Per a no perdre el fil de la història
Per Soledad Antelo
11 abril 2010
(rebut, per correu electrònic, de Montserrat Ponsa)
(rebut, per correu electrònic, de Montserrat Ponsa)
(traduït del castellà, pel diccionari multilingüe de Google)
Una periodista boliviana, de qui el nom no puc recordar, apareixia fa vuit anys en diferents mitjans de comunicació. De manera oficiosa, acompanyava al llavors ambaixador veneçolà a Bolívia. Moltes hores abans del cop d'Estat en la pàtria del “Libertador”, ambdós propiciaven una estranya escena que, a posteriori, tindria explicació: l'ambaixador anunciava i renunciava. Anunciava el "cansament" dels seus connacionals amb la "dictadura" i presentava renúncia al càrrec, per no representar més al “tirà Chávez”.
Prèviament, durant mesos i mesos, les nostres ments i cors havien estat degudament predisposats per una implacable prèdica sobre el president electe democràticament d'aquell país. Chávez cantaire que desentona; Chávez bufó; Chávez irreverent; Chávez tirà; Chávez populista, Chávez lliurat a Cuba; Chávez macaco... un enfilall inacabable de epítets que sortien a tall de notícies.
La visió que teníem del president veneçolà es reduïa al d'un exòtic Milicià, per tant, mancat d'idees; cantant quan no devia, que parlava de més i malament. És clar, les seves frases, sempre tretes de context i presentades de manera capciosa, el mostraven com a un d'aquests singulars personatges que van servir d'inspiració per “Jo el suprem” i altres expressions del realisme màgic de la nostra literatura.
I aquell abril del 2002 va despertar amb notícia en un titular, semblant al suggerit pel renunciant ambaixador: "Veneçuela s’ha cançat de Chávez". L’han fet fora. El poble ha celebrat la seva sortida. S’han alliberat del tirà. Adéu a un dictador.
L'OEA es va enredar en el seu propi discurs; cert que era elegit pel vot popular, però, però i però. Des d'Espanya, el mesurat d'Aznar llançava al món una declaració conjunta amb els Estats Units, reconeixent al nou règim que, for export, no era un típic cop militar. Per res. Fins i tot el nou president presentava l'impecable currículum vitae d'home serè i pròsper, màxim dirigent de Fedecámaras, l'entitat que agrupa l'empresa privada veneçolana.
Un petit detall no encaixava. La renúncia del president Hugo Chávez no apareixia per enlloc. Ningú l'havia escoltat, això enterbolia un escenari nou suposadament acordat entre les parts. És més, poc se sabia del seu destí. El més estrany estava en els mitjans de comunicació locals. Generalment estridents a l'hora de polvoritzar el mandatari deposat, aquesta vegada només passaven Tom i Jerry per distracció dels televidents.
Un sentinella de presó, admirador agraït de Chávez, va aconseguir fer arribar a algun mitjà una noteta escrita en un paper qualsevol, de puny i lletra del presoner, en què textualment deia: "Al poble veneçolà ... (i a qui pugui interessar). Jo, Hugo Chávez Frías, veneçolà, president de la República Bolivariana de Veneçuela, declaro: No he renunciat al poder legítim que el poble em va donar. ¡¡Per sempre!! Hugo Chávez F."
Va ser suficient. Immediatament el poble estava reunit als voltants del Palau de Miraflores. Arribaven en llargues columnes, despenjant-se dels barris pobres i perifèrics; ningú organitzava res, ja que tots els mitjans estaven silenciats. Simplement, de boca en boca, la consigna va passar i va calar; aviat va ser una multitud que envoltava l’autoproclamat president Pedro Carmona. Endins, el whisky confonia el sentits i el que eren vives al legítim president s'interpretava com la festa del poble per la caiguda del "tirà".
Molts van despertar de la borratxera com d'un malson. Chávez havia estat alliberat, va tornar triomfant a Palau, va reprendre el poder i tot va tornar al seu curs normal. Els grans mitjans varen balbucejar alguna cosa així com "contraatac de Chávez" i després es van donar el sant silenci. Que se sàpiga, mai es va castigar els culpables, com a mínim, als veritables, als ideòlegs, començant pels de Washington. Ni als que, per omissió, van mirar a una altra banda quan es violava la democràcia en un país llatinoamericà.
La història va servir per a uns i per altres. Per als qui, quan amb alguna variable es va intentar una aventura semblant a Bolívia, van assumir fèrria defensa del govern d'Evo Morales i del procés de canvi que, democràtica i lliurement, havia escollit el poble bolivià.
Per als altres, també. Aprendre dels errors i assajar el xou a Hondures. Simulant indignació, Estats Units va acabar per donar-li tot l'oxigen que els colpistes requerien. I tot i la també formidable mobilització popular, el president Zelaya va ser castigat per la seva insolència antiimperialista i no va tornar mai més a exercir el seu càrrec.
Caram! Dic jo. Molt poble, el del “Libertador” Simón Bolívar!
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada