Models d'organització político-social. Espanya, des del 1931 fins ara

Models d'organització político-social:

Feudalisme. Caciquisme

Absolutista-Liberalisme

Feixisme-Nazisme-Franquisme

Capitalisme

Socialisme. 

Cronologia dels reis i presidents d'Espanya des de Carles I fins ara

Història des del 12-04-1931 fins ara

El Feudalisme 

Fou el sistema polític, jurídic, econòmic i social dut a terme durant l'edat mitjana  a Europa, amb l'objectiu de protegir la població d'aquella època. Els regnes es dividien en petits territoris semi-independents, en els quals el senyor proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l'esglesia i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió. Alguns dels seus aspectes van prolongar-se fins al final de l'Edat moderna 

 

Orígens del feudalisme:

Durant el Baix Imperi Romà la vida urbana va decaure. Als segles IV-V es produeix un replec demogràfic i una ruralització amb gran latifundisme, sistema que comporta que hi hagi una tendència a l'autosuficiència. En aquesta època es desenvolupen les lleis del colonat, que convertiran els esclaus en colons, persones lliures però vinculades a la terra. Aquest procés de ruralització és producte de la creixent inseguretat, car les ciutats són objectiu preferent de les incursions bàrbares, però també va associat a l'escassetat de moneda, a la seva contínua pèrdua de valor i a la seva poca circulació. La fi de l'expansió romana, a més, havia provocat una certa escassetat d'esclaus i, com a conseqüència, un augment econòmics d'aquests, per la qual cosa es va haver de cercar una altra alternativa que assegurés fins a cert punt l'estabilitat de la mà d'obra, i en aquest sentit vincular-la a la terra era una bona opció. 

Es pot considerar el feudalisme tenint primer en compte aquella part de la societat que se situa en el primer esglaó de la piràmide social, és a dir, els camperols (i els que abandonen la ciutat), els quals cerquen seguretat i la troben en el vasallatge. Però també es pot considerar des del primer esglaó, pel clientelisme merovingi i carolingi, que hi veia una forma d'assegurar el poder i d'obtenció de mà d'obra per treballar els grans latifundis.

En qualsevol cas, sembla clar que la gènesi del feudalisme es troba en les primeres clienteles merovíngies, que generalitzen el benefici i la tendència a convertir els latifundis del Baix Imperi en dominis senyorials. El benefici o beneficium era una institució romana consistent en l'atorgació per part d'un individu del domini i el gaudi d'un bé a un altre. Aquest bé acostumava a ser una terra, però també podia ser un càrrec o un dret. La seva duració podia ser indefinida, però sempre era de caràcter personal i, per tant, acabava en qualsevol cas amb la mort d'un dels dos implicats: atorgador o beneficiat. A més era molt fàcilment revocable. Es tractava d'una forma habitual de premiar els veterans de guerra, donant-los terres en regions frontereres, de manera que al mateix temps es reforçava la dominació romana sobre aquella zona; però sempre es tractava d'un premi a posterior i, per serveis prestats. Els merovingis començaran a donar-lo a priori, com a recompensa a la fidelitat.

Als segles VIII-IX, en època carolingia, les nombroses guerres civils multiplicaran el nombre de guerrers i vassalls, i serà en aquest context que es produirà la unió de vassallatge i benefici, car aquest ja no es donarà pels serveis prestats, sinó per assegurar la fidelitat, d'aquesta manera quan se'l necessiti acudeixi, o, fins i tot, per pagar els funcionaris davant l'escassetat de moneda. 

Carlemany crea la figura del vassi dominici, el vassall del senyor, però aquests crearan al seu torn els seus propis vassalls, la qual cosa debilita l'imperi, que es va atomitzant a la vegada que els súbdits són substituïts per vassalls. I si bé en un principi la unió de vassallatge i benefici ho serà de facto, amb el temps esdevindrà de iure. I el mateix passarà amb la immunitat senyorial, basada en què el domini només depengués del senyor. És també ara quan apareix el jurament de fidelitat. I el 877, finalment, el benefici esdevé hereditari mitjançant la Capitular de Quierci de Carles II, el Calb.

Una vegada això hagi passat, el sistema feudal es consolidarà. Al segle X el benefici serà substituït pel feu, apareixerà l'homenatge, augmentarà la complexitat del contracte... però per a molts historiadors el moment clau és el 877, quan el benefici s'ha tornat hereditari.

Característiques del Feudalisme:

- Una societat dividida en tres classes socials diferenciades: la noblesa, el clergat i el Tercer Estat o l'estat pla: els treballadors o els serfs.

- La construcció de castells emmurallats.

- Una economia basada en lagricultura i la ramaderia.

- Les guerres freqüents per la disputa dels territoris.

- Cada noble arriba al domini gairebé total de les terres sota la seva jurisdicció. El poder del rei va quedar limitat als territoris que controlava directament, com si fos un noble més.
- Els nobles acceptaven la primacia del rei mitjançant un pacte anomenat vassallatge.

- Els nobles es convertien en vassalls del rei en una cerimònia anomenada homenatge, en què, agenollats i besant la mà del monarca, li juraven fidelitat, ajuda militar i consell al govern.

- Per la seva banda, el rei feia la investidura, en què cedia una porció de terra, el feu, al seu vassall.

- Els nobles podien tenir vassalls propis. Aquest els atorgava un feu més petit.

Així, es va formar una cadena d'enllaços personals entre el rei i els vassalls. Aquest sistema va provocar freqüents guerres.

El Caciquisme:

Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents (els cacics), que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de les seves localitats i, especialment, el camp. El cacic compra la voluntat dels pajesos o habitants del poble bé comprant-la mitjançant favors o, inclús, amenaçant. A canvi els "clients" feien el que els demenava el cacic (bàssicament vots a les eleccions). 

A Espanya la corrupció i la falsificació de les eleccions va arribar a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies ho utilitzaven per evitar canvis radicals a l'estructura del poder. El cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intel·lectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb ladministració. Per sobre hi havia el cacic del districte, que controlava i feia triar el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell de diverses maneres als cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran que imposava amb facilitat la seva voluntat; però de vegades calia acudir a la compra descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral de 1907 van iniciar la baixada del caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que va ser destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30). 

Característiques del Caciquisme: 

- És un entramat de relacions socials que definien la vida política, bàssicament, durant els anys de la Restauració borbònica a Espanya.

- Manifesta la influència dels cacics en una societat de clienteles 

- La principal característica del caciquisme espanyol va ser la concreció electoral. 

- El sistema caciquil va tenir la seva principal fortalesa al món agrari, encara que també va actuar, encara que en menor mesura, a l'urbà. 

- Les terres de la Meseta central i del Sud de la Península van resultar ser el camp adobat on va créixer amb més comoditat el caciquisme 

- El cacic compra la voluntat dels patgesos o habitants del poble bé comprant-la mitjançant favors o, fins i tot, amenaçant. A canvi els "clients" feien el que els demenava el cacic (bàssicament vots a les eleccions). 

- Aquesta organització caciquil es desenvolupa a tres nivells: al camp, al municipi i a la regió.

Absolutisme i Liberalisme (aplicat a Espanya): 

- Què era el liberalisme i com es va difondre. - Què va ser la Guerra de la Independència i quina tasca varen fer les Corts de Cadis.
- Els diferents governs que hi va haver a Espanya entre els anys 1814 i 1902: de la monarquia absoluta a la monarquia parlamentària.
- Quines eren les opcions polítiques de l'època.

 

A l’Edat Moderna europea s’havia imposat la monarquia absoluta, una forma de govern en la qual el rei concentrava tot el poder i tenia el suport dels estaments privilegiats (noblesa i clero).

Al llarg del segle XVIII varen sorgir una sèrie d’idees (Il·lustració) que defensaven la necessitat d’acabar amb els privilegis de nobles i clero, i el dret del poble d’elegir els seus governants.

Les idees de la Il·lustració varen influir en la burgesia, un grup social amb educació i riqueses però sense poder. Varen defensar el liberalisme i es varen organitzar per acabar amb l’absolutisme.

El 1789 va esclatar la Revolució Francesa. Els ciutadans francesos varen posar fi a la seva monarquia absoluta i varen començar una nova forma de governar basada en la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, el respecte a la Constitució, el dret de vot i la divisió de poders.

 

Els principis bàsics del liberalisme són:

Llibertat.

Igualtat.

Constitució.

Sobirania nacional.

Divisió de poders. 

Guerra de la independència: 

Després de la Revolució Francesa, Napoleó Bonaparte va governar a França i va voler imposar a Europa els principis de la rebel·lió. Amb un exèrcit poderós, va derrotar molts de monarques absoluts europeus i va formar un gran Imperi.

El 1808 va envair Espanya per conquistar Portugal, va destronar Ferran VII i va imposar Josep I (el seu germà) com a nou rei d’Espanya.

L’exèrcit espanyol i els guerrillers (població civil) es varen enfrontar als invasors francesos (Batalla de Bailèn). Després de sis anys de guerra, els espanyols varen derrotar les tropes de Napoleó, que a finals de 1813 varen iniciar la retirada.

El 1814 Ferran VII va tornar al tron espanyol.

Davant la invasió francesa, els espanyols varen adoptar actituds diferents:

Afrancesats, que varen col·laborar amb els francesos.

Patriotes absolutistes (eren partidaris de mantenir l’absolutisme) i patriotes liberals (volien implantar el liberalisme a Espanya).

Visca la Pepa:

Davant l’ocupació militar francesa i el buit de poder a Espanya, els patriotes varen organitzar unes juntes per governar el país.

El 1810, les juntes es varen reunir a la ciutat de Cadis, l’única que no havia estat ocupada per les tropes franceses, per redactar i aprovar la primera Constitució espanyola. Es va aprovar el 19 de març de 1812.

S’hi recullen els principis bàsics del liberalisme, i destaca la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial).

Regnat de Ferran VII. Absolutisme. (1814-1833):

Quan Ferran VII va tornar al tron espanyol va clausurar les Corts, va anul·lar la Constitució i va derogar les lleis aprovades a Cadis. Va ser la tornada a l’absolutisme.

La majoria de colònies americanes, que no varen acceptar el retorn de l’absolutisme, i amb la influència de la Revolució Francesa i de l’emancipació dels Estats Units, varen començar el procés per aconseguir la independència.

El 1824 només continuaven sota domini espanyol Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

Durant el regnat de Ferran VII, els liberals varen intentar imposar les seves idees. Però no va ser fins al 1820, quan va triomfar un pronunciament liberal impulsat pel coronel Riego, que el rei va acceptar la Constitució de 1812. De 1820 a 1823 es va donar el Trienni Liberal.

El 1823 el rei va imposar de nou l’absolutisme.

El 1830 el monarca va anul·lar la Llei sàlica (que prohibia regnar a les dones) perquè la seva filla gran pogués governar.

Regnat d'Isabel II. Liberalisme (1833-1868): 

Els absolutistes no varen acceptar la proclamació d’Isabel II i varen fer costat a l’infant Carles, germà de Ferran VII, per succeir-lo al tron.

El 1833 va esclatar la primera guerra carlina entre carlins (partidaris de l’infant Carles) i isabelins (liberals que donaven suport a la reina Isabel). El conflicte va acabar el 1840 amb el triomf dels liberals.

El nou govern liberal va convertir Espanya en una monarquia liberal constitucional i parlamentària, i va establir el sufragi censatari.

Amb la implantació del liberalisme varen néixer diferents partits polítics: Liberal. Demòcrata. Republicà.

Característiques de l'absolutisme: 

- Concentració del poder. L'autoritat reial era absoluta. Pèrdua de poder de part de la noblesa.
- Institucions i burocràcia real.
- Exèrcits permanents.
- Sobirania per mandat diví.
- Societat estamental: els nobles, el clergat i els comuns. 

- Mercantilisme: Doctrina econòmica que sostenia que la riquesa del regne es basava en l'acumulació de metalls preciosos (com l'or i la plata). 

Feixisme-Nazisme-Franquisme: 

El feixisme, el nazisme i el franquisme han sigut tres sistemes, i una mateixa ideologia, que han marcat profundament la història contemporània europea, i han estat protagonistes d'autèntiques barbaritats.

Vegem els seus trets fonamentals i com van sorgir. Feixisme i nazisme (o nacionalsocialisme): Són dues ideologies germanes amb moltes coses en comú, tot i que també amb certes diferències importants. Malgrat que a vegades s'usen indistintament, cal conèixer bé el seu origen i manera de fer. Totes dues serien protagonistes del començament de la Segona Guerra Mundial.

Idees Generals:

- El feixisme, nazisme i franquisme estableixen un sol partit que governa sense necessitat d'anar a cap tipus d'eleccions.

- Els militants i seguidors són incondicionals d'un líder que és el cap del partit i cap de l'Estat. Per tant, queden prohibides les activitats i propaganda d'altres agrupacions polítiques i qualsevol crítica cap al sistema totalitari o el partit.

- La pàtria és l'entitat superior, la qual s'ha d'adorar.

- El control és militarista i violent a l'interior del país i bel·licista a l'exteri

- Es menysté la raó i l'intel·lectualisme. Això dona lloc a demencials teories de supremacisme racial o nacional. 

- El sistema totalitari fomenta l'elitisme de la societat i la no participació del gruix de la població en la política, és a dir, la recuperació del domini d'una classe privilegiada. Mussolini va arribar a dir: "L'estat de tots es convertirà de nou en l'estat d'uns pocs". 

- El control s'estén a la premsa, l'educació, l'art i la cultura. 

A diferència del comunisme, una altra sistema totalitari basat en el socialisme marxista que va fer fortuna al segle XX, especialment a Rússia i la Xina, el feixisme i el nazisme basen la seva economia en el capitalisme i la propietat privada. Però no defensen un capitalisme liberal amb l'exterior, sinó un capitalisme extremadament regulat. El proteccionisme també és una característica marcada, ja que s'intenta convertir el país en una economia autosuficient. Parlem, doncs, d'un capitalisme ultranacionalista diferent del que hi ha avui als països occidentals.

