Diari d'una Miliciana. 16 d'Agost a 4 de Setembre de1936

Fotografia presa al pati de l'escola graduada de Portocristo. D'esquerra a dreta: L'autora del diari (nom desconegut), Teresa Bellera, Daria Buixadé, Mercedes Buixadé i i Maria Garcia Sanchis (la única un poc major). Al fons dos milicians que també foren assassinats. La consigna dels sublevats era no fer prisoners al front, sinó matar-los a tots/es. 

Diari d'una Miliciana

(Traducció catalana. L'original és en castellà)

El passat divendres dia 28 de setembre (2018) es va retre homenatge al cementiri de Son Coletes (Manacor) a les cinc milicianes destinades a infermeria de l’expedició del capità Bayo al Port de Manacor.

Una d’elles, la única de qui es desconeix nom i identitat familiar, per que no es cita a ella mateixa en el seu diari, va escriure un diari que comença el 16 d’agost de 1936 i acaba el 4 de setembre del mateix any, gairebé 15 dies. Dia 5 de setembre, després de ser vexades i escarnides, foren afusellades per ordre d’Arconovaldo Bonacorsi (“El Conde Rosi”) tot i la intersecció del religiós teatí Julià Adrover que sempre acompanyava al sanguinari italià i a qui feia de traductor. Josep Massot i Muntaner en el seu llibre “El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936”. Edicions abadia de Montserrat. Barcelona 1987, en un dels seus apèndix, reprodueix aquest diari:

16 d'agost de 1936.- A les 6 de la tarda sortim a bord del Ciutat de Tarragona amb rumb a Maó, 30 milicianes i 400 milicians a fi de prendre part en les operacions contra els feixistes. Un cop al vaixell se'ns va fer un comiat per més afectuós i entusiàstic, i entre els crits de la República, la Revolució i les milícies antifeixistes, vam sortir de Barcelona a les 6 de la tarda del dia 16 d'agost. El viatge va ser regular, ja que la mar estava una mica picada. Gairebé tots es van marejar, ia la nit no vam provar cap mos. Arribem a Maó a les 8 del matí i es van donar ordres de no desembarcar; vam estar fins a les 10 del matí, quan ens van donar xocolata, un pa i un got d'aigua. Tots els milicians vam demanar anar a terra amb idea de poder menjar calent i doncs estàvem gairebé malalts de no tenir res calent al cos. Per fi aconseguim, a les 12.30 saltar a terra i allà els militars no revoltats es van encarregar d'allotjar-nos, a les diferents cases de Maó. Vam estar al casino de suboficials, on vam aprofitar per escriure als familiars. Després vam ser destinades a dinar a l'Hotel Bustamante, Teresa, Tere, Mª. García, els dos germans (sic) de Sabadell i jo. Teresa, Tere i jo, som les tres inseparables i sempre anem juntes. Maria Teresa és la Cap del Grup. Abans de dinar ens vàrem netejar una mica, després vam menjar i ens van donar de menjar entremesos, tomàquet, olives, tàperes i sardines, després, sopa, almondiguillas, lluç i carn amb tomàquet, postres de meló i peres; després vam anar a fer cafè al casino de Suboficials. Després amb dos sergents de milícies vam ser portats a l'hospital. Vam estar veient el poble comprant algunes coses i vam prendre cervesa ia les 10 vam sortir novament al “Ciutat de Tarragona”

Dia 18.- Cala Arrizada.- Arribem a l'illa on estan acampades diverses centúries de milicians. Entrem en aigües a les 8.07 del matí sense desembarcar fins que d'altres vaixells ancorats a aquesta illa es doni l'ordre. A les 12 vam desembarcar en barcasses carboneres per anar fins a l'illa, on ens esperaven ja altres milicians, que ens van manifestar que les coses no estaven gens bé, atès que havent pres alguns punts novament van ser perduts doncs els van acorralar, i van haver de llençar-se al mar morint alguns ofegats. Vam arribar amb tanta oportunitat, que no hi havia res de menjar. Gràcies a un noi que ens va proporcionar una mica de carn i meló. Vam anar a buscar melons, però tots els sembrats estaven destruïts. Per fi a les 7 de la tarda vam dinar xoriço i pa i vam anar a dormir, millor dit ens vam posar a dormir, ja que tots ho vam fer a terra, cobrint-nos amb sacs i tenint per coixí les motxilles. Vam passar una nit de força fred, a més que hi havia força bestioles i vespes, picant-me a mi una d'elles que em va fer força malament.

Dia 19.- Ens aixequem a les 5.30 del matí i després d'esmorzar afortunadament! ous passats per aigua, ens vam anar les dues Tereses i jo a banyar-nos a una de les moltes cales que hi ha aquí, que són cales immillorables, molt netes i gairebé sense perill, doncs són molt poc espesses, i vam estar prop d'una hora nedant. Després vam anar a requisar cases, abandonades pels habitants d'aquesta illa que estan en estat llastimós. Totes les robes per terra, cadires trencades, llits i tot el que hi havia. Recollim força coses, especialment comestibles i tomàquets, pebrots i cebes. Vam fer un menjar estupenda per al que és la guerra. Sopa de brou de xai, xai i xai una altra vegada amb tomàquets i pebrots, amanida i fills de moro. Quan estàvem començant a recollir la taula van venir avions enemics i van llençar quatre bombes contra els vaixells que havia ancorats a alta mar fent-los desaparèixer d'aquest campament. Esperem vinguin 16 avions, doncs si estem copats, què passaria? El dia va ser de tranquil·litat sense que hi hagi res important a ressaltar.

Dia 21.- Vam ser despertats a les 5.30 pels avions feixistes que van volar sobre el campament deixant caure quatre bombes, gairebé a sobre del nostre campament. Jo estava fent de ventre entre unes mates, vaig haver de seguir allà doncs estava amb els calçons baixos, doncs per a aquestes operacions la granota és del més incòmode que hi ha, però també se'n van anar sense fer més trets ni causar ni una baixa. Però va ser el moment més perillós que hem passat fins ara. Vam anar igualment a banyar-nos a la platja i després a les 11 vam ser Teresa, Maria Mercedes, Maria García, la Chordi i jo, destinades al Comitè d'Abastos i Hospital de malalts per ajudar el que calgués. El primers que vam fer va ser menjar per a vint. Després en vam fregar unes quantes i les altres van rentar la roba. A les 3 amb uns milicians vam anar a Cala Millor a requisar cases abandonades pels feixistes trobant-se el mateix que les de l'altre dia, totes destruïdes. Vam ser, a fi de requisar atuells de cuina, ja que al Comitè no n'hi havia ni un i no es podia cuinar. És clar que aprofitem el temps i alhora requisem algunes coses útils per a nosaltres. Vam estar veient tots els hotels, són bonics i força ben posats tots ells, pertanyents al Patronat de Turisme. Aquesta platja és la millor que hi ha per aquí i darrere dels hotels té un passeig molt bonic ple de pins. També hi ha un Hotel Eureka, el que com tots està destruït. Recollim molta roba, per portar els nens i les dones que tenen les milicianes recollits, i que les pobres gents es troben a la misèria per haver perdut casa seva en haver de fugir dels feixistes. Vam venir pel camí que semblàvem gitanos, i llavors, vam veure, per fi!, que venien els nostres avions, doncs veritablement estàvem gairebé indefenses els budells i sense mitjans de defensa, més que els milicians, perquè pel que sembla aquesta gent creien que es lliurarien els feixistes, però no és així, i estem tant els caps com els milicians en el temor que ens donin, el dia menys pensat, un ensurt. Però només van fer un vol sense llançar cap bomba. Per què? És una cosa que no ens podem explicar, perquè no es fa una operació en forma deguda, en què intervinguin forces de mar, terra i aire, que és el que caldria fer, si no, no sé què passarà. Vam venir al Comitè i un cop fet el sopar vam baixar al campament general a dormir i com que cada nit no teníem on fer-ho, i vam haver de dormir una altra vegada com ahir a la interlocutòria d'Antonio, Mercedes, Tersa i jo. Tere ha desertat de la nostra reunió, ja que prefereix millor altres companyies i es passa el dia de xerrada, passeig o banyant-se a la platja. Ara hem quedat reunides les germanes Mercedes i Daría Buixeda, Teresa i jo, ja que de les 30 que hem vingut, quatre se n'han anat per a Barcelona atemorides, les de Sabadell se n'han anat al capdavant amb les seves parelles, ja que han resultat ser una colla de pintes molt grans. Aquest dia, només hi va haver ressalt.

Dia 22.- Novament vam anar al Comitè i vam haver de cuinar per a 40 milicians malalts. Abans, com cada dia, ens banyem. Estem descontentes en aquest lloc, ja que no tenim mitjans per guisar ni fer res, per la qual cosa em sembla que ens n'anirem aviat. Després de fer el dinar vam anar a recollir uns fruits a les cases abandonades i vam agafar ametlles, raïms i figues en quantitat. Vam fer el sopar i tot i dir-los que quedaríem a dormir allà en arribar la nit ens vam trobar sense tenir on dormir, ni tan sols mantes per tapar-nos. Vam haver d'anar a un munt de palla que hi havia en una era, i allà vam dormir tapant-nos amb la mateixa palla. Vam passar una nit dolentíssima de calor i una mica de por, ja que aquesta dia havien arribat 2.600 milicians entre els que vénen força mal·leants i temíem que es fiquessin amb nosaltres. Gràcies a un noi que ens va quedar acompanyant-nos.

Dia 23.- Ens vam aixecar a les 4.30 en un estat llastimós de moral, plenes de palla i pols i un geni de mil dimonis veient com estàvem. Ens vam anar a banyar i tan bon punt ho vam fer vam venir al campament general a protestar a Gabaldà, el que ens va dir que no tornéssim al Comitè. Però com que no volíem quedar allà ens vam anar a fer-los el menjar ia dir-los que no tornaríem, ja que no teníem útils per fer les coses. No els va fer res de gràcia, com cal suposar. Aquest dia, van portar tres morts, dos feixistes i un dels nostres, que el pobre feia pena veure'l, ja que estava tirotejat per bales dum-dum. També hi ha morts dos milicians, però no hi ha gaires baixes. A la una d'avui ha començat l'operació general i els avions i hidros han fet una bona tasca i s'ha avançat força, havent pres Porto Cristo. A les 6 ens vam venir al campament general i vam quedar instal·lades en una barraques de brancatge on amb tres mantes que hem requisat amen de plats, gots i cantimplores, ens hem cregut gairebé feliços veient-nos amb tantes comoditats, i així era doncs hem tingut ranxo extraordinari

Dia 24.- Avui com cada dia vam anar als banys, on, en vista dels abusos que fan els milicians principalment les noies que es creuen que han vingut d'estiueig cal portar permís per banyar-se, i després vam venir una altra vegada fins a les barraques fins a l'hora de dinar. Després de dinar i quan estic escrivint aquestes memòries han començat els feixistes a llençar amb el canó que tenen del 15, però en tal forma, que passen xiulant les bales que cauen tan a prop, que no sabem si no haurem de sentir, amb aquestes detonacions faig punt per ara. Continuaré demà això o tot haurà acabat? Els avions comencen a volar per aplacar el canoneig dels enemics. Fa vuit dies que no avancem res. Fins quan durarà això? Aquesta tarda m'he trobat amb un company de Telègrafs de repartiment, Vantrago, cosa que m'ha donat alegria de tenir un conegut aquí. Molt bé, però per això i en dir jo a la Teresa que ajudés que era una fresca s'ha enfadat i no em parla. A la nit ho hem passat molt bé, ja que han estat tocant la guitarra i cantant flamenc, però sobretot un noi ha cantat tangos que és una meravella sentir-lo. Jo vaig estar fins a última hora per sentir-lo, ja que no em cansava de fer-ho i després va estar tocant només la guitarra i és un tocador boníssim. He passat una nit dolenta doncs nit fet més que somiar en mi. Avui ens han passat quatre soldats feixistes, que tenen moltes baixes. També se n'ha anat un sergent dels nostres amb ells, que ens pot perjudicar, si diu la situació en què estem.

Dia 25.- Avui després de passar una bona nit, ja que he dormit molt bé i gairebé amb comoditat, ens despertem a les cinc, fa un dia ennuvolat, per la qual cosa no ens banyarem. A les 7 han començat a bombardejar-nos arribant les bombes gairebé a vint metres d'on som. Eren les 8 quan ha començat a bombardejar l'enemic un hidre dels nostres. Al cap de poca estona, ha amarrat per adonar l'EM d'aquest campament de la situació que estan enclavats els canons enemics, novament s'ha anat a bombardejar tirant prop de 25 bombes incendiàries, fet que suposem que sigui de gran eficàcia. Un sergent arribat del front diu que escassegen les municions, cosa que fa que els milicians estiguin una mica desmoralitzats; però també s'escampa la notícia que les forces feixistes estan en condicions igualment de desmoralització. En anar pel ranxo ens trobem al Cap d'Abastos que ens ha vingut a buscar perquè anem novament. Ens ha dit que estarem molt bé perquè anem a un nou campament on tindrem tota mena de atuells per guisar i habitació on dormir. En vista d'això hem quedat que hi anirem demà. Aquesta tarda, hem anat amb els companys mariners a buscar figues, raïms i ametlles, passant una bona estona, però després ens hem posat d'un geni de vint mil dimonis, ja que hi havia de ranxo mongetes blanques sense oli, vinagre i fins i tot sense sal. No les vam poder menjar i ens vam quedar sense sopar. Una gràcia. Va venir novament el tocador de tangos i em va fer passar una estona distreta, però ens dura poc perquè van venir a avisar-lo de part de Gabaldà, resultant que, en comptes d'anar-hi per cridar-li l'atenció pel que fèiem, era per distreure a la reunió que s'ha format a la Caserna General, reunió que sembla mentida, estan amb tots els caps Teresa i Ramona, les que han resultat ser una bona col·lecció de fresques, això que tant criticaven de les altres, ja que la Ramona pel que sembla va amb Galvosa i Tere amb el metge, ja que segons un company milicià en diuen el cabaret a la Caserna General. És un fàstic que tan bon punt hi hagi dues dones juntes, ens hagi de passar alguna cosa d'aquestes coses. Així que ens fiquem al llit. Aquesta tarda abans de dinar vam fer les paus Teresa i jo, que l'havia ofès sense voler; la vaig demanar em dispensés i tot es va arreglar, ja que no és cosa que per ximpleries s'espatlli la bona reunió que hi ha entre nosaltres quatre. Els avions han fet una feina boníssima, ja que han llençat 25 bombes incendiàries i es diu, segons referències d'uns milicians, que han tingut moltes baixes els feixistes i se'ls ha fet abandonar terreny. Això és el que cal per veure si aconseguim guanyar terreny, doncs si no es fa en aquesta forma mai aconseguirem arribar a Palma, ja que portem en la nostra contra el que ells tenen més i millor material, coneixen el terreny i tenen més quantitat homes, ja que es calcula en 10.000 els feixistes. És clar que entre nosaltres hi ha més entusiasme i això ho pot tot, però per evitar que la bona voluntat decaigui han de veure els milicians que l'Estat els presta l'atenció deguda.

Dia 26.- Avui com cada dia ens aixequem molt aviat i tampoc no ens hem banyat doncs és una llauna haver de demanar permís per fer-ho. Vam esmorzar un ou passat per aigua que ens va donar roa, la de Martorell, després vam anar a rentar-nos al mar, les roques. Quan pujava les roques vaig caure amb tan mala fortuna que em vaig donar amb cop a la ròtula tan gran que em va fer perdre

Dia 27.- Com cada dia ens hem aixecat aviat ia les 6 del matí han començat els feixistes a bombardejar. En tornar de rentar-nos ens hem trobat amb el Capità Bayo, el que ens ha dit han de marxar totes les dones del campament en vista que n'hi ha diverses que només són a la platja i de bromes; nosaltres hem demanat per a infermeres i anirem destinades a un hospital de sang, estem esperant per partir cap a aquest hospital. Avui prenem cafè negre que va ser aguant pur, i sense pa, així ens anem quedant totes de primes! Des de les 10 del matí ens estan bombardejant els feixistes molt fortament, tiren tres bombes seguides, ho fan als hidros; és clar que fins ara no han causat cap baixa ni han fet malbé els avions. De seguida han començat aquests a bombardejar-los i han callat una mica. Aquesta tarda, després que vam sopar vam ser destinades a l'Hospital de Sang, cosa que estem desitjant, doncs així, en aquesta forma, és impossible. Estem en un perill constant i gran i sense fer una feina útil. A dos quarts de dotze han desembarcat 27 companys, cosa que ens ha causat una alegria molt gran, més en dir-nos que Palma està molt contenta amb nosaltres i que es parla molt bé de nosaltres. Hem xerrat molt amb ells a la nostra cabana, la que els deixem per a ells. Tenen com a nom de grup el de “Gabino Viano”, el que tindríem nosaltres. A totes dues hem sortit amb rumb a l'Hospital de Sang en un carro dels que van a Abast0s, que pel camí ple de pedres feia uns salts que em molien les costelles. Hem arribat a les 3.30 h després de caminar un bon tros de camí, ja que el carro no arribava fins aquí i només arribar, el primer que he fet ha estat anar al metge, m'ha reconegut i m'ha dit que això de la genoll era una distensió; m'ha posat iode i me l'ha embenat i diu que serà cosa de tres o quatre dies; hem pres un ou batut, han donat per robes al Castell i ens n'han repartit algunes, després hem tornat a berenar. Crec que aquí estarem una temporada gran i estarem molt bé. Ens ha causat impressió asseure'ns en cadira, que fa tretze dies no ho havíem fet. A la nit ens fiquem a dormir al llit són llençols!! Però en contra del que pensàvem no vam dormir bé, ja que resulta que en una habitació estàvem 9 dones sense haver-hi ventilació i era tal la calor i la mala atmosfera que no s'hi podia dormir.

