El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 7

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 7

Ara tenia sis rotllos de reserva. N'hi havia dues de cada carnada, que havia tallat, i tots dos de l'esquer que havia agafat el peix. I tots estaven enllaçats.

"Tan aviat com sigui de dia -va pensar-, m'arribaré fins a l'esquer de quaranta braces i el tallaré també i enllaçaré els rotllos de reserva. Hauré perdut dues-centes braces del bon cordill Català i els hams i filferros. Això pot ser reemplaçat. Però aquest peix, qui pregunto? deuen haver estat els que acaben de picar. Podria ser una agulla, o un emperador, o un tauró. No vaig arribar a agafar-li el pes. 

Vaig haver de desfer-me'n massa aviat.” En veu alta va dir:

–M'agradaria que el noi fos aquí.

“Però el noi no és amb tu”, va pensar.

“No comptes més que amb tu mateix, i faries bé en arribar-te fins a l'última llinya, encara que sigui a la foscor, i empalmar els dos rotllos de reserva.”

Va ser el que va fer. Va ser difícil en la foscor i una vegada el peix va fer una estrebada que el va llançar de cara i li va causar una ferida sota l'ull. La sang li va córrer una mica per la galta. Però es va coagular i assecar abans d'arribar a la barbeta i l'home va tornar a la proa i es va recolzar contra la fusta. Va ajustar el sac i va manipular acuradament la llinya de manera que passés per una altra part de les espatlles i, subjectant-lo en aquests, temptejo amb cura la tracció del peix i després va ficar la mà a l'aigua per sentir la velocitat del pot.

"Em pregunto per què deu haver donat aquest nou impuls -va pensar-. El filferro deu haver relliscat sobre la corda del seu llom. Amb seguretat, el seu llom no pot fer-li mal tant com em dol el meu. Però no pot seguir tirant eternament d'aquest pot, per gran que sigui. Ara tot el que pogués destorbar està clar i tinc una."

–Peix –va dir dolçament en veu alta–, continuaré fins a la mort.

“I ell seguirà també amb mi, em figuro”, va pensar el vell, i es va posar a esperar que fos de dia. Ara, a aquesta hora propera al clarejar, feia fred i es va estrènyer contra la fusta a la recerca de calor. “Aguantaré tant com ell”, va pensar. I amb la primera llum la llinya es va estendre a la llunyania i cap avall a l'aigua. El pot es movia sense parar i quan es va aixecar el primer tall de sol va anar a posar-se sobre l'espatlla dreta del vell. 

–S'ha dirigit cap al nord –va dir el vell. "El corrent ens haurà desviat molt a l'est -va pensar-. Tant de bo virés amb el corrent. Això indicaria que s'estava cansant."

Quan el sol es va haver aixecat més, el vell es va adonar que el peix no s'estava cansant. Només hi havia un senyal favorable. El biaix de la llinya indicava que nedava a menys profunditat. Això no significava, necessàriament, que anés a botar a la superfície. Però ho pogués fer.

–Déu vulgui que pugi –va dir el vell–. Tinc prou llinya per manejar-lo.

"Pot ser que si augmento una mica la tensió li faci mal i sorgeixi a la superfície -va pensar-. Ara que és de dia, convé que surti perquè ompli d'aire els sacs al llarg de la seva espinada i no pugui després baixar a morir a les profunditats."

Va intentar augmentar la tensió, però la llinya havia estat estirada ja tot el que donava des que havia enganxat el peix i, en inclinar-se cap enrere, va sentir la dura tensió de la corda i es va adonar que no podia augmentar-la. "He d'anar amb compte de no sacsejar-lo -va pensar-. Cada sacsejada eixampla la ferida que fa l'ham i, si salta, pogués deixar-lo anar. De tota manera em sento millor en venir el sol i per aquesta vegada no he de mirar-lo de front."

Hi havia algues grogues a la llinya però el vell sabia que això no feia més que augmentar la resistència del pot, i el vell es va alegrar. Eren les algues grogues del Golf –el sargazo– les que havien produït tanta fosforescència de nit.

–Peix –va dir–, jo t'estimo i et respecto moltíssim. Però acabaré amb la teva vida abans que s'acabi aquest dia.

“Tant de bo”, va pensar.

Un ocellet va volar cap al pot, procedent del nord. Era una mena de busquereta que volava molt baix sobre l'aigua. El vell es va adonar que estava molt cansat.

L'ocell va arribar fins a la popa del pot i hi va descansar. Després va volar al voltant del cap del vell i va anar a posar-se a la llinya, on estava més còmode.

–¿Quina edat tens? –va preguntar el vell a l'ocell–. És aquest el teu primer viatge?

L'ocell el miro en sentir-lo parlar. Estava massa cansat per examinar la llinya i es va balancejar rient-se fortament a ell amb les seves delicades potes.

–Estàs ferm –li va dir el vell–. Massa ferma. Després d'una nit sense vent no hauries d'estar tan cansat. A què vénen els ocells?

“Els esparvers –va pensar– surten al mar a esperar-los.” Però no li va dir res d'això a l'ocellet que de tota manera no ho podia entendre i que ja tindria temps de conèixer els esparvers.

–Descansa, ocellet, descansa –va dir–. Després vés a córrer fortuna com qualsevol home o ocell o peix.

L'estimulava a parlar perquè la seva esquena s'havia endurit de nit i ara li feia mal realment.

–Queda't a casa meva si vols, ocellet –va dir–. Sento que no pugui hissar la vela i portar-te a terra, amb la suau brisa que s'està aixecant. Però ets amb un amic.

Justament llavors el peix va donar una sobtada sacsejada; el vell va anar a donar contra la proa i hagués caigut per la borda si no s'hagués aferrat i deixat anar una mica de llinya.

L'ocell va aixecar el vol quan la llinya es va sacsejar i el vell ni tan sols l'havia vist marxar. Va palpar acuradament la llinya amb la mà dreta i va notar que la seva mà sagnava.

–Una cosa l'ha fet mal –va dir en veu alta i va estirar la llinya per veure si podia virar el peix. Però quan arribava a la seva màxima tensió subjecte ferm i es va fer enrere per prendre contrapès.

–Ara ho estàs sentint, peix –va dir–. I bé sap Déu que també jo ho sento.

Va mirar al voltant de veure si veia l'ocell perquè li hauria agradat tenir-lo de company. L'ocell se n'havia anat.

"No t'has quedat gaire temps -va pensar el vell-. Però on seràs més difícil, fins que arribis a la costa. Com m'hauré deixat tallar per aquesta ràpida sacsejada del peix? M'he d'estar tornant estúpid. O potser és que estava mirant l'ocell i pensava que m'hi vaig mirar per a mi. Ara prestaré atenció a mi". fallin.”

–Tant de bo estigués aquí el noi i tingués una mica de sal –va dir en veu alta.

Passant la pressió de la llinya a l'espatlla esquerra i agenollant-se amb cura va rentar la mà al mar i la va mantenir allí, submergida, per més d'un minut, veient córrer la sang i desfer-se en estela i el continu moviment de l'aigua contra la seva mà en moure's el bot. 

–Ara va molt més lentament –va dir.

Al vell li hauria agradat mantenir la mà a l'aigua salada per més temps, però temia una altra sobtada sacsejada del peix i es va aixecar i es va refermar i va aixecar la mà contra el sol. Era només un frec de la llinya el que havia tallat la seva carn.

Però era a la part amb què havia de treballar. El vell sabia que abans que això acabés necessitaria les mans i no li agradava res estar ferit abans de començar.

–Ara –va dir quan la mà es va haver assecat– he de menjar aquest petit bonic. Puc assolir-ho amb la bestiola i menjar-m'ho aquí tranquil·lament.

Es va agenollar i va trobar el bonítol sota la popa amb el bichero i el va atreure cap a ell evitant que s'enredés als rotllos de llinya. Subjectant la llinya novament amb l'espatlla esquerra i recolzant-se al braç esquerre trec el bonítol del garfi del bichero i va posar de nou la bestiola al seu lloc. Va plantar un genoll sobre el peix i va arrencar tires de carn fosca longitudinalment des de la part posterior del cap fins a la cua. Eren tires en forma de falca i les va arrencar des de la proximitat de l'espinada fins a la vora del ventre. Quan va haver arrencat sis tires els va estendre a la fusta de la popa, va net el seu ganivet als pantalons i va aixecar la resta del bonítol per la cua i el va tirar per sobre la borda.

–No crec que me'n pugui menjar un sencer –va dir, i va tallar per la meitat una de les tires. Sentia la ferma tensió de la llinya i la seva mà esquerra tenia rampa. La va córrer cap amunt sobre el dur llinya i la va mirar amb disgust.