu és suau en forma de petits monticles, arrodonits pel vent de Tramuntana. El terreny forma un entramat heterogeni constituït principalment per conglomerats, gresos, argiles i calcàries.

Per la seva banda, la zona de Migjorn, el sud de l'illa, està formada principalment per la roca més representativa: el marès. Aquesta extensa plataforma de roca calcària forma un pla gairebé horitzontal de costes rectes, amb penya-segats importants i platges llargues i obertes de sorra blanca. Nombrosos barrancs esculpits per l'aigua formen una xarxa fluvial que desemboca a les cales.

La peculiaritat de la geologia de Menorca permet gaudir de l'illa i recórrer les meravelles que s'amaguen a “Sa Roqueta” una vegada i una altra per descobrir nous racons, colors i formes que no es troben en cap altre lloc.

El relleu

En conjunt Menorca és una illa plana la hipsometria de la qual ubica gairebé el 79% de la seva superfície per sota dels 100 m snm, al voltant d'un 20% entre 100 i 200 m snm i poc més d'un 0,6% més enllà dels 200 m.

Tot i això, l'aparent escassetat d'accidents topogràfics d'envergadura no és més que una paradoxa. Encara que d'alçades discretes, Menorca és una illa molt accidentada que posseeix poques superfícies la continuïtat excedeixi uns quants quilòmetres. No és casual, doncs, el domini -gairebé tres quartes parts- dels orònims a la toponímia menorquina.

Aquest contrast entre un relleu notablement accidentat i la modèstia de les seves cotes té la seva raó de ser en la combinació de factors com l’estructura, el control i una complexa història evolutiva; especialment durant els temps quaternaris.

De fet, pocs elements del relleu menorquí escapen a una gènesi i/o control estrictament estructural, des de la tènue diaclassació del Migjorn fins als relleus tipus costa o la mateixa divisisió dels dominis geomòrfics de la illa.

En efecte, la separació entre aquests dominis queda definida per una falla axial que recorre l'illa des del nord de Ciutadella fins al Port de Maó.

A cadascun dels flancs d'aquesta línia es troben territoris de composició litològica i edat ben diferenciats. El Migjorn domini meridional- és calcari i terciari, cobreix poc més de 435 km2; mentre que Tramuntana el sector septentrional- suma 276 km2 i destaca per allò heterogeni dels seus terrenys paleozoics i mesozoics de naturalesa calcària i silícia (Bourrouilh, 1983).

Una tercera regió, encara que sense la nitidesa de contrastos de les anteriors, matisa la transició de Tramuntana a Migjorn. Es tracta de la Mitjania, un rosari de depressions Pla Verd, Pla d'Alaior- alineades al mateix contacte dels grans dominis descrits (Rosselló, a la premsa).

Amb certa freqüència la Mitjania ha passat desapercebuda a la zonació del medi físic, si bé des de fa temps ha constituït una realitat tàcita  per a la vida agrícola de la illa (Baulies, 1964).

La costa meridional, menys articulada que la de Tramuntana, es caracteritza per l'abrupte i rectilini de les parets dels penya-segats, que disminueixen la seva altura als flancs de l'illa per augmentar la seva cota al sector central. Aquest és el cas de les Penyes d'Alaior, amb una altitud mitjana de 50 m snm. La costa només apareix retallada per concavitats d'ordre decamètric que tenen relació amb antigues dolines o conductes freàtics (Fornós, 1998; Fornós et al., 1997; Rosselló et al., 1997) i que constitueixen, en bona part, la desembocadura dels barrancs.

Fauna

Albufera des Grau

La costa de tramuntana és molt ventosa a causa de la proximitat amb el golf de Lleó, i de naturalesa silícica en gran part (a partir de cala Morell fins a Maó, excepte els caps de Cavalleria i de Fornells, i la costa oest d'Addaia). Això ha conreat endemismes que ni tan sols els trobem a Mallorca, espècies úniques de Menorca.

Com ja s'ha dit, quan l'ésser humà s'estableix a l'illa, ara fa 5.500 anys, s'hi donen profundes modificacions. El boix endèmic (Buxus balearica) que recobria gran part de Mallorca i Menorca desapareix, i amb ell, l'únic mamífer en el món que se'l menjava, una cabreta anomenada Myotragus. La sargantana pròpia de les Gimnèsies també va desaparèixer de Menorca i Mallorca, i només van restar representants seus als illots dels voltants (30 subespècies diferents, una per cada illot, la darrera trobada en un illot al mig de l'Albufera d'es Grau, que prova l'antiguitat d'aquesta llenca d'aigua dolça que s'endinsa dins l'illa). Però aquesta desaparició és més recent, durant els primers segles de la nostra era, i es deu a la introducció dels mostels pels romans per controlar els conills que es menjaven els seus conreus.

Amb tot, es coneixen actualment un total de 582 espècies de vertebrats que es reparteixen així: 324 peixos, 3 amfibis, 12 rèptils, 218 aus i 26 mamífers.

La fauna vertebrada terrestre és més aviat pobra (ha perdut els endemismes que tenia per l'efecte humà: la cabreta gimnèsica, la sargantana gimnèsica, la musaranya gimnèsica, la rata cellarda gimnèsica, el ferreret). El conill gegant de Menorca es va extingir molt abans de l'arribada dels primers humans. Actualment destaca la presència de la marta, animal introduït i que s'ha adaptat molt bé als racons forestals de l'illa. Les aus també han perdut espècies per l'efecte humà (l'òliba gegant), però malgrat tot es troben molt ben representades a l'illa. 

La situació geogràfica estratègica de l'illa fa que sigui un territori on abunden les visites d'aus migratòries que travessen la Mediterrània per traspassar els continents europeu i africà. També és terra de nidificants tan rars com són la baldriga pufí baleàrica (Puffinus mauretanicus), l'àliga pescadora (Pandion haliaetus) o l'ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus).

Alguns estudis d'anellament reconeixen la presència de 31 espècies d'ocells passeriformes nidificants a Menorca. 

Amb tot, la llista de fauna endèmica a Menorca presenta més de 150 espècies, en què també n'hi ha algunes en perill d'extinció.

La fauna invertebrada terrestre de Menorca ha estat objecte d'estudi i seguiment durant la dècada dels 2000. Es coneixen una trentena d'espècies de papallones diürnes citades a l'illa. Els valors enregistrats els anys 2001, 2002 i 2004 d'abundància de papallones diürnes en recorreguts fets per Algendar i el 2004 per Es Grau són notòriament més alts del que caldria esperar per a una zona que es pot considerar litoral, si es comparen amb altres itineraris BMS (Butterfly Monitoring Scheme) de les costes catalanes. 

Flora

La flora de Menorca ha estat llargament estudiada en aquests darrers dos segles. Són moltes les llistes florístiques que se n'han extret, de manera que a hores d'ara es pot inferir una bona visió de la vegetació de l'illa, dels seus endemismes, de les espècies de nova aparició, així com del vessant etnobotànic: els seus noms vernaculars i els seus usos en medicina tradicional i en la cultura illenca. 

La vegetació potencial de l'illa (entesa com a climàcica) seria majoritàriament forestal i estaria formada per l'ullastrar a la zona de migjorn, i l'alzinar a les muntanyes interiors i barrancs. 

També hi cabrien comunitats permanents que formarien conjunts no forestals, com són les dels boscs de ribera d'alguns torrents importants, les dels coixinets espinosos i eixorba-rates als penya-segats costaners i promontoris elevats d'una mica més endins, la nitrohalòfila d'illots, o les d'aiguamolls i sorrals costaners.

La vegetació forestal representa actualment el 33% del territori menorquí, i d'aquesta el 45% és ullastrar i el 15% alzinar. La resta són brolles o marines, és a dir, formacions arbustives baixes que disten encara molt de ser les comunitats arbòries climàciques esmentades.

Les comunitats permanents representen actualment el 3% del territori menorquí. Així, doncs, la vegetació natural a Menorca es troba reduïda al 36% del territori.

Cal també fer esment de la presència de rodals de sureres als llocs d'Algarrovet, Alfavaret, Binimoti, Binillubet, Es Puig Mal, Llinaritx Nou i Sant Isidre. Són poblacions marginals que presenten una peculiar estructura genètica. La singularitat de les poblacions de sureres menorquines radica en la presència de dues filiacions diferents: d'una banda, les que serien de filiació ibèrica (banda oest de l'illa), i les que serien de filiació tirrènica (banda est de l'illa). 

Amb tot, la flora endèmica de Menorca presenta 83 tàxons (entre espècies, subespècies i varietats). La flora autòctona no endèmica presenta 1.070 tàxons. 

3 Geografia política. Municipis

Municipis: 

Ciutadella

Ferreries

Es Mercadal

Es Mijorn Gran

Alaior

Maó

Es Castell 

Sant Lluis

Reserva de la biosfera

Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO el 1993. El territori de la reserva inclou, principalment, tota la part terrestre i la seva franja marina circumdant. El 1999 es va crear la Reserva marina del nord de Menorca.

Des del 2016, gràcies al projecte de l'Agència Menorca Reserva de la Biosfera, l'illa compta amb un inventari de llocs de gran interès per poder interpretar i reconèixer el seu patrimoni geològic irrepetible. Alguns dels més destacats són Pont d'en Gil, impressionant arc natural que neix de les fractures de les roques; el Barranc d’Algendar, característic i singular, amb profunds congostos fluvials de parets gairebé verticals tallades al marès; Binimel·là i Pregonda, dues precioses platges amb gran varietat de roques que cavalquen les unes sobre les altres, creant espectaculars formes i dunes de laminacions creuades; Cap de Favàritx, àrea de gran singularitat geològica, on la roca fosca llueix en tota la seva esplendor; Cala Morell, inici de la línia divisòria entre les dues regions geològiques de Menorca, on es pot veure la unió entre aquestes; i el Port de Maó, final d'aquesta línia, que mostra aquesta diferència amb les dues ribes, nord i sud, geològicament diferents.

Municipis de Menorca:

El turisme a Menorca aporta una població visitant que supera amb escreix la població resident a l'illa. Així, segons l'IBAE (Institut Balear d'Estadística), l'any 2003 van visitar Menorca 1.058.019 turistes amb avió i 61.174 amb vaixell. De tots ells, 278.000 provenien de l'Estat espanyol i 840.000 eren d'altres, la majoria britànics (602.588).

Aquesta gran freqüentació de turistes ha conduït a posar en perill moltes àrees protegides (platges verges), com ha assenyalat darrerament l'OBSAM.

Un altre fenomen que s'està donant aquests darrers anys és l'arribada d'immigrants fomentada pel creixement turístic. L'any 1996, hi havia 1.888 persones nascudes a l'estranger que residien a Menorca; l'any 2003 n'hi havia 8.889, és a dir, més de 4 vegades més; i l'any 2007 n'hi havia 15.098, el 17 % del padró. Cal tenir en compte que hi ha dos tipus d'immigrants a Menorca: l'immigrant que ve a passar la jubilació a Menorca, i que majoritàriament és de nacionalitat anglesa (2.094 anglesos empadronats l'any 2003 i 3.241 l'any 2007) o del continent europeu (italians: 479 al 2003 i 996 al 2007, alemanys: 448 al 2003 i 676 al 2007, francesos: 274 al 2003 i 483 al 2007), i l'immigrant que ve a treballar a Menorca, i que majoritàriament és sud-americà (equatorians: 1.176 al 2003 i 1.597 al 2007, colombians: 443 al 2003 i 565 al 2007, argentins: 357 al 2003 i 608 al 2007, bolivians: 139 al 2003 i 691 al 2007, Brasil: 88 al 2003 i 406 al 2007, etc.) o magrebí (marroquins: 855 al 2003 i 1.449 al 2007).

També hi ha la població nascuda en altres comunitats autònomes, que en termes absoluts també augmenta (l'any 2001 era de 16.181 persones, el 2003 de 19.430 i el 2007 de 21.454), però que en termes relatius fa temps que està estancada (el 22-23 % de la població empadronada). D'aquests, andalusos (5.039) i catalans (4.577) eren el 2001 les procedències més nombroses. Aquí també es poden distingir dos tipus d'immigració: un de motivat per raons més aviat socioeconòmiques (andalusos) i un altre motivat per raons més aviat sentimentals, culturals o comercials (catalans).

En tot cas, l'èxit turístic de Menorca ha provocat que tant la classe mitjana com l'obrera d'arreu hagin decidit fixar el lloc de residència permanent en l'illa. I això ha conduït a fer que aproximadament un 40% de la població empadronada actual (2007) no sigui menorquina d'origen. Aquesta és una tendència que es preveu que continuï incrementant-se, de manera que en pocs anys es pot arribar a la paradoxal situació que a Menorca hi visquin més persones no nascudes a l'illa (o sigui, immigrants) que menorquins d'origen (o sigui, autòctons).

Monuments: A l'illa hi ha una gran quantitat de monuments megalítics (navetes, talaiots i taules), però juntament amb aquests es troben també galeries, sales hipòstiles, recintes coberts, coves, etc., la majoria dels quals pertanyen a l'edat del bronze i del ferro, enquadrats dins la cultura talaiòtica. Entre els jaciments arqueològics visitables, hem de destacar la Torre d'en Galmés, Torralba d'en Salort, Trepucó, Talatí de Dalt, Son Catlar i la naveta des Tudons, lloc d'enterrament que data de la transició del pretalaiòtic al talaiòtic inicial, entre Ciutadella i Ferreries.

També hi ha diverses basíliques paleocristianes, una de les quals és propera a la platja de Son Bou (basílica paleocristiana de Son Bou). Podem destacar, també, la ruïna d'una fortalesa medieval a la muntanya de Santa Àgueda, l'últim punt de resistència dels musulmans abans de la conquesta d'Alfons III el 1287.

Al Toro, al centre de l'illa, es troba el santuari de la Verge del Toro (patrona de Menorca). A Ciutadella destaca la catedral basílica de Santa Maria de Ciutadella, construïda entre 1300 i 1365, que combina els estils gòtic i neoclàssic.

L'illa està circumval·lada per un antic sender, el camí de Cavalls (GR-223), que té una longitud al voltant dels 210 km. 

4 Cronología i historia recent

La cronologia del poblament humà prehistòric a Menorca és la següent:

- Primeres proves de presència humana: 2000 aC

- Pretalaiòtics: 2000-1500/1000 aC

- Talaiòtics: 1500/1000-123 aC

La cronologia del poblament humà històric a Menorca és aquesta:

- Romanització de Menorca: 123 aC-284, alt imperi

- Cristianització de Menorca: 284-455, baix imperi

- Vàndals i romans d'Orient: 455-628

Segles foscos de saquejos sarraïns i protecció franca,        i incursions posteriors d'andalusins i normands: 628-903

- Islamització, el Califat de Còrdova: 903-1015

- Taifa de Dàniyya i assalt dels croats noruecs: 1015-1114

- Almoràvits i almohades: 1114-1231

- Taifa autònoma en mans del moixerif: 1231-1287

- Conquesta catalanoaragonesa de Menorca i repoblació catalana: 1287-1472

- Victòria dels seguidors de Joan el Gran. Regnat de Ferran el Catòlic. Atacs àrabs: 1472-1701

- Regnat de Felip V. Comença un segle d'Il·lustració: 1701-1708.

- La Guerra de Successió espanyola, conquesta anglesa i tractat d'Utrecht: 1708-1756

- Conquesta francesa i tractat de París (1763): 1756-1763

- Govern britànic 1763-1782

- Conquesta espanyola pel duc de Crillon per a Carles III: 1782-1798

- Tercera dominació britànica: el general Charles Steward ocupa l'illa per a la Gran Bretanya, després d'haver desembarcat a la vora occidental del port d'Addaia; i tractat d'Amiens: 1798-1802

- Retorn a l'ocupació espanyola: 1802-1869

- Primera República espanyola i sexenni revolucionari: 1869-1874

- Restauració espanyola: 1874-1931

- Segona República espanyola i Guerra Civil: 1931-1939

- Franquisme: 1939-1978

- Tercer període democràtic. De la transició a l'autonomia: 1978-2025.

Envaïda pels britànics el 1708 durant la Guerra de Successió espanyola i reconeguda oficialment com a territori sota sobirania britànica arran del tractat d'Utrecht (1713), fou durant més de setanta anys una dependència britànica (i el port de Maó una base naval britànica a la Mediterrània) al segle xviii. La presència britànica, especialment durant el mandat del governador Kane, impulsà l'economia de l'illa i la ciutat de Maó esdevingué un centre comercial i de contraban de primer ordre al Mediterrani, a més de desplaçar Ciutadella de la capitalitat que havia ocupat fins aleshores, fet que continua perpetuant entrat el segle XXI una rivalitat entre ambdues ciutats. La influència britànica es pot apreciar en l'arquitectura local, en la gent, en alguns llinatges com Victory, propis de l'illa i de la Gran Bretanya, també la influència anglosaxona es pot notar en el català menorquí i al camp, que va canviar radicalment després de l'arribada dels britànics a l'illa.

No obstant això, pel tractat de París (1763), la Gran Bretanya va guanyar el control de l'illa. Durant la Guerra d'Independència dels Estats Units, que també involucrà França i Espanya, les forces francoespanyoles van derrotar-ne les britàniques i van ocupar l'illa el 4 de febrer de 1782; fou recuperada pels britànics el 1798, en la Guerra angloespanyola durant les guerres contra la França revolucionària. Va ser lliurada a Espanya finalment i permanentment en virtut del tractat d'Amiens el 1802. La puixança marítima de Maó es perllongà durant els primers anys del segle xix, encara que després de revertir a domini espanyol

Durant la Guerra dels Set anys, Menorca va ser presa per França (1756)

Menorca sota domini francès

Durant els anys d'ocupació (1756-1763), els francesos van fundar el poble de Sant Lluís, anomenat així en honor del seu rei, a les voreres del qual hi van plantar vinyes que avui en dia duen el vi de Binifadet. També van introduir qualque paraula com per exemple merci ('mercès, gràcies').

Menorca sota domini britànic

El darrer gran imperi a governar l'illa de Menorca fou l'Imperi britànic, que va fer per Menorca en poc més de 70 anys el que Espanya no havia fet en 200 anys. Els anglesos van construir la primera carretera entre Maó i Ciutadella, la que avui rep el nom de camí d'en Kane; també van ajudar a comercialitzar el formatge de Maó, a més de perfeccionar-lo (gràcies al fet que foren ells qui van introduir les vaques de raça frisona holandesa, i crearen la de raça menorquina amb l'ajuda local, és clar), aquests forans van aconseguir treure moltíssim profit al camp de Menorca, i canviaren per complet l'estil de ramaderia i agricultura illenca. Tant, que avui no n'ha canviat en absolut, excepte en la tecnologia, que lògicament ha evolucionat. S'utilitzen les mateixes tècniques per a cridar les vaques, fent el xiulet de wooks, referent a les paraules oaks o cows, així com van ensenyar als illencs les tècniques per a elaborar millor el formatge de Maó, el que avui en dia coneixem; gràcies al fet que en la tercera dominació britànica els espanyols i els anglesos no es duien malament, va ajudar a preservar-ho tot millor.

Les famoses finestres de guillotina que tant es poden observar a Anglaterra i les Illes Britàniques en general, també es poden veure a Menorca en moltes edificacions històriques (i també en d'altres no tan històriques). Van importar la gallina anglesa, que avui és una mescla amb la menorquina i que adopta un color característic marró fosc negre. Els anglesos també foren els qui van crear els primers nuclis d'antics llocs, que ara són nuclis urbans com el de Trebalúger, a l'antiga George Town (Es Castell), poble fundat pels britànics en honor del seu rei en aquell moment. També és gràcies als anglesos que Maó sigui la capital avui, i que l'aljub d'es Mercadal pugui tractar les aigües del centre rural de l'illa.

Actualment, encara hi ha mots que han perdurat al llarg de 205 anys, anglicismes del menorquí com mèrvil (marble), xoc (chalk), etc., amb una pronunciació molt similar. Tot i la semblança entre les paraules bòtil i bottle, aquest mot no és un anglicisme.

Les diferents torres de defensa que hi ha a l'illa, de sud a nord i de llevant a ponent, es van construir contra els atacs de corsaris d'Àfrica i del sud d'Europa (turcs, grecs, etc.).

Guerra Civil

Durant la Guerra Civil Espanyola, Menorca va romandre fidel al govern legítim de la República, mantenint la postura fins a la batalla de Menorca al febrer de 1939, quan no hi hagué més remei que pactar la rendició de l'illa, mentre que Mallorca s'uní al bàndol feixista. El brigada republicà Pere Marquès, després d'aconseguir que el general Bosch rendís el comandament de l'illa, s'erigí en la màxima autoritat militar de Menorca i fou responsable dels afusellaments realitzats durant el 2 i 3 d'agost de 1936 a la fortalesa de la Mola de Maó, en què executaren el cap d'aquesta penitenciària militar, el tinent coronel Rafael Perelló Cerdó i una desena més de comandaments militars, capturats els primers dies del colp d'estat. També durant el seu mandat s'executaren molts civils i clergues afectes al bàndol feixista, entre ells el sacerdot Joan Huguet. Aquesta situació pogué controlar-se al setembre de 1936, amb el nomenament pel govern republicà del tinent coronel d'artilleria José Brandaris de la Costa com a governador militar de Menorca. El brigada Marquès seria afusellat pels feixistes després de la presa de l'illa.

Durant la guerra, a més dels bombardeigs, també hi va haver un intent de desembarcament el 1937 per part del creuer Baleares i la seva flota. L'exèrcit republicà tenia defenses previstes al llarg de tota la costa de l'illa amb artilleria considerada moderna en aquesta època, els famosos canons Vikers de procedència britànica, en tot l'estat només hi havia 8 peces d'artilleria com aquesta, i 6 n'eren a Menorca. Els republicans tenien previst el gairebé segur desembarcament a la platja de Sa Mesquida, fent fortes fortificacions subterrànies per tot el penyal que cobreix la platja, però per a la seva sorpresa, van albirar que la flota de combat dels feixistes s'estava dirigint cap al port de Maó (capital de l'illa). La famosa fortalesa de la Mola, equipada amb dos Vikers, disparà tan sols un tret amb cada un. Immediatament, la flota de combat feixista es baté en retirada, a causa del gran abast de l'artilleria i la potència de foc. No hi va haver més intents de desembarcament, però l'illa va patir en canvi forts bombardeigs italians feixistes.

Durant la guerra, hi hagué combats a l'illa com la batalla de Menorca el 1939 i un bombardeig a càrrec de l'aviació italiana. Al final de la guerra, el 1939, la marina britànica supervisà una transferència pacífica de poder a Menorca i procedí a l'evacuació d'alguns refugiats polítics.