Eivissa

Eivissa, 

Situació, extensió i població 

Eivissa és l’illa més occidental de l’arxipèlag de les Balears, respecte de les quals ocupa una posició meridional, juntament amb Formentera i illots adjacents, amb les quals forma les illes Pitiüses. Eivissa és, en comparació a la resta d’illes que ocupen la Mediterrània occidental, que són poques i grosses, molt petita.  

 

La posició geogràfica és, latitud 38º 50’ 40" al cap des Falcó i 39º 06’ 22" al pla d’en Serra, latitud Nord, i els meridians 1º 17’ 27" al cap des Jueu i 1º 37’ 48" al cap de Campanitx, longitud. Est 

L’extensió de l’illa, segons els autors, va de 541 a 570 km2, de l’11 al 12 per cent del total de la superfície de l’arxipèlag. La distància interior màxima, de SW a NE, és de 41 km, des de la punta des Savinar a la punta de cala de Jonc; d’E a W la màxima és només 22 km.

L'illa d'Eivissa té per primera vegada més de 160.000 habitants (161.485), any 2024, davant dels 159.180 censats el 2023, segons les dades que ha donat avui l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

Del total de la població, 82.391 són homes i 79.094 són dones. 

Eivissa. Geografia física  

De la mateixa manera que ocorre amb les altres Illes Balears excepte una part de Menorca, l'illa d'Eivissa és fruit del plegament de materials dipositats al mar durant el secundari, produït durant l'orogènia alpina, al terciari. Ve a ser una continuació de les serralades Bètiques. Està formada per dos conjunts: un, al sud-oest, format per les muntanyes de Sant Josep (on hi ha Sa Talaia); i l'altre, al nord-est, que és el conjunt format per es Amunts i els turons o puigs de Santa Eulària. Entre ells queden dues badies: la badia de Portmany i la d'Eivissa, que són parcialment omplertes per materials sedimentaris que formen el Pla de Portmany i el Pla de Vila. Unes petites elevacions a l'extrem sud de l'illa tenen per conseqüència l'aparició d'un altre pla sedimentari parcialment omplert que dona una zona d'aiguamolls convertits per l'home en Ses Salines, i que entra en contacte amb el Pla de Vila per la zona de Platja d'en Bossa.

El relleu resultant del seu origen és accidentat. Es tracta d'una illa de relleu muntanyós, si bé són elevacions suaus. Això obliga l'home a la construcció de feixes per aprofitar-la. La costa és en conseqüència també accidentada, i alterna penya-segats amb petites cales, i només hi ha grans platges a les zones que toquen els plans o les salines (Platja d'en Bossa, ses Salines o Talamanca).

Les muntanyes eivissenques estan formades bàsicament per roca calcària, que doten l'illa d'importants aqüífers, avui dia sobreexplotats. L'illa compta amb l'únic riu de les Balears, el riu de Santa Eulària, que avui dia de riu en conserva només el topònim, ja que només porta aigua després de la pluja com tots els torrents. Però, fins a mitjan segle xx, el riu va portar aigua tot l'any; i s'alimentava exclusivament d'aigües subterrànies i, de fet, encara discorre de forma subterrània.

La vegetació de l'illa és de bosc mediterrani. Està formada gairebé exclusivament per boscos de pi blanc, i sotabosc espès format per plantes arbustives xeròfits com les següents: la mata, l'estepa, el cepell, el romaní o el coscoll. Pel que fa a la fauna, no hi ha presència de grans animals ni carnívors ni herbívors. Així hi destaquen els conills, les rates i els eriçons; i — entre els depredadors — el falcó, l'olivassa (òliba) i la gairebé desapareguda geneta. Sí que hi tenen gran presència els ocells. S'han de destacar ses Salines, parc natural fet servir com a punt d'aturada per moltes aus en les seves rutes migratòries entre el nord d'Europa i l'Àfrica (el cas dels flamencs). Al mar, l'illa compta amb importants prats submarins de Posidonia oceanica, actualment amenaçats per la contaminació; i presenta una gran biodiversitat. 

Eivissa. Geografia política. Municipis 

La Illa d’Eivissa té 5 municipis: Eivissa (ciutat), Santa Eulària des Riu, Sant Josep de sa Talaia, Sant Antoni de Portmany i Sant Joan de Lebritja. Mirau al quadre següent l’extensió, població (any 2022) i densitat de cada municipi i del conjunt de l’Illa. 

Amb l’illa de Formentera, que està al seu sud, forma el petit arxipèlag de les Pitiüses. Ambdues, juntament amb les balears Mallorca i Menorca, constitueixen la Comunitat de les Illes Balears. 

L’increment del turisme ha produït un gran augment de població els darrers decennis (de 34.442 hab el 1960 a 70.001 hab el 1991) a causa d’un nou fenomen d’immigració, peninsular i estrangera. La tradicional distribució de la població de l’illa -amb un grau elevat de disseminació, i dividida en quartons formats per parròquies subdividides en véndes i alguns nuclis concentrats importants- ha resultat també alterada per les noves formes de vida i les comunicacions.

HISTÒRIA: 

No hi ha testimonis de la cultura talaiòtica i el primer poblament fou probablement el de l’ocupació cartaginesa, que hi arribà devers el 654 aC. A més del valor de l’illa com a punt d’escala del món púnic, els productes agrícoles, la sal i les consegüents conserves de peix (garum) li donaren fama. El nom cartaginès de l’illa (Ibusim) fou llatinitzat pels romans (Ebusus).

Esdevingué colònia romana i al segle I dC la capital adquirí la categoria de municipum. La romanització fou lenta i des de la fi de l’imperi la seva història es mantingué molt lligada a la de la resta de les Balears. Ocupada pels vàndals (425-533) i pels bizantins. 

Des del segle VIII hi hagué incursions àrabs i al segle següent fou ocupada per l’emirat de Còrdova i després per  la taifa de Dénia. 

Després d’una breu ocupació dels pisans i les tropes catalanes de Ramon Berenguer III de Barcelona (1114), fou dominada pels almoràvits i els almohades (1188). 

Jaume I, ja des de Mallorca, féu ocupar l’illa (1235), que seguí les vicissituds del Regne de Mallorca. La llengua dels habitants és, des d’aleshores, una variant dialectal de la modalitat balear del català.

Els drets adquirits per l’arquebisbe Guillem de Montgrí en la conquesta feren que un dels grans senyors de l’illa fos l’arquebisbat de Tarragona. La Pesta Negra (1348), la guerra dels Dos Peres (1359), les incursions àrabs i la pirateria turca, l’atac dels agermanats (1522), les guerres del nord d’Àfrica, etc, foren elements molt negatius en la vida eivissenca. 

Al llarg del segle XVI les poblacions i les costes foren fortificades i, malgrat la pesta del 1652, la situació hi millorà. 

La població, que havia estat austriacista, jurà fidelitat a Felip V de Borbó el 1715.

La prosperitat econòmica general d’aquest segle arribà a l’illa: hi foren construïdes noves parròquies i el 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa. Dels 11.500 habitants del 1746 es passà als 19.000 del 1842 i a 22.000 el 1887. S’inicià la construcció de carreteres i el port modern d’Eivissa fou bastit a partir del 1882. 

L’arribada del turisme (la Vila, Sant Antoni i Santa Eulària) és anterior a la guerra civil espanyola, durant la qual, llevat l’efímera ocupació republicana del capità Alberto Bayo, estigué en poder del bàndol franquista.