 |
| Escolta d'aus a Bellver |
Diumenge dia 9 de març de 2011.
Dirigida per Xavi Llabrés. GOB
dilluns, 10 de març del 2014
dissabte, 18 de gener del 2014
Defensem la veritat, la informació
Defensem la veritat, la informació
Ara estam en un món (els qui som al món occidental del capitalisme salvatge)
al·lucinant, esperpèntic, del que la definició unitària característica és la injustícia, injustícia que es justifica
amb la falsedat (mentida).
Ens diuen que els nostres sistemes polítics són democràcies (democràcia: el
poder el regenta el poble, directament i, en el nostre cas, per representació),
que els nostres parlaments i governs legislen i administren amb l'únic objectiu
del millor bé per al poble.
En realitat totes les administracions, tots els poders, exceptuant rares
excepcions personals que els honoren, legislen, executen i jutgen en benefici
de les persones pertanyents a les oligarquies econòmiques i polítiques, i molt
especialment, les més corruptes i estafadores, i en perjudici del poble.
Pel que fa al nostre àmbit més immediat i mediat, Illes Balears i Estat
espanyol respectivament, el Ppartit, les persones més ultres de la mateixa
ideologia, l'Església (espanyola, el Papa Francisco predica tot el contrari) i
els militars de cor autoritari (nostàlgics de dictadures i cops que encara no
han condemnat el franquisme nacional-sindicalista) constitueixen un club
d'amics influents o secta selecta. Menteixen en els mitjans per mantenir el
poder, en el seu benefici, quan l'ostenten i menteixen i conspiren per
recuperar-lo en les poques ocasions en què no el tenen i, si s'escau, en alguns
casos, el recuperen mitjançant un cop d' Estat o una guerra civil indecents i
criminals que justifiquen amb noves falsedats. Amb clar menyspreu al poble, a
totes les persones que no pensen com ells i, com he dit abans, a la més
elemental veritat i justícia. Defensen amb vehemència les corrupcions dels seus
encara que hagin perjudicat greument l'economia general i particular de la
població i no senten, impassible el gest, les morts i els mals aliens, fins i
tot els provocats per membres del seu mateix club.
Pel que fa al món, com ha passat sempre en el passat, l'imperi més poderós
imposa les seves condicions socials, econòmiques i culturals per inferior que
sigui (el Mc Donals per sobre de la Museu Internacional d'Antiguitats: Bagdad
Mesopotàmia, Pèrsia, Hammurabi: http://www.wsws.org/es/articles/2003/apr2003/spn2-a26.shtml),
a uns per afinitat i als altres per la força de les armes (si necessari fins i
tot atòmiques, de dispersió o químiques. Després ens menteixen de nou dient que
són els rivals qui més les utilitzen). Els governants dels països satèl·lits
prefereixen acontentar abans l'amo imperial (admirat i envejat: ”España es una unidad de destino en lo universal. Por el imperio hacia
Dios: Viva Franco”) que al seu propi poble a qui no dubten en sacrificar
com els sacrificis que antigament s'oferien als déus.
Edward Snowden ha presentat documents que proven la increïble vigilància il·legal
a dirigents i ciutadans d'altres països a la que els Estats Units ens té
sotmesos. En un món coherent i just tots li estaríem enormement agraïts i
condemnaríem fermament als Estats Units (Nixon va haver de dimitir com a
president per un molt menor espionatge... al partit rival del seu propi país).
No obstant en aquest ”món al revés” (en el que els corruptes delinqüents són
exonerats i molts innocents culpabilitzats i molts pobles, i natura i recursos,
espoliats) som capaços de lliurar al nostre benefactor informador als seus
botxins delinqüents i aquests li poden, injustament, ingressar a la presó en
règim d'aïllament, i condemnar-lo a cadena perpètua: Per dir la veritat i
destapar el frau delictiu, un més, dels Estats Units que mai se sotmet a cap
justícia internacional i incompleix permanentment les resolucions de Nacions
Unides que no li agraden.
Sembla que la presidenta del Brasil Dilma Rousseff és l'única dirigent
occidental que està indignada amb el programa d'espionatge nord-americà (quina
diferència respecte al president del Govern espanyol que sembla que no té res a
retreure als EUA i molt d'agrair pel mateix fet!). És possible que el Brasil
sigui l'única porta oberta per brindar asil a Snowden. Fem, tu i jo, nosaltres,
que aquesta possibilitat sigui una realitat:
Antoni Ramis Caldentey
Psicòleg humanista social
President de la AHC
divendres, 3 de gener del 2014
Primer dia de l'any 2014
1 de
gener, dimecres
Primer
dia de l'any 2014
L'últim
escrit al blog és del 26 d'octubre. Fa més de dos mesos. Que lluny que queda
aquell temps en què escrivia gairebé cada dia. Pretenia, com un messies petit,
vana il·lusió, ajudar a evitar la barbàrie política social. De fet va reforçar
aquella il·lusió, il·lús, el fet que Zapatero guanyés les eleccions estatals i
el Pacte les nacionals. Però hi va haver un 2011 i tant a l'Estat (general) com
en la Nació (meva) van guanyar sengles parlaments i governs del partit
antidemocràtic absolutista. Portem més de dos anys de veritable horror polític,
econòmic i social estatal i nacional: Atac a les persones, terres i cultures en
tota regla: final de l'estat del benestar, empobriment general, excepte els
rics del partit i del sistema, limitació de les llibertats i serveis personals
i socials. És clar que els partidaris de l'autoritarisme de ”l'ordeno y mando"que
tots pensin com jo i facin el que jo exigeixo” estan encantats. Incapaços
d'entendre que els pensaments són múltiples i que tots han de respectar a tots
els altres i que no només els meus són els veritables, plens de raó (diga'm de que presumeixes...) i que han de ser
imposats a tots els altres. La democràcia, si la volen invocar, ha de ser la casa de tots, que permeti la convivència de tots, sense imposicions. I això lluny de ser així es va
allunyant cada vegada més, cada vegada que guanya el partit del "mando y ordeno", hereu del nacional sindicalisme vertical i gerarquic.
Surto
a comprar els diaris i unes postres (els fills han tornat a casa per aquestes
festes). Són les 11 del matí, però com si fossin les 6 d'un diumenge qualsevol.
Ociós esperar el verd del semàfor: ni un cotxe (moto, bicicleta,...) en tota
l'extensió visual dreta o esquerra del Carrer (General Riera). Desitjo saber
com veuen el nou any, o el vell, des d'aquest primer dia, els professionals de
la informació, contrastar aquesta visió professional, tantes vegades dictada
des del poder polític (fins El País va escriure, al dictat d'Aznar i Palacio
que la matança de Atocha havia estat obra d'ETA. La TVE deslligada del govern
per voluntat de Zapatero torna a ser portaveu del govern amb Rajoy, acomiadant
a tots els professionals independents. JR Bauzá nomena director i el 100% de
membres del Consell d'Administració d'IB3 a membres del pp, oblidant-se, fins i
tot, de proporcionalitats) amb la meva, des de la meva petita talaieta, adquirida
amb la síntesi de les informacions de mitjans i comunicadors de dretes i
esquerres, suprimint les impossibles i creient les més versemblants pels
indicis generats pels seus propis protagonistes (si jo sóc totalment innocent
d'alguna cosa sospitosa no destruiré les proves irrefutables de la meva
innocència). Però avui és dia u de gener, el primer dia de l'any. El dia en què
tot, fins papereries i pastisseries, està tancat. He de tornar sense diaris i
sense postres. Rellegeixo els diaris de diumenge i algú farà una amanida de
fruites, amb molta taronja i sucre, molt millor que les postres que hagués
pogut trobar.
En el
Diari de Mallorca, a doble pàgina, un reportatge complet sobre el nou llibre
biogràfic de Guillem Timoner, el primer espanyol, balear, mallorquí i
felanitxer sis vegades campió del món (si escau de ciclisme en pista: darrera
moto), llibre escrit pel meu amic Jaume Caldentey. El reportatge compte que el
llibre té més de 480 fotos. No sé si en alguna d'aquestes fotos sortirà el nostre
pare acompanyant el campió al cotxe descapotable (en alguna ocasió ho va fer,
com a regidor de Cultura de l’Ajuntament de Palma i felanitxer de pro) amb el
qual el campió recorria alguns carrers de Palma i després es dirigia a Felanitx
(Timoner va oferir els seus sis mallots arc de sant Martí de campió del món a
la Verge de Sant Salvador). El 1958, havia de ser maig o prop de maig, Guillem Timoner feia poc que havia comprat la seva
nova casa al Passeig Vell (Ramon Llull) de Felanitx, molt a prop de casa (al davant de”S'Estació Enològica”). El meu germà segon feia la seva ”primera comunió”, li va portar un
recordatori i Guillem Timoner li va donar una moneda d'un duro (que, en aquell
temps, era diners), però el meu germà, aconsellat pel meu pare, li va dir que
moltes gràcies, però que preferia, si era possible, una foto dedicada, i així
ho va fer el campió.
Igualment
vaig reprendre la lectura del llibre del meu cosí segon, l'admirat, també
felanitxer, Mn. Bartomeu Bennàssar, anterior Rector de Son Roca: “A l’Aguait de
la Vida: El càncer per la finestra. Diari 2007-2009”. Llegeixo a "2008, maig,
dimecres dia 21":
“Reto
homenatge i gratitud al bisbe Casaldàliga transcrivint unes paraules de la
circular 2008: ”Estic llegint una biografia de Dietrich Bonhöffer, teòleg i
pastor luterà, profeta i màrtir, va ser assassinat pel nazisme el 9 d'abril de
1945, en el camp de concentració de Flossenbürg. Ell denunciava la ”gràcia
barata” a la qual reduïm moltes vegades la nostra fe cristiana. Advertia també
que ”qui no hagi cridat contra el nazisme no té dret a cantar en gregorià”. I
arribava, finalment, ja en la vigília del seu martiri, a aquesta conclusió militant:
”Cal parar la roda bloquejant els seus radios”. No, no n'hi havia prou llavors en
socórrer puntualment a les víctimes triturades pel sistema nazi, que per
Bonhöffer era la roda, i no n'hi ha prou avui amb l'existencialisme i les
reformes padaç davant aquesta roda que, per a nosaltres, és el capitalisme
neoliberal amb els seus radis del mercat total, del lucre omnímode, de la macro
dictadura econòmica i cultural dels terrorismes d'estat, de l'armamentisme de
nou creixent, del fonamentalisme religiós, de la devastació ecòcida de la terra,
de l'aigua, de la selva i de l'aire. Jean Ziegler, relator de les Nacions
Unides per a l'alimentació, afirma, carregat d'experiència, que ”l'ordre
mundial és assassí ja que avui la fam ja no és una fatalitat”. I afirma també
que destinar milions d'hectàrees per a la producció de biocarburants és un crim
contra la humanitat”, el biocombustible no pot ser un festival de lucres
irresponsables”.
Penso
que això és molt adequat, molt actual, per avui, u de gener de 2014..., un dia
idèntic al 31 de desembre de 2013.
Palma,
1 gener 2014
dissabte, 26 d’octubre del 2013
Silvia
Molts
d’anys, Silvia
Avui
és el meu aniversari. He tingut un bon regal d'aniversari, el millor, amor
infinit, Silvia.
Fa
poc que la conec, però el desig, potser, precisament per això, és immens;
immensament ardent. La vaig conèixer el passat dia 29 de setembre. Estava
immersa en la marea verda de la manifestació en defensa de l'educació, llengua,
cultura, ciutadania, democràcia, cosa pública i contra la política neocon del
Govern de les Illes Balears que ataca tot això i ocasiona grans retallades
econòmiques populars i grans enriquiments de secta especulatius i, en no poques
vegades, corruptes.
-
Quants devem ser?
- No
ho sé, però més de 2.000 imagino que si. Imagino que la Delegació del Govern o
la Conselleria d'Interior diran que no passem d'aquesta quantitat.
No
m'importava el nombre, segur que som més de 100.000. L'esperit pacífic, festiu,
juvenil, alegre i carregat de raó, juntament amb la mare jove i verda que
seguia la manifestació, al meu costat, donant la mà al seu fill d'uns cinc anys,
també amb samarreta verda, em donava la sensació, l'esperit, de ser tota la
humanitat infinita.
El
nen tindrà uns cinc anys, i la seva mare, quants en tindrà ? Entre 25 i 39,
segur. Qualsevol que sigui la seva edat és una edat perfecta, perquè "ella"
és perfecta: Ni alta ni baixa, ni grossa ni prima, ni bonica ni lletja, ni jove
ni vella, "ella", i el que més m'agrada d'ella és el seu caràcter, jove,
alegre, rialler, social, coneix, saluda, parla i riu amb la majoria dels
100.000 de la manifestació.
-
Mamà, mamà, què passa ? Per què aplaudeixen i xiulen alhora? No veig res.
