Una vegada acabada la segona guerra mundial, agost de 1945, i com a conseqüència dels patiments soferts a la mateixa i abans per les actituds igualment agressives i violentes del nazisme-feixisme, Europa i tot el món occidental va procurar un temps de pau i llibertat (entre d’altres la fundació de la Societat de Nacions i, posteriorment, la de l’Organització de Nacions Unides (ONU), amb vocació d’abastar totes les nacions del món i procurar la pau per a totes elles). No obstant aquesta voluntat va durar poc i prest hi va haver noves guerres, agressions, violacions, tot el que sembla augmentat actualment, amb la guerra entre Rússia i Ucraïna i, molt especialment, el genocidi perpetrat per Netanyahu i el seu exercit d’Israel contra el poble palestí, fent cas omís a les resolucions de l’ONU i de la Cort Internacional de Justícia, sense que cap organisme internacional, ni cap nació facin res útil per a solucionar-ho. Hi ha, doncs, alguna possibilitat d’esperar una resurrecció (o un naixement) d’un món en pau, llibertat i felicitat per a tots els seus pobles i persones o no ens queda més remei que ser espectadors impotents i passius de com la civilització, amb totes les seves virtuts s’autodestrueix i desapareix?
Per a contestar aquesta complicada pregunta ens posam en contacte amb el Dr. Jaume Oliver Jaume, catedràtic, ja jubilat, de Pedagogia de l’Escola Normal del Professorat de Palma i de la Facultat de Pedagogia de la UIB i estudiós en la temàtica entorn de l’Esperança. Igualment és autor de nombrosos llibres i articles d’educació i d’història de l’educació, entre d’altres (aquí vos podeu baixar la primera part del seu llibre “Escola i Societat”:
I aquí podeu veure un resum de llibres i articles seus, alguns dels que podeu llegir o baixar complets:
Al Dr. Jaume Oliver el conec des de els primers anys 1960s, abans de que hagués desenvolupat el seu llarg i interessant currículum pedagògic i vital, pel que a l’entrevista s’imposa el tuteig informal.
Bon dia Jaume, que contestes, doncs, a la pregunta fonamental,
Hi ha lloc per a l’Esperança, avui en dia, a aquest món actual?
Bon dia, jo no puc contestar res més que sí a aquesta pregunta, i no sols hi ha lloc per a ella, sinó que és necessària i tots i totes no hem d’esperar que ens vengui ploguda del cel, sinó que hem de tenir una actitud molt activa per a guanyar-nos-la. Precisament el recent Papa difunt Francesc, cap de l’Església Catòlica va declarar el present any 2025 com l’any del Jubileu de l’Esperança, la qual cosa constitueix una avinentesa excepcional per a la reflexió i la conversió personal i comunitària de tots els catòlics de tot el món.
I per als no catòlics o no creients?
Es clar, l’Esperança és pot contemplar, i “serveix”, tant des d’una perspectiva religiosa com des d’una perspectiva laica. El filòsof Byung-Chul Han, en el seu llibre “L'esperit de l'Esperança. Contra la societat de la por”, absolutament recomanable, es mou a un nivell filosòfic i social, amb algunes referències a la dimensió religiosa. Per altra banda és cert que la virtut de l’esperança, tant des de una perspectiva religiosa com laica, no ha estat fins ara objecte d’especial atenció, d’estudi i de reivindicació com mereixia.
L’esperança “contra la societat de la por”, sembla que el contrari d’Esperança seria la resignació, l’abúlia per impotència, no?
Possiblement l’Esperança sigui la resposta positiva, la virtut, contra la desesperança, contra la desesperació i contra la societat de la por, totes tres que fan mal a qui les pateix sense esperança. Pens sincerament que la insistència en el terme esperança, a qualsevol nivell sol estar associada a una valoració poc satisfactòria, del moment present en què s’explicita aquesta insistència, perquè en general l’esperança conté sempre una referència al futur.
Es clar, l’Esperança fa referència al futur, no?
No únicament al futur. Sempre té una fonamentació històrica i és una construcció al llarg del temps. Deixant ben clar i explícit, però, que sense esperança no pot existir cap tipus de projecte en una vida humana, prescindint aquesta d’un element que li és constitutiu.
Quan de nins i joves rebíem formació religiosa a casa, a l’escola i a la parròquia, de l’esperança, sols ens deien que era una virtut teologal, juntament amb la fe i la caritat o l’amor. De la fe i l’amor ens ampliaven la formació: El Credo ens deia un centenar de coses en les que creiem; de l’amor ens deien que Deu és amor, que hem d’estimar Deu sobre totes les coses i als altres tant con a nosaltres mateixos, però de l’Esperança no hi havia ampliació conceptual. Ja ens has explicat algunes característiques de l’Esperança, però què és l’Esperança? Com definiries l’Esperança?
Per a definir l’Esperança me sembla molt adient aportar tres testimonis de gran valor contextual, dos d’ells com a teòlegs catòlics que fan referencia únicament a l’àmbit eclesial, i el tercer un clàssic de la filosofia existencialista contemporània que es refereix a l’àmbit filosòfic-antropològic.
El primer, el teòleg jesuïta Juan Antonio Estrada, escrivia dia 1.12.2024 (molt recentment) el següent: «¿Esperar sense esperança? A propòsit d'un papat «diferent» i la por en una Església polaritzada», atribuint les decepcions viscudes dins l’Església Catòlica els darrers anys a la por que té la Jerarquia a la desestabilització eclesial en el cas d’implementar reformes importants al si de l’Església.
El segon, el suïs Hans Küng, escrigué a Mantenir l’esperanza. Escrits per a la reforma de l´Església. (Trotta, 1993) el següent, deixant ben clara la seva opció de continuar mantenint l’esperança i treballant per la seva reforma des de dins: «Certament, a diferència del temps conciliar, ens castiga avui en plena cara, als teòlegs catòlics reformistes, de vegades de manera molt aguda, el vent de l'Església oficial. Però, això és motiu per abandonar el compromís per una veritable reforma de l'Església, per desistir de la feina per la renovació eclesial? Al contrari, és l'hora de mantenir l'esperança, l'esperança que pot i ha de seguir endavant la reforma de l'Església al cap i als membres»
El tercer testimoni, el filòsof alemany marxista, Ernst Bloch, autor de "El principi Esperanza" (1938-1947), en aquests brillants i estimuladors termes:
"L’esperança és una promesa que empeny cap a l’acció. L'esperança autèntica il·lumina el camí, dona força a la lluita i converteix allò impossible en possibilitat. Només el que espera activament fa que el món avanci. L'esperança és el motor de la història i la consciència anticipadora de la llibertat".
Idò si, ja tenim més característiques de l’Esperança, unes com a virtut teologal i d’altres com a virtut social...
No obstant això, la bibliografia sobre l’Esperança des de totes les perspectives possibles, ara, ja és inabastable i molt complexa. Per això em sembla necessària una aproximació al concepte des de diverses perspectives:
Primera, què en diu el Catecisme de l’Església Catòlica? 1817. L'esperança és la virtut teologal per la qual aspirem al Regne del cel. 1818 La virtut de l'esperança correspon a l'anhel de felicitat posat per Déu al cor de tota persona; l'esperança preserva l'egoisme i condueix a la felicitat de la caritat. 1819 L'esperança cristiana recull i perfecciona l'esperança del poble elegit que té l'origen i el model en l'esperança d'Abraham en les promeses de Déu. 1820 L'esperança cristiana es manifesta des del començament de la predicació de Jesús a la proclamació de les benaurances. 1821 Podem, per tant, esperar la glòria del cel promesa per Déu als qui l'estimen i fan la seva voluntat.
Segona: El metge-escriptor Pedro Laín Entralgo ofereix al nostre camí catequètic quasi una dotzena d’obres que inclouen en el títol el terme Esperança, entre les que excel·leix “L’espera i l´esperança. Història i teoria de l'esperar humà” i la defineix així: “L'esperançat és una persona que al llarg de la vida s'ha habituat a confiar en el bon èxit de la conquesta del futur”.
