El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 2

El Vell i el mar. Ernest Hemingway. Capítol 2

Van marxar junts camí amunt fins a la cabana del vell i van entrar, la porta estava oberta. El vell va inclinar el pal amb la seva espelma atropellada contra la paret i el noi va posar la caixa i la resta de l'aparell al seu costat. El pal era gairebé tan llarg com el quart únic de la barraca. Aquesta estava feta de les recies penques del palmell reial que anomenen guano, i hi havia un llit, una taula, una cadira i un lloc al pis de terra per cuinar amb carbó. A les parets, de brunes, aixafades i superposades fulles de guano de resistent fibra hi havia una imatge en colors del Sagrat Cor de Jesús i una altra de la Verge del Coure. Aquestes eren relíquies de la seva esposa. En un altre temps hi havia hagut una foto esvaïda de la seva dona a la paret, però l'havia tret perquè li feia sentir-se massa només veure-la, i ara era al prestatge del racó, sota la camisa neta. –¿Què té per menjar? –pregunto el noi.

–Una cassola d'arròs groc amb peix. Vols una mica?

–No. Menjaré a casa. Voleu que us encengui la candela?

–No. Jo l'encendré després. O potser mengeu l'arròs fred.

–¿Em puc emportar la atralla?

–Per descomptat.

–No hi havia cap atrac. El noi recordava que l'havien venut. Però cada dia passaven per aquesta ficció. No hi havia cap cassola d'arròs groc amb peix, i el noi també ho sabia.

–El vuitanta-cinc és un nombre de sort –va dir el vell–. Què et sembla si em veiessis tornar amb un peix que, en canal, pesés més de mil lliures?

–Agafaré la travessa i sortiré a pescar les sardines. Es quedarà assegut al sol, a la porta?

–Sí. Tinc aquí el diari d'ahir i llegiré els partits de beisbol.

El noi es va preguntar si el diari d?ahir no seria també una ficció.

Però el vell el va treure de sota el llit.

–Perico m'ho va donar al celler –explicà-.

–Tornaré quan hagi agafat les sardines. Guardaré les seves juntament amb les meves al gel i al matí ens la repartirem. Quan torni m'expliqués això del beisbol.

–Els Yankees no poden perdre.

–Però jo els tinc por als Indis de Cleveland.

–Tingues fe als Yankees, fill. Pensa en el gran Di Maggio.

–Els tinc por als Tigres de Detroit i als Indis de Cleveland.

–Aneu amb compte, no els tingueu por també als Rojos de Cincinnati i als White Sox de Chicago.

–Vostè estudia això i m'ho explica quan

–Creus que hauríem de comprar uns bitllets de la loteria que acaben en un vuitanta-cinc? Demà fa el dia vuitanta-cinc.

–Ho podem fer –va dir el noi–. Però què em diu del seu gran rècord, el vuitanta-set?

–No podria passar dues vegades. Creus que en puguis trobar un vuitanta-cinc?

–Puc demanar-ho.

–Un bitllet sencer. Això fa dos pesos i mig. Qui ens podrà prestar?

–Això és fàcil. Jo sempre trobo qui em presti dos pesos i mig.

–Crec que jo també. Però intento no demanar prestat. Primer demanes prestat; després demanes almoina.

–Obriu-vos, vell –va dir el noi–. Recordeu que estem al setembre.

–El mes en què vénen els grans peixos –va dir el vell–. Al maig qualsevol és pescador.

–Ara vaig per les sardines –va dir el noi.

Quan el noi va tornar el vell estava adormit a la cadira. El sol s'estava ponint. El noi va agafar la flassada del vell del llit i la va fer fora sobre les espatlles. Eren unes espatlles estranyes, encara poderoses, encara que molt velles, i el coll era també fort encara, i les arrugues no es veien tant quan el vell estava adormit i amb el cap enderrocat cap endavant. La seva camisa havia estat apedaçada tantes vegades, que era com la vela i els pedaços descolorits pel sol eren de diversos tons. El cap del vell era tanmateix molt vell i amb els seus ulls tancats no hi havia vida a la cara. El diari jeia sobre els genolls i el pes dels braços el subjectaven allà contra la brisa del capvespre.

Estava descalç.

El noi el va deixar allà, i quan va tornar, el vell encara estava adormit.

–Desperti, vell –va dir el noi, i va posar la mà en un dels genolls.

El vell va obrir els ulls i per un moment va anar com si tornés de molt lluny.

Després somric.

–Què portes? –pregunto.

–El menjar –va dir el noi–. Menjarem.

–No tinc gaire gana.

–Vinga, vingui a dinar. No podeu pescar sense menjar.

–S'haurà de fer –va dir el vell, aixecant-se i agafant el diari i doblegant-lo. Després va començar a doblegar la flassada.

–No es tregui la flassada –va dir el noi–. Mentre jo visqui no sortirà a pescar sense menjar. 

–Llavors viu molt de temps i cuida't –va dir el vell–. Què menjarem?

–Friols negres amb arròs, plàtans fregits i una mica de rostit.

El noi l'havia portat de la Terrassa en una cantina.

–¿ Qui t'ha fet això?

–Martín.

–He de donar-li les gràcies.

–Ja les hi he donat –va dir el noi– No les ha de donar vostè.

–Li donaré la ventretxa d'un gran peix –va dir el vell–. Ha fet això per nosaltres més duna vegada?

–Crec que sí.

–Llavors li hauré de donar més que la ventrada. És molt considerat amb nosaltres.

–Manant dues cerveses.

–M'agrada més la cervesa de llauna.

–Ho sé. Però aquesta és en ampolla.

–Molt amable de part teva –va dir el vell–. Mengem?

–És el que jo proposava –li va dir el noi–. No he volgut obrir la cantina fins que estigués a punt.

–Ja estic llest –va dir el vell–. Només necessitava temps per rentar-me.

On es rentava?, va pensar el noi. El pou del poble era a dues quadres de distància, camí avall. "Devia haver-li portat aigua va pensar el noi; i sabó i una bona tovallola. Per què seré tan desconsiderat? He d'aconseguir una altra camisa i un jacket per a l'hivern i alguna classe de sabates i una altra flassada."

–El teu rostit és excel·lent –va dir el vell.

–Parla'm de beisbol –li va demanar el noi.–

–A la lliga americana, com et vaig dir, els Yankees –va dir el vell molt content.

–Avui van perdre –li va dir el noi.

–Això no vol dir res. El gran Di Maggio torna a ser el que era.

–Tenen altres homes a l'equip.

–Naturalment. Però amb ell la cosa és diferent. A l'altra lliga, entre el Brooklyn i el Filadèlfia, m'he de quedar amb el Brooklyn. Però després penso en Dick Sisler i en aquells lineals seus al vell parc.

–No hi va haver mai res com ells. Mai he vist ningú manar la pilota tan lluny.

–¿Recordes quan venia a la Terrassa? Jo volia portar-lo a pescar, però era massa tímid per proposar-s'ho. Després et vaig demanar a tu que li ho proposessis i tu també eres massa tímid.

–Ho sé. Va ser un gran error. Podria haver anat amb nosaltres. Després això ens quedaria de tota la vida.

–M'hauria agradat portar a pescar el gran Di Maggio –va dir el vell–. Diuen que el seu pare era pescador. Potser fos tan pobre com nosaltres i comprengués.

–El pare del gran Sisler no va ser mai pobre, i suc a les grans lligues quan tenia la meva edat.

–Quan jo tenia la teva edat em trobava de mariner en un veler d'alçada que anava a l'Àfrica i he vist lleons a les platges cap al tard.

–Ho sé. Vostè m'ho ha dit.

–¿Parlem d'Àfrica o de beisbol?

–Millor de beisbol –va dir el noi– Parla'm del gran John J. McGraw.

–De vegades, als vells temps, solia venir també a la Terrassa. Però era rude i bocó i difícil quan estava begut. No només pensava en la pilota, sinó també en els cavalls. Almenys portava llistes de cavalls constantment a la butxaca i sovint pronunciava noms de cavalls per telèfon.

–Era un gran mànager –va dir el noi–. El meu pare creu que era el més gran.