Normalment els pocs que entraven en aquelles dates venien d'altres camps de treball o presons preventives. Poca informació, per tant, es podia esperar. Però l'esperança, les ganes de saber i de comentar, posaven l'humà afany de creure fins a allò impossible.
I aquell dia, aquella tarda d'agost del 1938, va arribar custodiat des d'Itàlia, passant no sé quantes presons, italianes i espanyoles, un marí, radiotelegrafista, que va ser detingut juntament amb tots els seus companys en un port italià.
Ningú dels que estàvem al camp el coneixíem. De moment, no va deixar anar cap peça...
Segons sembla, com a conseqüència de les males condicions a què havia estat sotmès, fins a l'arribada al Port de Sóller, havia contret una afecció bronquítica que, en poc temps, es va convertir en una crònica bronquitis asmàtica.
Gràcies a Miguel Vicens se li va habilitar un camastre al porxo per tal que gaudís de les meves mateixes condicions... Ja no vaig estar sol en aquella immensa sala de sostre inclinat i bigues rosegades pel temps... Vaig saber que era oriünd de sa Pobla. De bona i acomodada família. Una mica brutote com molts dels seus paisans, però bona persona i, pel que sembla, amb molt de sentit del deure i de l'homena.
Com que en aquell porxo estàvem sols, no podíem molestar ningú amb la nostra xerrada, passàvem molt de temps parlant. Normalment era ell qui duia la paraula. Era uns anys més gran i, a més, com a conseqüència de la seva professió, havia corregut força, especialment per l'estranger. No era el que es diu loquaç, però tenia una certa gràcia als seus relats. Em va explicar anècdotes molt interessants.
-A Itàlia -deia- el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya els "camises negres", van confiscar el vaixell i van detenir tota la tripulació. Ni tan sols van preguntar de quin costat estàvem ni els qui érem...
Rodem de calabós a calabós fins arribar jo fins a aquest indecent cuchitril. Una nit li vaig preguntar què havia passat els seus companys de tripulació i em va contestar:
-No ho sé. No en tinc idea. De mica en mica ens van anar separant i aquí, que jo sàpiga, he arribat tot sol. Suposo que els que tenien antecedents polítics els deuen haver afusellat.
-¿És possible que els italians us lliuressin? -li vaig preguntar.
-Aquests canalles d'italians en són capaços i molt més. Tingues en compte que Mussolini és un home sense moral. Un home que no té més creença que el que li és útil i fonamenta la seva doctrina en el manteniment d'una mena de patricis que, com vulgars saltejadors de camins, no creuen més que la força i la rapinya. No t'estranyis que els camises negres es confisquessin del nostre vaixell i ens aturessin a tots. Tampoc t'ha d'estranyar que hagi enviat cossos d'exèrcit sencers...
I pensant en veu alta vaig exclamar:
-Cada dia estic més convençut que, perquè la República Espanyola, pogués arribar a estar envoltada de la llum del progrés, hagués calgut haver portat a la pràctica, en totes les conseqüències, la famosa frase de Saint-Just que afirma que "no hi ha llibertat per als liberticides" i per això no quedava més remei que privar de llibertat tot aquell que es val de la llibertat per atemptar contra la llibertat.
-Bonic joc de paraules -em va contestar i va afegir- Si s'hagués tingut en compte, s'haurien pogut evitar molts mals. Probablement, no s'haurien pogut establir els contactes de Mola amb l'estranger, per a la recollida d'armes, i els fils de conspiració, tramats al voltant de Calvo-Sotelo, haurien estat tallats al mateix moment del seu naixement. Però no va ser així...
- El meu company tenia raó.
Em vaig quedar pensatiu. Inquiet davant del futur. A poc a poc s'anava perfilant al meu intel·lecte el pressentiment que s'havia perdut la llibertat per molt de temps. Haurien de passar diverses generacions sense conèixer aquest preat do... A aquest do que ens dóna categoria d'homes. M'espantava veure un poble caminar cap a la seva pròpia ruïna
Uns passos abans d'arribar a la formació de concentrats, el sergent es va avançar als que arribaven, els va saludar militarment i va esperar ordres.
El tinent coronel va agafar el paper que li tendia el tinent, cap de la Unitat, i va començar a anomenar gent. A cadascun dels que nomenava, el sergent el feia passar a un altre grup que quedaria format pels que integraven aquella relació. Un cop va haver nombrat l'últim dels onze que constituíem el nou pilot, entre els quals ens trobàvem, a més de l'oficial de la Marina Mercant detingut a Itàlia, Luis Stengel i jo. El sergent, després d'alinear-nos en una sola fila, un al costat de l'altre va cridar:
-Firmes!... Ar... mes! -i tornant-se al tinent coronel, es va quadrar i li va dir -¡A les seves ordres!...
Porras, que segons sembla així es deia el tinent coronel, es va col·locar en un dels extrems de la fila i, a força de pas lent, va ser d'un extrem a l'altre extrem. S'aturava un moment davant de cadascun de nosaltres. Tot era silenci. Només se sentia el piar d'algun ocell...
De sobte, acabada la cínica operació d'escodrinyament, es va col·locar més o menys al centre i, amb posats de mal comediant, va exclamar:
-Miguel Simó!
Present! -va contestar el marí.
- He tingut el disgust de rebre dues senyores. Una la mare de vostè i l'altra la seva tia. Les dues avergonyides de tenir un fill i un nebot indigne. Un roig... Aquestes senyores l'han salvat a vostè aquesta vegada, però vagi amb molt de compte, ja que a la primera el faig afusellar...
-Jo era a Itàlia i no sabia...
-Calleu-vos, canalla roig -li va interrompre- i no faci patir més aquestes dues senyores.
I dirigint-se als altres, als que formàvem aquell petit escamot, separat del gruix dels altres presos, i ens va increpar:
-I a vosaltres, presumits intel·lectuals, poques coses us he de dir. L'única cosa, l'essencial, és comunicar-vos que em responeu de tots aquests indicant amb la mà a la formació que constituïa el gruix de la Companyia de treballadors-. Vosaltres sou els que heu maldat aquests pobres nois, omplint-los el cap d'ocells.
La vostra demagògia els ha enverinat. Haurien constituït el món del treball, que és la millor riquesa de l'home honrat. I vosaltres els heu inculcat la manca de respecte als superiors, alhora que els heu promès l'amor lliure. Vosaltres, fills bastards de Lenin, em respondreu de tots ells. Qualsevol desgavell en aquest camp que arribi a les meves orelles serà el motiu que us faci afusellar tots vosaltres.
Es va tornar al sergent i li va dir que ordenés trencar files... I se'n va anar com havia vingut, acompanyat del tinent i de Don Miguel el rústic capellà...
En trencar files, Miguel Simó, em va agafar per un braç i baixet, molt baixet me vaig dir:
-Assassins més que assassins...
No hi havia cap equivocació. No n'hi podia haver... Aquell tinent coronel Porras, no podia oblidar en cap moment que pertanyia a la "trup" dels que havien assaltat l'Estat de Dret que, vist sota qualsevol doctrina jurídica i fins i tot religiosa, era la República; i, com a conseqüència del que sens dubte portava dins i perfeccionant amb els ensenyaments d'un García Ruiz, d'un marquès de Zayas, juntament amb aquell funest Mateo Torres Bestard que havia estat, per la categoria militar de comandant d'Infanteria, ajudant de Franco i un dels peons relacionats amb la conspiració...
A més, Porras, abans de la revolta, ja havia tingut algunes entrevistes amb el cap de la "C.E.D.A." Luis Zaforteza, Marqués del Verger i, després del cop que va iniciar la guerra, va estar en contacte directe amb el cap de policia de Falange, Francisco Barrado Zorrilla i amb el falangista Emilio Manera Rovira que dirigien, entre d'altres, una mica més ocults, a les colles de falangistes que sortien a les nits a torturar i a matar gent...
Aquest era el tinent coronel Porras, cap dels camps de concentració militar de la Illa, anomenats "Unitats de Treballadors".
Aquest era el que anomenava Miguel Simó, indigne fill...
Aquest era el que, com a insult, ens va cridar: Presumits intel·lectuals!