- No
si jo tampoc veig res. No tots som tan alts i guapos com aquest senyor que
camina al nostre costat.
Somric,
la floreta, fa meravelles en el meu estat anímic i autoestima:
-
Vaig a portar una estona al teu fill "a mecoll" i una estona a tu,
així els dos veureu alguna cosa, poc en una mica (de temps), però no em diguis
"aquest senyor", sóc Jaume o Jamie per a alguns amics
-
Gràcies Jamie, però no et veig a tu portant el meu fill Jaume "a mecoll" i, molt menys, a mi. Tu ja estàs més perquè et portin que per portar.
(aquí l'ànim i l'autoestima cauen del núvol i travessen el subsòl)
- I
tu, com et dius, senyoreta graciosa? Dic mentre alço, no sense esforç, al seu
fill Jaume i el m’acomodo sobre les meves espatlles.
-
Sílvia, per servir-me de vós i de vostè
Contesta
amb un somriure d'orella a orella mostrant els seus dos collarets de perles
dentals.
Avui,
24 d'octubre, és l'aniversari de Jaume. També és el dia de Vaga General contra la
llei Wert de la mala educació. Amb tal motiu, l'aniversari de Jaume, hem
decidit passar el dia junts. He pogut deixar el meu fill, també Jaume, amb els
meus pares i em disposo a gaudir de la companyia i afecte de l'altre Jaume, que
vaig conèixer el dia de la manifestació. El pla: vaig a buscar-lo a casa, ell
volia anar en el seu cotxe, però li vaig dir que ni parlar, que aniríem en el
meu, anem a Felanitx a comprar el menjar, esmorzar, berenar, dinar i berenar,
botifarrons, als Ramaders, als dos ens encanten els botifarrons dels Ramaders
de Felanitx, jo crec que uns 16 botifarrons seran suficients, i una barra de pa
fresca i una bossa de galetes d'Inca que comprarem a Can Vica del Carrer Major,
així com 24 cerveses de llauna Heineken, ens porterem les cerveses des de Palma
a la nevera portàtil, anirem a "jugar" a la platja de s'Amarador de
Santanyí, després a menjar i a fer la migdiada a la casa que té la seva àvia a
Portocolom, un balcó sobre el mar. Jo ho pago tot. És el meu regal d'aniversari.
-
Hola Jaume, ¿preparat per l'aventura?
-
Hola Silvia, amor, preparat, feliç i molt il·lusionat.
- Doncs
no et facis cap il·lusió, il·lús.
- La
il·lusió és l'últim que es perd
- Jo
crec que l'últim que es perd és la innocència, innocent.
Sílvia,
com el passat 29, va de verd, però no amb la samarreta de l'embut, sinó amb una
bruseta de cotó verd cordada, una mica estreta, que fa unes petites obertures
entre botó i botó i una faldilla de fibra curta, sense ser totalment mini,
negra, amb vol, unes bambes blanques sense cordons i sense mitjons.
Condueix
amb decisió, sense brusquedats. Parlam de la sort del temps gairebé estival,
que s'uneix al nostre regal, ideal per jugar a la platja.
- ¿I
a què jugarem? Has portat pilotes, pales, boles,...?
- No,
no he portat res d'això. No anem a jugar amb coses, jugarem nosaltres.
Cames,
molt guapes, morenes, com tota ella, descobertes, semiobertes, obertures de la
brusa,... El meu cor batega amb força, la meva sang pressiona cap a l'exterior
en temples i galtes, li miro les cames, la brusa, Déu, no porta...!, la cara,
el seu perfil dret, l'orella nua, la galta, la cella, l'ull, la seva parpelleig,
se sent mirada, admirada, desitjada, somriu, les seves dents, la llengua. Li
poso el braç esquerre sobre el respatller del seu seient, li agafo, suaument,
al sud del seu coll. Poso la mà sobre el seu genoll. Pujo gairebé imperceptiblement.
Gairebé, perquè se n'adona i, d'una manotada, aparta la mà:
- Ja
t'he dit que no facis tonteries. A veure si per una d'elles tindrem un accident
i s’acaba el regal de la jornada de plaer. O és que et penses que jo sóc de
pedra ?
Com
és possible? Són més de les 11 i hem sortit abans de les 9. Ah, és clar, hem
anat a Felanitx a Ramaders i es forn de can Vica a comprar les provisions de la
jornada; hem pretès venir des de la immediata platja de Cala Mondragó, la mar
estava tan baix que era impossible saltar des del final del camí a la platja i
hem hagut de tornar, cotxe i tornada de quilòmetres per arribar a uns quants
metres més enllà, a aquí.
Caminem
per l’arena, espardenyes a la mà, cap al mar. Jo porto una bossa del GOB amb
mínim contingut. Ell una bossa de platja amb les tovalloles, vuit botifarrons i
les galetes d'Inca i la nevera portàtil amb les vuit cerveses Heineken. Deixo
caure sabatilles i bossa i començo a córrer en direcció al mar. Em sento lliure.
Em sento feliç. Em sento jove. Em sento ràpida. Què dic "em sento?". Sóc. Ell deixa caure a l’arena sabatilles, bossa i nevera i arranca a córrer
darrere meu. Què m’agafa! Sento terror, angoixa,... esperança, seguretat, que
ho aconsegueixi. El meu cor batega a més de 100 pulsacions. Les meves cames em
fan volar tot i el difícil que és córrer descalça sobre l’arena tova i seca.
L'esforç, el sol, el pànic per saber-me agafada, escalfen el meu cos a més de
40 graus. La suor patina pel meu front, galtes, braços, cames, cos. Gairebé
m'ha agafat. He donat un gir en finta esquerra dreta i l'he deixat enrere
diversos metres una altra vegada. I tornam a començar. Una altra finta, ara
dreta esquerra i recobrament de distància. Redueix la distància.
Em
llanço amb un salt felí i l'agafo per les cames. Cau, com un fardell pesat, a
l’arena. Intenta aixecar-se d'un salt, però l’abraço i ja no ofereix
resistència. La gir perquè es quedi d’esquena i quedi mirant cap al cel. A
damunt. Cara, braços i cames arrebossades d’arena blanca li donen un aire
graciós, molt còmic. Amb la meva mà vaig retirant lentament els grans d’arena
del seu front, galtes, parpelles, em mira amb ulls felins, mai havia estat tan
conscient com ara que els seus ulls, i també la meva mirada al seu interior, són el
més guapo de tota ella: blaus; no, verds; no, grisos; no, blaus; no,
blau-verdós o verd-blavós, molt clars. Mirant-me fixament els meus, reptadora,
vine.
Front,
galtes, parpelles, llavis, molt fins, estrets, somriu, dents blanquíssimes que
contrasten amb el seu pèl curt negre com el betum de sabates, natural, vine.
Li
beso el front, les galtes, orelles, galtes, coll, galtes, al voltant de la seva
boca. Somriu, els seus llavis,... però, no, amb un moviment ràpid, brusc, de cap,
m'ofereix la seva galta. Els meus llavis, que anaven veloços als seus, besen,
un cop més, la seva galta. Relliscar els meus llavis cap a la seva boca i, just
en el moment, un gir brusc en l'altra direcció em deixa pressionant sobre
l'altra galta. Desisteixo. Ens mirem als ulls. Sóc conscient de tots els
contactes dels nostres cossos. Em lamento de portar els gruixuts texans que
impedeixen la sensació, les nostres cames dretes entre les cames de l'altre.
"Espera un moment".
"Espera un moment". Què agradable és sentir el seu pes sobre el meu cos,
les seves carícies, els seus bessos, el joc,... Espera un moment. Aixeca't.
Farem les coses bé. Anem a recollir sabatilles, bosses, tovalloles,... Recollim
les nostres pertinences, les portem al lloc en què jugàvem sobre la arena,
estenem les tovalloles, deixam les bosses al seu costat, obrim una llauna de
cervesa i compartim. Em sento en la seva tovallola. Es lleva el vaquer i la
camisa. Llueix un banyador clàssic vermell, vermell. Llueix molt bé. El miro.
L'admiro. El desitjo. S'asseu al meu costat. M’abraça. Em llevo. Corro. Dejà
vue. Dejà vécu. M’agafa. Ara sí que noto el contacte de la cama dreta a la
meva. Espera. M’aixeco. Em trec la brusa i la faldilla. El meu banyador, sense
top, és verd fosc, gairebé negre, brillant. Torno a córrer, aquest cop cap al
mar. Em persegueix. No m'agafa. Arribo al mar. Corro. Em capbusso. Ve nedant
cap a mi, però no m'arriba. Nedo cap a ell. Ens abraçam. Galtes i llavis
s'ajunten i rellisquen amb l'aigua de mar. Petons salats. Les meves cames
pressionen fort la seva dreta. Les seves la meva dreta. Les mans abracen
l'altre. Acaricien l'esquena de l'altre. Acaricien tot el cos de l'altre. Estam
mullats, ardents, salats. Tota una platja immensa, infinita, salvatge (sense ni
una edificació) totalment per a nosaltres dos sols, nostra. Ens enfonsam. Junts.
Abraçats. Acaronats. Ens acostam cap a on ell, més alt, faci peu. Allà m'agafa
i seguim el mateix joc. Miro el meu enorme rellotge submergible Casio d'esfera
negra (ell porta un igual, d'esfera blanca), són gairebé les dues. "Crec
que hauríem d'anar ja a menjar". Agafats de la mà anem sortint. Uns metres
abans d'arribar a l’arena m'agafa en braços, jo abraçada al seu coll, i segueix
el camí. Em deixa, de peu, a damunt la seva tovallola. Sense eixugar-me em trec
el banyador i em poso un de sec que porto a la bossa blanca del GOB. Tot just
dos segons (a més estam els dos sols en aquest univers de sol, platja i mar.
Malgrat la qual cosa s'ha torbat i el vermell ha tenyit les seves galtes morenes).
És vermell fosc gairebé negre, brillant, el meu banyador, és clar. Em poso la
brusa verda i em cordo els botons, un sí, un no,... Em poso les sabatilles
sense passar. Ell també es treu el banyador, no m'impressiona, gairebé m'agrada
més amb el banyador posat, es posa un altre sec exactament igual al que s'acaba
de treure mullat, es posa el vaquer, la camisa, les sabatilles de tela negra i
sola d’espart, d’espant, també sense passar. Quan poso el meu banyador mullat a
la borsa ell veu l'altre objecte que porto en ella: un tampax, només un. No el
necessito. És la meva arma, dissuasòria, en uns casos, refreda febres en altres,
rebenta passions en altres. Agafo la meva bossa. Posem les tovalloles, el seu
banyador mullat i la llauna buida a la bossa de la platja, l'agafa, juntament
amb la nevera i ens anam cap al cotxe.
Arribem
a la casa de l'àvia. Aparquem a la mateixa vorera, just davant. Ens veu una
mitja dotzena de veïns de l'estiu, "què, és la teva al·lota?" pregunta
una veïna amb desvergonyiment. "No, és la del meu cosí" contesto jo
amb més desvergonyiment. "I què, l'àvia ha vingut amb vosaltres o heu
vingut sols?", Insisteix. "No si ella ja havia vingut abans"
dic amb veritat (el que passa és que ja fa dos mesos que va tornar a Palma).
Pujam. Ens dirigim directament al balcó sobre el mar per al que hem d'aixecar
la cortina enrotllable que arriba fins a terra. Posem la tauleta i dues cadires
al balcó. Fa un dia esplèndid, blau, amb algun núvol blanc. Uns joves van en
barca de vela llatina, sense massa vent, tot i que la barca, lleugera, navega
ràpid, la vela blanca inflada. Al lluny entra un iot cap al moll de la
benzinera. Silenci de tardor. Dia d'estiu. Posem el menjar i la beguda sobre la
taula. Em sento mirant cap a la llunyania marina. Penso que ella s'asseurà al
davant, mirant cap a la llunyania terrestre, cap a Sant Salvador, però no,
s'asseu a les meves cames, s'arrauleix al meu pit. Menjam i bevem... que demà
ja treballarem... o dejunarem: Dejunaràs, Joan, demà. Les cerveses gelades. Jo
3 botifarrons i un munt de galetes, no les he comptades, que ajudo a passar amb
glops de cervesa. Ella només dos, botifarrons, és clar.
-
Pens que després de tant exercici i tantes emocions hauríem de descansar una
mica, hauríem de fer una sesta reparadora.
-
Doncs anem a fer-la.
Ens
dirigim cap al dormitori interior al què arriba una tènue llum, molt poca. No
encenem la llum.
- Què
et sembla si tu dorms en aquell llit i jo en aquest?
- Em
sembla molt bé, però és que jo no vull dormir vestida amb la meva roba i tampoc
vull dormir nua.
