Arc Mediterrani: de desembre 2024

Psicologia 08: Emocions i Sentiments. Desenvolupament afectiu

Pels filòsofs de l'Antiguitat, estats emocionals i “passions” eren manifestacions que pertorbaven el “repòs de l'ànima”, i que l'observador podia reconèixer pels canvis en la fesomia que van imprimir en aquells que van ser afectats per ell. Amb el "Tractat de passions de l'ànima" de Descartes inicia un estudi dels estats afectius que dóna com a resultat una descripció cada cop més detallades dels corresponents estats de consciència, i intents de classificació. A partir del segle XIX, l'interès se centra alhora en les modificacions fisiològiques que acompanyen aquests estats afectius, i finalment amb l'aparició del conductisme, sobre l'estudi objectiu del comportament global dels subjectes durant aquests estats. La psicologia moderna intenta sintetitzar aquests tres enfocaments complementaris.

I Classificació dels estats afectius

A Psicologia introspectiva clàssica

Distingeix entre emocions, sentiments i passions.

1 Les emocions són estats afectius, que generalment ocorren sobtadament, en forma de crisis més o menys violentes, però més o menys fugaç. La por, la ira i l'ansietat responen a aquesta definició. Seguint William James, parlem d'emocions de xoc, o emocions fortes, per emfatitzar el caràcter sobtat i intens del fenomen.

2 Els sentiments s'assemblen a les emocions en el sentit que són estats emocionals complexos, però es diferencien en que són estables, més durables i menys intensos. La simpatia, amor, ressentiment, gelosia, l'orgull i la vergonya són sentiments que es poden classificar en sentiments interindividuals que sorgeixen en les nostres relacions amb altres sentiments socials vinculats als diferents grups a què pertanyem: sentiments relacionats a sistemes de valors (com sentiments estètics i religiosos).

3 La passió es distingeix tant de l'emoció com del sentiment. De la primera, té més intensitat: transforma el món tal com se'ns apareix, ens “cega” a la realitat. El sentiment és més llarg en el temps.

B.- La Psicologia del comportament i de la psicofisiologia:

Resulta, pel fet mateix de la seva manera d'abordar-la, una visió de conjunt una mica diferent. estímul hagi desaparegut i constituint així una poderosa força motivadora del comportament individual.

1 La resposta immediata.- De curta durada, correspon en termes de la introspecció a la mateixa emoció.

2 La resposta secundària. - De durada variable però, llevat que sigui patològic, relativament curta, és allà una resposta immediata. l'emoció immediata.

3 Els efectes persistents de les emocions, conseqüències de la resposta secundària, són hàbits emocionals persistents que corresponen als sentiments.

En aquesta perspectiva, la passió només es considera un efecte persistent de les emocions, la particular intensitat i conseqüències de les quals sobre el comportament justifica el nivell fenomenològic.

II Estudi descriptiu de les emocions

A La resposta emocional immediata

La resposta emocional immediata es pot considerar en tres aspectes: el del comportament global, el de la fenomenologia, el de les modificacions psicològiques de l'organisme.

1 Tipus de comportament global:

Els comportaments globals, que apareixen en resposta a una situació varien en la seva naturalesa i estructura segons la situació i l'individu.

Els tipus més coneguts corresponen a les emocions d'una tonalitat desagradable. Des d'una perspectiva finalista, es poden considerar reaccions d'urgència, mobilitzant el conjunt de l'organisme per afrontar una situació amenaçadora.

a) El Comportament de sorpresa. Aquest és un tipus de comportament molt estable, substancialment idèntic d'un tema a un altre, també un sl de curta durada que de vegades és difícil de reconèixer en absència de mètodes d'observació adequats. Va ser descrit per Landis i Hunt el 1939, i considerem que potser és l'únic comportament condició mèdica general que es pot observar en tots els subjectes. És desencadenat per un estímul inesperat, i possiblement sigui una etapa tardana. Es comporten amb por i ira. La seva naturalesa primitiva és confiat en la seva estabilitat malgrat els intents d'adaptació o aprenentatge consisteix en una modificació ràpida de la posició del cos: els músculs, el coll es tensa, les espatlles s'enlairen, els braços es porten lleugerament cap endavant, els parpelles parpellegen i la boca es contrau en un somriure. La reacció dura de 1/4 a 1/2 segon i només es va poder analitzar amb l'ajuda d'un enregistrament cinematogràfic.

b) El comportament de por-ira (patró de por-ira). Quan la situació és percebuda pel subjecte com a amenaçador, el comportament de la sorpresa pot ser seguida immediatament o per comportament enutjat, una de les possibles manifestacions del qual és l'agressió física, o per un comportament de por Hi ha diferents comportaments de por. El més típic és la fugida, però el subjecte per contra es pot trobar immobilitzat, “clavat al seu lloc” i, eventualment, aquesta immobilització serà un comportament enutjat dirigit contra si mateix. El comportament de la por-ira ha estat estudiat des de l'angle dels seus concomitants fisiològics, i és en aquest sentit que hem emfatitzat la naturalesa adaptativa de les modificacions, ja que tenien com a objectiu preparar el subjecte per a una activitat violenta (atac o fugida) necessària per a la conservació.

c) El Síncop. En alguns casos, un estímul emocional dolorós produeix un síncope. Això va precedit d'una sensació de debilitat muscular, sudoració, nàusees, badalls i foscor de visió. La pròpia pèrdua del coneixement, que en determinats casos pot venir acompanyat de la desaparició del control dels esfínters. tot aquest comportament està relacionat amb una caiguda de la pressió venosa, fent que la sang s'acumuli a les parts inferiors del cos ia continuació una anòxia cerebral.

2 Fenomenologia i expressió facial:

Les respostes emocionals immediates tals com les sentim, mesura que les experimentem, tenen noms que busquen comprendre la complexitat dels continguts de consciència. La dificultat de la tasca és subratllada pel nombre de termes emprats, que pretenen designar matisos en aquest complex estat. Per termes d'exemple com la por, la por, el terror corresponen a variacions del mateix tipus de reacció emocional. L'escola fenomenològica, en particular Scheler, es va centrar en una descripció acurada d'aquestes modalitats, mitjançant l'ús del que podem anomenar “intuïció participant” o Einfiihlung, i basant-se en comparacions lingüístiques subtils. Com a resultat, les descripcions fenomenològiques, l'interès de les quals no pot ser subestimats, estan molt lligats al llenguatge. Aquestes descripcions poden ser difícils de traduir d'un idioma a l'altre: un autor d'idiomes, l'alemany Binswanger, va fer una anàlisi detallada d'una reacció emocional. anomenada per ell "Verstiegenheit". El terme està pres de l´idioma dels muntanyencs, designa literalment la situació d´un home que fa l´ascensió d´una paret costeruda (l´arrel steigen significa escalar) i que, en un moment donat, ha perdut el rumb, de manera que ja no pot continuar pujant, ni tornar a baixar (el prefix veure indica pèrdua). El terme concret es fa servir per proporcionar una referència a un estat emocional d'angoixa particular. Veiem així que aquesta transposició, relativament simple en llengua alemanya, requereix, per ésser entesa en francès, una elucidació lingüística complicada. Aquesta dificultat per comunicar-se de l‟anàlisi fenomenològic ha pogut fer dir que conduïa, principalment, a descobriments de normes culturals de la introspecció.