Dia 28.- Ens aixequem a les 6 i esmorzem cafè amb llet. A mi em van encarregar que tingués cura dels malalts, en total 13, havent de donar-los llet a les 10 del matí. En entrar-la a una de les sales em vaig trobar amb la sorpresa d'un fantàstic piano i em va ser impossible resistir la temptació i em vaig posar a tocar. Tots em van demanar que continués tocant, però la Irene, la infermera encarregada d'allà, va dir que no era convenient. A les 10.30 prenem truita. De menjar anem bé aquí, però no estem gaire contentes, ja que aquí ens veiem una mica hostilitzades per part de les de Sabadell, el que no sabem és per què no ens parlen i estan apartades de nosaltres. Ens han tornat a demanar els nois malalts que toquem el piano i així ho hem fet Daría i jo; després he començat a fer el menjar per als malalts. Sopa de Maggi i truites de patates ia la una l'he servit. Els pobres malalts protesten que se'ls doni malament de menjar i tenen raó, ja que la forma que estan descoratja a qualsevol, doncs és veritablement llastimós veure que mai no podrà haver igualtat i fraternitat que els nostres ideals patrocinen, doncs mentre els malalts jeuen en matalassos tapats de qualsevol forma a terra, els metges i la col·lecció de abellots i ganduls, que estan plens els Comitès i els Hospitals, estan en els seus bons llits i mengen al menjador amb bon servei i amb menjar bo i abundant, amb el seu cafè, postres i altres i que el que és més dolorós, mentre els malalts reposen a terra hi ha a la mateixa habitació d'ells llits immillorables, ben proveïdes de roba, i jo em pregunto, Per què aquesta iniquitat que no un altre nom té? No és un escarni posar davant d'un malalt que es veu com un gos a terra brut i abandonat de tot afecte i cura, que és potser en què pateix gairebé més necessari que la cura material, aquells llits on podria trobar una mica de repòs que li cal i encara més del que és creditor, atès que acaba de vessar la sang per la causa comuna que ha de redundar en el bé de la humanitat? Però no, és una quimera de ments escalfades quina ha de ser la meva, que el miro sota el prisma d'una idealitat el que vindrà la igualtat. Mentre existim en aquesta vida material només veurem el que impera a tot el món, egoisme, desafecte injustícies i desigualtat, ja que tots els que proclamen la igualtat ens mostren amb els seus actes que s'hi allotgen tant i tan mals instints com els d'aquells a els qui combatrem. I aquesta és la idea de llibertat per la qual tanta sang s'escampa? No fastigueja veure entre nosaltres mateixos que hi ha el desig de ser igual que els que posem de bandera o baluar-te en parlar de la canalla que combat el poble? Por, pànic i ràbia em fa pensar sigui estèril el sacrifici iniciat per tants germans de la causa comuna, que no reguessin a sacrificar les seves vides perquè altres que mai han exposat res vinguin a recollir el fruit de la seva collita regada amb tantes vides, per que segueixin tiranitzant el pobre poble espanyol el que, ben trist és dir-ho!, mai no es redimirà, perquè perquè això pogués passar hauria de no existir el que l'imperi de la humanitat grollera i brutal. Egoisme! (sic) En fi, que mai no es pot arribar al que els nostres bons desitjos volen. On són les doctrines tan esbombades? Hi ha. Sí. Però en el veritable idealista, en què va al camp a lluites, en què dóna el pit i la cara, però ¿en els dirigents? NO, NO i NO. Deixem seguir aquesta farsa didees i esperem. El què? Res. Continuar arrossegant una vida, cada vegada més miserable, ja que en el camí que hem emprès darrere d'una gran fe idealista anem deixant girons de la nostra idealitat, de la nostra pròpia vida: ja que la nostra idealitat van (sic) encernant-se el cos de la desesperança, la decepció i la deixadesa per deixar que aquesta mateixa vida ens porta en camins de nous desenganys a un final de l'existència del qual desconeixem tots. Serà llavors quan podrem trobar aquella veritat que en va anem buscant? Qui ho sap! Després de dinar van venir els nostres bons amics germans els mariners, que han posat en nosaltres un afecte tan fraternal que és fins ara a la vida de campament l'única cosa una mica real i veritat que hem trobat, doncs a la nostra vida honrada anem veient palpablement que aquesta , avui dia, a la dona li destorba i posa traves al seu camí a seguir. Ens van explicar quant ens trobaven a faltar i, el que ens omple d'indignació i coratge, que els que havien arribat el dia abans eren tan dolents o pitjors que els que estaven al campament general, però és que no pot oblidar una dona cosa tan abnegada i tan sublim com és la lluita començada contra el feixisme? És que tots han vingut aquí a la recerca de la femella? Maleïts siguin tots ells!! Quan estàvem amb els nostres camarades germans, tres avions feixistes de caça comencen a bombardejar el campament de Gavaldà. Diuen que hi va haver dues baixes. També ens han explicatels mariners incidents desagradables. Dos milicians van tenir una violenta discussió que va degenerar en baralla, acabant en agressió, que li va costar la vida a un d'ells, per això va ser afusellat l'altre l'endemà. No és trist aquest incident que demostra tan palpablement que no hi ha redempció possible entre nosaltres? A la tarda per a la instal·lació d'un nou hospital de sang va ser donada ordre de desplaçament a aquest de dues infermeres i ja estaven disposades Mari García i Donaría a marcharse. Fins aquest moment no he comprès el veritable afecte que existeix entre nosaltres, ja que en pensar que poguéssim desunir-nos m'ha fet tanta impressió que en poc ha estat que no plorés, doncs encara que a María García l'estimo molt de debò és ja diferent, doncs es tracta d'una dona de 53 anys i, és clar, són altres les converses que hi ha entre nosaltres, però el que Daría marxi sí que em va produir sentiment ja que el nostre desig més gran, i així ens ho hem promès, és estar, sempre , juntes les quatre, Teresa, Daría, Mercedes i jo. Però afortunadament es va arreglar tot en explicar-li al metge el nostre desig de romandre juntes, va acabar per accedir-hi i vam anar a l'Hospital de Sang. Quina decepció la nostra en veure que només es tractava d'un paller! Vam menjar una mica de formatge i vam començar a preocupar-nos del dormir. Portem sacs de palla i els vam posar a terra de la cuina i amb un llençol així vam dormir. Tot i que no aconseguim, principalment jo, fer-ho. Quina nit de calor! Tota la nit suant.

Dia 30.- Ens aixequem a les 5 i esperant que vingui el metge perquè vegi què hem de fer, quedem fins a les 9 en què sortim per recollir les coses d'on havíem instal·lat l'Hospital per tal de traslladar-nos a una altra casa a la rereguarda . El metge no volia anés jo a buscar les coses, però a mi el metge no m'envia, perquè no és ningú. És un company amb una missió a complir, però sense comandament sobre mi, ja que si ell és metge jo sóc miliciana, així que me n'he anat i hem recollit tots els utensilis i provisions que ens necessitaven. En tornar pel camí, ens hem concentrat amb l'avió dels feixistes que estava metrallant i per aquest motiu hem hagut d'amagar-nos sota un arbre perquè no ens tirés. Ja hem arribat aquí i esperem la casa que ens hem de traslladar. És una gresca, aquesta és l'organització i la igualtat proletària!! Ha començat una farsa inacabable i si potser arriba a acabar serà amb un final desastrós. Tots els grups d'UGT, CNT i FAI estan dividits i parlant es veu clarament l'equivocació i l'absurd en les idees del que serà en endavant Espanya, que pensant freda, serenament i sense cap apassionament se sent el terror del que s'aproxima. Serà un caos. Lluita més fratricida que l'entaulada, ja que ara es lluita contra l'enemic del proletari, de la llibertat individual, però la lluita que calladament es va encernant és més fratricida, ja que és entre els mateixos proletaris només per egoismes partidistes. Com no hi pot haver una comprensió, un moment de lucidesa que faci veure, que faci comprendre, la insensatesa d'estar amb pics de partidisme quan s'estan ajuntant a la terra que està en poder dels feixistes la sang de tots ells, per aconseguir el desig que també és de tots d'una victòria definitiva i magnífica que porti la classe treballadora a l'epopeia final? Hem estat esperant la casa fins a la tarda sense menjar més que un tros de codonyat, després hem vingut a la casa. Quina casa més bruta i més horrible! Sembla una casa destrossada per un cicló! Per terra ple de runes, cadires partides i en una habitació tot tacat de sang on hi ha una olor pestilent. Han començat a treure a paletades les runes i les escombraries, i després han començat a fer galledes a l'habitació per estovar la sang, no podíem resistir la pudor que sortia de l'habitació, perquè és que va caure un ferit mort, i allà va estar dies i dies mort i la sang estava podrida. Aquí és impossible estar totalment, ja que la casa és plena de canonades i amenaça enfonsar-se. No hi ha lloc on posar res i avui dormim encara pitjor. Anem avançant! Sopar haurem de prendre formatge i sobrassada. Encara sort que en anar a buscar aigua ens han donat uns milicians conill. En tornar ens han tirotejat passant una bala per sobre del meu cap, que no ha estat res que em donés. Després a la casa, quan estava fent una mica de llet condensada ens han vist que érem a la casa, i han estat més de mitja hora tirant-nos i una bala ha donat al polleguera de la finestra on estava Merche (que així anomenem a Mercedes) i no ha estat res que li donés. L'olor de la pólvora ha quedat la mar d'estona. Aquesta nit no ens ha tocat sopar, ja que el sopar era impossible de prendre. Hem sopat una mica de pera en dolç, un curt de pera a cadascuna. Amb aquest aliment i després –com notem de discutir sobre el llit- en un matalàs ens hem ficat al llit. Quatre de nosaltres en un matalàs, ja que a les lliteres ens donava repulsió perquè estaven plenes de sang. Teresa s'ha ficat al llit a terra, ja que s'ha enfadat sense motiu i ha estat plorant tot el dia. No ens parla principalment a mi, que és qui diu que l'he ofès més. El millor serà no fer-li més bromes, ja que no té corretja per aguantar-les.

Dia 31.- Ens vam aixecar amb la gran perspectiva de no tenir què esmorzar, hem anat a buscar cafè a baix, al castell, i no n'hi havia i hem hagut d'anar al campament de Torre Nova a veure si ens volen donar. Jo estic desmaiada que no em puc tenir i desitjant em donin una mica i cafè a veure si em passa el desmai. He portat la gerra per portar cafè als altres. En aquest moment, set del matí, ens ve a visitar el caça avions feixista. Des que els feixistes tenen aquest aparell han quedat inutilitzats els nostres avions, que no volen per por de ser caçats. Això és el que anem avançant. A aquest pas la vida és una bufada. Fa tres dies que no es fan operacions. La causa? Ningú no la sap, el cas és que és així. Això dóna ocasió a l'enemic de preparar. Ahir els avions feixistes van llençar fulles dient que es rendissin els milicians, que no els han de fer res. No sabem si és que es veuen perduts o si tracten que es busqui una solució en benefici d'ells. A les 11 hem marxat totes a excepció del metge i dues infermeres més, després de discutir una mica perquè el metge volia que ens quedéssim dues de nosaltres. María García ens ha consultat què pensàvem i les germanes Maria, Mercedes i jo hem dit que havíem d'anar totes juntes i després li ha preguntat a la Teresa, i aquesta res no ha volgut contestar. Per fi ens hem anat totes i hem vingut a una casa on ens hem instal·lat força bé tot i que per descomptat aquesta casa no és tan bona com l'altra de Son Carrió, però també està força bé. Hem menjat, gràcies al requiso de gallines, una bona sopa i fills de postres. La Teresa, malgrat jo haver-li dit que no era cosa d'estar enfadada i donar-li la mà, no ha volgut fer les paus. Amb la Maria i la Mercedes es parla, però a mi no m'ha dirigit la paraula. Ara se n'han anat ella i María García al campament de les platges a veure si tenim cartes, ja que en setze dies que portem encara no n'hem sabut cap de ningú. Ha de ser que no arriben les cartes; si no, no és possible que no escriguin a cap. Hem aprofitat per escriure novament les famílies. Hi ha els avions bombardejant i hem hagut de ficar-nos a la casa ja que es dirigeixen a la platja i cal esperar algun mal. Quan ja estàvem intranquil·les per Maria i Teresa, doncs eren les vuit i no havien vingut, van arribar aquestes i van dir que havien tirat diverses bombes i havien metrallat el campament de la platja, on hi ha tota la lona que fa de sostre foradada. Havíem tingut carta la Teresa i jo, però amb tants canvis d'hospital que hem fet les havien portat a Torre Nova i ja no se sap què n'han fet. Després d'estar esperant amb tanta impaciència les notícies, quan arriben no ho fan al nostre poder. A la nit prenem llet i sobrassada ia dormir.

Dia 1. de setembre.- A les 5.30 ens desperten tres avions enemics que estan bombardejant novament. Bon despertar! Veurem com s'acaba un dia que comença en aquesta forma. Esmorzem llet. Ara mataran una ovella que amb tres porcs i diverses gallines hem requisat. Per uns dies tenim assegurat el menjar, ja que tenim una llauna també de cinc quilos de llet condensada i també xoriços i sobrassada. És clar que d'aquí a uns dies ens instal·larem al mateix poble, ja que ara no ho fem perquè no ofereix les degudes seguretats, a banda que la Creu Roja ha d'anar a la rereguarda, i llavors tindrem més comoditats i estarà instal·lat amb més lavabo i higiene l'hospital doncs tot i que ara, d'acord amb les circumstàncies s'ha fet tan bé com sigui possible, no reuneix condicions d'asèpsia i esterilitat tan precisos en un local destinats (sic) a hospital. Han matat un xai que era molt bonic, ja que havia de pesar uns 5'0 quilos, i n'hem fet la meitat per menjar. Els avions segueixen fent de les seves i la Maria i la Teresa que han anat per plats a casa de l'avançada els han tirotejat una mica que en poc els dóna un disgust. Aquesta segueix enfadada amb mi. Ja em canso d'estar així, perquè em fastigueja estar amb una persona sense parlar-me, però no m'hi puc rebaixar doncs no hi ha motiu per a això, ja que si s'ha enfadat ha estat per una broma i ja li vaig demanar disculpes per això. Hem agafat ametlles i les estem pelant a la llum de la lluna, cosa que em va donar ocasió d'admirar un paisatge preciós. S?ha cantat i parlat una mica. Després de sopar ens hem ficat al llit a les nou del vespre. A les tres del matí ja hi havia el beneït avió feixista estirant confits d'aquells que no fan mal.

Dia 2.- Com sempre, per no variar, a les 6 en punt ens desperta amb les bombes l'avió i estem aquí esperant si alguna ens toca a nosaltres. Han tirat avui dos que deuen haver caigut molt a prop, ja que ha retrunyit la casa de l'explosió, fins que en llenci una a la casa hospital. Enmig de tot tenen de vegades una mica de gràcia, ja que quan se sent que s'aproxima l'avió tots ens hem d'amagar corrents perquè no endevini on som. Teníem la Creu Roja posada a la porta, però vam haver de treure-la perquè de seguida que es va adonar va començar a bombardejar-nos el primer dia. Són les 5 de tarda. En tornar del campament general, de veure si teníem carta, cosa que no va ser així, hem tingut la feliç trobada de l'avió feixista, aquest comença a bombardejar per sobre de nosaltres, cosa que ens fa desviar-nos una mica del nostre camí. És clar que ens ha evitat caure potser víctimes de les bombes, ja que a 50 metres escassos d'on ens hem amagat i pel camí que havíem de portar ha tirat tres bombes seguides. Ens hem amagat la Maria, la Merche i jo hi vaig entrar unes mates. No fem més que sortir-ne novament torna a volar sobre nosaltres, ja que som al punt estratègic per al bombardeig de l'hospital. Fa tres quarts d'hora que estan amagades i tot i que els milicians el tiren amb foc de metralladora i artilleria és perdre el temps, ja que no li arriben. Ara va fent proclames, a veure si en prenem una per veure de què es tracta. Hem sopat i després de fer una passejada ens hem ficat al llit.

Dia 3.- Com cada dia a les 6 ens desperta l'avió amb les bombes, i comença el tiroteig. Ahir a les nou es va armar un gran tiroteig, semblava que s'iniciava un atac, però no devia ser així ja que de seguida es va acabar. El dia va transcórrer tranquil, tant és així que hem passat la tarda jugant a cartes guanyat jo 1,40. Després de sopar hem estat una estona jugant i ballant, passant una estona distreta. A les 10 ha passat la centúria 30 que es dirigia al capdavant, ens va fer un efecte emocionant, veure'ls desfilar a la llum de la lluna que era plena, tan en silenci, veient-se tan sols el brillar dels fusells i l'ombra dels milicians .

Dia 4.- Per no perdre el costum a les 5 ens desperten les canonades dels vaixells de guerra “Jaime I”, “Almirall Miranda” i un submarí, que van arribar ahir, els que han iniciat una bona tàctica de combat. Quan havien anat a l'hospital Martínez i el Mallorquí ens han vingut a dir que l'hospital estava abandonat i tot trencat per terra. A Son Carrió, que han anat els germans gallecs, tampoc no han trobat ningú. Amb això i el continu bombardeig iniciat ha escampat entre el nostre grup el terror per por que hagin fet un avanç els feixistes i com creixem d'avís algun a la majoria hem abandonat l'hospital amb rumb a la Caserna General per veure si així adquirim notícies concretes sobre el que ha passat. Sortim tots amb les motxilles, i el més indispensable. Jo que em trobo amb febre per estar de còlic estic fastiguejada amb aquesta caminada. Només sortir de la casa hospital comencen a bombardejar els avions enemics, que són quatre de caça, els vaixells, i això ens cal, que anem pel camí que tiren les bombes, hem de refugiar-nos en una figuera. Solá i Martínez s'han desplaçat per a la platja, ja que tots en grup seria exposat fer-ho. En aquests moments els vaixells han iniciat retirada davant del freqüent i gairebé eficaç bombardeig. Volen sobre nosaltres mateixos i cada cop més baixos. En aquests moments en què ignorem el que ha passat i els de més emoció que portem viscuts, jo em trobo tan serena i tranquil·la, ja que sembla que en el meu ésser no existeix cap fibra que vibri les emocions de perill, ja que veritablement el moment és perillós, i amb què ens albiressin seria el caos! Desfets per una bomba. Serem proletaris o haurem caigut en poder del fasci? Ara tenim un moment de confusió, si són avions enemics o els que esperàvem. Això fa estendre l'entusiasme i la tranquil·litat al nostre grup de la Creu Roja. Són instants inoblidables, i que al seu perill agraden viure, per a qui sigui desitjós d'experimentar emocions violentes. Tan aviat creiem que siguin feixistes com no i en una forma o altra es fa estendre l'esperança o el pànic. En fi, ja veurem en què acaba aquest emocionant episodi, si en una victòria o al nostre extermini. Fa dubtar el que siguin de nosaltres, ja que fugen dels vaixells, però per altra banda els vaixells no els disparen. Esperem es desxifreix la incògnita que hi ha oberta com un parèntesi sobre les nostres vides. Passen els moments i seguim en les mateixes encara que davant l'animació que hi ha entre les dones, que van demostrar ser, si no més valents, almenys més serenes. Torna a estendre entre nosaltres l'optimisme i comencem a conversar de broma ia esperar l'arribada de Solà, que serà qui desxifre això i el pla a seguir. Martínez, que no se'n va anar amb Solà, té tanta por que està, estem fent-nos els senyals els uns als altres per així seguir-nos vivint el dia, demà és cinc que caldrà o no hi haurà lloc (sic). Arriba el practicant i diu que hem d'anar al campament perquè tots se n'han anat a Mallorca, on diuen s'ha revoltat la tropa. Arribem al campament i la desolació és amb nosaltres. Tot ell apareix destruït, abandonat, es veu clarament la fugida i que hi ha hagut alarma o realitat, que hem estat traïts, si no, no pot ser altrament. Han sortit en una barcassa quatre companys per a alta mar a veure si veuen algun vaixell que pugui venir a recollir-nos, tres més han anat a cavall a Porto Cristo per veure si queda algun company de milícies o si saben alguna cosa d'això que passa, i tots hem agafat fusells i tenim preparades municions per en cas d'atac, tot i que serà ximple pensar a defensar-nos, ja que som escassament vint persones. Hi ha els ànims excitats, més que pel perill, ho és per veure'ns traït, ja que si fos com diuen que a Palma s'han revoltat les tropes, no calia que haguessin abandonat tot, cavalleries, automòbils, ja que tot està destruït, a la botiga de Gabaldà està tot trencat i tirat per terra, es veuen les característiques de la fugida, davant de la veu d'alarma, o senyal de perill. Quins moments més inenarrables de perill! Quina emoció davant del moment enorme de perill sense arranjament possible! Jo he agafat la nostra bandera, ja que no vull quedi abandonada i ha d'anar amb nosaltres fins a l'últim moment. Quin nerviosisme hi ha! Tots volen mostrar-se valents i, tot i això, se'ls veu que l'abatiment, el temor i la por els domina! Tenim queviures per a un parell de dies, municions també, esperem els esdeveniments.

Aquí acaba el diari. El mateix dia les cinc milicianes, juntament amb un altre grup de milicians que tampoc varen poder reembarcar-se en els vaixells de l’expedició de Bayo en retirada, varen ser detingudes. L’endemà 5 de setembre de 1936, ben dematí les cinc milicianes, després de ser maltractades, vexades i escarnides, varen ser afusellades en el cementiri municipal de Manacor Son Coletes.

Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Abadia de Montserrat. Barcelona 1987. págs. 393-410.

Igualment pots veure aquest diari, juntament amb un conjunt d’explicacions i fotografies, en el blog de Manuel Aguilera Povedano:

https://manuelaguilerapovedano.wordpress.com/2014/11/02/diario-de-una-enfermera-en-el-desembarco-de-bayo/