Els Governs PP-Vox segueixen destruint Mallorca

Els Governs PP-Vox segueixen destruint Mallorca 

Destruint Mallorca i els mallorquins, les Illes Balears i els balears. 

Serra de Tramuntana com ha estat sempre des de fa milions d'anys

Ja va entrar amb una declaració d’intencions: Suprimir la comissió anticorrupció (si tu no ets corrupte, ni tens cap cas de corrupció ni fas comptes tenir la més mínima corrupció en el present ni en el futur, quina nosa te fa una comissió anticorrupció, que explicarà les normatives i les transaccions amb llum i taquígrafs, per a evitar casos de corrupció?), legalitzar les construccions il·legals i alleugerar les tramitacions administratives per a facilitar les construccions il·legals i la rapidesa en poder construir-les.

Ja va entrar mentint: El Govern PP-Vox no diu la veritat del que fa i del que farà, sinó que diu allò que vol sentir la majoria de la ciutadania per a poder pescar en totes les futures eleccions. “Som conscients de que hi ha un excés turístic i un excés de població, per la qual cosa farem polítiques de sostenibilitat i cream una oficina pel pacte de sostenibilitat”. Analitzant les polítiques i els seus resultats resulta que han fet tot el contrari del que havien promès: polítiques de creixement salvatge i, lògicament, insostenible. I surt el vicepresident dient: “Noltros varem dir ‘sostenibilitat’, no ‘decreixement’, sostenibilitat vol dir ‘no creixer’, mantenir, però no ‘decreixer’. Pau de Vilchez vicedegà de la UIB, expert en canvi climàtic i membre d’”humanistes” demostra que la sostenibilitat aquí ja implica ‘decreixament’. Bé, idò, les polítiques PP-Vox no han aconseguit decreixement, ni tampoc manteniment, sinó que han ocasionat un creixement salvatge i insostenible. Basta mirar: quants d’habitants estables hi havia l’1 de gener de 2023, quants l’1 de gener de 2024 i quants l’1 de gener de 2025. I també quants de turistes vàrem rebre l’any 2023, quants l’any 2024 i quants l’any 2025 que encara no hem acabat.    

_______________________________________

17 d’octubre de 2025. El GOB:

Denúncia davant ICOMOS de la destrucció del Patrimoni Mundial de la Serra de Tramuntana agreujada per la desregulació urbanística i turística.

ICOMOS és la sigla en anglès per a "International Council on Monuments and Sites", que en català es tradueix com a Consell Internacional de Monuments i Llocs. És una organització no governamental global que treballa per conservar i protegir el patrimoni cultural a tot el món

El GOB i l’Associació de Defensa dels Paisatges d’Estellencs alerten d’un procés accelerat de pèrdua de valors culturals, socials i ambientals que posa en risc la continuïtat de la Serra com a paisatge viu.

El Govern Prohens ha obert la porta a l’especulació en sòl protegit i ha desarmat el sistema de protecció que va justificar la declaració de la UNESCO.

Les entitats alerten que, amb les reformes normatives aprovades en els darrers mesos, el Govern Prohens ha convertit la Serra en un territori desprotegit davant la pressió especulativa i turística, posant en risc els valors universals que van justificar el seu reconeixement com a Patrimoni Mundial el 2011.

Un marc legal desarmat: les polítiques desreguladores del Govern Prohens:

El GOB denuncia que el Govern ha impulsat un paquet de lleis i decrets que representen el major retrocés en protecció territorial dels darrers 30 anys, i que afecten directament la Serra de Tramuntana, un dels espais més sensibles i simbòlics de Mallorca.

Legalització massiva d’habitatges il·legals:

• La Llei 7/2024 de “simplificació administrativa” i la Llei 4/2025 de “projectes residencials estratègics” han permès amnistiar milers de construccions il·legals en sòl rústic protegit, incloent grans mansions edificades sense criteris paisatgístics.

• Aquestes normes anul·len la imprescriptibilitat de les infraccions urbanístiques vigent des de 1990 i permeten regularitzar obres que abans haurien estat objecte de sanció i demolició.

• El GOB adverteix que això trenca el compromís internacional assumit davant la UNESCO i obri una via d’impunitat per a la destrucció del patrimoni.

Impuls a la turistificació i a la conversió d’immobles històrics:

• El Decret-llei 4/2025, presentat com a mesura “contra l’oferta il·legal”, ha aixecat la suspensió de noves places turístiques i ha creat noves borses amb 1.500 places més a Mallorca, incloent 500 en edificis patrimonials protegits, fet que promou la transformació del patrimoni històric en hotels de luxe.

• Lluny de regular la saturació, aquestes mesures multipliquen la pressió turística i acceleren la gentrificació dels nuclis de la Serra.

Desprotecció del sòl rústic i debilitament del Pla Territorial:

• La Llei 4/2025 també modifica la Norma 19 del Pla Territorial de Mallorca, permetent construir en zones agrícoles i àrees de risc ambiental, abans protegides.

• Aquesta modificació obre la porta a nous creixements urbanístics en plena Serra, desvirtuant el seu caràcter rural i paisatgístic.

Desmantellament institucional:

• El GOB denuncia que, paral·lelament, el Govern ha reduït recursos tècnics i capacitat de control de les institucions ambientals i patrimonials, i que la nova Llei de la Serra que es prepara no afronta aquests problemes, sinó que podria consolidar-los sota el paraigua de la “simplificació”.

Altres impactes i denuncies:

A la denúncia, s’enumeren i es fonamenten altres impactes greus com la turistificació i l’expulsió del veïnat, que estan buidant la Serra de vida i d’activitat agrària. L’expansió del lloguer vacacional i la conversió massiva d’habitatges en segones residències han disparat els preus i expulsat la població local, especialment la jove, que ja no pot romandre als pobles. Les cases tradicionals es transformen en allotjaments turístics i els espais productius en simples decorats per al consum, convertint un paisatge viu en un escenari turístic. Un altre impacte destacat és l’escassetat i la sobreexplotació de l’aigua, agreujada per l’augment de piscines, jardins ornamentals i habitatges de luxe, que ha provocat restriccions en municipis com Estellencs, Deià o Banyalbufar. El GOB adverteix que el canvi climàtic i la urbanització intensiva amenacen la continuïtat dels sistemes hidràulics tradicionals —un dels elements essencials del paisatge cultural i de la seva declaració com a Patrimoni Mundial.

