Arc Mediterrani: Portocolom Agost de 2011

Al fons: S'Arenal dels Homes

Portocolom Agost de 2011

Ahir, u d'agost, havia creuat la frontera de l'equador de l'estiu. Si el meu pare visqués, va morir el 1996, hauria complert 97 anys. Ho varem celebrar a Son Corbell, en una casa de la meva germana, amb ella, la seva parella, la meva mare, dona, dos dels meus tres fills, dos nebots i els seus dos fills. Són Corbell de gran afecte en la meva infància, infantesa, joventut, maduresa,... Ara només hi vaig com a convidat d'alguna de les meves germanes, perquè aquell antic amor per l'entorn de Son Corbell s'ha convertit en desgrat per les aberracions urbanístiques de dos cosins, un i una, que han deixat l'entorn fet uns pestilents guineus. M'adono que estic desconnectat, especialment dels meus amics i amigues de Palma i de tota la xarxa d'internet i això que hi ha motius més que necessaris com per mantenir el contacte permanent.

Fins i tot em sento desconnectat del present general. Els pocs dies que llegeixo el diari, encara no he vist la televisió ni he escoltat la ràdio, m'escandalitzo i m'entren arcades de tanta nàusea: el neoliberalisme salvatge (neofeixisme que fins i tot mata, per guerres no declarades, per comandos CIA i per fam) als EUA, Península i Illes Balears té una mateixa constant: redueix les dotacions per als serveis públics, educació, sanitat, transport, mobilitat,... i els incrementa per a particulars afins de la mateixa família, partit o ideologia de la globalització capitalista. Ha aconseguit que els sous d'uns pocs determinats multipliquin per més de 2.000 els sous de molts treballadors, mentre molts altres fins i tot no en tenen cap. A les Illes Balears, a més, el nou Govern fa una política contrària a la nostra cultura i llengua pròpies, i et provoca nomenant gerents i directors generals, fletxes imberbes dels seus campaments, perfectament preparats en la seva ideologia unidimensional i sectària, però amb nul competència, experiència i solidaritat.

En la meva ment només hi ha lloc per les vivències i records actuals i passats de Portocolom, el port de Felanitx, uns/es amb sensacions tan vibrants com les que van ocasionar quan van ocórrer, altres temperades pel temps, edat i pastilles. He vist, en dues ocasions a la nina de la bicicleta, en ambdues amb els seus tres fillets petits i el seu marit-adhesiu. En ambdues ocasions, tots dos, hem estat transparents per a la mirada de l'altre i no he sentit els cascavells cardíacs que tantes vegades vaig sentir en el passat. Fins i tot en l'estiu passat. Al juliol, un juliol molt més irregular que el de l'any passat encara que amb una temperatura molt menys sufocant i agressiva, no he perdut ni un sol dia de platja amb la meva mare (excepte els dos dies setmanals, dilluns i dimarts, que estava a Palma). Fins i tot un dia que va despertar molt gris i ventós la meva mare, en aixecar-se i veure el temps, em va preguntar: Què faig, em poso el banyador o em vist? Al que jo li vaig respondre: I tu que prefereixes?. Jo, el banyador. Doncs posa't el banyador. La platja (s'Arenal de ses Dones) va ser per a nosaltres dos sols, si bé a la platja gran havia molta gent perquè havien vingut fins a tres autocars portant nins d'una colònia que venien a nedar a la platja de Portocolom. El mar, agraït, ens va regalar una aigua fresca i molt neta, transparent. Va ser un bon bany tot i el mal dia.

Quan érem nins el meu pare ens acompanyava amb barca, o hi anàvem sense ell, però ell no desembarcava. La meva mare, germans i jo sí que ho fèiem i anàvem a l'arenal petit (s'Arenal de ses Dones). A l'arenal gran (S'Arenal dels homes) hi anaven homes, dones, joves, nins, nines,... Al petit hi anaven senyores soles i mares amb fills petits. Entre tots dos hi havia una escala de pedra feta damunt la roca (segueix existint) on desembarcava la gent que anava a la platja en "golondrina" un llaüt gran de pescador patronejat pel mateix pescador. La “golondrina” anava des del moll de pescadors de la part de la capella (abans “la part de la colònia”) fins a un moll central de la part de la duana i des d'aquest a l'escala de la platja. El patró et donava un bitllet com els que et donaven, i deuen de seguir-te donant, a l'autocar de Palma a Felanitx o de Felanitx a Es Port. També moltes vegades anàvem a la platja en aquesta "golondrina". Quan arribàvem a l'escala, desembarcàvem, amb l'ajuda del mariner, i uns anaven cap a l'esquerra, “S'Arenal dels homes” i altres cap a la dreta, “S'Arenal de ses dones”. A l'escala hi havia un policia municipal, perfectament uniformat (quina calor havia de passar el pobre home!) I si algun nedador, masculí, creuava la línia imaginària de la mediatriu a l'altura de l'escala el municipal xiulava fortament el seu xiulet i amb el braç esquerre li feia senyal perquè canviés el rumb i tornés per on havia vingut. Sempre li feien cas. No sé que hagués passat si algun no ho hagués fet. Imagino que no s'hauria llançat al mar en el seu uniforme. Tampoc s'hauria despullat d'ell per fer-ho en calçotets. Entre l'escala i S'Arenal de ses dones, més proper a aquest, hi havia una caseta o barraca de barca, la barraca de la barca del faroler. El far de Portocolom, en una punta de roca elevada, és a prop del arenal de ses dones, punt més pròxim accessible al mar des de terra. Tindria jo prop de 12 anys i, atès que el meu pare habitualment no venia a nedar, jo seguia anant a S'Arenal de ses dons amb la meva mare i germans. Un dia una senyora es va dirigir a la meva mare i li va dir: "Senyora, i aquest que no és un poc granadet per a ser aquí?"

Anant a l'arenal per la carretera (o camí) creuàvem una barraca de barca, poc temps després canviada per una casa, la casa dels De la Rosa batejada com "Dins mar", barraca que nosaltres, fantàstics, li dèiem "la casa de la bruixa". Passada una gran corba cap a l'esquerra i just abans d'arribar a les cases de "És Bavo" hi havia un altre arenal més llarg i estret que "el de les dones", però més petit i estret que "el dels homes". En aquest arenal els pagesos de Felanitx, un cop l'any, solien portar els seus ases a netejar en profunditat. Per això aquesta platja o arenal es coneixia com "S'Arenal dels ases". Igualment era l'arenal al quual, per ser tan poc freqüentat, anaven a banyar-se alguns capellans per la qual cosa també se'l coneixia com "S'Arenal dels capellans". Amb el que es produïa una estranya coincidència d'identificació.

Ara, amb la proliferació de visitants i residents d'estiu nacionals, forasters i estrangers, els tres arenals han perdut el seu nom tradicional. Ara solen distingir-se com el gran, el petit i és del Bavo.

Portocolom, 2 agost 2011

______________________________

Antoni Ramis Caldentey

Psicòleg humanista social

http://arc46.com/

______________________________