Amor a la vida versus amor a la mort

L'amant de la vida versus el "novio" (amant) de la mort.

La persona com "animal racional" versus la persona com "animal irracional".

1 Amor a la vida.
La persona com "animal racional", que raona, que pensa, la qual cosa li dona capacitate per a decidir, li dona llibertat i, conseqüentment, responsabilitat. 

Erich Fromm: "L'atracció de la vida"

Biografia: 

Erich Fromm va néixer el 23 de març de 1900 a Frankfurt del Main, fill únic de pares jueus ortodoxos, Rosa (Krause) i Naphtali Fromm.[2] Va començar els seus estudis acadèmics l'any 1918 a la Universitat de Frankfurt amb dos semestres de jurisprudència. Durant el semestre d'estiu de 1919, Fromm va estudiar a la Universitat de Heidelberg, on va començar a estudiar sociologia amb Alfred Weber (germà del sociòleg més conegut Max Weber). Fromm es va doctorar en sociologia a Heidelberg el 1922 amb una tesi sobre el dret jueu.
A mitjans de la dècada de 1920, es va formar per convertir-se en psicoanalista 

Després de la presa del poder nazi a Alemanya, Fromm es va traslladar primer a Ginebra i després, el 1934, a la Universitat de Colúmbia a Nova York. J

Quan Fromm es va traslladar a la Ciutat de Mèxic el 1949, es va convertir en professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i va establir una secció de psicoanalítica a la facultat de medicina allà. El 1974 es va traslladar de Ciutat de Mèxic a Muralto, Suïssa, i va morir a casa seva el 1980, cinc dies abans del seu vuitanta aniversari. Durant tot el temps, Fromm va mantenir la seva pròpia pràctica clínica i va publicar una sèrie de llibres.

Teoria psicològica:

Començant amb el seu primer treball seminal de 1941, La por a la llibertat ('The Fear of Freedom'), els escrits de Fromm van destacar tant pels seus comentaris socials i polítics com pels seus fonaments filosòfics i psicològics. En conjunt, els seus llibres descriuen "la teoria del caràcter humà de Fromm", que era una conseqüència natural de "la teoria de la naturalesa humana de Fromm". El llibre més popular de Fromm va ser "l'Art d'estimar", un èxit de vendes internacional publicat per primera vegada el 1956, que recapitulava i complementava els principis teòrics de la naturalesa humana que es troben a "Escapa de la llibertat" i "l'Home per si mateix", principis que es van revisar en moltes de les altres obres importants de Fromm.

La pedra angular de la filosofia humanista de Fromm és la seva interpretació de la història bíblica de l'exili d’Adam i Eva del jardí de l'Edèn. Basant-se en el seu coneixement del Talmud, Fromm va assenyalar que ser capaç de distingir entre el bé i el mal es considera generalment una virtut, però que els estudiosos bíblics generalment consideren que Adam i Eva van pecar desobeint Déu i menjant de l’Arbre del Coneixement. No obstant això, apartant-se de l'ortodòxia religiosa tradicional sobre això, Fromm va exaltar les virtuts dels humans que prenen accions independents i utilitzaven la raó per establir valors morals en lloc d'adherir-se a valors morals autoritaris.

Més enllà d'una simple condemna dels sistemes de valors autoritaris, Fromm va utilitzar la història d'Adam i Eva com una explicació al·legòrica de l'evolució biològica humana i l'angoixa existencial, afirmant que quan Adam i Eva van menjar de l'Arbre del Coneixement, van prendre consciència d'ells mateixos com a separats de la natura tot i formar part d'ella. Per això es van sentir «nus» i «avergonyits»: havien evolucionat cap a éssers humans, conscients de si mateixos, de la seva pròpia mortalitat i de la seva impotència davant les forces de la natura i de la societat. Fromm va distingir el seu concepte d'amor de les nocions populars irreflexives, així com de l'amor paradoxal freudià.

Fromm considerava l'amor una capacitat creativa interpersonal més que una emoció, i va distingir aquesta capacitat creativa del que considerava diverses formes de neurosis narcisistes i tendències sadomasoquistes que es presenten habitualment com a prova del «veritable amor». 