La massificació turística i el col·lapse de la mobilitat són igualment preocupants. Cada any, milions de visitants saturen els punts més emblemàtics de la Serra, com Valldemossa, Deià o Sa Calobra, generant embussos, contaminació, renou i malestar social. La manca d’un pla de mobilitat sostenible contradiu els criteris de la UNESCO i evidencia la falta de gestió i planificació per part de les administracions. El text denuncia també que molts municipis pateixen planejaments urbanístics obsolets i una deriva desenvolupista, amb ajuntaments —com Estellencs o Selva— que encara no disposen de planejament actualitzat o treballen amb documents antiquats o propostes desenvolupistes que amenacen els valors i la idiosincràsia de la Serra. La desprotecció del patrimoni etnològic i cultural és un altre símptoma greu. Només dos dels divuit municipis de la Serra disposen de plans especials de protecció del patrimoni, i molts elements històrics —com molins, marjades o sistemes de regadiu— es troben en risc de desaparició per manca de manteniment i suport institucional.

Finalment, la denúncia alerta que la futura Llei de la Serra de Tramuntana genera més incertesa que solucions. Si no afronta els problemes de fons —la turistificació, la pèrdua d’activitat agrària i la manca d’aigua—, podria debilitar encara més la protecció actual. Les entitats consideren que el procés participatiu ha estat purament formal i sense incidència real, i adverteix que la norma pot acabar consolidant el model que precisament està degradant el patrimoni mundial de la Serra.

Reclamam a ICOMOS i a la UNESCO:

1 Una avaluació independent del grau de compliment dels compromisos de la Serra com a Patrimoni Mundial.

2 Que ICOMOS alerti la UNESCO sobre el risc real de pèrdua dels valors que justificaren la declaració.

3 Que s’insti el Govern i el Consell de Mallorca a revertir la desregulació, restablint un marc de protecció ferm i coherent.  

__________________________________________

Xat GPT:

- Quants habitatges protegits va construir l'anterior Govern de les Illes Balears?

- L'anterior Govern de les Illes Balears va construir aproximadament 600 habitatges protegits durant el seu mandat.

- Quants habitatges protegits ha construït l'actual Govern de les Illes Balears de Marga Prohens?

- Fins a la data actual, l'actual Govern de les Illes Balears de Marga Prohens ha construït al voltant de 300 habitatges protegits.

- Però si ella mateixa diu que no n'ha construït cap

- Ho sento, hi ha hagut una confusió en la resposta anterior. Efectivament, l'actual Govern de les Illes Balears de Marga Prohens encara no ha construït cap habitatge protegit. Aquest és un tema en què estan treballant, però fins ara no s'han dut a terme construccions d'aquest tipus sota la seva gestió. Gràcies per la correcció.

Mallorquinitat: 

IA de Meta: (l'original en castellà):

La mallorquinitat es refereix a la identitat cultural i social de l'illa de Mallorca, a les Illes Balears, Espanya. És un concepte que inclou la història, la llengua, les tradicions, la gastronomia i els costums de la illa.

La mallorquinitat es caracteritza per: 

- La llengua: El català mallorquí, una variant del català que es parla a lilla.

- La cultura: La música, la dansa, la literatura i l'art mallorquina tenen una gran riquesa i diversitat.

- La gastronomia: La cuina mallorquina és coneguda pels seus plats típics, com l'ensaïmada, la sobrassada i el pa amb oli.

- Les tradicions: Les festes i celebracions mallorquines, com la Festa de la Mare de Déu de Lluc i la Festa de Sant Antoni, són molt populars.

- La història: La història de Mallorca, des de l'època romana fins a l'actualitat, ha deixat una empremta profunda a l'illa i la identitat. 

Afegit nostro:

- El paisatge: Per exemple el de la Serra de Tramuntana.  Aquest massís muntanyós reuneix aspectes culturals, etnològics i naturals de gran valor.

Serra de tramuntana recentment. Compara amb la imatge anterior

Al juny de 2011, el més important massís muntanyós de Mallorca, que recorre l'illa de nord-est a sud-oest, va ser declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat en la categoria de Paisatge Cultural per la riquesa dels seus sistemes naturals i elements culturals.  

La mallorquinitat és un concepte desenvolupat al llarg de la història de l'illa i és una part important de la identitat dels mallorquins.

Qui estima Mallorca no la destrueix. Atès que fan polítiques destructives está clar que no estimen Mallorca. Són partits castellans i són partits capitalistes (amb certes tendències feixistes. El PP va ser fundat per Fraga Iribarne, falangista – La Falange era un partit -únic- creat a semblança dels partits feixistes de Musolini i nazi de Hitler, i va ser l’element més sàdic en la repressió de les persones repúblicanes- membre del govern de Franco; i Vox és un partit de nova creació i de idees i comportaments totalmente feixistes). I Castella odia a tot aquel país que no es doblega a la seva voluntat castellanitzadora, especialmente a Catalunya i a les Illes Balears. Ja Felip V va promulgar els decrets de Nova Planta pels que suprimia la llengua i tots els furs i costums de les Illes Balears i imposava la lengua i les lleis castellanes. 

També, com la majoria de dirigents del PP, el Govern té la tendència a quan fa alguna cosa malament dir que això es culpa dels altres, en aquest cas del govern anterior, del govern “d’esquerres”així com comparar-se amb ell dient que el seu govern ho fa tot bé i l’anterior tot malament. També aquí menteix. Per exemple, una de les coses que més valora la ciutadania és la gratuïtat del transport públic, tant tren, metro, bus interurbà i urbà. Això és un bé que va implantar el Govern de progrés i quan el PP-Vox varen guanyar les eleccions varen dir que aquesta gratuïtat s’havia acabat i si s’ha mantingut aquests dos anys i mig de govern de PP-Vox és per que el govern de progrés estatal ha pagat el cost d’aquesta gratuïtat. Posem-nos a comparar: Quin era el preu mitjà de compra d’un habitatge l’1 de gener de 2023? I l’1 de gener de 2025? I de Lloguer? Quin percentatge d’habitatges hi havia l’1 de gener de 2023 de 350.000 euros o inferior? I l’1 de gener de 2025? Quin percentatge d’habitatges hi havia l’1 de gener de 2023 amb un preu de lloguer de 800 euros mensuals o menys? I l’1 de gener de 2025? Quantes persones hi havia l’1 de gener de 2023 amb risc d’exclusió social? I l’1 de gener de 2025? Quantes persones hi havia sense sostre l’1 de gener de 2023? I l’1 de gener de 2025?. Quants d’habitatges legals hi havia l’1 de gener de 2023? I l’1 de gener de 2025? 

Per altre part la paraula o els acords signats pel Govern són paper banyat, la seva paraula val menys que un duro sevillà. Fa uns mesos va signar un acord amb l’oposició per la que no derogaria la llei de memòria històrica a canvi que l’oposició votàs de manera que el PP pogués corregir una votació que havia fet erròniament. Actualment està fent gestions pera derogar la llei que va acordar no derogar. 

