Jo estava predestinat a seguir tota la meva escolaritat a centres públics, però no va poder ser. Si ho han pogut fer els tres fills, primària, secundària, batxillerat i universitat, sempre públics. Unicament va ser privada la guarderia; avui deim "Escoleta", de 0 a 3 anys.
Jo vaig fer l'ingrés a batxillerat a l'escola graduada de Felanitx, amb el mestre Jaume Tomàs; i el primer curs de batxillerat a l'Institut de Felanitx. Quan havia d'iniciar el segon curs varen destinar a mon pare a Palma i ell i tota la familia, en aquell temps erem cinc germans, ens varem traslladar a Palma. Mon pare va voler matricularme a l'Institut Ramon Llull, en aquell temps l'únic institut masculí de Palma. Però l'administració de l'Institut li va dir: "No, impossible, no podem matricular a cap alumne nou a segon curs; entre els que pujen de primer i els que repeteixen curs a segon, aquest està totalment ocupat, si fos a primer curs podria haver-hi alguna possibilitat, però a segon és impossible". Mon pare es va veure obligat a recorrer una serie de col·legis privats, en aquell temps, 1957, tots els col·legis privats eren religiosos (encara no existia el LLuis Vives, CIDE, Liceu Balear, Aula Balear,...).
El col·legi elegit va ser Sant Francesc. Allà me va matricular mon pare juntament amb el meu germà segón.
Noltros viviem a la finca del Vins D'Or a la Plaça de les Columnes. A la mateixa illeta, al carrer Patronat Obrer, cantonada amb el carrer Nuredduna, a la finca que en els baixos hi havia la drogueria "Can Bota" vivien els germans Serra, que també anaven a Sant Francesc, el major en el mateix curs que jo; per la qual cosa, cada dia, anavem a escola junts, el meu germà segon, els dos germans majors Serra i jo. Seguiem tot el carrer Nuredduna fins arribar a la Porta de Sant Antoni, seguiem per el carrer Socors giravem per un traversal que ens duria a la Plaça Quadrado i finalment a la Plaça de sant Francesc a la que hi havia l'esglesia i el col·legi de Sant Francesc.
El col·legi elegit va ser Sant Francesc. Allà me va matricular mon pare juntament amb el meu germà segón.
Noltros viviem a la finca del Vins D'Or a la Plaça de les Columnes. A la mateixa illeta, al carrer Patronat Obrer, cantonada amb el carrer Nuredduna, a la finca que en els baixos hi havia la drogueria "Can Bota" vivien els germans Serra, que també anaven a Sant Francesc, el major en el mateix curs que jo; per la qual cosa, cada dia, anavem a escola junts, el meu germà segon, els dos germans majors Serra i jo. Seguiem tot el carrer Nuredduna fins arribar a la Porta de Sant Antoni, seguiem per el carrer Socors giravem per un traversal que ens duria a la Plaça Quadrado i finalment a la Plaça de sant Francesc a la que hi havia l'esglesia i el col·legi de Sant Francesc.
I així cada dia escolar des de segon fins a sext i un curs més, el Preu.
Jo era el major dels quatre i, a més, anava al mateix curs que el major dels Serra, en Pedro, després venia el segon Serra, n'Enrique i finalment el meu germà segon que és quatre anys més jove que jo. Tots quatre erem amics i jugavem junts pel carrer Uetam i pel solar de la fàbrica Miret al carrer Aragó. Però jo era més amic d'en Pedro per ser el més semblant en edat i ser companys de curs.
Jo era el major dels quatre i, a més, anava al mateix curs que el major dels Serra, en Pedro, després venia el segon Serra, n'Enrique i finalment el meu germà segon que és quatre anys més jove que jo. Tots quatre erem amics i jugavem junts pel carrer Uetam i pel solar de la fàbrica Miret al carrer Aragó. Però jo era més amic d'en Pedro per ser el més semblant en edat i ser companys de curs.
No obstant va ser n'Enrique que, quan jo feia sisé de batxillerat o Preu, no ho record amb prcisió, me va convidar a "un guateque" que es feia a una casa de la barriada de Santa Catalina, i al que l'havien convidat a ell, imagin que diguent-li que podia convidar a un amic perque devien organitzar de la manera que hi hagués el mateix nombre de joves de cada genere. M'insistia: "Mira Toni que hi haurà pastelets salats i d'altres dolços, refrescs,... i moltes nines guapes" Vaig acceptar. Hi aniriem junts.
Jo en aquell temps era molt timid. A final de curs cada any, excepte els darrers, me donaven una "Laureada" (la màxima condecoració) en conducta, no era bona conducta, sinó timidesa, i "Medalla del mérit" en aplicació (que donaven als alumnes que tenien un promig de notable en el conjunt de les assignatures). Mon pare, sempre molt crític i exigent amb mi, me deia que preferia que invertís els premis, que la laureada fos en aplicació (promig d'excelent i matricula) i la medalla al merit en conducta. Altra vegada me deia "això de MM (medalla de mérit) què vol dir, mucha mierda?".
Quan va arribar el dia indicat ens varem presentar, tots amb traje i corbata o americana i corbata, davall un abrig; i les nines amb un vestits de gran festa. Una senyora ens va rebre, ens va recollir els abrigs i ens va fer passar a una gran sala on ja hi eren quasi tots els convidats i convidades. Jo no coneixia ningú, excepte n'Enrique, i, per suposat, no sabia quina d'elles era la filla de la casa, a un racó hi havia una gran taula amb estovalles damunt la que hi havia tot el que era per menjar i beure, així com a tassons. Igualment, a un costat de la taula, un tocadiscos amb un munt de discs de 45 revolucions. Al voltant de la sala, com a un poc més de mig cercle hi havia tantes cadires coma nines hi havia. Se suposave que els joves no ens asauriem en tot el temps.
Jo, com la majoria, me vaig posar devora la taula i vaig menjar i beure discretament. Poc després varen posar el primer disc i tots els joves, menys jo, es varen apresurar a treure a ballar a les al·lotes que els hi agradaven més i, finalment, l'escena era de tots i totes ballant (un lento, per suposat) excepte jo que estava dret devora la taula i una nina, devia ser la menys guapa, asseguda a una cadira. I així va ser quasi tota la tarda, fins que més tard es va obrir la porta, va entrar la senyora que ens havia obert i gordat els abrics, va fer dues mamaballetes i va dir "seguieu que ara ve el fotograf". En aquell moment vaig anar rapit a la nina asseguda i la vaig convidar a ballar amb mi. Jo no podia consentir que, a les fotos, jo sortis com l'únic que no ballava. A la foto surt que sembla que sé ballar i com si hagués ballat tota la tarda.
Jo, com la majoria, me vaig posar devora la taula i vaig menjar i beure discretament. Poc després varen posar el primer disc i tots els joves, menys jo, es varen apresurar a treure a ballar a les al·lotes que els hi agradaven més i, finalment, l'escena era de tots i totes ballant (un lento, per suposat) excepte jo que estava dret devora la taula i una nina, devia ser la menys guapa, asseguda a una cadira. I així va ser quasi tota la tarda, fins que més tard es va obrir la porta, va entrar la senyora que ens havia obert i gordat els abrics, va fer dues mamaballetes i va dir "seguieu que ara ve el fotograf". En aquell moment vaig anar rapit a la nina asseguda i la vaig convidar a ballar amb mi. Jo no podia consentir que, a les fotos, jo sortis com l'únic que no ballava. A la foto surt que sembla que sé ballar i com si hagués ballat tota la tarda.
L'angoixa d'aquella tarda va fer com un clic en mi i vaig passar a tenir una actitud totalment oposta a la timidesa anterior, la timidesa es va convertir en atreviment. L'any següent vaig cursar primer curs de ciencies a la Universitat (Central) de Barcelona, un primer curs que era selectiu i comú (tots els que fariem una de les cinc ciencies, matemàtiques, física, quimica, biologia o geologia, a partir de segon curs feiem el mateix curs). Allà me varen convidar a un parell de festes, curiosament, no es deien "guateques", es deien "balls" o "festes" i curiosament es feien als terrats de finques. Allà ja no era timid, començava a ballar tan prest com la resta i procurava ballar amb les al·lotes que més m'agradaven.
Igualment vaig viatjar cuatre o cinc vegades de Palma a Barcelona i vice versa, de Barcelona a Palma, en aquell temps els vaixells que anaven a Barcelona eren "motonaves", Ciutat de Burgos, Ciutat de Salamanca, Ciutat de Barcelona. Sortien a les 10 en punt del vespre i arribaven devers les 7 del dematí. En aquell temps, a Balears, hi havia molt poque cadenes de radio, concretament tres: Radio Mallorca de la SER (com ara), Radio Popular (emisora de l'esglesia) i Radio Joventut, primer de Felanitx, després d'Inca i després sense ciutat referent, però que emitia des de Palma. No existia una "Radio Nacional d'Espanya" que emetés tot el temps, sinó que totes les altres emisores, a Palma, Mallorca, Popular i Joventut, dues vegades al dia, a les 14.30 h. i a les 22 h. desconectaven la seva programació i conectaven amb Radio Nacional, que bàsicament donava noticies. Així el vaixell que sortia de Palma per anar a Barcelona o de Barcelona per a anar a Palma tenia conectada Radio Mallorca o Radio Barcelona i tot d'una que sonava la música de conexió amb rRadio Nacional, eren les 10 h. en punt, amollava amarres i partia cap al destí.
Igualment vaig viatjar cuatre o cinc vegades de Palma a Barcelona i vice versa, de Barcelona a Palma, en aquell temps els vaixells que anaven a Barcelona eren "motonaves", Ciutat de Burgos, Ciutat de Salamanca, Ciutat de Barcelona. Sortien a les 10 en punt del vespre i arribaven devers les 7 del dematí. En aquell temps, a Balears, hi havia molt poque cadenes de radio, concretament tres: Radio Mallorca de la SER (com ara), Radio Popular (emisora de l'esglesia) i Radio Joventut, primer de Felanitx, després d'Inca i després sense ciutat referent, però que emitia des de Palma. No existia una "Radio Nacional d'Espanya" que emetés tot el temps, sinó que totes les altres emisores, a Palma, Mallorca, Popular i Joventut, dues vegades al dia, a les 14.30 h. i a les 22 h. desconectaven la seva programació i conectaven amb Radio Nacional, que bàsicament donava noticies. Així el vaixell que sortia de Palma per anar a Barcelona o de Barcelona per a anar a Palma tenia conectada Radio Mallorca o Radio Barcelona i tot d'una que sonava la música de conexió amb rRadio Nacional, eren les 10 h. en punt, amollava amarres i partia cap al destí.
Jo passatjava per damunt coberta, a cada costat, a popa i a proa, i quasi sempre, solia trobar una, o més, al·lota que també viatjava totasola, solia estar recolzada a la baranda del vaixell mirant la sortida il·luminada del port. Jo l'abordava i li deia "Hola, vas a Barcelona?", ella esclafia a riure i me contestava: "On creus que va aquest vaixell?" "No, si, ja, és que era una excusa per entablir conversa amb tu". I, si anava bé, soliem parlar de que anavem, cada un, a fer a Barcelona, si erem de Mallorca o de Barcelona, si fumavem o no,... i devers les 11 ens despediem i cada un anava al seu camarot (els que jo record, eren de quatre lliteres, dues abaix i dues damunt, i tots eren o masculins o femenins, mai mixtos).
I aquesta costum me va permetre arribar just al poliesportiu de Pamplona a fer les proves per a ser seleccionat per a fer el curs de mestre instructor d'educació fisica i esports. Però això ho contaré en el proper escrit de "Repassant el passat".
Palma, 4 de novembre de 2026.
