Pulsa sobre la foto per a veure-la ampliada
dissabte, 24 d’agost del 2013
La vida en imatges. Estació des tren de Felanitx
Estació des Tren.
Foto recull de Mn. Pere Xamena. Felanitx
Avui, dia 23 d'agost, és la Nit de l'Art a Felanitx, més de 100 artistes exposen a galeries, centres culturals públics i privats, bars,... Tot el centre està tancat al tràfic. La gent, de Felanitx i visitants, que gaudeix de la Nit de l'Art pot continuar la festa a la primera verbena, que és gratuita, al Parc Municipal de Sa Torre.
La fotografia, segons Mn. Pere Xamena, és de 1968; i ho és de l'entrada a l'estació des tren, tot al final des Passeig Vell (Passeig Ramon Llull) i Estació Enològica, a ma esquerra. Noltros, Can Ramis (no és des Sifons), viviem a aquest Passeig, en front de l'Estació Enològica (mentre l'Ajuntament ha estat de reformes i restauració aquesta estació ha fet d'Ajuntament), just devora el taller mecànic de Can Cayetano (record dos germans) i, per l'altre costat, les nostres bodegues que, més tard varen ser de Vins Nadal. També, posteriorment, devers 1957, el campió mundial de ciclisme felanitxer Guillem Timoner va comprar la casa de la cantonada lindant amb les bodegues, que donava al nostre corral. Més en direcció a Porreres, al mateix costat, finalitzat el passeig, hi havia els Abeuradors i l'Institut (ubicat a l'antiga Estació del Gas, crec. Quan es va construir l'institut laboral, a principis dels anys 1950, aquest Institut passà a ser exclussivament femení i el laboral, elemental, exclussivament masculí). Llàstima que ambdós monuments arquitectònics hagin desaparescut.
L'any 1956 i 57 noltros, amb en Toni Ramón "Vinaté" i Miquel Barceló "Perdiu", Jaume Rosselló "Randa" i molts d'altres, hi varem trascar molt per aquest Passeig (pel que veiem passar les nines, majors que nosaltres, ídols nostros, anar i venir a/de l'Institut, entre les que destacaven Lola, Francisca Llaneres i Àngela Bennassar "Galarí") i Estació des Tren. El Passeig roman tot i que molt transformat. L'Estació i el tren, no. I n'és una llàstima.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg Humanista Social
Etiquetes de comentaris:
Estació,
Felanitx,
Institut,
Passeig Vell,
Ramón Llull,
Tren
dimecres, 14 d’agost del 2013
Ventures i desventures de l'ànnera coixa
Fa 50 anys:
Més i menys, el dia de
Sant Jaume, dia de la festa de la colònia, a Portocolom, els dos actes festius
principals eren "es pal ensabonat" i "la solta d'ànecs":
Des d'una barca dos encarregats llançaven amb força al mar, cap a diverses
direccions, d'un en un, ànecs. Des d'altres barques i des del mateix moll de
pescadors de "Sa Part de la Duana" en què s'havia celebrat, just
abans, "és pal ensabonat", es llançaven al mar, darrere de l'ànec
llançat, desenes de joves en banyador. El més ràpid dels que eren a la direcció
del torn arribava i agafava l'ànec, gairebé sempre, pel cap o coll, i nedant,
amb l'ànec agafat, el portava a la seva barca o al moll si hi havia acudit a la
festa des terra. Per les braçades i lloc d'unió, la major part de les vegades,
l'ànec arribava al seu destí mort o moribund: Poc després era cuinat i menjat
per la família del guanyador.
Fa 15 anys
aproximadament:
I fins a l'actualitat,
ja no es celebra la solta d'ànecs, però sí que es veuen mares ànecs
seguides, tant en terra com al mar, de la seva niuada de aneguets. Els
nostàlgics creuen que són descendents d'alguns dels ànecs mascles i femelles que
aconseguien salvar-se en les antigues soltes. Encara que són de la mateixa
raça, és poc probable que sigui així. Més aviat algun pagès n'hi haurà deixat anar
en un temps molt més recent.
Normalment el primer
dia la niada de pollets està formada per una dotzena, més o menys, de aneguets,
el segon dia per uns sis o set, l'endemà tres o quatre, el quart dia dos i al
cinquè dia ja no hi ha cap aneguet darrere de l’ànega. Cans, moixos i persones,
potser també alguna gavina tot i que es veuen poques gavines al mar, hauran
causat el delme i desaparició dels aneguets.
Agost de 2013:
Aquest estiu, a la
zona de Portocolom en què estiueig, només "la pota coixa" (té un
palmell doblegada per la meitat cap enrere i quan es recolza a la pota
d'aquesta palma ho fa sobre l'empenya coixejant ostensiblement) s'ha vist
seguida d'aneguets. El primer dia d'agost ja només quedaven tres aneguets, per
la qual cosa, d'acord amb la tradició, pensava que a partir de dia dos o tres
ja no en quedaria cap.
En general, en aquest
cas i també en qualsevol, aquesta estampa d'una ànega seguida pels seus
aneguets forma una bella estampa apreciada per la majoria de persones. Algunes
vegades, fins i tot, "el grup" creua parsimoniosament el carrer i no
són poques en què es veu alguna persona, com a guàrdia de circulació, aturar
als cotxes, perquè la comitiva pugui creuar, tranquil·lament, en direcció al
mar o des del mar.
Ja fa bastants dies que,
dels tres aneguets que l’ànega coixa tenia, ja només li quedaven dos.
Abans d'ahir va venir
un jove que portava posada una gorra blanca amb la visera enrere, va venir amb
un gos blanc "devorahomes". Atià al gos perquè envestís i,
segurament, atrapés l’ànega i aneguets que estaven nedant al mar a uns set
metres de la costa. El gos es va llançar, tot drap, cap al mar en la seva
direcció. Tanmateix, a uns tres metres de la riba, va reduir la velocitat a una
de tortuga, terrestre per descomptat, bé perquè va recordar que era un
"devorahomes" i no un "devoraànnecs" o "agafaànnecs",
bé perquè les seves potes, les del gos, van deixar de tocar fons. En aquestes
que és l’ànega la que es dirigeix cap la gola del gos qui, amb aire de
filòsof, dóna mitja volta, surt del mar i es perd entre les mates de la riba.
Arriba un 4x4 conduit per una bella dameta i acompanyada per una altra. El jove
puja al cotxe i els tres es van sense ànecs i sense gos.
Ahir estava el meu
germà i la seva família a casa de la meva mare, a l'altra part del Port. Vaig
decidir anar a passar la sobretaula del dinar en la seva companyia. Quan em
dirigia al cotxe vaig veure al jove del dia anterior dirigir rabent cap a l’ànnega
coixa que estava al mar en el mateix lloc. No vaig veure cap aneguet. Vaig
canviar de direcció i em vaig creuar entre. El noi va canviar també la
trajectòria, es va dirigir cap a un remolc porta barques lligat a un pal. El
deslligà, el va portar cap al mar, després el 4x4 i va treure, al remolc, una
moto nàutica. Mentrestant, vaig passejar pel moll de les barques i vaig veure,
piulant (els aneguets petits no claquen; piulen com els pollets de gallina), un
dels aneguets lluny de l’ànega i no vaig veure l'altre. Hauria jo interromput
la caça d'ànecs després que hagués, el noi de la gorra amb la visera al revés,
caçat el primer? L’hauria atropellat amb la seva moto marina? Atès que el noi i
les seves amigues es van anar transportant la seva moto marina al remolc
després de la seva 4x4, vaig continuar el meu camí cap a casa de la meva mare,
amb la convicció que, aquesta vegada sí, era l'última vegada que hauria vist “peu
coix” i els seus dos aneguets; almenys un d'ells.
Quatre hores més tard
vaig tornar a casa i li vaig preguntar a la meva dona: "Has vist l’ànega i
els aneguets?" Em va contestar: "Si, però han d'haver començat el
procés d'independització: pràcticament tota l'estona, cadascun dels tres,
nedaven lluny dels altres, de tant en tant coincidien i tornaven a separar-se".
Potser aquesta conducta "d'Escapadissa" sigui el que els hagi salvat
de les decidides recents persecucions animals: cans i humans.
Avui, en tot el matí,
no he vist ni a “peu coix” ni als aneguets petits.
Portocolom, 14 d agost
de 2013.
Temps en què els
dirigents polítics i econòmics del sistema actuen més com el jove de la gorra
blanca que com la noia-guàrdia de circulació protectora.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
Pal ensabonat. Anys 1940 i 50
Pal ensabonat. Any 2013
Etiquetes de comentaris:
2013,
Es Port,
Fotografia,
Natura
dimecres, 7 d’agost del 2013
L'Espanya actual
L'Espanya actual
Ni m'agrada ni l’estim.
Estim a molts
espanyols i espanyoles per una raó o una altra (com detesto també a molts
altres, possiblement als mateixos que ells detesten les meves visions,
expectatives i desitjos i a mi mateix si em coneixen), però no puc estimar al
conjunt Espanya-organització política-econòmica perquè és tot el contrari
d'allò a què aspiro, desig i vull.
No estim una Espanya esclava,
catifa, dels hiperforts salvatges imperialistes i tirana i injusta amb els
petits, països i ciutadans inclosos: "O ets dels meus, en aquest cas et
donaré la raó (i més) encara que no la tinguis, o fes-te fotre".
No estim una Espanya
que opta per procurar la màxima riquesa econòmica (concentrada en uns pocs de
la mateixa Administració i amics) en lloc de per la màxima riquesa social
(totalment repartida).
No estim una Espanya
en la qual el poder legislatiu i executiu són el mateix i tots dos volen i
procuren que també ho sigui el judicial.
No estim una Espanya
feixistoide i corrupta que defensa la mediocritat i cutreriu administratiu i
exigeix l'excel·lència econòmica per tenir dret a una educació superior. No estim una Espanya on la solidaritat no només no és un fi sinó que és un defecte
criticable i criticat
No estim una Espanya
xulesca en permanent conflicte amb els petits: pobles, nacions, o persones.
Forta i valenta amb els petits, feble, covard i submisa amb els grans.
No estim una Espanya
injusta que, a banda de la corrupció dels seus governants i amics, la seva
organització permet que els rics més rics del món i els pobres més pobres del
món siguin espanyols.
No estim una Espanya en
que els governants feixistoides exigeixen el compliment rigorosament de lleis
de quart rang perquè paguis interessos d'usura i es passa pel forro la primera
de les lleis, la Constitució, en la seva obligació de fer que tots els espanyols
tinguin un habitatge digne i suficient i un treball digne i prou remunerat: Més
del 50% de joves, universitaris inclosos, sense feina ni prestació. 0% de
membres de la seva secta sense feina i amb prestacions moltes vegades molt
sobredimensionades en relació a la seva capacitat i activitat. Tant que s'ha
convertit en estudi i professió: “membre del partit, de la secta”.
No estim una Espanya
casposa i ignorant en la que la festa nacional és la que és i que ataca la seva
pròpia riquesa de la diversitat cultural i lingüística. I que també ataca la
defensa de la natura, la seva pròpia riquesa ecològica i a qui les defensen.
I el que dic d'Espanya,
exactament igual, ho dic de les Illes Balears, Mallorca, Palma o Felanitx, Es
Port inclos.
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
07-08-2013
Etiquetes de comentaris:
Adminitraciò,
Espanya,
Govern,
política,
societat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)