L'estudi de l'expressió facial unit al comportament global, del qual forma part no és més que un element. El baix nombre de comportaments generals o mímiques aïllades de manera estable s'oposa a la complexitat de les descripcions fenomenològiques introspectives.

3 Les manifestacions fisiològiques:

La resposta emocional immediata acompanya un conjunt de manifestacions fisiològiques. Des de sempre se sap que les emocions desencadenen fenòmens com l'acceleració o disminució del pols, de la respiració, la transpiració, la pal·lidesa o vermellesa de la cara, la dilatació de la pupil·la, sequedat de la parpella o aspror de la cara, necessitat d'orinarper per citar-ne només alguns exemples. Aquestes variacions estan sota la dependència del sistema nerviós autònom constituït. pel sistema nerviós simpàtic i el parasimpàtic, i que estan subordinats als centres ubicats a la base del cervell a la regió hipotalàmica. Aquests sistemes. controlen el conjunt dels òrgans a excepció de la musculatura voluntària. Controlen també la musculatura d'acció involuntària (per exemple, la pupil·la, el tub digestiu, el cor, el diafragma, la musculatura dels vasos sanguinis, la bufeta,...), les glàndules de secreció externa (salivars, lacrimals, sudoripades , gastriques) i interna (suprarenals, etc). Es considera generalment que el sistema simpàtic i el parasimpàtic són antagonistes.

Actualment s'accepta que l'estimulació del simpàtic produeix, al final de les fibres nervioses, l'aparició d'una substància, adrenalina (mediador químic), que actua sobre l'òrgan inervat o el simpàtic excita la medul·la suprarenal, que és secreta adrenalina que ingressa a la sang circulant. Així, l'estimulació del simpàtic provocarà, per exemple, dilatació pupil·lar immediata i estimularà la glàndula suprarenal. Quan l'adrenalina que segrega a la sang haurà posat en contacte amb la pupil·la, la seva acció prolongarà l'estimulació nerviosa directa. Seguint Hess; nosaltres pensem que l'excitació de les fibres simpàtiques (les anomenades fibres adrenèrgiques) tendirien a enfortir temporalment el cos i preparar-lo per a l'acció.

L'acceleració del cor i la respiració, contracció dels vasos perifèrics que permeten una millor irrigació dels músculs, mobilització, glucogen hepàtic que condueix a un augment del sucre a la sang i, per tant, proporciona aliment per a la contracció muscular, són exemples del propòsit daquests fenòmens. Hess parla de reacció ergotròpica (orientada a l'acció).

Per contra, l'estimulació del parasimpàtic (inclòs el mediador químic és essencialment acetilcolina, per això el nom de sistema colinèrgic) tendeix a promoure un règim relaxant (alentiment del cor, respiració, moviments de la musculatura digestiva), que poden, en casos extrems, corresponen a la reacció sincopal.

No obstant això, seria incorrecte creure que les manifestacions neurovegetatives, les emocions, van des d'un predomini absolut del que és simpàtic (realitzat en por-ira) a un predomini relatiu del parasimpàtic (en emocions de to agradable), oa un predomini absolut d'aquest sistema (al síncope emocional). L'experiència mostra que hi ha, fins i tot quan un sistema és predominant, una certa estimulació del sistema antagonista. Por, la majoria de les manifestacions de les quals estan vinculats a l'estimulació simpàtica, poden anar acompanyats en certs casos de fenòmens d'excitació parasimpàtica (vòmits, micció).

Encara coneixem imperfectament els tipus i estructures de les reaccions fisiològiques corresponents a diverses emocions.

Podem estudiar els aspectes fisiològics de l'emoció als humans mitjançant registrar simultàniament diverses modificacions (mètode poligràfic). Les funcions estudiades són:

- Respiració. Sota la influència de l'emoció, generalment, el ritme es modifica, s'alenteix o s'accelera i es torna irregular.

- La tensió arterial. En general, s'eleva.

- La resistència elèctrica de la pell (reflex psicogalvànic), que és essencialment depenent de la secreció de suor, generalment, es redueix.

És més difícil, però no impossible, enregistrar contínuament altres variables com el diàmetre de la pupil·la, el contingut de sang en glucosa. El traç de l'electroencefalograma canvia. per als subjectes en què podem registrar en estat normal una traça formada per ones regulars (ones alfa), l'emoció fa que aquest ritme desaparegui. Mentre que les modificacions fisiològiques anteriors depenien només indirectament, a través del sistema nerviós autònom i la secreció d'adrenalina, l'estat dels centres de la base del cervell, les variacions de l'electroencefalograma són el resultat directe de la influència a l'escorça de l'estat del hipotàlem.

El registre poligogràfic s'utilitza en psicologia amb el nom parcialment inadequat com a detector de mentides. És possible, utilitzant aquest mètode, per veure si el subjecte presenta reaccions fisiològiques emocionals quan pronuncia o escolta certes paraules, o en respondre certes preguntes. Podem inferir que aquestes paraules o aquestes preguntes constitueixen un estímul carregat d'emoció, fins i tot si no deixa veure res en el seu comportament general. Bé que sovint (en aproximadament 75% casos) podem determinar si l'afirmació del subjecte és una mentida conscient, l'existència de reaccions fals positiu (reaccions emocionals que acompanyen les declaracions exactes, però la declaració de les quals té gran importància per al tema afectiu) fa que el mètode sigui sens dubte molt més interessant en psicologia mèdica, on constitueix una manera d'explorar la personalitat (permet especificar quins dominis tenen per al subjecte una forta càrrega emocional), que a la psicologia forense.