A la terminació del ranxo i molt abans del toc de queda, vaig ser cridat per Don Miguel, capellà del campament, al qual si bé li havien estampillat una estrella d'alferes, seguia sent un capellà de llogaret que havia après llatí el suficient per a dir missa. i, a més, se suposa que al seu pas pel seminari, havia vist alguns dels textos de l'Eclesiàstica; allò que pogués haver dit Sant Agustí, Sant Joan Damascè i allò que afirmés Sant Tomàs d'Aquino en la Suma Teològica, no va arribar a comprendre el dualisme o distinció entre Déu i el món. Per a ell no existia més que una correlació jeràrquica i, per tant, ell, que s'havia col·locat a la part alta de la jerarquia, era el que representava el poder i, a Espanya, per designi diví, seria exercit per un cabdill, recolzat per l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, així com, alhora, obligada coacció espiritual, per la Pastoral dels Prelats espanyols feta pública el mes de juliol de 1938 que, en el fons, obligava als catòlics a sumar-se a donar suport al Moviment i al seu cabdill.
De totes maneres cal convenir que el capellà no era mala persona. Era, simplement, el resultant d'un adormiment d'un cervell des de la infància tendra. Havia après un munt de coses, però no n'havia paït cap.
Vaig anar a veure'l tal com se m'havia ordenat i, com a amable rebuda, em va dir:
-Suposo que no t'has molestat?
-Que va, Don Miguel! No en faltava més -li vaig respondre.
-Bé. Digues-me... Què ha passat perquè el tinent coronel Porras, estigués tan enfadat?
-No ho sé senyor Miguel. Per què no li ho pregunta a ell? -li vaig respondre.
-Estava molt enfadat amb aquest que han portat recentment. Sabeu l'activitat que desenvolupava per Itàlia? He arribat a pensar si era un espia...
-Don Miguel! -li vaig interrompre- Sap vostè què diu? És marí i el dia que va esclatar el moviment, el seu vaixell estava a port italià, com hauria pogut ser a Indoxina o al Japó...
-¿Doncs per què el van detenir? Segons ha dit el tinent coronel, a la majoria de companys els han afusellat. Eren comunistes... És de bona família i es veu que la influència l'ha salvat i, si és així, menys entenc que sigui comunista.
-Ja ha sortit! Com sap que és comunista? -li vaig replicar imposant-me a la meva pròpia indignació.
-La gent ho diu -va arronsar les espatlles i va afegir-jo que sé.
-També a Pilat li van dir que l'home que tenia davant seu era un impostor Vinga, Don Miguel!, que tant vostè com jo creiem en Déu, no en un déu.
-Jo sí -em va contestar i després d'una breu pausa, molt baixet, va afegir- Ara tu, ho poso en dubte...
-Vostè és lliure de pensar el que vulgui, però us diré que podem ser germans més o menys separats però, en definitiva, germans... En fi, per què ha trucat?
-No, res, però sí, volia parlar amb tu...
-¿De què?... Digui del que es tracta, si us plau -li vaig respondre, intrigat per aquell to de veu insegur i balbucejant.
-Bé, t'ho diré -ja una mica més segur va afegir- Tu saps que la setmana entrant és la Puríssima i jo havia pensat que anàssiu tots a confessar i combregar. L'any passat, a Alcúdia, vau ser tots. Aquest any voldria que féssiu el mateix i més tenint en compte el que ha fet el Tinent Coronel. Seria una manera de quedar bé amb mi i demostrar-li a ell que aneu pel bon camí.
-No hi ha dubte, Don Miguel. Però jo què tinc veure amb tot això?
-No et facis el ximple -em va increpar afectuosament i va afegir- si tu vols pots convèncer molts. Els has de convèncer...
I se'n va anar, parlant...
I jo em vaig adonar perfectament que al capellà no li importava l'ànima de cap de nosaltres. Només li importava la seva vanitat davant dels seus superiors jeràrquics. Tot responia a una vertical. Era el clàssic capellà enquadrat en el règim i, com a tal, se sentia part integrant de les escales jeràrquiques de la dictadura naixent i tenia, per tant, l'obligació de posar tota la seva capacitat de modelador d'ànimes, encara que no fos més que a base de resultats superficials, però que a l'exterior semblés reals, i jo, en escoltar-lo, pensava que l'èxit del que s'aconseguís en una comunió voluntària de tots els presos, representaria un sentiment col·lectiu d'una por que només serviria perquè, cadascun individualment, s'avergonyís de si mateix i dubtés dels altres...
I jo l'escoltava i reia interiorment, ja que pensava que aquell home que no havia conegut més que les habitacions interiors de la carboneria, on els seus pares detallaven, sovint, el poc carbó que els permetia mal viure i les fredes i destartalades dependències del Seminari, s'havia fet la il·lusió i, per tant, creia fermament que, pel sol fet d'haver-se ficat dins una sotana, deixar anar quatre latinajos a base de frases fetes i espantar les beates amb l'amenaça del foc etern, en afegir una estrella d'alferes, adquiria prou categoria, per organitzar una missa de comunió general, no en honor de la Mare del Natzarè, sinó en benefici propi... Ell, només ell, podia presentar-se davant del Bisbe i aquest, tot i sabent que es tractava d'una pueril paradoxa, hauria de felicitar-lo. Felicitació que, alhora, el Bisbe també acceptaria altres jerarquies. Però jo pensava que aquell capellà, per al modelatge d'ànimes era només un mal aprenent d'escultor i la matèria a tractar era dura...
Ell, el rústic de Don Miguel, no s'adonava que els que havíem quedat, els que no havíem sucumbit, havíem après dels altres, dels que havien caigut assassinats, amb farsa processal o sense, que el fonament ideològic de la veritat i el dret que porten l'amor a la llibertat que Déu no tan sols va reconèixer, sinó que va donar a l'home, com a ésser creat a la seva imatge i semblança, ha de ser defensat en qualsevol moment.
D'altra banda, calia tenir en compte que el capellà que vam tenir al Cap Gros ens va fer molts favors. Ens va facilitar l'entrada fins i tot de cartes i documents sense passar per cap censura. Es va preocupar del problema particular de cadascun dels presos i va ajudar, amb totes les seves forces, tot aquell que necessitava ajuda, sense preguntar-li quines eren les seves creences religioses o polítiques. Era home simple, esportiu i alegre, però darrere de tota aquesta aparença es perfilava l'intel·lectual i, com Saule en sentir la crida de Crist, s'havia desposseït de tot sentiment d'orgull i de vanitat personal... I allà hi era ell, amb tota la seva senyorial senzillesa i allà estàvem nosaltres, d'acord o en desacord, per veure i apreciar allò que hi havia de veritable, de bo i útil en l'exercici del seu ministeri i n'hi va haver prou amb poques paraules per comprendre que havíem de correspondre a un home de bé.
Ens vam posar d'acord i el dia de la Puríssima no en va quedar ni un que no prengués el pa del Senyor. L'alferes capellà havia quedat en bon lloc davant dels seus superiors. Ho va agrair, però com a persona intel·ligent, no ho va creure...
-Quina llàstima -em deia una tarda- que entre els dos bàndols, el Clergat hagi pres partit per un...
I mentre jo seguia pensant i comparant moments i situacions dels uns i dels altres, Don Miguel, seguia parlant, parlant...
La tarda, vespra de la Puríssima, en arribar de tornada dels talls de la carretera, vam veure el senyor Miguel amb cinc o sis capellans més, xerrant prop de l'entrada del xalet on s'allotjava l'oficina del comandament.
En trencar files li vaig preguntar al cap Bennasar si s'havia fixat en el detall de tant de capellans. Em va respondre que, segons li havia dit un dels sergents, havien vingut per ajudar el “pater” a confessar tota la Unitat. En efecte, mitja hora, aproximadament després d'haver arribat, van tocar a formar... Un cop formada la Companyia, el sergent va ordenar posició de descans i don Miguel, l'alferes cura, es va dirigir a tots nosaltres i va dir: Seré breu, lloc que el temps apressa. Tots comprendreu que si jo, totalment sol, hagués de confessar-vos a tots, seria no diré impossible, però molt llarg. Per evitar, per tant, tardances i molèsties he demanat a altres pares que m'acompanyin en aquesta tasca i s'han posat a la vostra disposició. No importa dir-vos que demà és la Puríssima, dia que hem d'aprofitar per a ella, a la Mare de Déu, donar-li les gràcies que ens conservi vius, ja que són molts els que han sucumbit, víctimes de la metralla roja. Així és que, per l'ordre que el sergent indicarà, podeu sortir a repartir-vos entre els pares. -Sergent! faci's càrrec i compleixi el previst.
