Cronologia de la Història d'Espanya

 

Cronologia de la Història d'Espanya

(2.000 aC – 1812 – 1870 – 2026) 

HISTÒRIA D'ESPANYA

PREHISTÒRIA 600.000 AC. C.al 3.000 a. C.

Edat   de Pedra

Paleolític: cultura franco-càntabra

Mesolític: cultura levantina

PRIMERS ASSENTAMENTS 

2000 aC Neolític - Cultures megalítiques de Los Millares (Almeria) i Menorca

Edat dels metalls

Bronze: Illes Balears

Ferro

2000 aC Primers assentaments ibèrics al sud de la península

Siglo XXI a.C.

Segle XII aC. Fundació de Cadis pels fenicis.

EDAT ANTIGUA: 1000 a. C. fins al segle V A.D.

1100 aC Els Tartessos són la cultura més avançada de l'època

1100 aC Els fenicis van trobar Gadir

1000 aC fins al segle V dC. Espanya preromana:

Del 1000 aC al segle   V dC, fenicis, grecs, cartaginesos i romans.

900 aC Els pobles celtes indoeuropeus   comencen la seva incursió cap al nord de la península

700 aC Colonització grega. Els primers assentaments se centraran a la costa

segle V  a.C. Primera conquesta dels cartaginesos

500 aC Els cartagineses conquereixen la costa mediterrània (Cartagena, Alacant,...)

228 a. C. Segona conquesta dels cartagineses

225 a.C. Hasdrúbal funda Cartago Nova (Cartagena).

HISPANIA

219 a. C. Anníbal, setge de Sagundo

218 aC Segona Guerra Púnica. La península esdevé un camp de batalla entre romans i cartaginesos

210-197 aC C. Conquesta romana: Publi Corneli Escipió

209 aC Començament de la gran conquesta d'Espanya per part de Roma

206 a.C. Els cartagineses derrotats a Espanya, els romans van començar la colonització de la Península.

197 a.C. C. Espanya romana:

197 a.C. C. Hispania Citerior  Hispania ulterior

143-139 aC C. Revolta dels celtibers: Viriathus

133 aC Els habitants de Numància prefereixen ser cremats vius pels Ilames de la ciutat que rendir-se a Escipió Emilià

49-45 a.C. C. Enfrontaments entre Pompeu i Cèsar

27 a. C. Nova divisió d'Espanya: Tarraconense, Bètica i Lusitània

25 AC Hispània queda sotmesa íntegrament a Roma després de la conquesta càntabra per part d'August

58 d. C. Predicant el cristianisme

62 El viatge de l'apòstol Pau a Hispània, iniciant així l'expansió del cristianisme a la península

74 Els ibèrics obtenen la ciutadania romana.

98 Inici del regnat de Trajà

PRIMERS ASSENTAMENTS. Invasió d'Espanya per part dels francs i suàbics

VISIGOTS

364 Emperadors espanyols: Trajà (98), Adrià (117), Marc Aureli (161)

i Teodosi

364 Autors espanyols: els Sènecs, Marcials, Lucans, etc.

379 El cristianisme esdevé la religió de l'Estat

EDAT MIG SEGLE V fins al segle XV dC.

409 Invasió bàrbara:

409 Pobles bàrbars que van creuar els Pirineus l'any 409: sueus (Elba i Oder), vàndals (Alemanya de l'Est) i alans (mar de Caspio)

409 Els sueus ocupaven Galítsia, els vàndals Bètica i els alans al mig entre l'oceà i la Mediterrània

409 Invasió dels vàndals.

410 L'entrada dels visigots com a aliats de Roma contra els sueus esdevé una conquesta encoberta.

415-572 Baralles entre bàrbars: sueus, alans, vàndals

415 Invasió dels visigots.

416 L'any 416 van arribar els visigots (del Dnièper i del culte arrià) (416-711), que va exterminar els alans i els vàndals.

466-484 Regnat d'Euric.

568-586 Regnat de Leovigild.

568 El rei visigot Leovigild expulsa els funcionaris romans.

572 Leovigild, rei de l'Espanya visigoda

587 Recaredo, hereu de Leovigild, es converteix al catolicisme i es converteix al catolicisme

Aquesta religió es va declarar oficial dos anys més tard.

589 Recaredo, convertit al catolicisme, va imposar al Tercer Concili de Toledo

La religió catòlica com a religió de l'Estat. Regne cristià visigot de Toledo

630 Fi del domini de l'Imperi Bizantí a la península

AL-ANDALUS

711 Començament de la invasió musulmana.

711 Rodrigo, l'últim rei got, va ser derrotat a la batalla de Guadalete per Tarik l'any 711

711 Fi del regne visigot. Invasió dels àrabs (711)

711 Les tropes musulmanes creuen l'estret de Gibraltar i derroten el rei visigot Don Rodrigo a la batalla de Guadalete

711 a 756 Emirat dependent de Damasc (711–756)

716 El regne visigot va ser conquerit amb gairebé cap resistència, així que Espanya es va convertir en Ai-Andaius i es va convertir en un emirat del Califat de Damasc

718 Inici de la Reconquesta de la Península.

718 La Reconquesta cristiana va començar a Astúries (Covadonga) amb l'aixecament del rei Pelayo contra els musulmans (718)

Formació  dels regnes cristians a les terres reconquerides

718 Fundació del Principat d'Astúries (718) i primera victòria contra el

Àrabs a Covadonga (Astúries)

722 Comença la resistència a Covadonga i Poitiers

756-912 Un emirat independent de Còrdova, els principals líders del qual van ser Abdal Rahman I (756-788) i Abd al Rahman II (822-852).

756 Abd al-Rahman I trenca amb Damasc, donant pas a l'Emirat de Còrdova

758 a 912 Emirat omeia (758-912). Abd al-Rahman I (763-787) va construir la Mesquita de Còrdova

778 Batalla de Roncesvalles (778)

85è Fundació del Comtat de Castella (850)

912-1031 Califat independent de Còrdova. La seva màxima esplendor correspon als regnats d'Abd al Rahman III (912-961) i Al-Hakam II (961-976).

912-1031 Califat de Còrdova (912-1031). Esplendor del califat sota Abd al-Rahman III (929-961)

929 Abd al-Rahman III va crear el Califat de Còrdova, i amb ell Al-Andaius arribaria al màxim esplendor de l'ocupació àrab

946 Fernán González, comte independent de Castella (946)

978-1021 Victòries d'Almanzor (978-1021)

1031-1090 Regnes de Taifa (1031–1090)

1031 Desaparició del Califat de Còrdova, donant lloc  als Regnes de les Taifes

1043-1099 El Cid Campeador (1043-1099)

1085 Alfons VI de Castella i Lleó conquereix Toledo.

1094 Conquesta de València per El Cid (1094)

1090-1172 Els almoràvits (1090-1172)

1102 Jimena deixa València (1102)

1118 Alfons I d'Aragó conquereix Saragossa.

1172-1224 Els almohades (1172-1224)

1212 Batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Victòria d'Alfons VIII contra els almohades, d'on va acabar l'amenaça musulmana a la península. L'equilibri es va trencar a favor dels cristians.

1212 Els cristians aconsegueixen una victòria important contra els almohades a la Batalla de Navas de Tolosa.

1230 Ocupació de les Illes Balears.

1236 a 1250 Ferran III el Sant pren Còrdova (1236), Jaén (1246), Sevilla (1248), Jerez i Cadis (1250)

1238 Conquesta de València.

1238-1492 Regne de Granada (1238-1492)

1252 a 1492 Fi de la preponderància musulmana a Espanya

1252-1284 Alfons X el Savi (1252-1284) es va establir a Toledo i va convertir la seva cort en un brillant centre cultural i artístic, amb contribucions dels tres grups ètnics que formaven el seu regne (àrab, jueu i cristià). És responsable de l'establiment de l'espanyol i del seu valor com a instrument literari

1252 Alfons X converteix Toledo en un referent de la cultura medieval

1282 Intervenció de Pere III el Gran, rei d'Aragó i Catalunya, en la revolta dels habitants de Sicília contra Carles d'Anjou (Vespres Sicilianes). Pere és coronat rei de Sicília. Expansió mediterrània de la

Corona d'Aragó.

1294 Cerco de Tarifa (1294) i Episodi de Guzmán el Bueno.

1340 Batalla de Salado (1340), victòria decisiva sobre els benimerins del nord d'Àfrica que van liderar l'última ofensiva musulmana a la península

1348 Derrota dels Cavallers de la Unió a la Batalla d'Epila. Les Corts d'Aragó va abolir el Privilegi de la Unió.

1369 Fort de Pere I pel seu germanastre Enric. Entronització de la casa de Trastàmara a Castella.

1412 El compromís de Caspe. Entronització de la casa de Trastàmara a Aragó.

1416-1485 Regnat d'Alfons V d'Aragó.

1468 Isabel de Castella, reconeguda per Enric IV (1468) com a hereva, en contra dels partidaris de Juana la Beltraneja, és reina de Castella-Lleó

des de 1474

1469 Casament d'Isabel de Castella (1451-1504) amb Ferran d'Aragó (1452-1516) el 1469

PRIMERS CURSOS

SENT-LES Guerra Civil Catalana (1462-1472). Els partidaris de Joan II lluiten contra la burgesia

 REIS CATÒLICS

1474-1517 Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella van unificar dinàsticament les seves possessions amb el seu matrimoni.

1474 Reis Catòlics, Isabel i Ferran (1474-1516)

1474 Trobada de Castella i Aragó el 1474 i 1475, sota la fórmula: Tanto monta, monta tanto, Isabel i Fernando

14Q8 El 1478 els Reis Catòlics van crear la Inquisició espanyola, o Sant Ofici,

1479 Regnat conjunt de Castella i Aragó

1479 Tractat d'Alcaçova, Alfons V de Portugal va renunciar a les seves aspiracions a Castella

1480 Establiment del Tribunal de la Inquisició.

EDAT MODERNA sigles XVI a XIX

1492 La Reconquesta acaba amb la captura de Granada. Cristòfor Colom descobreix Amèrica.

1492 Els Reis Catòlics completen la Reconquesta amb la captura de Granada

(2/1/1492)

1492 Expulsió dels jueus

1492 Descobriment d'Amèrica (10/12/1492)

Segle XVI La colonització del Nou Món.

1502 a 1609 Expulsió definitiva dels moros (1502-1518-1526-1566-1609)

1512 Ferran II annexa Navarra al Regne de Castella

HABSBURG

Dinastia de El Àustries 1517 a 1700

1516-1556 Carles I, rei d'Espanya i emperador d'Alemanya (1519)

E517 L'emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya (1517-1556): "En les meves terres on el sol no es pon"

1519 Carles I és coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, fet que implica Espanya en guerres interminables.

ES19 Germanies de València (1519-1523)

E519 Conquesta de Mèxic (1519-1521), Virregnat de la Nova Espanya (1535).

E52O Comunitats de Castella (1520-1521).

1527 Conquesta de La Plata

1530 Creació de la Companyia de Jesús (1530)

1531 Conquesta del Perú (1531-1533), Virregnat del Perú (1543)

1535 Conquesta de Tunísia (1535)

1545 Preponderància espanyola al Concili de Trente (1545-1563)

1546 La Inquisició: Índex de la Prohibició del Llibre (1546)

PRIMERS ASSENTAMENTS. Felip II (1556-1598)

15Sá L'Armada Invencible (1558)

1569 Conquesta de les Illes Filipines (1569)

1571 Batalla naval de Lepant - Don Joan d'Àustria, germanastre de Felip II derrota els turcs.

1556-1598 Regnat de Felip II.

1559 Pau de Le Cateau-Cambrésis, que va resoldre les lluites amb França per l'hegemonia europea.

1580 a 1640 Reunió de Portugal amb Espanya (1580-1640)

1580 Annexió de Portugal.

1588 Desastre de l'Armada Invencible contra Anglaterra. El declivi d'Espanya es fa més evident.

1598-1621 Regnat de Felip III.

1605 Publicació de Don Quixot de la Mancha

1610 Conquesta de Larache (1610)

1621-1665 Regnat de Felip IV.

1626 Rendició de Breda 

1640 Conquesta de Ceuta 

1640 Independència de Portugal.

 1648 La Pau de Westfàlia posa fi a la Guerra dels Trenta Anys, implica la pèrdua dels Països Baixos i l'hegemonia de França

1648 La Pau de Westfàlia posa fi a la Guerra dels Trenta Anys i marca la fi de l'hegemonia espanyola a Europa. Pau de Westfàlia (1648). Independència de les Províncies Unides

1652 Portugal i Catalunya es van independitzar d'Espanya (Catalunya seria reintegrada el 1652)

1659 Amb la pau dels Pirineus, Espanya va cedir Artois i Rosselló a França.

1665-1700 Regnat de Carles II el Encantat.

1668 Conquesta d'Al Hoceima (1668)

1672-1678 Intervenció espanyola a la Guerra dels Països Baixos. Després de la pau de Nimega, Espanya va perdre diverses ciutats de Franche-Comté i Flandes.

1700-1746 Regnat de Felip V de Borbó.

BORBONS. Dinastia Borbó

1700-1713 Guerra de Successió Espanyola entre l'arxiduc Carles d'Àustria i Felip de Borbó, duc d'Anjou.

1700 Amb la mort de Carles II, la dinastia dels Habsburg va acabar i va esclatar la Guerra de Successió Espanyola, en la qual França, Anglaterra i Àustria van participar

1700 Felip V, duc d'Anjou, nét de Lluís XIV, (1700–1746)

1700 Carles II el Bruixat (1665-1700) mor sense successió

1701 Guerra de Successió Espanyola (1701-1713), les conseqüències de la qual van ser Accés a Pèrdua dels territoris italians

1704 Ocupació definitiva de Gibraltar per part d'Anglaterra (1704)

1712 Biblioteca Reial -- Nacional

1713 Creació de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) (1713)

1713 La guerra s'acaba. França va imposar Felip d'Anjou (Felip V), nét de Lluís XIV, com a rei d'Espanya. Tractat d'Utrecht (Roca de Gibraltar)

1713 Tractats d'Utrecht i Rastadt. Espanya rendeix Flandes, Nàpols, Sicília i Sardenya.

1713 Els Tractats d'Utrecht (1713) van posar fi a la Guerra de Successió: Felip V va ser reconegut rei d'Espanya, però va perdre les possessions europees: "A Flandes el  sol s'ha post".

1713 Promulgació de la Llei Sàlica

1724 Lluís I (només 9 mesos al tron)

PRIMER ASSENTAMENT Lluís I de Borbó (1724), va rebre el tron quan Felip V va abdicar el febrer de 1724 i va morir de verola a l'octubre del mateix any

1746-1759 Ferran VI (1746-59)

1749 Acadèmia del Bon Gust

1752 Acadèmia de les Arts Nobles de San Fernando

1759-1788 Regnat de Carles III.

1763 Esquilache crea la Loteria Nacional

1765 Peñaflorida: Societat Econòmica Basca d'Amics del País

1765 La representació de les obres sacramentals i les comèdies de sants i màgia està prohibida.

1766 Motí d'Esquilache

1767 Expulsió dels jesuïtes d'Espanya

1771 Gramàtica RAE

1773 Suspensió de la Companyia de Jesús

1779 Setge de Gibraltar

1783 Abolició de la deshonra legal del treball

1788—1808 Regnat de Carles IV.

1799 Pla per a la reforma dels teatres a Madrid (Moratín, director)

 EDAT CONTEPIPORANA SEGLES XIX a XXI

1805 Al cap Trafalgar (Cadis), la flota anglesa sota el comandament de l'almirall Nelson, i el franco-espanyol sota el comandament de l'almirall Villeneuve.

1808-1813 Guerra d'Independència contra les tropes de Napoleó.

1808 La revolta d'Aranjuez deposa Carles IV

1808 Ferran VII va ser declarat rei.

BONAPARTE

1808 Napoleó aconsegueix que Carles IV i Ferran VII abdiquin a favor de Josep Bonaparte.

1808 Aixecament popular a Madrid (2 de maig) Comença la Guerra d'Independència.

1810 Pèrdua de les colònies americanes (1810-1824).

1812 Les Corts de Cadis: Constitució liberal = garantides llibertats individuals, sobirania popular. És la Primera Constitució espanyola. 
"Las Españas" neix com a unitat plural.

BORBONS

1814 Ferran VII de Borbó, el Desitjat (1814-1833)

1814 Retorn de Ferran VII de França, que va regnar fins al 1833: anul·la la Constitució i estableix un govern absolutista

1819 Espanya ven Florida als EUA.

1820 Revolta militar en defensa de la Constitució de 1812. Les colònies americanes, en revolta des de 1810, van posar fi a la seva guerra d'alliberament i es van proclamar repúbliques independents. Espanya només conserva Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

1820 La declaració de Riego. Revolta liberal contra Ferran VII

1820 Trienni Liberal (1820-1823)

1823 Dècada ominosa (1823-1833)

1833 Regència de Maria Cristina de Nàpols (1833-1840)

1823 Desterrament dels intel·lectuals.

1823 Tancament de les universitats [La Dècada Ominosa 1823-1833]

1823 Invasió francesa per restaurar Ferran VII [Els Cent Mil Fills de Sant Lluís].

1829 Casament de Ferran VII amb Maria Cristina de Borbó.

1830 Ferran VII abolirà la llei sàlica.

1832 Regència de Maria Cristina.

1833-1843 Regència de Maria Cristina de Borbón. Lluites entre cristians (liberals) i Carlins (defensors de l'antic règim).

1833 Mor Ferran VII

1833 Primera Guerra Carlina (1833-1839) [Don Carles de Borbón contra Isabel II].

Iª Guerra Carlista (1833-1840) a causa de la disputa dinàstica entre Isabel II (liberalisme constitucional) i Don Carles (absolutisme monàrquic)

1835-1837: Lleis eclesiàstiques de confiscació del ministre de Finances i cap de govern Mendizábal: les propietats dels convents van ser declarades béns nacionals i posades a la venda pública.

Aquesta mesura pretenia reduir el latifundisme, però les propietats de l'Església van ser comprades pels nobles i la burgesia adinerada. Els CamDesino. Per tant, només tenien un propietari

1835 Decrets de confiscació de béns eclesiàstics per Mendizábal

1836 Revolta del Sergent a La Granja: Restauració de la Constitució

de Cadis (1812) Nova Constitució

1839 Fi de la Guerra Carlina (excepte Catalunya - 1840)

1840 Exili de Maria Cristina

1840 Pronunciament del general Espartero (1840)

1840 Regència d'Espartero

1842 Pronunciament del general Naváez (1842)

1843-1868 Regnat d'Isabel II.

1843 Revolta contra Espartero

1843 Pronunciament del general Prim (1843 i 1866), liberal

1843 Isabel II de Borbó (1843-1868)

1843 Declaració de l'arribada a la majoria d'edat d'Elisabet II  

1844 Fundació de la Guàrdia Civil (1844) pel duc d'Ahumada

1845 Nova Constitució

1845 Segona Guerra Carlina (1845-1849)

1846 Isabel II es casa amb Francesc d'Assís

1846 Revoltes a Catalunya

1848 Moviments revolucionaris a Europa

1848 Segona Guerra Carlista (1848-1849)

1848 Primer ferrocarril Barcelona - Mataró

1849 Il·luminació   de gas a Madrid

1850 Inauguració del Teatro Real

1851  Compensació a l'Església pels béns confiscats

1854 Pronunciament del general O'Donne II (1854)

1855 El Bienni Progressiu [una altra confiscació]

1856 Inauguració del Teatro de la Zarzuela

1856 Narváez torna amb un govern conservador

1856 O'Donnell anul·la les Lleis de Desastres de 1855

1858 Unión Liberal, nou govern O'Donnell, retorn de les lleis

Memòria intermèdia

1859 Guerra al Marroc

1860 Victòries a Ceuta i Tetuan

1860 Expansió   de Madrid

1865 La Nit de San Daniel [motí estudiantil]

1865 Guerra amb el Perú

1866 Dictadura de Narváez

PERÍODE REVOLUCIONARI

1868 Revolució contra Isabel II [exiliada a França el 30 de setembre]

1868 Revolució de 1868. Expulsió d'Isabel II

1868 III Guerra Carlina (1868-1876), setge de Bilbao

1868 Pronunciament de l'exili dels generals Topete, Serrano i Prim Isabel II.

SAVOIA.

1870-1873 Regnat d'Amadeu de Savoia.

1870 Elecció d'Amadeu I (de Savoia) com a rei. "Espanya" va néixer com a unitat política i geogràfica. Tal com la coneixem actualment.

1871 Amadeo de Savoia (1871-1873). Guerra Carlista

1872 Tercera Guerra Carlina (1872-1876)

1873 Dimissió d'Amadeu II

PRIMERA REPÚBLICA

1873-1874 I República Espanyola.

1873 Proclamació de la Primera República

BORBONS

1874-1885 Regnat d'Alfons XII.

1874 Restauració de la Monarquia Borbònica amb Alfons XII [fill d'Isabel II]

1875 Restauració de la monarquia en la persona d'Alfons XII (1875-1885)

1876 Nova Constitució i una "Llei Municipal"

1879 Casament d'Alfons XII amb Maria Cristina d'Habsburg-Lorena

1880 Comença el gir pacífic dels governs entre conservadors i liberals

1883 Llei de Nova Premsa

1885-1902 Regència de Maria Cristina d'Habsburg (Àustria).

1886 Crisi econòmica i vaga de treballadors

1887 La Llei d'Associacions permet la creació de sindicats de treballadors.

1888 Fundació del Sindicat General de Treballadors (UGT) i del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE)

1890 Nova LlEY electoral restaura el sufragi universal

1893 Atacs anarquistes (Bomba del Liceu de Barcelona)

1894 La Convenció de Marràqueix posa fi a la Guerra de Melilla

1897 Assassinat de Cánovas pels anarquistes

1898 Guerra amb els Estats Units

1898 Després de la guerra amb els Estats Units, Espanya perd Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

1898 Pèrdua de les últimes colònies ultramarines: Cuba, les Filipines i Puerto Rico

(1898). Tractat de París.

1902-1931 Regnat d'Alfons XIII.

1902 La majoria d'edat d'Alfons XIII

1902 Fundació dels Altos Hornos de Vizcaya

1904 Es decreta descans diumenge per als treballadors

1909 Inici de la Guerra del Marroc

1909 Vaga general a Barcelona [LA SETMANA TRÀGICA]

1911 Vagues generals de protesta contra la guerra al Marroc

191 l Fundació de la CNT [Confederació Nacional del Treball]

1912 Assassinat de Canalejas

1912 Fi de la rotació del partit

1914-1918 Neutralitat d'Espanya durant la Primera Guerra Mundial.

1914 Primera Guerra Mundial [neutralitat d'Espanya]

1917 Vaga general revolucionària a Espanya

1921 Les tropes que lluiten al Marroc pateixen el desastre de l'Anual.

1923-1930 Dictadura del general Primo de Rivera.

1923 Cop d'estat de Miguel Primo de Rivera

1927 Pacificació al Marroc

1927 El tricentenari de la mort de Góngora genera un interès neobarroc per la poesia: La generació del 27

SEGONA REPÚBLICA

1931 El 12 d'abril es declara la Segona República

1931 II República Espanyola. Alfons XIII abandona Espanya. Niceto Alcalá Zamora, Primer President.

1931 Període de reforma de dos anys (1931-1933): Constitució de 1931, estat laic, Estatut d'Autonomia per a Catalunya, reforma agrària

1931 Presa d'acords a Madrid.

1932 Declaració del general Sanjurjo.

1932 Autonomia de Catalunya.

1932 Agitació anarquista catalana.

1932 La Companyia de Jesús queda dissolta.

1933 Bienni Negre (1933-1936) dominat per la CEDA (Confederació Espanyola de Pobles Indígenes) de la Dreta Autònom).

1933 Fundació de la Falange Espanyola per José Antonio Primo de Rivera.

1933 Revolució anarquista a Casas Viejas.

1934 La CEDA [Confederació Espanyola de Dreretes Autònomes] forma un govern.

1934 Fusió de la Falange espanyola i les JONS [Juntes Ofensives Nacional-Sindicalistes]

1934 Moviments revolucionaris a Catalunya i Astúries

1936 Triomf electoral del Front Popular; l'aixecament de les guarnicions marroquines sota el comandament del general Francisco Franco. Comença la guerra civil.

GUERRA  CIVIL

1936 L'aixecament del general Francisco Franco el 18 de juliol -- comença Los Angeles

GUERRA CIVIL

1936 Guerra Civil (1936-1939) amb el triomf de les forces nacionals

1936 Execució de José Antonio Primo de Rivera [20 de novembre]. Lorca i Maeztu assassinats.

1936 Entrada de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil.

1937 Bombardeig de Guernica.

1938 La Batalla de l'Ebre.

1939 Fi de la Guerra Civil l'1 d'abril. La caiguda de la Segona República va donar pas al règim franquista.

DICTADURA FEIXISTA

1939 Govern del general Franco (1939-1975)

1939 Era franquista (1939-1975), Francisco Franco, Cap d'Estat.

1940-1945 Neutralitat d'Espanya durant la Segona Guerra Mundial.

1941 Mor Alfons XIII.

1941 Creació de la RENFE [Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols].

1942 Creació de les Corts espanyoles.

1945 Fi de la Segona Guerra Mundial.

1945 Espanya rebutjada per l'ONU [Nacions Unides].

1946 Aïllament internacional d' Espanya (1946-1951).

1947 La Llei de Successió confirma Espanya com a monarquia, després de la mort de Franco.

1951 Creació del Ministeri d'Informació i Turisme.

1953 Franco signa el Concordat amb el Vaticà (1953).

1955 Signatura del contracte en bases militars amb els Estats Units (1953).

1953 Acords econòmics i militars amb els Estats Units

1955 L'entrada d'Espanya a l'ONU

1955 Primera fàbrica SEAT

1956 Fi del protectorat espanyol sobre el Marroc

1958 Espanya concedeix la independència a Guinea Equatorial

1962 Espanya sol·licita l'entrada al Mercat Comú

1962 Creació de Comissions de Treballadors

1966 Reforma constitucional. Els càrrecs de cap d'estat i cap d'estat estan separats. Govern.

1967 Llei Orgànica de l'Estat

1969 El príncep Juan Carles de Borbón és nomenat successor com a cap de l'estat amb el títol de rei.

1970 Proclamació de Don Joan Carles de Borbón, Príncep d'Astúries

1970 Judici a Burgos contra militants de l'ETA. Problema basc.

1973 Franco nomena l'almirall Carrero Blanco com a cap de govern, que mor en atac. El succeeix Carlos Arias Navarro.

1975 Francisco Franco Bahamonde mor. El 20 de novembre. Joan Carles I, rei d'Espanya.

RESTAURACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

1975 3UAN CARLES I, REI D'ESPANYA

1975 Adolfo Suárez nomenat president del govern pel rei.

1975 Amnistia per als presos polítics concedida pel rei.

1975 El català, el basc i el gallec declarats llengües oficials.

1976 Adolfo Suárez, president del Govern. Dissolució de les Corts franquistes.

1977 Legalització dels partits polítics, inclòs el PCE [Partit Comunista Espanyol].

1977 Legalització dels sindicats.

1977 Eleccions generals: Adolfo Suárez, líder de la UCD [Unió del Centre Democràtic] (1977-1981), guanya

1978 NOVA CONSTITUCIÓ

1979 Eleccions generals. UCD guanya.

1981 Suárez dimiteix i Leopoldo Calvo Sotelo el succeeix com a president del govern.

1981 Intent de cop d'estat per membres de la Guàrdia Civil sota el comandament del tinent coronel Antonio Tejero Molina [23 de febrer].

1981 El cop d'estat és rebutjat per Joan Carles I, i milions de persones es manifesten als carrers en suport de la democràcia.

1981 La Llei de Divorci està aprovada.

1982 El PSOE [Partit Socialista Espanyol] guanya a eleccions generals, amb Felipe González com a cap de govern. L'entrada d'Espanya a l'OTAN. Presentació a Washington de l'instrument d'adhesió a l'  OTAN (f30 5, 1982).

1982 Govern socialista de Felipe González (PSOE) (1982-1996)

1982 La transició cap a la democràcia es considera completada.

1982 La frontera amb Gibraltar s'obre per primera vegada des de 1969.

1985 Signatura del Tractat d'Adhesió d'Espanya a la CEE.

1985 Aprovació de la Llei sobre la Despenalització de l'Avortament.

1986 Espanya aprova la seva entrada a l'OTAN [Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord].

1986 L'entrada d'Espanya a la Unió Europea (1986).

1986 Nou triomf a les eleccions legislatives per al PSOE.

1989 A les eleccions generals, el PSOE obté la meitat dels escons.

1992 Espanya és el país amfitrió dels Jocs Olímpics [Barcelona], l'Exposició Universal [Sevilla] i la Capital Cultural d'Europa [Madrid], amb la celebració del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica.

1995 El Partit Popular guanya les eleccions municipals.

1996 El Partit Popular guanya les eleccions generals i José María Aznar és el nou primer ministre. Es celebren eleccions generals. El PP (Partit Popular) guanya i María Aznar és la nova presidenta del Govern. Feli De Gonzalez de ser  un després de 14 anys.

1996 Govern de José María Aznar (PP) (1996-2004).

2000 Majoria absoluta per al PP a les eleccions legislatives.

2002 L'euro entra en vigor com a moneda única europea.

2004 (11-M) 11 de març L'atac terrorista a Madrid causa 200 víctimes i més de 1800 ferits. El govern inicialment culpa el grup terrorista ETA, però   més tard es demostra que és obra d'Al-Qaeda.

2004 El Partit Popular, després de vuit anys al poder, perd les eleccions generals celebrades el 14 de març, sent elegit president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, del Partit Socialista Obrer Espanyol. 

2004- 2011 El PSOE guanya les eleccions generals, i el seu secretari general José Luis Rodríguez Zapatero esdevé president.

2011 El PP guanya les eleccions regionals i municipals a tot Espanya

2011 20 de novembre de 2011: Convocades eleccions generals anticipades (previstes per al març de 2012).

2011 Nova llei antitabac. Espanya participa en la intervenció militar a Líbia. Terratrèmol a Lorca. Els tramvies de Saragossa inaugurats. 

Eleccions regionals i municipals. Dimissió de Francesc Camps. Jornada Mundial de la Joventut a Madrid. Erupció a El Hierro. ETA anuncia "la cessació definitiva de la seva activitat armada". Eleccions generals: X Legislatura; Mariano Rajoy, president del Govern. El Bulli tanca. El Moviment 15-M organitza protestes populars. Recapitalització dels bancs. L'atur està creixent, la crisi empitjora, la prima de risc arriba als 499 punts bàsics. S'ha aprovat la reforma constitucional per limitar el dèficit públic.

2012 Alfredo Pérez Rubalcaba, del PSOE, líder de l'oposició. Iñaki Urdangarin està acusat de presumptes delictes econòmics. L'Argentina expropia el YPF de Repsol. Rescat del sistema bancari espanyol entre el FMI i la UE. Espanya guanya el seu tercer Campionat d'Europa. Manifestació per la independència de Catalunya a Barcelona. Dimissió d'Esperanza Aguirre. Tragèdia a l'Arena de Madrid, on moren cinc persones. Nova reforma laborista. Vaga general del 29-M. L'Estat nacionalitza l'empresa matriu de Bankia (en fallida). Vaga educativa de 22-M. La prima de risc supera els 600 punts bb; atur, 25%. Pla d'Ajust Governamental. 25-S: Intentar envoltar el Congrés de Diputats. Vaga general del 14-N.

2013 El cas Bárcenas. Accident de tren a Santiago de Compostel·la. La cadena humana a Catalunya a favor de la independència. Susana Díaz, presidenta d'Andalusia. Estrasburg anul·la la doctrina Parot. Tancament del Canal Nou. AVE Barcelona-París. Hi ha més de sis milions d'aturats. Els desnonaments estan augmentant.

2014 Abdicació. Podemos està fundat. Aldarulls a Gamonal. Adolfo Suárez mor.

Felipe VI i Leticia Ortiz: Pedro Sánchez, secretari general del PSOE. Jordi Pujol confessa tenir diners no declarats a Andorra. Operació púnica.

S'ha inaugurat el Metro de Màlaga. Artur Mas lidera la consulta de 9-N. Crisi de l'Ebola. Acusació contra la infanta Cristina per blanqueig de capitals i delictes fiscals. El deute públic és superat pel 100% del PIB.

2015 Les eleccions regionals i municipals marquen la ruptura amb el sistema bipartidista amb la representació de dos nous partits emergents: Podemos i Ciudadanos. Junts pel Sí guanya les eleccions anticipades a Catalunya. Les eleccions generals deixen el Congrés més fragmentat de la història. 51 espanyols moren en la tragèdia aèria de Germanwings. Inauguració del Pont de la Constitució de 1812 a Cadis.

2016 Per primera vegada a la història d'Espanya, una legislatura – l'onzena – acaba sense que s'hagi investit un president del Govern: les eleccions generals es repeteixen en què el Partit Popular guanya de nou.

La dimissió de Pedro Sánchez de la secretaria general del PSOE. Mariano Rajoy és investit com a president del Govern en minoria amb el suport de Ciudadanos i l'abstenció del PSOE. L'atur a Espanya cau fins al 19%. El PIB puja un 3,2%

2017 Pedro Sánchez torna a la Secretaria General del PSOE. Celebració WorldPride a Madrid. Atacs gihadistes a Barcelona i Cambrils. Referèndum sobre la independència de Catalunya 1-O;

el Parlament declara la independència; el Govern aplica l'article 155; el president Puigdemont abandona el país.

2018 El sistema judicial alemany nega l'extradició de Carles Puigdemont a Espanya, després de la seva detenció en aquell país. Dimissió de Cristina Cifuentes. Dissolució del grup terrorista ETA. Pedro Sánchez jura el càrrec de president del govern després de guanyar per moció de censura. Iñaki Urdangarin, el primer membre de la família reial espanyola a entrar a la presó. 13 persones moren després d'una pluja torrencial a San Lorenzo del Cardezar (Mallorca). La sèrie Money Heist , guanyadora del Premi Emmy Internacional.

2019 Judici dels procés . Eleccions generals. Protestes contra la sentència del judici dels líders del procés independentista català. Noves eleccions generals. Albert Rivera dimiteix com a president de Ciutadans. Rosalía, primera cantant espanyola que guanya un MTV Video Premi de Música.

2020 El primer govern de coalició d'Espanya (PSOE-Unidas Podemos) des de la Segona República. Joan Carles I marxa d'Espanya.  

El Tribunal Suprem desqualifica Quim Torra com a president . El LOMLOE està aprovat. Pandèmia de coronavirus. Estat d'alarma: confinament i quarantena nacional. Toc de queda nocturn. Isabel Zendal és fundada.

2021 Filomena Storm. Eleccions a

Catalunya. CaixaBank absorbeix Bankia. Ayuso guanya les eleccions de Madrid. Pablo Iglesias deixa la política. Crisi amb el Marroc. Campanya de vacunació.

2022 Hi ha hagut un augment de la inflació sense precedents des de 1986. Reforma Part. Onada de calor. Brot de verola dels micos.

2023 Llei trans. Protestes pel pacte entre el PSOE i les forces proindependentistes. Amnistia per als participants en els procés . Pedro Sánchez, reelegit president. Cas Rubiales. Crisi immobiliària.

2024 Incendi a València. Inundacions a causa del DANA. Cas Koldo. David Case Sánchez.

2025 Tall de llum. Incendi a la catedral de Còrdova. Incendis greus Silvicultura. Cas Leire Díez.

2026 Accidents ferroviaris a Adamuz i Gelida.

______________________

4 grans etapes en la història

 

La història de la humanitat es divideix tradicionalment en quatre grans etapes, separades per esdeveniments polítics, socials o tecnològics que van marcar la fi d'una era i l'inici d'una altra. 

• Edat Antiga: Inicia amb la invenció de l'escriptura (aprox. 3000 a.C.) i acaba amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476 d.C. 

• Edat Mitjana: Inicia l’any 476 d.C. i acaba a la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient (Constantinopla) en 1453, o, alternativament, el descobriment d'Amèrica en 1492.

• Edat Moderna: Comença en 1453 o 1492 i s'estén fins a la Revolució Francesa en 1789. 

• Edat Contemporània: Inicia en 1789 i es perllonga fins a l'actualitat.

_______________________

Fets clau que van provocar els canvis d'època:

• De l'Edat Antiga a la Mitja: 476 d.C.: La profunda crisi de l'Imperi Romà, la corrupció interna i, sobretot, les invasions dels pobles bàrbars (visigots, vàndals, ostrogots) van provocar el col·lapse del sistema imperial i van donar pas al feudalisme a Europa. 

• De l'Edat Mitjana a la Moderna 1453/1492: La presa de Constantinopla pels turcs va tallar les rutes comercials tradicionals, motivant la recerca de noves vies marítimes, el que va portar al descobriment d'Amèrica. A més, la invenció de la impremta i el sorgiment del Renaixement van canviar radicalment la mentalitat medieval teocèntrica per una mentalitat humanista.

• De l'Edat Moderna a la Contemporània 1789: La Revolució Francesa va marcar la fi de l'absolutisme monàrquic i l'Antic Règim. Això, sumat a la Revolució Industrial que va començar a la Gran Bretanya, va transformar l'estructura social, econòmica i política del món occidental, instaurant el sistema capitalista i els principis democràtics. 

Els poderosos escriuen la història

Dibuig: Miguel Serra

 

Models d'organització político-social. Espanya, des del 1931 fins ara

1 Models d'organització político-social:

1 Feudalisme. 2 Caciquisme

3 Absolutista- 4 Liberalisme

5 Feixisme-Nazisme-Franquisme

6 Capitalisme

7 Socialisme. 

2 Cronologia dels reis i presidents d'Espanya des de Carles I fins ara

3 Història d'Espanya des del 12-04-1931 fins ara

1 Models d'organització político-social:

1 Feudalisme:

Fou el sistema polític, jurídic, econòmic i social dut a terme durant l'edat mitjana  a Europa, amb l'objectiu de protegir la població d'aquella època. Els regnes es dividien en petits territoris semi-independents, en els quals el senyor proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l'esglesia i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió. Alguns dels seus aspectes van prolongar-se fins al final de l'Edat moderna 

 

Orígens del feudalisme:

Durant el Baix Imperi Romà la vida urbana va decaure. Als segles IV-V es produeix un replec demogràfic i una ruralització amb gran latifundisme, sistema que comporta que hi hagi una tendència a l'autosuficiència. En aquesta època es desenvolupen les lleis del colonat, que convertiran els esclaus en colons, persones lliures però vinculades a la terra. Aquest procés de ruralització és producte de la creixent inseguretat, car les ciutats són objectiu preferent de les incursions bàrbares, però també va associat a l'escassetat de moneda, a la seva contínua pèrdua de valor i a la seva poca circulació. La fi de l'expansió romana, a més, havia provocat una certa escassetat d'esclaus i, com a conseqüència, un augment econòmics d'aquests, per la qual cosa es va haver de cercar una altra alternativa que assegurés fins a cert punt l'estabilitat de la mà d'obra, i en aquest sentit vincular-la a la terra era una bona opció. 

Es pot considerar el feudalisme tenint primer en compte aquella part de la societat que se situa en el primer esglaó de la piràmide social, és a dir, els camperols (i els que abandonen la ciutat), els quals cerquen seguretat i la troben en el vasallatge. Però també es pot considerar des del primer esglaó, pel clientelisme merovingi i carolingi, que hi veia una forma d'assegurar el poder i d'obtenció de mà d'obra per treballar els grans latifundis.

En qualsevol cas, sembla clar que la gènesi del feudalisme es troba en les primeres clienteles merovíngies, que generalitzen el benefici i la tendència a convertir els latifundis del Baix Imperi en dominis senyorials. El benefici o beneficium era una institució romana consistent en l'atorgació per part d'un individu del domini i el gaudi d'un bé a un altre. Aquest bé acostumava a ser una terra, però també podia ser un càrrec o un dret. La seva duració podia ser indefinida, però sempre era de caràcter personal i, per tant, acabava en qualsevol cas amb la mort d'un dels dos implicats: atorgador o beneficiat. A més era molt fàcilment revocable. Es tractava d'una forma habitual de premiar els veterans de guerra, donant-los terres en regions frontereres, de manera que al mateix temps es reforçava la dominació romana sobre aquella zona; però sempre es tractava d'un premi a posterior i, per serveis prestats. Els merovingis començaran a donar-lo a priori, com a recompensa a la fidelitat.

Als segles VIII-IX, en època carolingia, les nombroses guerres civils multiplicaran el nombre de guerrers i vassalls, i serà en aquest context que es produirà la unió de vassallatge i benefici, car aquest ja no es donarà pels serveis prestats, sinó per assegurar la fidelitat, d'aquesta manera quan se'l necessiti acudeixi, o, fins i tot, per pagar els funcionaris davant l'escassetat de moneda. 

Carlemany crea la figura del vassi dominici, el vassall del senyor, però aquests crearan al seu torn els seus propis vassalls, la qual cosa debilita l'imperi, que es va atomitzant a la vegada que els súbdits són substituïts per vassalls. I si bé en un principi la unió de vassallatge i benefici ho serà de facto, amb el temps esdevindrà de iure. I el mateix passarà amb la immunitat senyorial, basada en què el domini només depengués del senyor. És també ara quan apareix el jurament de fidelitat. I el 877, finalment, el benefici esdevé hereditari mitjançant la Capitular de Quierci de Carles II, el Calb.

Una vegada això hagi passat, el sistema feudal es consolidarà. Al segle X el benefici serà substituït pel feu, apareixerà l'homenatge, augmentarà la complexitat del contracte... però per a molts historiadors el moment clau és el 877, quan el benefici s'ha tornat hereditari.

Característiques del Feudalisme:

- Una societat dividida en tres classes socials diferenciades: la noblesa, el clergat i el Tercer Estat o l'estat pla: els treballadors o els serfs.

- La construcció de castells emmurallats.

- Una economia basada en lagricultura i la ramaderia.

- Les guerres freqüents per la disputa dels territoris.

- Cada noble arriba al domini gairebé total de les terres sota la seva jurisdicció. El poder del rei va quedar limitat als territoris que controlava directament, com si fos un noble més.
- Els nobles acceptaven la primacia del rei mitjançant un pacte anomenat vassallatge.

- Els nobles es convertien en vassalls del rei en una cerimònia anomenada homenatge, en què, agenollats i besant la mà del monarca, li juraven fidelitat, ajuda militar i consell al govern.

- Per la seva banda, el rei feia la investidura, en què cedia una porció de terra, el feu, al seu vassall.

- Els nobles podien tenir vassalls propis. Aquest els atorgava un feu més petit.

Així, es va formar una cadena d'enllaços personals entre el rei i els vassalls. Aquest sistema va provocar freqüents guerres.

2 El Caciquisme:

Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents (els cacics), que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de les seves localitats i, especialment, el camp. El cacic compra la voluntat dels pajesos o habitants del poble bé comprant-la mitjançant favors o, inclús, amenaçant. A canvi els "clients" feien el que els demenava el cacic (bàssicament vots a les eleccions). 

A Espanya la corrupció i la falsificació de les eleccions va arribar a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies ho utilitzaven per evitar canvis radicals a l'estructura del poder. El cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intel·lectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb ladministració. Per sobre hi havia el cacic del districte, que controlava i feia triar el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell de diverses maneres als cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran que imposava amb facilitat la seva voluntat; però de vegades calia acudir a la compra descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral de 1907 van iniciar la baixada del caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que va ser destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30). 

Característiques del Caciquisme: 

- És un entramat de relacions socials que definien la vida política, bàssicament, durant els anys de la Restauració borbònica a Espanya.

- Manifesta la influència dels cacics en una societat de clienteles 

- La principal característica del caciquisme espanyol va ser la concreció electoral. 

- El sistema caciquil va tenir la seva principal fortalesa al món agrari, encara que també va actuar, encara que en menor mesura, a l'urbà. 

- Les terres de la Meseta central i del Sud de la Península van resultar ser el camp adobat on va créixer amb més comoditat el caciquisme 

- El cacic compra la voluntat dels patgesos o habitants del poble bé comprant-la mitjançant favors o, fins i tot, amenaçant. A canvi els "clients" feien el que els demenava el cacic (bàssicament vots a les eleccions). 

- Aquesta organització caciquil es desenvolupa a tres nivells: al camp, al municipi i a la regió.

3 Absolutisme i 4 Liberalisme (aplicat a Espanya): 

- Què era el liberalisme i com es va difondre. - Què va ser la Guerra de la Independència i quina tasca varen fer les Corts de Cadis.
- Els diferents governs que hi va haver a Espanya entre els anys 1814 i 1902: de la monarquia absoluta a la monarquia parlamentària.
- Quines eren les opcions polítiques de l'època.

 

A l’Edat Moderna europea s’havia imposat la monarquia absoluta, una forma de govern en la qual el rei concentrava tot el poder i tenia el suport dels estaments privilegiats (noblesa i clero).

Al llarg del segle XVIII varen sorgir una sèrie d’idees (Il·lustració) que defensaven la necessitat d’acabar amb els privilegis de nobles i clero, i el dret del poble d’elegir els seus governants.

Les idees de la Il·lustració varen influir en la burgesia, un grup social amb educació i riqueses però sense poder. Varen defensar el liberalisme i es varen organitzar per acabar amb l’absolutisme.

El 1789 va esclatar la Revolució Francesa. Els ciutadans francesos varen posar fi a la seva monarquia absoluta i varen començar una nova forma de governar basada en la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, el respecte a la Constitució, el dret de vot i la divisió de poders.

 

Els principis bàsics del liberalisme són:

Llibertat.

Igualtat.

Constitució.

Sobirania nacional.

Divisió de poders. 

Guerra de la independència: 

Després de la Revolució Francesa, Napoleó Bonaparte va governar a França i va voler imposar a Europa els principis de la rebel·lió. Amb un exèrcit poderós, va derrotar molts de monarques absoluts europeus i va formar un gran Imperi.

El 1808 va envair Espanya per conquistar Portugal, va destronar Ferran VII i va imposar Josep I (el seu germà) com a nou rei d’Espanya.

L’exèrcit espanyol i els guerrillers (població civil) es varen enfrontar als invasors francesos (Batalla de Bailèn). Després de sis anys de guerra, els espanyols varen derrotar les tropes de Napoleó, que a finals de 1813 varen iniciar la retirada.

El 1814 Ferran VII va tornar al tron espanyol.

Davant la invasió francesa, els espanyols varen adoptar actituds diferents:

Afrancesats, que varen col·laborar amb els francesos.

Patriotes absolutistes (eren partidaris de mantenir l’absolutisme) i patriotes liberals (volien implantar el liberalisme a Espanya).

Visca la Pepa:

Davant l’ocupació militar francesa i el buit de poder a Espanya, els patriotes varen organitzar unes juntes per governar el país.

El 1810, les juntes es varen reunir a la ciutat de Cadis, l’única que no havia estat ocupada per les tropes franceses, per redactar i aprovar la primera Constitució espanyola. Es va aprovar el 19 de març de 1812.

S’hi recullen els principis bàsics del liberalisme, i destaca la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial).

Regnat de Ferran VII. Absolutisme. (1814-1833):

Quan Ferran VII va tornar al tron espanyol va clausurar les Corts, va anul·lar la Constitució i va derogar les lleis aprovades a Cadis. Va ser la tornada a l’absolutisme.

La majoria de colònies americanes, que no varen acceptar el retorn de l’absolutisme, i amb la influència de la Revolució Francesa i de l’emancipació dels Estats Units, varen començar el procés per aconseguir la independència.

El 1824 només continuaven sota domini espanyol Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

Durant el regnat de Ferran VII, els liberals varen intentar imposar les seves idees. Però no va ser fins al 1820, quan va triomfar un pronunciament liberal impulsat pel coronel Riego, que el rei va acceptar la Constitució de 1812. De 1820 a 1823 es va donar el Trienni Liberal.

El 1823 el rei va imposar de nou l’absolutisme.

El 1830 el monarca va anul·lar la Llei sàlica (que prohibia regnar a les dones) perquè la seva filla gran pogués governar.

Regnat d'Isabel II. Liberalisme (1833-1868): 

Els absolutistes no varen acceptar la proclamació d’Isabel II i varen fer costat a l’infant Carles, germà de Ferran VII, per succeir-lo al tron.

El 1833 va esclatar la primera guerra carlina entre carlins (partidaris de l’infant Carles) i isabelins (liberals que donaven suport a la reina Isabel). El conflicte va acabar el 1840 amb el triomf dels liberals.

El nou govern liberal va convertir Espanya en una monarquia liberal constitucional i parlamentària, i va establir el sufragi censatari.

Amb la implantació del liberalisme varen néixer diferents partits polítics: Liberal. Demòcrata. Republicà.

Característiques de l'absolutisme: 

- Concentració del poder. L'autoritat reial era absoluta. Pèrdua de poder de part de la noblesa.
- Institucions i burocràcia real.
- Exèrcits permanents.
- Sobirania per mandat diví.
- Societat estamental: els nobles, el clergat i els comuns. 

- Mercantilisme: Doctrina econòmica que sostenia que la riquesa del regne es basava en l'acumulació de metalls preciosos (com l'or i la plata). 

5 Feixisme-Nazisme-Franquisme: 

El feixisme, el nazisme i el franquisme han sigut tres sistemes, i una mateixa ideologia, que han marcat profundament la història contemporània europea, i han estat protagonistes d'autèntiques barbaritats.

Vegem els seus trets fonamentals i com van sorgir. Feixisme i nazisme (o nacionalsocialisme): Són dues ideologies germanes amb moltes coses en comú, tot i que també amb certes diferències importants. Malgrat que a vegades s'usen indistintament, cal conèixer bé el seu origen i manera de fer. Totes dues serien protagonistes del començament de la Segona Guerra Mundial.

Idees Generals:

- El feixisme, nazisme i franquisme estableixen un sol partit que governa sense necessitat d'anar a cap tipus d'eleccions.

- Els militants i seguidors són incondicionals d'un líder que és el cap del partit i cap de l'Estat. Per tant, queden prohibides les activitats i propaganda d'altres agrupacions polítiques i qualsevol crítica cap al sistema totalitari o el partit.

- La pàtria és l'entitat superior, la qual s'ha d'adorar.

- El control és militarista i violent a l'interior del país i bel·licista a l'exterior.

- Es menysté la raó i l'intel·lectualisme. Això dona lloc a demencials teories de supremacisme racial o nacional. 

- El sistema totalitari fomenta l'elitisme de la societat i la no participació del gruix de la població en la política, és a dir, la recuperació del domini d'una classe privilegiada. Mussolini va arribar a dir: "L'estat de tots es convertirà de nou en l'estat d'uns pocs". 

- El control s'estén a la premsa, l'educació, l'art i la cultura. 

A diferència del comunisme, una altra sistema totalitari basat en el socialisme marxista que va fer fortuna al segle XX, especialment a Rússia i la Xina, el feixisme i el nazisme basen la seva economia en el capitalisme i la propietat privada. Però no defensen un capitalisme liberal amb l'exterior, sinó un capitalisme extremadament regulat. El proteccionisme també és una característica marcada, ja que s'intenta convertir el país en una economia autosuficient. Parlem, doncs, d'un capitalisme ultranacionalista diferent del que hi ha avui als països occidentals.

El bressol de totes dues ideologies va ser la por de la burgesia i classes altes al comunisme que ho petava a Rússia arran de la revolució bolxevic del 1917, unida a una situació de pobresa i marginació per part de la resta de potències europees.

Dues petites diferències entre el feixisme italià i el nazisme alemany són que el primer contenia dos poders amb els quals va conviure: el rei i el Vaticà; i que el racisme no era tan prioritari ni dràstic com en el cas alemany.

Una cosa en comú i visualment molt característica era la salutació amb el braç estès lleugerament cap amunt i la mà oberta amb el palmell cap avall. Els italians deien que era la salutació típica que feien els romans als seus líders, mentre que els alemanys deien que s'havien inspirat en una salutació que es feia als reis germànics medievals. La realitat és que no hi ha prova de cap de les dues teories. La salutació va començar a aparèixer per primera vegada en pintures del segle XVIII i amb el temps se la va relacionar amb la política i l'exèrcit. En el cas italià, seria Gabriele d'Annunzio qui faria que els seus soldats l'usessin el 1919, i Mussolini li prendria la idea. Sembla que Hitler senzillament va copiar i adaptar la salutació feixista.

Malgrat que la ideologia dels nazis es deia nacionalsocialisme, no tenia res a veure amb el socialisme marxista o comunisme. De fet, en aquella època hi havia partits polítics d'altres països amb aquest concepte integrat que podien ser tant de dretes com d'esquerres. Els nazis promulgaven la revolució social per als alemanys, i rebutjaven tant la dreta tradicional del moment com l'esquerra que s'estava intentant consolidar de caire revolucionari. Es veien a si mateixos com una tercera via, que avui la relacionem popularment amb l'extrema dreta. 

 

Característiques del feixisme-nazisme-franquisme: 

- És un moviment polític i ideològic nacionalista i militarista, combatiu i violent, que exalta les nocions de pàtria, nació o raça en detriment de les minories, els estrangers i tot aquell considerat diferent.

- Apel·la a valors com el patriotisme, la lluita, el sacrifici, el predomini de l'Estat per sobre de l'individu i la puresa moral, ideològica, nacional o racial real o ficticia.

- Se sol representar com a hereu d'un passat gloriós a recuperar, com l'Imperi romà en el cas del feixisme italià i franquisme espanyol o la història i la mitologia germanes en el cas del nazisme alemany, coses que solen promoure actituds expansionistes.

- Fomenta l'organització de forces armades irregulars o paral·leles (com els “camises negres” italians i els "falangistes" espanyols), que s'ocupen de perseguir els seus adversaris i sotmetre la societat a un estat de por o amenaça.

Proposa un model d'Estat de partit únic, totalitari i autoritari, que controla tots els nivells de la societat i està construït al voltant de la idea de la infal·libilitat d'un líder carismàtic, al qual es rendeix culte mitjançant un aparell elaborat de propaganda.

En termes ideològics, sol proposar-se com una alternativa al liberalisme burgès i al socialisme obrer, per a la qual cosa proposa la regulació estatal de les relacions socials mitjançant l'intervencionisme econòmic i, en alguns casos, el corporativisme (és a dir, la gestió estatal de les relacions entre empresaris i treballadors).

El feixisme italià: 

Tot i que Itàlia va ser un dels països guanyadors de la Primera Guerra Mundial, no en va treure gaire profit en comparació amb els altres vencedors. La situació que quedava al país era molt difícil, amb 600.000 morts en combat i enormes deutes. La sensació era de victòria esguerrada. Davant d'aquest panorama, el Partit Socialista va començar a progressar i guanyar cada cop més suport entre la població. Els propietaris de les fàbriques veien com els obrers s'organitzaven més que mai i van sentir por d'una possible revolució comunista. Tant les classes altes com la petita burgesia patien pel seu futur i esperaven un líder capaç de frenar els esdeveniments que semblaven acostar-se.

El 1919 Benito Mussolini va fundar les Fasci Italiani di Combatitimento, un moviment polític i paramilitar que aplegava veterans de guerra. Tot i tenir un passat vinculat al socialisme, Mussolini va canviar la seva ideologia i la va anar polint convençut finalment que l'única manera de retornar la glòria a Itàlia era per mitjà de la producció, el capitalisme, el nacionalisme i la força. 

Fasci és el plural de fascio, que significa 'feix', en aquest cas referit a un feix de vares, símbol de l'autoritat republicana de l'antiga Roma. En sentit figurat significava 'lliga'. Si cada vara sola era fràgil, la unió de totes elles formava un conjunt poderós. El terme fascio va tornar a sorgir després de la unificaciónitaliana i va tenir diferents aplicacions al llarg del temps. Finalment, quedaria associat a la dictadura de Mussolini.

El feixisme que va crear Mussolini va guanyar ràpidament el suport dels propietaris de terres i de fàbriques, de l'exèrcit i de molts joves amb ganes d'aventures. Els Camises Negres, el braç paramilitar del moviment, va iniciar una dura persecució de qualsevol considerat oponent. La pressió va ser tal, que quan els seguidors de Mussolini van protagonitzar la famosa Marxa sobre Roma, el rei Víctor Manuel III va permetre que el líder feixista fos nomenat cap de govern. Encara que el 1924 es van fer eleccions, les tàctiques terroristes dels feixistes i el suport financer de les elits va fer que el partit de Mussolini guanyés per majoria absoluta. Durant els dos anys següents, el Duce ('líder' o 'cap') va desmuntar de dalt a baix el sistema parlamentari i va formar un govern de partit únic fet a mida.

 

El 1927 Mussolini va crear l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA), que va deixar en mans d'Arturo Bocchini, un dels seus més fidels seguidors. L'OVRA, com a policia secreta, s'encarregava d'investigar i reprimir qualsevol persona o organització contrària al feixisme. 

En l'educació, el sistema es va edificar sobre l'adoració al Duce i l'ensenyament dels valors italians més tradicionals. Els professors havien de portar camisa negra i a les universitats havien de fer el jurament de fidelitat del règim (només 13 de 1250 se'n van negar).

Les indústries havien de ser corporacions amb autogovern en les quals es podien negociar fins a cert punt les condicions dels obrers però sense recórrer al dret a vaga ni a tancaments. El feixisme es va aliar amb el gran capital i va respectar escrupolosament la propietat privada. També va comptar amb el suport de la mitjana i petita burgesia, que veien en el Duce l'oportunitat de conservar la seva posició o fins i tot elevar-la. A més, el feixisme va reconèixer la sobirania de la Santa Seu al Vaticà i el catolicisme com única religió oficial de l'estat. 

 

El Nazisme alemany:

Després de la Primera Guerra Mundial, Alemanya estava patint moltes penalitats, sobretot per ser-ne la gran perdedora. El Tractat de Versalles de 1919 imposava al nou règim polític, la República de Weimar, unes sancions que eren vistes com una humiliació sense precedents. Alemanya havia de desarmar-se gairebé per complet, havia de retornar nombrosos territoris als països veïns i havia de pagar una enorme quantitat de diners en forma de reparacions de guerra. El resultat va ser un estancament de la indústria i una crisi econòmica agreujada pel Crac del 29, la caiguda de la Borsa de Wall Street que va afectar també Europa.

El Crac del 29 va enfonsar del tot l'economia alemanya, que era molt més feble que la resta d'economies europees. La situació era tan dramàtica com propicia perquè la població es radicalitzés o bé cap a l'esquerra o bé cap a la dreta. En aquest punt entraria en escena el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, el partit nazi, amb el carismàtic Adolf Hitler al capdavant.

El partit nazi havia estat creat el 1919 per Anton Drexler amb el nom de Partit dels Treballadors Alemanys. En un principi, era només un petit grup d'homes amants de la política i la cervesa que es reunien per intercanviar opinions. El 1920 Hitler s'hi va afiliar i en pocs mesos se'n va fer amb el control fins al punt de canviar-li el nom per integrar-hi el concepte de nacionalsocialisme.

Hitler, un antic cap austríac de la Primera Guerra Mundial, va saber guanyar-se el suport tant dels capitalistes com dels intel·lectuals. El corrent polític que va iniciar fascinava molta gent. Predicava la superioritat del poble alemany augmentant l'autoestima de la gent i donava una gran seguretat en una època fosca i sense esperança.

El 8 de novembre de 1923, Hitler amb l'ajuda dels seus fidels i forces paramilitars afins, va posar en marxa un cop d'estat inspirant-se en la Marxa de Roma de Mussolini. Però les coses no van sortit com esperava i va haver de fugir i amagar-se. Quan el van trobar, va ser empresonat i posteriorment jutjat per alta traïció. La condemna seria només de cinc anys de presó. La premsa no s'ho podia creure i l'escàndol estava servit. El jutge Neithardt havia imposat la pena mínima dient que Hitler i els seus havien actuat "amb un ànim purament patriòtic i pels motius més nobles i desinteressats".

A la presó Hitler era tractat com un heroi pels reclusos i els guàrdies. Així que ho va aprofitar per escriure el famós Mein Kampf (La meva lluita), la bíblia del nazisme. Un cop lliure, es va presentar a les eleccions per ser canceller. I les va guanyar dues vegades l'any 1932 amb més del 30% dels vots. Finalment, el president alemany Hindenburg va nomenar Hitler canceller el 30 de gener de l'any següent. Després d'anys d'inestabilitat i unes quantes eleccions, calia formar un govern que aspirés a una certa estabilitat. Hitler va engegar un projecte de manipulació del sistema polític alemany amb els mitjans permesos segons la llei, sempre amb la idea de destruir la democràcia alemanya i constituir una dictadura.  

Hitler veia com la seva popularitat augmentava gràcies als seus discursos ultranacionalistes, així que va proclamar unes noves eleccions per al març del 1933. El seu partit seria el guanyador amb el 47% dels vots. A l'agost del 1934, el president Hindenburg va morir, fet que Hitler va aprofitar per proclamar-se Führer (líder) d'Alemanya. El Tercer Reich havia començat.

Amb els governs locals suprimits, la dissolució dels sindicats i partits polítics contraris, i les contínues purgues en tots els àmbits de la societat, Hitler ja tenia la seva dictadura. Els mitjans de comunicació van ser intervinguts, la llibertat civil va desaparèixer i els jueus van ser perseguits sense pietat. El règim defensava i imposava teories científiques, racials i lingüístiques absolutament forassenyades que van aconseguir engalipar enormes sectors de la societat. 

La propaganda del règim era dirigida per Goebbles i un ministeri que en pocs mesos ja comptava amb 14.000 funcionaris. El parlament estava constituït només per fidels del patit nazi. Les milícies del partit, les SS, actuaven com a policia de control. Els jutges exercien segons les directrius del govern. I tots els integrants de l'administració civil i militar havien de fer el Jurament de Fidelitat al Führer. Hitler tenia a les seves mans un règim que podia durar 1.000 anys, tal com predicava entusiasta davant de desenes de milers de persones.

Hitler es va passar per l'entrecuix el Tractat de Versalles, cosa que li va permetre reactivar la indústria i la creació de noves infraestructures. També va engegar un programa de rearmament. Tot plegat va reduir dràsticament l'atur. L'esperança i la il·lusió brillava als ulls dels alemanys que veien en el Führer el seu salvador. Però els plans del nazisme incloïen irremeiablement l'expansionisme en favor d'un nou imperi alemany que portés la raça ària a dominar el món occidental.

Capitalisme: 

El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en majoria, propietat privada, i en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.

Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema).

La tècnica avançada exigeix utilitzar mitjans de producció de cost elevat, allò que no és a l’abast de tothom, per la qual cosa la propietat privada d’aquests mitjans significa propietat d’alguns i no propietat de la resta de la població, que es veu forçada a vendre als primers la seva força de treball. Resten així configurades dues posicions en el procés de la producció, les quals divideixen la societat fonamentalment en dues classes: capitalista (els posseïdors) i proletàriat (els no posseïdors), amb desigual participació en la distribució dels béns i amb interessos objectivament antagònics. Notes bàsiques del sistema són: el caràcter jurídicament lliure de la mà d’obra, el control pels propietaris del capital de l’empresa i, per tant, de la destinació dels productes, i l’orientació de les decisions econòmiques pel mercat. D’on ve que el sistema rep els noms de capitalista, lliure empresa, economia de mercat o règim de treball assalariat, gairebé equivalents.

El paper de l’estat en el capitalisme és sempre un paper econòmic subsidiari, que ha evolucionat des d’una mera custòdia de la lliure circulació de les mercaderies a una certa regulació activa que pot incloure la direcció de l’acció exterior dels capitalistes i una planificació indicativa, juntament amb l’assumpció de certes tasques productives mitjançant un sector d’empreses de propietat estatal. Resta sempre un camp essencial de l’activitat econòmica a l’atzar de les decisions individuals dels capitalistes i de la competència més o menys imperfecta entre ells, d’on neixen crisis per mala utilització dels recursos socials que superen el nivell de simples ajusts.

 

Teories sobre el capitalisme:

Les primeres formulacions teòriques sobre el capitalisme contemplaven un sistema constituït per nombroses i petites empreses en dura competència i insistiren en l’existència de lleis naturals que regien la vida econòmica: oferta i demanda s’ajustaven recíprocament, els preus tendien al nivell dels costs, els sectors econòmics s’autoregulaven pel lliure flux de capital i treballs, els salaris i la població obrera mantenien un equilibri cíclic, etc. Cap interferència no podia millorar el sistema, ja fóra aquest contemplat amb ulls optimistes o pessimistes. Aquest paradigma, formulat per Adam Smith a The Wealth of Nations (1776), fou sustentat per tota l’escola clàssica. Però el mateix Smith ja creia que l’abundància cada vegada més gran suposaria la caiguda dels beneficis i, per tant, l’entrada en un “estat estacionari”. Aquesta estagnació molt a llarg terme també fou prevista per Malthus, Ricardo i McCulloch. John Stuart Mill era contrari al creixement econòmic sense fi per la “lluita incessant” que suposava, i desitjava la substitució del capitalisme pel cooperativisme. El sistema capitalista començà, però, a ésser sotmès a crítica, en principi sota una perspectiva purament ètica, pels autors preocupats per la situació de la classe treballadora, agrupats amb el nom genèric de socialistes utòpics (s. aint-Simon, Fourier, Blanc, Proudhon, etc.).

Aprofundint críticament en la metodologia de l’escola clàssica, Marx i Engels desenvoluparen un estudi rigorós del capitalisme. La clau del sistema és la generalització de les mercaderies. L’esquema mercaderia-diner-mercaderia (M-D-M) fou subs-tituït per l’esquema diner-mercaderia-diner incrementat (D-M-D’). Aquest increment seria degut a la utilització d’una mercaderia —la força del treball— que té la qualitat de produir un valor superior al propi valor, al seu cost de reproducció. El capitalista s’apropia la diferència entre valor de la mercaderia produïda i salari (valor de la força de treball), és a dir, la plusvàlua. El capital es compon de capital fix (maquinària, edificis, primeres matèries) i capital variable (massa dels salaris), amb tendència al progressiu augment de la proporció del primer. Aquesta modificació de la composició orgànica del capital conduiria a un decreixement de la taxa de guany o percentatge de benefici, fora que la taxa de plusvàlua (relació plusvàlua — capital variable) augmentés indefinidament en la proporció necessària per a compensar-ho. La taxa de plusvàlua tindria, però, un límit, i aleshores la taxa de guany tendiria a la baixa. En conseqüència, el capitalisme no solament tindria crisis, sinó que àdhuc seria condemnat a desaparèixer. El proletariat incidiria en aquesta crisi objectiva provocant l’enderrocament del sistema, que seria substituït pel socialisme, mode de producció més adequat al desenvolupament de les forces de producció, alhora expressió dels interessos de classe del proletariat.

Els marxistes es dividiren entre els qui accentuaven el caràcter fatalista de la desaparició del capitalisme (reformistes) i els qui accentuaven la necessitat de la praxis revolucionària del proletariat. Hilferding, Luxemburg i Lenin analitzaren l’evolució posterior del capitalisme. En la formulació de Lenin, l’imperialisme, etapa superior del capitalisme, es caracteritza pel màxim desenvolupament de la concentració de capital, el paper decisiu dels monopolis i llur associació internacional, la fusió del capital bancari amb l’industrial i el repartiment del món entre les potències capitalistes. Preocupat com Sombart per l’origen històric i la mentalitat predominant als sistemes econòmics, Max Weber assenyalà la importància de l’ètica protestant (segles XVI-XVII) en l’aparició del capitalisme, per tal com les virtuts d’austeritat proclamades pel calvinisme, juntament amb la convicció que la riquesa era un signe de predestinació, haurien afavorit l’estalvi i la reinversió típics del comportament dels primers burgesos capitalistes; Schumpeter presentà un model no marxista del pronòstic pessimista respecte al capitalisme. Per a ell, no era el fracàs, sinó el reeiximent del capitalisme allò que, minant-ne la base, el sentenciava. Disminuiria la importància de les funcions dels empresaris, es destruirien els estrats i les institucions protectores i es crearia una atmosfera d’hostilitat alhora que els mòbils burgesos esdevindrien inabastables. La fi del capitalisme donaria pas al socialisme, però aquest era indeterminat culturalment. Hansen, dins del keynesianisme, insistí que la insuficiència de la inversió per absorbir l’estalvi portaria a l’estagnació. A més, hi havia tres factors que ho accentuaven: minva del creixement demogràfic i de les innovacions tècniques i més lenta expansió geogràfica. Per tal d’evitar l’arribada a l’estagnació, caldria una política estatal activa. Diversos autors han atribuït significacions profundes a les modificacions sofertes pel capitalisme els darrers temps. Així, Burham o Means han insistit en la separació entre capital i gestió. Galbraith presenta l’existència, en el capitalisme americà, de poders compensatoris enfront dels monopolis.

D’altres autors han suggerit que la planificació indicativa i, en general, la política anticíclica, l’extensió del sector públic, l’augment del nivell de vida i el sindicalisme d’integració convertirien el capitalisme actual en un sistema ben distint del capitalisme clàssic. Aquestes tesis no són compartides pels qui subratllen el control monopolista de l’acció governamental, la persistència d’una forta desigualtat en la distribució de la propietat i la renda, la càrrega de les mesures anticícliques sobre la població assalariada i la transferència de l’explotació a escala internacional. 

  

Característiques del capitalisme  

- Els individus i les empreses tenen el dret a posseir i controlar la propietat sense interferències de l'Estat. 

- Lliure mercat

- Competència: Les empreses competeixen entre si per oferir els millors productes i serveis als consumidors, cercant l'excel·lència en termes de qualitat i preu. La competència no només beneficia els consumidors amb opcions més variades i millors preus, sinó que també impulsa la innovació i la millora contínua al mercat.

- Incentiu econòmic: L'objectiu principal és obtenir beneficis.

Aquest incentiu motiva les persones i les empreses a innovar i millorar els seus productes i serveis.

La competència i el potencial d'obtenir beneficis serveixen com a motors principals de creixement i desenvolupament en aquest sistema.

- Llibertat d'emprendre: El capitalisme fomenta la llibertat d'emprendre, i permet a les persones iniciar i gestionar els seus propis negocis.

Aquest principi garanteix que els individus puguin prendre les seves pròpies decisions econòmiques, crear noves empreses i competir al mercat sense restriccions governamentals.

- Classes socials: Es fomenten principalment en funció de la propietat dels mitjans de producció i acumulació de riquesa.

L'estructura social tendeix a reflectir les diferències econòmiques, amb una classe dominant composta pels propietaris i els empresaris, i una classe treballadora que proporciona mà d'obra.

- Intervenció mínima de l'estat: La idea és que el mercat, mitjançant l'oferta i la demanda, reguli els preus i la producció de béns i serveis. L'objectiu d'aquesta intervenció mínima és fomentar la llibertat econòmica i permetre que les forces del mercat determinin el funcionament de l'economia.

Avantatges del sistema capitalista:

Innovació i eficiència

Creixement econòmic 

Optimització de recursos

Llibertat de consum 

Desavantatges del sistema capitalista:

És un gran agitador de les guerres i mostra una insensibilitat davant les  persones i la naturalesa.

Posa davant la llibertat pròpia per damunt dels drets humans.

Desigualtat econòmica i d'oportunitats.

Explotació laboral.

Problemes ambientals: Degrada els ecosistemes, contamina l'aire i l'aigua i esgota recursos naturals.

Manca d'accés a béns i serveis bàsics: els individus amb menys recursos estan limitats a l'hora d'accedir a serveis bàsics com l'educació i la salut.

El socialisme:  

Conjunt de doctrines que, en oposició a l’individualisme, propugnen una reforma radical de l’organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Bé que el terme fou emprat per primera vegada a la premsa francesa cap al 1832, per a qualificar els seguidors de Saint-Simon (saintsimonisme), i també a Anglaterra, designant els deixebles de Robert Owen, la idea socialista tenia una llarga història en la tradició utòpica anterior, des de Plató als anabaptistes i des de Thomas More als Levellers, passant per Francis Bacon o Rousseau. Ja dins el segle XX, el socialisme utòpic, esperonat per la revolució industrial anglesa i per la Revolució Francesa, es desenvolupà a França, representat per Saint-Simon, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, Cabet, Leroux, Considérant, Blanqui, etc.; a la Gran Bretanya, amb Spence, Owen, Hetherington i d’altres; i, menys intensament, a Alemanya i la península Ibèrica, on tingué força importància el grup fourierista madrileny, que, animat per Fernando Garrido, José Ordax Avecilla i Sixto Cámara, publicà, entre el 1847 i el 1850, diversos periòdics. Tanmateix, deixant a part alguns experiments associacionistes o col·lectivistes de resultats poc feliços —per exemple, els assaigs icarians als EUA—, hom pot dir que durant els dos primers terços del segle XIX, el socialisme restà al nivell de l’especulació intel·lectual i que cap dels portaveus d’aquesta doctrina no tingué un sentit de la història ni una consciència realista de la política del seu temps. 

 

Només amb la difusió de les teories de Karl Marx i Friedrich Engels fou superat aquest estadi utòpic i aparegué el socialisme científic, que no es limitava ja a denunciar les injustícies socials i a imaginar societats ideals perfectes, sinó que, partint de l’anàlisi dels mecanismes econòmics que regien les societats i d’una visió científica de la història, es proposava de transformar la realitat i d’accelerar el triomf ineluctable del socialisme. En el Manifest del Partit Comunista (1848) i en la resta de llur producció (marxisme), Marx i Engels subratllen la importància capital de l’antagonisme entre burgesia i proletariat dins la nova societat industrial contemporània, i afirmen que només el proletariat pot posar fi a l’anarquia de la producció apoderant-se de l’estat modern —instrument en mans de la burgesia— i abolint el mode de producció capitalista i les relacions de propietats burgeses. Marx preveia també un desenvolupament en dues fases de la seva doctrina: primer, la “revolució democràtica” o victòria de les classes mitjanes damunt els darrers vestigis del feudalisme; assolida així la plenitud del sistema capitalista i la democràcia política, vindria la “revolució socialista” o victòria econòmica del proletariat, el qual assumiria la propietat dels mitjans de producció, i fóra el comunisme, en aquest esquema, l’estadi final i culminant de tot el procés, el regne indefinit de la pau, la llibertat i la igualtat, on el govern seria substituït per una administració voluntària i mancada d’elements coactius.A les Illes, on hi havia grups socialistes entorn del periòdic El Obrero Balear des del començament del segle, el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de l’escissió comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts; gràcies a Llorenç Bisbal, el partit es mantingué, reduït a les agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una línia moderada i legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el socialisme illenc cresqué, tant el partit com la Unió General de Treballadors de Balears, però tingué també escissions i, a causa dels seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat per sindicalistes i comunistes, mentre s’hi dibuixava el predomini intern del sector caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí la reorganització de l’USC i de la Federació Socialista Catalana, les quals participaren en el govern de la Generalitat i, sobretot la primera, assoliren un paper molt important en l’àmbit polític, sense, però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933 tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives socialistes catalanes, i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera; però és després del Sis d’Octubre que tant la Unió Socialista com la Federació Catalana del PSOE, en una evolució esquerrana que les apropava als postulats de la Tercera Internacional, se sumaren al moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just esclatada la Guerra Civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la història del moviment obrer europeu, juntament amb el triomf parcial de la rebel·lió militar a les Illes i la pèrdua de la iniciativa política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els Països Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del 1936 i, sobretot, després del 1939. Per bé que molts dels grups d’esquerra creats o ressuscitats a l’exili i a la clandestinitat —com el Front Nacional de Catalunya— es reclamessin més o menys enèrgicament socialistes, calgué esperar al 1945 per a veure sorgir un nou partit socialista català, el Moviment Socialista de Catalunya, del qual, escindit el 1968, procedien els dos partits socialistes de Catalunya: el PSC (Reagrupament), socialdemòcrata, i el PSC (Congrés), els quals es fusionaren (1978) amb la Federació Catalana del PSOE en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Vinculat a l’independentisme i abocat finalment a la marginalitat fou el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN).

Característiques del socialisme:

- L'objectiu del socialisme és satisfer les necessitats humanes.

- El socialisme vol una societat econòmica on l'interès col·lectiu prevalgui sobre l'obtenció del lucre.

- La socialització constitueix el mitjà per assolir l'objectiu suprem: la llibertat, la justícia i la igualtat.

2 Cronologia dels reis i presidents d'Espanya des de Carles I:

Casa d'Austria:

Carles I         1516-1556 

Felip II          1556-1598 

Felip III         1598-1621 

Felip IV          1621-1665

Carles II         1665-1700

Casa de Borbó:

Felip V            1700-1724-1746. Primer Borbó. Decret de nova Planta

Felip VI           1724 Mor prematurament i el succeix el seu pare

Ferran VI        1746-1759. Fill de Felip V.

Carles III        1759-1788. Germà de Ferran VI.

Carles IV        1788-1808.

Ferran VII       1808. Primer regnat.

"Rey de Castilla, de Leon, de Aragon, de las Dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdena, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales y Occidentales, Islas y Tierra firme del mar Océano; Archiduque de Austria; Duque de Borgona, de Brabante y de Milan; Conde de Abspurg, Flándes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina".

Casa Bonaparte:

Josep I            1808-1813. Bonaparte.

"Rei de les Espanyes i de les Indies"

Restauració Casa de Borbó:

Ferran VII        1813-1833. Segon regnat 

Isabel II      1833-1868. 1833-1840 Regència de Mª Cristina de Borbó, mare d'Isabel II. "Reina de les Espanyes".

Casa de Savoya:

Amadeu I de Savoya 1870-1873. primer que diu: "Rei d'Espanya".

I República. Presidents:

Estanislau Figueres.     Febrer a juny de 1873 

Francesc Pi i Margall.    Juny-Juliol de 1873 

Nicolàs Salmeron.        Juliol-Setembre 1873

Emilio Castelar            Setembre 1873-Gener 1874 

Francisco Serrano Dominguez. Gener-Desembre 1874. 

Restauració Casa de Borbó:

Alfons XII     1874-1885.

Alfons XIII   1886-1931. Regencia de la seva mare Mª Cristina d'Austria. 1885-1902. 

II Republica. Presidents:

Niceto Alcalà Zamora. 1931-1936 

Manuel Azaña. 1936-1939 

Franco     1936-1975

Restauració Casa de Borbó:

Joan Carles I      22-11-1975 a 18-06-2014 

Felip VI              18-06-2014 a segueix. 

La Constitució Política de la Monarquia Espanyola va ser promulgada el 19 de març de 1812 a Cadis. Va ser obra de les Corts Generals i Extraordinàries de la Nació Espanyola, reunides durant la invasió napoleònica d'Espanya que va enderrocar els monarques Ferran VII i Carles IV i va provocar la resistència armada del poble espanyol.

La Primera República espanyola va ser el règim polític vigent a Espanya des de la seva proclamació per les Corts, l'11 de febrer del 1873, fins al 29 de desembre del 1874, quan el pronunciament del general Martínez Campos va donar lloc a la restauració de la monarquia borbònica.

La Segona República espanyola, el nom oficial de la qual era República Espanyola, va ser el règim democràtic que va existir a Espanya entre el 14 d'abril de 1931, data de la seva proclamació, en substitució de la monarquia d'Alfons XIII, i l'1 d'abril de 1939, data de la fi de la Guerra Civil, que va donar pas a la dictadura franquista.

La República va tenir dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril del 1936, que va ser destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 a febrer del 1939, que va dimitir). 

3 Des de la II República fins ara: 

La proclamació de la II República i el Govern Provisional:

La victòria de la coalició republicanosocialista a les eleccions del 12 d'abril del 1931 va comportar la proclamació de la II República, dos dies després, i les sortides del país d'Alfons XIII. Els resultats mostraven una ajustada victòria de les candidatures monàrquiques a les àrees rurals, on encara es deixava sentir la influència del caciquisme, i un triomf aclaparador dels republicans a les grans ciutats i, sobretot, a 41 de les 50 capitals de província.

 

La proclamació de la II República va coincidir amb un moment delicat per al parlamentarisme europeu. A la consolidació del règim soviètic i del feixisme italià a la dècada de 1920, es va haver de sumar l'ascens del nazisme alemany i la dictadura austríaca de Dollfuss a 1933-1934. A més, el món travessava una difícil conjuntura econòmica derivada del Crack del 1929 que va reduir el comerç internacional i va augmentar l'atur.

