La Renaixença a Catalunya i Mallorca

La Renaixença és un moviment cultural i literari del català del segle XIX (1833-1892). El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència).

Els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Herder al romanticisme alemany. 

La Renaixença es consolida al voltant d'una burgesia culta que troba al romanticisme un interès pel seu passat. Es reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'Edat Mitjana. En el transcurs del moviment que coneixem com a Renaixença, poc s'utilitza aquest terme davant de Renaixement, per referir-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. La primera vegada que hi ha constància de l'ús del terme és quan Pere de Rosselló fa un discurs com a secretari dels Jocs Florals del 1869. El 1871, es va fundar la revista quinzenal La Renaixença, però als seus articles se segueix utilitzant la paraula Renaixement per referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.

La Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli (abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins de la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. Així, la Renaixença s'identifica clarament amb l'adreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la llengua.

Context Històric:

L'absolutisme tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d'Isabel II. Els conflictes se succeeixen durant tot el segle XIX. Les tres guerres carlines, els fets del 1835 amb la primera crema massiva de convents i la insurrecció de la Ciutat Comtal cap a Espartero el 1843, la Jamància, són els episodis més tràgics. Va ser el preludi del nacionalisme que es va fer visible a la fi del segle xix.[3]Es va desenvolupar en un període marcat per grans transformacions.

L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua utilitzada barreja cultismes i neologismes amb paraules de la cultura popular. La Renaixença s'identifica amb l'adreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la llengua. El programa de la Renaixença pretén sobretot la identificació plena entre llengua i pàtria. Perquè la burgesia s'acabi conscienciant, el moviment reivindica aquests punts:

- El descobriment i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral.

- La creació de la literatura catalana (en qualsevol gènere) conduïda per una llengua normativitzada.

- La creació d'institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents (Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona...).

Dos poetes són els que marquen l’inici i el programa del renaixement: BONAVENTURA CARLES ARIBAU i JOAQUIM RUBIÓ I ORS. La publicació de l'Oda a la pàtria d'ARIBAU, el 1833, estableix i popularitza l'enllaç simbòlic entre llengua i pàtria. Redactat per ARIBAU i destinat a Gaspar de Remisa —el seu patró—, l'obra evoca de manera nostàlgica la pàtria quan tots dos són a Madrid. L'ús del català reafirma l'enllaç en aquell exili. De febrer de 1839 a novembre de 1840, RUBIÓ I ORS va publicar dinou poemes al Diari de Barcelona, que es van reunir en una recopilació de poemes (Lo Gayté del Llobregat) el 1841. El pròleg és considerat una fita de la Renaixença i fins i tot el manifest entre la resta de compatricis i el desig de contagiar aquest sentiment. RUBIÓ I ORS en aquest pròleg també reivindica la necessitat de restablir els Jocs Florals i el Consistori del Gay Saber per reconquerir la importància literària que havia ostentat la llengua catalana.

Els autors principals són:

Poesia:

BONAVENTURA CARLOS ARIBAU
MANUEL MILÀ I FONTANALS
JOAQUIM RUBIÓ ORS
JACINT VERDAGUER I SANTALÓ, pare de la poesia i la llengua catalana moderna.

Teatre:

VICTOR BALAGUER
FREDERIC SOLER
ÀNGEL GUIMERÀ I JORGE, dramaturg que va donar una dimensió universal al teatre català.

Narrativa: 

ANTONI DE BOFARULL 
NARCÍS OLLER I MORAGAS, novel·lista de la Catalunya sorgida de la revolució industrial.  

La Renaixença a Mallorca 

La Renaixença a Mallorca, com a la resta de països de llengua i cultura catalana, és el moviment sociocultural que a la segona meitat del segle XIX es proposa la recuperació literària de la llengua catalana i que, en conseqüència, portarà a plantejar la plena dignificació de la llengua i cultura pròpia com a passos imprescindibles de la recuperació nacional de les Illes Balears, Comunitat Valenciana i Catalunya. 

Mallorca davant la Renaixença:

Articles principals: JOAQUIM MARIA BOVER DE ROSSELLÓ, JOAN JOSEP AMENGUAL I REUS, i TOMÀS AGUILÓ I CORTÈS

A mitjan segle xix la societat mallorquina estava en ple procés de canvi econòmic i cultural, si bé aquest canvi estava hegemonitzat per un bloc social divers on els terratinents, l'aristocràcia i els grans comerciants eren els sectors més influents i marcaven la seva empremta conservadora. La Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País havia estat una bona mostra del reformisme cultural borbònic i, aleshores, un conjunt d'intel·lectuals i erudits havien desplegat la seva activitat (JAUME PUJOL, PERE ANDREU, MIQUEL MORAGUES, ANTONI FURIÓ i encara català), JOAQUIM MARIA BOVER, entre d'altres possibilitats. JOAN JOSEP AMENGUAL I REUS, per contra, des de posicions liberals havia fet ús del català a la polèmica política, escrit poesies, format un diccionari i publicat una Gramàtica de la llengua mallorquina (1835). Tot i que AMENGUAL encara era fora de ser un renaixentista, tampoc no participava del projecte castellanitzador i elitista que va representar la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País.

Però la cultura de Mallorca, i la vida oficial, a mitjans del segle XIX estava fortament castellanitzada. Les elites intel·lectuals no s'havien plantejat que l'idioma del poble pogués ser útil per a la creació literària. Tot i això, cal assenyalar l'existència d'autors com TOMÀS AGUILÓ I CORTÈS, autor de la Rondaia de rondaies (1815) i de les Fàbules en vers mallorquí (1846) a més d'un entremès en vers Més perd l'avariciós que l'abundant (1851).

TOMÀS AGUILO I FORTEZA (Palma, 1812-1884) és considerat com un dels iniciadors de la Renaixença literària mallorquina. El 1832 va publicar el seu primer poema, l'oda “A la conquesta de Mallorca”. Va entrar en contacte amb els corrents romàntics més conservadors que s'imposaven a tot Europa (CHATEAUBRIAND, MANZONI, WALTER SCOTT…). Col·laborador de JOSEP Mª QUADRADO, TOMÀS AGUILÓ va ser amic de RUBIÓ I ORS, que el va animar a escriure en català. AGUILÓ dedica a RUBIÓ un llarg estudi, publicat a L'estrella balear (1841). És important el llibre Poesies fantàstiques en mallorquí (1852), de clar ressò romàntic d'inspiració germànica en la seva grandiositat i misteri. Altres poemes, no tan ambiciosos però de to més popular, mostren un sentit interessant de l'humor i utilitzen un llenguatge viu i expressiu. Des del punt de vista lingüístic, com indica LLOMPART, AGUILÓ representa una opció popular i alhora elegant, lluny de l'adherència medievalitzant, cosa que demostra que a Mallorca la llengua s'havia conservat més pura, més expressiva que al continent, i, per tant, els escriptors mallorquins es trobaven amb un instrument més eficaç que els catalans. 

JERONI ROSSELLÓ, nascut a Palma el 1827, també va ser deixeble de RUBIÓ I ORS. La seva formació catalanista no va començar fins al 1843, quan va iniciar els estudis d'advocat a la Universitat de Barcelona. Va compaginar la tasca de misser amb l'erudició i la poesia. Molt amic de VÍCTOR BALAGUER, va ser durant anys la figura més representativa del partit sagastí a Mallorca. És el prototip de renaixentista romàntic. A diferència de TOMÀS AGUILÓ, ROSSELLÓ va optar pel llenguatge cultista i arcaic, exageradament medievalitzant i distant del llenguatge popular. Va col·laborar a les revistes de Mallorca i al Calendari Català i Lo Gay Saber de Barcelona, sobretot amb versions de poetes estrangers. El 1859, ROSSELLÓ va iniciar la publicació de les obres de RAMON LLULL. 

MARIANO AGUILÓ I FUSTER, cosí de TOMÀS AGUILÓ I FORTEZA, la seva trajectòria biogràfica ve caracteritzada per una gran passió per la llengua catalana. També va estudiar dret a Barcelona i va ser amic de Pau Piferrer I RUBIÓ I ORS. Va recollir cançons tradicionals i paraules dels Països Catalans per dur a terme el diccionari de la llengua. De la seva tasca va resultar el Romancero popular de la terra catalana, el Cançoner de les obretes en la nostra llengua materna més divulgades. El 1860 va editar Catàleg d'obres en llengua catalana impreses des del 1474 fins al 1760. El 1925 es van publicar les seves Poesies Completes. Una mica seguint TOMÀS AGUILÓ la seva poesia té un to popular, manifest en els temes, el lèxic i l'estil. Un altre tret que defineix la poesia i la manera de pensar de MARIANO AGUILÓ és el patriotisme. Era conscient de la necessitat de restaurar la llengua del poble als nivells més elevats de la cultura. La poesia de MARIÀ AGUILÓ es dirigeix al poble i alguna de les seves poesies -com S'estrella de s'auba- s'han convertit en poesies populars. 

JOSEP LLUÍS PONS GALLARZA, nascut a Sant Andreu del Palomar (Barcelona) el 1823, va ser professor de l'Institut Balear de Palma, ciutat on va morir el 1894. Va tenir una important influència sobre la generació jove. Segons JOSEP MARIA LLOMPART, des del punt de vista literari és la figura més sòlida i perdurable del romanticisme insular. La seva poesia conté els elements definitoris de la poesia mallorquina posterior: elegància, classicisme, serenitat, contenció del sentiment, interpretació simbòlica del paisatge, gust per la forma perfecta i llenguatge depurat. Cal esmentar poemes com Els tarongers de Sóller o L'olivera mallorquina, poemes que no han envellit malgrat el temps.  

El romanticisme mallorquí va ser, generalment, de caràcter conservador i historicista. D'acord amb el lema dels Jocs Florals Pàtria, Fe, Amor, aquests eren els temes que més tractaven els poetes romàntics mallorquins. El que més va freqüentar va ser el tema patriòtic. Però potser amb excepció de PONS I GALLARZA la solemnitat erudita dels romàntics mallorquins menors sona a buida. Més viu és el romanç sobre tradicions o faules populars. De vegades, el patriotisme romàntic pren la forma de la contemplació admirativa del paisatge. La poesia religiosa és inferior en qualitat i no supera la categoria de poesia devota. L'amor va ser el tema més escassament tractat i amb més cautela. Dins aquestes temàtiques van fer poesia un conjunt de poetes que van escriure entre 1859 (any de la restauració dels Jocs Florals) i 1875 (any de la publicació del Pi de Formentor. A més de PEDRO D'ALCÁNTARA PEÑA, que és un escriptor que defuig el floralisme romàntic, es poden esmentar a MIQUEL TARONGÍ i RAMON PICÓ I CAMPAMAR.  

Viquipedia

L'escola mallorquina

La Renaixença a Mallorca no va participar de les mateixes circumstàncies històriques i socials que al Principat. A Mallorca, com a València, va faltar una burgesia sorgida de la revolució industrial que impulsés el moviment de recuperació polític, cultural.

La primera referència al terme d'”Escola Mallorquina” o “Balear” va aparèixer el 1873 a la “Revista Balear” (1872-74), dirigida per JOSEP LLUÍS PONS I GALLARZA home clau de la Renaixença mallorquina que va desenvolupar tot un programa d'actuació cultural.

Per als primers teoritzadors de l'Escola, PONS I GALLARZA i, després, el seu deixeble MIQUEL DELS SANTS OLIVER, aquella arrencava el 1840, any en què J.M. OUADRADO havia revalorat històricament el passat local. La denominació d'”Escola Mallorquina ha abraçat la producció literària, i ocasionalment cultural, a Mallorca fins a l'any 1951: Aquests més de cent anys d'història literària els podríem dividir en els períodes següents

Els precedents: 1840-1873. Aquests van ser anys en què el terme va tenir un essencialment cultural, amb una concepció historicista regionalista del fet diferenciador i la utilització gairebé exclusiva de la llengua castellana.

Les formulacions teòriques, 1873-1903. Després de les formulacions teòriques de PONS I GALLARZA i fins a l'any 1936, el concepte de “Escola Mallorquina” va ser utilitzat en dos sentits diferents, com una aportació cultural global de Mallorca dins la cultura catalana i com una tendència poètica mallorquina. Durant aquest període, la majoria d'autors van escriure alternant l'ús del castellà i el català. MARIANO AGUILÓ va ser l'únic que ho va fer exclusivament en català. Els conceptes de llengua i nacionalitat no estaven prou aclarits. El 1903 va aparèixer un llibre de M. DELS SANTS OLIVER. La literatura a Mallorca (1840-1903), bàsic per entendre la Renaixença mallorquina. Aquesta primera generació de l'Escola va ser formada per poetes com MIQUEL COSTA I LLOBERA, JOAN ALCOVER, MARIA ANTÒNIA SALVÀ, MIQUEL FERRÂ i LLORENÇ RIBER. Tots eren conservadors i defensors d'una personalitat mallorquina que, si bé ja era nacionalista, es va mantenir desvinculada dels moviments progressistes del Principat. Va ser una ideologia basada en la tradició rural, la religiositat i un possibilisme nacionalista. GABRIEL ALOMAR va ser l’únic escriptor illenc amb idees liberals que va connectar obertament amb el catalanisme.

