L'explotació de la terra i de la gent ve de lluny.
L'ALLIBERAMENT DEL MONSTRE: LA CONQUESTA
A partir de 1453 com a molt tard, els magnats europeus es van enfrontar a un problema: si fins aleshores les rutes comercials amb Àsia havien estat la força decisiva per a l'acumulació de capital, després de la conquesta de Constantinoble van ser bloquejades pels otomans, o almenys van deixar de ser rendibles. Com a resultat, una cursa febril va començar a descobrir una ruta marítima cap a l'Índia i l'Àsia oriental.
Els portuguesos l'havien estat buscant durant molt de temps i ja havien establert diverses bases militars a la costa occidental d'Àfrica, però no va ser fins al 1498 que Vasco da Gama va arribar a l'Índia.
Sis anys abans, Espanya havia enviat un mercenari, aventurer i pirata genovès anomenat Cristoforo Colombo, també conegut com Cristòfor Colom, a l'Índia amb la tasca de trobar una ruta marítima occidental cap a l'Índia. De fet, el 12 d'octubre de 1492, va arribar a una terra que creia que era 'Índia': les Bahames. Aquest dia encara es celebra com a festa oficial en molts països: com el Dia de Colom als Estats Units, com a festa nacional a Espanya, i el Dia de Colom a molts països llatinoamericans – tot i que Veneçuela el va rebatejar com a 'Día de la Resistencia Indigena' el 2002. Hi ha innombrables monuments dedicats a Colom arreu del món, i les pel·lícules cinematogràfiques el retraten com un explorador heroic. La sèrie de DVD, Animated Hero clasycs, presenta Colom als infants com un jove ingenu, l'idealisme i esperit infantil del qual obren el camí als cors dels regents i, finalment, a través de l'oceà.
Però, no sense raó, la pel·lícula acaba just en el moment en què Colom arriba al 'Nou Món'. Òbviament, els productors no volien que els seus joves espectadors sabessin què va passar després. Tot i que els habitants de les regions costaneres cap a les quals Colom es dirigia van rebre els forasters amb una hospitalitat remarcable, els espanyols tenien altres coses en ment. Colom va assenyalar al diari de bord: "Amb 50 homes podríem sotmetre'ls a tots i fer amb ells el que volguéssim." Ja en els primers desembarcaments, va fer arrestar nombrosos habitants per extreure informació sobre dipòsits d'or. Però la gent no sabia res. Per oferir alguna cosa als inversors europeus, Colom finalment va portar uns 500 homes a Espanya com a esclaus, 200 dels quals van morir durant el viatge. Per finançar el seu segon viatge, va prometre a la Corona espanyola i als financers italians com a retorn de la seva inversió "tant or i tants esclaus com vulguis." Això va posar una pressió considerable sobre ell i la seva tripulació: havien de complir aquesta promesa a tota costa fent que el capital invertit fos rendible.
El segon viatge es va convertir en el preludi del que probablement va ser el genocidi més gran que la humanitat havia experimentat fins aleshores. Com que la recerca d'or dels espanyols inicialment no va tenir èxit, van ordenar a tots els homes d'Hispaniola que lliuressin una certa quantitat d'or cada tres mesos. Els que no ho van fer van perdre les mans i van ser deixats dessagnar fins a morir. Però gairebé no hi havia or a Haití, almenys no l'or que buscaven i que els arawaks que hi vivien podien trobar. Així que van fugir cap a les muntanyes, perseguits pels espanyols, que penjaven o cremaven vius tots els que fugien.
El resultat va ser el suïcidi massiu dels arawaks. També sovint mataven els seus propis fills perquè no caiguessin en mans dels conquistadors. En només dos anys, la meitat dels 250.000 habitants d'Haití van ser aniquilats d'aquesta manera. Però això només va ser el començament. Amb gairebé cap or per trobar, els espanyols van recórrer a fer treballar els arawaks a les plantacions d'esclaus, en condicions tan terribles que van acabar matant-los gairebé tots.
El 1515 quedaven uns 50.000 haitians, i el 1550 només uns 500.
Això va ser així a totes les regions on els espanyols van posar peu, des de Mèxic fins al Perú. Les xifres exactes d'aquest genocidi probablement mai no es determinaran definitivament. Dels 50 milions d'habitants d'Amèrica Central i del Sud, 150 anys després de Colom, només en van quedar tres milions.
Des de l'inici de la Conquesta, els historiadors han intentat repetidament negar o minimitzar aquest genocidi. L'argument més popular és que la majoria de pobles indígenes van morir involuntàriament a causa de malalties introduïdes. Fins i tot si això fos cert per al 90% d'aquestes persones (de les quals no hi ha proves), encara hi hauria diversos milions de persones que van ser deliberadament assassinades o maltractades fins a la mort. Per cert, l'historiador nord-americà David Stannard assenyala encertadament que les epidèmies mortals sovint eren el resultat de les condicions inhumanes de vida i treball a les quals milions d'indígenes van ser forçades. La raó dels intents de trivialització, que continuen fins avui, és evident: el reconeixement total del genocidi destruiria el mite de la superioritat moral d'Europa en què s'ha basat l'expansió occidental durant més de 500 anys.
El nombre de víctimes d'aquest genocidi només dóna una impressió vaga de l'infern a la terra que els espanyols van crear als territoris conquerits. El bisbe espanyol Bartolomé de Las Casas, que va participar en la Conquesta i més tard en va ser el crític més conegut, va subratllar el nivell sense precedents de crueltat:
I no han fet res més durant quaranta anys, fins avui, i avui ho fan, que no sigui esquinçar-los, matar-los, angoixar-los, afligir-los, turmentar-los i destruir-los per allò estrany, nou i divers o mai d'altres com s'han vist, llegit o sentit parlar amb tal crueltat.
Las Casas descriu en detall algunes d'aquestes "formes noves i estranyes de crueltat":
Apostaven sobre qui amb un ganivet tallaria l'home pel mig, o li tallaria el cap amb una punxada, o li descobriria les entranyes. Agafaven les criatures dels pits de les mares, per les cames, i les colpejaven de cap contra les roques. Altres les colpejaven en rius per darrere, rient i burlant-se.
Van fer forques llargues que gairebé feien tocar els peus a terra, i tretze
Tretzè, a l'honor i reverència del nostre Redemptor i dels dotze apòstols,
posant llenya i foc sobre ells, els cremaven vius. Altres lligaven o enrotllaven tot el cos de palla seca cremant-los, i així els cremaven. Altres, i tots aquells que volien capturar-los vius, els tallaven les dues mans i els penjaven, i els deien: «Aneu amb les cartes.» És a dir, portava la notícia a la gent que fugia a les muntanyes.
El sadisme extrem que aquestes descripcions testimonien requereix una explicació. Com és que aquells espanyols es van comportar de manera tan monstruosa i no només en casos aïllats. sinó de manera sistemàtica?
D'una banda, com ja hem vist, estaven acorralats per la màquina internacional de valoració i endeutament de diners.
Intentaven, per tots els mitjans possibles, aprofitar al màxim la gent, no només per enriquir-se, sinó també per pagar els interessos i retornar els deutes que havien contractat amb inversors a Gènova, Augsburg i Anvers. Utilitzaven la tortura per obtenir informació sobre les reserves d'or i escampaven por i terror per forçar els nadius rebels a sotmetre's. Sovint era tota una cadena de deutes: els soldats comuns s'endeutaven per comprar el seu equipament; els comandants, com Cortés, contraien grans deutes per prefinançar les seves expedicions; i la Corona, al final de la cadena, tornava a endeutar-se amb els grans bancs. Però ni tan sols això ho explica tot. Per entendre el sadisme particular amb què van procedir aquells espanyols, hem de mirar el passat dels autors d'aquests crims i de la societat d'on provenien. Espanya acaba de superar una sagnant guerra de conquesta, que va durar diversos segles, contra els moros musulmans, que havien inaugurat una era de florir cultural, prosperitat econòmica i relativa tolerància religiosa al sud de la península Ibèrica. En una barreja de fanatisme religiós i bandolerisme cavalleresc, els prínceps que dominaven el nord del que avui és Espanya, recolzats pels papes i finançats per bancs genovesos, van lluitar tenacment contra aquest imperi fins que el van destruir el 1492 i van expulsar definitivament tant els musulmans com els jueus de la península.
A través d'aquesta guerra permanent, Espanya d'aquell temps s'havia convertit en una societat militar en què generacions de persones estaven socialitzades en la guerra i sabien poc més. Com sabem d'altres societats militaritzades, la violència penetra a les famílies i a l'educació dels infants, exercint així una influència terrible en el desenvolupament de la personalitat. En aquest context, la indignació dels espanyols pel fet que els habitants originals d'Amèrica es neguessin a pegar als seus fills és il·luminadora. Els jesuïtes, per exemple, van intentar insistir forçar els pobles indígenes a castigar els seus fills en públic.
Així, els espanyols van portar amb ells una cultura de violència arrelada a diversos nivells: en l'estructura econòmica i política, així com en les empremtes familiars.
La tercera raó decisiva per a la dimensió especial de la crueltat és ideològica. La massacre de la croada a la mesquita Al-Apsa ja havia demostrat quin paper pot jugar la pretensió universalista de veritat que sustenta el cristianisme en la justificació de la violència, tant externament envers tercers com envers els mateixos perpetuadors de la violència. Aquells que creuen i en reben la confirmació de les autoritats més altes, que els seus actes, per inhumans que siguin, formen part d'una missió que portarà benediccions a tot el món, són capaços de superar els últims escrúpols que hi ha. El mateix Colom creia que les seves accions formaven part d'un esdeveniment apocalíptic de salvació, i aquesta creença es combinava excel·lentment amb els objectius monetaris i militars dels qui l'havien contractat.
La principal força motriu de la Conquesta va ser l'enorme demanda de metalls preciosos a Europa, necessaris per aixecar el complex de guerra monetària. Un contemporani asteca descriu la set d'or dels europeus així: «Com si fossin micos, aixecaven l'or, com si s'asseguessin en un gest de plaer, com si els seus cors es renovessin i il·luminessin. Com porcs famolencs, desitgen or.» El conquistador Hernán Cortés ho va expressar així: «Nosaltres, els espanyols, tenim una malaltia cardíaca que només es pot curar amb or.»
Després de més de 50 anys en què els espanyols havien devastat la meitat del continent a la recerca de metalls preciosos, finalment van trobar una muntanya de 4000 metres d'alçada a la zona de l'actual Bolívia que, en els anys següents, es convertiria en la mina de plata més gran del món: Cerro Rico. En poc temps, la petita ciutat de Potosí, al peu de la muntanya, es va convertir en una de les més riques del planeta, més gran que París, Roma o Madrid. Alguns carrers estaven empedrats de plata; es van construir més de 600 esglésies ricamente decorades i desenes de sales de joc luxoses. La cara oposada d'aquesta riquesa era l'infern que regnava a les mines. Desenes de milers d'indígenes van ser obligats a treballar sota terra i a les foneries. La majoria van morir a la feina: per despreniments, per entrades d'aigua, per l'alternança de la calor abrasadora dins la muntanya i el fred gèlid exterior, per intoxicació per mercuri i, finalment, per l'esgotament i la fam. Un monjo de la regió va descriure Potosí com una "boca de l'infern que engoleix els indis per milers." Potser cap lloc del planeta s'ha acostat tant a la imatge de l'infern com les mines de Potosí. A la nit, 6000 fogueres cremaven a les vessants de les muntanyes, fonent la plata; els fums tòxics extingien tota la vegetació en un radi de 30 quilòmetres.
L'escriptor uruguaià Eduardo Galeano estima el nombre total de morts a les mines durant els tres segles de la seva explotació en vuit milions de persones. Extensions senceres de terra van ser despoblades, l'agricultura va desaparèixer, i la costa del que avui és el Perú, antigament cultivat pels inques a través de terrasses irrigades, es va convertir en un desert que encara s'hi pot veure avui dia. Quan gairebé tots els pobles indígenes van morir, els espanyols van intentar substituir-los per esclaus africans, que també van morir ràpidament. La muntanya mateixa, que abans superava els 5.000 metres d'alçada, es va enfonsar diversos centenars de metres després que s'extregués unes 40.000 tones de plata pura del seu interior i s'enviessin a Espanya.
Però la plata no va romandre a Espanya, sinó que va fluir a través de les mans de la Corona cap als creditors de Gènova, Augsburg i Anvers, alimentant la creixent economia monetària d'allà. Tota la Conquesta, inclòs el genocidi, es va finançar a crèdit, i va ser la pressió dels creditors la que va avivar els incendis infernals de Potosí.
Del llibre: "The End of the Megamachine" de Fabian Scheidler