B.- La resposta emocional secundària

A la resposta emocional immediata segueix una fase de naturalesa. diferent. Així, generalment se segueixen emocions amb un to agradable, una sensació de relaxació al mateix temps que un començament de benestar s'estableix i la satisfacció, a partir del qual s'organitzaran els sentiments complexos. La resposta emocional secundària no se segueix, en cap cas, d'una resposta rígida i immediata. Veurem que en certs casos, la resposta secundària pot no ser adaptativa, aleshores entrarà dins del marc de la patologia de les emocions. Fins i tot quan és normal, pot prendre, a partir d'una mateixa resposta immediata, formes molt diverses.

Un exemple típic és el de la resposta secundària que segueix la por.

Va ser estudiat durant les catastrofes col·lectives (terratrèmols, bombardejos). Si bé alguns s'adapten adequadament a la resposta emocional primària, troben ràpidament un comportament adaptat a les circumstàncies ajudant a cicatritzar les ferides ia reorganitzar la vida del grup social, és a dir, del grup social, d'altres presenten durant aquest breu període una profunda apatia. Aquest darrer tipus, però, és el més freqüent. Els estats de por i de còlera intensos requereixen la mobilització de forces de l'organisme, i no poden ser sostinguts durant molt de temps. En aquest cas la resposta secundària expressa el període de recuperació i ve acompanyada, generalment, per sentiments de fatiga, apatia i depressió. L'organisme tendeix a reaccionar contra aquests efectes secundaris, i això és el que el situa a l'origen dels efectes persistents de les emocions.

C.- Els efectes persistents de les emocions

Des de la perspectiva de la psicologia de l'aprenentatge, l'organisme tendeix a desenvolupar hàbits que tinguin com a objectiu ajudar a prolongar o provocar els efectes secundaris agradables de les emocions i, al contrari, eliminar els efectes negatius. Aquests hàbits emocionals constitueixen els efectes persistents de les emocions, la formació de les quals està motivada pels efectes secundaris. Els sentiments representen l‟aspecte subjectiu, introspectiu d‟aquests esforços persistents. El sentiment adapta la nostra conducta a un univers transformat, a un univers que ens fa veure sota nous colors.

Els hàbits emocionals tenen un valor adaptatiu encara que condicionin una inadaptació. Així, la timidesa es pot desenvolupar, en certs casos, com a conducta adaptativa destinada a evitar els efectes de l'ansietat.

La psicoanàlisi vol evitar l'aparició d'efectes negatius de l'emoció. Els hàbits emocionals són l'element essencial de les motivacions de l'individu.

III.- Els determinants de les emocions

Una situació idèntica pot desencadenar, en diversos subjectes, emocions diferents i situacions diferents. Els determinants de les emocions poden provenir de l'estímul o dependre de l'individu a qui s'exposa.

A.- Situacions determinants de les emocions:

Es pensa generalment que certes emocions són universals, en aquest sentit que certes situacions provocarien, en tots els subjectes, la mateixa emoció. Els estudis experimentals empresos pels behavioristes (modificació de conducta) i continuats posteriorment per Watson han mostrat que aquestes situacions universals eren rares. La major part dels estímuls emocionals són apresos, fins i tot quan es tracta d'estímuls que tenen el mateix valor per a gairebé tots els adults, per exemple la por de les serps. Una de les formes daprenentatge del valor emocional dun estímul és el condicionament. Moltes situacions que constitueixen estímuls per emocions negatives han estat associades en el pensament del subjecte a un estímul no condicional que desencadena emocions penoses. S‟ha constatat que aquests condicionaments s‟estableixen molt fàcilment i que tenien la tendència a la generalització. El nen, per exemple, no té por d'una rata. Si, experimentalment s'associa la presència d'una rata blanca a un estímul emocional com un soroll violent, la presència de la rata sola desencadenarà, al cap d'un cert nombre de presentacions simultànies, una reacció de por al cap d'un cert temps es considerarà que tots els objectes coberts de pèl, primer animals de mida petita, després objectes inanimats com un abric, produiran el mateix efecte. Aquesta generalització molt fàcil quan es tracta d'emocions negatives juga un paper important en l'estructura de les reaccions emocionals de l'adult.

B.- Factors individuals:

La “disposició emocional” depèn de la història personal del subjecte, dels seus condicionaments anteriors, en suma de l'estructura de la seva personalitat. Però l'emoció depèn igualment de factors fisiològics: en un mateix subjecte, el mateix estímul, produirà una emoció d'intensitat o qualitat diferent segons el seu estat psicofisiològic en què es trobe. Entre aquests factors, un dels més importants és la tonalitat general de la seva vida afectiva o estat d'ànim. D'altra banda, l'estat pulsional pot influir en la naturalesa de la reacció emocional. Es va demostrar fàcilment, per exemple, l'efecte de la fam als nens. Es va observar que la freqüència dels accessos d'ira va ser el doble del normal durant els períodes immediatament anteriors als àpats, és a dir, quan el nen tenia gana. La majoria dels impulsos tenen un aspecte emocional i l'entrellaçament dels dos fenòmens és profund. Però fins i tot fora de l'estat instintiu, l'equilibri biològic que resulta de l'acció de les regulacions endocrines i humorals juga un paper crucial. La medicina ofereix molts exemples daquest fenomen. Els canvis a les reaccions emocionals de les dones durant el cicle menstrual són un cas típic. Certs patrons anormals de reactivitat emocional estan relacionats amb canvis endocrins o humorals (per exemple, la hiperexcitabilitat de l'hipertiroïdisme i apatia dels hipotiroïdals). Certes disposicions emocionals patològiques, com la voluntat de respondre a estímuls dels més diversos per una reacció ansiosa (constitució ansiosa), poden

estar relacionats, almenys en part, amb un desequilibri humoral.

IV. - Genètica de les emocions

A.- L'efecte de la maduració sobre les emocions:

L'aparició de diverses emocions durant el desenvolupament ens permet en certa mesura comprendre com les emocions es diferencien gradualment. Watson, fundador del conductisme, havia cregut poder afirmar que el lactant manifestava tres emocions fonamentals, l'existència de les quals es podia identificar des del naixement: la por, la ira i l'amor. La conducta de por es va expressar mitjançant: modificacions de moviments respiratoris, moviments desordenats de les extremitats superiors, tancament dulls i llàgrimes. A la ira, el nadó es posaria rígid, tindria moviments convulsius de les extremitats i la cara es posaria vermella. Estimar s'expressava somrient, produint sons semblants al ronc, i per una actitud de pilot. El treball posterior va demostrar que, des de l'angle de la psicologia conductual, les observacions de Watson van ser inexactes. El seu error va provenir del coneixement de la naturalesa estímul emocional, que el va fer interpretar conductes idèntiques d'una manera diferent.

Quan l'observador intenta interpretar el comportament emocional del lactant basant-se únicament en la seva expressió, veiem una diferenciació progressiva. En les primeres setmanes de vida, tot estímul, sigui quina sigui la seva naturalesa, produeix una manifestació emocional única, que Bridges va anomenar "emoció". Al final del primer mes, és possible distingir dos tipus de reacció “plaer” i “displacer”.

Aleshores la ira, el disgust, la por, la gelosia apareixen successivament del costat de les emocions “negatives”, mentre que satisfacció, plaer (en presència d'un adult) del costat de les emocions “positives”.

L'existència d'un ordre d'aparició de les expressions emocionals en el curs del creixement mostra el paper que juga la maduració en aquest fenomen psicològic. Daltra banda, pot servir com a base per a un sistema de classificació.

Durant el creixement, dos fenòmens cada vegada fan més difícil la continuació d'aquest estudi. Els primers anys de vida, el comportament emocional inclou tot el cos. A mesura que el nen creix, es torna capaç de controlar i almenys emmascarar relativament l'expressió de les emocions. Aquesta modificació és general, encara que la seva intensitat depèn de la cultura i l'entorn social i familiar. Els indicadors d'emoció esdevenen menys nombrosos, més localitzats, la fesomia roman, en general, aliada dels més sensibles. La segona dificultat és que les emocions que, en nens petits, tenen expressions universals són cada vegada més individuals. Cada subjecte, en definitiva, té un estil particular expressant les seves emocions. Aquestes dues dificultats es compensen amb la possibilitat de complementar l‟observació del comportament amb la introspecció, que permet una determinació relativament precisa i diferenciada dels continguts de consciència.

B.- Factors socials en el desenvolupament de les emocions:

Si les emocions bàsiques i el moment de la seva aparició depenen únicament de maduració fisiològica, la seva diversificació, els aspectes particulars que prendran de tal o quin tema estarà relacionat amb l'entorn on haurà viscut, les situacions en què s'haurà trobat, les associacions i condicionaments particulars a què s'hauran presentat, en total principalment amb factors socials.

L'emoció és un fenomen social en un sentit doble. L'estructura emocional específica d'un individu està determinada per certes disposicions innates, ia través de les relacions interpersonals, primer amb la família, després amb membres de grups socials més o menys grans als quals pertanyerà. D'altra banda, però, les reaccions emocionals de l'individu modifiquen i dirigeixen les dels membres del seu grup social. Hi ha tot un sistema d'interaccions emocionals, de les quals la forma més evident és la que s'anomena els contagis d'emocions dels quals el pànic n'és un exemple.

V. Bases Neurofisiològiques i Teòries de les emocions

A.- El sistema nerviós autònom:

L'excitació del sistema nerviós autònom a l'evolució de les emocions ha estat la primera manifestació neurofisiològica estudiada. Aquest estat d'excitació és complex, perquè el simpàtic i el parasimpàtic no funcionen de manera absolutament antagònica, i també perquè passen a cada estat emocional per expressar un equilibri específic.

El funcionament del sistema nerviós autònom. d'altra banda, està estretament vinculat al de les glàndules de secreció interna, la medul·la suprarrenal en particular. Així, el simpàtic i el parasimpàtic, sigui per la seva acció directa, o mitjançant secrecions endocrines, constitueixen el sistema de control i regulació de l'expressió emocional.

B.- El sistema nerviós central

1º Interaccions escorça-hipotàlem:

Les modificacions del sistema nerviós autònom, si expliquen les manifestacions perifèriques de l'emoció, no proporcionen cap indicació sobre el mecanisme d'integració en la vida psíquica. Cannon i Bard el 1927 van ser els primers a estudiar el paper del cervell a l'emoció.

Bard va extirpar l'escorça cerebral a un gat. L'animal decorticat pot continuar vivint durant un temps determinat, amb la condició de prendre precaucions especials (perquè va perdre gran part de les sensacions i de la motricitat). Bard va descobrir que era molt més fàcil provocar-hi una reacció d'ira que en els animals normals. Tot i això, aquest esclat d'intense ira va durar poc i no va conduir a efectes adaptatius (hàbits emocionals); és per això que Bard va usar el nom de ràbia falsa per descriure aquest comportament.

De la seva experiència va concloure que l'escorça exercia un paper en l'emoció, paper integrador i alhora inhibidor. exterioritzables no són més integradores (per això l'absència de conductes adaptatives posteriors). les reaccions del gat, del qual no només se n'havia eliminat l'escorça, sinó també el tàlem. l'hipotàlem, observem que el gat, malgrat tota l'excitació, ja no mostra cap emoció. concloure que l'hipotàlem és essencial per a l'expressió de les emocions. Tot succeeix com si contingués al seu interior els patrons dinàmics de la seva expressió. estímul és prou violent. Quan l'acció de l'escorça és reprimida, fins i tot una mínima excitació serà suficient per desencadenar l'expressió emocional. Però al mateix temps controla el tàlem, l'escorça integra l'emoció que ha estat expressada a la vida psíquica.

S'ha dit que l'hipotàlem, una petita àrea del cervell situada entre l'escorça i el tàlem per una banda, la protuberància i el bulb per l'altra, constituïen un veritable cervell vegetatiu. cèl·lules que el componen són directament sensibles a les hormones (en particular l'adrenalina) aportades al seu contacte a través del torrent sanguini, i el hipotàlem probablement estigui en si mateix a l'origen d'una secreció endocrina. Finalment, l'hipotàlem conté els centres que controlen els dos sistemes autònoms, el simpàtic i el parasimpàtic. Entenem així el paper essencial que exerceix en el conjunt de la vida afectiva, instintiva i emocional, i en el control de les manifestacions de les emocions a través del sistema nerviós autònom.

