El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 4
De vegades algú parlava en un pot. Però majoritàriament els pots anaven en silenci, tret del rumor dels rems. Es van desplegar després d'haver sortit de la boca del port i cadascú es va dirigir cap a aquella part de l'oceà on esperava trobar peixos. El vell sabia que s'allunyaria molt de la costa i deixo enrere l'olor de terra i entro remant a la neta olor matinal de l'oceà. Va veure la fosforescència dels sargassos a l'aigua mentre remava sobre aquella part de l'oceà que els pescadors anomenen el gran forat perquè es produïa una sobtada fondada de set-centes braces, on es congregava tota mena de peixos a causa del remolí que feia el corrent contra les escabroses parets del llit de l'oceà. Hi havia aquí concentracions de gambetes i peixos de carnada i de vegades rajades de calamars als forats més profunds i de nit es van aixecar a la superfície on tots els peixos rondadors s'acarnissaven en ells.
Deia sempre la mar. És així com li diuen en espanyol quan la volen. De vegades els que la volen en parlen malament, però ho fan sempre com si fos una dona. Alguns dels pescadors més joves, els que feien servir boies i flotadors per als seus llinyes i tenien pots de motor comprats quan els fetges de tauró es cotitzaven alts, feien servir l'article masculí, li deien el mar. Parlaven del mar com un contendent o un lloc, o fins i tot un enemic. Però el vell el concebia sempre com a pertanyent al gènere femení i com una cosa que concedia o negava grans favors, i si feia coses perverses i terribles era perquè no podia posar-hi remei. La lluna, pensava, afectava el mateix que una dona.
Remava ferm i seguidament i no li costava un esforç excessiu perquè es mantenia al límit de velocitat i la superfície de l'oceà era plana, excepte pels ocasionals remolins del corrent. Deixava que el corrent fes un terç de la seva feina i quan va començar a aclarir va veure que ja estava més lluny del que havia esperat estar a aquella hora.
"Durant una setmana, -va pensar-, he treballat en les profundes fondalades, i no vaig fer res. Avui treballaré allà on hi ha les taques de bonics i albacres i potser hi ha un peix gran amb ells."
Abans que es fes realment de dia havia tret les carnades i estava derivant amb el corrent. Un esquer arribava a una profunditat de quaranta braces. El segon a seixanta-cinc i el tercer i el quart descendien allà fins a l'aigua blava a cent i cent vint-i-cinc braces.
Cada esquer penjava cap avall amb l'asta o tija de l'ham dins del peix que servia de carnada, sòlidament cosit i amarrat; tota la part sortint de l'ham, la corba i el garfi, estava recoberta de sardines fresques. Cada sardina havia estat empalada pels ulls, de manera que feien una semigarlanda a l'acer sortint: No hi havia cap part de l'ham que pogués fer a un gran peix la impressió que no era una cosa saborosa i d'olor desitjable.
El noi li havia donat dos petits bonics frescos, que penjaven de les llinyes més profundes com plomades, i en els altres tenia una gran coixina i un cibel que havien estat usats abans, però estaven en bon estat i les excel·lents sardines els prestaven aroma i atracció. Cada llinya, de l'espessor d'un llapis gran, anava enroscat a una vareta verdosa, de manera que qualsevol estirada o picada a l'esquer faria submergir la vareta; i cada llinya tenia dues adulles o rotlles de quaranta braces que podien empatar-se als rotllos de recanvi, de manera que, si era necessari, un peix podia emportar-se més de tres-centes braces.
L'home va veure ara baixar les tres varetes sobre la borda del pot i va remar suaument per mantenir les llinyes estirades i la seva deguda profunditat. Era un dia ple i el sol podia sortir en qualsevol moment.
El sol es va aixecar tènuement del mar i el vell va poder veure els altres pots, baixets a l'aigua, i bé cap a la costa, desplegats a través del corrent. El sol es va tornar més brillant i la seva resplendor va caure sobre l'aigua; després, en aixecar-se més al cel, el pla mar el va fer rebotar contra els ulls del vell, fins a causar-li mal; i va continuar remant sense mirar-ho. Mirava l'aigua i vigilava les llinyes que se submergien verticalment a la tenebra de l'aigua. Els mantenia més rectes que ningú, de manera que a cada nivell a la tenebra del corrent hi hagués un esquer esperant exactament on ell volia que estigués per qualsevol peix que hi passés. Altres els deixaven córrer a la deriva amb el corrent i de vegades estaven a seixanta braces quan els pescadors creien que estaven a cent.
"Però -va pensar el vell- jo els mantinc amb precisió. El que passa és que ja no tinc sort. Però qui sap? Potser avui. Cada dia és un nou dia. És millor tenir sort. Però jo prefereixo ser exacte. Després, quan vingui la sort, estaré disposat."
El sol estava ara a dues hores d'alçada i no feia tant de mal als ulls mirar l'est. Ara només hi havia tres pots a la vista i lluïen molt baix i molt lluny cap a la riba.
"Tota la meva vida m'ha fet mal als ulls el sol naixent -va pensar-. No obstant, encara estan forts. Al capvespre puc mirar-lo de front sense enlluernar-me. I a la tarda té més força. Però al matí és dolorós."
Justament llavors va veure una d'aquelles aus marines anomenades fragates amb les seves llargues ales negres girant al cel sobre ell. Va fer una ràpida picada, decantant-se cap avall, amb les seves ales esteses enrere, i després va seguir girant novament.
–Ha agafat alguna cosa –va dir en veu alta el vell–. No només està mirant.
Remà lentament i amb fermesa cap a on estava l'au traçant cercles. No es va esgotar i va mantenir les llinyes verticalment. Però havia forçat una mica la marxa a favor del corrent, de manera que encara estava pescant amb correcció, però més lluny del que hagués pescat si no tractés de guiar-se per l'ocell.
L'au es va elevar més a l'aire i va tornar a girar les ales immòbils. Després va picar de sobte i el vell va veure una partida de peixos voladors que brollaven de l'aigua i navegaven desesperadament sobre la superfície.
–Daurats –va dir en veu alta el vell–. Daurats grans.
Va muntar els rems i trec una petita llinya de sota la proa. Tenia un filferro i un ham de mida mitjana i l'esquer amb una de les sardines. El va deixar anar per sobre la borda i després el va amarrar a una argolla a popa. Després va acarnissar l'altra llinya i el va deixar enrotllat a l'ombra de la proa. Va tornar a remar ia mirar l'au negra de llargues ales que ara treballava a poca alçada sobre l'aigua,
Mentre ell mirava, l'au va tornar a picar de costat les seves ales per al busseig i després va sortir agitant-les fera i fútilment seguint els peixos voladors. El vell podia veure la lleu comba que formava a l'aigua el daurat gran seguint els peixos fugitius. Els daurats corrien, disparats, sota el vol dels peixos i estarien, corrent ràpidament, al lloc on caiguessin els peixos voladors. És un gran bàndol de daurats, va pensar. Estan desplegats àmpliament: poques probabilitats d'escapar-ne tenen els peixos voladors. L'ocell no té ganxo. Els peixos voladors són massa grans per a ella, i van massa veloçment.
L'home va observar com els peixos voladors irrompien una vegada i una altra i els inútils moviments de l'au. "Aquesta taca de peixos se m'ha escapat -va pensar-. S'estan allunyant massa ràpidament, i van massa lluny. Però potser agafi algun extraviat, i és possible que el meu peix gran estigui als voltants. El meu peix gran ha d'estar en algun lloc."