Fromm creia que la llibertat era un aspecte de la naturalesa humana del qual abracem o escapem. Va observar que acceptar la nostra llibertat de voluntat era saludable, mentre que escapar de la llibertat mitjançant l'ús de mecanismes d'escapament era l'arrel dels conflictes psicològics. 

Fromm va descriure tres dels mecanismes d'escapament més comuns:

• Conformitat d'autòmats: canviar el propi jo ideal per adaptar-se a una percepció del tipus de personalitat preferit de la societat, perdent el seu veritable jo en el procés; La conformitat d'autòmats desplaça la càrrega de l'elecció del jo a la societat;

• Autoritarisme: donar el control d'un mateix a un altre. En sotmetre la pròpia llibertat a algú altre, aquest acte elimina gairebé completament la llibertat d'elecció.

• Destructivitat: qualsevol procés que intenta eliminar els altres o el món en conjunt, tot per escapar de la llibertat. Fromm va dir que «la destrucció del món és l'últim intent, gairebé desesperat, de salvar-me de ser aixafat per ella».[9]

La paraula biofília va ser utilitzada freqüentment per Fromm com a descripció d'una orientació psicològica productiva i estat de ser. Per exemple, en un addenda al seu llibre The Heart of Man: Its Genius For Good and Evil, Fromm va escriure com a part del seu credo humanista:

"Crec que l'home que tria el progrés pot trobar una nova unitat mitjançant el desenvolupament de totes les seves forces humanes (aptituds o capacitats posades en acció), que es produeixen en tres orientacions. 

Aquestes es poden presentar per separat o juntes: la biofília (“La biofília és la connexió innata que tenim els éssers humans amb les plantes i els animals. Estar envoltat de naturalesa, formant part de aquesta naturalesa, suposa un impacte positiu en les nostres emocions i en la nostra manera de pensar."), l'amor per la humanitat i la natura, i la independència i la llibertat.[10]

‎Obres, entre d'altres: "El arte de amar"  ‎"El miedo a la libertad"

Vikipedia

Erich Fromm. La Atracción de la Vida. 

Dedicatòria: A l'aprenent. Aprendre a pensar és aprendre a viure. 23.4.03

Les sentències i punts de vista que formen aquest volum, extrets de les obres completes d'Erich From, sorprendran fins i tot els que coneguin els seus escrits en profunditat. La condensació dels seus pensaments en paraules breus i precises constitueix una nova manera d'accedir tant al pensament de Fromm com a les qüestions més importants de la vida humana.

El llibre reflecteix l'obra de Fromm al llarg de tota la vida i demostra que, unint la claredat conceptual i l'esperit crític, no només es pot treure a la llum, de manera sensible i sàvia, allò que la nostra societat reprimeix, sinó també obrir nous horitzons. Els enunciats aquí exposats, aforístics i aguts, provoquen la rèplica i estimulen la reflexió, capten la diferència entre pensament conscient i realitat inconscient. L'autor parla de moltes coses, busca maneres de desplegar les possibilitats humanes en una societat humana, i lluita per allò que avui ja ens resulta una expressió familiar: tot ésser humà ha de poder aconseguir el seu ple potencial.

L'atracció de la vida

No hi ha res més atraient que un ésser humà que estima i que es nota que estima no alguna cosa o algú sinó la vida.

(1974 e, GA XI, pag. 367)

Algú és interessant perquè s'interessa, i algú és estimat perquè és capaç d'estimar i estima la vida que hi ha en ell i en els altres éssers humans.

(1967 e, GA XI, pag. 347)

L'amor a la vida és el nucli de qualsevol mena d'amor. Amor és amor a la vida en un ésser humà, en un animal, en una planta.

(1967 e, GA XI, .pag. 345)

L'amor és per dir-ho així la «clau mestra» amb què obrir les portes al creixement de l'ésser humà.

(1992 q [1965] , GA XI, pag. 594)

La vida és l'obra mestra de tot ésser humà, en què es tracta d'aconseguir un grau òptim de fortalesa i creixement.

(1991 d [1974] , GA XII, pag. 283)

La vida significa canvi constant, naixement permanent. La mort significa deixar de créixer, anquilosament, repetició.

(1962 a, GA IX, pag. 152)

“Estructura” és un atribut de la vida; «ordre» és un atribut de la manca de vida, del que és mort.

(1976 a, GA II, pag. 391)

La vida és creixement estructurada i, d'acord amb la seva essència més íntima, no es pot controlar estrictament ni predeterminar-la.

(1964 a, GA II, pag. 194)

Unió i creixement integrat són característics en tots els processos vitals, també en la sensibilitat i el pensament.

(1964 a, GA II, pag. 185)

Qui estima la vida se sent atret pel procés vital i de creixement a tots els àmbits.

(1964 a, GA II, pag. 186)

El creixement només és sa si es fa a l'interior d'una estructura.

(1976 a, GA II, pag. 391)

El biòfil anteposa l'estructura a l'addició.

(1970 i, GAIX, pag. 417)

Tot ésser humà té, de per si mateix, la propensió a desenvolupar-se, a créixer i ser productiu, de manera que la paràlisi d'aquesta tendència ja és en si mateixa símptoma d'una malaltia psíquica.

(1947 a, GA II, pag. 138)

La salut mental, com la salut física, no és una fita on calgui forçar l'individu des de l'exterior. L'esperó ja està a l'individu i per reprimir-la cal que se li oposin forces ambientals poderoses.

(1947 a, GA II-, pag. 138)

La condició prèvia més important perquè el nen desenvolupi amor a la vida és que convisqui amb éssers humans que estimin la vida.

(1964 a, GA II, pag. 190)

Totes aquelles accions i conductes que alenteixin o destrueixin el creixement i l'estructura d'un ésser, sigui una planta o un ésser humà, són irracionals.

(1991 d [1974], GA XII, pag. 280)

Només es pot viure la vida a les seves manifestacions individuals: en un ésser humà o també en un ocell o una flor.

(1964 a, GA II, pag. 194)

Si la vida fos més interessant, no hi hauria, crec jo, guerres.

(1980 b)

Qui no és viu, no pot ser feliç.

(1991 e [1953 ], GA XI, pag. 236)

Com més estima algú la vida, més ha de témer l'amenaça constant a la veritat, la bellesa i la integritat de la vida.

(1967 e, GA XI, pag. 348)

Les oracions fúnebres més brillants, incloent-hi les seves enumeracions d'èxits, no poden amagar la veritable pregunta, que no hauríem d'eludir: érem o estem realment vius? Vivim o som viscuts?

(1983 b [1971], GA XI, pag. 337)

________________________________

2 Amor a la mort: "Viva la muerte"
Renuncia al propi pensament humà. Reivindicció del sistema feixista: Tothom a les ordres d'un sol homo, obeint-lo amb fe cega   

El 28 d'octubre de 1936 Trinidad Benjumeda del Rey, governador militar de les Illes Balears (feia un mes que ho era i ho seria fins el setembre de 1937), publicà un bando adreçat als habitants de Mallorca, a les milícies de totes classes, Falanges, Tercio local, Acción Popular y Soldados todos en el que exhorta a tothom a complir sense discussió els desitjos de Franco: 

"Todos como un solo hombre, con una sola voluntat, la de nuestro Jefe del Estado y heroico Generalisimo, el invicto General Franco, hemos de ofrecer y dar hasta la última gota de nuestra sangre a la madre Patria, obedeciendo con fe ciega, con renuncia absoluta hasta del propio pensar, ya que el mando piensa por todos". 

"Amb paraules literals de Franco: 'El espiritu de las tropas no lo dan el nombre ni la retribución, lo dan los cuadros de Mando, en esta Cruzada todos somos requetes, todos somos falangistes, todos somos legionarios, todos soldados de la patria que gritamos: Viva la muerte por España! Viva España! Arriba España!'".

Josep Massot i Muntaner: "El desembarcament de Bayo a Mallorca", pags. 381 i 382. 

________________________

Incoherència vital:

Aquells que es diuen cristians ("Jo sóc el camí: la veritat i la vida". "Déu és amor") es corresponen clarament amb el gru 1: "amor a la vida", "amor a la veritat", "amor a si mateixos i als altres", "amor i pràctica del raonar (la persona és un animal racional), llibertat i responsabilitat".

No obstant molts (fins i tot membres de l'església), no tots, opten per integrar-se, defensen, voten els valors del grup 2: "Visca la mort", "mort als altres", "odi a la vida, a la naturalesa, als altres", "renúncia en pensar i raonar" (que ho faci el cap del grup per mi), "Mort a la inteligència", "als meus (grup 2) amb raó i sense".