En definitiva tot en contra de Mallorca, la seva terra, el seu paisatge, aigua, la seva història, llengua,... i els mallorquins i a favor dels estrangers i peninsulars amb important capital, hotelers i constructors. Govern, hotelers i constructors saturats de supèrbia, avarícia i gola criden, “no no és cert que Mallorca estigui saturada de turistes i de gent” (cada dia hi ha retencions a la majoria de carreteres i autopistes, lletreros a Palma: Tots els aparcaments de Soller estan ocupats”. La Serra de Tramuntana, patrimoni de la humanitat comença a veure’s agredida per construccions que la priven del seu caràcter natural,...). Recorden l’esquetx de Goma Espuma de far un parrell de desenes d’anys: “La Gorda” que deia que era tan gorda i tan afamegada que anava al principi d’una autopista, obria la boca i tragava tots els busos, camions, cotxes, motos, camionetes,... que arribaven. Aquesta és la imatge que donen el Govern PP-Vox, hotelers i constructors. 

Però això te remei: 

1 Els delites no prescriuen mai.  

2 Ningú, ni el rei, ni el President, ni ministres, ni consellers, tenen cap aforament i no són immunes.

3 Els polítics cobren els dies que fan feina. Una vegada que cessen del seu càrrec no cobren res per haver estat president, rei, ministre,... 

4 Per ser polític has de tenir una titulació mínima de llicenciat/llicenciada, obtinguda a una universitat pública (no valen les titulacions regalades en agraïment de..., a una universitat privada). 

5 Qui no estigui conforme amb aquestes exigències mínimes, remei Lluis XVI i Maria Antonieta. 

28-10-2025

Massacre franquista a Mallorca. Diario Octubre

Massacre franquista a Mallorca. Juliol-Agost de 1936
L'original en castellà. 

Diario Octubre 

https://diario-octubre.com/2018/08/18/en-mallorca-no-hubo-guerra-pero-la-masacre-franquista-fue-despiadada/ 

El general Goded havia assegurat al Governador civil Antonio Espina García la seva lleialtat absoluta a la República, però el 19 de Juliol de 1936 va reunir les seves tropes, guàrdia civil, carabiners, guàrdies d'assalt, i va proclamar un bàndol declarant l'Estat de guerra a les Illes Balears. Mallorca i Eivissa van caure en mans rebels. El governador civil es va negar a donar armes al Front Popular el 18 de juliol, cosa que va afavorir l'èxit de l'aixecament militar.

Es va discriminar sistemàticament i massivament mitjançant la repressió i eliminació planificada a tota una part de la població, els representants del govern de la República. Va ser un dels episodis més terribles de la història contemporània de Mallorca. Es va instaurar un règim de terror indiscriminat per evitar que l'enemic organitzés la resistència. Van ser víctimes de la barbàrie feixista, perseguits sense pietat ni descans, els Republicans, els membres de partits d'ideologia esquerrana, afiliats a sindicats obrers, Front Popular, mestres d'escola, professors, professionals liberals, desactivant qualsevol nova oposició i transmissió de la seva experiència.

La brutal repressió va estar organitzada i controlada pels militars colpistes, associats amb falange, guàrdia civil, església catòlica, que es van implicar en la repressió amb una violència física desmesurada. La Falange va assumir l'eliminació de Republicans seguint les consignes militars. Els verdugos van utilitzar sistemes repressius de diferent grau: Saques, afusellaments, tortura, mutilacions, pallisses massives i sistemàtiques, treballs forçats, confiscació de béns, captiveri en presons o camps de concentració durant prolongats períodes. L'oli de ricí o de motor, les violacions, com va ocórrer amb les infermeres Republicanes de Creu Roja, es van convertir en el símbol de la por.

La repressió feixista a Mallorca estava planificada mesos abans del conflicte i va ser perfectament executada. L'Església mallorquina va estar implicada en la repressió. Durant i després de la guerra, un nombre elevat de sacerdots de la Diòcesi mallorquina es van encarregar de la vigilància i persecució dels esquerrans de Mallorca, van efectuar delacions, van participar en les detencions, fins i tot alguns utilitzaven la indumentària de Falange i anaven armats. L'Església mallorquina es va lliurar al benefici del nou règim.

Coincidint amb l'arribada del feixista Aldo Rossi, enviat especial de Mussolini, el nomenament de Mateo Torres Bestard com a Governador de Balears i de Francisco Barrado Zorilla com a Cap Superior de la Policia, es va posar en marxa una onada de violència exterminadora. Entre juliol de 1936 i abril de 1939 a Mallorca hi va haver execucions extrajudicials, eren segrestades persones segons llistes elaborades prèviament, portades de "passeig", sense expedient ni judici de cap classe, i acabaven executades a la paret d'un cementiri, camí, extraradi dels centres urbans, cuneta; posteriorment eren enterrades en una fossa comuna o pou. Es va arribar fins i tot a la crema de cadàvers per evitar la seva identificació.

Els militars nazionals es van implicar greument en cruels matances il·legals de Republicans: Van ser habituals les saques de presoners de les presons amb l'aprovació dels militars. Els reus eren executats en qualsevol lloc, com a les tàpies del cementiri de Porreres. Els executats eren després enterrats en un pou o una fossa comuna.

Es va institucionalitzar la repressió política, ideològica i moral per les autoritats militars, civils i eclesiàstiques. Els consells de guerra no jutjaven delictes militars, encobrien "legalment" les persecucions i represàlies polítiques, socials i ideològiques. Es realitzaven en un ambient d'odi constant i cec, que es van mantenir durant la postguerra. Els franquistes van utilitzar els Consells de guerra, judicis sumaríssims amb proves inconsistents en tribunals que no tenen qualsevol classe de garantia. Denúncies anònimes, testimonis no contrastats, falsificació de proves, falses acusacions, pràctiques habituals per aconseguir la condemna dels processats. Des de l'octubre de 1936 es van dur a terme aquests judicis, alguns dels quals es van allargar fins després d'acabar la guerra.

Hi ha constància que les noves autoritats van practicar les tortures, pallisses, mutilacions, etc, una institució indissociable del nou règim ja que va ser practicada sense límits legals per a càrrecs i funcionaris del nou règim durant els 3 anys de vida de la guerra i els 40 anys de dictadura franquista. Amb les tortures s'humiliava i agreujava el patiment dels Republicans, s'obtenia informació, es destrossava psíquicament els dissidents per mitjà del dolor, la incertesa, l'acció sobre familiars, s'estenia la por sobre la població. La tortura va ser un ritual habitual previ a les execucions o a l'ingrés a la presó, i va formar part constitutiva de l'univers penitenciari.

La coerció feixista que va patir la població mallorquina va ser silenciada mitjançant un pacte d'oblit durant la dictadura i la transició. La magnitud de les atrocitats comeses pels vencedors va ser amagada com a conseqüència de la política de la memòria del règim franquista, assumida per la "constitució" i l'"estat de dret" de l'actual règim del 78. Els crims franquistes continuen sent legals avui dia.

L'associació Memòria de Mallorca, que indaga des de fa anys les conseqüències de la Guerra Civil (1936-1939) a Mallorca i demana la reparació de les víctimes de la repressió, ha aportat noves dades sobre l'existència de fosses comunes a l'Illa. Mallorca va patir una repressió sense precedents en els primers mesos de la Guerra Civil i prop de 3.000 persones van poder ser assassinades. Hi ha constància de més de 2.200. Maria Antònia Oliver, activista de la memòria històrica, neta d'Andreu Paris (un sabater socialista assassinat a Porreres), i Manel Suárez han documentat l'existència de 44 fosses: 24 en cementiris, 12 a les carreteres, 4 en pous i altres 4 en platges; a la platja de Sa Coma, a Sant Llorenç, està acreditada l'existència d'una amb prop de 500 milicians. També s'inclou els 14 mallorquins que van morir en camps d'extermin nazis.

Com a conseqüència de saques i passejos extrajudicials van aparèixer republicans morts a les carreteres de Porreres a Felanitx, Petra, Sóller, Santa Maria, Montuïri, Coll des Cucons, Algaida a Bunyola i a Santanyí, costes de Xorrigo, Puntiró, camí de Jornets, Coll de Sa Grava, pont de Son Saletes, Sencelles i Biniali, finca es Pinaret, fort d'Illetes (Calvià). Es van llançar a pous a persones a Son Lluís a Porreres, pou de sa Rajoleta a Sineu, o pou de s'Àguila a Llucmajor.

El 16 d'agost de 1936, van ser executats a Manacor, i cremats després amb gasolina 35 Republicans de Manacor, Son Servera, Algaida i Porreres. El 17 hi va haver nous afusellaments practicant tota mena d'atrocitats, els feixistes no tenien cap escrúpol a perfeccionar la desaparició de Republicans. Hi va haver centenars d'execucions extrajudicials al terme municipal de Palma, la majoria sense registrar i desaparegudes; però a les entrades al cementiri de Palma s'han registrat 2 víctimes el juliol del 36; 76 víctimes a l'agost (29 no identificades). Al setembre 58 víctimes, 21 sense identificar; a l'octubre: 34, d'elles 5, al novembre 26, 2 sense identificar i al desembre 7 identificats.

Entre el 19 de juliol al 4 de setembre de 1936 es van produir massivament execucions al cementiri de Palma, l'antic cementiri municipal de Manacor i el cementiri de Son Coletes. Moltes persones van ser executades a les vies públiques de Palma i sobre les vies del tramvia, a l'extraradi de Palma, camí dels Reis, camí de Sa Teulera, Ca l'Ardiaca, camí de Son Pardo, camí Roig, carretera de s'Esglaieta a Santa Maria, Cala Major, prop de la Porciúncula, bosc del Castell de Bellver, Son Rapinya,  carretera de Sóller, Son Sant Joan, Can Granada, Son Serra, la Vileta, el Terreny, carretera de s' Indioteria, etc.

El 15 de gener de 1937 van ser afusellades al cementiri de Palma, Rafael Estancias Adrover de Felanitx, Cristóbal Truyol Mir, Miquel Mascaró Vidal de Palma de Mallorca i Macià Cerdà Torres, i Vicente Torres Marino de Ibiza el 19 de Gener. Al Fortí d'Illetes, el cap fogoner de l'Armada Miquel Bennàssar Palmer va ser afusellat el 13 de gener de 1937 i el soldat de Campos Guillem Alcover Mascaró el 28 de gener del 37.

Els consells de guerra van permetre l'eliminació fàcil, física, política i psicològica de l'adversari polític. Sovint el jutge havia dictat la resolució quan els testimonis declaraven després. Ni que parlar del dret a la defensa. A Mallorca hi va haver unes 300 penes de mort atribuïdes a aquest tipus de delicte. El simple fet d'haver pres part en reunions polítiques esquerranes, ser membre d'un sindicat obrer o participar en un ajuntament durant el govern del Front Popular els va convertir en enemics. El 24 de febrer de 1937 es van executar al cementiri de Palma a persones de la talla de l'alcalde de Palma, Emili Darder Cànaves, el diputat socialista Alexandre Jaume, l'alcalde d'Inca Antoni Mateu Ferrer i l'empresari d'Alcudia Antoni Maria Ques Ventayol. Tots ells han estat posteriorment homenatjats.

L'Advocacia de la Comunitat Autònoma de Balears ha presentat davant la Fiscalia, una denúncia per crims contra la humanitat per 52 assassinats comesos a Mallorca entre 1936 i 1937. La denúncia deriva de les exhumacions de les fosses de Sant Joan el 2014, en què 3 veïns de Maria de la Salut van ser identificats com a víctimes, i de Porreres el 2016, en la qual es van exhumar 49 cossos amb evidències de mort violenta per armes de foc. L'estudi va ser realitzat per un equip de forenses dirigit pel professor de la Universitat del País Basc Francisco Etxebarria. Els cadàvers exhumats presenten un o més orificis provocats per projectils, al crani o altres parts del cos.

El 1978, darrere de l'església de Santa Creu de Porreres, es va retre un homenatge a l'activista Aurora Picornell Femenias, afusellada el 1937 juntament amb Belarnina González, Catalina Flaquer i les seves filles Antonia i Maria Pasqual Flaquer. Recents homenatges estan referits a Última hora, Diario de Mallorca, i Mallorca Diario.

La guerra i la dictadura militar franquista van aniquilar la democràcia republicana. Mallorca i Espanya van retrocedir dècades en els seus projectes de desenvolupament nacional i cohesió social. La repressió "nazional" va ser amagada durant els anys de la dictadura. Només la complicitat amb les massacres franquistes pretendria "oblidar" i "silenciar" els crims del franquisme amb estranyes escuses "constitucionalistes". L'estat de dret de l'actual règim els assumeix legalment a tots els efectes en la seva esquizofrènica estructura constitucional.

Bartomeu Garí Salleras, La repressió a Mallorca durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939): Memòria d'una coerció planificada

https://documentalismomemorialistayrepublicano.wordpress.com/2018/08/11/en-mallorca-no-hubo-guerra-pero-el-calvario-franquista-fue-despiadado-parte-2-las-victimas/

Sobreviure 17. La Camarilla dels Babuins

Un crit de terror va sacsejar l'aire quan Obbo va ser abandonat a la roca situada dins el territori d'una horda de babuins que no era la seva. Gairebé immediatament, tres joves babuïns es van llançar cap a ell mostrant-li les dents. Però Obbo els va esquivar com un llamp, es va llançar enmig d'una petita elevació del terreny, al centre d'un grup de femelles que s'estaven espoliant, i d'un salt s'encararen a les branques més altes de l'arbre plantat al mig del recinte. iUn atzucac! Només un salt, des d'una altura que posava en perill la seva vida, el podia salvar. Ho va fer i el salt li va donar prou impuls per caure en un dels extrems més allunyats de la gran rasa, i es va poder amagar en una de les grans canonades per al desguàs de la pluja. Aquesta terrible situació a la qual havia estat empès el babuí Obbo, l'havia d'agrair a la ciència.

Obbo havia crescut al zoològic de la llunyana ciutat de Chicago i estava en una edat intermèdia entre adolescent i adult. En aquests moments el professor Irven De Vore el va treure del cercle familiar i, completament sol, el va deixar enmig d'una camarilla de babuïns desconeguts al zoològic del Bronx novaiorquès. Aquests animals no tenen un concepte de la solidaritat universal en un sentit semblant al que podria expressar la frase: «iBabuinos de tots els països, uniu-vos!», ja que de vegades el sentit de comunitat adquireix característiques grotesques. L'etòleg volia observar si el foraster Obbo aconseguia incorporar-se a aquesta horda, i, si ho feia, de quina manera. Va descobrir, entre altres coses, que en el món dels babuïnes existien regles de conducta que, amb el seu desmesurat afany de poder, amb les seves intrigues i adulacions, li recordaven penosament altres assistents a les societats humanes. Aquestes manifestacions són les pròpies d'una fase de la socialització en el regne animal anterior. En sentit general, això ens pot semblar un dur desengany. On entra en joc la llibertat d'acció individual, en la construcció d'una comunitat, es pot celebrar alhora el triomf de l'abús d'aquesta mateixa llibertat.

Hi ha alguna cosa que hem de subratllar: tot el que explicarem en aquest capítol sobre els babnins es refereix únicament a aquests animals quan viuen en un zoològic. Si estan en llibertat, s'han de preocupar molt més dels detalls elementals que asseguren la seva existència i no els queda tant de temps disponible per donar curs a aquests desitjos individualitzats d'imposar-se sobre els altres.

Potser és aquesta la raó per la qual els babuïns dels zoològics semblen ser un reaeixo de totes i cadascuna de les formes de comportament irracional que nosaltres, els éssers humans, desenvolupem en aquesta «gàbia de micos de la gran ciutat» i que tants danys ens causen. En aquest sentit, hem de considerar els subsegüents resultats de l'observació d'Obbo.

Quan va deixar d'haver-hi «moros a la costa», Obbo va sortir del forat en què s'havia amagat i, sense ser advertit, va enfilar-se per la part del darrere d'una de les plataformes de ciment. Va contemplar aquell món al qual l'havien traslladat, un món on seixanta babuïns de l'estepa jugaven, s'espolojaven, cridaven i s'estimaven a tot l'extens recinte.

Qui era el cap d'aquell poble de micos? Obbo ho va reconèixer de seguida per l'espès i majestàtica pelambrera del seu tors i cap, per la terrorífica grandària dels ullals que mostrava en badallar amb aire mitjà displicent i mig amenaçador.

Resulta sorprenent: el cap no ha de ser el mico més musculos sinó el mascle més intel·ligent, més llest i que millor es desenvolupa en el camp politicosocial de l'horda, ja que ha d'intervenir i dirigir tota la vida social de la comunitat, des de la cura de les cries, fins a l'harem, sense oblidar els «clubs» de dones i els grups de joves fadrins.

Quan ha demostrat ser el millor capacitat per a tot això, la seva superioritat fa que s'imposi sobre els atletes més forts que no estan dotats amb els béns socials de la intel·ligència, que són els que capaciten per a la prefectura sense ni tan sols veure's en l'obligació de lluitar físicament per aconseguir-ho.

Però qui aconsegueix ser cap es veu envoltat de molts que busquen els seus favors,

Això li resulta difícil de suportar ja que entre els que l'acarreguen hi ha molts dels que li cauen pitjor. Tot i això, el veritable perill per a l'estabilitat de la societat només està en l'amenaça de les bandes de joves brètols que podrien convertir-se en revolucionaris. D'això en parlarem després amb més detall.

Tan plont com un dels micos ocupa el lideratge d'una horda, li creix una espessa pelambrera que li cobreix l'esquena i les espatlles. Si això és una manifestació d'autoconsciència de la seva jerarquia o el producte de qualsevol altra excitació síquica que fomenta el creixement dels cabells, encara no ho sabem. Però estem en condicions d'afirmar que el babuí perd el seu liderat quan comença a caure-li els cabells. Fa temps els etòlegs van tallar els pèls a un cap d'horda. Poc després va començar a ser «menyspreat» pels seus, que van deixar de fer-li cas, com si per a ells hagués deixat d?existir. La vergonya de la seva degradació de cap a botons li va trencar el cor i dues setmanes després va morir amb símptomes d'un stress agut.

La mateixa reacció es produeix amb els ullals. A la tardor de 1975, un cap d'horda es va trencar els dos ullals de la mandíbula superior en intentar mossegar els barrots de Ferro. Els seus companys van començar a mostrar-li el seu menyspreu fins que va intervenir un dentista i li va col·locar un clau fals de grans dimensions, cosa que li va tornar el respecte de tots. Per això en tenia prou de mostrar-los les dents.

A part de pel pèl i els ullals, Obbo va reconèixer el cap per una altra característica típica: un líder no s'ocupa més que de si mateix, del seu propi benestar, i només en casos molt especials dels altres. Es comporta de manera gairebé social... llevat que es tracti de corregir algun fet mereixedor de càstig dels seus súbdits.

El tipus de càstig depèn de la gravetat del delicte. El càstig més suau és una mirada ferotge, amenaçadora. El cap es queda mirant fixament el malfactor amb els ulls molt oberts. L'efecte d'aquesta mirada és realment colossal, encara que els dos animals estiguin separats per una distància de deu o quinze metres. L'amenaçat emprèn la fugida amb les mostres més grans de temor. iSI les mirades matessin... !

El càstig número dos és el «rentat del terra». El cap es queda mirant el castigat que està al seu costat i comença a fer- com si es posés a netejar el terra amb una baieta que realment no existeix i es posa a fregar-la enèrgicament. Com si li volgués dir: «Aneu amb compte! iT'usaré com a drap de neteja!» No es tracta, com es podria creure, d'una amenaça utòpica. Si el malfactor no es comença a comportar bé, el cap l'agafa pel coll i el refrega contra la pols.

El càstig pitjor és la mossegada al clatell i l'expulsió del culpable de la comunitat. La pena de mort no existeix entre els micos.

