També érem molt distints de com havíem estat,
Es Port i noltros, abans: Tant que noltros encara no existíem més que com a projectes
al si dels nostres avantpassats.
Els pares no tenien cotxe (ni mon pare,
encara, la Vespa, el primer vehicle que va tenir quan jo tenia 11 anys). Sortíem en el camió de Palma a Felanitx, de l'empresa Riera,
de la que el meu padrí matern hi tenia una participació, del "Bar
Avenida" de Palma, ni pensar-hi en noms de rètols al públic, escrits en
Català. Aquests camions anaven a Felanitx passant per Llucmajor i Campos. I
després la mateixa empresa estenia la línia des de Felanitx a Es Port.
Per la qual cosa, anàvem de Palma a Es Port, fent transbord a Felanitx.
L'altra empresa que també anava de Palma a Felanitx era l'empresa Barceló i hi
anava per Algaida, Montuïri i Porreres (posteriorment va ser “Autocars
Caldentey”, el mateix llinatge que el meu padrí matern, tot i que sembla que
són dues famílies Caldentey distintes).
Esperant, amb les maletes, pujar al camió de Felanitx
En aquell temps hi anàvem devers dia 20 de
juny i no tornàvem fins a mitjans o finals de setembre (les classes començaven
el 4 d'octubre, dia de Sant Francesc). Bones vacances d'estiu: Quasi quatre
mesos. Durant aquest temps no sortíem d'Es Port per res. No anàvem ni a Palma,
ni a Felanitx ni a en lloc. Sols, a peu, algunes vegades, anàvem a Cala Marçal.
Mon pare si que havia de viatjar qualque vegada a Palma o a Santa Ponsa
(campaments d'estiu,...), per motius de feina. Però ma mare, els germans i jo
no ho havíem de fer (fins que fórem més grans, que també anàvem de campaments
15 dies a l'estiu, que ja no eren a Santa Ponça, sinó a la Victòria d’Alcúdia).
La terminal de Felanitx dels camions de
l’empresa Riera estava al carrer que uneix la Plaça Pax amb el Carrer Major.
Abans havia estat a l’inici del Carrer Nou, molt a prop de l’Església.
Menys de mitja hora després d’haver arribat a
Felanitx ja partíem cap a Es Port.
Tot i ser un tram curt, 12 quilometres sense
asfaltar, se’ns feia llarg per
l’ansietat i ganes d’arribar. A mitjan carretera, a ma dreta, hi havia una
caseta amb l’escrit: “El Descanso”, segons ens contaven els pares, abans es
feia el trajecte en carros estirats per cavalls o muls que tardaven més de tres
hores en fer-lo i, quan arribaven a El Descanso, s’aturaven per a que els
animals i persones descansassin una estona i prenguessin un poc d’aigua.
Quan arribàvem al desviament cap a Cala
Murada a ma esquerra ja ens posàvem a l’aguait per que aquest desviament indicava
que ja ens acostàvem a Es Port. Uns metres després trobàvem el desviament cap a
S’Horta i Cala Dor a la dreta i quasi immediatament les cases de Can Alou, lloc
on solíem veure la mar per primera vegada. “He vist la mar, he vist la mar!” cridàvem tots quatre
botant al passadís del camió. “Aquests nins que s’asseguin, callin i no botin!”
cridava en Joan, el xofer de la línia a Es Port (de Palma a Felanitx n’hi havia
varis: En Perico, els germans Jaume i Antoni Roca, en Guillem -el més jove de tots-,..., però a Es Port, quasi
sempre era “en Joan des Camions”, cunyat d’en “Joan des Tamarells”, qui manava
el camió. “Els Tamarells” abans s’havia denominat “Café Restaurant Miramar” (devia ser abans de la guerra per que aquí, sí que el retol estava en català).
El camió arribava a Es Port, deixant a la dreta “L’Albergue”, com li dèiem tots
en aquell temps a la que en realitat era l’escola d’Es Port construïda en temps
de la II República segons projecte de l’arquitecte Guillem Forteza i inaugurada
com a colònia d’estiu poc abans de la guerra incívica espanyola i, ara,
empleada exclusivament com alberg de nines als estius (durant el curs acadèmic
no hi feien escola).
Café "Els Tamarells", abans Miramar, primer edifici que trobam a la dreta quan arribam a la Part de l'Esglèsia, que fa cantonada amb el primer carrer, també a la dreta, el carrer de la Mar.
Arribàvem a la creu de terme i entràvem a la
Part de la Duana, entre cases, fins arribar a “S’Estanc” just en front al moll
d’Es Port i just quan s’acabaven les cases del costat esquerra i deixaven
lliure la riba de la mar. Aquí el camió feia la primera aturada on baixaven els
que hi vivien, a la Part de la Duana. Després el camió donava mitja volta,
180º, i tornava per a on havia arribat, però en arribar a la creu de terme
girava en angle recta, 90º, a la dreta i seguia la carretera que duia de la
Part de la Duana a la Part de l’Església. Just passat el cafè “Els Tamarells”
girava a la dreta pel primer carrer, el carrer de la Mar. Arribava fins a la
primera cantonada, a Can Cordellina, que a més d’un estanc petit, era la
terminal del camió de Felanitx. Alguns anys després, el xofer, en Joan, quan
arribàvem, ens deia, “Au baixau que ja heu acabat es duro” (el viatge Felanitx
a Es Port o viceversa valia un duro = cinc pessetes. En aquell temps que vos cont bastant
menys. No ho record, entre d’altres coses, per que no l’havia de pagar, el billet).
Just passada la darrera casa de la dreta, can Sureda (o, ara també, Can Massutí), es veu un home i immediatament després, a l'esquerra, molt difuminat per la llum, un toldo damunt dues cadires: Correspon al davant de can Cordellina, la terminal del camió de Felanitx. Aquesta foto del Mut Masseta (Francesc Bonnin) també és molt més antiga encara que el temps que cont.
Ja havíem arribat i, per sort, molt a prop de
ca nostra.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
