Hi havia massa cendra en tots els cors, segons havia vaticinat Miquel Ferrà en un poema memorable.
A poc a poc, emperò, començava a trencar-se el glaç, i als salons i tertúlies –per aquells anys encara n’hi havia, de salons i tertúlies– es llegien altra vegada versos inèdits i alguns nouvinguts feien acte de presència. Era ben justificable el desig de represa, d’oblidar el parèntesi tràgic i tornar a l’apaivagada estabilitat d’abans; d’adoptar, al cap i a la f1, una actitud de fugida. ¿Però era possible fer-ho? La guerra havia estat un enorme punt i a part, i ni el món material ni l’espiritual dels anys quaranta s’assemblaven de res als dels anys trenta: les inquietuds que se sentien, els problemes que es plantejaven, eren completament distints. Això és prou per explicar el pas vacil·lant, insegur, poblat de desorientacions, de marxes envant i enrere, amb què les nostres lletres reprenien el camí.
La poesia mallorquina de postguerra s’inaugura realment amb BLAI BONET, nat a Santanyí l’any 1926. Es tracta d’una de les personalitats més inquietants i profundes –i tal volta més complexes– que ha donat la nostra literatura de tots els temps. La seva revelació en 1950, a través del petit recull Quatre poemes de Setmana Santa, va produir- una vertadera commoció. Es va parlar d’una renovació total, integral, de la poesia mallorquina. l en realitat era així, almenys en l’aspecte formal. Blai Bonet estrenava un llenguatge líric nou, mesell d’imatges enlluernadores i agosarades, que va trobar tot seguit la plenitud d’expressió en el llibre Entre ei coral i l’espiga, aparegut l’any 1952 amb un pròleg de Bernat Vidal. Tant en aquest volum com en els Poemes de Setmana Santa s’advertia la influència acusadíssima dels poetes castellans del 27 –Lorca per damunt de tot–, al costat d’algunes reminiscències de Maragall i Salvat- l’apasseit. No hi ha dubte que aquests trets es devien en gran part als enseñamientos de Bernat Vidal, l’empenta dei qual es fa ben palesa a l’obra primerenca del poeta, En un aspecte es mantenia aquesta fidel a la tradició: la preferència pel tema paisatgístic. Blai Bonet cantava un paisatge delirant, acolorit de sons i de perfums : un mar i un camp humanitzats, vivents, amb músculs i sang i ànima. Per aquest camí arriba a escriure versos de bellesa immarcescible, com són els d’aquest poema que, malgrat el segell lorquià, expressa amb tota puresa la més autèntica personalitat del poeta:
MAR ADOLESCENT
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.
Aquest noi, com se revincla
per veure l’horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.
–Deixau-me saltar l’arena.
Tallau-me els penyals d’aram,
i els pins d’or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats...!
Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!
Mai! Ii va dir. i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs. bromera
de nenúfars grocs i blancs
portau llimones al mar... !
Sentiment del paisatge, sens dubte; però som enfora de l’Escola mallorquina”. La pulcritud dei vers ha estat substituïda per l’expressivitat de la imatge, i el llenguatge gramàtica Però aquest menyspreu dels valors formals resta compensat amb escreix per un do excepcional de penetració lírica, una puixança arravatada i arravatadora capaç de crear amb un sol vers, amb uns mots, tot un àmbit de sensacions, de suggestions i de vivències.
Cant espiritual (1953) assenyalava el tomb cap a una poesia més eixuta i més aspra, travessada de patètica inquietud religiosa, ensems que apuntava la confusió conceptual, la mena de desequilibri caòtic que caracteritza l’obra més recent de Blai Bonet. Aquest desequilibri arriba a extrems gairebé insuportables a Comèdia (1961), on el poeta, acollint-se en algun aspecte al realisme històric, intenta la poesia civil de gran alenada: el tema hispànic contemplat des de l’angle de Catalunya. Però no ens sembla arriscat afirmar que ha errat el camí del seu estre, conduint-lo per rutes que li són vedades i que no poden fer més que deformar-lo. En realitat, Blai Bonet és un poeta – un gran poeta – intuïtiu, completament oposat, per exemple, a l’intel·lectualisme d’un Villangómez. Ell mateix hauria d’adonar-se que els valors conceptuals de la seva obra han de restar per força molt per davall dels estrictament poètics, i que són les resplendors subitànies, les fondíssimes endevinacions plenes de violenta coneixença humana, i la punyent expressivitat de les paraules que irremeiablement l’empenyen, allò que pesa de debò en els seus poemes, surant damunt una línia de pensament confusionària i contradictòria. Es sobretot en evocar l’experiència vital de la infantesa i adolescència, quan el poeta troba accents commovedors. Ho podem constatar en aquestes estrofes de l’Autoretrat inclòs a Comèdia:
a Santanyí, carrer de Palma, 74.
El meu pare era euguer, i cada nit em duia
una aspra llebre oberta, amb el ventre ple de mata.
Em criaren amarg, com la pols de sivina,
de cap agrest i alt, com el cap duna cabra.
No em marcaren amb cuiro les marcades costelles.
però prest n’engrunaren l’os del front amb paraules.
Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar.
Una noia plorà entre el mur d’una casa
i els meus genolls, abans que jo fos un noi alt
que aprèn, sol, el seu cos i l’olorosa gramàtica.
Quan un gall escometé l’aurora de la vida
a dins la meva veu tràgica i emmatada,
un vagó de tercera em porta a un asil negre,
on em dissimularen darrere una sotana.
L’octubre era fondo damunt uns plàtans pàl·lids
com les orelles grogues dels llatinistes d’aigua.
M’acompanyaren Crist, la meva mare, el sac
de roba i un vicari d’alpaca perfumada.
Aquests valors lírics són els que fan de Comedia i del recull inèdit Oh Calvary, Calvary!, continuador de la mateixa línia, dos llibres de poesia bellíssims, extraordinaris, malgrat el seu fracàs com a poemes civils.
a les "Converses poetiques de Formentor" de 1959.
Al costat de Blai Bonet i formant amb ell el front capdavanter de la jove poesia de 1950, hem de situar altres dos poetes d’acusada personalitat: Llorenç Moya i Jaume Vidal Alcover.
Josep Mª Llompart
del seu llibre: "La Literatura moderna a les Balears
n. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada