Aquest escrit és, ni més ni menys, la introducció al llibre: "Postguerra i Falange. Arrese, Secretari General de Fet i les Jons (1941-1945)" de Joan Maria Thomàs (historiador).
Aquest llibre es basa en documentació d'arxiu inèdita de José Luis de Arrese Magra, ministre secretari general del partit únic del règim franquista – la Falange espanyola tradicionalista i de les JONS – durant la primera de les dues etapes en què va exercir com a tal, entre 1941 i 1945. Aquests van ser els anys en què va consolidar el partit com el braç civil organitzat fonamental del Règim. Un partit per sempre submís i fidel a la seva fe nacional – el mateix Franco – fins a la seva dissolució el 1977, dos mesos abans que es celebressin les primeres eleccions democràtiques, quan ja feia anys que es coneixia com el Moviment Nacional. Arrese no va crear el que hem anomenat la Falange de Franco, però la va enfortir i consolidar per sempre en el seu paper com a base civil organitzada del Règim i el seu Caudillo-Cap Nacional.
La gestió d'Arrese ja ha estat estudiada en les seves línies fonamentals per autors com Mercedes Peñalba i Álvaro de Diego i en aquest llibre no tinc la intenció de fer-ne una anàlisi exhaustiva i sistemàtica. Tampoc faré la història de la FET i el JONS, ni de la seva Secretaria General en els quatre anys en què Arrese va ser ministre per primera vegada. Sí, d'altra banda, explicaré i explicaré, d'una banda, què volia dir Arrese respecte a la Falange franquista durant la seva primera etapa com a Ministre Secretari General i el nou impuls que va donar a la desfeixitització del partit i la seva ideologia. I, d'altra banda, faré coneguts aspectes de la vida d'aquest mateix partit i del suposat Nou Estat franquista totalment o parcialment desconeguts, la majoria referint-se a la vida política interna tant del partit únic com de la coalició autoritària que tenia Franco al seu apogeu.
Durant els anys 1941–1945 estudiaré qüestions relacionades amb el partit al poder i la seva manera d'exercir el "comandament" allà on el tenien els seus homes; la violència estructural que practicava – que formava part del seu ADN; aspectes del seu populisme, quan es presentava com l'autèntic i únic representant «del poble», de vegades proposant mesures «socials» – aparentment o reals – enmig d'un panorama de desolació, fam i privació per a la majoria d'aquest mateix poble; la seva voluntat i determinació d'assolir l'hegemonia política sobre la resta de sectors franquistes – cosa que mai no aconseguiria; i el seu gran oportunisme polític, ja demostrat des de la seva acceptació, majoritàriament submisa, de la Unificació del 19 d'abril de 1937 i la primera desfascissació relativa que va comportar, seguida d'altres i continuada amb la nova que va venir amb l'Arresismo. Sense oblidar allò que ho va sobredeterminar tot: el messianisme polític falangista, és a dir, la convicció del paper destacat i essencial que la Falange havia arribat a jugar com a proveïdora de l'única doctrina capaç de portar Espanya a la seva plenitud, liderada per un cap nacional franquista flanquejat per un Arrese que acabaria assignant-se el paper de màxim intèrpret del pensament del fundador José Antonio Primo de Rivera. Ni més ni menys.
Arrese va començar la seva administració ministerial al maig de 1941 en conflicte amb Ramón Serrano Suñer, el cunyat i fins fa poc el principal assessor polític d'un Franco que ja considerava prescindir d'ell, tot i que finalment va trigar més d'un any a fer-ho. Una lluita guanyada prèviament per Arrese gràcies al suport del cap d'estat, davant d'un Serrano que s'ha convertit cada cop més en una càrrega molesta, donada la seva arrogància i el seu comportament privat, aquest últim esdevenint un escàndol públic entre els cercles més alts del règim i dins la família del dictador.