La consolidació, 1903-1921. Etapa on es va aconseguir la plena acceptació del terme "Escola Mallorquina" com a distintiu d'una manifestació poètica realitzada per poetes mallorquins en català. Tots els autors esmentats en el període anterior hi van participar més o menys intensament juntament amb la denominada segona generació: MIQUEL FORTEZA (1888-1969), GUILLEM COLOM (1890-1979) i JOAN PONS i MARQUÈS (1894-1971).

Tres diferencies entre Mallorca i Catalunya: 1921-1936. En aquest període van aparèixer dues revistes, “Almanac de les Lletres” (1921-1936) i “La nostra Terra” (1928-1936). En totes dues va col·laborar la majoria d'autors fins ara ment; Tot i això, les dues publicacions van posar de manifest una tendència a defensar una personalitat mallorquina diferent de la catalana.

La nova generació 1936-1950. Al voltant de la guerra civil espanyola es va començar a configurar una nova generació, la tercera. Al costat de poetes com MIQUEL DOLÇ (1912) i MARIAN VILLANGÓMEZ (1913), que es van mostrar fidels als cànons de l'Escolaa va fer la seva irrupció BARTOMEU ROSSELLÓ-PÓRCEL, que va realitzar els primers assaigs de renovació de la poesia illenca, els quals es veren truncats per la seva mort prematura.

A partir del 1950, amb l'aparició de l'antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) del valencià MANUEL SANCHIS GUARNER, l'ortodòxia estètica de l'Escola es va fragmentar. S'iniciava una nova etapa de la poesia mallorquina.

L'estètica literària de l'Escola Mallorquina es basava en la contenció i l'equilibri d'arrel clàssica, en un rigor exigent per la forma i en una temàtica normalment limitada al cant del paisatge i la natura. Els models d'escriptors forans que van seguir més de prop van ser CARDUCCI I LEOPARDI, que també hi van influir alguns modernistes. Ara bé, en el cas dels mallorquins, els aspectes dissolvents de l'estètica dels italians havia passat pel sedàs del pensament cristià de la majoria dels illencs. L'humanisme clàssic i el marc paisatgístic mediterrani que sura a la majoria d'obres dels autors mallorquins els van connectar amb l'estètica noucentista.

Autors:

Les dues figures claus d’aquesta època són MIQUEL COSTA I LLOBERA i JOAN ALCOVER, ambdós naixeren a Mallorca (Pollença i Palma respectivament) l’any 1854. Farem un escrit específic per a cada un d’ells. 

Altres autors:

MIGUEL DELS SANTS OLIVER (Campanet, 1864 - Barcelona, 1920). Periodista, assagista, poeta i narrador. El 1916 va publicar el seu volum Poesies, on, segons Folguera, “juga amb els versos i li agrada evocar la vella Mallorca dels palaus senyorials". 

MARIA ANTÒNIA SALVÀ (la ciutat de Mallorca, 1869 - Llucmajor, 1958), poetessa i traductora. Concentrà la seva poesia en el paisatge, al qual dona un marcat to elegíac. Els poemes més importants són recollits a Poesies (1910), Espigues en flor (1926) i El retorn (1934).

GABRIEL ALOMAR (la ciutat de Mallorca, 1873 – El Caire, 1941). Poeta i prosista. Va ser un dels pocs intel·lectuals illencs amb idees liberals. La seva obra més destacable és La columna de foc (1911), amb què va seguir l'estètica parnasiana i la influència de CARDUCCI I D'ANNUNZIO.

LLORENÇ RIBER (Campanet, 1882-1958). Poeta, narrador i humanista. Es va revelar com un bon coneixedor dels clàssics. Segons Fuster, "l'economia horaciana de COSTA es converteix en incontinència virolada a mossèn RIBER". Les seves obres poètiques més destacables són Sol ixent (1912), Les corones (1917) i A Sol alt (1931 ). 

MIQUEL FERRÀ (la ciutat de Mallorca, 1885-1947). Poeta, crític, periodista i traductor. És autor d'una breu obra poètica recollida a mig camí (1926), caracteritzada per la idealització de les terres mallorquines i per l'intimisme.

Solc. Edicions 62. Barcelona