2n Paper de certes zones corticals:

a) Escorça temporal i por -L'acció inhibidora de l'escorça sobre el conjunt d'expressions emocionals és un fet ben establert, però treballs recents han demostrat que el control cortical és de naturalesa complexa i que certes àrees tenien una acció diferent. respecte a les emocions específiques. Jameson i els seus col·laboradors, el 1957, van practicar al mico Macacus rhesus l'ablació bilateral de l'escorça de la regió temporal. Aquest animal, en el seu estat normal, manifesta una por intensa en certes situacions per exemple quan està en presència d'un gat. estímuls que produeixen conductes de por. Les teories neurofisiològiques modernes de les emocions ens permeten conciliar els resultats aparentment contradictori d'aquestes investigacions i les de Bard i Cannon.

b) Escorça frontal i dolor.- En determinats pacients afectats per exemple de càncers inoperables, i presentar dolor intens i continu, impossible de reduir amb fàrmacs analgèsics com. la morfina, realitzem una operació que consisteix a eliminar quirúrgicament una petita àrea de l'escorça frontal (topectomia) o, el que és el mateix, tallar les fibres nervioses intracerebrals que uneixen aquestes àrees a la regió tàlem-hipotalàmica (lobotomia frontal). Veiem que després de la intervenció el subjecte continua sentint el dolor, encara que ha perdut el dolorós caràcter emocional. El pacient diu que sent un dolor però per a ell és un fet objectiu, sense que el component emocional estigui integrat a la seva vida psicològica. D'altra banda, la lobotomia que es va utilitzar fa uns anys en el tractament de diversos trastorns mentals, té com a principal resultat reduir o eliminar el to emocional de les experiències del subjecte, sigui quina sigui la seva naturalesa. Aquests fets són una demostració del paper de l'escorça frontal en la integració d'emocions doloroses.

3r Paper de l'hipotàlem en l'“aprenentatge emocional”:

a) Aprenentatge i emocions. - Les condicions s'estableixen ràpidament quan el subjecte aprèn a associar un estímul amb unes reaccions emocionals i aquests condicionaments són particularment estables. Nosaltres subratllem aquest paper central de l'emoció a l'aprenentatge d'una sèrie de reaccions que ajudaran a modelar la personalitat adulta. Delgado i els seus col·laboradors van poder demostrar recentment el paper de l'hipotàlem en aquests mecanismes. Si s'implanta permanentment una agulla conductora a una zona concreta de l'hipotàlem del gat, i si estimulem aquesta regió en passar un corrent elèctric a través de l'agulla, el gat reaccionarà amb un comportament temorós. Emocionem la zona d´on són originaris els patrons dinàmics d'aquesta emoció. És possible associar amb descàrrega elèctrica un estímul neutre. Després d'un nombre molt reduït de presentacions simultànies, l'estímul neutre es presenta sol, sense excitació de l'hipotàlem, desencadena una resposta de por. Així, un gat que va rebre la descàrrega elèctrica en una gàbia específica ràpidament va fugir d'aquesta gàbia, fins i tot quan no se li va donar cap descàrrega. Aquests experiments demostren tant el paper de l'hipotàlem a l'emoció com el valor motivador de l'emoció poderosa a l'aprenentatge. De fet, l'estimulació cortical anàloga, sigui quina sigui la zona de l'escorça excitada, es mostra incapaç de desencadenar una reacció emocional i, en conseqüència, associar aquesta manera en un condicionament.

b) Centres de “plaer” i recompensa. -Un dels avenços més recents en aquesta àrea es deuen a Olds i els seus col·laboradors. Aquests autors demostrat que hi ha, en rates i en altres espècies animals, àrees de la base del cervell l'excitació del qual desencadena una emoció agradable. Estimular aquesta zona és una recompensa per a l'animal.

En un experiment molt demostratiu, una rata al cervell del qual es fixa un elèctrode es col·loca en una gàbia on hi ha una palanca. Cada cop que la rata pressiona la palanca, s'activa una estimulació elèctrica del propi cervell. La rata, després d'alguns intents aleatoris, comença a pressionar la palanca repetidament, a una cadència cada cop més accelerada. Algunes rates arriben a un ritme de 5.000 excitacions per hora, i pot continuar sense interrupció durant 24 hores, descuidant el menjar que se'ls presenta. La naturalesa emocional de l‟efecte d‟una descàrrega elèctrica es demostra per l‟acció de fàrmacs que tendeixen a reduir o suprimir reaccions emocionals (fàrmacs neurolèptics i tranquil·litzants). L‟administració d‟aquests fàrmacs al‟animal suprimeix la reacció. També sembla que hi ha estretes connexions entre aquests “punts del plaer” i les àrees que controlen els impulsos. L'emoció d'algunes zones és més eficaç, per exemple quan l'animal té gana que quan ha menjat.

Totes aquestes experiències ressalten la possibilitat daprenentatges purament emocionals. També mostra la connexió estreta dels fenòmens d'aprenentatge, emocions i motivacions.

C.- Teòries de les emocions

Les teories de les emocions han passat per tres etapes, corresponents a l'estat del coneixement psicofisiològic en el moment que va ser proposada.

1º La teoria perifèrica de James-Lange-William James, el 1884, va proposar una teoria que tenia en compte els fets coneguts en la seva època sobre les manifestacions neurovegetatives de les emocions i sobre els comportaments amb què van acompanyats. Per James, l'emoció s'explica per la repercussió en la consciència dels trastorns perifèrics causats per la percepció de l'objecte. Va resumir la seva teoria en la fórmula: “Ja no hauríem de dir que ens vam trobar amb un ós, vam tenir por i fugim”, sinó al contrari, “Tenim por perquè estem fugint” o “estem afligits perquè plorem”. Aquesta teoria es va basar sobre certs arguments, com el fet que si representem una situació capaç de desencadenar una emoció, podem adquirir un coneixement intel·lectual, però no podem sentir-ho.

2º Teoria corticodiencefàlica de Cannon-Bard. - Els treballs de Cannon i Bard havien demostrat que calia fer un lloc primordial en el mecanisme de les emocions al sistema nerviós central. En teoria que va proposar Cannon, els patrons dinàmics de les emocions troben el seu origen a l'hipotàlem. Tots tenim els mecanismes de diferents emocions, però, a l'estat normal, aquests mecanismes són inactius, perquè la seva expressió és inhibida pel control cortical. Quan percebem un estímul capaç de provocar una emoció, l'estimulació transmesa a l'escorça té l'efecte d'eliminar aquesta inhibició. S'allibera la dinàmica hipotalàmica i les manifestacions perifèriques. s'activen, alhora que el senyal per a aquest activador s'envia de tornada a l'escorça que l'integra a la nostra experiència. És al nivell de l'escorça on se situen les representacions de les emocions, des d'on es desenvoluparan mecanismes adaptatius.

3r La teoria d'Arnold-Lindsley. - Arnold, el 1950, i Undsley el 1951 van criticar la teoria de Cannon-Bard que no explica certs aspectes per als quals la teoria de James-Lange, per contra, va donar una interpretació. Per tant, una reacció emocional tendeix a ser autosostinguda i augmentar: sentim que la “ira augmenta” i l'expressió d'aquesta ira l'augmenta. Arnold i Lindsley van proposar una teoria anomenada "activació" que ens permet conciliar els fets actualment coneguts: l'estímul desencadena una excitació que arriba a l'escorça. Es produeix llavors una “adoptació a una posició emocional” alhora que l'escorça desencadena el patró dinàmic hipotalàmic que s'expressarà a la perifèria. Aquestes modificacions perifèriques són percebudes alhora i aquesta percepció tendeix a modificar la “posició emocional adoptada” que se situa en el nivell de l'escorça. Es forma així un circuit tancat que explica el progrés “en allau” de determinades emocions, per successius reforços de la presa d‟una posició emocional, això condiciona el grau d‟alliberament dels mecanismes hipotalamics. En aquesta teoria, la regió talamo-hipotalàmica juga un doble paper. Rep impulsos corticals que normalment inhibeix els esquemes dinàmics, i per altra banda reenvia a l'escorça ja sigui com a la teoria de Cannon-Bard la indicació que aquests patrons s'alliberen, però la percepció d'efectes perifèrics d'aquest alliberament, per a la transmissió del qual serveix de relleu. La teoria de l'activació postula la representació cortical de “prenes de posició emocional”. Si admetem que aquestes representacions són relativament

localitzades a l'escorça, podem explicar així que la seva ablació suprimeix l'expressió emocional: aquest seria el cas del lòbul temporal per a la ira, o el lòbul frontal per a emocions doloroses com les que acompanyen el dolor. D'altra banda, l'ablació de tota l'escorça donaria com a resultat l'aixecament de totes les inhibicions a l'hipotàlem i permetria d'aquí l'existència de “pseudoemocions” sense prendre posicions emocionals, aleshores sense efecte d'activació i sense integració a la vida psíquica, que només s'assemblen a les emocions per les manifestacions perifèriques. Quant a l'estimulació directa de l'hipotàlem quan l'escorça està intacta, produeix les manifestacions perifèriques de l'emoció i estimula retrògradament les àrees corticals de “presa de posició emocional”. Aquesta és una emoció veritable, capaç d'integrar-se a la vida psíquica, com ho demostra la possibilitat d'aprenentatge emocional.

BIBLIOGRAFIA

- No hi ha cap treball francès complet sobre el tema. Podem consultar, des d'una perspectiva original:

SARTRE (J. P.): Esquema d'una teoria de les emocions. Hermann, París, 1939.

- Una obra fonamental (en anglès) és:

ARNOLD (M. B.): Emoció i personalitat. Premsa de la Universitat de Columbia, Nova York, 1960 (2 volums).

PATOLOGIA DE LES EMOCIONS.

L'Humor

La seva regulació i els seus desarreglos

Les emocions ocupen un lloc central a la vida psíquica; de fet, estan estretament vinculades a les tendències: la satisfacció d‟un impuls és l‟origen d‟una emoció de to agradable, la frustració d‟una emoció de to desagradable. Alhora, l'emoció constitueix una força poderosa motivadora i l'aprenentatge emocional que és el suport de les tendències que se'n deriven a l'adult. Això vol dir que les pertorbacions de la vida emocional seran el reflex o la causa d'una gran varietat de trastorns.

Certs trastorns corporals constitueixen una àrea de patologia de les emocions, siguin conseqüència directa com els afectes psicosomàtics, o que resultin indirectament com les manifestacions d'histèria de conversió. Des d'una perspectiva inversa, la malaltia física és font, en els qui la pateixen, d'estats emocionals a través del perill que representa i els canvis que provoca a la vida del subjecte, o per les modificacions orgàniques que provoca quan el seu dany afecta els centres cerebrals que regulen les emocions.

I Aspectes psíquics de la patologia de les emocions

A.- Reaccions patològiques immediates:

Quan l'emoció desencadenada per un estímul excedeix la intensitat o la durada que s'observa en subjectes normals en condicions anàlogues, es converteix en una reacció patològica a l'”esdeveniment viscut”. L'expressió “esdeveniment viscut” subratlla que el que importa en l'estímul és menys la seva intensitat objectiva que el seu significat psicològic per el subjecte a què se sotmet, la manera com és percebut. Aquest fet, aparentment insignificant, un simple comentari despectiu, la pèrdua d'un objecte sense valor, podria constituir un trauma violent, perquè representen, tenint en compte la història individual i la personalitat del subjecte, una agressió insuportable o la privació duna possessió amb fort valor emocional.

1r Els factors de les reaccions patològiques immediates:

Una situació donada desencadena una “reacció patològica a l'esdeveniment viscut” en dues condicions: ha de tenir un valor emocional particular per al subjecte, correspondre a la seva disposició emocional; els recursos de lorganisme han de ser insuficients per integrar adequadament lexperiència emocional en la personalitat. En resum, el desencadenament de la reacció reflecteix un desequilibri entre la intensitat de l'estímul i les capacitats adaptatives del subjecte.

La capacitat d'integrar les emocions adequadament depèn de molts factors i, per altra banda, assumeix també diferents aspectes. El paper més important ho juga, evidentment, la maduració del subjecte. Si el creixement està marcat per diverses expressions emocionals, també correspon al desenvolupament gradual del control. El nen reacciona als estímuls amb reaccions emocionals violentes, però generalment de curta durada. Tindrà enuigs o pors intenses i breus que, normals en ell, que seran considerades patològiques en un subjecte adult. Aleshores sovint anomenem reaccions patològiques als successos viscuts com a "reaccions infantils". El control progressiu de les emocions depèn de factors biològics, com ara la maduració del sistema nerviós i de factors psicològics, com ara el desenvolupament d'inhibicions. Des de la perspectiva de la psicologia dinàmica, controlar les emocions és una funció essencial d'una de les tres instàncies (Això, Jo i Superjo) que constitueixen la personalitat. L'accés emocional correspon a la pèrdua de control del Jo, des d'aquest punt de vista és un tipus de reacció infantil o arcaica. La qualitat del control emocional és un aspecte de la força del jo. La capacitat d'adquirir aquest control és, en part, constitucional. En idèntiques condicions de desenvolupament, certs subjectes presentaran reaccions més fàcilment que altres davant del mateix estímul, emocions violentes. Es diu que aquests subjectes tenen una “constitució emocional” que sembla transmetre's hereditàriament. A aquests factors constitucionals se sumen els factors adquirits a través de leducació. Així, l'entorn familiar hi juga un paper crucial. Subjectes criats en un entorn familiar desfavorable generalment tendeixen a tenir expressions emocionals excessives. En aquest paper del medi ambient, cal donar un paper especial a les condicions socials.

