Sobreviure 15: Negrers i Socialisme

Així comença la caça d'esclaus de les formigues amazones: un dia d'estiu càlid a la vora d'un petit calver a la regió muntanyosa de l'Hara, a Alemanya. Cap a les dues del migdia s'ha reunit un petit grup de vint formigues exploradores de tornada al costat de la entrada del seu formiguer.

Els animals introdueixen la part del darrere dels seus cossos als forats d'entrada i deixen escapar una olor especial que s'estén pel laberint subterrani. En el llenguatge olfactiu d'aquests insectes el missatge vol dir:

"Alarma! iTots els soldats a dalt! Començarem una nova campanya!".

Segons després, una agitada massa de formigues amazones sorgeix de la terra i forma en columna de marxa: primer l'avantguarda, amb un centenar de guerrers; al centre, el cos central de l'exèrcit, uns dos mil insectes que formen una columna de deu centímetres d'amplada per un metre i mig de longitud. A reraguarda, les forces d'intendència, unes mil esclaves que van ser capturades altres expedicions bèl·liques anteriors i ara han d'ajudar els seus amos i senyors a sotmetre'n d'altres a la mateixa sort.

L'exèrcit marxa en línia recta cap a un formiguer de formigues negres.

No hi ha cap dubte sobre quina direcció seguir. Les exploradores que han descobert el formiguer i l'han designat com a objectiu, van tenir molta cura a anar deixant marques senyalitzadores. Amb la punteta dels darrers, com si fos la boleta d'un bolígraf, van marcar a terra els senyals olfactius.

Després d'haver recorregut com una cinquantena de metres, els insectes s'aturen i hi deixen els seus esclaves abans de prosseguir la marxa. Les esclaves no han de participar a la lluita. La seva missió consisteix a rebre les esclaves que aconsegueixin a l'atac i conduir-les a casa seva.

Al cap d'una hora i quart, les avançades de l'exèrcit arriben al hotmigucre enemic. De seguida, les cent formigues soldats que formen l'avantguarda es tornen en direcció al gruix de la tropa i deixen escapar un altre senyal olfactiu: "Avant, a l'atac!". Immediatament l'exèrcit de les amazones fa pinya i es precipita al formiguer de les seves víctimes.

L'observador es fa immediatament una pregunta: malgrat el número, les

atacants són moltes menys que les ocupants de l'estat atacat i, corporalment, aquestes últimes són gairebé tan fortes i grans. Per què aquests atacs per sorpresa acaben regularment amb la victòria de les formigues amazones?

La resposta és: perquè les atacants usen una «arma secreta». Això ho ha descobert l'etòleg nord-americà professor Edward O. Wilson, de la Universitat de Harvard, observant una mena de formiga nord-americana caçadora d'esclaus. Tan bon punt una de les atacants troba resistència, deixa escapar una combinació d'olors que produeix dos efectes. El primer que atrau cap a aquell lloc totes les caçadores d'esclaus que es troben a una distància de fins a set cetímetres. Gràcies a això es concentren grans forces atacants als llocs estratègics on hi ha lluita, per la qual cosa hi ha superioritat atacant on les escaramusses són més dcisives.

D'altra banda, aquesta combinació d'olor «prova el pànic a les atacades.

Tan aviat com perceben aquesta olor ho deixen «tot abandonat. i surten

a defensar-se.

Per què passa així? Amb la seva substància olorosa les formigues atacants «imiten» la substància alarmant que l'espècie de les esclaves utilitza per provocar l'alarma i avisar les companyes de formiguer de l'existència d'un greu perill. És com si algú, amb autoritat inapel·lable, hagués cridat: «iSalvi's qui pugui!» i, a més, l'efecte atemoridor de l'aroma de les atacants encara és més fort. Una cosa així com l?actuació d?una cinquena columna que posa fi a tota la lluita defensiva. Una arma de propaganda.

Efectivament és així com la qualifica el professor Wilson en parlar de «substàncies de propaganda», ja que causen sobre les atacades un efecte tan desmoralitzador i terroritzant, que es prolonga molt de temps fins al punt que les que han aconseguit fugir no tornen mai a ocupar el seu antic formigucre, ni tan sols al cap de moltes setmanes des que les atacaven.

Però tant si les sorpreses víctimes fugen en totes direccions, espantades per la «propaganda de terror», o són mortes per les amazones, el resultat és sempre el mateix: les atacants s'apoderen de tantes cries com poden transportar el formiguer. Cries que, poc després, es convertiran en obreres, esclaves.

Aquestes comencen immediatament a realitzar els treballs que ja vénen programats en la seva herència genètica; neteja i onstrucció del formiguer, rebre aliment i mastegar-lo per tornar a lliurar-lo un cop fet digerible, així com també sortir fora a buscar aliment, recollir-lo, transportar-lo i posar-lo a disposició de les seves noves senyores.