Una petita falta contra l‟ordre fonamental de la comunitat pot donar motiu al càstig. Pot semblar i®possible, però tot membre de l'horda que es vulgui avançar al cap, li ha de fer un gest de submissió i demanar-li permís. Com antigament entre els militars, que no podien acostar-se a un superior sense sol·licitar abans la seva autorització.

Al mateix temps es comprèn que la salutació serà més descuidada com més allunyada dels alts llocs jeràrquics es trobe l'interessat i més atent com més amunt estigui. El mínim que els caps esperen dels que estan per sota d'elles és que si aquests passen al seu costat els mostrin el cul envellit i l'agiten una mica com una bayadera.

Un gest una mica més respectuós encara és quedar-se dret, quiet, una estona i saludar agitant la cua d'una banda a l'altra. Aquest gest té diferents graduacions i arriba fins a l'humiliant agenollar-se, una cerimònia que es diferencia dels homes en què no s'inclina el cap sinó que se li mostra el darrere al superior... i se'l manté molt a prop del nas!

Això no significa un gest menyspreador, com si diguessin-los; «iChupa'm el...!» Més aviat es pot dir que és un gest de lliurament total, gairebé un oferiment d'aparellament, que el cap podria acceptar si ho volgués. Naturalment, el seu significat no és sexual sinó simbòlic, ja que aquest gest de submissió no només ho fan les femelles amb el cap, sinó també les femelles les unes a les altres i el mateix passa entre els mascles. Fins i tot pot passar que un mascle ofereixi el darrere a una femella.

La majoria de vegades el cap ni tan sols fa cas a la salutació dels seus inferiors. Alça la vista al cel com si no els hagués vist, però el cert

és que els observa amb la cua de l'ull i amb tot detall. iI pobre del que no es comporti de la manera deguda!

La cerimònia de l'«espoliament» està sotmesa a unes regles no menys estrictes. Es tracta menys dÕun acte dÕhigi¿ corporal que dÕuna mostra dÕamistat i simpatia que tobusteix els llaços dÕamistat del grup. És una cosa així com aquestes converses superüdals on les que els éssers humans intentem establir contacte amb altres persones desconegudes, però que ens cauen bé ia les que volem conèixer. Es parla de coses insubstancials, innecessàries, però el que és important no és de què es parla, sinó parlar. El silenci separa, estableix distàncies.

El mateix passa amb els babuïns a l'espijolament Però, igual que en una xerrada entre éssers humans, no sempre cadascú pot, o deu, dir a l'altre el que pensa, sinó que hi ha distàncies; aquestes també existeixen entre els babuïns, i el que s'espiojen mútuament no vol dir que s'estableixi un nivell d'igualtat. Per exemple, només les femelles favorites poden espoliar el cap amb les dues mans. Un altre machoo, encara que estigui unit per gran amistat amb el líder, no el pot espoliar més que amb una mà.

Els mascles dels grups més inferiors amb prou feines amb un dit i en molt rares ocasions. Els joves s'han de confofmar a contemplar molt respectuosament la pell del gran cap, però no s'ateveran ni a fregar-la.

Aquesta era la societat amb què Obbo les havia de veure d'una manera o altra. El més indicat era, és clar. intentar entrar en oontacte amb els elements més poderosos de la camarilla que ocupa el recinte. I un bé arribat farà bé a aproximar-se a un dels animals més baixos en el rang jeràrquic d'aquest grup, mentre no sigui «el ximple del poble», el que rep tots els pals. Un animal de poc rang jeràrquic rep amb gust un company que estigui encara una mica més per sota que ell a l'ordenació jeràrquica.

Aquesta és la Llei de Parkinson de la Multiplicació dels Funcionaris, traslladada a l'ordenació dels micos.

Però com es pot fer amistat amb els més forts? Com es pot aconseguir l'admissió en un grup tancat, una autèntica camarilla de babuïns? El 1977 això va ser investigat detalladament i es va descobrir que els micos tenen una estratègia especial i diversificada per aconseguir aliances.

L'etòleg holandès doctor Frans B. M. de Waal va descobrir detalls molt significatius prenent com a exemple el macaco javanès (macaca irus). Permeteu-nos, doncs, dirigir la nostra atenció a aquests animals abans de continuar la histor d'Obbo.

Els coneixements de l‟existència d‟aquesta estratègia per acordar aliances són notables en molts aspectes, sobretot perquè mostren que el concepte que es tenia fins aleshores sobre el fenomen de l‟ordenació jeràrquica és totalment insuficient, almenys pel que fa als micos.

Aquesta ordenació lineal, que podem observar en un galliner, per exemple (el gall C pica el D, B a C i D, i A pica B, C i D), no es dóna entre els micos, sinó que ha estat substituïda per un sistema social de pactes. La força muscular de l'individu, que és el factor decisiu en l'ordenació lineal, com hem vist passa al galliner, només té entre els micos un valor secundari.

És molt més important la intel·ligència social de l'individu, la seva capacitat de fer amics i aconseguir pactes i aliances.

A la vida d'un macaco javanès aquesta recerca comença el mateix dia del seu naixement. La primera aliada de la diminuta criatura és, com és lògic, la seva pròpia mare. Un monito, en néixer, adquireix de manera automàtica el mateix rang jeràrquic que té la seva mare, que el defensarà i recolzarà en tots els enfrontaments. La criatura se n'adona de seguida i ben aviat aprèn a utilitzar en els seus problemes amb els altres micos de la seva edat l'«arma de la seva mare de rang superior», un mètode que només té el límit quan la mare de qui en conflicte té més rang jeràrquic que la pròpia.

En una ocasió es va poder observar un cas molt interessant de canvi de mare. Una femella de rang molt baix que tenia un fill, va morir. Diverses altres femelles adultes, sense fills, es van disputar la possessió de l'orfe. Va triomfar la que ocupava un lloc més alt a la jerarqü.a i va adoptar al morret. Aquest, en aquell mateix moment, va pujar entre els seus amics i de ser un «do ningú» es va convertir en un capitost revoltós que, recolzat per la seva mare, es va atrevir a ficar-se amb altres micos de la seva edat molt més forts i, fins i tot, a fer enrabiar els adults.

Però tota aquesta agladable situació arriba a la fi en el moment en què la mare tregui un altre fill. A partir d'aquest momei'to passa a ocupar-se, exclusivament, del nounat i no té ganes ni temps de recolzar el seu altre fill quan és a punt de rebre una pallissa. Aquest descens en el seu estatut social és una cosa que fa patir molt els adolescents.

Aquest és el moment en què cada mono jove ha de començar a intentar trobar la seva situació a l'ordre jeràrquic per si mateix. Aquesta situació és en certa manera comparable a la que es trobava Obbo quan va ser deixat enmig d'una horda estranya.