-
Miraré si trobo un pijama del meu germà
El
meu germà és una mica més jove i més baix que jo, encara que bastant més alt
que Sílvia. Obro el calaix de la còmoda i allà està el pijama cercat: verd clar
gairebé blanc, de mil rentades i assolellades, sense botons en l'orifici per
poder orinar (els homes, clar). En un obrir i tancar d'ulls, tan ràpid i amb
tan poca llum que, per a mi, va ser només "en un tancar", es despulla
i es posa el pijama. Està molt graciosa amb aquest pijama d'home massa llarg de
braços i cames. Jo ja m'havia ficat al llit només en banyador. Ella s'acosta i
em fa un besso a la galta, el besso de bona nit i se'n va a dormir al seu llit.
Es cobreix amb el llençol.
-
Però, què fas,... amb la calor que fa?
- Jo
sempre tinc fred, sempre em tapo al llit, fins i tot a l'estiu... Bé calla que
si parlem no dormirem. Bona nit.
-
Bona nit. Ella s'ha arraulit donant-me l'esquena. Em giro d'esquena i intento
dormir, però el meu cap dóna voltes i més voltes revivint tots els moments
viscuts, tan propers a ella, per primera vegada. Mentre somni despert, s'aixeca,
s'alça el llençol del meu llit i...
- Va aparta
una mica que em pugui ficar al llit amb tu.
M'aparto,
gairebé caic per l'altre costat del llit, petit. Ella per sota del llençol i jo
per sobre: resulta molt molest. M’aixeco per l'altre costat, aixeco el llençol
i també me'n vaig a dormir per sota del llençol. Aquesta vegada cara a cara.
L’abraço. Ens fonem. Millor, es fon en mi. Ens acariciam. Ens acariciam. Ens acariciam.
Ens abraçam. Ens abraçam. Ens fonem. La meva mà toca, per primera vegada, allò
que deixa al descobert l'orifici del pijama. No rebutja cap de les meves
carícies. Jo tampoc cap de les seves, és clar. Potser per això no aprofundeixo
cap interioritat. I no obstant això, i malgrat conèixer la seva relació, ens
sentim molt junts, fosos en un.
Ens
anam de tornada cap a Palma. Encara arribarem per la manifestació d'aquesta
tarda. El dia s'ha estès molt per a les sensacions i els sentiments. El meu
sentiment em diu que estic totalment enamorada de Jaume, encara que estim al
meu Jaume, la meva parella i pare del meu fill Jaume i no penso deixar-lo mai.
I també estim al pare de Jaume, encara que d'una manera molt diferent. Va ser
una sort fer la manifestació del dia 29 al costat del seu pare, que el seu para
agafàs "a mecoll " al meu fill Jaume (després, en teoria, hauria de
haver-me agafat a mi) i que, mentrestant, vingués el seu fill: "Però que fas
pare? No veus que ja estàs més perquè et portin que per portar tu". Que agafàs
el meu fill i se l'enfilàs a les seves espatlles: "Hola, em dic Jaume, i
tu?" Que curiós, igual que el seu pare i igual que el meu fill. "Jo
em dic Sílvia. Encantada".
Encara
no fa un mes que conec Jaume pare i Jaume fill i sembla que els estimo, al
primer platònicament, al segon amb un amor complet i passional, des de tota la
vida. No he volgut conduir de tornada. Sí en tots els trajectes d'anada, però
no en el de tornada. Li he donat les claus del cotxe i m'he assegut al seient
del costat. El suport lleugerament reclinat, les meves cames molt llargues a
causa de la minifaldilla, lleugerament obertes. Molt insinuants. Jaume
condueix. De tant en tant em mira de reüll. No s'atreveix a descansar la mà
dreta sobre la cama, cap de les dues, encara que jo li deixaria.
-
Escolta Jaume, aviat sortirem un altre dia complet com aquest, però aquesta
vegada farem l'amor.
Dedicat
als que estimen en lloc d'imposar. Als que prefereixen estimar que agredir. A
tota la Comunitat Educativa actual que actua i treballa per a tenir una
educació pública millor, més lliure i solidària i menys impositiva i sectària,
a fi de procurar unes persones i una societat més lliures, solidàries, justes,
igualitàries i felices.
Palma,
24 octubre 2013
Antoni
Ramis Caldentey
Psicòleg
humanista social
dimarts, 22 d’octubre del 2013
Legitimat Comunitat Educativa i 3 Més
Quatre escrits humanistes actuals
1 Legitimitat de
l'actitud de la Comunitat Educativa i legalitat del Govern
Ho explica molt bé el
psicòleg Guillem Mudoy en un article molt aclaridor :
El canvi cap a la
radicalitat:
2 Premis Més per Palma
Palma Més Activa a la
Plataforma Crida
Palma Més Inclusiva a
Metges del Món
Palma Més
Participativa a Associació de Veïns de Can Amunt
Palma Més Sostenible
al GOB
Palma Més Indignada al
President del Govern de les Illes Balears
3 Assemblea
constituent de Més (Equo integrat)
Dissabte 26 d'octubre
a les 10 a Palma
4 Butlletí informatiu
del GOB
Entre d'altres :
L'estafa de Tirme
Necessària protecció
de Ses Fontanelles
Santa Maria
urbanització en sòl rural
Els voluntaris de la Trapa
dimecres, 9 d’octubre del 2013
Empassa : El TIL de Bauzá. Errors de principi: La llei s'ha de complir
Ni un sol tècnic,
professional de la pedagogia (educació) o de la psicologia, conegut, reconegut,
avala la proposta del Decret del TIL del Govern de JR Bauzá de les Illes
Balears. Viceversa, la totalitat de la comunitat educativa, comunitat
universitària, pedagògica i els psicòlegs que s'han pronunciat (i fins i tot
l’Església, a través del nou bisbe i de molts sacerdots) han indicat els errors
greus, almenys a causa de la “forma” d'aplicació, que suposa aquesta ordre,
així com el perjudici que pot causar, molt especialment en tots aquells que ho
patiran, especialment alumnes, professors i pares. Una vegada més es demostra
com la ignorància és atrevida i, si aquesta és aplicada i imposada per una
força autoritària, nociva.
Aquest obstinació
autoritari aberrant, propi, segons Piaget, de falta d'intel·ligència (encara
que també pot ser només una aparença per amagar una intenció perversa intensa
intel·ligent: deteriorar l'educació pública per afavorir els seus propis negocis
privats educatius), ha aconseguit, per primera vegada en la història de la
democràcia que les classes es comencessin amb tres setmanes de retard i, com
deia, unir tota la ciutadania, alguns de la seva pròpia ideologia i Partit, en
la crítica i oposició a la seva política en matèria de llengua, cultura i
educació. Una manifestació de 100.000 persones oposant-se al TIL i a la
política educativa del Govern,... contrarestada per una altra de suport... de 30
persones, capitanejats, per Santito Kovacs, agraciat, pel Govern que retalla el
públic, de “medicina?“ privada amb un milió d'euros públics.
No obstant això,
davant aquesta evidència aclaparadora, què diu i fa el Govern i els que el
defensen com el propi Bauzá, la Consellera d'Educació, el Secretari General
d'Educació i aquest també “encèfal pla” que debat amb Matias Vallès al programa
“Foc Creuat “?
Primer argumenten que
la seva majoria absoluta els legitima per dictar ordres en forma de decret i
que “les lleis s'han de complir".
Perdó senyors però no
anem "al compliment cec de les lleis” sense anar, abans, a l'origen de les
mateixes. Per què i per a què es promulguen les lleis? Per a millorar
l'organització, coordinació i benefici de les persones en la seva dimensió
social. Però aquest Decret no s'ha dictat amb aquesta intenció ni va tenint
aquests resultats, sinó que tot el contrari. El millor destí, i pràcticament
l'únic possible, de les lleis injustes i perjudicials és el de no ser
complertes. I, encara més, el compliment de les mateixes no eximeix de la responsabilitat
dels seus efectes nocius a qui les compleix. Ja fa molts anys que fins i tot el
codi de justícia militar espanyol va suprimir, com no podia ser d'altra manera,
el punt de “l'obediència deguda” segons el qual cap militar podia ser acusat
per qualsevol fet derivat de complir una ordre d'un superior. Si, abans, un
superior hagués donat l'ordre de matar a una determinada persona, el militar
que la rebia tenia l'obligació de complir-la i, conseqüentment, no podia ser
acusat d'homicidi. Amb el nou codi militar l'obligació és la de no complir cap
ordre negativa injusta.
I la millor destinació
del tirà és el de ser executat... en nom del bé comú. O, almenys, així ens ho
han exemplificat els mateixos amics del Partit Popular espanyol en els casos de
Bin Laden, Saddam Hussein, Ceaucescu, Gaddafi,... O, per ventura, no som tots
iguals davant el criteri?
Antoni Ramis Caldentey
Subscriure's a:
Missatges (Atom)