divendres, 6 de maig del 2016

Can Barbarà en fotos. Palma

Betlem?

Passi,... si va a peu

La meva barqueta

Eleccions generals: Les quatre estrelletes

La Pensadora. Rosdin

Ca meva? No, ca seva

Pas marítim subterrani

Protegit

Cap als Creuers





dilluns, 2 de maig del 2016

Entenem realment lo de Siria?

La guerra de Siria 

El ressò dels atemptats terroristes de París (i, més recentment, de Brussel·les) va ser grandíssim, però si l'atac s'hagués produït en cinc llocs alhora, amb 100 víctimes, hagués adquirit categoria d'emergència nacional i d'estat d'excepció, per no dir de guerra. I si aquests cinc atemptats es produïssin diàriament, fins a arribar a les 36.500 víctimes a l'any, què diríem, què faríem? Doncs bé, aquestes xifres les supera llargament Síria des de fa gairebé quatre anys: segons l'ONU, són més de 200.000 els morts, víctimes del terror, persones innocents. I els mitjans de comunicació només diuen que són víctimes d'una guerra civil, una gran mentida repetida com a veritat sabent que som nosaltres, els nostres governs, els que l'alimentem. És una guerra terrorista, amb mercenaris, promoguda per Occident per enderrocar governs no amics o no prou submisos. Ja és hora de despertar i assenyalar als veritables culpables del terror i la guerra, els mateixos que a París s'esquinçaven les vestidures. Hem de frenar els neocolonialistas i guerreristes disfressats, i el millor és, com a Grècia, treure'ls del poder.

Dimecres, gener 28, 2015 Víctor Montañés (Lleida). El Periódico.




Qui és qui a la guerra de Siria. Lluis Miquel Hurtado. El Mundo. Octubre 2015.

Quatre anys de conflicte i més de 220.000 morts després, Síria és un fangar en què cada vegada s'empantanen més actors. Ahir va entrar Rússia, per fer costat al president Bashar Assad, i França, que es va sumar a la coalició internacional contra l'autoanomenat Estat Islàmic que lidera EUA, ho va fer el cap de setmana. L'espai aeri sirià està congestionat d'avions de guerra i la població civil és la gran damnificada d'una col·lisió d'interessos que amenaça amb enfonsar encara més el país.

La guerra siriana va començar al març de 2011. Assad va ordenar al seu exèrcit reprimir a foc una sèrie de protestes pacífiques i plurals exigint una obertura democràtica. Aquesta resposta violenta va servir de pretext a una sèrie de països interessats en desestabilitzar la rival Síria. Amb Aràbia Saudita al capdavant i el suport de Turquia i els EUA, van induir a una part de l'oposició, formada per civils i soldats desertors, a prendre les armes per enderrocar Assad.

Al llarg dels anys cada un dels actors ha manejat la situació prevalent l'interès propi i contribuint a la fragmentació de la plural societat siriana. Van irrompre actors locals com els kurds i els salafistes. Van arribar entitats de l'exterior com Al-Qaida, l'Estat Islàmic (IS), Hezbol·là i milicians a sou de l'Iran. Van entrar directament a la partida EUA, els seus aliats occidentals i Rússia.



Síria és un polvorí i aquests són els culpables:

Bashar Asad president de Síria des de l'any 2000, quan va succeir al seu pare Hafez, qui va pujar al poder el 1971 després de participar en un cop d'Estat. Va guanyar les últimes eleccions el 2014, enfront d'un candidat de palla, amb un voluminós 88,7% vots. Lidera la branca siriana del partit panarabista secular Baas i pertany a la minoria islàmica heterodoxa alauita, que ocupa els principals llocs a l'executiu i les Forces Armades. Des de l'inici, Assad s'ha reivindicat com a garant de la pluralitat religiosa a Síria davant del "terrorisme" opositor. Per afavorir aquesta imatge, en 2011 va afavorir políticament els mateixos kurds que havia ordenat massacrar el 2004. També va amnistiar a nombrosos caps salafistes que avui integren els grups opositors més radicals, com el abatut líder d'Ahrar ash Sham, Hassan Aboud, o l'islamista ran Alloush.

L'exercit Lliure de Síria (ELS): Va néixer d'una amalgama de desertors de l'exèrcit sirià, la majoria musulmans sunnites, amb la participació d'amateurs locals i, de mica en mica, combatents d'altres països de la 'Primavera Àrab' com Líbia. Aràbia Saudita i Qatar els van finançar i equipar amb armes lleugeres, el que va reforçar el seu caràcter islamista. El sorgiment del sector més radical, millor finançats pels dos països, els va anar debilitant.

El ELS amb prou feines va arribar a funcionar com un bloc compacte tot i el suport logístic turc. Amb el país atomitzat, cada falange va defensar el seu sector. La frustració perquè Occident no els donava millors armes per vèncer a Assad, o els forçava a enfrontar únicament a l'IS, els va portar a triar entre l'exili o passar-se a les files extremistes. Aquest transfuguisme ha forçat la recent suspensió del programa d'entrenament emprès per EEUU.

Coalició Nacional Síria (CNFROS): Hereva del Consell Nacional Sirià, nascut el 2011 com a coalició de dissidents sirians exiliats -alguns des de fa dècades- dominada pel moviment islamista Germans Musulmans. La CNFROS va néixer el 2012 perquè Qatar i Aràbia Saudita van pressionar per rebaixar el poder de Germans Musulmans. Tots dos tenien por que una victòria opositora a Síria donés ales a les seves respectives branques locals de Germans Musulmanes.

Kurds:  Són la minoria principal a Síria, on s'estima que hi ha uns dos milions de kurds. El 1962 es va cancel·lar la nacionalitat al 10% acusant-los de procedir de Turquia. Per homogeneïtzar Síria, Hafez Assad va repoblar amb àrabs la franja nord siriana, on habiten els kurds. La seva principal formació és el Partit d'Unió Democràtica (PYD), que mitjançant les seves milícies engipona un proto-estat no alineat i de tall democràtic i secular.

Front A l'Nusra: És el projecte d'Al-Qaida. El va promoure el 2012 la seva branca iraquiana, llavors liderada per Abu Bakar Baghdadi, i en contrast amb l'Estat Islàmic té vocació nacionalista siriana. La encapçala Abu Mohammad Golani, deixeble de Bagdadi. La ruptura de Baghdadi amb Al-Qaida, el 2013, el va allunyar del Front Al-Nusra. Aquest grup es ven com la 'cara amable' del gihadisme i Occident s'ha plantejat finançar per combatre Assad.

Estat Islàmic: Fill bastard de la invasió occidental de l'Iraq de 2003, ja que és fill de l'Al-Qaida a l'Iraq liderada pel temut Abu Musab al Zarqaui. El 2010 Baghdadi va prendre les regnes del grup, va impulsar el Front Al-Nusra com la seva franquícia a Síria i es renombró com a Estat Islàmic a l'Iraq. En 2013 va trencar amb Al-Qaida i va passar a expandir per la regió seva novament renombrado Estat Islàmic a l'Iraq i Síria (ISIS) .El seu eficàcia en el combat -a la qual contribueix una violència extrema que aclapara a l'enemic- i en la gestió territorial - ofereix seguretat i menjar a canvi de submissió als seus fèrries lleis- li ha permès estabilitzar un territori entre l'Iraq i Síria que s'anomena 'califat' des de l'estiu de 2014, ja com a Estat Islàmic (IS). Els kurds, l'ELS i el Front Al-Nusra ho han combatut per protegir els seus dominis. També puntualment Assad, al qual ha acusat d'evitar confrontar durant mesos a l'IS per deixar-fagocitar l'oposició.

Hizbulá, Rússia i Irán: El braç armat del partit xiïta libanès, de les millors infanteries de la regió, va entrar a la guerra al gener de 2013 per garantir la subsistència del règim i conservar la crucial frontera entre Síria i el Líban. Iran, l'altra potència xiïta regional, és per motius estratègics puntal de Hezbol·là i d'Assad, a què ha assessorat, finançat i nodrit amb milicians. Hi ha afinitat sectària entre el xiisme i la fe alauita de Asad.Rusia té a la costa siriana seva única base naval a la Mediterrània. Síria és l'últim enclavament al Pròxim Orient on governa el llargament aliat Baas, un focus d'influència prorussa. Rus és gairebé tot l'armament que fa servir l'exèrcit sirià, així com els aparells de combat que empra, encara que no ha estat fins ara que les tropes russes han entrat directament en la contesa.

Turquia i els EUA: Els turcs van ser dels primers a reconèixer a l'oposició a l'exili com a govern legítim de Síria, als membres acullen. EUA es va sumar inicialment a la idea de donar suport a la CNFROS com a alternativa a Assad per gradualment passar a liderar una coalició de països contra l'IS, perquè els considera la seva amenaça directa. Ho ha fet recolzant al PYD, pel que la CNFROS, defensora de la unitat de Síria, l'ha criticado.Turquía ha estat el suport més ferm de la CNFROS i rebutja l'PYD perquè el considera branca siriana de la guerrilla kurdoturca PKK. Les seves ànsies per enderrocar Assad l'ha portat presumptament a facilitar operacions del Front Nusra i l'entrada a Síria de membres de l'IS. Ankara no reconeix aquestes acusacions, al·lega només haver donat suport a "combatents per la llibertat" i ha realitzat darrerament diverses batudes de presumptes membres de l'IS en el seu sòl.



L'abans i el després de la Guerra de Síria Desembre de 2015: Conjunt de quatre fotos, abans i després de la Guerra de Síria:

Els atacs a hospitals de Metges sense Fronteres (MSF):

Octubre de 2015 a Kunduz. (Afganistà. Confirmat que l'atac va ser d'USA tot i que MSF es varen cansar d'informar telefònicament que estaven atacant el seu hospital en el que no hi havia combatents de cap tipus). Abril passat (2016) a la ciutat d'Alepo. Siria (Qui ha estat?).    



#NoSonUnObjetivo:

Més informacions: Neoliberalisme, la rel ideològica dels nostres problemes