El bressol de totes dues ideologies va ser la por de la burgesia i classes altes al comunisme que ho petava a Rússia arran de la revolució bolxevic del 1917, unida a una situació de pobresa i marginació per part de la resta de potències europees.

Dues petites diferències entre el feixisme italià i el nazisme alemany són que el primer contenia dos poders amb els quals va conviure: el rei i el Vaticà; i que el racisme no era tan prioritari ni dràstic com en el cas alemany.

Una cosa en comú i visualment molt característica era la salutació amb el braç estès lleugerament cap amunt i la mà oberta amb el palmell cap avall. Els italians deien que era la salutació típica que feien els romans als seus líders, mentre que els alemanys deien que s'havien inspirat en una salutació que es feia als reis germànics medievals. La realitat és que no hi ha prova de cap de les dues teories. La salutació va començar a aparèixer per primera vegada en pintures del segle XVIII i amb el temps se la va relacionar amb la política i l'exèrcit. En el cas italià, seria Gabriele d'Annunzio qui faria que els seus soldats l'usessin el 1919, i Mussolini li prendria la idea. Sembla que Hitler senzillament va copiar i adaptar la salutació feixista.

Malgrat que la ideologia dels nazis es deia nacionalsocialisme, no tenia res a veure amb el socialisme marxista o comunisme. De fet, en aquella època hi havia partits polítics d'altres països amb aquest concepte integrat que podien ser tant de dretes com d'esquerres. Els nazis promulgaven la revolució social per als alemanys, i rebutjaven tant la dreta tradicional del moment com l'esquerra que s'estava intentant consolidar de caire revolucionari. Es veien a si mateixos com una tercera via, que avui la relacionem popularment amb l'extrema dreta. 

 

Característiques del feixisme-nazisme-franquisme: 

- És un moviment polític i ideològic nacionalista i militarista, combatiu i violent, que exalta les nocions de pàtria, nació o raça en detriment de les minories, els estrangers i tot aquell considerat diferent.

- Apel·la a valors com el patriotisme, la lluita, el sacrifici, el predomini de l'Estat per sobre de l'individu i la puresa moral, ideològica, nacional o racial real o ficticia.

- Se sol representar com a hereu d'un passat gloriós a recuperar, com l'Imperi romà en el cas del feixisme italià i franquisme espanyol o la història i la mitologia germanes en el cas del nazisme alemany, coses que solen promoure actituds expansionistes.

- Fomenta l'organització de forces armades irregulars o paral·leles (com els “camises negres” italians i els "falangistes" espanyols), que s'ocupen de perseguir els seus adversaris i sotmetre la societat a un estat de por o amenaça.

Proposa un model d'Estat de partit únic, totalitari i autoritari, que controla tots els nivells de la societat i està construït al voltant de la idea de la infal·libilitat d'un líder carismàtic, al qual es rendeix culte mitjançant un aparell elaborat de propaganda.

En termes ideològics, sol proposar-se com una alternativa al liberalisme burgès i al socialisme obrer, per a la qual cosa proposa la regulació estatal de les relacions socials mitjançant l'intervencionisme econòmic i, en alguns casos, el corporativisme (és a dir, la gestió estatal de les relacions entre empresaris i treballadors).

El feixisme italià: 

Tot i que Itàlia va ser un dels països guanyadors de la Primera Guerra Mundial, no en va treure gaire profit en comparació amb els altres vencedors. La situació que quedava al país era molt difícil, amb 600.000 morts en combat i enormes deutes. La sensació era de victòria esguerrada. Davant d'aquest panorama, el Partit Socialista va començar a progressar i guanyar cada cop més suport entre la població. Els propietaris de les fàbriques veien com els obrers s'organitzaven més que mai i van sentir por d'una possible revolució comunista. Tant les classes altes com la petita burgesia patien pel seu futur i esperaven un líder capaç de frenar els esdeveniments que semblaven acostar-se.

El 1919 Benito Mussolini va fundar les Fasci Italiani di Combatitimento, un moviment polític i paramilitar que aplegava veterans de guerra. Tot i tenir un passat vinculat al socialisme, Mussolini va canviar la seva ideologia i la va anar polint convençut finalment que l'única manera de retornar la glòria a Itàlia era per mitjà de la producció, el capitalisme, el nacionalisme i la força. 

Fasci és el plural de fascio, que significa 'feix', en aquest cas referit a un feix de vares, símbol de l'autoritat republicana de l'antiga Roma. En sentit figurat significava 'lliga'. Si cada vara sola era fràgil, la unió de totes elles formava un conjunt poderós. El terme fascio va tornar a sorgir després de la unificaciónitaliana i va tenir diferents aplicacions al llarg del temps. Finalment, quedaria associat a la dictadura de Mussolini.

El feixisme que va crear Mussolini va guanyar ràpidament el suport dels propietaris de terres i de fàbriques, de l'exèrcit i de molts joves amb ganes d'aventures. Els Camises Negres, el braç paramilitar del moviment, va iniciar una dura persecució de qualsevol considerat oponent. La pressió va ser tal, que quan els seguidors de Mussolini van protagonitzar la famosa Marxa sobre Roma, el rei Víctor Manuel III va permetre que el líder feixista fos nomenat cap de govern. Encara que el 1924 es van fer eleccions, les tàctiques terroristes dels feixistes i el suport financer de les elits va fer que el partit de Mussolini guanyés per majoria absoluta. Durant els dos anys següents, el Duce ('líder' o 'cap') va desmuntar de dalt a baix el sistema parlamentari i va formar un govern de partit únic fet a mida.

 

El 1927 Mussolini va crear l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA), que va deixar en mans d'Arturo Bocchini, un dels seus més fidels seguidors. L'OVRA, com a policia secreta, s'encarregava d'investigar i reprimir qualsevol persona o organització contrària al feixisme. 

En l'educació, el sistema es va edificar sobre l'adoració al Duce i l'ensenyament dels valors italians més tradicionals. Els professors havien de portar camisa negra i a les universitats havien de fer el jurament de fidelitat del règim (només 13 de 1250 se'n van negar).

Les indústries havien de ser corporacions amb autogovern en les quals es podien negociar fins a cert punt les condicions dels obrers però sense recórrer al dret a vaga ni a tancaments. El feixisme es va aliar amb el gran capital i va respectar escrupolosament la propietat privada. També va comptar amb el suport de la mitjana i petita burgesia, que veien en el Duce l'oportunitat de conservar la seva posició o fins i tot elevar-la. A més, el feixisme va reconèixer la sobirania de la Santa Seu al Vaticà i el catolicisme com única religió oficial de l'estat. 

 

El Nazisme alemany:

Després de la Primera Guerra Mundial, Alemanya estava patint moltes penalitats, sobretot per ser-ne la gran perdedora. El Tractat de Versalles de 1919 imposava al nou règim polític, la República de Weimar, unes sancions que eren vistes com una humiliació sense precedents. Alemanya havia de desarmar-se gairebé per complet, havia de retornar nombrosos territoris als països veïns i havia de pagar una enorme quantitat de diners en forma de reparacions de guerra. El resultat va ser un estancament de la indústria i una crisi econòmica agreujada pel Crac del 29, la caiguda de la Borsa de Wall Street que va afectar també Europa.

El Crac del 29 va enfonsar del tot l'economia alemanya, que era molt més feble que la resta d'economies europees. La situació era tan dramàtica com propicia perquè la població es radicalitzés o bé cap a l'esquerra o bé cap a la dreta. En aquest punt entraria en escena el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, el partit nazi, amb el carismàtic Adolf Hitler al capdavant.

El partit nazi havia estat creat el 1919 per Anton Drexler amb el nom de Partit dels Treballadors Alemanys. En un principi, era només un petit grup d'homes amants de la política i la cervesa que es reunien per intercanviar opinions. El 1920 Hitler s'hi va afiliar i en pocs mesos se'n va fer amb el control fins al punt de canviar-li el nom per integrar-hi el concepte de nacionalsocialisme.

Hitler, un antic cap austríac de la Primera Guerra Mundial, va saber guanyar-se el suport tant dels capitalistes com dels intel·lectuals. El corrent polític que va iniciar fascinava molta gent. Predicava la superioritat del poble alemany augmentant l'autoestima de la gent i donava una gran seguretat en una època fosca i sense esperança.

El 8 de novembre de 1923, Hitler amb l'ajuda dels seus fidels i forces paramilitars afins, va posar en marxa un cop d'estat inspirant-se en la Marxa de Roma de Mussolini. Però les coses no van sortit com esperava i va haver de fugir i amagar-se. Quan el van trobar, va ser empresonat i posteriorment jutjat per alta traïció. La condemna seria només de cinc anys de presó. La premsa no s'ho podia creure i l'escàndol estava servit. El jutge Neithardt havia imposat la pena mínima dient que Hitler i els seus havien actuat "amb un ànim purament patriòtic i pels motius més nobles i desinteressats".

A la presó Hitler era tractat com un heroi pels reclusos i els guàrdies. Així que ho va aprofitar per escriure el famós Mein Kampf (La meva lluita), la bíblia del nazisme. Un cop lliure, es va presentar a les eleccions per ser canceller. I les va guanyar dues vegades l'any 1932 amb més del 30% dels vots. Finalment, el president alemany Hindenburg va nomenar Hitler canceller el 30 de gener de l'any següent. Després d'anys d'inestabilitat i unes quantes eleccions, calia formar un govern que aspirés a una certa estabilitat. Hitler va engegar un projecte de manipulació del sistema polític alemany amb els mitjans permesos segons la llei, sempre amb la idea de destruir la democràcia alemanya i constituir una dictadura.  

Hitler veia com la seva popularitat augmentava gràcies als seus discursos ultranacionalistes, així que va proclamar unes noves eleccions per al març del 1933. El seu partit seria el guanyador amb el 47% dels vots. A l'agost del 1934, el president Hindenburg va morir, fet que Hitler va aprofitar per proclamar-se Führer (líder) d'Alemanya. El Tercer Reich havia començat.

Amb els governs locals suprimits, la dissolució dels sindicats i partits polítics contraris, i les contínues purgues en tots els àmbits de la societat, Hitler ja tenia la seva dictadura. Els mitjans de comunicació van ser intervinguts, la llibertat civil va desaparèixer i els jueus van ser perseguits sense pietat. El règim defensava i imposava teories científiques, racials i lingüístiques absolutament forassenyades que van aconseguir engalipar enormes sectors de la societat. 

La propaganda del règim era dirigida per Goebbles i un ministeri que en pocs mesos ja comptava amb 14.000 funcionaris. El parlament estava constituït només per fidels del patit nazi. Les milícies del partit, les SS, actuaven com a policia de control. Els jutges exercien segons les directrius del govern. I tots els integrants de l'administració civil i militar havien de fer el Jurament de Fidelitat al Führer. Hitler tenia a les seves mans un règim que podia durar 1.000 anys, tal com predicava entusiasta davant de desenes de milers de persones.

Hitler es va passar per l'entrecuix el Tractat de Versalles, cosa que li va permetre reactivar la indústria i la creació de noves infraestructures. També va engegar un programa de rearmament. Tot plegat va reduir dràsticament l'atur. L'esperança i la il·lusió brillava als ulls dels alemanys que veien en el Führer el seu salvador. Però els plans del nazisme incloïen irremeiablement l'expansionisme en favor d'un nou imperi alemany que portés la raça ària a dominar el món occidental.

Capitalisme: 

El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en majoria, propietat privada, i en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.

Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema).

La tècnica avançada exigeix utilitzar mitjans de producció de cost elevat, allò que no és a l’abast de tothom, per la qual cosa la propietat privada d’aquests mitjans significa propietat d’alguns i no propietat de la resta de la població, que es veu forçada a vendre als primers la seva força de treball. Resten així configurades dues posicions en el procés de la producció, les quals divideixen la societat fonamentalment en dues classes: capitalista (els posseïdors) i proletàriat (els no posseïdors), amb desigual participació en la distribució dels béns i amb interessos objectivament antagònics. Notes bàsiques del sistema són: el caràcter jurídicament lliure de la mà d’obra, el control pels propietaris del capital de l’empresa i, per tant, de la destinació dels productes, i l’orientació de les decisions econòmiques pel mercat. D’on ve que el sistema rep els noms de capitalista, lliure empresa, economia de mercat o règim de treball assalariat, gairebé equivalents.

El paper de l’estat en el capitalisme és sempre un paper econòmic subsidiari, que ha evolucionat des d’una mera custòdia de la lliure circulació de les mercaderies a una certa regulació activa que pot incloure la direcció de l’acció exterior dels capitalistes i una planificació indicativa, juntament amb l’assumpció de certes tasques productives mitjançant un sector d’empreses de propietat estatal. Resta sempre un camp essencial de l’activitat econòmica a l’atzar de les decisions individuals dels capitalistes i de la competència més o menys imperfecta entre ells, d’on neixen crisis per mala utilització dels recursos socials que superen el nivell de simples ajusts.

 

Teories sobre el capitalisme:

Les primeres formulacions teòriques sobre el capitalisme contemplaven un sistema constituït per nombroses i petites empreses en dura competència i insistiren en l’existència de lleis naturals que regien la vida econòmica: oferta i demanda s’ajustaven recíprocament, els preus tendien al nivell dels costs, els sectors econòmics s’autoregulaven pel lliure flux de capital i treballs, els salaris i la població obrera mantenien un equilibri cíclic, etc. Cap interferència no podia millorar el sistema, ja fóra aquest contemplat amb ulls optimistes o pessimistes. Aquest paradigma, formulat per Adam Smith a The Wealth of Nations (1776), fou sustentat per tota l’escola clàssica. Però el mateix Smith ja creia que l’abundància cada vegada més gran suposaria la caiguda dels beneficis i, per tant, l’entrada en un “estat estacionari”. Aquesta estagnació molt a llarg terme també fou prevista per Malthus, Ricardo i McCulloch. John Stuart Mill era contrari al creixement econòmic sense fi per la “lluita incessant” que suposava, i desitjava la substitució del capitalisme pel cooperativisme. El sistema capitalista començà, però, a ésser sotmès a crítica, en principi sota una perspectiva purament ètica, pels autors preocupats per la situació de la classe treballadora, agrupats amb el nom genèric de socialistes utòpics (s. aint-Simon, Fourier, Blanc, Proudhon, etc.).

Aprofundint críticament en la metodologia de l’escola clàssica, Marx i Engels desenvoluparen un estudi rigorós del capitalisme. La clau del sistema és la generalització de les mercaderies. L’esquema mercaderia-diner-mercaderia (M-D-M) fou subs-tituït per l’esquema diner-mercaderia-diner incrementat (D-M-D’). Aquest increment seria degut a la utilització d’una mercaderia —la força del treball— que té la qualitat de produir un valor superior al propi valor, al seu cost de reproducció. El capitalista s’apropia la diferència entre valor de la mercaderia produïda i salari (valor de la força de treball), és a dir, la plusvàlua. El capital es compon de capital fix (maquinària, edificis, primeres matèries) i capital variable (massa dels salaris), amb tendència al progressiu augment de la proporció del primer. Aquesta modificació de la composició orgànica del capital conduiria a un decreixement de la taxa de guany o percentatge de benefici, fora que la taxa de plusvàlua (relació plusvàlua — capital variable) augmentés indefinidament en la proporció necessària per a compensar-ho. La taxa de plusvàlua tindria, però, un límit, i aleshores la taxa de guany tendiria a la baixa. En conseqüència, el capitalisme no solament tindria crisis, sinó que àdhuc seria condemnat a desaparèixer. El proletariat incidiria en aquesta crisi objectiva provocant l’enderrocament del sistema, que seria substituït pel socialisme, mode de producció més adequat al desenvolupament de les forces de producció, alhora expressió dels interessos de classe del proletariat.

Els marxistes es dividiren entre els qui accentuaven el caràcter fatalista de la desaparició del capitalisme (reformistes) i els qui accentuaven la necessitat de la praxis revolucionària del proletariat. Hilferding, Luxemburg i Lenin analitzaren l’evolució posterior del capitalisme. En la formulació de Lenin, l’imperialisme, etapa superior del capitalisme, es caracteritza pel màxim desenvolupament de la concentració de capital, el paper decisiu dels monopolis i llur associació internacional, la fusió del capital bancari amb l’industrial i el repartiment del món entre les potències capitalistes. Preocupat com Sombart per l’origen històric i la mentalitat predominant als sistemes econòmics, Max Weber assenyalà la importància de l’ètica protestant (segles XVI-XVII) en l’aparició del capitalisme, per tal com les virtuts d’austeritat proclamades pel calvinisme, juntament amb la convicció que la riquesa era un signe de predestinació, haurien afavorit l’estalvi i la reinversió típics del comportament dels primers burgesos capitalistes; Schumpeter presentà un model no marxista del pronòstic pessimista respecte al capitalisme. Per a ell, no era el fracàs, sinó el reeiximent del capitalisme allò que, minant-ne la base, el sentenciava. Disminuiria la importància de les funcions dels empresaris, es destruirien els estrats i les institucions protectores i es crearia una atmosfera d’hostilitat alhora que els mòbils burgesos esdevindrien inabastables. La fi del capitalisme donaria pas al socialisme, però aquest era indeterminat culturalment. Hansen, dins del keynesianisme, insistí que la insuficiència de la inversió per absorbir l’estalvi portaria a l’estagnació. A més, hi havia tres factors que ho accentuaven: minva del creixement demogràfic i de les innovacions tècniques i més lenta expansió geogràfica. Per tal d’evitar l’arribada a l’estagnació, caldria una política estatal activa. Diversos autors han atribuït significacions profundes a les modificacions sofertes pel capitalisme els darrers temps. Així, Burham o Means han insistit en la separació entre capital i gestió. Galbraith presenta l’existència, en el capitalisme americà, de poders compensatoris enfront dels monopolis.

D’altres autors han suggerit que la planificació indicativa i, en general, la política anticíclica, l’extensió del sector públic, l’augment del nivell de vida i el sindicalisme d’integració convertirien el capitalisme actual en un sistema ben distint del capitalisme clàssic. Aquestes tesis no són compartides pels qui subratllen el control monopolista de l’acció governamental, la persistència d’una forta desigualtat en la distribució de la propietat i la renda, la càrrega de les mesures anticícliques sobre la població assalariada i la transferència de l’explotació a escala internacional. 

  

Característiques del capitalisme  

- Els individus i les empreses tenen el dret a posseir i controlar la propietat sense interferències de l'Estat. 

- Lliure mercat

- Competència: Les empreses competeixen entre si per oferir els millors productes i serveis als consumidors, cercant l'excel·lència en termes de qualitat i preu. La competència no només beneficia els consumidors amb opcions més variades i millors preus, sinó que també impulsa la innovació i la millora contínua al mercat.

- Incentiu econòmic: L'objectiu principal és obtenir beneficis.

Aquest incentiu motiva les persones i les empreses a innovar i millorar els seus productes i serveis.

La competència i el potencial d'obtenir beneficis serveixen com a motors principals de creixement i desenvolupament en aquest sistema.

- Llibertat d'emprendre: El capitalisme fomenta la llibertat d'emprendre, i permet a les persones iniciar i gestionar els seus propis negocis.

Aquest principi garanteix que els individus puguin prendre les seves pròpies decisions econòmiques, crear noves empreses i competir al mercat sense restriccions governamentals.

- Classes socials: Es fomenten principalment en funció de la propietat dels mitjans de producció i acumulació de riquesa.

L'estructura social tendeix a reflectir les diferències econòmiques, amb una classe dominant composta pels propietaris i els empresaris, i una classe treballadora que proporciona mà d'obra.

- Intervenció mínima de l'estat: La idea és que el mercat, mitjançant l'oferta i la demanda, reguli els preus i la producció de béns i serveis. L'objectiu d'aquesta intervenció mínima és fomentar la llibertat econòmica i permetre que les forces del mercat determinin el funcionament de l'economia.

Avantatges del sistema capitalista:

Innovació i eficiència

Creixement econòmic 

Optimització de recursos

Llibertat de consum 

Desavantatges del sistema capitalista:

És un gran agitador de les guerres i mostra una insensibilitat davant les  persones i la naturalesa.

Posa davant la llibertat pròpia per damunt dels drets humans.

Desigualtat econòmica i d'oportunitats.

Explotació laboral.

Problemes ambientals: Degrada els ecosistemes, contamina l'aire i l'aigua i esgota recursos naturals.

Manca d'accés a béns i serveis bàsics: els individus amb menys recursos estan limitats a l'hora d'accedir a serveis bàsics com l'educació i la salut.

El socialisme:  

Conjunt de doctrines que, en oposició a l’individualisme, propugnen una reforma radical de l’organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Bé que el terme fou emprat per primera vegada a la premsa francesa cap al 1832, per a qualificar els seguidors de Saint-Simon (saintsimonisme), i també a Anglaterra, designant els deixebles de Robert Owen, la idea socialista tenia una llarga història en la tradició utòpica anterior, des de Plató als anabaptistes i des de Thomas More als Levellers, passant per Francis Bacon o Rousseau. Ja dins el segle XX, el socialisme utòpic, esperonat per la revolució industrial anglesa i per la Revolució Francesa, es desenvolupà a França, representat per Saint-Simon, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, Cabet, Leroux, Considérant, Blanqui, etc.; a la Gran Bretanya, amb Spence, Owen, Hetherington i d’altres; i, menys intensament, a Alemanya i la península Ibèrica, on tingué força importància el grup fourierista madrileny, que, animat per Fernando Garrido, José Ordax Avecilla i Sixto Cámara, publicà, entre el 1847 i el 1850, diversos periòdics. Tanmateix, deixant a part alguns experiments associacionistes o col·lectivistes de resultats poc feliços —per exemple, els assaigs icarians als EUA—, hom pot dir que durant els dos primers terços del segle XIX, el socialisme restà al nivell de l’especulació intel·lectual i que cap dels portaveus d’aquesta doctrina no tingué un sentit de la història ni una consciència realista de la política del seu temps. 

 

Només amb la difusió de les teories de Karl Marx i Friedrich Engels fou superat aquest estadi utòpic i aparegué el socialisme científic, que no es limitava ja a denunciar les injustícies socials i a imaginar societats ideals perfectes, sinó que, partint de l’anàlisi dels mecanismes econòmics que regien les societats i d’una visió científica de la història, es proposava de transformar la realitat i d’accelerar el triomf ineluctable del socialisme. En el Manifest del Partit Comunista (1848) i en la resta de llur producció (marxisme), Marx i Engels subratllen la importància capital de l’antagonisme entre burgesia i proletariat dins la nova societat industrial contemporània, i afirmen que només el proletariat pot posar fi a l’anarquia de la producció apoderant-se de l’estat modern —instrument en mans de la burgesia— i abolint el mode de producció capitalista i les relacions de propietats burgeses. Marx preveia també un desenvolupament en dues fases de la seva doctrina: primer, la “revolució democràtica” o victòria de les classes mitjanes damunt els darrers vestigis del feudalisme; assolida així la plenitud del sistema capitalista i la democràcia política, vindria la “revolució socialista” o victòria econòmica del proletariat, el qual assumiria la propietat dels mitjans de producció, i fóra el comunisme, en aquest esquema, l’estadi final i culminant de tot el procés, el regne indefinit de la pau, la llibertat i la igualtat, on el govern seria substituït per una administració voluntària i mancada d’elements coactius.A les Illes, on hi havia grups socialistes entorn del periòdic El Obrero Balear des del començament del segle, el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de l’escissió comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts; gràcies a Llorenç Bisbal, el partit es mantingué, reduït a les agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una línia moderada i legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el socialisme illenc cresqué, tant el partit com la Unió General de Treballadors de Balears, però tingué també escissions i, a causa dels seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat per sindicalistes i comunistes, mentre s’hi dibuixava el predomini intern del sector caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí la reorganització de l’USC i de la Federació Socialista Catalana, les quals participaren en el govern de la Generalitat i, sobretot la primera, assoliren un paper molt important en l’àmbit polític, sense, però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933 tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives socialistes catalanes, i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera; però és després del Sis d’Octubre que tant la Unió Socialista com la Federació Catalana del PSOE, en una evolució esquerrana que les apropava als postulats de la Tercera Internacional, se sumaren al moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just esclatada la Guerra Civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la història del moviment obrer europeu, juntament amb el triomf parcial de la rebel·lió militar a les Illes i la pèrdua de la iniciativa política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els Països Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del 1936 i, sobretot, després del 1939. Per bé que molts dels grups d’esquerra creats o ressuscitats a l’exili i a la clandestinitat —com el Front Nacional de Catalunya— es reclamessin més o menys enèrgicament socialistes, calgué esperar al 1945 per a veure sorgir un nou partit socialista català, el Moviment Socialista de Catalunya, del qual, escindit el 1968, procedien els dos partits socialistes de Catalunya: el PSC (Reagrupament), socialdemòcrata, i el PSC (Congrés), els quals es fusionaren (1978) amb la Federació Catalana del PSOE en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Vinculat a l’independentisme i abocat finalment a la marginalitat fou el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN).

Característiques del socialisme:

- L'objectiu del socialisme és satisfer les necessitats humanes.

- El socialisme vol una societat econòmica on l'interès col·lectiu prevalgui sobre l'obtenció del lucre.

- La socialització constitueix el mitjà per assolir l'objectiu suprem: la llibertat, la justícia i la igualtat.

Cronologia dels reis i presidents d'Espanya des de Carles I:

Casa d'Austria:

Carles I         1516-1556 

Felip II          1556-1598 

Felip III         1598-1621 

Felip IV          1621-1665

Carles II         1665-1700

Casa de Borbó:

Felip V            1700-1724-1746. Primer Borbó. Decret de nova Planta

Felip VI           1724 Mor prematurament i el succeix el seu pare

Ferran VI        1746-1759. Fill de Felip V.

Carles III        1759-1788. Germà de Ferran VI.

Carles IV        1788-1808.

Ferran VII       1808. Primer regnat.

"Rey de Castilla, de Leon, de Aragon, de las Dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdena, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales y Occidentales, Islas y Tierra firme del mar Océano; Archiduque de Austria; Duque de Borgona, de Brabante y de Milan; Conde de Abspurg, Flándes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina".

Casa Bonaparte:

Josep I            1808-1813. Bonaparte.

"Rei de les Espanyes i de les Indies"

Restauració Casa de Borbó:

Ferran VII        1813-1833. Segon regnat 

Isabel II      1833-1868. 1833-1840 Regència de Mª Cristina de Borbó, mare d'Isabel II. "Reina de les Espanyes".

Casa de Savoya:

Amadeu I de Savoya 1870-1873. primer que diu: "Rei d'Espanya".

I República. Presidents:

Estanislau Figueres.     Febrer a juny de 1873 

Francesc Pi i Margall.    Juny-Juliol de 1873 

Nicolàs Salmeron.        Juliol-Setembre 1873

Emilio Castelar            Setembre 1873-Gener 1874 

Francisco Serrano Dominguez. Gener-Desembre 1874. 

Restauració Casa de Borbó:

Alfons XII     1874-1885.

Alfons XIII   1886-1931. Regencia de la seva mare Mª Cristina d'Austria. 1885-1902. 

II Republica. Presidents:

Niceto Alcalà Zamora. 1931-1936 

Manuel Azaña. 1936-1939 

Franco     1936-1975

Restauració Casa de Borbó:

Joan Carles I      22-11-1975 a 18-06-2014 

Felip VI              18-06-2014 a segueix. 

La Constitució Política de la Monarquia Espanyola va ser promulgada el 19 de març de 1812 a Cadis. Va ser obra de les Corts Generals i Extraordinàries de la Nació Espanyola, reunides durant la invasió napoleònica d'Espanya que va enderrocar els monarques Ferran VII i Carles IV i va provocar la resistència armada del poble espanyol.

La Primera República espanyola va ser el règim polític vigent a Espanya des de la seva proclamació per les Corts, l'11 de febrer del 1873, fins al 29 de desembre del 1874, quan el pronunciament del general Martínez Campos va donar lloc a la restauració de la monarquia borbònica.

La Segona República espanyola, el nom oficial de la qual era República Espanyola, va ser el règim democràtic que va existir a Espanya entre el 14 d'abril de 1931, data de la seva proclamació, en substitució de la monarquia d'Alfons XIII, i l'1 d'abril de 1939, data de la fi de la Guerra Civil, que va donar pas a la dictadura franquista.

La República va tenir dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril del 1936, que va ser destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 a febrer del 1939, que va dimitir). 

Des de la II República fins ara: 

La proclamació de la II República i el Govern Provisional:

La victòria de la coalició republicanosocialista a les eleccions del 12 d'abril del 1931 va comportar la proclamació de la II República, dos dies després, i les sortides del país d'Alfons XIII. Els resultats mostraven una ajustada victòria de les candidatures monàrquiques a les àrees rurals, on encara es deixava sentir la influència del caciquisme, i un triomf aclaparador dels republicans a les grans ciutats i, sobretot, a 41 de les 50 capitals de província.

 

La proclamació de la II República va coincidir amb un moment delicat per al parlamentarisme europeu. A la consolidació del règim soviètic i del feixisme italià a la dècada de 1920, es va haver de sumar l'ascens del nazisme alemany i la dictadura austríaca de Dollfuss a 1933-1934. A més, el món travessava una difícil conjuntura econòmica derivada del Crack del 1929 que va reduir el comerç internacional i va augmentar l'atur.

La II República (1931-1939) és una de les etapes més rellevants de la història contemporània del nostre país. Durant els primers anys, es van posar en marxa profundes reformes per modernitzar el país que van provocar l'oposició de l'oligarquia. 

Eleccions de Febrer de 1936: 

Dos grans blocs electorals, Front Popular i Bloc Nacional, enfrontats i sense possibilitat d'entesa, hi acudien a les eleccions de febrer de 1936.

El Front Popular va aglutinar en la seva coalició Esquerra Republicana i Unión Republicana, fundats per Azaña i Martínez Barrio, respectivament, PSOE, UGT, PCE, POUM i Esquerra Republicana de Catalunya. Va constituir un programa polític mínim i poc revolucionari que propugnava l'amnistia per als represaliats de 1934 i la tornada del reformisme del primer Bienni.

El Bloc de Dretes estava constituït per la CEDA, Renovació Espanyola i els carlins de Comunió Tradicionalista. La coalició es va presentar a moltes circumscripcions per separat i no va ser capaç d'elaborar un programa polític sòlid. El seu ideari es va basar en el rebuig a la revolució, al marxisme i a l'amenaça que suposaria per al país la victòria del Front Popular. La manca d'un programa polític va provocar la pèrdua de vots del centre i el rebuig de Falange Epañola a entrar a la coalició.

El Front Popular va obtenir la victòria, sobretot, gràcies als vots de les grans ciutats i a les províncies del sud i de la perifèria, mentre que la dreta es va imposar al nord i a l'interior.

La conspiració militar: 

Després del fracassat intent de Sanjurjo, la victòria del Front Popular va ratificar la decisió dels generals contraris de preparar un alçament nacional, en què Sanjurjo, exiliat a Estoril, seria el líder. Es tractava d'un moviment amb primacia militar amb el suport subordinat de les forces polítiques de dretes. La CEDA aportaria el suport de la militància catòlica, els carlins contribuirien amb efectius militaritzats, la Falange amb homes amb experiència de carrer i els alfonsins s'encarregarien del finançament i els suports internacionals.

El general Mola, sota el pseudònim de «El Director», es va encarregar de preparar el cop, que preveia que durés hores o dies. Aquest es va precipitar arran de l'assassinat de José Castillo, socialista i tinent de la Guàrdia d'Assalt, el 12 de juliol de 1936. L'endemà, com a represàlia, els seus companys van matar Calvo Sotelo, líder de Renovació Espanyola, la qual cosa va acabar per decidir Franco, fins llavors dubitatiu, a participar en la sublevació.

El Govern de la República, conscient de la conspiració, va optar per repetir l'exitosa fórmula aplicada a la sanjurjada: deixar que els revoltats fessin el primer pas per començar amb les detencions. Azaña va insistir que l'actuació precipitada del govern podia generar màrtirs i arrossegar al cop els seus camarades de lexèrcit. Però, en aquesta ocasió, va confiar excessivament en les seves forces i possibilitats. En 17 de juliol de 1936, començava la sublevació de la mà dels generals Yagüe, al Marroc, i Franco, a Canàries.

La sublevació: 

La sublevació va començar la tarda del 17 de juliol al Marroc, on es trobava la guarnició més gran de l'exèrcit, dirigida pel general Yagüe. Els dies següents, l'alçament va triomfar a Sevilla, al comandament del general Queipo de Llano; per al desembarcament de l'Exèrcit d'Africa; León; les tres capitals d'Aragó amb el general Cabanellas al capdavant, i Balears, amb el general Goded, excepte Menorca. La resta del territori va restar fidel a la República.

El 21 de juliol es va posar de manifest el fracàs del cop militar: Espanya havia quedat dividida i a la mercè de la iniciativa dels sublevats Com a conseqüència, s'iniciava un conflicte fratricida que no conclouria fins a l'1 d'abril de 1939. 

 

Els sublevats, part de la cúpula de l'exercit, la falange (partit polític minoritari, tremendament violent, de la que la majoria dels seus components eren capaços d'agredir, violar, torturar i matar sense el més mínim remordiment), els cacics i senyors de dretes i la jerarquia eclesiàstica (que había perdut gran influència en temps de la República i a qui els conspiradors havien promès retornar tota la influència perduda), des del primer dia, allà on la cúpula militar s'havia sumat a la traició a la República, varen començar una matança a tots els que havien ocupat càrrecs a la República, s'havien significat per les seves idees socials o, simplement no se sumaven a la seva rebelió o "no piensan como nosotros". Per això, més que una guerra (un exercit contra un altre exercit) va ser un genocidi fratricida. En el cas de Mallorca, sols hi va haver enfrontament de dos exercits poc més de mig mes, des del 16 d'agost al 5 de setembre, temps en que les tropes de Bayo varen estar a Mallorca. En aquest enfrontament anava guanyant el grup republicà de tal manera que els revoltats varen haver de demanar ajuda urgent a la Italia de Musolini que va enviar un grup d'avions de guerra, amb els corresponents pilots, i un exercit armat que varen ocasionar el canvi de tendència, domini dels sublevats i reembarcament i tornada de les tropes de Bayo. I aquí varen continuar els crims, amb i sense consell de guerra. Represió que també es produia a la resta d'Espanya. Com també varen intervenir tropes i armes italianes i alemanes a tota Espanya. En realitat no varen ser les tropes de Franco i militars sublevats qui varen guanyar la "guerra". La varen guanyar per a ells la Italia de Musolini i l'Alemanya de Hitler. La mal anomenada "guerra civil" espanyola és la taca, la vergonya, més grosa i duradera de la història d'Espanya. 

Amb això que dius perdràs moltes amistats, als llocs on la traició va triunfar o va conquerir, quasi el 90% de persones eren profranquistes. Jo, de la responsabilitat del genocidi, sols hi pos als que varen participar, activament, en la conspiració prèvia, en l'aixecament dels 17, 18 i 19 de juliol, i a tots els que varen participar voluntariament en l'atac a les poblacions i persones en zona lleial a la República o en el genocidi: tretes, tortures i assassinats. La resta de persones franquistes ho eren per ambient (era l'época d'expansió dels sistemes feixistes), per ignorància (el Franquisme es va montar sobre la mentida permanent), per por ("Rosi, tuti fusilati", "Hay que eliminar a todos aquellos que no piensen como nosotros, a todos los que no abracen nuestro glorioso movimiento" o per obligació (tots els que varem assolir la condició de funcionari entre 1940 i 1975 estavem obligats a jurar els principis del movimiento nacional, tot i que més del 50%, sentimentalment eren contraris al franquisme).

 

Si l'1 d'abril de 1939 va acabar la "guerra" fratricida espanyola, mig any després, l'01-09-1939, començava la II Guerra Mundial, en ocasió de l'invasió de Polonia per les tropes nazis alemanyes. Bandos: Els alliats: Inglaterra, EEUU, y URSS i les potències  de l'eix: Alemanya, Itàlia (les que acabaven de guanyar la "guerra" d'Espanya per a Franco) i el Japó. Els que havien guanyat la "guerra" d'Espanya (nazisme-feixisme) perden aquesta Segona Guerra Mundial: 

Italia es rendeix el setembre de 1943.

Alemanya es rendeix el 08-05-1945

Japó es rendeix el 15-08-1945, tot i que oficialment el 02-09-1945. Tractat de pau amb el Japó: Any 1951. 

L'Espanya de Franco estava ben preocupada, pensava que guanyarien les potencies de l'Eix amb qui estava aliada ideològicament i que havien fet la "guerra" aliats amb les tropes de Franco. Però, acabada la Guerra Mundial, EEUU (capitalsme) i la URS (Comunisme) que, en ella eren aliats, es converteixen en rivals i comencen "la guerra freda". A partir dels anys 1950s, EEUU, pensa que ja li va bé la dictadura franquista (per que era declaradament anticomunista i per la seva situació estratègica a Europa) i comença una protecció al regim de Franco (aporta llet i formatge a les escoles públiques) a canvi de posar un caramull de bases seves a terra espenyola. A Mallorca, al cim del Puig Major. Els franquistes rebaixen les seves formes feixistes que havien imperat els primers anys i respiren tranquils ("EEUU ens estima i protegeix"). 

Els botxins més destacats d'Alemanya i Japó, purguen els seus excessos (a la Guerra i abans, Alemanya havia matat varis milions de persones, la majoria jueus) en els Judicis de Nuremberg celebrats entre el 20-11-1945 i l'1-10-1946. 

A Espanya, mai cap assassí ni cap responsable dels assassinats ha estat jutjat i condemnat pels seus crims. Això és una assignatura pendent que, mentre no es faci (encara que sigui amb els subjectes morts) no hi podrà haver una democràcia plena. Molts d'anys després de la mort del dictador es varen promulgar multitud de lleis de Memòria Històrica i Memòria Democràtica, però en totes elles sols s'ha procurat recuperar la memòria, dignitat i honor de les victimes del feixisme; cap d'elles ha demanat el jutjar i condemnar als seus botxins. 

Acabada la II Guerra Mundial es va crear les Nacions Unides (ONU), organisme per a la pau i per a evitar que es poguessin reproduir desastres tan greus com els de la II Guerra Mundial, el 24-10-1945, varen incorporar-se i signar el decret fundacional 51 Estats i, paulatinament, s'han anat afegint nous Estats fins als 193 actuals. Espanya, tot i la seva guerra feixista recent i el seu regim franquista-feixista va ser admesa el 14-12-1955. L'ONU no pot assolir el seu objectiu per que alguns Estats membres, com EEUU i Israel, incompleixen sistemàticament totes les resolucions de l'ONU que no els hi convenen. 

El 20-11-1975 Mor en Franco, sense haver estat jutjat i condemnat (l'únic dels tres amics aliats: Franco, Hitler i Musolini. També l'únic que mor de vell i al llit. Hitler es va suicidar quan les tropes aliades invadien Alemanya ja a les acaballes de la Guerra. A Musolini el mataren i el varen penjar pels peus). Exerceix le jefatura de l'Estat el Consell de Regència (franquista). 

El 22-11-1975, dos dies després, Juan Carlos jura el càrrec de rei i cap de l'Estat davant les Corts i el Consell del Regne (ambdues institucions franquistes). Arias Navarro, darrer president de Govern de Franco es refrendat com a primer president de Govern de la monarquia "instaurada" per Franco. Duraria, com president del Govern, fins al 01-07-1976 en què és cessat pel rei, que nomena president Adolfo Suarez. 

Llei per a la reforma política: Aprobada, per Referendum el 15-12-1976. Promulgada el 04-01-1977. 

Primeres eleccions des de les de febrer de 1936: 15-06-1977. Guanya la UCD d'Adolfo Suarez. 

La nova Constitució: Aprovada, per Referendum el 06-12-1978. Entre en vigor el 29-12-1978. 

El febrer de 1981 dimiteix Adolfo Suarez i es proposa, per a la substitució a Leopoldo Calvo Sotelo del mateix partit (UCD). Mentre els "procuradors en Corts" estan fent la votació de la seva ratificació es produeix el cop d'Estat fallit del coronell Tejero, i generals Armada, Cortina i Milans del Bosch (aquest a Valencia, els altres a Madrid).

Presidents del Govern d'Espanya: 

Adolfo Suárez González    3-juliol-1976            25-febrer-1981. UCD

Leopoldo Calvo Sotelo      25-febrer-1981        1-desembre-1982. UCD 

Felipe González Márquez   1-desembre-1982    04-maig-1996. PSOE

José María Aznar López     04-maig-1996         17-abril-2004. PP 

José Luis Rodríguez Zapatero 17-abril-2004     21-desembre-2011. PSOE

Mariano Rajoy Brey            21-desembre-2011  01-juny-2018. PP

Pedro Sánchez Pérez-Castejón  02-juny-2018  segueix. PSOE