Ernest Hemingway. El Vell i el mar. Capitol 1

Ernest Hemingway. El Vell i el mar. Capitol 1

Era un vell que pescava sol en un bot al Gulf Stream i feia vuitanta-quatre dies que no agafava un peix. En els primers quaranta dies havia tingut un noi. Però després de quaranta dies sense haver pescat els pares del noi li havien dit que el vell estava definitivament i rematadament boig, cosa que era la pitjor forma de la mala sort, i per ordre dels seus pares el noi havia sortit en un altre bot que va agafar tres bons peixos la primera setmana. Entristia el noi veure el vell tornar cada dia amb el seu bot buit, i sempre baixava a ajudar-lo a carregar els rotllos de llinya o la bestiola i l'arpó i la vela atropellada al pal. La vela estava apedaçada amb sacs de farina i, atropellada, semblava una bandera en permanent derrota.

El vell era flac i esquinçat, amb arrugues profundes a la part posterior del coll. Les marrons taques del benigne càncer de la pell que el sol produeix amb els seus reflexos al mar tropical eren a les seves galtes. Aquestes pigues corrien pels costats de la cara fins a bastant baix i les seves mans tenien les profundes cicatrius que causa la manipulació de les cordes quan subjecten els grans peixos. Però cap d'aquestes cicatrius no era recent. Eren tan velles com les erosions d'un desert àrid.

Tot en ell era vell, llevat dels seus ulls; i aquests tenien el color mateix del mar i eren alegres i invictes.

–Santiago –li va dir el noi grimpant per la riba des d'on quedava encallat el bot–. Jo podria tornar amb vosté. Hem fet alguns diners.

El vell havia ensenyat el noi a pescar i el noi li tenia afecte.

–No –va dir el vell–. Tu surts en un bot que té bona sort. Continua amb ells.

–Però recordeu que una vegada feia vuitanta-set dies que no pescava res i després vam agafar peixos grans cada dia durant tres setmanes.

–Ho recordo –va dir el vell–. I jo sé que no em vas deixar perquè haguessis perdut l'esperança.

–Va ser el pare qui em va obligar. Sóc encara fill petit i he d'obeir-lo.

–Ho sé –va dir el vell–. És completament normal.

–El pare no té gaire fe.

–No. Però nosaltres, sí, oi?

–Si –va dir el noi–. Em permet brindar-li una cervesa a la Terrassa?

Després portarem les coses a casa.

–¿Per què no? –va dir el vell–. Entre pescadors.

Van seure a la Terrassa. Molts dels pescadors sen reien del vell, però ell no es molestava. Altres, entre els més vells, s'ho miraven i es posaven tristos. Però no ho manifestaven i es referien cortesament al corrent i a les fondalades on s'havien estès les seves llinyes, al continu bon temps i al que havien vist. Els pescadors que aquell dia havien tingut èxit havien arribat i havien netejat les agulles i les portaven esteses sobre dues taules, dos homes trontollant-se a l'extrem de cada taula, a la peixateria, on esperaven que el camió del gel les portés al mercat, a l'Havana. Els qui havien pescat taurons els havien portat a la factoria de taurons, a l'altra banda de la cala, on eren hissats en aparells de corriola; els treien els fetges, els tallaven les aletes i els escorxaven i tallaven la seva carn a trossos per salar-la.

Quan el vent bufava de l'Est la pudor s'estenia a través del port, procedent de la fàbrica de taurons; però avui no es notava més que un feble tuf perquè el vent havia tornat al Nord i després havia deixat de bufar. Era agradable ser-hi, al sol a la Terrassa.

–Santiago –va dir el noi.

–Què? –va dir el vell–. Amb el got a la mà pensava en les coses de feia molts anys.

–¿Puc anar-li a buscar sardines per demà?

–No. Vés a jugar al beisbol. Encara puc remar i Rogelio llençarà l'atralla.

–M'agradaria anar-hi. Si no puc pescar amb vostè, m'agradaria servir-lo d'alguna manera.

–M'has pagat una cervesa –va dir el vell–. Ja ets un home.

–¿Quina edat tenia quan m'emporto per primera vegada en un bot? 

–Cinc anys. I per poc perds la vida quan vaig pujar aquell peix massa viu que va estar a punt de destrossar el bot. Et recordes?

–Recordo com botava i pegava cops de cua, i que el banc es trencava, i el soroll de les garrotades. Recordo que vostè em va llançar a la proa, on hi havia les llinyes mullades i enrotllades. I recordo que tot el bot s'estremia, i l'estrèpit que vostè armava fent-li garrotades, com si talés un arbre, i l'enganxosa olor de sang que m'embolicava.

–¿Ho recordes realment o és que jo t'ho he explicat?

–Ho recordo tot, des de la primera vegada que sortim junts.

El vell el va mirar amb els seus amorosos i confiats ulls cremats pel sol.

–Si fossis fill meu m'arriscaria a emportar-te, va dir. Però tu ets del teu pare i de la teva mare i treballes en un bot que té sort.

–¿Puc anar-li a buscar les sardines? També sé on aconseguir quatre carnades.

–Tinc les meves que m'han sobrat d'avui. Les vaig posar en sal a la caixa.

–Deixeu-me portar-li quatre esquers frescos.

–Un –va dir el vell. La seva fe i el seu esperançar no li havien fallat mai. Però ara es començaven a revigoritzar com quan s'aixeca la brisa.

–Dos –va dir el noi.

–Dos –accepto el vell–. No els has robat?

–Ho hauria fet –va dir el noi– però aquests els vaig comprar.

–Gràcies –va dir el vell. Era massa simple per preguntar-se quan havia assolit la humilitat. Però sabia que l'havia feta i sabia que no era vergonyós i que no comportava pèrdua de l'orgull veritable.

–Amb aquesta brisa lleugera, demà farà bon dia –va dir.

–¿On pensa anar? –Li preguntà el noi.

–Sortiré lluny per tornar quan canviï el vent. Vull ser fora abans que sigui de dia.

–Faré que el meu patró surti lluny a treballar –va dir el noi–. Si enganxa alguna cosa realment gran podrem ajudar-lo.

–Al teu patró no li agrada sortir gaire lluny.

–No –va dir el noi–; però jo veuré alguna cosa que ell no podrà veure: una au treballant, per exemple. Així faré que surti seguint els daurats.

–¿Tan dolenta té la vista?

–Està gairebé cec.

–És estrany –va dir el vell– No ha anat mai a la pesca de tortugues. Això és el que mata els ulls.

–Però vostè ha anat a la pesca de tortuga durant uns quants anys, per la costa dels Mosquits, i té bona vista.

–Jo sóc un vell estrany

–Però ¿ara se sent força fort com per a un peix realment gran?

–Crec que sí. I hi ha molts trucs.

–Portarem les coses a casa –va dir el noi–. Després agafaré l'atralla i marxaré a buscar les sardines.

Van recollir l'aparell del bot. El vell es va llençar el pal a l'espatlla i el noi va carregar la caixa de fusta dels enrotllats llinyes brunes d'estreta malla, la bestiola i l'arpó amb el seu mànec. La caixa de les ventrades estava sota la popa, al costat de la porra que feia servir per rematar els peixos grans quan els acostava al pot. Ningú seria capaç de robar res al vell, però era millor portar a casa l'espelma i les llinyes gruixudes ja que la rosada els feia malbé, i encara que estava segur que cap de la localitat li robaria res, el vell pensava que l'arpó i la bestiola eren temptacions i que no calia deixar-los al bot.