La II República (1931-1939) és una de les etapes més rellevants de la història contemporània del nostre país. Durant els primers anys, es van posar en marxa profundes reformes per modernitzar el país que van provocar l'oposició de l'oligarquia. 

Eleccions de Febrer de 1936: 

Dos grans blocs electorals, Front Popular i Bloc Nacional, enfrontats i sense possibilitat d'entesa, hi acudien a les eleccions de febrer de 1936.

El Front Popular va aglutinar en la seva coalició Esquerra Republicana i Unión Republicana, fundats per Azaña i Martínez Barrio, respectivament, PSOE, UGT, PCE, POUM i Esquerra Republicana de Catalunya. Va constituir un programa polític mínim i poc revolucionari que propugnava l'amnistia per als represaliats de 1934 i la tornada del reformisme del primer Bienni.

El Bloc de Dretes estava constituït per la CEDA, Renovació Espanyola i els carlins de Comunió Tradicionalista. La coalició es va presentar a moltes circumscripcions per separat i no va ser capaç d'elaborar un programa polític sòlid. El seu ideari es va basar en el rebuig a la revolució, al marxisme i a l'amenaça que suposaria per al país la victòria del Front Popular. La manca d'un programa polític va provocar la pèrdua de vots del centre i el rebuig de Falange Epañola a entrar a la coalició.

El Front Popular va obtenir la victòria, sobretot, gràcies als vots de les grans ciutats i a les províncies del sud i de la perifèria, mentre que la dreta es va imposar al nord i a l'interior.

La conspiració militar: 

Després del fracassat intent de Sanjurjo, la victòria del Front Popular va ratificar la decisió dels generals contraris de preparar un alçament nacional, en què Sanjurjo, exiliat a Estoril, seria el líder. Es tractava d'un moviment amb primacia militar amb el suport subordinat de les forces polítiques de dretes. La CEDA aportaria el suport de la militància catòlica, els carlins contribuirien amb efectius militaritzats, la Falange amb homes amb experiència de carrer i els alfonsins s'encarregarien del finançament i els suports internacionals.

El general Mola, sota el pseudònim de «El Director», es va encarregar de preparar el cop, que preveia que durés hores o dies. Aquest es va precipitar arran de l'assassinat de José Castillo, socialista i tinent de la Guàrdia d'Assalt, el 12 de juliol de 1936. L'endemà, com a represàlia, els seus companys van matar Calvo Sotelo, líder de Renovació Espanyola, la qual cosa va acabar per decidir Franco, fins llavors dubitatiu, a participar en la sublevació.

El Govern de la República, conscient de la conspiració, va optar per repetir l'exitosa fórmula aplicada a la sanjurjada: deixar que els revoltats fessin el primer pas per començar amb les detencions. Azaña va insistir que l'actuació precipitada del govern podia generar màrtirs i arrossegar al cop els seus camarades de lexèrcit. Però, en aquesta ocasió, va confiar excessivament en les seves forces i possibilitats. En 17 de juliol de 1936, començava la sublevació de la mà dels generals Yagüe, al Marroc, i Franco, a Canàries.

La sublevació: 

La sublevació va començar la tarda del 17 de juliol al Marroc, on es trobava la guarnició més gran de l'exèrcit, dirigida pel general Yagüe. Els dies següents, l'alçament va triomfar a Sevilla, al comandament del general Queipo de Llano; per al desembarcament de l'Exèrcit d'Africa; León; les tres capitals d'Aragó amb el general Cabanellas al capdavant, i Balears, amb el general Goded, excepte Menorca. La resta del territori va restar fidel a la República.

El 21 de juliol es va posar de manifest el fracàs del cop militar: Espanya havia quedat dividida i a la mercè de la iniciativa dels sublevats Com a conseqüència, s'iniciava un conflicte fratricida que no conclouria fins a l'1 d'abril de 1939. 

 

Els sublevats, part de la cúpula de l'exercit, la falange (partit polític minoritari, tremendament violent, de la que la majoria dels seus components eren capaços d'agredir, violar, torturar i matar sense el més mínim remordiment), els cacics i senyors de dretes i la jerarquia eclesiàstica (que había perdut gran influència en temps de la República i a qui els conspiradors havien promès retornar tota la influència perduda), des del primer dia, allà on la cúpula militar s'havia sumat a la traició a la República, varen començar una matança a tots els que havien ocupat càrrecs a la República, s'havien significat per les seves idees socials o, simplement no se sumaven a la seva rebelió o "no piensan como nosotros". Per això, més que una guerra (un exercit contra un altre exercit) va ser un genocidi fratricida. En el cas de Mallorca, sols hi va haver enfrontament de dos exercits poc més de mig mes, des del 16 d'agost al 5 de setembre, temps en que les tropes de Bayo varen estar a Mallorca. En aquest enfrontament anava guanyant el grup republicà de tal manera que els revoltats varen haver de demanar ajuda urgent a la Italia de Musolini que va enviar un grup d'avions de guerra, amb els corresponents pilots, i un exercit armat que varen ocasionar el canvi de tendència, domini dels sublevats i reembarcament i tornada de les tropes de Bayo. I aquí varen continuar els crims, amb i sense consell de guerra. Represió que també es produia a la resta d'Espanya. Com també varen intervenir tropes i armes italianes i alemanes a tota Espanya. En realitat no varen ser les tropes de Franco i militars sublevats qui varen guanyar la "guerra". La varen guanyar per a ells la Italia de Musolini i l'Alemanya de Hitler. La mal anomenada "guerra civil" espanyola és la taca, la vergonya, més grosa i duradera de la història d'Espanya. 

Amb això que dius perdràs moltes amistats, als llocs on la traició va triunfar o va conquerir, quasi el 90% de persones eren profranquistes. Jo, de la responsabilitat del genocidi, sols hi pos als que varen participar, activament, en la conspiració prèvia, en l'aixecament dels 17, 18 i 19 de juliol, i a tots els que varen participar voluntariament en l'atac a les poblacions i persones en zona lleial a la República o en el genocidi: tretes, tortures i assassinats. La resta de persones franquistes ho eren per ambient (era l'época d'expansió dels sistemes feixistes), per ignorància (el Franquisme es va montar sobre la mentida permanent), per por ("Rosi, tuti fusilati", "Hay que eliminar a todos aquellos que no piensen como nosotros, a todos los que no abracen nuestro glorioso movimiento" o per obligació (tots els que varem assolir la condició de funcionari entre 1940 i 1975 estavem obligats a jurar els principis del movimiento nacional, tot i que més del 50%, sentimentalment eren contraris al franquisme).

 

Si l'1 d'abril de 1939 va acabar la "guerra" fratricida espanyola, mig any després, l'01-09-1939, començava la II Guerra Mundial, en ocasió de l'invasió de Polonia per les tropes nazis alemanyes. Bandos: Els alliats: Inglaterra, EEUU, y URSS i les potències  de l'eix: Alemanya, Itàlia (les que acabaven de guanyar la "guerra" d'Espanya per a Franco) i el Japó. Els que havien guanyat la "guerra" d'Espanya (nazisme-feixisme) perden aquesta Segona Guerra Mundial: 

Italia es rendeix el setembre de 1943.

Alemanya es rendeix el 08-05-1945

Japó es rendeix el 15-08-1945, tot i que oficialment el 02-09-1945. Tractat de pau amb el Japó: Any 1951. 

L'Espanya de Franco estava ben preocupada, pensava que guanyarien les potencies de l'Eix amb qui estava aliada ideològicament i que havien fet la "guerra" aliats amb les tropes de Franco. Però, acabada la Guerra Mundial, EEUU (capitalsme) i la URS (Comunisme) que, en ella eren aliats, es converteixen en rivals i comencen "la guerra freda". A partir dels anys 1950s, EEUU, pensa que ja li va bé la dictadura franquista (per que era declaradament anticomunista i per la seva situació estratègica a Europa) i comença una protecció al regim de Franco (aporta llet i formatge a les escoles públiques) a canvi de posar un caramull de bases seves a terra espenyola. A Mallorca, al cim del Puig Major. Els franquistes rebaixen les seves formes feixistes que havien imperat els primers anys i respiren tranquils ("EEUU ens estima i protegeix"). 

Els botxins més destacats d'Alemanya i Japó, purguen els seus excessos (a la Guerra i abans, Alemanya havia matat varis milions de persones, la majoria jueus) en els Judicis de Nuremberg celebrats entre el 20-11-1945 i l'1-10-1946. 

A Espanya, mai cap assassí ni cap responsable dels assassinats ha estat jutjat i condemnat pels seus crims. Això és una assignatura pendent que, mentre no es faci (encara que sigui amb els subjectes morts) no hi podrà haver una democràcia plena. Molts d'anys després de la mort del dictador es varen promulgar multitud de lleis de Memòria Històrica i Memòria Democràtica, però en totes elles sols s'ha procurat recuperar la memòria, dignitat i honor de les victimes del feixisme; cap d'elles ha demanat el jutjar i condemnar als seus botxins. 

Acabada la II Guerra Mundial es va crear les Nacions Unides (ONU), organisme per a la pau i per a evitar que es poguessin reproduir desastres tan greus com els de la II Guerra Mundial, el 24-10-1945, varen incorporar-se i signar el decret fundacional 51 Estats i, paulatinament, s'han anat afegint nous Estats fins als 193 actuals. Espanya, tot i la seva guerra feixista recent i el seu regim franquista-feixista va ser admesa el 14-12-1955. L'ONU no pot assolir el seu objectiu per que alguns Estats membres, com EEUU i Israel, incompleixen sistemàticament totes les resolucions de l'ONU que no els hi convenen. 

El 20-11-1975 Mor en Franco, sense haver estat jutjat i condemnat (l'únic dels tres amics aliats: Franco, Hitler i Musolini. També l'únic que mor de vell i al llit. Hitler es va suicidar quan les tropes aliades invadien Alemanya ja a les acaballes de la Guerra. A Musolini el mataren i el varen penjar pels peus). Exerceix le jefatura de l'Estat el Consell de Regència (franquista). 

El 22-11-1975, dos dies després, Juan Carlos jura el càrrec de rei i cap de l'Estat davant les Corts i el Consell del Regne (ambdues institucions franquistes). Arias Navarro, darrer president de Govern de Franco es refrendat com a primer president de Govern de la monarquia "instaurada" per Franco. Duraria, com president del Govern, fins al 01-07-1976 en què és cessat pel rei, que nomena president Adolfo Suarez. 

Llei per a la reforma política: Aprobada, per Referendum el 15-12-1976. Promulgada el 04-01-1977. 

Primeres eleccions des de les de febrer de 1936: 15-06-1977. Guanya la UCD d'Adolfo Suarez. 

La nova Constitució: Aprovada, per Referendum el 06-12-1978. Entre en vigor el 29-12-1978. 

El febrer de 1981 dimiteix Adolfo Suarez i es proposa, per a la substitució a Leopoldo Calvo Sotelo del mateix partit (UCD). Mentre els "procuradors en Corts" estan fent la votació de la seva ratificació es produeix el cop d'Estat fallit del coronell Tejero, i generals Armada, Cortina i Milans del Bosch (aquest a Valencia, els altres a Madrid).

Presidents del Govern d'Espanya: 

Adolfo Suárez González    3-juliol-1976            25-febrer-1981. UCD

Leopoldo Calvo Sotelo      25-febrer-1981        1-desembre-1982. UCD 

Felipe González Márquez   1-desembre-1982    04-maig-1996. PSOE

José María Aznar López     04-maig-1996         17-abril-2004. PP 

José Luis Rodríguez Zapatero 17-abril-2004     21-desembre-2011. PSOE

Mariano Rajoy Brey            21-desembre-2011  01-juny-2018. PP

Pedro Sánchez Pérez-Castejón  02-juny-2018  segueix. PSOE