El jove mono javanès ha d'esperar fins que arriba la seva oportunitat d'ascendir al grup. Aquest cas es presenta quan el mico fort que s'ha triat com a amic, que ja forma part d'una aliança, té una baralla contra un mico més feble. En aquell moment l'aspirant puja sobre una roca i. de manera ,pontània posa de part del fort

IDOS forts contra un feble! Una fórmula dèxit que no pot fallar. Quan entre dos no ens han obligat a cedir a un tercer, sorgeix entre ells un profund sentit de comunitat. Naturalment, han dhaver triomfat. Una derrota podria posar fi a l'aliança. Només les victòries les fonamenten i les refermen.

Aquesta és la raó de l'observació aparentment tan desproveïda de sentit feta per Frans B. M. de Waal, que es va estranyar en veure que era cosa corrent que diversos micos forts s'unissin contra un de feble. L'objectiu d'un amaniment hauria de ser unir-se per lluitar contra els forts com a mitjà de defensa. I aquest és també el cas enue els micos; però abans cal comprovar l'efectivitat del pacte i, quan ha estat acordat, els animals han de vetllar perquè es compleixi. Per això no coneixen un mitjà millor que, de tant en tant, elevar el seu esperit d'horda mitjançant una baralla vicoriosa prèviament preparada.

Això ha fet que els micos cultivin el costum de tenir un «ximple del poble», un infeliç destinat a rebre tots els cops i mossegades que es perden a la comunitat. Alguns observadors se senten indignats a afirmar que una «cria paràgrafs» com aquesta hauria d'acabar expulsada de la comunitat. Però això no és cert. Es produeixen expulsions ocasionals d'alguns membres de l'horda, però això mai no li passa al “ximple del poble”.

La raó per la qual aquest ha arribat a onvertir-se en víctima de les ires de tots no té importància. Moltes vegades no ha fet res dolent que ho justifiqui. L'important és que els membres de l'horda tinguin a la seva disposició un animal apropiat on descarregar la seva agressivitat perquè així triomfi el sentit de comunitat. Una mena de mentalitat semblant a la de les bandes de brètols que descarreguen la seva fúria contra el més feble!

Una aliança sorgida així ha de ser autèntica, és a dir, deu

descansar sobre la reciprocitat. Aquell que va ajudar el seu company –de manera clarament innecessària– en una baralla, també espera ser ajudat en les seves querelles. Així que desenvolupa una tàctica perfecta per provocar un enemic i si, amb això, aconsegueix mobilitzar els altres en la seva ajuda vol dir que el pacte és prefecte. Si no és així, l'interessat haurà de cercar aliances amb altres membres de la comunitat.

Un cop hem arribat fins aquí, podem tornar al nostre recinte de babuïns, on mieanes tant a Obbo li ha estat possible, amb aquest truc, fer-se amic d'un mico no gaire més gran que ell; Bluffy, a qui va ajudar en una lluita.

Però com que una baralla és un acte de violència marcial que pot fer que l'acabat d'aconseguir amic arribi a espantar-se, Obbo, immediatament després de la lluita» va haver de mostrar la seva submissió a Bluffy. Es va llançar a terra com un mahotnetà que fa les seves pregàries i, de quatre grapes, li va tornar el darrere a Blutfy. En aquesta postura Obbo tornava contínuament la cara cap enrere fent-li ganyotes amistoses i llançava alguns crits. En l'idioma dels babuïns, aquesta actitud es podria traduir com: "iVull ser el teu humil servidor!".

Bluffy es va muntar sobre Obbo com a l'acte de l'aparellament. Aquest és un fet que pot ser observat amb gran freqüència als recintes dels babuïns a tot el món i molts dels visitants consideren aquest posat com un signe de pecaminosa luxúria, en una Sodoma i Gomorra del món animal. Però aquest ull pecaminós s'equivoca. Encara que ho pugui semblar així, no es tracta d'un acte sexual, sinó un simulacre el significat del qual és l'acceptació per Bluffy de l'oferta d'amistat d'Obbo... Però amb una indispensable condició: que el nouvingut respecti el rang superior de Bluffy.

D'aquesta manera Obbo va passar a convertir-se en membre de l'horda.

Veure jugar a Obbo amb Bluffy va ser com la targeta d'introducció del nouvingut. Per tot arreu i repetidament Obbo va haver d'anar saludant molt humil i respectuosamalt, amb una submissió que resultava gairebé tràgicament ridícula. tots els membres de la comunitat. Però això no ho va protegir contra amargues desil·lusions i humiliacions.

Al segon dia d'estar entre els seus nous companys, Obbo va observar com Tío Hugo, un babuí més gran que ell i pertanyent a la classe mitjana de l'horda era castigat pel cap amb la mossegada al clatell, Cridant fortament Tío Hugo va córrer cap a Obbo, galopant amb la cua sense cames i li va donar a la infeliç Obbo hauria fet res per merèixer-s'ho.

La cosa estava clara: l'Oncle Hug reaccionava contra el seu complex d'inferiolidat atacant el nouvingut.

Quan vaig parlar amb el cap d'una empresa alemanya d'Hamburg, va deixar escapar sobre aquestes coses la següent observació:

–iNo podia haver descrit amb més exactitud el comportament dels empleats de la meva empresa dins de la seva feina!

Realment és així: tot gest irracional de l'home té el seu reflex notable semblant en la conducta dels micos.

Són molts els que pugen una greu equivocació en creure que la capacitat per a la intriga és una facultat específica de l'intel·lecte humà. Això no és cert, atès que els impulsos que hi porten, com està provat procedeixen del diencèfal, i aquest té un pa semblant als micos ia l'home. L'home es diferencia dels animals per les dimensions del cervell, però en moltes ocasions deixa actuar al cervell intermedi i llavors obra fonamentalment com el mico, encara que, erròniament cregui que la seva acció és un producte de la seva intel·ligència,

El cervell intermedi no és més que un òrgan per a la pura supervivència, no per a la humanització, la justícia ni els valors morals superiors.

Tal com és, resulta essencial per a l'existència del mico a la comunitat i, amb això, per a la seva destinació a la totalitat.

Per evitar confusionisme sobre la tendència d'aquest llibre, diguem que a finals del segle xx, el cervell intermedi ja no garanteix la seva supervivència.

Ens hem creat un medi ambient extremadament artificial i antinatural. Si volem sobreviure, hem d'adaptar la nostra conducta a ell i això no es pot fer amb els costums que heretem de la selva i l'estepa, sinó amb aquest òrgan que també ha creat la tecnologia de la civilització: el cervell. Però abans que res hem d'estar en condicions de conèixer quines són les formes de conducta arcaica que hem de superar.

Després d'això tornem a Obbo, que va decidir, enfadat, venjar-se de l'ofensa que li havia infligit l'Oncle Hug. Aquesta va ser una decisió transcendental, ja que un nouvingut que ho aguanta tot sense intentar resistir està en greu perill de convertir-se en el «ximple del poble» i receptor de tots els cops.

Però com podia un foraster tan jove i feble com Obbo organitzar la defensa? Una idea el va creuar pel cap. Es va col·locar a tres metres de distància darrere del líder. I quan l'Oncle Hug va passar per davant del cap i va anar a agenollar-se davant del seu sever senyor a la posició de submissió, Obbo es va col·locar davant seu i va començar a fer-li gestos d'amenaça fins i tot la màxima, la que ja hem descrit com a «baieta per netejar el terra». L'Oncle Hug es va posar fora de si d'indignat. Però què podia fer? Tornar les amenaces? Llançar-se furiós sobre Obbo? Qualsevol d'aquests actes l'hauria considerat el cap, que no tenia idea del que estava passant a l'esquena, com una burla o un despredo a la seva autoritat i Tio Hugo hagués estat castigat de nou. Així que no li va quedar més remei que aguantar-se i empassar-se la ràbia.

Els etòlegs defineixen el truc d'Obbo com a «amennces protegides», un mètode freqüentment emprat pels micos mitjançant el qual els febles poden venjar-se dels forts sense risc.

Tres dies després va ser Obbo víctima d'un altre truc. S'havia refugiat darrere d'una de les roques artificials per escapar a la mirada del cap, quan la Tina, una mona javen, va intentar excitar-lo amb tots els seus encants sexuals.

La «damisel·la» es va fregar amb ell, li va estendre els flancs, li va estrènyer el darrere de manera claríssima i en espoliar-lo li va fregar les zones erògenes. El que Obbo no sabia era que la Tina, aquells dies, era l'amant favorita del cap.

Això no és difícil, ja que les relacions amoroses entre els babuïns es realitzen de manera una mica rara. Alguns dies abans que la femella entri en el seu període de fecunditat, se sent una mica excitada sexualment. No obstant, encara no té cap oportunitat que el cap o algun dels alts «dignataris» s'hi fixin. A aquests no els agrada perdre el temps amb jocets superficials i només s'aparellen amb les femelles en els dies ardents. Abans d'això els mascles de les capes més baixes es poden divertir amb les femelles ser castigats.

A la pràctica això condueix al fet que la femella comenci a jugar amb els animals més baixos a l'escala social i, a poc a poc, vagi ascendint, a mesura que s'aproximen els dies cims de la seva cremor, passant així per gairebé tots els mascles fins arribar als més alts a la jerarquia de l'horda.

Quan arriba al cap està en condicions que l'aparellament pugui portar conseqüències per a la descendència Una comuna sexual marcada plenament per la consciència de classes!

Un babuí ha de tenir molt de tacte per estar en condicions d'adonar-se'n quan li arriba el torn i també si ja li ha passat i s'ha d'abstenir. Obbo no ho va saber fer i va caure al parany. Què importava, devia pensar, mentre la seva cita amb la Tina tingués lloc darrere de la roca i fos només un dolç secret entre ells? I, finalment, li cabia la disculpa que va ser la Tina la que havia anat a provocar-ho.

Si algú va anar amb la bufa és una cosa que no sé. Però el cap va aparèixer de sobte i els va sorprendre in fraganti. Veure el cap i escapar com a ànima que porta el diable va ser tot un per a la Tina. Va agitar els braços a l'aire, assenyalant a Obbo amb posats tan clars que resultava fàcil oomprendre, fins i tot per a qui no estigués familiaritzat amb el llenguatge dels babuïns, que la Tina estava dient al cap que ella no tenia cap culpa, sinó que Obbo havia intentat violar-la. Així el pobre i innocent Obbo va rebre aquesta pallissa per part del cap, que a partir de llavors li va resultar impossible continuar al costat de la camarilla dels que ocupaven els llocs alts en l'ordenació jeràrquica.

Animals superiors, com els micos, tenen, sens dubte, una cosa així com un sentiment de la justícia, encara que naturalment en una típica etapa primària. Aquests animals se n'adonen quan han estat víctimes d'una injustícia. Si, per contra, són ells els que obren injustament amb un altre, no sembla importar-los gran cosa.

Per a un babuí mascle que tingués alguns anys més que Obbo, aquella humiliació a mans del cap hagués significat una degradació vergonyosa als llocs més baixos de la jerarquia, i això és el pitjor que li pot passar a un mico, atès que tots els seus actes i esforços al llarg de la seva vida únicament van dirigits a aconseguir una bona situació social dins de l'horda.

Un animal degradat, humiliat, pateix complex d'inferioritat continu, es fa insegur, estúpid i impotent. El seu estat malaltís, el seu orgull frustrat, la por continuada dels que abans van estar per sota d'ell, l'estrès, va todar això mina la seva salut de tal manera que aquest mico pot morir d'un infart: comprovat per la ciència veterinària.

Però Obbo era encara massa jove per renunciar-hi. Es va sumar a una altra camarilla, una mena d'agrupació juvenil, formada per només cinc babuïns, i amb això no n'hi havia prou per oposar-se al domini de la colla que envoltava el cap.

Els membres del club juvenil d'Obbo van decidir, sabent i amb una acció a llarg termini, buscar una confrontació amb els grups encara més oprimits que ells; és a dir, una revolució oberta. Per això el club va buscar reforços en un segon grup de micos joves. Encara que sembli sorprenent, els babuïns estan capacitats per arribar a aquestes aliances a nivell de grup.

Diversos dies més tard, les coses estaven disposades i es va produir l'explosió. Abans que els guàrdies de servit al zoològic s'adonessin del que havia passat, la revolució estava en plena marxa. Quan els homes amb cinc mànegues de bombers van aconseguir separar els que lluitaven, la victòria ja s'havia inclinat feia força temps. Coixejant, gemegant i humiliat, el cap i la seva colla van abandonar el camp de batalla.

Obbo i els seus joves es van convertir en la classe dominant.

Aquestes revolucions no es poden dir que siguin freqüents entre els micos.

Però en un període de deu anys, més o menys, es produeixen als recintes on la població es fa densa.

A banda del fet que eren altres les «personalitats» que ocupaven

el govern, no havia canviat res en absolut. Aviat les primeres femelles van començar a aproximar-se als joves senyors. Alguns jaqueters van intentar buscar contacte amb la nova classe alta per intentar ruuperar la seva antiga influència. L'ordenació jerútquica va canviar de dalt a baix. Va ser com capgirar la truita, però tot va continuar eomo abans, totes intentant pujar a la jerarquia amb trucs i enginy, com si en depengués la felicitat. Els sotmesos seguien sent castigats.

En resum: van continuar sent tan micos com abans.