Miquel Costa i Llobera. AELC. El Pi de Formentor

Miquel Costa i Llobera 

Miquel Costa i Llobera va néixer a Pollença el 10 de març de 1854. Era fill d'una família de terratinents mallorquins, que passaven els estius a una finca de Formentor, els paisatges de la qual esdevindrien la font d'inspiració d'alguns poemes com El pi de Formentor. Orfe de mare als onze anys, va rebre la influència de l'oncle matern, en Miquel Llobera, que li va donar a conèixer els clàssics llatins com la poesia d’Horaci. 

Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Palma (1866-1871), on va tenir com a mestre en Pons i Gallarza i com a amics íntims en Joan Rosselló de Son Forteza i en Joan Lluís Estelrich.

A contracor, les pressions paternes, el varen dur a estudiar Dret, primer a Palma i després a l'any 1872, a la Universitat de Barcelona on va relacionar-se amb els Cercles del Catalanisme literari i de la Renaixença liderats, entre altres, per Marià Aguiló, Picó i Campanar, Rubió i Lluch i Jacint Verdaguer. D'aquest període en varen sorgir les primeres composicions en llengua catalana. Els estudis els va continuar a Madrid (1875-77). Foren uns anys d'una vida social intensa marcats per diversos estats anímics.

Durant aquells anys va conèixer de prop la filosofia del Kraussisme que va trasbalsar els fonaments de la seva fe religiosa. El 1878 va viatjar a París i va descobrir diversos autors francesos i italians com Lamartine, Victor Hugo, Carducci… Precisament les Odi barbare de Carducci el varen impactar per l’estil, però en va refusar el contingut pagà.

Va ser llavors que a Pollença va descobrir la seva autèntica vocació sacerdotal. Aquesta nova vocació el va dur a rebutjar les seves primeres composicions i traduccions com una traducció que havia fet d'Ovidi.

Finalment, el 1885 va viatjar a Roma i va iniciar els estudis de Teologia. Aquell mateix any va sortir a la llum el seu primer recull: Poesies. Un recull caracteritzat per la influència del Romanticisme, però un Romanticisme amb un to serè, contingut, amb seny. Unes composicions marcades pel sentiment religiós i pel sentiment cap al paisatge de la seva Illa. El 1888 va ser ordenat sacerdot i el 1889 es va doctorar en Teologia a Roma. El 1897 va aparèixer un nou volum de les seves poesies titulat De l'agre de la Terra. Un volum caracteritzat per la recreació dels costums i les tradicions mallorquines.

Es va decantar per l'ús de la mètrica popular com el romanç i la glosa.

El 1899 va abandonar esporàdicament el conreu poètic en llengua catalana i va publicar un recull de poesia en llengua castellana sota el nom de Líricas, inspirat en l'antiga ciutat de Roma.

El 1902 va ser guardonat amb l'Englantina dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema narratiu de La deixa del geni i aquell mateix any va ser nomenat Mestre en Gai Saber i va ser designat membre corresponent de la RAE. L'any abans havia estat proposat fill il·lustre de Pollença.

El 1903 va tornar a editar un nou volum de poesies sota el títol de Tradicions i fantasies.

Aquest recull va seguir una mica la filosofia de l'anterior, publicat en català, i va aplegar composicions escrites de forma lírico-narrativa inspirades en llegendes mallorquines.

El 1904 va presidir els Jocs Floras de Mallorca i va guanyar prestigi com a orador arran de la conferència titulada "La forma poètica" a l'Ateneu Barcelonès.

A partir de llavors va evolucionar definitivament cap a models totalment clàssics. D'aquesta evolució en va néixer un nou recull: Horacianes. Aquest recull va obtenir un èxit clamorós a Catalunya i el va consagrar com a poeta.

A partir d'aquest moment va iniciar-se un període en el qual es va bolcar totalment a la seva vida sacerdotal. La primavera de 1907 va iniciar un viatge de peregrinació per l'orient que va culminar a Terra Santa i que el va fer acompanyat d'un grup de mallorquins entre els quals hi havia l'autora Maria Antònia Salvà. Fruit d’aquesta experiència va néixer el recull Visions de Palestina (1908).

El 1909 va ser nomenat canonge de la Seu de Mallorca. Aquell any, els fets de la Setmana Tràgica, el varen deixar ben desencisat i potser per això va minvar del tot la seva producció poètica i literària. A partir de llavors va publicar alguns volums de contingut religiós: dos volums d'exercicis Via Crucis (1907-1908) i els Sermons Panegírics (1916). Entre el 1907 i el 1911 va traduir del francès al castellà diverses obres de Reynés Monlau i entre 1912 i 1922 va traduir els Himnes de Prudenci.

També va traduir algunes composicions de Virgili, Dant Alighieri, Petrarca, Miquel Àngel, Victor Hugo i Lamartine.

El 16 d'octubre de 1922, mentre predicava, Costa i Llobera va caure de la trona i es va morir.

L'any següent es va publicar les seves Obres Completes (1923-24) a la Il·lustració Catalana i molts anys després es van fer públics alguns dels epistolaris de l'autor.

Costa i Llobera va superar la Renaixença i la poesia dels Jocs Florals. Es va moure sempre entre dos corrents: el Romanticisme i el Classicisme i va esdevenir un referent per futures generacions, entre ells alguns dels autors de l'anomenada Escola Mallorquina. 

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

El Pi de Formentor:

Mon cor estima un arbre! més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

Joan Alcover.Enciclopèdia.cat. La Balanguera

Joan Alcover i Maspons. Enciclopèdia.cat

(Palma, Mallorca, 3 de maig de 1854 — Palma, Mallorca, 25 de febrer de 1926)

Poeta, assagista i polític.

De família urbana benestant, estudià a l’Institut Balear, on fou deixeble de Pons i Gallarza i condeixeble, entre d’altres, de Costa i Llobera, Joan Ll. Estelrich i Antoni Maura. 

El 1869 inicià la carrera de dret a Barcelona, on refermà la seva afecció literària, entrà en contacte amb el moviment de la Renaixença i escriví bona part dels seus primers poemes i narracions, alternativament en castellà i en un català dialectal i insegur. Les seves primeres publicacions poètiques les donà a conèixer des de les pàgines de Revista Balear (1872-74).

Després d’obtenir, a vint-i-quatre anys, el títol d’advocat, s’instal·là definitivament a Mallorca, es casà amb la barcelonina Rosa Pujol i començà a exercir. Durant aquests anys adoptà unes actituds provincianes que coincidiren amb l’ascensió professional —regidor de l’Ajuntament de Palma, 1879; diputat provincial per Manacor, 1883; relator d’audiència, 1886-1926, i diputat a corts pel partit liberal, 1893— i amb la militància activa dins del maurisme mallorquí. Aquest procés personal repercutí en ell ideològicament i literàriament: esdevingué la tipificació de l’intel·lectual de província que concep l’art com a refugi, i, així, acabà organitzant a casa seva una tertúlia que reunia els literats insulars i acollia els artistes i escriptors que visitaven l’illa. D’altra banda, abdicà el vague catalanisme literari i, en conseqüència, la seva poesia fou, fins al tombant del segle, pràcticament tota en castellà. El 1887, any de la mort de la seva primera dona (de la qual tingué els fills Pere, Teresa i Gaietà), publicà a Mallorca el volum Poesías, que reedità el 1892 en una segona edició augmentada. El 1891 es casà en segones núpcies amb Maria de Haro i Rosselló, que morí el 1931. El 1892 publicà Nuevas Poesías, que inclouen la traducció al català del poema Fantasia de Carducci. Seguiren Poemas y armonías (1894) i Meteoros. Poemas, apólogos y cuentos (1901), l’any de la mort de la seva filla Teresa. Predomina en aquesta producció la poesia superficial, a imitació de Campoamor, i, molt diluïda, la influència de Leopardi, Lamartine, Carducci, Hugo, etc.