-Sí, senyor -li va contestar el sergent i tornant-se cap a nosaltres va exclamar -Fir... mes! Ar... més! Trenquen files! Armes!
Un cop trencada la formació, sense que se sentís ni tan sols una simple paraula, cadascun dels presos, va entrar al vell casalot. Cadascú va anar directament al seu camastre. No se sentia ni el soroll més lleu. Tots callaven, callaven...
A l'hora de costum, es va tocar a ranxo. I, com de costum, cadascú va sortir amb el seu abonyegat plat d'alumini perquè, en fila índia, arribar a la "perola" per omplir-lo.
Poc temps després es va tocar retreta i gairebé tot seguit es va tocar silenci.
Des del porxo, vaig mirar per una de les finestres que donaven al Port. Vaig contemplar els reflexos platejats en fondre's els raigs de la lluna sobre les aigües tranquil·les... Sobre elles vaig distingir, una bella ombra que, en mirar-la, imprimia un ètic sentit, un transcendentalici sentit del cristal·lí... Em va fer la sensació que altra vegada s'expulsaven els mercaders del temple... I vaig seguir mirant, buscant la figura que es perfilava com a tènue nebulosa, transparent, de vidre i vaig tenir la seguretat de veure, un cop més, la meva mare, la Mare de tots... Em vaig tornar. M'havien donat un copet a l'esquena. Era el meu company d'habitació, el marí que compartia, també per asmàtic, el porxo amb mi.
- Li hem fastiguejat a força de bé -em va dir, deixant anar una riallada.
- Ningú no s'ha confessat. Quin ridícul davant els altres capellans.
I vaig seguir contemplant els fantasmagòrics raigs de lluna en fondre's sobre el mar i em vaig convèncer que la Mare, la Mare de Déu, em mirava amb gest piadós i jo, en el més profund del meu ésser, amb tota la meva ànima, li deia i li repetia: Mare, mare meva, perdona la mala passada que hem jugat a aquest infeliç de don Miguel...
L'endemà al matí, dia de la Puríssima, hi va haver missa com qualsevol altre diumenge, però el ranxo va ser pitjor i més escàs que qualsevol altre diumenge...
Però, malgrat totes les conviccions dimanants d'uns fets més exteriors que interiors, no arribava a creure, encara veient-ho, que la República, tan jove i tan bella, pogués finir... Ho sabia. Sí, ho sabia!... però em resistia a creure-ho...
No sé si seria que, per temperament, mentalitat o manera de ser, havia nascut lliure. La qüestió és que al meu psiquis, al meu intel·lecte, s'havien format unes defenses, igual que en les existents per apartar l'home de l'obsessió de la mort que, tot i sabent que cal morir pel fet d'haver nascut, no passa la vida sota l'amargor que proporcionaria l'espera continuada d'aquesta veritat.
La raó dels fets m'assegurava que, amb més o menys agonia, amb més o menys patiments, la República havia estat ferida de mort; però l'instint de retenir la llibertat que, en el fons, representa l'aliment necessari per conservar la pròpia dignitat d'home, em feia aferrar, amb tota la meva força, a la qual ja no era més que un bell record...
El record d'un ram d'homes, l'únic pecat del qual va ser el no haver tingut en compte, precisament per oposició als partidaris de la violència, l'axioma de Saint Just que afirma que "Els que fan les revolucions a mitges no fan sinó obrir-ne el pròpia tomba".
I vaig recordar aquells homes i, una vegada més, vaig admirar el pacte de Sant Sebastià que, a més de ser un pacte entre cavallers, havia obert les portes de bat a bat al progrés democràtic i la República va arribar per camins encatifats de flors, de moltes flors i res més.
L'aixecament, la "Creuada per Déu i per la Pàtria", va arribar sense flors. Va arribar amb molta sang, amb molta...
Aquí hi ha la diferència, entre un 14 d'abnl i un 18 de juliol
I, en tots els aspectes, cada dia pitjor... La guerra de fet perduda, cosa que significava que els sergents I tot l'engranatge que ens envoltava, a mesura que passava el temps fos més difícil d'aguantar...
El menjar pèssim. Una escassa bazofia que ni els gossos, com no estiguessin famolencs tant com nosaltres, haurien estat capaços d'empassar... Estàvem escanyolits, totalment prims, macilents, ja que, a més de com enviaven poc (Déu sap a base de quants sacrificis) alguns familiars de presos, o no hi arribava res o, segons qui estava de guàrdia, arriba alguna cosa, però poc, sempre poc. Imperava un total llatrocini i, entri el robatori a la consignació i el robatori particular de què eren objecte els presos, la "institució correctora" s'havia convertit en una acadèmia per a la formació de tuberculosos i la veritat és que pocs anys després va donar els seus fruits ... Luis Stengel, Gabriel Pujol i tants i tants altres van morir tísics perduts...
I, per si no n'hi hagués prou, aquell mes de novembre, humit i trist, vaig caure malalt...
Miguel Vicens, amb tot el cerimonial d'un alquimista de L'Edat Mitjana i amb tots els ritus dels bruixots curanderils, em feia empassar horribles beuratges a base d'herbes al mateix temps que, mitjançant una moneda que sostenia un petit cotó impregnat d'alcohol, a qui pegava foc, al mateix temps que ho ofegava amb un got al revés, improvisava una tanda de aplicacions sobre el pit i l'esquena; a això li deien ventoses i, entre les tisanes i les ventoses em va salvar...
Ningú em va dir el que vaig tenir, però tot i no tenir cap coneixement mèdic, vaig tenir la convicció d'haver agafat una bronquitis de pare i molt senyor meu. Tot això, per si no n'hi hagués prou, sobre una crònica afecció asmàtica.
Es veu que vaig estar diversos dies malalt, molt malalt, a l'extrem que, a les meves febres altes, vaig somiar que el temps quedava aturat... Vaig somiar que jo, com a fluid pensant, quedava totalment separat de la fràgil matèria i que, quin esperit empès per l'explosió produïda per la reacció d'un empresonat sentiment carregat de raó, davant de la manca de tota mena d'escrúpols d'uns homes agrupats en sector i cabdillatge que, en definitiva, per poder exercir el comandament sobre els seus conciutadans, no van dubtar a promoure una guerra fraticida sense importar-los si, alhora, servia de camp d'operacions dels somnis de conquesta empresos contra els valors que les democràcies tenien el deure de respectar i defensar; ja que la guerra a Espanya, representava una primera escalada al pretès domini d'Europa... i jo, en els meus somnis, amenitzats per l'alta febre, em sentia esperit desprès d'aquella carronya que constituïa el meu cos malalt, d'aquell pit bronquític i asmàtic. Al·lèrgic a la humitat ia l'esclavitud, per volar, com els àngels, a la recerca de la llibertat...
I, en deixar el cos en aquell porxo, en aquell indecent cuchitril envaït pels xinxes, vaig poder sortir, si no en cos almenys en ànima, de la farsa preparada i muntada per la caverna, per entrar a la realitat històrica en què es debatien els sentiments d'un somni en contraposició amb la tragèdia viscuda per un poble que prefereix morir a perdre la llibertat que havia conegut el 14 d'abril de 1931...
I aquesta constitució etèria, ànima o esperit separat, decantat de les immundícies de la matèria era, en essència, tot intel·lecte que cavalcava sobre els fets i, alhora, volava per sobre de les fronteres dels mateixos, per formar un sentiment de culte a la veritat, d'amor a la democràcia i, com a conseqüència, apartar tot allò que representés opressió o esclavitud del pensament humà...
I, mentre el cos martiritzat per distensions bronquítiques, per la floridura ficada als pulmons en combinació amb un camp al·lèrgic abonat per a tota mena d'alteracions, l'ànima volava, encara que en somnis febrils, molt alt... i, en aquests vols amb tota amplitud de mires i gran perspectiva, es veien fets i homes en pretèrit, en
present i, com a corol·lari, fins i tot en futur i, davant aquesta visió, sentia la diferència entre la força del pensament com a essència de justícia i la força de les armes i, una altra vegada, recordava la dialèctica, emparada per raons de molt pes que el cap del Partit Conservador monàrquic, don José Sanchez Guerra, fes gala al Teatre de la Zarzuela, arribant a definir la seva pròpia actitud amb uns versos del duc de Rivas:
"No más abrasar el alma
en sol que apagarse puede,
ni más servir a señores
que en gusanos se convierten"
I així seguia veient, palpant les reaccions de tots aquells insignes monàrquics, uns sense rei com el famós advocat Osario i Gallardo, altres passats al camp republicà com Alcalá Zamora i Miguel Maura, alhora que contemplava la trajectòria del socialista indalecio Prieto, una de les primeres figures, potser la de més aguditzat realisme polític o de Manuel Azaña, home discutit, però que la Història catalogés com un dels talents més preclars...
I, entre tants i tants altres, s'aixecaven els intel·lectuals al “servei de la República”; Gregorio Marañón, José Ortega i Gasset, Ramón Pérez d'Ayala...
I, en tots aquells moments febrils, l'ànima, l'ànima meva, despresa del cos, sentia un Cap d'Estat, declarar davant les Corts Espanyoles: "Us lliurem la República amb les mans netes de sang i de cobdícia..." I alhora em preguntava amb gran tristesa: Podran els revoltats justificar el malbaratament de tanta sang abocada? ...
La febre va baixar. Em vaig posar, a jutjar pel termòmetre, força bé, però els atacs d'asma s'anaven succeint l'un darrere l'altre. La influència dels calmants duraven poc temps...
Em va veure el metge que teníem assignat al Campament que, dit sigui de pas, ens visitava cada mes o mes i mig i, a més, ho feia amb tanta rapidesa i era tal la seva distracció i abúlia, que el fàrmac que recomanava per a un moltes vegades corresponia al diagnòstic d'un altre. Així estaven les coses.
Després de veure'm a mi, va parlar uns quants minuts amb Miguel Vicens i va signar un paperot que va ser lliurat al Sergent de Setmana. Vaig espantar-me, doncs vaig suposar que, en creure que estava tan malament, m'enviava a morir a l'Hospital Militar.
Al cap de tres dies d'haver-me vist el jove metge, habilitat d'alferes, vaig anar traslladat a Palma. M'havien escortat durant tot el temps que va durar el trajecte, dos soldats i un caporal amb el corresponent armament. Em van lliurar a l'oficial de guàrdia de l'Hospital Militar.
Al cap d'una estona, un altre caporal i dos soldats de Sanitat, em van acompanyar fins a un calabós habilitat, segons sembla, per a presos malalts i, de sobte, em vaig trobar darrere d'una porta de ferro amb un petit espiell, on el sentinella que, amb baioneta calada, custodiava fora, mirava cada vegada que li semblava...
Em vaig trobar en aquell petit recinte, amb dos homes; millor dit, amb dues piltrafes humanes: Un d'uns cinquanta o més anys, mig vestit de carrabiner i que feia pudor a orina vella, cosa que no era estrany, ja que l'expulsava del cos mitjançant un tub que l'havien col·locat a la panxa i, l'altre, un jovenet, boig de lligar, que va agafar la paraula i no la va deixar anar fins ben entrada la matinada.
-¿També ets dels que han portat d'Eivissa? -em va preguntar.
-No -vaig contestar-li.
-Doncs, ¿per què t'han portat? -em va replicar.
-No ho sé -li vaig dir una mica molest pel que jo creia un símptoma de desvergonyiment de l'interrogant.
-Ningú sap el motiu pel qual el tanquen -va contestar a poc a poc i després, alçant la veu, va afegir- Jo sí que sé per què sóc aquí... Són uns indecents. Ella em sedueix... Sí, com ho sents! I em fiquen a mi a Illetes. Després em donen per boig i em porten a aquest indecent calabós i aquí estic amb aquest vell que, tot i ser vermell, mea de blau...
Jo el contemplava amb temor no exempt de curiositat. No hi havia dubte que aquell home jove, molt jove encara, si no estava totalment boig, li faltava poc...
En aquell calabós vaig passar tota la tarda i a les set o una mica més, no gaire, es va obrir la porta per donar pas a un sopar que a mi em va semblar un banquet. Vaig demanar per anar a evacuar i, acompanyat d'un sentinella amb baioneta calada, vaig arribar a un mal vàter, on necessàriament calia posar-se a la gatzoneta... Vaig tornar al calabós i el vell carrabiner ja estava mig adormit. Segons sembla la meva presència el tranquil·litzava. Se sentia més acompanyat, menys només, davant d'aquell pertorbat mental...
Jo vaig ser, per tant, el blanc d'aquell jovenet que, segons ell, havia estat seduït per la filla d'un coronel...
No sé si va ser el seductor o el seduït. L'únic que vaig poder entreveure va ser, simplement, que aquell individu, físicament un bonic animal, quant a mentalitat constituïa el resultat produït per un desfasament, un desequilibri entre l'excés de raciocini o intel·ligència natural, de coneixements bàsics i el contrast dels mitjans que s'havia desenvolupat. Una infantesa miserable i sense principis... Un ésser que arriba a l'adolescència amb el complex del que no és i, tanmateix, li sobra talent per haver pogut ser... Un de tants fills, nascuts dins la plena misèria, als quals la natura predisposa per ser pàries conformistes, engendrats i engendradors, en els seus barats i grollers espasmes amorosos, de la porqueria humana destinada a engrossir el nombre d'esclaus que pul·lulen per les jungles de l'asfalt de les nostres ciutats... Però ell, en no conformar-se del medi en què havia nascut, va anar a buscar la seva pròpia i individual emancipació. De moment, pel camí que fos i com fos. Calia fugir de la misèria i de l'esclavitud i només educant-se es podia aconseguir, però per educar-se es necessitaven mitjans i calia aconseguir-los...
De netejaplats en un restaurant va passar a mig cambrer. Era jove i maco i una "madame" el va protegir. Ella, de força bon veure encara que tardorenca, volia un "mascle" fi i li va pagar vestits i estudis... Com més s'educava, més convençut quedava de com resultava de difícil sortir de l'esclavitud, de la tirania dels clans dominants i va arribar a la convicció que no es podia deixar de ser esclau sense esdevenir esclavitzador; però, com ell no servia per fer-ho, l'únic que havia aconseguit era haver sortit d'una esclavitud per entrar a una altra. Del vassallatge de la misèria i de la ignorància havia caigut a les urpes tutelars d'aquella explotadora de fúrcies.
Tot plegat m'ho anava exposant com si estigués descarregant-se d'un gran pes. No tan sols posava una gran calor en les seves paraules, sinó que, alhora, ho feia amb una retòrica, no exempta de raons molt particulars, totalment subjectives, però que feien presumir l'existència d'una gimnàstica intel·lectual. Gimnàstica que, probablement havia anat gradualment, caient a la bogeria ...
-Vaig estudiar cultura general, llatí i humanitats i en somnis vaig arribar a ser lliure; però, en despertar, era esclau d'aquella fogosa femella. Sense adonar-me'n m'havia convertit en un vulgar "macarroni". Ja estava marcat per sempre. Només a certs llocs se m'admetia i, en què a mi m'hagués interessat se'm feia el buit.
I xerrava, xerrava... I, tot i fer-ho amb força encert, no era difícil adonar-se que aquell home era un trasbalsat. La mirada fugida i el to de veu, en alguns moments, tènue i insegur. En altres fort i colèric, però sempre ressentit, acomplexat...
A mi m'horroritzava pensar en la lluita que s'havia d'entaular a l'interior d'aquell noi. Però, entre tota aquella xerrada, no havia dit el motiu de trobar-s'hi; ja que, si bé assistia moltes nits a una tertúlia on, normalment, no hi faltaven els periodistes Juan Alomar i Miguel Ángel Colomar. Ell no era polític, ni de bon tros.
Li interessen, simplement, les enginyoses xerrades d'Alomar i la lliure i estrafolària poesia de Colomar...
-Però... Quin va ser el motiu de la teva detenció? -li vaig preguntar, empès per la curiositat.
-La història és curta i vulgar. Mira -em va contestar amb veu serena, tranquil·la...- Diumenge que ens vam aixecar els uns de llit i els altres contra l'Estat, en sortir al carrer em va fer la sensació d'una bufonada. Una sèrie de mossalbets, nens uniformats amb camisa blava, corretge militar i fusell... Alguns amb pantalons negres i, fins i tot, uns quants amb botes de muntar. Vaig seguir caminant i, al principi del carrer Sindicat, vaig conèixer un d'aquells tipus de camisa blava, estampa semblant als feixistes de Mussolini i, guiat per un excés de curiositat, li vaig preguntar:
-Què passa?, Joan.
- Arriba España!!! -em va contestar, fent cas omís a la meva pregunta, tal que si no m'hagués conegut.
En no contestar-li, se'm va acostar i va tornar a repetir:
-¡Arriba España!!!.
-¡Visca Espanya! -li vaig replicar, seguint el corrent.
-No, animal!... Això ja no es diu. Els falangistes diem Arriba! Els rojos l'han estirada i nosaltres l'aixecarem molt amunt. Hem de tornar a l'Imperi dels Reis Catòlics. A l'imperi que els rojos han venut a l'estranger. Arriba España!!!
I se'n va anar, amb musiqueta enganxosa, una cosa que no era cuplet ni cançó de moda, que començava dient:
Cara al sol con la camisa nueva
Que tú bordaste en rojo ayer....
En arribar a la plaça de Cort, la cosa no em va agradar. Allò resultava lleig, molt lleig... Hi havia uns piquets de soldats i oficials que entraven i sortien de l'Ajuntament. Pel que sembla s'emportaven diversos civils detinguts... Vaig seguir el meu camí. Vaig estar uns quants dies sense saber què fer i, per fi, em vaig presentar a la Caserna. Havien trucat a la meva cinquena.
-I bé -li vaig dir- si tu no eres polític, ni t'havies distingit en activitats més o menys antagòniques al Moviment, perquè et van detenir?
-Doncs, simplement, perquè hi ha dones honrades a cases de putes i hi ha putes a cases decents.
-Si no t'expliques, no t'entenc -li vaig replicar.
-Per moltes raons, jo tenia molt de tracte amb la filla d'un coronel, dels reincorporats, dels ultra carques que s'havia acollit a la Llei Azaña. La nena no estava malament i, tot i sabent que ella arribava una mica més que al simple coqueteig amb algun tinent, jo m'havia enamorat com un vulgar idiota i, la molt descarada, feia tot el possible per mantenir i encoratjar els meus sentiments; però un dia em va dir que la deixés en pau ja que s'havia promès a un oficial i, probablement encara sense acabada la guerra, s'hi casaria... En adonar-se que jo em resistia, em va recordar el que ella anomenava diferència de classes... Em vaig enfurismar. Vaig perdre el cap i el vaig bufetejar i, en aquell moment, va entrar el galant i ella va dir que li havia faltat al respecte.
-¿I què va passar després? -li vaig preguntar després d'una pausa breu.
-De moment em van arrestar i després em van donar per boig...
Sí, em van donar per boig! -i, cridant, va afegir- Déu meu! Serà veritat que estic boig?
Va quedar callat breus moments i després, va esclatar en grans riallades. Jo el contemplava absort. Aquell riure epilèptic sonava a lament de bèstia ferida... De sobte va quedar molt seriós, molt seriós i va començar a cridar:
-¡Quins petons els d'aquella dona!... Quins petons!...
I es va tirar sobre el llit mig extenuat.
Està boig, totalment boig... -vaig sentir murmurar el vell carrabiner que, arraulit sobre la seva màrfega, intentava evadir-se de tot el que l'envoltava i Déu sap quants i quins pensaments de fora...
-Tu aquí?... Què ha passat? Va exclamar ple d'estupor el comandant Gimeno i va afegir- Et creia al front... En fi, a qualsevol lloc menys aquí...
-Doncs ja ho veu, el meu comandant. Aquí sóc –li vaig respondre una mica irònic.
-Ja sé que pertanys a una família de republicans, però no de rojos... Jo era amic del teu pare... En una paraula, m'has deixat sorprès. Bé què et passa? De què et queixes?
El caporal que l'acompanyava li va donar una cartolina i una vegada va haver fet un cop d'ull, va dir:
-Asma bronquial... Bé, bé...
I sense mirar els altres dos companys de cel·la, sense dir res més, va capgirar i se'n va anar.
Es va tancar la porta i immediatament després vaig sentir el grinyolar del forrellat.
Em vaig quedar estupefacte. Em va sorprendre la reacció d'aquell home. Només havia fet una ullada a la fitxa que li havia estès el caporal i em va deixar com si hagués estat un empestat.
Encara no havia sortit de la meva sorpresa quan un altre cap va venir a buscar-me i aquesta vegada sense cap armament, em va acompanyar a una de les sales normals, la general de comprovació, i després de saludar-me molt afectuós, com si hagués estat un malalt distingit, em va dir:
-Et quedaràs aquí. Espera al cap Grimalt i ell t'indicarà quin és el teu llit. Mentrestant, pel teu bé, no parlis ni facis comentaris amb ningú.
En efecte. No va trigar a arribar un noi jove, amb bata blanca i un tros de galó vermell aferrat al pit. Havíem estat anys enrere companys d'estudi. El coneixia força bé... Hauria preferit trobar-me amb un desconegut. Per molts motius em molestaven les cares conegudes; ja que dels estranys, dels desconeguts, era normal rebre majors o menors humiliacions; però dels parents, amics o simples coneguts era diferent i, per desgràcia jo havia adquirit certa experiència, si bé hi va haver algunes excepcions encomiables en què, tant el comandant Gimeno com el cap Grimalt, em van donar proves més que suficients per ser inclosos.
Me'n recordo que en veure'm va venir cap a mi i, després d'haver tancat la porta del petit quartet que servia per al personal sanitari encarregat d'aquella sala, mireu-lo molt somrient em va informar que, gràcies al cap de Clínica, comandant Gimeno, quedava hospitalitzat a aquella dependència, en què ell era el cap de malalts, cap de sala que vulgarment es deia.
-En definitiva -va afegir- a la Sala només jo i la Mare Superiora, sabem la teva situació.
La veritat és que en aquella sala vaig estar bé, molt bé.
N'hi va haver prou que em "espologessin" i m'afaitessin perquè en sortir de la cadena de lavabos, amb roba interior i exterior, encara que ordinària, blanca i neta, m'oblidés d'aquell indecent calabós ficat, per a més oprobi, a les entranyes d'un hospital . Calabós custodiat per sentinella amb baioneta calada. Calabós que havia deixat al meu olfacte un tuf a orina passada, podrida... i al meu cap, una barreja de repulsius sentiments, producte de tota mena de baixeses humanes
Un cop fart de menjar pollastre, filets, i algun peix, sempre tan estupendament condimentat i, més encara, si es compara amb la basòfia empassada, tant a Illetes com als camps de concentració, em vaig sentir físicament una mica millor. Menys famèlic... Però, si bé aquells dies van servir per eliminar les arrugues que se m'havien format a l'estómac, com a conseqüència de l'excés de fam que havia passat durant tant de temps, vaig arribar a sentir-me força més afligit que mai... Vaig contemplar una vegada i una altra tot el que hi havia al meu voltant i aquella gran sala, plena de nets i confortables llits, on cadascuna estava ocupada per un jove, normalment molt jove, ja que cap, ni tan sols el de més edat arribava als trenta anys, m'omplia de tristesa...
Tots aquells homes, a la flor de la joventut, havien arribat amb malalties per ser comprovades per un tribunal mèdic, la decisió del qual consistia entre la inutilitat temporal i la total. Els que arribaven a aquella sala poques vegades eren donats d'alta per haver estat guarits. Gairebé tots havien adquirit malalties de caràcter crònic que, probablement, arrossegarien fins a la tomba. Vaig poder apreciar infinitat d'otitis que havien degenerat en una sordesa perpètua produïdes per l'esclat d'alguna granada.
Gran quantitat de lesions cardíaques, com a conseqüència de l'enorme por passada a les trinxeres, així com altres menys conegudes, però que deixarien marcats per sempre els qui les patien...
A cada moment arribaven malalts, malalts i ferits. Allò no era una guerra normal. No, ni de bon tros! Era una matança resultant d'un aixecament, d'una insurrecció contra l'Estat, contra una legalitat total que només podia ser vençuda mitjançant molta sang...
En adonar-me que confraternitzava amb tots aquells homes, més afligit em sentia. Tots, sense cap excepció, eren bona gent. Humils nois del poble que havien estat a les trinxeres. Molts toscos pagesos, desconeixedors de les qüestions més elementals. Simpàtics incultes, minúscules partícules de l'ignorant primitivisme que la República havia intentat extirpar.
La meva tristesa, per tant, cada dia anava en augment, ja que m'adonava perfectament el desfasament, el desequilibri del nostre poble. L'existència d'una minoria intel·lectual, digna de figurar entre allò més rellevant de les elits europees, havia de xocar, necessàriament, contra una classe que es resistia a perdre els seus privilegis caciquils; una classe que, per continuar mantenint hegemonies en exclusiva s'havia tancat a la caverna, frenant tot avenç, alhora que estudiava la reculada cap a la barbàrie. Aquesta caverna "patriòtica" recolzada per una minoria de militars, totalment mediocres, i per un clergat tràgicament fugit de Crist, va conspirar i, per arribar a l'assoliment de les seves particulars conveniències, no va tenir cap contemplació ni cap mirament que li impossibilités convertir el solar patri en rius de sang. Aquí hi havia la prova, en aquell Hospital i davant meu...
Veia arribar els defensors del feixisme, ferits i malalts. Veia arribar tots aquells homes, tots aquells joves, alguns gairebé nens, tolits per a tota la vida... Coixos, mancs i cecs... Quina pena! Pobres nois!
Als altres, per contra, no els faltava cap membre.
Exteriorment estaven sencers, però es consumien per dins. La tuberculosi pulmonar els anava arrossegant, un darrere d'olro, allà lluny, a l'Eternitat...
I jo "vermell" i total enemic d'aquella regressió a la qual, per donar-li un sentit de novetat, el van anomenar feixisme, sentia, a la meva pròpia carn, l'infinit dolor de saber que tot quedaria arrasat. Homes i institucions caurien per no aixecar-se mai. Amistats trencades. Famílies separades... En resum: odis i més odis, com padrins al bateig de les dues Espanyes... Només un home, insuls, més que mediocre, però ple de vanitat, seria el que s'aixecaria, inflat de glòria i , per a més afront, passejat sota pal·li, sobre les terres d'una nació tenyida de sang.
I, encara amb l'estómac ple, vaig plorar, vaig plorar i vaig resar...
Vaig suplicar una vegada i una altra al bon Déu, al Déu de tots, que no permetés beneir més fusells ni més canons...
...però, malgrat tanta misèria, de tants esguerrats i tolits, la gent era jove i l'instint de conservació o, potser, la mateixa joventut es resistia a sepultar-se en el pantan del propi dolor. Tots volien viure, perquè tots eren al principi de les seves vides i tots i cadascun constituïen un món que, d'acord cori la seva pròpia essència, havia d'estar, per raó natural, íntegrament consagrat a viure, i aquestes ànsies anaven transformant la angoixa, en ferris rampells d'amor al mateix ésser...
Allà, en aquell Hospital, a totes les seves dependències, ningú no parlava de la guerra. Per a ells, semblava no haver existit, si bé alguna nit em despertaven els crits d'algun protagonista d'esgarrifós malson; però, al matí següent, la llum no només feia desaparèixer la por, sinó que il·luminava la faç d'algunes infermeres i, en particular, la d'aquella mongeta, jove i bella, que en ser mirada es ruboritzava de manera que li pujaven els colors, deixant-li la cara encarnada, molt encarnada. Que bonica que estava!
La mare superiora, dona entrada en anys, però de bon veure, elegant i educada, amb fina diplomàcia, més que suficient, per portar el timó de les Filles de Sant Vicenç de Paul, s'havia adonat de la joventut i dels encants de la germaneta i la vigilava constantment. Sabia que entre tota mena de laments, sorgien les frases galants i fins i tot el piropeu cap a aquella religiosa que, tot i el seu hàbit i la seva descomunal teula, estava més que maca. La seva presència a la Sala representava una nota d'alegria, ja que a banda de la gran bellesa d'aquella nena, l'hàbit li donava un tint d'ingenuïtat que feia que en el fons d'aquells joves, envellits abans d'hora, sortissin injectats de vida, d'optimisme i, encara que no fos més que un moment, s'oblidaven del que molts havien tingut a prop, molt a prop: la mort...
Per mi tots eren força més desgraciats que els que havia deixat a presons i camps de concentració. Almenys els que havia deixat, uns vius, i morts els altres, sabien perquè eren o havien estat lleials, però d'aquests gairebé cap no en sabia el motiu de ser rebel. Els havien dit que per defensar Déu calia matar vermells i, sense encomanar-se ni tan sols a la Verge Santíssima, disparaven i disparaven... Si hagués estat a l'altra banda, amb tota seguretat, també haurien disparat, si bé no contra vermells , sinó contra blaus... Em feien pena. Els veia tolits o mancats de salut, malalts tots de por i cap no sabia el mòbil de la lluita. Sí, em feien pena! Tanta que, per la seva minoria d'edat mental, vaig arribar a estimar-los...
I mentrestant jo deambulava per aquella sala i feia alguna volta pel pati, semblant als existents als convents de frares, i sota aquells pòrtics, on els capitells de les columnes s'unien en etern petó amb els arcs gòtics que servien de sustentació a la cobertura que separava la façana del jardí, m'entretenia a contemplar l'estúpida mentalitat de tots aquells homes i comprenia que, de la mateixa manera que als nens de poca edat, se'ls enlluerna en vistoses barates o amb simples paperets de colors, la majoria d'ells, també en van tenir prou per mentalitzar-se, precisament, perquè aquest poble nostre, excepte rares excepcions, està mancat d'opinió i aquesta mancança arriba a l'extrem d'aconseguir, com resultat, la pèrdua de tots els seus drets, fins a lamentar-se. No eren, per tant, feixistes ni antifeixistes. Eren simplement, inferiors i, com a tals, havien sentit la necessària por a aventurers ia vividors...
D'acord amb el Comitè de No Intervenció, les flotes, alemanya i italiana, dominaven els mars que envoltaven la península Ibèrica. A la Mediterrània, els vaixells italians tenien lliure accés per transportar tropa i materials fins a la sacietat. D'aquí que l'últim trimestre de l'any 1938 s'aprofités l'illa com a magatzem de ferits i, en aquelles dates, n'arribaven molts, moltíssims...
En veure'ls entrar, ferits i malalts, sentia pena, molta pena, doncs davant d'aquelles cares depauperades, davant d'aquells cossos sarnosos, comprovava una vegada més, que aquells homes l'únic que aconseguirien, amb la seva lluita i el seu sacrifici, seria l'assoliment del seu pròpia esclavitud... Eren uns desgraciats que sucumbien estúpidament, sense ideal que ho justifiqués. Tot al contrari d'aquells altres que havia deixat al Fort d'Illetes, a Cap Gros ia Sóller... Encara sonen a les meves orelles els estampits de la pólvora, així com les fortes notes de música gran, dels vives dels que morien... No hi ha dubte que havien sentit por, però tampoc no hi ha dubte que la por d'aquells homes, era la mateixa que sentís Crist a la creu...
-És que no fumes? -va preguntar.
-Sí, però d'aquest no -vaig contestar-li.
La Mare Superiora, que sempre era al lloc just i que, a més, s'adonava de tot, es va acostar i molt somrient, va dir:
-El metge li té prohibit fumar...
-Perdoni, germana -va contestar la jove falangista i se'n va anar a unir-se al grup de les seves companyes...
-Gent jove... -va murmurar entre dents la religiosa i, tornant-se cap a mi, va afegir:
-Vostè és un bon noi. El comandant Gimeno m'ho ha recomanat i la veritat és que porto uns dies volent parlar-li, ja que m'agradaria que anés a la Capella com ho fan els altres hospitalitzats que no guarden llit. No ho prengui a coacció, ni de bon tros; però és l'única arma que tinc per ajudar-lo, pel fet que em veig obligada a informar-lo al director del seu comportament, ja que si vostè està aquí i no a dalt, privat de tota llibertat, és a causa de la influència del comandant Gimeno.
-La meva conducta, des del dia que vaig venir fins avui, suposo que no ha donat motiu de queixa -li vaig contestar mig somrient.
-En efecte. S'està comportant molt bé i això m'ha fet pensar que li queda una mica de sentit religiós...
-Sóc cristià, Mare. D'això en pot estar segura -li vaig replicar interrompent-la.
-Ho suposo, si bé pels antecedents que tinc, ho poso en dubte. Jo només demano...
-Li torno a insistir que sóc cristià -li vaig tornar a interrompre.
-No ho dubto -em va replicar i poc després va afegir, baixet, com parlant amb si mateixa- Voldria creure'l...
-El dubte és humà, Mare, molt humà.
No em va contestar. La vaig veure allunyar-se'n. Era una dona alta, ben tallada i exageradament atractiva per als seus anys... Al seu pas deixava una ràfega d'autoritat i de senyoriu...
M'havia quedat perplex i desconcertat. M'havia impressionat l'entreveure que sota aquella gran teula blanca, ben emmidonada i dins d'aquell hàbit negre s'acomodava, segons sembla, un ésser que, si bé en aparença resultava fred i exageradament rígid, estava ple d'humanitat... vaig prometre a mi mateix complaure-la.
A la tarda vaig entrar a la Capella. Em vaig agenollar i vaig meditar...
De sobte vaig sentir una mà a la meva esquena. Em vaig tornar. Era el capellà...
- Tens problemes, noi? -em va preguntar
- No, senyor, cap que jo sàpiga -li vaig contestar.
- La Mare Superiora m'ha parlat de tu. No tinguis por. Estic aquí per ajudar-te...
- No necessito ajuda -li vaig interrompre- No en tinc cap problema de consciència. El problema és de tots, pare...
- De tots? -em va preguntar.
- Sí, de tots! -li vaig contestar i, en aquell moment em va semblar veure alguna cosa que s'il·luminava en la petita faç d'aquell Jesús crucificat, la imatge del qual tenia davant meu...
Vaig quedar-me mirant l'altar. Un raig de llum es filtrava per una claraboia i, en el curt recorregut, s'estavellava contra el crucifix...
Només recordo que el Capellà parlava i parlava, però encara que el sentia, no l'escoltava. No podia escoltar-lo. estava tan absort davant aquell Crist que, encara que estàtic, immòbil sobre l'altar, a mi s'apareixia amb anterioritat a la seva crucifixió i veia l'home, el bon Jesús que, en quedar extenuada la seva naturalesa humana a força de tant camí i predicció, només el bàlsam preparat per Maria Magdala descansava als seus adolorits peus.
Aquella nit vaig tenir un fort atac d'asma. Em van injectar adrenalina. Vaig començar a respirar i deixar d'asfixiar-me...
La dispnea va cedir i em vaig quedar adormit, mal adormit... I durant aquell somni vaig seguir veient i sentint la persecució implacable a què se sotmetia l'home de Natzaret, alhora que seguia apareixent aquella dona que, per ordre de Jesús crucificat, anés a trobar els deixebles per anunciar-los la Resurrecció...
En despertar em vaig trobar davant meu la jove i bella mongeta de guàrdia i, fent cas omís al que em deia, li vaig preguntar:
-Quin és el seu nom germaneta?
-Magdalena de Jesús -em va contestar.
Em vaig quedar sorprès. Era la mateixa que se m'aparegués plorant la mort del Salvador. La mateixa...
I en aquella nit de pau, nit d'amor, seguia veient el qui ho donés tot per estimació al proïsme i, en contemplar tots aquells homes, tolits i malalts, alhora que un sentiment de pietat, de compassió cap a ells, la indignació, el furor i la ira em sumien en profund desassossec... Sentia en el més íntim del meu ésser, tot el dolor d'una Mallorca trencada per la discòrdia. Va acabar la missa del gall ia la sortida em vaig adonar perfectament que tots, menys jo, eren oficialment feixistes, però no per això deixaven de pertànyer, potser per a tota la resta de la seva vida, a un món d'oprimits i me'n vaig anar a la llit amb la convicció que tots havíem perdut.
Tots havíem quedat sepultats sota una oligarquia que s'estava aixecant sobre republicans o monàrquics, analfabets o il·lustrats, creients o no creients. I aquella nit, nit de pau i d'amor, vaig somiar que volia somiar en tot el que ni en somnis podia succeir...
El dia de Nadal va clarejar trist... No sé si havia sortit el sol o si estava ennuvolat... A tots ens faltava alguna cosa. Aquella sala era més freda que mai. Qui ocupava el llit contigu, un català a qui la revolta li havia agafat complint-li servei militar a l'illa, va trucar a la monja de guàrdia i li va preguntar:
-¿Per què no han encès la calefacció, germana?
-Qui ho ha dit? És clar que està encesa! -li va contestar i rondinant se'n va anar a l'altre extrem de l'habitació.
-Ningú ho diria -va comentar i dirigint-se a mi, va continuar:
-És clar que el fred no és dels radiadors... Si almenys ens hagués tocat una altra mongeta i no aquesta vella cacatua, potser ens sentiríem una mica millor.
-Deixa't de ximpleries- li vaig interrompre.
-És que no en puc més. Fa més de dos anys que no he vist la meva família. Sense veure la meva mare...
-Ho comprenc.
-Què comprendràs! Tu ets d'aquí i tens els teus, jo per contra vaig arribar a aquesta terra i molt poc després, esclata aquesta porqueria i, al cap de poc temps, m'envien a la península i tot just arribo, em travessen un tret i, després de passar per una sèrie de matassans perquè cadascú fes de les seves, em tornen i aquí estic ferit, reumàtic i vell... Sí, vell amb només vint-i-tres anys.
No li vaig contestar. Vaig callar. Què podia dir-li?... I ell, que probablement tenia necessitat d'un desfoc, va continuar:
-Tu no pots comprendre la tragèdia que representa l'ésser i, a més a més, sentir-se català. Jo no sé, ni vull saber què són dretes o esquerres, però sóc català i vull la meva terra com a mi mateix. Vull la meva terra i la meva llengua i des que va esclatar això que ha vingut a anomenar-se "gloriós moviment salvador de Déu i de la Pàtria" trepitgen tots els nostres costums. El nostre idioma està considerat com una maledicció, les nostres sardanes com una profanació...
-No siguis exagerat -li vaig interrompre.
-No ho creguis. No és exageració. Mira, al cap de pocs dies d'haver esclatat "això", a mi em van posar de guàrdia, juntament amb altres soldats, als quadres de la Telefónica, allà al Born. La nostra missió era escoltar les converses. Un veritable treball d?espionatge. Jo hi vaig anar a caure per pura casualitat, però de seguida que l'oficial es va adonar que era català, em va treure i em va passar a un altre lloc. Jo vaig respirar, ja que la feina era més que lleig. Però el que et vull dir és que en totes les converses que se sostenien en mallorquí o en qualsevol altre idioma que no fos el castellà l'"escolta" cridava l'atenció valent-se de prefabricades frases, com "parlin l'espanyol que és l'idioma de l'Imperi " o, simplement, "parlin cristià"...
-No ho prenguis tan a pit -li vaig respondre.
-Mira -em va deixar anar- fa molt de temps que sóc en aquest hospital i en aquesta sala. He pogut conèixer la solitud i força de conèixer-la, un sentiment de buit, dia a dia, s'ha apoderat de mi... De cada dia estic pensant que m'estic quedant sense mare, sense llar i sense llengua. La nostra literatura, la nostra música, els nostres balls... Tot el que forma la nostra cultura haurà estat arrasat i una altra vegada les barreres de la incomprensió i del despotisme tornaran a prevaler, no com a conseqüència d'imperatius de justícia o raó, sinó d'acord amb el caprici o linterès del més fort.
-I tu dius que no saps de dretes ni d'esquerres?- li vaig preguntar.
-No ho sé, ni vull saber, ja que Catalunya no és dreta ni esquerra, és simplement Catalunya... I Catalunya no és tan sols un tros de terra banyada per la Mediterrània i protegida de la Tramuntana pels Pirineus. És un conglomerat ètnic, amb idioma i costums propis. Amb totes les particularitats de Castella i, alhora, amb tots els furs d'Aragó. L'antiga terra dels comtes no va ser conquerida ni annexada a Castella, sinó que va ser agermanada, sense perdre cap de les seves característiques, amb la màxima igualtat i idèntica categoria, ja que al contracte, en el pacte va quedar establert que: "Tant munta , munta tant Isabel com Fernando"...
I vaig riure de bona gana. Ell, en no comprendre el motiu, em va preguntar:
- De què rius?
- Que Fernando, encara estant físicament a sobre, va quedar a sota, molt a sota.
- Potser tinguis raó -em va contestar.
De moment ens quedem callats. Al cap de poca estona vaig girar cap a ell i vaig poder observar que per les seves galtes, lentament i calladament, s'anaven lliscant unes llàgrimes...
Vaig sortir al pati i vaig començar el lent i acostumat passeig per aquells corredors propis d'un vell claustre, entre aquella sostrada sostinguda per columnes gòtiques velles I vaig pensar que era Nadal i vaig sentir, no l'alegria d'un renaixement feliç, així com tampoc la bellesa senyera de un dia de sol dhivern; em va embargar el deliri del que busca sense parar el refugi necessari per recórrer amb plena harmonia el temps i l'espai que hi ha entre el néixer i el morir i comprenia que jo també havia deixat d'estar acompanyat, i més que la soledat del moment, em va espantar el fatal convenciment de morir sol...
I van passar el Nadal i fins i tot els Reis Mags. Vam menjar bé i vam beure millor i si no hagués estat per les moltes misèries humanes que s'amuntegaven al nostre voltant, haurien quedat pels uns i pels altres, si no oblidats almenys perdonats, els motius de l'enfrontament que, cada dia, ens dividien; si bé això es feia impossible, ja que la Croada iniciada pels revoltats i beneïda per la majoria de bisbes espanyols, feia que cada dia entressin ferits i més ferits... I tota aquella població de malalts i mutilats, físicament i mentalment, hi havia lluitat al costat dels revoltats però tots ells, excepte diverses excepcions, se sentien patriotes i cal convenir que, a la seva manera, ho eren...
Però mentrestant, s'anaven emmagatzemant odis i més odis... Uns, perquè havien perdut una cama o un braç a les trinxeres... Altres, perquè els havien assassinat el pare, el marit o el fill... Tots tenien els seus motius per odiar.
La sang vessada era tanta que anava formant una capa tan espessa que tapava els motius de la contesa i tots, tant els lleials com els revoltats, patim i moríem perquè un egòlatra, amb poques llums intel·lectuals però amb un especial sentit pràctic de supervivència, s'alçava triomfant sobre un solar sotmès a la seva conveniència i caprici i, a força de sang, imposés els seus despòtics principis, només comparables amb les tiranies personals de l'Edat Mitjana...
Un dia de gener, poc temps després de Reis, em van comunicar que a mitja tarda havia d'estar preparat per sortir de l'Hospital. No em va estranyar. Feia uns quants dies que l'esperava, ja que en el reconeixement mèdic havia estat declarat inútil temporal. A la pràctica, per a un soldat normal, equivalia a causar baixa al servei durant mig any. Anar a casa; però, en el meu cas, podia representar l'ingrés a un camp de concentració civil, si bé no quedava descartada l'esperança de la llibertat.
Cap a les cinc em va trucar l'oficial de guàrdia i, mitjançant les formalitats del cas, consistint, simplement, en la signatura d'un rebut, com si es tractés del lliurament d'un vulgar objecte, em va "dipositar" sota la custòdia d'un agent de la policia governativa, bigotut i canós, de semblant poc simpàtic, però que em va donar, així i tot, la sensació de bona persona. Amb tota deferència i correcció em va pregar que el seguís.
A la porta esperava un cotxe amb un xofer vestit de falangista. En veure aquell uniforme em vaig espantar...
-No et preocupis, noi- em va dir el meu acompanyant.
-¿On anem?...
-No t'espantis -em va interrompre-, anem a la Comissaria i el Delegat d'Ordre Públic et posarà en llibertat, simple rutina. Aquesta nit dormiràs a casa teva.
Al cap de pocs minuts estàvem al carrer de la Missió. El cotxe va parar. Ramonell, que així es cognomava el policia, el va acompanyar fins a un despatx fred i atrotinat... Darrere d'una taula estava assegut un home que em va semblar entrat ja en anys. Vaig estar una bona estona davant d'ell sense que aixequés el cap per mirar-me. Semblava no haver-se assabentat que tenia algú o, almenys, "alguna cosa" que n'estava pendent...
Aquells minuts esperant veure la cara d'aquell home que anomenaven senyor Delgado, em van semblar segles... Per fi va deixar el que llegia i, mirant-me fixament, em va preguntar:
-¿Sap per què és aquí?
-No... no ho sé -li vaig contestar tímidament.
-Per roig! -em va interpel·lar colèric i, a continuació, baixant el to de veu, al mateix temps que es dibuixava a la cara una lleugera ganyota, inici d'un irònic somriure, exponent d'un morbós regodeig satànic, va exclamar:
-¿Què no sap el motiu de la seva detenció? Vostè és un cínic!
De sobte va posar la mà sobre uns paperets i va treure la meva fitxa. La va estar contemplant una bona estona. Va aixecar una altra vegada el cap i mirant-me fixament va dir:
- Té mala memòria, haurem de refrescar-la... Amb què no sap vostè els motius? Vagi amb el vermell i per afegit maçó!
Vaig romandre callat, si bé sentia que la sang s'amuntegava al meu cervell. Estava a punt d'esclatar. De bona gana l'hauria esbocinat, però em vaig aguantar i vaig callar...
En aquell moment va entrar un home d'uns quaranta anys, amb vestit clar i camisa blava, de les utilitzades pels falangistes. Em va agafar les empremtes digitals i em va completar la fitxa. No era la primera vegada que passava per aquell tràngol. No crec que cap delinqüent vulgar tingués una "fitxa" tan completa com la meva...
Acabades totes aquestes formalitats vaig ser posat en llibertat...
Fora ja, al mig del carrer, sota un cel grisenc que facilitava el prematur pas de l'arribada de la nit, vaig sentir, al més íntim del meu ésser, l'angoixant ambient de solitud que començava a envoltar-me...
Havia sortit de la presó, però... Havia obtingut la llibertat... ?
Trenta mesos, més o menys, havien transcorregut des de l'aixecament armat i tot havia canviat... Se'n van anar il·lusions i amors. Amb poc temps n'hi va haver prou perquè s'esfumessin sentiments i costums. Tot era diferent. Tota una mentalitat havia desaparegut. Tota una etapa s'havia tancat i aquell cop de força, símbol de rebel·lia, en el moment del seu naixement, s'anava convertint en la institucionalització del dret, a força de complexes ajudes que encara que entre elles resultaven antagòniques, necessàriament convergien en un punt comú que, unes amb satisfacció i altres lamentant-ho molt, tenien interessos que els obligaven a prestar el seu ajut a la sublevació, si bé fos de forma activa o bé fora de forma passiva.
I aquí sí que l'autor, en el seu interès per la terminació del que va començar per una simple ficció i per la seva, encara més interès a no sortir del clima, de l'ambient en què necessàriament s'havia de desenvolupar, per respondre a la veritat històrica, no pot frenar, en cap moment, l'ímpetu del protagonista, del personatge que, situat a l'eix de la narració, galopa sobre una ploma que s'ha temperat a la prova del foc i...
No és estrany, doncs, l'autor, en no poder vulnerar l'ambient històric i el protagonista, que en el fons és qui pateix i plora, els sigui difícil creure en la nova legalitat; on el sortint sol, avergonyit davant tanta matança, hagués volgut amagar els seus raigs, per no veure tants cadavers estesos a les cunetes dels camins, de les carreteres, de les tàpies dels cementiris... Encara es perceben amb tota la seva intensitat, les detonacions produïdes pels escamots d'execució.
-Jo vaig estar a Illetes!!! Cridava el protagonista.
-Si, tens raó -contesta l'autor que, de sobte, es queda aturat i contempla el protagonista...
El contempla fugit, incorpori a la seva pròpia ment.
El diàleg entre l'autor i el seu personatge és la resultant d'un recordatori perenne als qui, en ser deixats darrere les portes de Can Mir, Bellver o Illetes, havien traspassat les fronteres de l'eternitat. Era, per tant, el coneixement d'uns fets. La consciència d'haver presenciat actes que la Creuada donés suport i defensés, no justificaven ni els mitjans ni la fi.
El personatge, creat com a protagonista d'aquesta ficció novel·líslica, hauria pogut encarnar, per raó de la veritat històrica, qualsevol dels molts que van passar per presons i camps de concentració. sentia la necessitat de ser el portador d'una ploma que, al mig de l'escenari, es preguntava com s'acabaria la ficció d'una Espanya on s'havia canviat la lira d'un García Lorca per un toll de sang.
I l'autor, en contemplar en la seva ploma, el seu personatge, seguia preguntant-se una vegada i una altra, quins serien els resultats d'una Espanya que, a força de sang, havia quedat tenyida de vermell...
____________________
Veure tots els capítols d'aquesta història:
https://arcmediterrani.blogspot.com/search/label/Josep%20Pons%20Bestard
