La mort del dret a l'habitatge?
David Abril
Ara Balears, 22 de març de 2025
Amb l'habitatge, tots sabem que ens movem en un terreny tan punyent com contradictori, perquè per un costat els poders públics reconeixen el dret a un habitatge digne –des de la declaració dels Drets Humans a la Constitució espanyola i el nostre Estatut d'Autonomia–; però per l'altre, l'habitatge ha esdevingut un dels negocis més lucratius del moment, tant pel que fa a l'activitat constructorai immobiliària, com quant a la nova bombolla financera internacional alimentada després de lacrisi de 2008.
No només sembla que no aprenem res de les crisis que lligam, sinó que, a més, deixam víctimes pel camí. La pandèmia, que ja ens sembla prehistòria quan només en fa cinc anys, ens demostra que no n'hem sortit necessàriament “millors”.
No només no ha estat així, sinó que el procés de financerització de l'economia global s'ha accelerat i el turisme ha tornat a créixer molt per sobre de les xifres de 2019. En general, el consum de gairebé tot va disparadíssim malgrat la inflació registrada des de la guerra d'Ucraïna, sobretot gràcies a l'endeutament de les famílies pel consum. En aquest context, el dret a un habitatge digne ha retrocedit molts de punts per esdevenir un "actiu" d'inversió per als quals s'ho poden permetre i un malson per a amples capes de la població que no en tenen o que hi viuen en precari, començant pels més joves.
Des del 2021 –que no és que els lloguers d'habitatges fossin barats a les nostres Illes–, l'acumulat increment de preus fins a l'actualitat supera en molts municipis el 50%. Els salaris ni s'aproximen a aquests increments, la qual cosa vol dir que cada vegada hi ha més families amb dificultats per pagar el lloguer, o per accedir-hi. Consubal va assenyalar no fa gaire que els abusos dels propietaris ja són el gruix de les denúncies que reben. I les agències immobiliàries –que han més que duplicat la presència a les Balears d'ençà de la crisi de 2008 tot i "l'escassetaf"– reconeixen que un dels seus principals productes –a més de l'habitatge de luxe orientat principalment a estrangers rics- són les habitacions, que ja representen un terç de l'oferta.
En el terreny polític, l'habitatge és present després de decades a l'agenda pública, però amb una visió esbiaixada, que atorga pes a fenòmens insignificants estadisticament, però convertits en espectacle, com l'ocupació d'habitatges buits mentre deixa la majoria de les iniciatives en mans del mercat. I aquelles que comporten uns mínims d'intervenció (com ara el control de preus) esdevenen opcionals per als nostres governants. Per si no n'hi hagués prou, estam davant una onada de criminalització de la pobresa del tot funcional a una economia turística que maneja
la nostra societat com un aparador. No interessa que els pobres es vegin, i per això es persegueixen les víctimes de l'exclusió residencial, amb exempIes com el desallotjament de centenars de persones sense alternativa habitacional (com en el cas de Can Rova a Eivissa. la presó vella de Palma i l'aeroport); a més de la persecució dels caravanistes a Ciutat.
El desacoblament entre les polítiques d'habitatge i les potencials persones beneficiàries és tan gros que les dades redueixen a zero els efectes de qualsevol mesura, començant pel darrer decret que es vol aplicar al cas de Palma. El sòl és la base perquè es pugui construir més, però on són les garanties perquè les facilitats als constructors es tradueixin en resultats per als residents
que necessiten una casa? Si l'estàndard dels "abitatges de preu limitat” és com el de la darrera promoció al Pillarí (pisos de dues habitacions a un preu màxim de 300.000 euros), com es menja això amb l'estructura salarial de les Illes Balears? No es tracta de fer habitatge només per als collectius més vulnerabilitzdts, però sí de tenir en compte que segons les darreres dades d'Hisenda, la mitjana salarial a les Balears és de poc més de l.600 euros per 14 pagues... I que el 35% de les persones assalariades està per sota del salari mínim en el còmput anual. Per això no es pot reduir el principal problema social de les Illes a una simple qüestió d'oferta i demanda... De què servirà reservar un 30% dels nous habitatges a joves menors de 35 anys, que per subscriure una hipoteca d'un pis de 300.00C) euros haurien de disposar dun mínim de 60.000 euros estalviats? Això sí; si en dos anys no s'han venut els pisos a aquest collectiu, aquí s'acaba l'obligació del promotor.
Veient això, i el desacoblament entre la realitat social i les propostes polítiques, està realment tocat de mort, el dret a l'habitatge? Jo personalment crec que està molt tocat, però també confio que els illencs, i especialment les persones joves, siguin capaços de situar el tema a l'agenda política amb paràmetres
molt distints dels que es maneja la cosa ara. Podem aguantar una feina precària, una cistella de la compra o uns preus de l'energia desorbitats, però ningú no pot construir un projecte de vida sense sostre. D'això va el tema, el dret a un habitatge digne perviurà, però la societat que no estiguidisposada a resoldre-ho amb determinació està condemnada a morir.
