El record blau lluminós.
La infància a Porto Colom és un record i gairebé una
idea, que ús quan algun Mestre de Ioga ens demana: "Ment en blanc i només
una idea feliç".
Però també són records successius.
Abans de la partida hi havia visita obligada als senyoravis
que, a més de beneir-nos i fer-nos fotos amb les primeres Oliver Gayà que amb
ells vivien, ens col·locaven al coll uns "escapularis" per a protegir-nos
de tot mal, i sobretot de la mar que "fa forat i tapa".
L'arribada des de Sant Joan a Felanitx.
Els quatre germans esperant en el Fiat Balilla, espera
eterna mentre els nostres pares visitaven família (tots els cosins de can
Palau), amistats juvenils i finalment a una monja (segons la meva pietosa mare,
una santa).
Tot d'una, entràvem al cotxe, en el que ocupàvem les dues
places del davant ens trobàvem literalment sobre les dues germanetes i
embalums, tots darrere.
Pujant la costa cap al Port, el cotxe acusava la càrrega,
a mesura que el meu pare baixava de marxa.
En el camí abans de can Alou la carretera és bella
sinuosa entre pins, i allà la nostra mare disparava l'ansietat amb un:
"Premi a n’es Primer que Vegi la mar".
Tots, quatre, perquè la de la
petita estava sempre a la nostra cura, cares enganxades al finestral esquerre de
darrere del cotxe, en una mena de descobriment visual del gran blau.
Un cop arribats, en tromba sobre la nostra senyoràvia des
Port, després sobre els oncles Bernat i Jaume. I abocats al mar agafats pels
nostres tiets, des d'aquella galeria, havíem per fi arribat a la plenitud de la
felicitat.
Bernat Gayà Miquel
(de can Solle. Qui sàpiga com es diu aquest malnom, que m’ho digui, per favor).
Li vaig demanar que m'enviàs per escrit les seves molt interessants històries com a metge estomatòleg pel que es refereix a les accions de cooperació internacional i a les seves relacions amb el Cabildo insular de Canàries. Però aquest és el seu primer enviament, per ventura, per a ell (i per a nosaltres), més interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada