Com els cabells de serp de la deessa grega de la venjança, onegen els tentacles de l'anèmona de mar enmig de la lucifèrica magnificència d'un escull de corall al golf d'Akaba. De sobte un ferotge rany s'abalança sobre un amphitrion percula, anomenat popularment peix clown, a causa del seu aspecte i colorit, que conviu amb les grans anemones. El peix clown fingeix que intenta escapar-se del rany, es precipita al mig del cap de tentacles serpentejants, cau a l'orifici bucal de l'anemona i desapareix al seu estómac.
Rany o PercaArrossegat pel seu instint caçador, el rany el persegueix; però tan aviat frega un dels tentacles de l'anèmona, es contrau com si rebés una descàrrega elèctrica. Petrificat, com per la visió d'aquesta Gorgona de cap ple de serps de la llegenda grega, es queda estirat sobre un costat.
Immediatament cauen sobre ell nous tentacles de l'anemona que el maten amb el verí i l'introdueixen a la cavitat bucal, entre el bosc de tentacles.
Anémona con pez clown
Molt aviat, de la boca de l'anemona només sobresurt una mica de la cua de l'infortunat rany i és llavors quan el petit peix clown surt de l'anemona, com Jonàs de la balena. Llisca a través de cent tentacles ortigosos que acaben de matar l'altre peix molt més gran, com si es tractés d'algues inofensives, i comença a devorar la cua de l'enemic que va intentar menjar-se'l.
En aquest drama es realitzen mites de l'antiguitat i profecies de l'Antic Testament, que mostren així la seva veracitat... almenys al regne-animal! Tot i això, per a la ciència són moltes les coses que queden sense aclarir.
Se sap, a mitges, per quina raó l'anemona, que mata gairebé tots els altres éssers vius no li causa el menor mal al seu amic, el peix clown, que també s'anomena peix de les anemones. El peixet sap arreglar-se-les per robar, al primer contacte amb «la seva» anèmona, un «bàlsam protector» que es troba a la punta més externa dels seus tentacles. És l'antídot amb què l'anemona evita que cadascun dels seus tentacles envernissi els altres que toca. És una substància. gelatinosa, produïda per la pròpia anémona, que fa que les cèl·lules que. produeixen el seu verí mortal no el deixin anar en ser fregades.
El peix clown, que s'ha untat el cos amb aquest «bàlsam», té una «pell de Sigfrid», que no pot ser vulnerada, i així es converteix en amic del qual, en altre cas, seria el seu enemic mortal.
D'altra banda, continua sent encara un misteri per què els sucs gàstrics de l'anèmona no afecten el petit peix, que no es limita a amagar-se al seu estómac quan fuig dels seus enemics, sinó que sol passar-hi cada nit, dormint tranquil·lament en aquest infern agitat pel procés digestiu. El peix clown dorm al llit més extraordinari que la mare natura pot oferir a les seves criatures. I troba absoluta seguretat precisament allà on els altres animals es dissolen i es transformen en sucs nutritius.
Altres coses no menys sorprenents ha descobert el zoòleg alemany doctor Hans W. Fricke a l'estranya simbiosi d'aquests dos animals, tan fonamentalment diferents, durant els seus treballs realitzats al laboratori de la Marina israeliana Heinz-Steinitz, a Elath.
Sense «la seva» anemona el peix clown no podria viure. Si és rebutjat per ella, segons després es converteix en víctima d'un dels molts peixos depredadors que habiten als esculls de corall. Aquesta és la raó que només es vegi aquest peix en companyia, en simbiosi, amb l'anèmona de mar. Recíprocament, cada anèmona gegant compta amb els seus peixets, generalment una parella adulta i els seus fills. Però aquests «fills» -vet aquí un detall sorprenent més en aquesta forma de vida tan poc corrent en una comunitat anual- no són fills carnals de la parella, sinó uns adolescents estranys que sé. hi van unir.
La lluita per la supervivència en un món poblat d'enemics carnívors ha desenvolupat una forma veritablement estranya de col·laboració en circumstàncies d'una dependència mútua extrema. El resultat .es ·cosa que ens sorprèn tant com si estiguéssim davant de criatures desconegudes i misterioses procedents d'un planeta llunyà.
El més important en el destí de l'amphitrion percola és l'anèmona i la recíproca. Tota la resta que els envolta al seu món és d'importància secundària. Així, en el transcurs de milions d'anys el peix clown i l'anèmona han format una simbiosi imprescindible per a tots dos.
Conjuntament, tots dos ens mostren de manera pràctica, en tots els aspectes de la seva adaptació simbiòtica, els màxims extrems a què unes criatures poden portar l'art i la capacitat d'adaptació forçats per la necessitat de sobreviure.
A l'aquari, l'anemona es pot passar sense el seu peix clown, però en la llibertat de l'escull coral·lí ho passaria molt malament sense el seu amic.
A l'escull hi ha diferents espècies de peixos que han desenvolupat una tècnica especial per poder menjar-se a les anemones sense ser devorats per elles.
Precavidament s'aproximen, mosseguen la punta d'un -dels seus tentacles, després el següent com els éssers humans davant d'un plat d'espàrrecs-. Les anemones així mutilades es precipiten, amb la velocitat màxima de vuit centímetres per hora (cosa que fa que un cargol pugui semblar un cotxe de carreres al seu costat), en una esquerda de les roques, i només s'atreveixen a estendre els seus tentacles durant la nit, quan els seus enemics que han desenvolupat aquest truc dormen.
Aquest comportament de l'anemona, aquest amagar-se a les esquerdes durant el dia i fer vida nocturna, resultaria mortal per al peix clown, que necessita dormir a les nits. Per aquesta raó, es veu en la necessitat de defensar "la seva" anemona amb. una gosadia sense igual. Hans W. Fricke va poder observar, "en certa ocasió, com un peix clown, de tot just dos centímetres de mida, atacava de manera tan frenètica un Goliat deu vegades més gran que ell, fins que aquest, espantat pel valor i la decisió de David, va haver d'emprendre la fugida. D'aquesta manera el petit peix va salvar les seves molestes.
Hi ha anemones que reaccionen d'una manera peculiar i força desagradable quan no noten la presència freqüent dels seus peixos clowns, que aquests li comuniquen amb lleugers frecs als tentacles. Com que l'absència dels seus petits protectors comporta el perill de ser atacades, mutilades, en ser advertides, recullen els seus cent tentacles i, durant el dia, es refugien en una esquerda.
Recíprocament, el peix clown pot dir a l'anèmona: «Mi home is my castle», encara que, per descomptat, més que un castell la seva «llar» s'assembla al carro ele una caravana circense. Allà on va l'anemona, allà la segueix el peixet. A aquesta circumstància es deu una fissura que es produeix en la severitat del matrimoni permanent i monògam de l'espècie, que significa una excepció força notable en el regne animal. ·
Condició prèvia perquè una femella pugui mantenir dos mascles, durant el temps que dura aquesta fissura en el matrimoni, és la circumstància que les femelles més grans i més fortes siguin les propietàries absolutes de la casa. Quan una s'enfada, el que passa sovint, els mascles s'han de posar cap avall i balancejar el cos amb violència. Amb aquests gestos de temor i submissió aconsegueix el mascle que la femella es tranquil·litzi i no el llenci fora del terreny de l'anèmona, és a dir, a la gola d'un peix depredador.
En certa ocasió va poder ser observada una parella monògama que feia cinc anys que eren junts, però que sortien a bronca diària... Aquests cinc anys són un espai de temps relativament curt si es compara amb els cent anys que viu una anemona.
Quan de manera casual dues anemones, amb les seves respectives parelles de peixos clowns, s'aproximen fins a la distància d'un metre i mig, es produeix la crisi matrimonial Les femelles dels peixos clowns solen estendre la seva zona d'influència en un radi de fins a dos metres i mig al voltant del centre de l'anèmona, mentre que els mascles, més espantats, amb prou feines s'allunyen un metre de la seva protecció.