Alguns dels poemes més reeixits insinuen les possibilitats creadores que es palesaren en ésser superada una crisi personal. Aquesta, que es produí als primers anys del segle XX, es degué bàsicament a la consciència de fracàs com a poeta en castellà —malgrat els elogis dels seus amics Menéndez y Pelayo, Valera, Blanco García, Estelrich, etc.— i a l’èxit inesperat d’uns poemes catalans fets per encàrrec: La serra, homenatge a Costa i Llobera, i La relíquia, petició de Rusiñol per a un àlbum. En aquests poemes, Alcover trencà amb el mimetisme juvenil i glossà, en el primer, una cançó popular, que esdevingué una exaltació de la ruralia, i en el segon, evocà nostàlgicament el mal du siècle, aguditzat pel record de la dona i de la filla, mortes totes dues.

Esperonat per Costa, Alomar, Oliver i d’altres amics, pels èxits aconseguits aviat a Barcelona i, probablement, per les campanyes idiomàtiques de mossèn Alcover, revisà en part la seva ideologia i s’incorporà a la literatura autòctona amb l’acceptació dels pressupòsits del catalanisme polític postulats per la Lliga Regionalista. Participà en els Jocs Florals de Barcelona (1905, any de la mort del seu fill Pere; 1907, i 1909, en què fou proclamat mestre en gai saber); en les conferències que els intel·lectuals mallorquins feren a l’Ateneu Barcelonès (1904), i en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906) amb la ponència “La llengua catalana és entre nosaltres l’única expressió possible de l’escriptor-artista”. En pocs anys esdevingué una de les primeres figures de la poesia catalana, que l’aparició de Cap al tard (1909), el seu primer llibre en català, confirmà. En aquest llibre recollí diversos tipus de poesies: les cèlebres elegies, veritables peces majors; les cançons de la serra o visions del país; les endreces o poemes dirigits a altres literats, i algunes de juvenils. Estèticament, són una versió eclèctica i personal del Modernisme i amb aquestes obres aconseguí de retornar la poesia catalana a un nivell d’alta perfecció.

Nou anys després publicà Poemes bíblics (1918), que, en conjunt i malgrat encerts indubtables, són d’un to menor. El recurs a la Bíblia, a més d’indicar una de les seves lectures preferides, insinuava l’inici d’una esterilitat poètica provocada pel pes dels anys i, sobretot, per les dissorts familiars. Així, el 1919, en què assolí el premi Fastenrath, Alcover perdé, el mateix dia, a Barcelona i a Mallorca, respectivament, els seus fills Gaietà i Maria. A partir de llavors, les noves incorporacions foren escasses i sovint es reduïren a reelaboracions o traduccions de peces anteriors. Cal destacar els haikais i espurnes —poemes breus— i, en un altre sentit, el mestratge que exercí sobre nombrosos poetes del Principat i els membres de l’anomenada Escola Mallorquina.

Complement de la seva activitat poètica són les conferències recollides a Art i literatura (1904) i a Reacció literària (1910), els discursos dels Jocs Florals, i els articles i retrats literaris. Del primer volum, és especialment significativa la conferència “Humanització de l’art”, una autèntica declaració estètica sobre els vincles entre la creació i l’experiència, en detriment dels postulats de l’art per l’art. En conjunt, en aquests escrits, de prosa àgil i elegant, deixà judicis crítics de gran agudesa —com el que dedicà al Modernisme—, observacions sobre les seves lectures i comentaris als escrits teòrics de Carlyle, Taine, Schopenhauer i Tolstoj. Té particular interès la seva concepció de l’art, no exempta de contradiccions, juntament la finalitat que li atribuïa.

La seva obra, publicada nombroses vegades, fou reunida en les Obres completes (1951), que és l’edició més comprensiva, bé que hi manquen els escrits —potser perduts— de tipus polític, aspecte en què Alcover ha estat negligit. Corresponent de la Real Academia Española (1904), de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1916), intervingué en l’edició de les obres de Costa i d’Oliver. 

Algunes de les seves poesies han estat traduïdes a diverses llengües i musicades (La Balanguera, per Amadeu Vives, que el 1996 fou declarada himne oficial de Mallorca).

Enciclopèdia.cat

La Balanguera:

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com devallen a les fosses
els que ara viuen d'il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Bellugant l'aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la,
destria l'auba qui vendrà.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila,
de la vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Joan Alcover

La Renaixença a Catalunya i Mallorca

La Renaixença és un moviment cultural i literari del català del segle XIX (1833-1892). El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència).

Els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Herder al romanticisme alemany. 

La Renaixença es consolida al voltant d'una burgesia culta que troba al romanticisme un interès pel seu passat. Es reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'Edat Mitjana. En el transcurs del moviment que coneixem com a Renaixença, poc s'utilitza aquest terme davant de Renaixement, per referir-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. La primera vegada que hi ha constància de l'ús del terme és quan Pere de Rosselló fa un discurs com a secretari dels Jocs Florals del 1869. El 1871, es va fundar la revista quinzenal La Renaixença, però als seus articles se segueix utilitzant la paraula Renaixement per referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.

La Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli (abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins de la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. Així, la Renaixença s'identifica clarament amb l'adreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la llengua.

Context Històric:

L'absolutisme tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d'Isabel II. Els conflictes se succeeixen durant tot el segle XIX. Les tres guerres carlines, els fets del 1835 amb la primera crema massiva de convents i la insurrecció de la Ciutat Comtal cap a Espartero el 1843, la Jamància, són els episodis més tràgics. Va ser el preludi del nacionalisme que es va fer visible a la fi del segle xix.[3]Es va desenvolupar en un període marcat per grans transformacions.

L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua utilitzada barreja cultismes i neologismes amb paraules de la cultura popular. La Renaixença s'identifica amb l'adreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la llengua. El programa de la Renaixença pretén sobretot la identificació plena entre llengua i pàtria. Perquè la burgesia s'acabi conscienciant, el moviment reivindica aquests punts:

- El descobriment i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral.

- La creació de la literatura catalana (en qualsevol gènere) conduïda per una llengua normativitzada.

- La creació d'institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents (Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona...).

Dos poetes són els que marquen l’inici i el programa del renaixement: BONAVENTURA CARLES ARIBAU i JOAQUIM RUBIÓ I ORS. La publicació de l'Oda a la pàtria d'ARIBAU, el 1833, estableix i popularitza l'enllaç simbòlic entre llengua i pàtria. Redactat per ARIBAU i destinat a Gaspar de Remisa —el seu patró—, l'obra evoca de manera nostàlgica la pàtria quan tots dos són a Madrid. L'ús del català reafirma l'enllaç en aquell exili. De febrer de 1839 a novembre de 1840, RUBIÓ I ORS va publicar dinou poemes al Diari de Barcelona, que es van reunir en una recopilació de poemes (Lo Gayté del Llobregat) el 1841. El pròleg és considerat una fita de la Renaixença i fins i tot el manifest entre la resta de compatricis i el desig de contagiar aquest sentiment. RUBIÓ I ORS en aquest pròleg també reivindica la necessitat de restablir els Jocs Florals i el Consistori del Gay Saber per reconquerir la importància literària que havia ostentat la llengua catalana.

Els autors principals són:

Poesia:

BONAVENTURA CARLOS ARIBAU
MANUEL MILÀ I FONTANALS
JOAQUIM RUBIÓ ORS
JACINT VERDAGUER I SANTALÓ, pare de la poesia i la llengua catalana moderna.

Teatre:

VICTOR BALAGUER
FREDERIC SOLER
ÀNGEL GUIMERÀ I JORGE, dramaturg que va donar una dimensió universal al teatre català.

Narrativa: 

ANTONI DE BOFARULL 
NARCÍS OLLER I MORAGAS, novel·lista de la Catalunya sorgida de la revolució industrial.  

La Renaixença a Mallorca 

La Renaixença a Mallorca, com a la resta de països de llengua i cultura catalana, és el moviment sociocultural que a la segona meitat del segle XIX es proposa la recuperació literària de la llengua catalana i que, en conseqüència, portarà a plantejar la plena dignificació de la llengua i cultura pròpia com a passos imprescindibles de la recuperació nacional de les Illes Balears, Comunitat Valenciana i Catalunya. 

Mallorca davant la Renaixença:

Articles principals: JOAQUIM MARIA BOVER DE ROSSELLÓ, JOAN JOSEP AMENGUAL I REUS, i TOMÀS AGUILÓ I CORTÈS

A mitjan segle xix la societat mallorquina estava en ple procés de canvi econòmic i cultural, si bé aquest canvi estava hegemonitzat per un bloc social divers on els terratinents, l'aristocràcia i els grans comerciants eren els sectors més influents i marcaven la seva empremta conservadora. La Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País havia estat una bona mostra del reformisme cultural borbònic i, aleshores, un conjunt d'intel·lectuals i erudits havien desplegat la seva activitat (JAUME PUJOL, PERE ANDREU, MIQUEL MORAGUES, ANTONI FURIÓ i encara català), JOAQUIM MARIA BOVER, entre d'altres possibilitats. JOAN JOSEP AMENGUAL I REUS, per contra, des de posicions liberals havia fet ús del català a la polèmica política, escrit poesies, format un diccionari i publicat una Gramàtica de la llengua mallorquina (1835). Tot i que AMENGUAL encara era fora de ser un renaixentista, tampoc no participava del projecte castellanitzador i elitista que va representar la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País.

Però la cultura de Mallorca, i la vida oficial, a mitjans del segle XIX estava fortament castellanitzada. Les elites intel·lectuals no s'havien plantejat que l'idioma del poble pogués ser útil per a la creació literària. Tot i això, cal assenyalar l'existència d'autors com TOMÀS AGUILÓ I CORTÈS, autor de la Rondaia de rondaies (1815) i de les Fàbules en vers mallorquí (1846) a més d'un entremès en vers Més perd l'avariciós que l'abundant (1851).

TOMÀS AGUILO I FORTEZA (Palma, 1812-1884) és considerat com un dels iniciadors de la Renaixença literària mallorquina. El 1832 va publicar el seu primer poema, l'oda “A la conquesta de Mallorca”. Va entrar en contacte amb els corrents romàntics més conservadors que s'imposaven a tot Europa (CHATEAUBRIAND, MANZONI, WALTER SCOTT…). Col·laborador de JOSEP Mª QUADRADO, TOMÀS AGUILÓ va ser amic de RUBIÓ I ORS, que el va animar a escriure en català. AGUILÓ dedica a RUBIÓ un llarg estudi, publicat a L'estrella balear (1841). És important el llibre Poesies fantàstiques en mallorquí (1852), de clar ressò romàntic d'inspiració germànica en la seva grandiositat i misteri. Altres poemes, no tan ambiciosos però de to més popular, mostren un sentit interessant de l'humor i utilitzen un llenguatge viu i expressiu. Des del punt de vista lingüístic, com indica LLOMPART, AGUILÓ representa una opció popular i alhora elegant, lluny de l'adherència medievalitzant, cosa que demostra que a Mallorca la llengua s'havia conservat més pura, més expressiva que al continent, i, per tant, els escriptors mallorquins es trobaven amb un instrument més eficaç que els catalans. 

JERONI ROSSELLÓ, nascut a Palma el 1827, també va ser deixeble de RUBIÓ I ORS. La seva formació catalanista no va començar fins al 1843, quan va iniciar els estudis d'advocat a la Universitat de Barcelona. Va compaginar la tasca de misser amb l'erudició i la poesia. Molt amic de VÍCTOR BALAGUER, va ser durant anys la figura més representativa del partit sagastí a Mallorca. És el prototip de renaixentista romàntic. A diferència de TOMÀS AGUILÓ, ROSSELLÓ va optar pel llenguatge cultista i arcaic, exageradament medievalitzant i distant del llenguatge popular. Va col·laborar a les revistes de Mallorca i al Calendari Català i Lo Gay Saber de Barcelona, sobretot amb versions de poetes estrangers. El 1859, ROSSELLÓ va iniciar la publicació de les obres de RAMON LLULL. 

MARIANO AGUILÓ I FUSTER, cosí de TOMÀS AGUILÓ I FORTEZA, la seva trajectòria biogràfica ve caracteritzada per una gran passió per la llengua catalana. També va estudiar dret a Barcelona i va ser amic de Pau Piferrer I RUBIÓ I ORS. Va recollir cançons tradicionals i paraules dels Països Catalans per dur a terme el diccionari de la llengua. De la seva tasca va resultar el Romancero popular de la terra catalana, el Cançoner de les obretes en la nostra llengua materna més divulgades. El 1860 va editar Catàleg d'obres en llengua catalana impreses des del 1474 fins al 1760. El 1925 es van publicar les seves Poesies Completes. Una mica seguint TOMÀS AGUILÓ la seva poesia té un to popular, manifest en els temes, el lèxic i l'estil. Un altre tret que defineix la poesia i la manera de pensar de MARIANO AGUILÓ és el patriotisme. Era conscient de la necessitat de restaurar la llengua del poble als nivells més elevats de la cultura. La poesia de MARIÀ AGUILÓ es dirigeix al poble i alguna de les seves poesies -com S'estrella de s'auba- s'han convertit en poesies populars. 

JOSEP LLUÍS PONS GALLARZA, nascut a Sant Andreu del Palomar (Barcelona) el 1823, va ser professor de l'Institut Balear de Palma, ciutat on va morir el 1894. Va tenir una important influència sobre la generació jove. Segons JOSEP MARIA LLOMPART, des del punt de vista literari és la figura més sòlida i perdurable del romanticisme insular. La seva poesia conté els elements definitoris de la poesia mallorquina posterior: elegància, classicisme, serenitat, contenció del sentiment, interpretació simbòlica del paisatge, gust per la forma perfecta i llenguatge depurat. Cal esmentar poemes com Els tarongers de Sóller o L'olivera mallorquina, poemes que no han envellit malgrat el temps.  

El romanticisme mallorquí va ser, generalment, de caràcter conservador i historicista. D'acord amb el lema dels Jocs Florals Pàtria, Fe, Amor, aquests eren els temes que més tractaven els poetes romàntics mallorquins. El que més va freqüentar va ser el tema patriòtic. Però potser amb excepció de PONS I GALLARZA la solemnitat erudita dels romàntics mallorquins menors sona a buida. Més viu és el romanç sobre tradicions o faules populars. De vegades, el patriotisme romàntic pren la forma de la contemplació admirativa del paisatge. La poesia religiosa és inferior en qualitat i no supera la categoria de poesia devota. L'amor va ser el tema més escassament tractat i amb més cautela. Dins aquestes temàtiques van fer poesia un conjunt de poetes que van escriure entre 1859 (any de la restauració dels Jocs Florals) i 1875 (any de la publicació del Pi de Formentor. A més de PEDRO D'ALCÁNTARA PEÑA, que és un escriptor que defuig el floralisme romàntic, es poden esmentar a MIQUEL TARONGÍ i RAMON PICÓ I CAMPAMAR.  

Viquipedia

L'escola mallorquina

La Renaixença a Mallorca no va participar de les mateixes circumstàncies històriques i socials que al Principat. A Mallorca, com a València, va faltar una burgesia sorgida de la revolució industrial que impulsés el moviment de recuperació polític, cultural.

La primera referència al terme d'”Escola Mallorquina” o “Balear” va aparèixer el 1873 a la “Revista Balear” (1872-74), dirigida per JOSEP LLUÍS PONS I GALLARZA home clau de la Renaixença mallorquina que va desenvolupar tot un programa d'actuació cultural.

Per als primers teoritzadors de l'Escola, PONS I GALLARZA i, després, el seu deixeble MIQUEL DELS SANTS OLIVER, aquella arrencava el 1840, any en què J.M. OUADRADO havia revalorat històricament el passat local. La denominació d'”Escola Mallorquina ha abraçat la producció literària, i ocasionalment cultural, a Mallorca fins a l'any 1951: Aquests més de cent anys d'història literària els podríem dividir en els períodes següents

Els precedents: 1840-1873. Aquests van ser anys en què el terme va tenir un essencialment cultural, amb una concepció historicista regionalista del fet diferenciador i la utilització gairebé exclusiva de la llengua castellana.

Les formulacions teòriques, 1873-1903. Després de les formulacions teòriques de PONS I GALLARZA i fins a l'any 1936, el concepte de “Escola Mallorquina” va ser utilitzat en dos sentits diferents, com una aportació cultural global de Mallorca dins la cultura catalana i com una tendència poètica mallorquina. Durant aquest període, la majoria d'autors van escriure alternant l'ús del castellà i el català. MARIANO AGUILÓ va ser l'únic que ho va fer exclusivament en català. Els conceptes de llengua i nacionalitat no estaven prou aclarits. El 1903 va aparèixer un llibre de M. DELS SANTS OLIVER. La literatura a Mallorca (1840-1903), bàsic per entendre la Renaixença mallorquina. Aquesta primera generació de l'Escola va ser formada per poetes com MIQUEL COSTA I LLOBERA, JOAN ALCOVER, MARIA ANTÒNIA SALVÀ, MIQUEL FERRÂ i LLORENÇ RIBER. Tots eren conservadors i defensors d'una personalitat mallorquina que, si bé ja era nacionalista, es va mantenir desvinculada dels moviments progressistes del Principat. Va ser una ideologia basada en la tradició rural, la religiositat i un possibilisme nacionalista. GABRIEL ALOMAR va ser l’únic escriptor illenc amb idees liberals que va connectar obertament amb el catalanisme.

La consolidació, 1903-1921. Etapa on es va aconseguir la plena acceptació del terme "Escola Mallorquina" com a distintiu d'una manifestació poètica realitzada per poetes mallorquins en català. Tots els autors esmentats en el període anterior hi van participar més o menys intensament juntament amb la denominada segona generació: MIQUEL FORTEZA (1888-1969), GUILLEM COLOM (1890-1979) i JOAN PONS i MARQUÈS (1894-1971).

Tres diferencies entre Mallorca i Catalunya: 1921-1936. En aquest període van aparèixer dues revistes, “Almanac de les Lletres” (1921-1936) i “La nostra Terra” (1928-1936). En totes dues va col·laborar la majoria d'autors fins ara ment; Tot i això, les dues publicacions van posar de manifest una tendència a defensar una personalitat mallorquina diferent de la catalana.

La nova generació 1936-1950. Al voltant de la guerra civil espanyola es va començar a configurar una nova generació, la tercera. Al costat de poetes com MIQUEL DOLÇ (1912) i MARIAN VILLANGÓMEZ (1913), que es van mostrar fidels als cànons de l'Escolaa va fer la seva irrupció BARTOMEU ROSSELLÓ-PÓRCEL, que va realitzar els primers assaigs de renovació de la poesia illenca, els quals es veren truncats per la seva mort prematura.

A partir del 1950, amb l'aparició de l'antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) del valencià MANUEL SANCHIS GUARNER, l'ortodòxia estètica de l'Escola es va fragmentar. S'iniciava una nova etapa de la poesia mallorquina.

L'estètica literària de l'Escola Mallorquina es basava en la contenció i l'equilibri d'arrel clàssica, en un rigor exigent per la forma i en una temàtica normalment limitada al cant del paisatge i la natura. Els models d'escriptors forans que van seguir més de prop van ser CARDUCCI I LEOPARDI, que també hi van influir alguns modernistes. Ara bé, en el cas dels mallorquins, els aspectes dissolvents de l'estètica dels italians havia passat pel sedàs del pensament cristià de la majoria dels illencs. L'humanisme clàssic i el marc paisatgístic mediterrani que sura a la majoria d'obres dels autors mallorquins els van connectar amb l'estètica noucentista.

Autors:

Les dues figures claus d’aquesta època són MIQUEL COSTA I LLOBERA i JOAN ALCOVER, ambdós naixeren a Mallorca (Pollença i Palma respectivament) l’any 1854. Farem un escrit específic per a cada un d’ells. 

Altres autors:

MIGUEL DELS SANTS OLIVER (Campanet, 1864 - Barcelona, 1920). Periodista, assagista, poeta i narrador. El 1916 va publicar el seu volum Poesies, on, segons Folguera, “juga amb els versos i li agrada evocar la vella Mallorca dels palaus senyorials". 

MARIA ANTÒNIA SALVÀ (la ciutat de Mallorca, 1869 - Llucmajor, 1958), poetessa i traductora. Concentrà la seva poesia en el paisatge, al qual dona un marcat to elegíac. Els poemes més importants són recollits a Poesies (1910), Espigues en flor (1926) i El retorn (1934).

GABRIEL ALOMAR (la ciutat de Mallorca, 1873 – El Caire, 1941). Poeta i prosista. Va ser un dels pocs intel·lectuals illencs amb idees liberals. La seva obra més destacable és La columna de foc (1911), amb què va seguir l'estètica parnasiana i la influència de CARDUCCI I D'ANNUNZIO.

LLORENÇ RIBER (Campanet, 1882-1958). Poeta, narrador i humanista. Es va revelar com un bon coneixedor dels clàssics. Segons Fuster, "l'economia horaciana de COSTA es converteix en incontinència virolada a mossèn RIBER". Les seves obres poètiques més destacables són Sol ixent (1912), Les corones (1917) i A Sol alt (1931 ). 

MIQUEL FERRÀ (la ciutat de Mallorca, 1885-1947). Poeta, crític, periodista i traductor. És autor d'una breu obra poètica recollida a mig camí (1926), caracteritzada per la idealització de les terres mallorquines i per l'intimisme.

Solc. Edicions 62. Barcelona

Yayo Herrero. "Metamorfosi". Llibre

Yayo Herrero. "Metamorfosi". Llibre

Hola amigues i amics, 

O bé jo som un damnificat per l'escassa comunicació de molts membres del grup i la majoria de vosaltres ja coneixieu el llibre i/o l'autora, o és per un altre motiu, però jo no coneixia ni el llibre ni l'autora. 

El fet és que fa un parell de dies va ser el meu aniversari i el meu fill Toni, juntament amb Mar i les seves filles me varen regalar aquest llibre. En Toni me va dir que llegint la contraportada, i "atesa la teva afició als grups humanistes, imagino que t'agradarà". 

Jo pensava que seria un més dels vint i pico de llibres de capçalera.

Normalment, quan me'n vaig a dormir, agafo un llibre dels que tinc a la capçalera, en funció del que m'interessa en aquell moment. Depenent de la son, llegeixo una o dues pàgines, de vegades més, i, quan els ulls se me tanquen, poso el punt al llibre, i després llibre i ulleres a la capçalera i me dormo. 

El mateix dia (nit) vaig començar a llegir aquest llibre, per curiositat i per la novetat, vaig llegir bastantes més de dues pàgines i vaig decidir interrompre el costum d'espipellar de tots els llibres, deixar-los descansar un temps i llegir aquest llibre fins el final. Molts de llibres, quan els acabes, te deixen ben igual que abans de començar-los, tot i que la majoria te proporcionen un canvi, o bé te donen uns coneixements que no tenies, o bé unes idees noves, i els més influents, fins i tot, et poden fer canviar de manera de pensar o, inclús, alguns comportaments (te modifiquen,  milloren, personalitat i conducta), és a dir, t'eduquen, te formen. Quan part de la informació que te donen la incorpores a tu mateixa, l'aprens, l'agafes per a tu. I aquest és el cas d'aquest llibre per a mi. És un cas d'educació de direcció inversa: Es diu que els pares, sempre, i l'escola un temps, són els educadors principals de cada persona. En aquest cas és un fill que educa al pare en lloc d'un pare que educa al fill. I no és la primera vegada que això passa. També fa 26 anys, amb motiu també d'un aniversari tots els fills me regalaren "Solc. Literatura catalana amb textos comentats", un dels 20 i pico dels llibres de capçalera de consulta permanent. Però la primera que m'havia regalat un llibre informatiu-formatiu havia estat Fred un any abans de casar-nos. Jo ja havia "caigut del cavall", però tampoc no feia una eternitat d'anys, la mala bestiola encara no havia baixat a l'infern, i els llibres d'història que teníem aquí s'havien d'agafar amb pinces. Me va regalar: "Historia de la España Franquista" de Max Gallo editat per Ruedo Ibérico, que me proporcionava una informació més objectiva i no tan partidista com la dels llibres editats a Espanya amb el "nihil obstat" corresponent.

Què ens diu la solapa del llibre sobre l'autora? 

Yayo Herrero (Madrid, 1965) és consultora, investigadora i professora en els àmbits de l'ecologia política, els ecofeminitzadors i l'educació per a la sostenibilitat. Actualment és docent a la Universitat de Cantàbria.

És doctora en Societat, Política i Cultura per la Universitat del País Basc, a més de llicenciada en Antropologia Social i Cultural, diplomada en Educació Social i en Enginyeria Tècnica Agrícola.

És activista i col·labora amb diversos mitjans de comunicació. En l'actualitat és sòcia de Garúa Societat Cooperativa i directora del consell editorial de CTXT. Va ser coordinadora estatal de la plataforma Ecologistes en Acció i directora de FUHEM.

És autora de Els cinc elements. Una cartilla d'alfabetització ecològica (2021), Absències i extraviaments (2021),Educar per a la sostenibilitat. Una mirada ecofeminista a l'educació (2022) i Presa de terra (2023). Ha escrit en llibres col·lectius com Canviar les ulleres per mirar el món (2011), La gran cruïlla (2016)i Petroli (2018). També és coautora dels llibres il·lustrats Canvi climàtic (2019) i Drets humans (2022).

Què ens diu la contra portada del llibre del propi llibre?

Davant les múltiples crisis del nostre present i les respostes derrotistes que imposen la ultradreta i altres forces devastadores de la vida a la Terra, hem de promoure una transformació radical de la nostra societat una autèntica revolució antropològica.

A través de processos comunitaris participatius d'aprenentatge, de diàleg i de polítiques que abastin tots els àmbits de la vida cal impulsar una metamorfosi social que garanteixi un futur just per a tothom a escala planetària.

Yayo Herrero, en el present assaig, analitza la deriva del capitalisme extractivista i, des d'una mirada ecosocial, desplega arguments i estratègies per abandonar la cultura de l'extraviament en què ens trobem i senti les bases per acostar-nos, cada vegada més, a un altre món possible.  

Alguns paragrafs del llibre: 

"... persones que tantes vegades  tinc davant i amb les quals comparteixo, sense contemplacions, dades i experiències que mostren que el món en el qual crèiem viure ja no existeix".

"La literatura, com sempre al llarg de la meva vida, em va ajudar. Revisitar Poeta   a Nova York, em va fer sentir menys ingènua. També Federico va plorar i va convertir en versos imprescindibles el descobriment de la deshumanització i el deteriorament d'una societat que ho omplia tot de fum, de merda... Una cultura despietada que converteix boscos, glaceres, muntanyes, animals, plantes i filles en diners i residus. I que fa servir aquests diners per convertir més boscos, més glaceres, més muntanyes, més animals, més plantes i més filles en molts més diners i moltíssims més residus. García Lorca, inspirat en la decepció que li va provocar la modernitat industrial de Nova York va convertir en poesia l'anhel, el jadeo ansiós, d'una altra manera de ser i estar al món en què la llibertat i la justícia, l'amor i la bellesa fossin el normal.

"El pessimisme és una espècie d'activisme sostingut sobre la convicció que sempre passarà el que més temem".

"L'optimisme és la tendència a pensar que sempre succeirà la previsió més favorable.

"Construir les esperances exigeix reconèixer les pors i saber on som". 

“… altres vegades es projecta el futur com una tornada a un passat que no va existir mai". "En aquest futur les dones seran com les d'abans, els treballs seran com els d'abans, els mercats, els cicles i les estacions funcionaran com déu mana. Aquesta retroutòpia condueix a fer acceptables els supremacismes autoritaris".

"L'esperança és un trajecte que il·lumina la possibilitat d'un destí desitjat". 

  "El futur llavors és un projecte per imaginar. Projectar implica idear, planejar, ordir, plorar, callar, concebre, dissenyar, sorprendre, limitar, avaluar, assajar, explorar... Aquest llibre vol contribuir a aquest projecte.

Un projecte que comença reconeixent dues qüestions prèvies. La primera és que el món que coneixem s 'està esmorzant i que aquest entorn en descomposició, aquest món estrany, és el que s'ha d'aprendre a rehabitar. La segona és que, en termes generals, no estem ben preparats per fer aquest camí": 

"Un projecte que construeixi presents que permetin projectar horitzons desitjables en què totes les vides es visquin amb desig i dignitat, on totes les vides importin i cremen en el context d'un planeta, l'únic en què la vida és possible i que, no obstant això, ja és un altre".

"Un projecte que miri al passat, l'única màquina del temps que tenim, per descobrir excessos, errors i potències abandonades que ens han portat cap al món que habitem en el present".

"Una proposta que beu de molts treballs i experiències compartides". 

Incendis.

"El món crema i els estranys incendis del segle XXI creen la seva pròpia meteorologia. Un clima nou, inhòspit i incontrolable.

Pirotornadogènesi. Així es denomina el procés que crea els tornados de foc que brollen en els nous incendis forestals.

Els tornados de foc són els fills monstruosos dels pirocumulonimbos, uns núvols que crea el propi foc".

Capitalisme. 

"Els incendis forestals o s'estenen o moren. Com el capitalisme que s'expandeix o sucumbeix.

Sota la lògica capitalista, créixer és un sinònim de cremar. El consentiment del capitalisme equival a atorgar una 'llicència per cremar-ho tot'.

Com al foc en l'incendi, al capitalisme només el queda seguir cap endavant sense tenir en compte el demà, ni tan sols l'avui. No serveix apel·lar al risc, ni a la cautela ni a la pietat. El capitalisme no sap d'alertes ni de precaució. 'No coneix el pànic ni la vacil·lació perquè simplement no està equipat per a això'. Té una tendència irrefrenable a devorar les bases socials, polítiques i naturals de la seva pròpia existència. És, diu Nancy Fraser, un capitalisme caníbal". 

“… de forma més violenta que qualsevol altre fonamentalisme religiós, declara una prolongada guerra contra els territoris, formes d'autoabastiment dels pobles: desencadenant una gran transformació, o mutació.

El capitalisme arracona l'humà. Manté un vincle estructural amb l' ecocidi i l' explotació humana. Manipula i trastoca els dispositius més bàsics de la consistència humana.

El capitalisme en termes de temps històrics és la detonació d'una bomba d'una quantitat incontable de megatons que ha convertit el nostre món en un lloc estrany".

Si ets tan amable, contesta aquesta enquesta:

Abans d'aquest escrit, coneixies Yayo Herrero? Si / no ?

Envia la teva resposta a arc4698@hotmail.com 

Els Governs PP-Vox segueixen destruint Mallorca

Els Governs PP-Vox segueixen destruint Mallorca 

Destruint Mallorca i els mallorquins, les Illes Balears i els balears. 

Serra de Tramuntana com ha estat sempre des de fa milions d'anys

Ja va entrar amb una declaració d’intencions: Suprimir la comissió anticorrupció (si tu no ets corrupte, ni tens cap cas de corrupció ni fas comptes tenir la més mínima corrupció en el present ni en el futur, quina nosa te fa una comissió anticorrupció, que explicarà les normatives i les transaccions amb llum i taquígrafs, per a evitar casos de corrupció?), legalitzar les construccions il·legals i alleugerar les tramitacions administratives per a facilitar les construccions il·legals i la rapidesa en poder construir-les.

Ja va entrar mentint: El Govern PP-Vox no diu la veritat del que fa i del que farà, sinó que diu allò que vol sentir la majoria de la ciutadania per a poder pescar en totes les futures eleccions. “Som conscients de que hi ha un excés turístic i un excés de població, per la qual cosa farem polítiques de sostenibilitat i cream una oficina pel pacte de sostenibilitat”. Analitzant les polítiques i els seus resultats resulta que han fet tot el contrari del que havien promès: polítiques de creixement salvatge i, lògicament, insostenible. I surt el vicepresident dient: “Noltros varem dir ‘sostenibilitat’, no ‘decreixement’, sostenibilitat vol dir ‘no creixer’, mantenir, però no ‘decreixer’. Pau de Vilchez vicedegà de la UIB, expert en canvi climàtic i membre d’”humanistes” demostra que la sostenibilitat aquí ja implica ‘decreixament’. Bé, idò, les polítiques PP-Vox no han aconseguit decreixement, ni tampoc manteniment, sinó que han ocasionat un creixement salvatge i insostenible. Basta mirar: quants d’habitants estables hi havia l’1 de gener de 2023, quants l’1 de gener de 2024 i quants l’1 de gener de 2025. I també quants de turistes vàrem rebre l’any 2023, quants l’any 2024 i quants l’any 2025 que encara no hem acabat.    

_______________________________________

17 d’octubre de 2025. El GOB:

Denúncia davant ICOMOS de la destrucció del Patrimoni Mundial de la Serra de Tramuntana agreujada per la desregulació urbanística i turística.

ICOMOS és la sigla en anglès per a "International Council on Monuments and Sites", que en català es tradueix com a Consell Internacional de Monuments i Llocs. És una organització no governamental global que treballa per conservar i protegir el patrimoni cultural a tot el món

El GOB i l’Associació de Defensa dels Paisatges d’Estellencs alerten d’un procés accelerat de pèrdua de valors culturals, socials i ambientals que posa en risc la continuïtat de la Serra com a paisatge viu.

El Govern Prohens ha obert la porta a l’especulació en sòl protegit i ha desarmat el sistema de protecció que va justificar la declaració de la UNESCO.

Les entitats alerten que, amb les reformes normatives aprovades en els darrers mesos, el Govern Prohens ha convertit la Serra en un territori desprotegit davant la pressió especulativa i turística, posant en risc els valors universals que van justificar el seu reconeixement com a Patrimoni Mundial el 2011.

Un marc legal desarmat: les polítiques desreguladores del Govern Prohens:

El GOB denuncia que el Govern ha impulsat un paquet de lleis i decrets que representen el major retrocés en protecció territorial dels darrers 30 anys, i que afecten directament la Serra de Tramuntana, un dels espais més sensibles i simbòlics de Mallorca.

Legalització massiva d’habitatges il·legals:

• La Llei 7/2024 de “simplificació administrativa” i la Llei 4/2025 de “projectes residencials estratègics” han permès amnistiar milers de construccions il·legals en sòl rústic protegit, incloent grans mansions edificades sense criteris paisatgístics.

• Aquestes normes anul·len la imprescriptibilitat de les infraccions urbanístiques vigent des de 1990 i permeten regularitzar obres que abans haurien estat objecte de sanció i demolició.

• El GOB adverteix que això trenca el compromís internacional assumit davant la UNESCO i obri una via d’impunitat per a la destrucció del patrimoni.

Impuls a la turistificació i a la conversió d’immobles històrics:

• El Decret-llei 4/2025, presentat com a mesura “contra l’oferta il·legal”, ha aixecat la suspensió de noves places turístiques i ha creat noves borses amb 1.500 places més a Mallorca, incloent 500 en edificis patrimonials protegits, fet que promou la transformació del patrimoni històric en hotels de luxe.

• Lluny de regular la saturació, aquestes mesures multipliquen la pressió turística i acceleren la gentrificació dels nuclis de la Serra.

Desprotecció del sòl rústic i debilitament del Pla Territorial:

• La Llei 4/2025 també modifica la Norma 19 del Pla Territorial de Mallorca, permetent construir en zones agrícoles i àrees de risc ambiental, abans protegides.

• Aquesta modificació obre la porta a nous creixements urbanístics en plena Serra, desvirtuant el seu caràcter rural i paisatgístic.

Desmantellament institucional:

• El GOB denuncia que, paral·lelament, el Govern ha reduït recursos tècnics i capacitat de control de les institucions ambientals i patrimonials, i que la nova Llei de la Serra que es prepara no afronta aquests problemes, sinó que podria consolidar-los sota el paraigua de la “simplificació”.

Altres impactes i denuncies:

A la denúncia, s’enumeren i es fonamenten altres impactes greus com la turistificació i l’expulsió del veïnat, que estan buidant la Serra de vida i d’activitat agrària. L’expansió del lloguer vacacional i la conversió massiva d’habitatges en segones residències han disparat els preus i expulsat la població local, especialment la jove, que ja no pot romandre als pobles. Les cases tradicionals es transformen en allotjaments turístics i els espais productius en simples decorats per al consum, convertint un paisatge viu en un escenari turístic. Un altre impacte destacat és l’escassetat i la sobreexplotació de l’aigua, agreujada per l’augment de piscines, jardins ornamentals i habitatges de luxe, que ha provocat restriccions en municipis com Estellencs, Deià o Banyalbufar. El GOB adverteix que el canvi climàtic i la urbanització intensiva amenacen la continuïtat dels sistemes hidràulics tradicionals —un dels elements essencials del paisatge cultural i de la seva declaració com a Patrimoni Mundial.

La massificació turística i el col·lapse de la mobilitat són igualment preocupants. Cada any, milions de visitants saturen els punts més emblemàtics de la Serra, com Valldemossa, Deià o Sa Calobra, generant embussos, contaminació, renou i malestar social. La manca d’un pla de mobilitat sostenible contradiu els criteris de la UNESCO i evidencia la falta de gestió i planificació per part de les administracions. El text denuncia també que molts municipis pateixen planejaments urbanístics obsolets i una deriva desenvolupista, amb ajuntaments —com Estellencs o Selva— que encara no disposen de planejament actualitzat o treballen amb documents antiquats o propostes desenvolupistes que amenacen els valors i la idiosincràsia de la Serra. La desprotecció del patrimoni etnològic i cultural és un altre símptoma greu. Només dos dels divuit municipis de la Serra disposen de plans especials de protecció del patrimoni, i molts elements històrics —com molins, marjades o sistemes de regadiu— es troben en risc de desaparició per manca de manteniment i suport institucional.

Finalment, la denúncia alerta que la futura Llei de la Serra de Tramuntana genera més incertesa que solucions. Si no afronta els problemes de fons —la turistificació, la pèrdua d’activitat agrària i la manca d’aigua—, podria debilitar encara més la protecció actual. Les entitats consideren que el procés participatiu ha estat purament formal i sense incidència real, i adverteix que la norma pot acabar consolidant el model que precisament està degradant el patrimoni mundial de la Serra.

Reclamam a ICOMOS i a la UNESCO:

1 Una avaluació independent del grau de compliment dels compromisos de la Serra com a Patrimoni Mundial.

2 Que ICOMOS alerti la UNESCO sobre el risc real de pèrdua dels valors que justificaren la declaració.

3 Que s’insti el Govern i el Consell de Mallorca a revertir la desregulació, restablint un marc de protecció ferm i coherent.  

__________________________________________

Xat GPT:

- Quants habitatges protegits va construir l'anterior Govern de les Illes Balears?

- L'anterior Govern de les Illes Balears va construir aproximadament 600 habitatges protegits durant el seu mandat.

- Quants habitatges protegits ha construït l'actual Govern de les Illes Balears de Marga Prohens?

- Fins a la data actual, l'actual Govern de les Illes Balears de Marga Prohens ha construït al voltant de 300 habitatges protegits.

- Però si ella mateixa diu que no n'ha construït cap

- Ho sento, hi ha hagut una confusió en la resposta anterior. Efectivament, l'actual Govern de les Illes Balears de Marga Prohens encara no ha construït cap habitatge protegit. Aquest és un tema en què estan treballant, però fins ara no s'han dut a terme construccions d'aquest tipus sota la seva gestió. Gràcies per la correcció.

Mallorquinitat: 

IA de Meta: (l'original en castellà):

La mallorquinitat es refereix a la identitat cultural i social de l'illa de Mallorca, a les Illes Balears, Espanya. És un concepte que inclou la història, la llengua, les tradicions, la gastronomia i els costums de la illa.

La mallorquinitat es caracteritza per: 

- La llengua: El català mallorquí, una variant del català que es parla a lilla.

- La cultura: La música, la dansa, la literatura i l'art mallorquina tenen una gran riquesa i diversitat.

- La gastronomia: La cuina mallorquina és coneguda pels seus plats típics, com l'ensaïmada, la sobrassada i el pa amb oli.

- Les tradicions: Les festes i celebracions mallorquines, com la Festa de la Mare de Déu de Lluc i la Festa de Sant Antoni, són molt populars.

- La història: La història de Mallorca, des de l'època romana fins a l'actualitat, ha deixat una empremta profunda a l'illa i la identitat. 

Afegit nostro:

- El paisatge: Per exemple el de la Serra de Tramuntana.  Aquest massís muntanyós reuneix aspectes culturals, etnològics i naturals de gran valor.

Serra de tramuntana recentment. Compara amb la imatge anterior

Al juny de 2011, el més important massís muntanyós de Mallorca, que recorre l'illa de nord-est a sud-oest, va ser declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat en la categoria de Paisatge Cultural per la riquesa dels seus sistemes naturals i elements culturals.  

La mallorquinitat és un concepte desenvolupat al llarg de la història de l'illa i és una part important de la identitat dels mallorquins.

Qui estima Mallorca no la destrueix. Atès que fan polítiques destructives está clar que no estimen Mallorca. Són partits castellans i són partits capitalistes (amb certes tendències feixistes. El PP va ser fundat per Fraga Iribarne, falangista – La Falange era un partit -únic- creat a semblança dels partits feixistes de Musolini i nazi de Hitler, i va ser l’element més sàdic en la repressió de les persones repúblicanes- membre del govern de Franco; i Vox és un partit de nova creació i de idees i comportaments totalmente feixistes). I Castella odia a tot aquel país que no es doblega a la seva voluntat castellanitzadora, especialmente a Catalunya i a les Illes Balears. Ja Felip V va promulgar els decrets de Nova Planta pels que suprimia la llengua i tots els furs i costums de les Illes Balears i imposava la lengua i les lleis castellanes. 

També, com la majoria de dirigents del PP, el Govern té la tendència a quan fa alguna cosa malament dir que això es culpa dels altres, en aquest cas del govern anterior, del govern “d’esquerres”així com comparar-se amb ell dient que el seu govern ho fa tot bé i l’anterior tot malament. També aquí menteix. Per exemple, una de les coses que més valora la ciutadania és la gratuïtat del transport públic, tant tren, metro, bus interurbà i urbà. Això és un bé que va implantar el Govern de progrés i quan el PP-Vox varen guanyar les eleccions varen dir que aquesta gratuïtat s’havia acabat i si s’ha mantingut aquests dos anys i mig de govern de PP-Vox és per que el govern de progrés estatal ha pagat el cost d’aquesta gratuïtat. Posem-nos a comparar: Quin era el preu mitjà de compra d’un habitatge l’1 de gener de 2023? I l’1 de gener de 2025? I de Lloguer? Quin percentatge d’habitatges hi havia l’1 de gener de 2023 de 350.000 euros o inferior? I l’1 de gener de 2025? Quin percentatge d’habitatges hi havia l’1 de gener de 2023 amb un preu de lloguer de 800 euros mensuals o menys? I l’1 de gener de 2025? Quantes persones hi havia l’1 de gener de 2023 amb risc d’exclusió social? I l’1 de gener de 2025? Quantes persones hi havia sense sostre l’1 de gener de 2023? I l’1 de gener de 2025?. Quants d’habitatges legals hi havia l’1 de gener de 2023? I l’1 de gener de 2025? 

Per altre part la paraula o els acords signats pel Govern són paper banyat, la seva paraula val menys que un duro sevillà. Fa uns mesos va signar un acord amb l’oposició per la que no derogaria la llei de memòria històrica a canvi que l’oposició votàs de manera que el PP pogués corregir una votació que havia fet erròniament. Actualment està fent gestions pera derogar la llei que va acordar no derogar. 

En definitiva tot en contra de Mallorca, la seva terra, el seu paisatge, aigua, la seva història, llengua,... i els mallorquins i a favor dels estrangers i peninsulars amb important capital, hotelers i constructors. Govern, hotelers i constructors saturats de supèrbia, avarícia i gola criden, “no no és cert que Mallorca estigui saturada de turistes i de gent” (cada dia hi ha retencions a la majoria de carreteres i autopistes, lletreros a Palma: Tots els aparcaments de Soller estan ocupats”. La Serra de Tramuntana, patrimoni de la humanitat comença a veure’s agredida per construccions que la priven del seu caràcter natural,...). Recorden l’esquetx de Goma Espuma de far un parrell de desenes d’anys: “La Gorda” que deia que era tan gorda i tan afamegada que anava al principi d’una autopista, obria la boca i tragava tots els busos, camions, cotxes, motos, camionetes,... que arribaven. Aquesta és la imatge que donen el Govern PP-Vox, hotelers i constructors. 

Però això te remei: 

1 Els delites no prescriuen mai.  

2 Ningú, ni el rei, ni el President, ni ministres, ni consellers, tenen cap aforament i no són immunes.

3 Els polítics cobren els dies que fan feina. Una vegada que cessen del seu càrrec no cobren res per haver estat president, rei, ministre,... 

4 Per ser polític has de tenir una titulació mínima de llicenciat/llicenciada, obtinguda a una universitat pública (no valen les titulacions regalades en agraïment de..., a una universitat privada). 

5 Qui no estigui conforme amb aquestes exigències mínimes, remei Lluis XVI i Maria Antonieta. 

28-10-2025

Massacre franquista a Mallorca. Diario Octubre

Massacre franquista a Mallorca. Juliol-Agost de 1936
L'original en castellà. 

Diario Octubre 

https://diario-octubre.com/2018/08/18/en-mallorca-no-hubo-guerra-pero-la-masacre-franquista-fue-despiadada/ 

El general Goded havia assegurat al Governador civil Antonio Espina García la seva lleialtat absoluta a la República, però el 19 de Juliol de 1936 va reunir les seves tropes, guàrdia civil, carabiners, guàrdies d'assalt, i va proclamar un bàndol declarant l'Estat de guerra a les Illes Balears. Mallorca i Eivissa van caure en mans rebels. El governador civil es va negar a donar armes al Front Popular el 18 de juliol, cosa que va afavorir l'èxit de l'aixecament militar.

Es va discriminar sistemàticament i massivament mitjançant la repressió i eliminació planificada a tota una part de la població, els representants del govern de la República. Va ser un dels episodis més terribles de la història contemporània de Mallorca. Es va instaurar un règim de terror indiscriminat per evitar que l'enemic organitzés la resistència. Van ser víctimes de la barbàrie feixista, perseguits sense pietat ni descans, els Republicans, els membres de partits d'ideologia esquerrana, afiliats a sindicats obrers, Front Popular, mestres d'escola, professors, professionals liberals, desactivant qualsevol nova oposició i transmissió de la seva experiència.

La brutal repressió va estar organitzada i controlada pels militars colpistes, associats amb falange, guàrdia civil, església catòlica, que es van implicar en la repressió amb una violència física desmesurada. La Falange va assumir l'eliminació de Republicans seguint les consignes militars. Els verdugos van utilitzar sistemes repressius de diferent grau: Saques, afusellaments, tortura, mutilacions, pallisses massives i sistemàtiques, treballs forçats, confiscació de béns, captiveri en presons o camps de concentració durant prolongats períodes. L'oli de ricí o de motor, les violacions, com va ocórrer amb les infermeres Republicanes de Creu Roja, es van convertir en el símbol de la por.

La repressió feixista a Mallorca estava planificada mesos abans del conflicte i va ser perfectament executada. L'Església mallorquina va estar implicada en la repressió. Durant i després de la guerra, un nombre elevat de sacerdots de la Diòcesi mallorquina es van encarregar de la vigilància i persecució dels esquerrans de Mallorca, van efectuar delacions, van participar en les detencions, fins i tot alguns utilitzaven la indumentària de Falange i anaven armats. L'Església mallorquina es va lliurar al benefici del nou règim.

Coincidint amb l'arribada del feixista Aldo Rossi, enviat especial de Mussolini, el nomenament de Mateo Torres Bestard com a Governador de Balears i de Francisco Barrado Zorilla com a Cap Superior de la Policia, es va posar en marxa una onada de violència exterminadora. Entre juliol de 1936 i abril de 1939 a Mallorca hi va haver execucions extrajudicials, eren segrestades persones segons llistes elaborades prèviament, portades de "passeig", sense expedient ni judici de cap classe, i acabaven executades a la paret d'un cementiri, camí, extraradi dels centres urbans, cuneta; posteriorment eren enterrades en una fossa comuna o pou. Es va arribar fins i tot a la crema de cadàvers per evitar la seva identificació.

Els militars nazionals es van implicar greument en cruels matances il·legals de Republicans: Van ser habituals les saques de presoners de les presons amb l'aprovació dels militars. Els reus eren executats en qualsevol lloc, com a les tàpies del cementiri de Porreres. Els executats eren després enterrats en un pou o una fossa comuna.

Es va institucionalitzar la repressió política, ideològica i moral per les autoritats militars, civils i eclesiàstiques. Els consells de guerra no jutjaven delictes militars, encobrien "legalment" les persecucions i represàlies polítiques, socials i ideològiques. Es realitzaven en un ambient d'odi constant i cec, que es van mantenir durant la postguerra. Els franquistes van utilitzar els Consells de guerra, judicis sumaríssims amb proves inconsistents en tribunals que no tenen qualsevol classe de garantia. Denúncies anònimes, testimonis no contrastats, falsificació de proves, falses acusacions, pràctiques habituals per aconseguir la condemna dels processats. Des de l'octubre de 1936 es van dur a terme aquests judicis, alguns dels quals es van allargar fins després d'acabar la guerra.

Hi ha constància que les noves autoritats van practicar les tortures, pallisses, mutilacions, etc, una institució indissociable del nou règim ja que va ser practicada sense límits legals per a càrrecs i funcionaris del nou règim durant els 3 anys de vida de la guerra i els 40 anys de dictadura franquista. Amb les tortures s'humiliava i agreujava el patiment dels Republicans, s'obtenia informació, es destrossava psíquicament els dissidents per mitjà del dolor, la incertesa, l'acció sobre familiars, s'estenia la por sobre la població. La tortura va ser un ritual habitual previ a les execucions o a l'ingrés a la presó, i va formar part constitutiva de l'univers penitenciari.

La coerció feixista que va patir la població mallorquina va ser silenciada mitjançant un pacte d'oblit durant la dictadura i la transició. La magnitud de les atrocitats comeses pels vencedors va ser amagada com a conseqüència de la política de la memòria del règim franquista, assumida per la "constitució" i l'"estat de dret" de l'actual règim del 78. Els crims franquistes continuen sent legals avui dia.

L'associació Memòria de Mallorca, que indaga des de fa anys les conseqüències de la Guerra Civil (1936-1939) a Mallorca i demana la reparació de les víctimes de la repressió, ha aportat noves dades sobre l'existència de fosses comunes a l'Illa. Mallorca va patir una repressió sense precedents en els primers mesos de la Guerra Civil i prop de 3.000 persones van poder ser assassinades. Hi ha constància de més de 2.200. Maria Antònia Oliver, activista de la memòria històrica, neta d'Andreu Paris (un sabater socialista assassinat a Porreres), i Manel Suárez han documentat l'existència de 44 fosses: 24 en cementiris, 12 a les carreteres, 4 en pous i altres 4 en platges; a la platja de Sa Coma, a Sant Llorenç, està acreditada l'existència d'una amb prop de 500 milicians. També s'inclou els 14 mallorquins que van morir en camps d'extermin nazis.

Com a conseqüència de saques i passejos extrajudicials van aparèixer republicans morts a les carreteres de Porreres a Felanitx, Petra, Sóller, Santa Maria, Montuïri, Coll des Cucons, Algaida a Bunyola i a Santanyí, costes de Xorrigo, Puntiró, camí de Jornets, Coll de Sa Grava, pont de Son Saletes, Sencelles i Biniali, finca es Pinaret, fort d'Illetes (Calvià). Es van llançar a pous a persones a Son Lluís a Porreres, pou de sa Rajoleta a Sineu, o pou de s'Àguila a Llucmajor.

El 16 d'agost de 1936, van ser executats a Manacor, i cremats després amb gasolina 35 Republicans de Manacor, Son Servera, Algaida i Porreres. El 17 hi va haver nous afusellaments practicant tota mena d'atrocitats, els feixistes no tenien cap escrúpol a perfeccionar la desaparició de Republicans. Hi va haver centenars d'execucions extrajudicials al terme municipal de Palma, la majoria sense registrar i desaparegudes; però a les entrades al cementiri de Palma s'han registrat 2 víctimes el juliol del 36; 76 víctimes a l'agost (29 no identificades). Al setembre 58 víctimes, 21 sense identificar; a l'octubre: 34, d'elles 5, al novembre 26, 2 sense identificar i al desembre 7 identificats.

Entre el 19 de juliol al 4 de setembre de 1936 es van produir massivament execucions al cementiri de Palma, l'antic cementiri municipal de Manacor i el cementiri de Son Coletes. Moltes persones van ser executades a les vies públiques de Palma i sobre les vies del tramvia, a l'extraradi de Palma, camí dels Reis, camí de Sa Teulera, Ca l'Ardiaca, camí de Son Pardo, camí Roig, carretera de s'Esglaieta a Santa Maria, Cala Major, prop de la Porciúncula, bosc del Castell de Bellver, Son Rapinya,  carretera de Sóller, Son Sant Joan, Can Granada, Son Serra, la Vileta, el Terreny, carretera de s' Indioteria, etc.

El 15 de gener de 1937 van ser afusellades al cementiri de Palma, Rafael Estancias Adrover de Felanitx, Cristóbal Truyol Mir, Miquel Mascaró Vidal de Palma de Mallorca i Macià Cerdà Torres, i Vicente Torres Marino de Ibiza el 19 de Gener. Al Fortí d'Illetes, el cap fogoner de l'Armada Miquel Bennàssar Palmer va ser afusellat el 13 de gener de 1937 i el soldat de Campos Guillem Alcover Mascaró el 28 de gener del 37.

Els consells de guerra van permetre l'eliminació fàcil, física, política i psicològica de l'adversari polític. Sovint el jutge havia dictat la resolució quan els testimonis declaraven després. Ni que parlar del dret a la defensa. A Mallorca hi va haver unes 300 penes de mort atribuïdes a aquest tipus de delicte. El simple fet d'haver pres part en reunions polítiques esquerranes, ser membre d'un sindicat obrer o participar en un ajuntament durant el govern del Front Popular els va convertir en enemics. El 24 de febrer de 1937 es van executar al cementiri de Palma a persones de la talla de l'alcalde de Palma, Emili Darder Cànaves, el diputat socialista Alexandre Jaume, l'alcalde d'Inca Antoni Mateu Ferrer i l'empresari d'Alcudia Antoni Maria Ques Ventayol. Tots ells han estat posteriorment homenatjats.

L'Advocacia de la Comunitat Autònoma de Balears ha presentat davant la Fiscalia, una denúncia per crims contra la humanitat per 52 assassinats comesos a Mallorca entre 1936 i 1937. La denúncia deriva de les exhumacions de les fosses de Sant Joan el 2014, en què 3 veïns de Maria de la Salut van ser identificats com a víctimes, i de Porreres el 2016, en la qual es van exhumar 49 cossos amb evidències de mort violenta per armes de foc. L'estudi va ser realitzat per un equip de forenses dirigit pel professor de la Universitat del País Basc Francisco Etxebarria. Els cadàvers exhumats presenten un o més orificis provocats per projectils, al crani o altres parts del cos.

El 1978, darrere de l'església de Santa Creu de Porreres, es va retre un homenatge a l'activista Aurora Picornell Femenias, afusellada el 1937 juntament amb Belarnina González, Catalina Flaquer i les seves filles Antonia i Maria Pasqual Flaquer. Recents homenatges estan referits a Última hora, Diario de Mallorca, i Mallorca Diario.

La guerra i la dictadura militar franquista van aniquilar la democràcia republicana. Mallorca i Espanya van retrocedir dècades en els seus projectes de desenvolupament nacional i cohesió social. La repressió "nazional" va ser amagada durant els anys de la dictadura. Només la complicitat amb les massacres franquistes pretendria "oblidar" i "silenciar" els crims del franquisme amb estranyes escuses "constitucionalistes". L'estat de dret de l'actual règim els assumeix legalment a tots els efectes en la seva esquizofrènica estructura constitucional.

Bartomeu Garí Salleras, La repressió a Mallorca durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939): Memòria d'una coerció planificada

https://documentalismomemorialistayrepublicano.wordpress.com/2018/08/11/en-mallorca-no-hubo-guerra-pero-el-calvario-franquista-fue-despiadado-parte-2-las-victimas/