Dia de la poesia, 21 de març (2026). Mallorca
Ramon Llull (1232-1316)
que m'avets fait gran socors,
car m'avets fait de mal en bon,
e de foll fait savi hom;
e per amor de Vós, Senyor,
faç ieu lo Cant de Ramon.
e a peccats fui dat.
Jesu me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat:
e per amor de Vós, Senyor,
faç ieu lo Cant de Ramon.
e per la follia mes ieu sens,
e fui a sarraïns preïcar,
amor me pres, fé'm Déus amar,
e per amor de Vós, Senyor,
faç ieu lo Cant de Ramon.
La Balanguera
La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com devallen a les fosses
els que ara viuen d'il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Bellugant l'aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la,
destria l'auba qui vendrà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila,
de la vellura que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Miquel Costa i Llobera (1854-1922)
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l’au dels temporals.
. 
on el silenci parla amb veu de mar,
Mallorca meva, niu de la meva història,
el lloc on Déu m'ha permès caminar.
el blau que es fon amb l'horitzó daurat,
i en el batec de cada humil forment,
hi sent el pols de tot el que he estimat."
Aquella rialla
d'ou estrellat als morros,
honorable masclell de les hispàniques
i balconeres ànsies,
que barrines pous fets
al regueró de les femelles cegues,
te la fiques al cul,
Endins! Endins! Més enfonyada, encara.
Com si te l'empengués, a la rialla,
el cap de fava dur
d'un moro esdevingut un peix espasa.
Jo em donaràs les gràcies,
quan atenent les súpliques,
rebudes des dels ulls seus amb mil cartes,
et faci el gran favor, inexorable,
de desflorar el teu fill predilecte.
Et vull poetar amor llarg
Amb els llims dels mots més ardents
Perquè no hi hagi cap sequera ni una
Que cendresqui aquest tronc de temps
Les capçades com arrels i viceversa
L'infinit humus com a defensa constant
De qualsevulla mort quotidiana
Et vull poetar amor llarg
Amb l'harmonia llenegadissa de les hores
Que no s'aturen mai de sentir el cant
Confegit als batecs i als alens de tu
Que formen l'abecedari on sempre visc
Maria Victoria Secall de Fermentino (1947)
Jaume Caldentey Bennassar
A un arbre
A un arbre
fulles verdes i brots secs
fruits madurs que s’esperen
la caiguda amb el bon temps
A un arbre
que al cor guarda un aucelló
que a la nit crida la mare
morta per un cagador.
D’un arbre
ja les fulles han caigut
les branques ja s’han romput
i a la soca ja no hi es
ni aquell infant trepador
ni el record d’aquells amors
en la data entre dos cors
D’un arbre
ja les cendres només queden
cendres que el vent reparteix
car d’eII ja tot ha acabat
Pot ser quedi una llavor
que amb la terra i els records
renaixerá amb un nou sol
D’un arbre
ja les fulles han caigut
les branques ja s’han romput
i a la soca ja no hi es
ni aquell infant trepador
ni el record d’aquells amors
amb la data entre dos cors.
Déu, no sé com no pots odiar l’home.
Seria capaç de perdonar-t’ho
si una paraula teva, la paraula,
em fes comprendre el perquè de l’odi.
Saps que t’accept sense àngels confusos,
sense misteri, sense ciris…
Saps que t’accept coronat d’espines,
coronat d’homes…
una mica com et parla En César Vallejo,
o potser En Nicanor Parra, o a la manera
d’En Blas de Otero. Però no des d’una trona.
Et necessit a la creu, vora lladres,
perquè odiï l’or i confondre’m
entre els col·legials a una sala
de direcció espiritual, o a una estampa.
Et necessit així, senzillament, per un simple
odi terriblement humà cap als colltorts
de la nostra terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada