L'eix del mal. EUA

L'eix del mal. EUA

Escrit de 2011

Introducció (és la mateixa que la de “L'eix del mal. Israel”)

“Digues-me el que m'atribueixes i et diré quina és la teva condició”.

L'expressió “eix del mal” la va encunyar l'anterior president dels EUA, George W. Bush (a qui preocupaven poc “els danys col·laterals”, encara que aquests fossin la mort de milers de civils innocents, majoria de nins i nines) el 29 de gener de 2002 en el discurs de l'Estat de la Nació. Aquest eix incloïa Iran, Iraq i Corea del Nord, països que, segons Bush, recolzen el terrorisme. Posteriorment va afegir a aquest eix Líbia, Síria i Cuba i, finalment, tots aquells que no accepten totalment les seves tesis de política internacional (el seu “nou ordre mundial”). Així ha inclòs països com Bielorússia, Veneçuela o Bolívia. Aquesta expressió, “eix”, prové de l'altra: “les potències de l'eix” de la Segona Guerra Mundial (Alemanya nazi, Itàlia feixista i el Japó militarista).

No obstant això, els països que, des de la perspectiva humanista, actualment ocasionen més mals en poblacions civils innocents són els mateixos Estats Units i Israel. Per això el veritable eix del mal seria els EUA-Israel. Dos països que, a més, són aliats per motius ideològics i econòmics. Els Estats Units protegeixen les accions d'injustícia internacional realitzades pels mateixos EUA, així com les realitzades per Israel. Israel, estat ubicat a Palestina (Àsia) a qui venen armes EUA, així com els països europeus aliats i que és acollit com a país europeu (participa a les competicions europees esportives i d'Eurovisió).

De salvador a opressor i agressor

Quan fas servir la força com a primera raó (“faràs això tant si t'agrada com si no, tant si és just com si no, perquè jo sóc més fort que tu”) en lloc de la força de la raó et converteixes en un tirà opressor. I això es pot aplicar tant a individus com a grups, siguin aquests petits o grans, colles, partits, nacions, estats o coalicions.

Als anys de la primera meitat del segle passat els forts, tirans opressors, eren els estats totalitaris i, com a tals, imperialistes (expansionistes) racistes i econòmics. A primera línia Alemanya nazi, Itàlia feixista i Japó imperialista; en segona règims com Espanya o Portugal.

L'imperialisme totalitari va iniciar la 2a Guerra Mundial (1 setembre de 1939 a 2 de setembre de 1945) amb la invasió, per part d'Alemanya, de Polònia, país amic de RU i França, que, per aquest motiu, van declarar la guerra a Alemanya , el racisme del qual i imperialisme ocasionaria l'holocaust jueu i milions de morts en la guerra. Al principi la balança bèl·lica s'inclinava pels països de l'eix (així com l'atac de japó a la Xina), no obstant l'entrada a la mateixa de l'URSS (atacada per Alemanya) i els EUA (atacats pel Japó) va invertir el resultat, sent definitius el triomf de l'URSS sobre Alemanya al front oriental (entre juny de 1942 i febrer de 1943, amb diversos milions de morts, entre soldats de tots dos bàndols i població civil, destacant la batalla de Stalingrad), i el bombardeig, amb sengles bombes atòmiques, que va efectuar EUA sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, el 6 i 9 d'agost de 1945, menys d'un mes abans de la finalització total de la guerra amb la victòria dels aliats i la capitulació dels Estats de l'eix (a finals de l'any 1945 havien mort 140.000 persones a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki, gairebé totes civils, amb seqüeles que van perdurar fins a molts anys després).

Immediatament s'inicien els recels i les desconfiances entre els aliats comunistes (liderats per l'URSS) i capitalistes (liderats per EUA). El 1947 EUA inicia el pla Marshall (un pla d'ajuda als països aliats que havien patit la devastació de la guerra) per evitar el creixement dels seus moviments comunistes interns, així com tenir-los com a ostatges agraïts (així, van considerar que tenien dret a posseir, gratuïtament, o gairebé, a canvi de l'ajuda, bases militars en aquests països, propers a la línia fronterera entre ells i els països d'influència soviètica). El 1956, la crisi de Suez va deixar clar, per si les bombes sobre les ciutats japoneses no ho havien aclarit prou, que EUA era qui manava al concert occidental, i un temps després, amb la Perestroika de Gorbatxov (1984) i la dissolució de la Unió Soviètica (1991), desaparició del bloc soviètic i fi de la “Guerra Freda” a tot el concert mundial.

Aquesta superioritat de força, que no de raó, l'ha fet servir en accions tan reprovables com la invasió de la Badia de Cochinos a Cuba (1961, Kennedy, que es va resoldre amb estrepitosa derrota dels EUA), Guerra del Vietnam (1966-1975, en suport del Vietnam del Sud, contra el Vietnam del Nord i nova derrota dels EUA, malgrat la seva enorme força militar), Cop d'Estat a Xile (setembre de 1973) contra Salvador Allende ordenat per Nixon i recolzat per Kissinger que va suposar la mort d'Allende i milers de xilens i la llarga dictadura de Pinochet, suport al cop d'estat d'Argentina de Videla (1976-81). La preparació d'aquests cops d'estat i altres més (Somoza a Nicaragua, Stroessner al Paraguai, Banzer a Bolívia, Melgar Castro a Hondures, Carlos Humberto Romero a El Salvador) va ser preparada des de l'Escola de les Amèriques dels EUA creada amb la intenció de formar militar i ideològicament militars llatinoamericans: va arribar a formar més de 45.000 oficials de 22 països llatinoamericans, entre els quals s'expliquen els generals colpistes esmentats.

L'11S del 2001, gairebé acabat d'estrenar el mil·lenni, els atemptats soferts pels EUA (no entrarem en la teoria de la conspiració, encara que el mentir justificant és una constant americana) van servir d'excusa per a les guerres a l'Iraq (20 de març de 2003) i Afganistan (7 d'octubre del 2001), amb milers de civils innocents morts, ferits i gran destrucció ciutadana i ecològica, desvergonyosament anomenades “missió de llibertat duradora”. En el cas de la primera es van fer tristament famosos els “tres de les Açores” que van acordar la intervenció en contra de la prescripció de l'ONU i mentre era a l'Iraq la comissió internacional investigadora a la recerca de “les armes de destrucció massiva”, raó de la invasió, armes que mai no s'han trobat (en vista de la qual cosa es va canviar la raó per la qual Saddam Hussein havia pactat amb Bin Laden a qui li atribueixen els atemptats del 11S), pactes que tampoc no s'han pogut trobar mai. Aquestes guerres han suposat les vergonyes ètiques dels EUA de la il·legalitat de l'atac, les mateixes guerres, les morts i ferits civils, la destrucció massiva urbana i ambiental, del linxament de Saddam Hussein (encara coneixent-ne la tirania i els horrors), i els abusos indignes de les presons d'Abu Graib, Guantánamo i “les presons volants de la CIA”

Realment el currículum de mal dels EUA des del 1945 fins als nostres dies és massa abundant. Tant que no podem enumerar la totalitat de les seves maldats: hem omès el suport al cop d'estat frustrat de Veneçuela de 11 d'abril del 2002, el bloqueig il·legal, en contra de la resolució de l'ONU, contra Cuba, les mesures de càstig contra Aniran per estar enriquint urani per a energia nuclear (potser ja no la té els mateixos EUA o Israel? Per què no es castiguen a si mateixos si aquesta és la raó?), la defensa dels abusos, fins i tot de morts, d'Israel a Palestina en contra de protestes de la UE i de l'ONU,...

Tot i que, certament, la majoria de persones del poble americà ha evolucionat i ha preferit un president de l'estil de Barack Obama, molt més serè i menys bel·ligerant, que un altre com l'armamentista, bel·licós i petrolier George Bush (de la mateixa manera que el poble espanyol va preferir un president com Zapatero a un com Aznar. Això s'ha de considerar com un possible canvi de tendència d'aquest mal cap al bé; encara que segueix, als EUA i els seus satèl·lits, encara lluny d'actuar amb plena justícia interna i internacional.

Quina és la solució? La solució al mal de la força sense raó del poder excessiu dels EUA es produirà automàticament com ha passat sempre a la història: un imperi succeeix a un altre imperi anterior i aquest li passa el testimoni de l'agressió, violència i injustícia globals, amb la qual cosa aquest mal ja no serà patrimoni principal dels EUA, però sí que ho serà d'un altre imperi emergent. La solució a la destrucció global del món fa temps que les persones i els governs la coneixen, però fa la impressió que no la volen.