Aquesta trobada significa que els territoris sobirans de dues femelles es creuen i s'interfereixen, però no els corresponents als mascles. Naturalment les femelles es persegueixen una a una altra, mentre que els mascles es queden tranquils. D'aquesta manera es produeix un estrany cas de poliàndria.
És clar que amb això la «sultana» no busca duplicar la satisfacció sexual. Per raons que encara no hem pogut descobrir no se n'aprofiten. La senyora del petit harem continua aparellant-se amb el seu antic «espòs» només. A més, aquesta situació no sol durar gaire, ja que les anemones continuen aviat el seu vagar i tornen a separar-se entre elles.
Des d'un punt de vista biològic aquesta poliàndria no només no té utilitat sinó que fins i tot resulta negativa. Però les circumstàncies que la provoquen són inevitables.
La pitjor part, per descomptat, la porta el mascle la femella del qual ha estat llançada del seu territori, ja que aquesta rarament torna i per lo general va a parar a l'estómac d'un depredador. On pot trobar el pobre vidu una nova propietària i senyora que el domina? Aquesta és una altra història veritablement sorprenent.
Comença amb la posada dels ous d'una parella de peixos clowns que viu en circumstàncies normals. On poden deixar les seves postes aquests peixos que viatgen amb més lentitud que un cargol? A l'anèmona? Impossible, doncs serien devorats, atès que no estan immunitzats contra el verí dels tentacles.
Els peixos clowns han de fer servir un nou truc. Poc abans de la posada, el mascle rosega lleument els tentàculus de l'anemona, que ben aviat els amaga. La femella pon els seus ous sota el lloc que ocupava l'anemona, al fons del mar. i els cobreix amb sorra. Poc després, l'anemona torna a estendre els seus tentacles que formen com una mena de baldaquí sota el qual els ous estan completament segurs.
A partir d'aquell moment el mascle es presenta a curts intervals, observa la situació, es menja els -ous no fructificats -que distingeix pel color més pàl·lid- i en cas que l'anemona s'hagi desplaçat una mica, mou els 20.000 a 25.000 ous que formen la posta, fins a col·locar-los de nou baix la protecció d'aquesta
Mentrestant, la femella només pensa a menjar, retuperar forces i preparar-se per a la propera posada, que tindrà lloc vint-i-set dies després, és a dir, encara dins de la mateixa lluna. La cura dels futurs nounats queda encomanada per complet al pare.
Al cap d'uns nou dies neixen uns vint mil nous animalons, en començar la nit, quan la major part dels depredadors dormen. Gairebé immediatament pugen a la superfície del mar. Però molts queden empresonats als braços de l'anemona i són devorats per la seva anterior protectora mentre els seus pares dormen al seu mateix estómac en què és digerida una part de la seva prole atrapada per l'anèmona.
Els supervivents són arrossegats a alguna distància pels corrents marins. Aviat, però, deixen la superfície del mar, s'enfonsen a les aigües i van a parar a un escull coral·lífer. Mesuren en aquests moments com uns cinc mil·límetres i s'amaguen a les esquerdes de les roques i el corall, abans que surti el sol i, amb la llum del dia, comenci la caça dels peixos de presa.
Els petits que tenen sort trobaran en les setmanes següents una anèmona nana. Aquests «caps de serp», molt més petits, de manera sorprenent semblen haver estat creats per la natura per servir d'escola bressol als peixos clowns nens. Només ells són acceptats per la petita anémona. Si s'acosta un peix clown adult és devorat, ja que el seu "bàlsam protector" no els serveix de res en absolut.
Més encara: quan un d'aquells joves peixos clowns viu en una anèmona nana diversos mesos i es fa gran, la que fins aquell moment va ser la seva protectora es nega a continuar protegint-lo. Dia rere dia el peix és «picat» cada cop més pels ortigosos tentacles de la petita anèmona i, finalment, amb tanta intensitat que no pot resistir-ho més i acaba havent de marxar. D'aquesta manera l'anèmona nana queda de nou lliure ia disposició de poder acollir altres «nadons» de l'espècie.
Encara continua sent un enigma com es produeix aquest canvi tan important per a la supervivència del peix clown en les relacions amistoses entre les cries i l'anèmona.
Els joves aaolescents així expulsats per la petita anèmona s'han d'afanyar a buscar refugi i protecció en una anèmona gegant. Són molts els que no sobreviuen a aquesta hecatombe. I fins i tot aquells que aconsegueixen descobrir un nou asil s'han d'enfrontar amb un problema urgent: les grans anemones ja estan ocupades, gairebé sense excepció, per altres adults. Les femelles no toleren a prop seu un altre adult que no sigui el seu cònjuge. A les tres quartes parts dels joves adults no els queda cap altra possibilitat que alterar la realitat i fingir, per fer-se passar per «fills» als ulls de la parella que ja ocupa l?anèmona i acceptar la seva situació com a tals . .
Per aconseguir-ho es valen d'un mètode realment astut: el primer que fan és conservar la seva «roba de nens», que és totalment diferent de l'unifornle i la màscara de pallassos dels adults, simulen pertànyer a la seva pròpia família i, amb això, calmen l'enemistat dels vells.
Tot i això, roman latent certa agressió contra els "nouvinguts" per part dels vells habitants de l'anemona. Els joves apaivaguen aquesta resta d'agressivitat de la mateixa manera que els mascles calmen les seves femelles enfadades: posant-se cap avall i amb moviments balancejants de temor i submissió. Hans. W. Fricke va poder observar un d'aquells «joves adolescents» que en un termini de quinze minuts va adoptar aquesta postura no menys de cent cinquanta vegades, en sol·licitud humil i respectuosa que se'l permetés quedar-se a viure, com un súbdit obedient, sota la protecció de l'anèmona.
Naturalment, als adults que ja fa temps que conviuen amb l'anèmona no els agrada gaire alletar un escurçó amb els seus propis pits. Per això la simple presència dels adults retarda el creixement i envelliment dels joves. En algunes circumstàncies aquests joves hostes segueixen lletjos i petits durant molts anys; és a dir, deixen passar el temps sense que canviïn la pell per la d'adults.
El doctor Robert NI. Ross ha pogut observar a les aigües de les illes de l'oceà Pacífic, sobretot a Guam, aquest procés de! creixement, controlat per la conducta social amb tots els seus detalls, i amb això ha descobert una fórmula de supervivència molt transcendent per al peix clown: · «La longitud total de tots els peixos d'aquesta espècie que viuen al territori protegit per una anèmona, està en relació amb la superfície que serà coberta per l'anèmona.»
Per exemple: si mor un dels tres «fills adoptius», els dos supervivents poden créixer una mica, exactament cadascun la meitat de la mida que tenia el peix mort.
Si un dia un dels peixos clowns adults es mor o és devorat per algun depredador, aquest mètode s'aplica de seguida i es cobreix així el buit deixat. El més gran dels «joves adoptats», que no és fill carnal de la parella, com ja sabem, pren la successió i en poc temps creix fins a assolir la mida d'un peix adult i es vesteix amb els colors i les escates que caracteritzen l'adult de l'espècie.
Un cas de creixement corporal determinat i controlat per raons de caire social! I que al mateix temps estableix un radical numerus clausus que permet que únicament s'hi apareguin els candidats matrimonials que podran ser protegits per les anemones de mar gegants.
Una cosa desagradable i expeditiva per a molts, però aquells que aconsegueixen «aprovar l'oposició», els peixos clowns que logran establir-se (que són al voltant d'uns quatre-cents mil), a partir d'aquell moment han aconseguit el seu estatut existencial, es poden considerar propietaris de l'anèmona i viure al seu territori una existència de relativa seguretat.