Mentre les esclaves fan tot això, les caçadores d'esclaus estan còmodament al formiguer, van mandrosament de banda a banda, es deixen alimentar per les «obreres estrangeres» i esperen que arribi el dia d'emprendre una nova operació. El professor Karl Gósswald, de Würzburg, va poder observar com un exèrcit d'amazones caçadores de esclaus.

Aquestes, que haurien pogut amb tota facilitat saquejar els tres formiguels i acabar amb ells, sorprenentment van fer com si no s'haguessin adonat de la seva presència. Més aviat feia la impressió que intentaven establir unes relacions de bon veïnatge, ja que al tercer dia de convivència algunes formigues vermelles es van aproximar a les altres com de visita. I no va semblar impressionar a les companyes de les desafortunades visitants el fet que les formigues dels pantans el primer que fessin fora tallar-los el cap. Les caçadores d'esclaus no van intentar la menor resistència i es van deixar assassinar, cosa que va tranquil·litzar a poc a poc les que ja havien estat triades per a esclaves.

Aviat aquestes van deixar que els seus visitants sortissin sans i estalvis i així el nombre d'aquests va anar fent-se cada vegada més gran, encara que durant diversos dies va seguir sense passar res. Però al desè dia un dels habitacles de les horrnigues dels pantans va ser envaït pels visitants. I aleshores va passar allò extraordinari: les caçadores d'esclaves no només es van apoderar de les larves sinó també de les obreres adultes que, sense oposar resistenda, van ser portades al formiguer de les caçadores d'esclaves. Només van decapitar la reina.

Al formiguer de les seves capturadores les noves esclaves van semblar acomodar-se aviat amb la seva sort i es van ferir càrrec dels treballs casolans. Així els tres formiguers d'esclaves van ser capturats, un darrere l'altre, sempre valent-se del mateix truc, barreja d'amistat i picardia.

En el seu propi niu les formigues esclavistes o «negreres» són mandroses com un baixà i no mostren aquesta diligència que se'ls atribueix a les formigues. Fins i tot es deixen alimentar per les esclaves. L'única cosa que fan per si mateixes és la neteja del seu cos, però això significa, alhora, mantenir en forma les armes de combat.

El profaor Wilson va voler esbrinar què passava si de cop les formigues vermelles es quedaven sense esclaves. En un homiguero artificial de formigues esdavistes, va treure amb unes pinces totes les esclaves. Poc després les «senyores» van començar a donar mostres de nerviosisme i es van posar a buscar per tot el formiguer, fins que es van adonar que no els quedava més remei que treballar. I es van posar a fer-ho. És a dir, saben treballar, però, si poden, prefereixen que altres treballin per a elles!

Però tot cal dir-ho, la seva manera de treballar és un autèntic desastre.

Les larves (les seves pròpies cries!) van quedar cuidades i només les alimentaven de manera irregular i no les engegaven en absolut. Al formiguer regnaven el daorden i la brutícia. A la feina exterior, només prenien aigua ensucrada de pugons, que els serveixen com un ramat de vaques i no es preocupaven d'aconseguir la imprescindible alimentació ploteïnica, en forma d'insectes caçats. Això va conduir al cap de pocs dies a una total desídia i distracció corporal en tots els membres de la comunitat.

Quan l'investigador va tornar a posar al formiguer les esclaves, van tornar l'ordre, la salut i, és clar, també la mandra crònica de les seves mestresses.

Cal dir que entre les trenta-cinc diferents espècies de formigues que tenen esclaves n'hi ha algunes els membres de les quals són ja totalment incapaços de treballar encara que ho volguessin fer. Entre elles hi ha les formigues amazones.

Les seves pinces mossegadores ja no són útils com a instruments tallants i s'han transformat en alicates empresonats sense fil. Els serveixen per obrir un forat, o triturar el cap d'un enemic, o prendre les larves capturades i arrossegar-les al propi formiguer, però no li servirien gens per netejar el formiguer ni canviar-ne l'estructura, per alimentar les cries ni per partir els aliments. No, per molt que vulguin són incapaços de valdre's per. si mateixes fins al punt que ni tan sols es poden alimentar soles.

Quan tenen gana es veuen obligades a trucar a una esclava que els col·loca el menjar a la boca oberta.

L'existència total, completa, de la classe dels senyors depèn en absolut de l'existència de personal servent. Sense ell la formiga amazona es veu condemnada a morir de gana. Conseqüentment, no es podria dir que la formiga amazona s'ha convertit en esclava de les esclaves?

Observant les coses amb més profunditat, es veu que a l'estat social de les formigues el concepte «esclava» es confon i es barreja amb el de «amo» o «estima». Els mecanismes socials dirigits pels instints engegats per les olors produeixen més aviat una mena d'«igualitarisme» que es posa de manifest, sobretot quan s?investiga el repartiment dels béns, és a dir, l?estat d?alimentació de tots els components d?un formiguer.

L'estat socialista ideal, en el qual tots són (gairebé) iguals, en què no hi ha ni rics ni pobres, afamats al costat dels qui ho poden menjar tot, a penes una mica més per als «funcionaris» i els politicastres, ni explotadors ni explotats, aquest estat que els homes somien, existeix realment a la Terra: a les abelles, les forces.

Un socialisme (gairebé) ideal com a fórmula de supervivència per a aquests animals?

A continuació, vull investigar, una vegada més, les bases i les conseqüències d'aquest fenomen.

A l'interior d'aquests estats de milions d'habitants que són els formiguers, l'alimentació de les formigues està regida per un socialisme, que no coneix cap altra divisió que la que estableixen els temps d'abundància o escassetat i que supera totes les fórmules d'igualtat de drets existents en les formes socials humanes més avançades. El ja citat professor Karl Gósswdd ho descriu així:

«Si una formiga famolenca troba una companya el pap del qual està ple de menjar, s'atura i amb un joc de senyals i tocs comença a passar-li les antenes pel cap, a acariciar-li les galtes amb les potetes davanteres ia llepar-li les proximitats de la boca. Aquests gestos, en el llenguatge de les formigues, signifiquen: “iDame una mica de menjar!” La formiga farta tira enrere les seves antenes, obre les seves pinces, treu la llengua i deixa que hi aparegui una goteta de líquid nutrient que és llat golosament per la formiga famolenca.

Si la companya així alimentada troba una tercera formiga que li demana a ella, que acaba de supHcar, li dóna alguna cosa del que ha rebut, malgrat que no n'està farta ni de bon tros. I l'altra amb gana encara cedirà, si en troba una altra de més famolenca, una part del contingut del seu estómac.

Això no té res a veure amb la moral ni amb la companyonia ni amb l'amor al proïsme. Reaccions instintives com si es tractés d'un robot programat així impedeixen a l'individu prendre decisions lliures i, amb això, la possibilitat de comportar-se egoistament.

Els senyals de petició de lirnosna actuen sobre la formiga com la moneda que tirem a la ranura d'una màquina automàtica de cigarrets.

Sempre surt alguna cosa mentre alguna cosa en quedi. Dit amb més exactitud: la disposició altruista d'una formiga és engegada quan la seva companya, amb la mobilitat i la insistència dels seus gestos de petició, demostra tenir molta gana, una gana més gran que la suplicada.

Així, l'estat d'alimentació de tot un estat de milions d'individus sempre està a un nivell individual força semblant. El caràcter instintiu d'aquest comportament exclou per complet el fet que un animal demani més del que realment exigeix la gana per, d'aquesta manera, «enriquir-se» injustificadament.

És clar que amb aquest sistema els ganduls reben el mateix gre els més aplicats. Els serveis especials a l'estat, com a major destresa en la recerca d'aliment, o en la defensa de la comunitat o la cura personal de la reina, no són premiats amb cap recompensa o distinció. Aquest «poble» es pot passar sense estímuls a la producció, ja que tots els components de la comunitat actuen per reaccions instintives totalment independents de la voluntat.

Només es coneixen dues inquietants excepcions, fins ara: una és l'escarabat d'ales curtes que nia com a paràsit als formiguers.

S'arrossega als racons més amagats del formiguer i no fa res més que demanar, demanar i demanar, i sap utilitzar tan bé els gestos de suplicació de les formigues, despertant la seva "compassió" que els que passen el confonen amb una persona realment afamada i li ofereixen tres o quatre vegades més menjar del que donarien a un company afamat. Així, aquest paràsit, fingint falsament i astutament gestos que no són seus, engreixa i sempre queda satisfet, fins i tot quan les formigues d'aquella comunitat s'estan morint de gana.

Veiem, doncs, que ni tan sols el socialisme alimentari, per altra banda perfecte, dels estats insectes està fora de perill de l'abús dels sense escrúpols.

La segona excepció al privilegi en la distribució del "producte social" és la reina, tant en els estats socials de les formigues com de les abelles o els tèrmits. El que millor sabem és el que passa en el cas de l'abella reina.

L'abella reina rep un tracte excepcional i se li reserva, per dir-ho així, la millor de les millors. Com si visqués en una terra d'abundància, li donen tot el menjar que desitja, i no només li el porten a casa, sinó que també li el posen a la boca, fins i tot quan altres membres de la comunitat passen gana. Com els déus de l'Olimp, viu de nèctar i amblòsia i rep alguna cosa a la qual només ella té dret: gelea reial, l'aliment de la reina, que les abelles obreres secreten d'una glàndula especial als seus cultius.

Aquest aliment extraordinari dóna a la reina la força secreta que perllonga la seva vida de maneres extraordinàries, així com la capacitat d'exercir poder sobre els membres de la seva família a través de la maternitat.

Hi ha hagut molt debat sobre si l'abella reina és una veritable sobirana o un robot ponedor d'ous, la producció diària del qual de 500.000 ous pesa el mateix que el cos de la reina. Pot la reina donar ordres que afectin la vida del seu poble d'una manera o altra? Sí, pot. Per fer-ho, utilitza una barreja d'olors, que actua com un filtre màgic. Aquesta olor aconsegueix moltes coses:

Primer, castra totes les femelles del rusc, fent que es tornin estèrils i visquin una existència sense amor com a obreres.

Segon, curiosament, aquesta "olor desexualitzant" de la reina serveix simultàniament com a mitjà d'atracció sexual per als mascles, així com per als abellots, durant el vol d'aparellament.

Tercer, canvia el "caràcter" de les abelles obreres. Anul·la el seu egoisme, les converteix en "socialistes ideals", crea una germanor entre les seixanta mil abelles obreres d'un rusc i elimina qualsevol impuls d'atacar desconeguts. L'olor de la reina és una "droga que fa que tots els seus súbdits se sotmetin a la seva autoritat, actuïn diligentment, sense concessions i amb total dedicació", com ho ha expressat el professor Hubert Markl de Friburg.

Això demostra que la desexualització, la prohibició de tenir fills propis, la reducció a esclaus i treballadors explotats i la despersonalització són condicions essencials perquè existeixi aquesta forma de socialisme alimentari.

Si al principi el descobriment d'aquest socialisme alimentari "ideal" en el regne animal ens va omplir d'una càlida simpatia, més tard, a mesura que s'aprofundeix l'anàlisi dels detalls pràctics, no podem evitar sentir un profund calfred de terror. Sobretot quan considerem que en l'estat insecte, el caràcter dels sistemes socials està ancorat de manera instintiva i "doctrinal" i no hi ha la més mínima possibilitat, contràriament al que passa amb els éssers humans, que siguin modificats.

En qualsevol cas, seria útil dur a terme un estudi sociològic per determinar si l'obligació imposada per l'estat d'aconseguir un socialisme "ideal" al 100% —com, per exemple, el model cambodjà de 1978— condueix en conseqüència a situacions anàlogues, tot i que no del tot tan nocives com les dels estats insectes, i veure, com en el cas citat, fins a quin punt el mecanisme instintiu es pot equiparar a les imposicions de la policia política.

També seria interessant investigar si el socialisme alimentari existeix en alguna altra forma entre els animals superiors, com ara les aus i els mamífers. Aquest és, de fet, el cas del voltor calb.

 

Qui hagi vist una foto feta en un safari a l'Àfrica o una pel·lícula en què es veu com els voltors de cap blanc s'abalancen sobre un cadàver, com una massa turbulenta, gramadora, estripen la carn de la seva presa, disputen i es picotegen entre ells, sentirà la temptació de rebutjar la idea que hi hagi una forma de social. Però una observació més propera i a fons mostra fets realment interessants.

L'ornitòleg de Stuttgart doctor Claus König va posar un ase mort a l'abast dels voltors. Al cap de dues hores, els primers buittes que planejaven a gran altura, van descobrir el cadàver, però no van fer res més que posar-se sobre una penya i esperar. Al capvespre ja s'havien congregat vint voltors. L'endemà al matí van seguir arribant noves aus que es van posar pels voltants ia les nou del matí l'ornitòleg va poder comptar cent deu carronyaires. Però encara ningú no es decidia a començar el menjar.

De cop i volta, un dels voltors es va posar sobre l'ase mort. Aquest va ser el senyal perquè trenta-cinc voltors es llancessin sobre el cadàver amb un enrenou d'ales. L'aire es va omplir d'un soroll ensardidor, format per la barreja de grunyits, agitar d'ales, cops i xiscles. Claus Kónig va informar:

«Es van succeir autèntiques escenes de baralles, en què l'atacant bec. treia a la pell nua del coll del seu adversari o alçava el bec amenaçador.

De vegades es produïen atacs per sorpresa, inesperats, en què l'atacant saltava sobre el llom de l'altre des de dalt i ho feia caure a terra, on semblava disposat a acabar amb ell a picades.»

Des del seu lloc d'observació, una tenda de campanya camuflada, situada a sis metres de distanda d'on era la carronya, l'ornitòleg va actuar al seu gust. A través d'un forat a la botiga i mitjançant una xeringa a pressió va llançar raigs de pintura sobre els voltors per a distingits entre si. D'aquesta manera, va poder seguir les evolucions de les aus marcades enmig d'aquella orgia frenètica de lluita i menjar. I gràcies a això va poder fer descobriments sorprenents.

Molt aviat els voltors van conformar tres grups: els que estaven menjant al cadàver; els que esperaven a primera fila, situats molt a prop seu, i els que esperaven en una segona fila a distància considerable.

Individualment, els voltors canviaven de grup de manera gairebé continuada.

De la segona fila, els aspirants a participar al banquet s'unien als que esperaven a la primera fila i, des d'allà, es llançaven sobre la presa tant de temps desitjada, per atacar de la manera abans descrita un dels voltors que estaven menjant, o simplement agafar-lo del coll amb el bec tirar-lo a un costat i col·locar-se ell al seu lloc. Altres vegades el copejava amb les potes o amb les ales o l'estrenyia amb una de les urpes.

El més curiós és que en aquests duels bipersonals no era el més fort el que vencia, sinó sempre l'atacant, és a dir, el que havia estat esperant a primera fila mentre l'altre devorava la carn del ruc.

El premi del seu triomf era grans trossos de carn que s'empassava precipitadament, perquè ben aviat arribava un atacant nou que queia sobre ell i vencia l'anterior vencedor. Minuts després aquest era vençut per un nouvingut i marxava de nou a la segona fila per continuar esperant. Així va continuar el banquet fins que cadascun dels voltors, fins a l'últim dels que esperaven, va rebre la porció. Després d'això va començar de nou a córrer el torn rotatiu des del principi i cadascuna de les aus va rebre la segona ració. I una tercera si la carn donava per a tant.

En cadascuna de les baralles individuals el que perdia abans de marxar, feia front al seu atacant un gest de submissió i era deixat en pau.

Ni tan sols una de les aus va resultar ferida seriosament. A mesura que anaven sacianao la fam inicial els duels es feien menys violents i, finalment van acabar transformant-se en un intercanvi de bravates en què l'atacant desplaçava el que estava menjant amb els seus gestos amenaçadors i el seu posat agressiu sense haver d'arribar a l'acció física.

Amb això va quedar aclarit el funcionament d'aquesta forma de socialisme alimentari basat en un egoisme extrem: a causa de l'espera es desperta en l'ocell la sensació de gana i, amb ella, l'instint d'agressió. força psicològico-reiolucionària dels impulsos a l'acció.

Mentrestant, els que estaven menjant, que havien engolit a corre-cuita grans trossos de carn, se sentien momentàniament farts i amb això es fan més pacíñcs i tranquils, és a dir, menys disposats al combat.

Això fa que no sigui la força corporal la que imposi la seva llei sinó que sempre venci el més afamat.

En total oposició amb els insectes socials, que són un exemple de predisposició a l'autosacrifici i la negació de la seva pròpia individualitat, en els voltors cadascun actua com a individu en aquesta contínua revolució de l'afamat contra el fart i amb un egoisme bàrbar. I no obstant resulta, per a la comunitat dels voltors, un sistema que garanteix un repartiment gairebé equitatiu dels aliments disponibles entre tot el grup, atès que l'esperit de lluita depèn del grau de la fam i és fustigat o apaivagat alternativament. Tenim aquí un socialisme alimentari amb l'additament d'una mica de llenya.

És clar que aquesta forma social tan grotesca únicament és practicable per a aquells animals que només es reuneixen a l'hora de menjar però que fora d'aquells moments viuen individualment, com passa amb els voltors.

Formes socials de convivència en una organització més elevada són totalment impossibles amb aquestes bases.

Aquesta raó ens porta a contemplar, a continuació, la comunitat altament diferenciada del nostre parent més proper al regne animal; el ximpanzé. Com que aquest antropoide s'alimenta de vegetals, no mostra la menor tendència a repartir els seus fruits, fulles o arrels, ja que entre ells no hi ha autèntics «necessitats». A les selves tropicals els vegetals són abundantíssims. Per això el socialisme alimentari en els animals superiors només sorgeix entre els carnívors i mai en els vegetarians.

Observem, doncs, com els ximpanzés en llibertat en el seu medi natural cacen i tot seguit es reparteixen la carn.

A primera vista podia semblar que existia una autèntica confraternitat paradisíaca entre babuïns i ximpanzés. Ambdues hordes van emparar a la vora d'una petita clariana, molt juntes una de l'altra, fartes de menjar els millors fruits i en un estat anímic d'aparent concòrdia i amistat. Aquí i allà, animals joves de les dues famílies jugaven els uns amb els altres, alegrement, sota la protectora i amable vigilància de les seves mares,

De sobte, l'aire de la tarda va quedar trencat per una estrepitosa cridòria.

Un gran ximpanzé mascle va prendre una cria de babuí que havia estat jugant alegrement amb un petit ximpanzé, va saltar amb el capturat animal després de la protecció de la seva horda, i amb les dues mans va retorçar el coll de l'aterroritzada criatura. En menys que canta un gall, tres ximpanzés més van acudir al seu costat, van atacar, van esquinçar la presa en diversos tros i van començar a devorar la carn amb la satisfacció més gran, a l'estirada dels caníbals. Mentrestant, els babuïns, preses de pànic mortal, buscaven la salvació a la fugida.

No ha estat aquest l'únic ensurt impressionant que va presenciar el zoòleg nord-mericà doctor Geza Teleki al Parc Nacional de Gombe, a Tanzània, on durant un any va col·laborar amb la mundialment famosa Jane van Lawick-Goodall a l'estudi dels hàbits de caça dels ximpanzés.

Resulta que aquests antropoides no són exclusivament vegetarians, com es va creure anteriorment, sinó que també són carnívors, segons es va provar el 1960. Els científics han descobert, des de llavors, que són moltes les famílies de simis que s'alimenten de carn. Els macacos de cara vermella del Japó, els panxos (latotbrix latotticba) sud-americans, els caputxins així com el macaco africà són carnívors. Però mentre que aquests només mengen insectes, sargantanes, crancs, ous d'au i petits ocellets, per separat, com si fossin fruits, els ximpanzés i els babuïns són els únics antropoides que es dediquen a una veritable caça i fins i tot arriben a capturar mamífers de bona mida, com cabr; però, principalment, altres simis. Són, doncs, recol·lectors i caçadors com antany ho fossin els nostres avantpassats. De cada sis partides de caça realitzades pels ximpanzés, en cinc la presa va ser un babuí. Cosa que resulta aterridora.

En una mansió un ximpanzé adult, caminant dret sobre les potes del darrere, va sortir de l'espessor per ficar-se enmig d'un grup de vint babuïns, va agafar una de les cries, la va matar d'un mos al clatell, se la va col·locar sota el braç, i amb tota tranquil·litat, com qui va fer una passejada, com qui va fer un pas als babuïns que el van envoltar, grunyint amenaçadors, mostrant-li les dents, i fins i tot algun d'ells va intentar atacar-lo i es va llançar a l'esquena. Però en va sortir sense més que algunes esgarrapades sense importància.

Si es pensa que els babuïns mascles tenen una dentadura que amb prou feines enveja a la d'un loopard, que una horda de babuïns moltes vegades ha matat el lleopard que es va atrevir a atacar-los, es pot adonar el que requereix de valor aquest tipus de segrest que, ha estat observat repetidament.

Resulta una mica incongruent el tipus de relacions existent entre babuïns i ximpanzés. Al Parc Nacional de Gombe comparteixen el seu espai vital, utilitzen les mateixes senderes a la selva espessa i difícil de travessar, mengen les mateixes plantes i moltes vegades acampen uns a prop dels altres. Gairebé cada dia les cries dels ximpanzés i les dels babuïns juguen juntes. Fins i tot en ocasions animals adults de les dues famílies s'asseuen junts espatlla amb espatlla mentre devoren els sucosos fruits.

En una ocasió, entre els babuïns es va produir una dura lluita a mort per la prefectura de l'horda. Un jove mascle, molt musculós, va intentar arrabassar el comandament al vell capitost. Dos ancians guerrers més, ja encanïts, van acudir en auxili del líder, amb el qual formaven una mena de triumvirat cosa força corrent en aquests micos. Tots tres junts es van llançar contra el jove i el van matar a mossegades.

Quatre ximpanzés havien presenciat la baralla a uns vint metres de distància. Quan els babuïns es van retirar, ells es van aproximar al mort, però no amb intencions de menjar-se'l. No ho van considerar com un plat de carn per a menjar sinó que el van envoltar en una cerimònia fúnebre, semblant a la que ja descrivim amb anterioritat.

Amor i odi, control de l'agressivitat i mort, marquen el comportament completament esquizofrènic de les relacions entre ximpanzés i babuïns.

Hi ha en aquestes relacions la marca de Caín i Abel, com en les dels homes entre si, estimant-se i matant-se? Per adquirir una experiència més gran en aquest sentit, el doctor Teleki va investigar amb més detall la forma de caçar dels antropoides.

Durant un any, el zoòleg va poder presenciar trenta escenes de caça en territori on vivien cent cinquanta ximpanzés. D'aquestes trenta caceres, només dotze van tenir èxit. Això significa que la carn no és plat quotidià a la dieta d'aquests animals, sinó una mena d'extraordinari de Nadal que només es gaudeix una vegada a l'any. Entre els ximpanzés, qui i per què participen la caça?

Com als pobles primitius, són només els mascles adults. Les femelles i els joves no ho fan mai. Els «homes» gairebé mai no cacen en solitari, sinó que ho fan en grups de dos, tres o quatre, en una col·laboració ben planejada. Mai no ho fan impulsats per la gana. Aquesta observació és especialment interessant. L'acció dramàtica comença precisament quan tots els components del grup tenen la panxa plena de fruites i fulles i estan tranquils entre ells. La carn és per als antropoides un luxe exquisit.

S'ha de ploduir una cosa que porti als ximpanzés la idea de la caça.

Pot passar de tres maneres.

La primera forma és força clara i es basa en aquest refrany que diu que l'ocasió fa el lladre. Per pura casualitat sorgeix una situació apropiada, per exemple que un jove babuí, amb un excés de confiança, es posa a l'abast de la mà d'un ximpanzé adult, que sembla mig endormiscat, i es queda massa temps provocadorament a prop seu. iEl ximpanzé salta de sobte, com un moll d'acer, i atrapa la infeliç criatura!

La provocació número dos pot ser la cridòria on els joves babuïns mentre juguen expressen por o ràbia i que han perdut de vista la seva mare. L'expressió de mandra i indiferenda d'un gran ximpanzé que hi descansa, es transforma en tensió interessada. El canvi en els gestos i la mímica és molt petit, però alguns altres ximpanzés semblen adonar-se del que passa per la ment del seu company, i la formació de caçadors de la selva es posa en posició d'atac. Un crit explosiu és el senyal. Segons després el jove babuí està esbocinat.

El tercer impuls, el més rar, que decideix aquests animals superiors a llançar-se contra altres animals superiors, sorgeix d'una planificació prèvia en un grup de tres a cinc mascles que es dirigeixen a un objectiu determinat, que és a cent metres de distància dels atacants.

En aquest cas els ximpanzés utilitzen dos mètodes diferents: la caça oberta, al descobert, o la infiltració astuta al grup. Si es decideixen per la caça al descobert, apropen la presa i l'empenyen fins a fer-la enfilar-se a un arbre solitari del qual no es pot escapar. L'altre mètode, l'engany amb astúcia, és la feina fatigosa que pot durar més d'una hora i exigeix més paciència de la que el ximpanzé sembla dotat per la naturalesa. Cap dels quatre casos observats pel zoòleg no va acabar amb èxit.

La fase més interessant de la caça, des del punt de vista de la vida del grup, comença després que la víctima ha estat esbocinada: el repartiment de la carn.

L'infernal cridòria durant la mort de la presa s'estén fins a dos quilòmetres a l'interior de la jungla. Tots els ximpanzés que es troben dins d'aquest radi s'afanyen a dirigir-s'hi i participar en el repartiment de la presa, al comilona que, com un antic banquet romà, pot durar fins a nou hores. El valor nutritiu per a cadascun dels aproximadament quinze participants és realment mínim, però el valor social de la participació al banquet és molt important. A la cerimònia que segueix a la mort de la presa queda a l'aire una pregunta dramàtica: qui rep alguna cosa i quant de qui, i qui es quedaran amb les mans buides?

El procediment és tan interessant perquè presenta una notable semblança amb el repartiment de carn entre les tribus pigmees de les zones semidesèrtiques de Kalahari, a l'Àfrica del Sud. Georg B. Silberbauer ho va descriure així:

«L'arquer victoriós no es guarda la presa per a ell tot sol. Li pertany, això sí, la porció més gran. La resta s'ha repartit de manera que rebi un tribut l'amo de l'arc, si un caçador va fer servir una arma prestada. També els que el van acompanyar a la cacera en reben una part. El repartiment va acompanyat d'una discussió sonora, però no s'arriba a baralla. Tots els qui van rebre una part de la carn en el primer repartiment, la comparteixen, alhora, amb els seus parents i amics. Amb això es liquiden obligacions passades i es creen o es robusteixen els llaços d'amistat.»

També entre els cllimpances hi ha un primer repartiment i, a continuació, una sèrie de subreparts. Durant dos o tres minuts, després de la mort de la presa el cadàver és ben comú dels que van participar a la caça. Sense gola, sense enveja, sense agressivitat, cadascú rep una part del babuí. En el repartiment mostren un gran sentit de la tolerància.

Contràriament al costum dels pigmeus, els que participen en el repartiment no tenen forçosament haver estat companys de caça del que va obtenir la presa. Possiblement els ximpanzés no estan capacitats per valorar aquesta relació circumstancial. Precisament per això és més digne d'observar que respecten un termini de tolerància. Tot aquell que apareix al lloc on hi ha el caçador amb la seva presa, després de la seva mort, és com si fos company de caça i rep, convenientment la seva part.

Però només uns pocs minuts després, quan ja cadascú ha rebut el seu tros i s'ha separat tot just deu metres del lloc del repartiment, la carn perd el caràcter de bé comú. Des d'aquell moment es converteix en propietat privada d'aquell que la té a les mans.

De tots costats arriben els altres ximpanzés que envolten els amos dels grans trossos de carn, en grups de tres, quatre i fins a sis, i els comencen a demanar una mica. El propietari es fa de pregar una bona mitja hora i després es digna donar a cada un dels amics una part petita de la seva porció.

Com s'aconsegueix un d'aquests trossos? De tres maneres: la primera, prenent algun tros que va caure a terra, és a dir, una cosa així com alimentar-se de les «migajas» que cauen de la taula. Això només ho fan els ximpanzés molt joves, els nens i alguns adults que estan tan baixos en l'estimació del propietari de la carn, que saben que qualsevol petició seva serà totalment inútil. La segona és prendre un tros d'una de les grans porcions, esquinçant-lo amb les ungles o les dents. Això només es permet quan qui té el tros és una mare i qui li treu el tros el seu fill, o entre germans, o si la que pren el tros és femella que està en moments de recepció sexual i, per tant, els homes estan disposats a fer-li qualsevol favor.

En tots els altres casos cal suplicar i pidolar, la majoria de vegades durant hores. El captaire s'acosta molt al propietari, se'l queda mirant fixament als ulls, o no aparta els seus del tros de carn. Seguidament estén la mà còncavament amb el palmell cap amunt, com faria un captaire humà, i després la porta als llavis de l'amo o toca diverses vegades la carn amb un dit. Al mateix temps deixa escapar un sanglot entendridor o un petit ploriqueig que s'estén per tot arreu.

En general, el propietari de la carn fa com si no veiés res, com si el peticionari no existís, i aparta la mirada. Si el captaire insisteix en la seva petició, pren el seu tros de carn i se'n va a un altre lloc, grunyeix amb força, agita els braços a l'aire i fins i tot empeny el peticionari per allunyar-lo de si.

Però, generalment, la constància té el premi. El peticionari acaba per rebre un tros encara que de vegades s'hagi de conformar amb un tros d'os. Però el propietari sap que s'ha de deslliurar dels seus pidolaires si vol que torni a regnar la tranquil·litat.

Sorprenentment, gaudir d'un rang elevat dins del grup no és garantia de més èxit en el pidolaire. Si el que té el gran tros de carn és un dels individus situats als llocs baixos de l'escala social i el petiionari un dels seus «superiors», això no canvia gens el ritu, i el «poderós» ha de fer els gestos i gestos de súpHca i humiliació i gemegar i sanglotar. En una ocasió es va poder observar com el cap de l'horda es va passar unes quantes hores pidolant un dels individus pitjor situats a l'escala social... Inútilment, doncs, cosa excepcional, va acabar sense rebre res en absolut.

Els individus més ben situats en el rang jeràrquic i els més forts mai intenten utilitzar el seu lloc i la seva força per arrabassar la carn al propietari, ni prendre res sense el seu permís. Tots els que pidolen l'únic que fan és intentar posar-se a bé amb l'amo i guanyar-se la seva simpatia. El que sí que es produeixen són algunes baralles entre els que fan cua tot esperant que els toqui el torn de pidolar. En general, hi ha un ambient d'excitació, com quan hi ha una fira o festeig popular on totes esperen divertir-se o menjar bé.

Un ximpanzé pot passar-se hores i hores mastegant el més petit dels trossos de carn. És com quan s'assaboreix un plat preferit i el duopancé el guarneix amb el seu acompanyament de «verdura»; format per un munt de les fulles més tendres. Aquestes fulles no se les menja, sinó que les utilitza com a espècies per aromatitzar i donar sabor a la carn. Quan el propietari de les fulles s'ha cansat de mastegar-les, se les passa al seu veí amb un gest de despreniment. Així pot veure's en ocasions que tres o quatre ximpanzés masteguen el mateix -manojo de fulles aromàtiques, fins que ha estat empassat, a poc a poc, o queda totalment mastegat i cal llençar-lo.

Cal dir que els ximpanzés es mengen la seva presa amb pèls i pell.

I que no deixen res d'ella, ni un os, ni tan sols una dent.

Tenint això en compte, així com la petitesa dels trossos que la major part rep, no hi ha més remei que arribar a la conclusió que la caça i el repartiment de la carn és en primer lloc, entre els ximpanzés, un acte l'origen del qual deu estar en motivacions socials i –encara més que entre els pigmeus de Kalahari– per a i ascendir o consolidar-se a la jerarquia social de l'horda.

Els ximpanzés, doncs, reparteixen les seves preses animals entre la seva comunitat.

Però la manera com fan aquest repartiment està determinada més aviat per qüestions de gust personal que per motius igualitatis. Aquest altruisme material, que és alhora un egoisme social, enforteix els llaços socials dins del grup, però no és un socialisme.

L'estímul de donar alguna cosa a algú no es correspon als antropoides amb el primitiu automatisme instintiu que ja hem vist a la societat d'insectes ni tampoc amb una forma instintiva d'excitar o calmar l'agressivitat mitjançant la gana i el menjar, com passa amb els voltors, sinó que rau en el terreny més elevat dels poders de lliure decisió, en el joc de l'individu amb la seva posició a la comunitat. 

Això obre una perspectiva totalment nova davant dels punts de vista del procés dhumanització. En l'àmbit dels animals superiors no va ser simplement la fam carnívora el que va fer néixer el fenomen de la caça, sinó que aquesta devia tenir altres motivacions. una combinació de sibaritisme gastronòmic, la recerca de prestigi a la vida del grup, o sehtiments d'amistat i, potser també, d'agraïment.

De tant en tant arriba a passar que el propietari de la carn li lliura al seu millor amic a l'horda de ximpanzés un dels trossos més saborosos, sense necessitat que aquest hagi arribat a suplicar-li-ho.