Tercera: Segons José Mª Mardones a “Esperança cristiana i utopies intrahistòriques” l’esperança cristiana té el seu horitzó en el futur.
Quarta: Segundo Galilea escriu a «Espiritualitat de l'Esperança» les paraules següents: «L'esperança no sorgeix de les anàlisis científiques o històriques -per molt fiables que siguin-, sinó de la fe. Per això l'esperança és inseparable de la fe i és de la mateixa naturalesa. La fe és la garantia del que esperem. Sense fe no hi pot haver esperança, ja que allò que s'esperava ha de ser primer acceptat per la fe. Què és, aleshores, el que la distingeix de la fe? L'esperança és la seguretat ferma d'assolir les promeses que coneixem per la fe.
Cinquena: A l’esmentat llibre de Byung-Chul Han, "L'esperit de l'esperança. Contra la societat de la por", podem llegir: "L'esperança més íntima neix de la desesperació més profunda. Com més profunda sigui la desesperació, més forta serà l'esperança”. "A diferència de l'optimisme, que no manca de res ni està camí de cap lloc, l'esperança suposa un moviment de cerca".
De totes les reflexions anteriors les que m’han impactat més han estat la dependència de l’Esperança de la Fe (sense fe no hi pot haver esperança); l’esperança com antídot de la societat de la por i que a l’esperança se l’ha de cercar de forma activa. Què diuen els Papes recents sobre l’Esperança?
El Papa Francesc publicava un interessant llibre de testimonis, "L'esperança no defrauda mai” (Ed. Mensajero, 2024), que, a partir de diversos rostres humans en situació de vulnerabilitat greu, esdevinguessin avenços de reflexió i experiència d'esperança. I a la seva autobiografia titulada “Esperança” (Pinguin Random House Grupo Editorial, 2024), i, concretament, a la Introducció, escriu:
“Tot neix per a florir”, i “l’esperança és la virtut del moviment i el motor del canvi”.
L’encíclica de Benet XVI, Spe salvi (2007), Salvats en l’Esperança, titula la darrera part “Llocs d’aprenentatge i d’exercici de l’Esperança” i esmenta, sobretot, la pregària, l’actuar i el sofrir. La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb el qui sofreix. Això és vàlid tant per a l’individu com per a la societat. Una societat que no aconsegueix acceptar els qui pateixen i no és capaç de contribuir mitjançant la compassió a fer que el patiment sigui compartit i suportat també interiorment, és una societat cruel i inhumana.
La immensa majoria, si no totes, de les reflexions fetes fins ara parlen de l’Esperança des de la perspectiva eclesial, però no com virtut social laica,...
Així és, aquestes reflexions, fins ara, s’han referit a la virtut de l’Esperança com a virtut teologal amb propostes d’actuacions que se’n puguin derivar. Però cal tenir present i reivindicar explícitament l’existència d’una virtut laica o cívica amb contingut moral, que, amb el mateix o altres noms però amb idèntic contingut i funció mobilitzadora, han estat identificades, descrites i analitzades per filòsofs, sociòlegs, polítics i reformadors socials des de les cultures clàssiques fins als nostres dies. El seu fonament és la dignitat de la persona humana, nascuda lliure i igual a tots els membres de l’espècie, subjecte d’uns deures i drets d’acord amb cada època històrica, i que, per les seves capacitats intel·lectives i socials, és capaç de crear cultures pròpies. Lògicament, els llocs d’aprenentatge i praxi d’aquesta virtut són les institucions pròpies d’una perspectiva cívica i laica: família, entitats polítiques d’organització social, institucions educatives i d’atenció social, literatura, tradicions, costums, mites i festivitats locals, institucions d’organització del treball, entrunyellat normatiu general, formes de relació amb altres grups humans, etc. Qualsevol membre d’una col·lectivitat humana, pel sol fet d’haver nascut al seu si, és subjecte d’aquesta virtut, diguem-ne de bona ciutadania. La virtut de l’Esperança, tant amb perspectiva de transcendència com laica, no sempre resulta còmoda per a les instàncies del poder, des del moment que qüestiona l’status quo polític, econòmic i social. Per això sovint és víctima de desprestigi o d’actuacions directament contràries, especialment informacions fake i tot tipus de manipulacions de fets, situacions o actuacions personals. Per això ha assolit una extrema importància en aquests moments la gestió dels mitjans de comunicació social, els tradicionals i els coneguts com a xarxes socials per la seva capacitat de crear estats d’opinió amarats d’incerteses i de por. Byung-Chul Han va sostenir a “La tonalitat del pensament” (Paidós, 2024): La por i el ressentiment empenyen les persones cap al populisme de dretes. Atenen l'egoisme i l'odi. Erosionen solidaritat, amistat, empatia. La por és un popular instrument de dominació. Converteix les persones en subjectes obedients i xantatgeables. On regna la por no hi ha llibertat. Miguel Ángel Guillón, a Religió Digital (15.3.2025) proposa com a única alternativa a la situació actual: “Reconstruir l'esperança: l'actitud humana responsable per avui dia. Entre totes les crisis que vivim cal destacar l'anomenada crisi de les utopies. El neoliberalisme s'ha imposat com l'única utopia possible”.
Què més podem dir que no hàgim dit de l’Esperança?
Podríem dir moltes més coses. La Bíblia, tant a l’Antic Testament com al Nou, ens aporta moltes reflexions i directrius sobre l’Esperança. L’Antic Testament explica la història del poble d’Israel que surt d’Egipte, on era esclavitzat, i camina a la recerca de la “terra promesa” i la llibertat. Jahvè, el seu Déu, ha establert una Aliança de salvació amb el poble jueu, fonament de tota esperança.
El Nou Testament conté, entre d’altres llibres, els quatre evangelis, cròniques de Jesús, fill del Pare; Pau, a les seves epístoles als gentils, explica l’inici d’un nou camí on eren convocats tots els pobles: el Cristianisme. Doncs bé, el fil bíblic conductor d’ambdós relats, Antic i Nou Testament, és un extraordinari missatge d’esperança. Com tots els llibres sagrats de les diferents tradicions religioses, la Bíblia ofereix missatges d’esperança molt potents per als nostres dies, alguns d’ells semblen adreçats especialment a nosaltres. Seria una llàstima, a l’hora de celebrar un Jubileu de l’Esperança, no tenir-los ben presents i deixar d’anar-hi a pouar aigua per a la set de la humanitat en el segle XXI.
Idò acabam com hem començat, amb reflexions sobre l’Esperança des de la perspectiva religiosa i, entre el principi i final, sols unes poques reflexions sobre l’esperança com virtut social,...
No. Si t’hi fixes bé totes les reflexions teològiques i filosòfiques sobre l’Esperança són aplicables, en el seu tot o part, per les persones agnòstiques, com, igualment, les socials són aplicables per part de totes les persones creients i practicants. No obstant això, farem un recull de noves reflexions, de la ma de Václav Havel en el seu llibre: "El pacificador. Pertubar la pau". (1990):
"L'esperança no és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com resulti".
"L’esperança és una dimensió de l’ànima, una orientació de l’esperit humà que ens impulsa a seguir endavant, fins i tot en els moments més foscos".
“L'esperança no depèn de les circumstàncies externes, sinó de la nostra capacitat interna per trobar significat i propòsit a la vida”.
"L'esperança ens convida a actuar amb valentia i a no rendir-nos mai. És la força que ens permet enfrontar els desafiaments amb determinació i fe en què les nostres accions poden marcar la diferència".
“L'esperança és un acte de fe a la vida ia la capacitat de l'ésser humà per superar qualsevol adversitat”.
Moltes gràcies, Dr. Jaume Oliver, i fins la propera.
Moltes gràcies, amic Toni Ramis, pel teu interès per aquesta temàtica.
Palma, 21 de maig de 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada