Narrativa catalana de l'exili

 

Antologia que val molt la pena

Narrativa catalana de l'exili

A cura de Julià Guillamon

AVEL·LÍ ARTÍS-GENER • AGUSTÍ BARTRA

XAVIER BENGUEREL • PERE CALDERS

LLUIS FERRAN DE POL • CÈSAR-AUGUST JORDANA

VICENÇ RIERA LLORCA • MERCÈ RODOREDA

FRANCESC TRABAL • RAMON VINYES

Presentació:

En els dies anteriors a la caiguda de Barcelona, el gener de 1939, Catalunya va veure marxar cap a l'exili els seus millors escriptors i intel·lectuals. Un grup important va passar els Pirineus pel Portús o pel coll de Manrella, després d'un penós periple per carreteres plenes de gent carregada amb farcells matalassos, exhausta després de més de dos anys de guerra i privacions. D'altres van travessar per coll d'Ares i Prats de Molló, en llargues fileres de soldats vençuts. La sortida, les hores prèvies al pas de la frontera i l'arribada a França van deixar un record inesborrable. 

Després dels primers mesos, on la preocupació principal i gairebé única era la supervivència, els escriptors tornen a l'activitat amb la necessitat imperiosa de relatar les seves experiències o, simplement, de recuperar els projectes literaris abandonats en el moment de partir. Molts d'ells han trobat refugi en les residències d'intel·lectuals creades per iniciativa d'associacions i comitès d'ajuda a Montpeller i Tolosa de Llenguadoc, a Bierville o a Roissy-en-Brie. D'altres, amb menys sort, han anat a parar als camps de concentració del sud de França: Argelers, Sant Cebrià de Rosselló o Agde. El mateix any 1939 les revistes dels catalans d'Amèrica comencen a publicar textos literaris que són testimoni d'una vocació de continuïtat i permanència, a l'espera que el desenllaç de la Segona Guerra Mundial permeti el retorn a Catalunya. La imminència de l'ocupació i la por de ser deportats fan que molts fugitius triïn la ruta d'Amèrica. S'inicia la diàspora. Un exili que es vol provisional, però que la guerra freda va convertir en un exili de llarga durada i en molts casos, definitiu.

La dispersió dels escriptors per diversos països d'Europa i amèrica va donar lloc a una situació paradoxal. La llengua catalana estava prohibida i perseguida a Catalunya, els seus autors escampats pel món i allunyats del públic, no hi havia plataformes de difusió, no hi havia editorials. Aquesta situació no va portar al silenci i a l'abandó, ni va empènyer els escriptors a escriure en castellà, aprofitant les possibilitats que oferien els diaris i les editorials americanes. En la més gran anormalitat, la literatura catalana va continuar existint i va culminar el procés d'obertura cap a nous temes i formes iniciats abans de la guerra. Als anys trenta Catalunya havia assolit un alt grau de civilització. No vel·la, poesia, periodisme, traduccions: el català havia esdevingut un instrument afinat, vehicle d'alta cultura. I al mateix temps, s'havien fet els primers passos de cara a consolidar una cultura de masses moderna. L'exili va representar un daltabaix terrible, que va acabar amb tot un món. Però al mateix temps, va obligar els escriptors  a enfrontar-se amb alguns temes clau de la contemporaneïtat: la pèrdua d'identitat, el tema de l' «altre» o la vida en les grans metròpolis del segle xx.

A Mèxic i a Santiago de Xile, els dos països que van obrir les portes als refugiats, es van crear revistes i editorials que van publicar l'obra dels autors de la diàspora. Al mateix temps, una gran part de les experiències de l'exili van donar lloc a novel·les i llibres de contes escrits després del retorn a Catalunya i editats a Barcelona. Es va publicar poesia, dietaris, memòries, assaig i pensament. En els darrers anys s'ha començat a recuperar un immens epistolari, que ajuda a comprendre la vivència de l'exili i a compartir-ne l'emoció. El volum que avui presentem reuneix per primera vegada una antologia de textos narratius que permeten recompondre la història de l'exili a la manera d'una ficció documental: la sortida de Barcelona, l'estada a França, els camps de concentració i la peripècia americana.

La nostra selecció s'inicia amb la novel·la Crist de 200.000 braços (1968) on Agustí Bartra va relatar la història de quatre companys al camp de concentració d' Argelers. L'experiència dels camps ha generat diverses menes de textos literaris i recreacions artístiques. Hi ha una literatura escrita sobre el terreny per donar testimoni. I una altra que reconstrueix els fets (a través de la memòria personal, de diversos testimonis i documents) i els situa en una seqüència que aborda com un tot la vida del camp. Finalment, alguns autors volen trobar la raó del sofriment, mitifiquen l'experiència i en fan un punt de partida d'un renaixement personal i col·lectiu. Bartra va sotmetre els seus records a un llarg procés de reelaboració a partir de textos escrits a la platja mateixa d'Argelers, que van donar lloc a un conjunt de poemes i a un primer text narratiu, publicat a Mèxic, el 1943, amb el títol de Xabola. La comparació del llibre de Bartra amb la reconstrucció novel·lada d'Els vençuts (1969) de Xavier Benguerel-que no hi va estar mai internat o del testimoni dc Lluís Ferran de Pol a De lluny o de prop (1973) -escrit originalment en castellà per a un diari de Mèxic-, permet constatar la diversitat de models literaris que conviuen sota l'epígraf de narrativa de l'exili. La mirada de l'autor s'imposa sempre al tema i es tradueix en un ventall molt ampli de propostes narratives. 

Mercè Rodoreda va formar part del grup d'escriptors de la Institució de Lletres Catalanes acollit al castell de Roissy-en-Brie, a prop de París. Però, a diferencia de Pere Calders, que se'n va anar a Mèxic, d'Agustí Bartrà i Anna Murià, que abans d'anar a Mèxic van passar per la República Dominicana, i del grup de Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Joan Oliver i Francesc Trabal que es van exiliar a Xile, Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van quedar a París. Van haver d'evacuar la ciutat fugint de l'ocupació alemanya i es van establir a Llemotges i Bordeus. Després de la Segona Guerra Mundial Rodoreda va restar a Europa. Enel contes que va començar a publicar a les revistes de l'exili hi ha moltes referències a la vida dels refugiats. El protagonista de  «Cop de lluna» és un exiliat que forma part d'una companyia de treballadors estrangers; «Orleans, 3 quilòmetres» reviu la fugida de París, sota l'amenaça de l'aviació alemanya; mentre que l'extraordinari «Nit i boira» evoca els de la mort a partir de l'experiència del seu amic Pierre-Louis Berthaud a Dachau.

La República Dominicana va ser per a molts exiliats un carreró sense sortida. Sense possibilitats d'anar a Mèxic, que va tancar temporalment les seves fronteres, molts van acceptar les condicions del dictador Rafael Leónidas Trujillo, que necessitava colons per als assentaments agrícoles del país. ...

... 

Julià Guillamon 

"Presentació"