Arrese es va convertir en el principal assessor del Generalíssim per als afers del partit, així com una persona propera, tot i que amb una proximitat diferent a l'altre assessor polític principal, també des de maig de 1941, Luis Carrero Blanco, subsecretari de la Presidència del Govern. I sempre intentava, des de la seva posició, transcendir el marc dels seus estrictes poders, dedicant-se a dissenyar – motu proprio, o amb col·laboradors subordinats, o participant en les tasques d'un altre ministre – esborranys de lleis fonamentals del Règim o altres disposicions fora de l'estricte competència del FET i el JONS. I sovint no tenia cap escrúpol a proclamar-se autor de totes elles.
La seva justificació sempre va ser la del paper (teòric) que els textos fundacionals atorgaven al partit únic "com a Moviment Militant inspirador i base de l'Estat espanyol".
El seu (primer) final va arribar el 1945 quan, tot i haver estat prenent nous passos desfeixistes durant dos anys en resposta a una situació internacional adversa per al Règim, i també desenvolupant el seu concepte específic de la ideologia falangista, un Franco molt menys limitat ideològicament que va decidir ocultar i disfressar els components més clarament feixistes del Nou Estat – els relacionats amb el partit únic – i, amb cert dolor, el va destituir com a Ministre Secretari General després de la fi de la Segona Guerra Mundial, cosa que significava la derrota dels règims feixistes, amb el perill que això suposava per a una Espanya propera a l'Eix.
Però el fet que el Caudillo prengués aquestes mesures no implicava la supressió del partit únic. Ni aleshores ni mai. I aquí rau precisament l'assoliment principal de la primera etapa ministerial d'Arrese – tot i que també dels que el van precedir des de la Unificació de 1937 – haver contribuït a la lleialtat de les masses falangistes cap al seu Líder Nacional Franco d'una manera que mai no voldria prescindir de l'organització, un FET i el JONS que formaven una de les bases fonamentals del Règim i que contrastava, per la seva lleialtat incorruptible, amb altres sectors – com els monàrquics juanistes o carlistes) o alguns generals de l'Exèrcit – que podien ser ambigus en el seu suport en certs moments, o més o menys obertament propicis a les restauracions monàrquiques – especialment la juanista, la de més incidència – que veien com a solucions a les dificultats que amenaçaven Espanya després de la derrota del feixisme. Per la seva banda, el partit únic va enfortir encara més la seva lleialtat a un Franco que s'havia convertit en la seva única garantia de supervivència com a organització.
La selecció dels fons de l'Arxiu d'Arrese que he fet per escriure aquest llibre ha seguit les línies indicades fins ara i no ha estat exhaustiva. Fer el contrari hauria requerit encara més anys de treball, donada l'amplitud de la col·lecció documental estudiada. És un arxiu immens, el més important dels accessibles avui en mans privades amb documentació falangista, i que, en termes d'amplitud, només es pot situar darrere de l'Arxiu General de l'Administració, on es conserven els fons públics supervivents de la FET i la JONS, és a dir, aquells que no van ser destruïts el 1977, complint amb les directrius de l'últim ministre secretari general del Moviment, Ignacio García López.
En el cas en qüestió, també hi havia perill de desaparició de la documentació i, si s'ha salvat, ho devem tant a la voluntat i generositat del nebot i hereu del personatge, José Miguel de Arrese García Monsalve, i la seva esposa María Victoria García Bueno, com a la insistència de l'equip d'arxivers de l'Arxiu General de la Universitat de Navarra (AGUN) que, juntament amb la historiadora Mercedes Peñalba, van treballar incansablement per posar l'arxiu a disposició dels investigadors.
Les col·leccions que formen l'arxiu van ser classificades i ordenades pel mateix Arrese en les dècades posteriors a la seva última destitució ministerial, incloent-hi els nou anys – fins al 1986 – en què va sobreviure a la desaparició del franquisme el 1977. Consisteixen, durant el període estudiat en aquest llibre, tant la documentació generada per ell com a ministre com la que li va arribar en l'exercici dels seus càrrecs polítics. Conté una multitud d'expedients sobre diversos temes, informes o cartes que va escriure i/o adreçar a Franco; notes escrites a altres ministres durant reunions de gabinet; esborranys de lleis; informes personals sobre falangistes o franquistes en general, sobre incidents relacionats amb falangistes i sobre corrupció per part dels falangistes i franquistes; correspondència amb tots els líders provincials del partit i amb governs civils; i informes sobre conflictes laborals o d'ordre públic, entre altres qüestions de gran interès per a la història del partit únic, la coalició autoritària franquista i el règim en general des d'una perspectiva interna.
D'altra banda, la col·lecció lliurada a l'AGUN no conté documentació de caràcter personal o familiar d'Arrese, ni sobre els seus estudis, relacions, amistats, treball professional, etc., incloent-hi la seva (suposada) etapa com a falangista a la primera hora o, ja durant la Guerra Civil, documentació que fa referència a la seva persecució i condemna com a resultat dels Esdeveniments de Salamanca de 1937 – amb algunes excepcions – ni durant la resta del conflicte fins al seu primer accés a una posició franquista – el Govern Civil i la seu provincial del partit a Màlaga el 1939 – poc menys de dos anys després de la seva alliberació de la presó – hospital penitenciari provincial, més aviat – després de la seva condemna pels Esdeveniments de Salamanca de l'abril de 1937.
Sembla que aquests fons – o la part que realment podria haver existit – no van ser cedits per la família a l'arxiu, cosa que ha limitat seriosament la possibilitat de fer contribucions biogràfiques que vagin més enllà del que s'ha publicat sobre el personatge – incloent-hi el que ell mateix va escriure sobre la seva carrera, amb l'excepció de tot el que ja sabíem sobre la seva acusació i condemna des de l'accés (a l'Arxiu General Militar d'Àvila) al resum en què va participar. D'altra banda, sorprèn, encara que en certa mesura, Arrese tingués alguna documentació de la FE del JONS durant els anys republicans, sense cap documentació existent sobre el període de la Guerra Civil fins al moment en què aquell partit va desaparèixer per ser absorbit pel nou FET i el JONS. Sembla que algunes de les primeres persones al capdavant de l'oficina del FE podrien haver-la lliurat a ell, o a la Secretaria General, quan Arrese en era el cap.
A partir del treball sobre les col·leccions directament relacionats amb la carrera política i la gestió d'Arrese, així com dels seus escrits autobiogràfics, es podria deduir que, també en el seu cas, hi hauria hagut la pràctica, habitual entre figures públiques preocupades pel seu llegat, de seleccionar documentació i records a favor de la construcció d'una història sense taques ni clarobscur.
Arrese sabia que la seva carrera política va tenir alguns episodis polítics que podien difuminar o tacar la imatge que cultivava com a polític i pensador i que durant anys va intentar transmetre a través de la seva abundant obra escrita: la d'una figura política important, col·laborador doctrinal proper de José Antonio Primo de Rivera – fundador de la Falange afusellat el novembre de 1936, durant la Guerra Civil, a Alacant després de ser jutjat per un tribunal popular i del qual Arrese era parent per part de la seva esposa – i creador d'un corpus de pensament original, dedicat amb un enorme sacrifici al servei del Règim i de Franco. Una imatge d'un falangista de l'antiga guàrdia (militant des de la primera hora d'aquesta organització feixista), gran coneixedor de la persona i el pensament del fundador, i, sobretot, capaç d'interpretar el seu pensament, no només després de la Guerra Civil i bona part de la validesa del Règim, sinó fins i tot durant la primera etapa de la Falange, la dels anys republicans, que presumiblement li donaria una legitimitat i autoritat indiscutibles.
Però, si deixem de banda la narrativa construïda per ell mateix, la realitat d'Arrese és la d'un ministre secretari important i influent de la FET i la JONS; un gestor del partit únic capaç de reorganitzar-lo i enfortir-lo vinculant el seu comandament més directament amb el del Cap Nacional Franco, posant fi a la mediació que Serrano Suñer exercia entre el partit i el cap d'estat i posant-se al seu lloc; i un líder capaç de consolidar la Falange com una organització extremadament lleial al Caudillo.
A més, va ser ell qui va fer nous passos de gran impacte i visibilitat en la desfeixització de la doctrina falangista, una continuació d'altres ja preses prèviament després de la Unificació de 1937, però en el seu cas dedicant-se a difondre una versió personal i pròpia de la ideologia i el programa del partit que sorgia d'abans de la Guerra Civil i que també va presentar com a (presumiblement) legitimada per José Antonio Primo de Rivera. Ho va fer des de la seva arribada al Ministeri de la Secretaria General, però sobretot després del canvi de senyal de la Segona Guerra Mundial el 1943.
No va ser l'únic que va treballar en la direcció de la desfeixitització, però sí que va tenir més visibilitat, donada la posició que ocupava i els recursos oficials de propaganda que disposava, com la publicació dels seus propis llibres per editors del partit o del Règim, la difusió massiva de discursos i articles, i fins i tot la traducció a l'anglès d'una de les seves obres.
Les fites d'aquesta nova mutació desfeixista van ser, juntament amb el catolicisme i l'anticomunisme, (suposadament) l'antitotalitarisme i el distanciament d'un "feixisme" ara presentat com a "estranger" i (presumiblement) no associable amb el falangisme, tot això arrelat en el pensament josantonià. Però va ser una desfeixalització doctrinal absolutament compatible amb el manteniment d'un projecte polític que continuava aspirant a l'hegemonia del partit/Moviment dins el Règim. Per tot això ho va fer mentre persistia en el seu esforç habitual perquè la doctrina i els falangistes impregnessin la institucionalització i la vida política a tots els nivells.
És a dir, que la feina que va emprendre des d'un cert moment a favor de la "desfeixització" de tot – per a ell – «extern» i «no original» del falangisme anava de la mà amb el seu esforç per colonitzar el Règim amb la doctrina falangista – que, és clar, no havia iniciat, però que havia arribat amb el Decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 – però que Arrese intentava expandir. Que no era res més que una aspiració totalitària.
Fora de l'abast del partit, la gestió i els esforços d'institucionalització,
Les decisions doctrinals i legislatives d'Arrese van provocar una preocupació creixent entre els altres sectors de la coalició autoritària de Franco, que es negaven a culminar en el moment de la fi de la guerra mundial i la derrota del feixisme. Una derrota que tot apuntava tindria conseqüències negatives per al Règim, posant en perill la seva supervivència. Aquesta inquietud es va traduir en la recerca, per part de sectors d'aquests altres components de la coalició, d'alternatives polítiques que qüestionaven l'existència del partit únic i fins i tot del mateix Règim, mitjançant una restauració monàrquica – amb més d'una tendència i candidats d'aquest senyal. Arrese va reaccionar a totes, convençut que havia de fer-ho com a màxim líder d'un partit encarregat de l'elaboració de la doctrina política del Règim, exigint una mà ferma contra les "desercions", tolerant o protegint accions esquadristes – feixistes violents – del partit als carrers, mentre oferia un programa d'adaptació del Règim a la nova situació internacional.
Un programa que incloïa les noves mesures desfeixistes esmentades o fins i tot la promoció (d'una manera molt estranya) de candidats monàrquics alternatius al juanisme i al carlisme intransigent. Tot això mentre feia un esforç per assegurar l'espai polític falangista dins del Règim. Al final, ell seria el destituït, però ni la monarquia juanista ni la carlista arribarien. Tampoc el FET i el JONS serien suprimits, sinó que romandrien semi-ocults durant uns quants anys. I aquí rau un cert mèrit del caràcter juntament amb el desig esmentat de Franco de no prescindir de la seva base principal de poder civil organitzat. L'ascens d'Arrese sobre la FET també es mantindria durant anys, fet que facilitaria el seu retorn al Ministeri de la Secretaria General del Moviment el 1956.
Joan Mª Thomàs, Historiador, Catedràtic universitari