L'antropologia cultural ha demostrat que hi ha normes culturals. en expressions d´emoció. No només certes cultures imposen fortes restriccions a l'expressió emocional (p. ex. cultures de l'Orient Llunyà) mentre que altres les aproven (les cultures de la Mediterrània), però exerceixen una acció selectiva sobre altres emocions, així, la ira, per exemple, es considera normal, mentre que la por ha de ser reprimida. De manera molt general, podem dir que les cultures primitives admeten reaccions emocionals com a normals que serien considerades patològiques en la nostra. Durant certes cerimònies religioses (Vaudou a Haití), els subjectes presenten reaccions emocionals de tal intensitat i naturalesa que es descriurien com a reaccions patològiques histèriques a la nostra cultura, quan en realitat corresponen a estàndards en els entorns en què s'observen. Per tant, podem concloure que el control emocional, que és un dels aspectes de la força de l'Ego, depèn d'un conjunt factors constitucionals i ambientals, aquests últims relacionats amb les condicions del desenvolupament individual, i també a les característiques culturals del grup al que pertany el subjecte. Aquest darrer punt és important en la mesura que el caràcter patològic d'una reacció emocional no es pot afirmar només per referència a estàndards d'intensitat, durada o naturalesa. Els papers respectius de l'herència i el medi ambient sovint són difícils de precisar i els autors constitucionalistes tendiran a donar l'herència en primer lloc, els psicòlegs de l'escola dinàmica emfatitzaran la importància de l'entorn familiar durant la primera infància, els antropòlegs es referiran principalment a les influències culturals.

Però els individus adults no només es diferencien entre si per la facilitat amb què exhibeixen reaccions emocionals patològiques. La distinció no és només quantitativa sinó també qualitativa.

La primera diferència fa referència a l'expressió de l'emoció en el comportament físic. Un dels efectes de la maduració és la progressiva restricció de la generalitat de l'expressió motora. mentre el lactant reacciona amb moviments de tot el cos, de mica en mica, almenys en les circumstàncies normals, només queden els moviments de la cara, mans o canvis en el to de veu. Sens dubte hi ha sempre en adults, davant d'un estímul intens, una reacció motora generalitzada (la reacció de sorpresa), però és de durada extremadament breu. Les reaccions motores com la fugida o l'agressió oberta són, excepte en casos d'estímul d'intensitat excepcional, considerats adults com anormal. L'expressió verbal de les emocions obeeix les mateixes normes. L'individu aprèn a controlar les expressions verbals de por o d'ira, alhora que la seva expressió motora de què són un substitut. Tot i això, la manifestació externa de les emocions no està en relació absoluta amb la seva intensitat, l'expressió no és idèntica a la impressió. Alguns subjectes senten emocions profundament i no les expressen en el comportament, mentre que altres expressen amb intensitat emocions que senten feblement.

Per altra banda, cada individu té una estructura de resposta emocional particular. Un subjecte tindrà fàcilment una reacció de por, mentre que un altre tindrà reaccions d'enuig. La psicologia popular parla de “caracter tímid” o “personatge enutjat”. Com per a la reacció emocional general, la reacció específica depèn de factors constitucionals i adquirits, i entre aquests factors, de factors culturals individuals. Des d'un punt de vista dinàmic, una emoció específica d'intenció anormal per relació amb l'estímul que la va desencadenar pot ser considerada com a “derivat” d'una cosa que havia estat prèviament reprimit anteriorment. Un lleuger factor precipitant despertarà al cos una crisi d'ira si hi ha una disposició a la ira provinent d'una experiència prèvia on la tendència no es va poder expressar, en aquest cas, d'un mecanisme de desplaçament de la ira.

Fins ara, només hem tingut en compte, als factors de comportament emocional, només aspectes vinculats amb la constitució i el medi ambient. També cal tenir en compte el dany patològic dels mecanismes centrals de les emocions.

Un patró menor es troba a l'envelliment. El vell té generalment reaccions emocionals intenses, desproporcionades pel que fa a la situació que els desencadena, però paradoxalment sent feblement aquestes altres opcions. Aquesta discordança entre expressió i impressió es troba amb més intensitat quan hi ha mal a l'escorça cerebral, accentuant-los en una manera patològica, els fenòmens d'involució normal, en la demència senil o en la demència arteriosa en què les lesions es deuen a trastorns de irrigació del cervell després de la presència de lesions vasculars. Aleshores veiem l'existència de reaccions emocionals violentes, com atacs d'ira senil.

Com a màxim, en una forma particular de demència arterioscleròtica, anomenada demència pseudobulbar, el més mínim estímul provoca atacs de riure o plor, incontrolable, però buit de qualsevol contingut emocional, anomenats riure i plor espasmòdics. En aquests casos patològics passa de tot. com si hi hagués pèrdua del control cortical i de la integració de les emocions i si no substituís més que els patrons dinàmics dexpressió.

Els danys patològics cerebrals també solen ser difusos i és difícil especificar si l'alteració afecta el nivell cortical o el nivell diencefàlic del mecanisme regulador.

L'existència de reaccions emocionals inadequades es nota en les demències, és a dir en condicions que, com la demència senil, corresponen a lesions cerebrals difuses, sigui quina sigui la causa i que es manifesten principalment per un debilitament de la intel·ligència, a les seqüeles de traumatismes craneoencefàlics i en intoxicacions com en una intoxicació alcohòlica.

En termes molt generals, els factors que produeixen la dissolució dels nivells de control més alts faciliten l'expressió emocional.

Alguns medicaments tenen aquesta propietat en comú que és possible utilitzar a la clínica.

2n Els tipus clínics de reaccions patològiques immediates:

Les reaccions davant del succés viscut poden ser de diversos tipus. Pràcticament, aquí només considerarem les reaccions immediates l'expressió de les quals es distingeix de les emocions normals només per la seva intensitat. Aquesta restricció elimina així, d'una banda, les reaccions que, encara que immediates, són qualitativament diferents de les observades a l'estat normal: la reacció amb alteracions de la consciència o confusió emocional, elaboracions, trastorns patològics secundaris de les emocions primàries, i finalment trastorns d‟estat d‟ànim que seran objecte d‟un estudi particular. El marc així limitat abasta les anomenades reaccions explosives. Kretschmer les defineix per la descàrrega elemental d'afectes poderosos sense que cap reflexió sobre ells imposi frens. Les dues reaccions més típiques corresponen a dues emocions doloroses més comunes, la ira i la por.

a) La reacció explosiva d'ira. - En determinats subjectes, un estímul, fins i tot mínim, desencadena una ira cega, com una tempesta, durant la qual el subjecte pot participar en una agressió violenta sense consideració del que podria resultar per a ell. Aquestes explosions d'ira pot passar en individus predisposats i es veuen afavorides per circumstàncies particulars o per un atac al sistema nerviós central. Hi ha subjectes que tendeixen a reaccionar davant de frustració menys forta mitjançant una reacció agressiva d'enuig (personalitats psicòpates agressius). Sens dubte, aquesta disposició és parcialment constitucional, però l'entorn social constitueix un factor cabdal en el determinisme. A més, sovint es produeix un mecanisme d'acumulació entra en joc. L'estímul desencadenant només és l'ocasió que desencadena una reacció que es va formar durant traumes emocionals previs, i que havia estat inhibit fins ara. Un exemple típic és "la crisi del detingut" que observem de tant en tant a les presons.

Amb motiu d'un incident insignificant, el detingut és sobtadament víctima d'un accés de fúria i vociferació, profereix insults, destrueix a cegues. En aquests temes, les parts es combinen per desencadenar la reacció, les particulars reaccionals i la frustració deguda per l'empresonament. L'incident, aparentment que causa la reacció d'enuig és només la “espurna que fa explotar el barril de pólvora” (Kretschmer).

Entre els nombrosos trastorns del sistema nerviós central que poden provocar la reacció explosiva d'ira, cal emfatitzar el paper de la intoxicació alcohòlica. La ira clàssica dels alcohòlics crònics provocada per la més mínima excitació són una de les manifestacions característiques del comportament d'aquests subjectes. L'epilèpsia també compta entre els símptomes possibles, la reacció explosiva d'ira. En els períodes intercrítics alguns epilèptics estan habitualment "enfadats", cosa que provoca, freqüentment, dificultats en els serveis on estan internats, però durant les crisis pot desencadenar crisis explosives de rara violència, amb impulsos clàstics, podent, en certs casos, desembocar a crims salvatges.

La reacció explosiva d'ira sol estar relacionada fins a cert punt amb nuvolositat de la consciència, o com a la ira del psicopata la provoca, o per contra, com en els atacs del sistema nerviós, és l'obnubilació de la consciència la que promou la descàrrega emocional patològic. Aquest és el cas de la intoxicació per alcohol aguda (intoxicació excitomotora) i en atacs epilèptics, on el subjecte no recorda el seu comportament durant l'enuig.

b) La reacció de por i ansietat.- La reacció de por patològica la més simple es fa en pànic. Quan la intensitat emocional de l'estímul és més gran que la capacitat de reacció de l'organisme, ocorren "Conductes de por" que seran patològiques en la mesura de la seva inadaptació. Un aspecte particular el constitueix l'anòmala persistència d'una por la intensitat inicial de la qual era comprensible tenint en compte l'estímul. Es constata persistència de símptomes vegetatius. El subjecte,

en casos lleus, fatiga, dificultat per concentrar-se... En casos més greus, pot mostrar un comportament completament inadaptdo. El somni és difícil, pertorbat per somnis terrorífics, generalment en relació amb la situació traumàtica. Aquest estat pot persistir durant diversos dies, de vegades diverses setmanes. Molt sovint persisteix durant molt de temps sota una forma relativament limitada. De vegades només queden somnis terrorífics on es reviu la situació inicial, mentre que en la conducta del subjecte desperta la por es disfressa de diversos símptomes resultants de l'elaboració secundària per la personalitat (neurosis traumàtiques). De vegades s'instal·la un condicionament persistent i perllongat. Diversos anys després de la fi de la guerra, el soroll del motor d'un avió desencadenava en certs subjectes, que havien estat objecte de bombardejos, una reacció de por.

Més interessants des del punt de vista mèdic i més freqüents són les reaccions de por quan l'estímul que les desencadena és mínim i no produiria reaccions mínimes o nul·les en un subjecte normal. Alguns casos plantegen el problema de la relació entre la por i l'ansietat. Designem amb el nom d'“ansietat” una por sense objecte aparent, o per extensió, quan hi ha un factor desencadenant, la por causada per un estímul que provocaria cap reacció en un subjecte normal. L'ansietat pot venir i aquest és el cas més freqüent d'un conflicte pulsional.

Vet aquí un exemple senzill: una frustració determina en el subjecte una onada d'agressivitat contra l'objecte considerat responsable d'aquesta frustració. Aquesta agressivitat és reprimida pel sentiment de culpa vinculada a l'educació moral, a la por de les represàlies i també, possiblement, té l'aferrament ambivalent per l'objecte que va ordenar la frustració. Agressió que no pot trobar una sortida a l'exterior queda llavors inhibit, però es torna contra el subjecte i genera un desig d'autocàstig la manifestació del qual és l'ansietat que aquí representa una por justificada a un mateix. Quan l'ansietat no està lligada al desencadenament a cap objecte, com en el cas que acabem de presentar, parlem d'ansietat flotant. Quan l'ansietat, per contra, és aparentment conseqüència d'un estímul normalment sense valor emocional, parlem d'ansietat fixa. Nosaltres ja no utilitzem el terme por en aquest cas, perquè el paper de l'estímul és només simbòlic. El mecanisme causal real i inconscient és anàleg al de l'ansietat flotant, és un conflicte instintiu, això és per evitar tenir por dels propis impulsos que el subjecte substitueixi el seu objecte per un objecte simbòlic, el significat del qual roman inconscient per a ell, i que exculpa així a costa d'una por patològica, el mesquí objecte de la qual li permet negar els impulsos que no vol reconèixer en si mateix. Aquest és el mecanisme de l'ansietat fòbica, que representa la fòbia en resum tractant de transformar l'ansietat en por. Un subjecte experimentarà ansietat intensa davant d'un objecte punxant, tindrà por d'usar-lo per fer mal a algú encara que sàpiga que no ho farà. Un altre experimentarà ansietat quan es troba en un espai obert, un carrer o una plaça (agorafòbia). La investigació psicoanalítica permet. descobrir el significat d'aquestes pors, el valor de les quals depèn del simbolisme individual, encara que hi ha algunes coincidències que es troben sovint. Així, l'agorafòbia sovint correspon a la por dels impulsos sexuals, dels quals els espais lliures en són el símbol. Hi ha fora de l'ansietat fotogràfica. moltes varietats d'ansietat neuròtica fixa. Ansietat neurològica sempre roman al final, i sigui quina sigui la complexitat dels mecanismes subjacents, una manifestació d'angoixa de la psique, un senyal de l'existència d'un perill intern.

B.- Les elaboracions secundàries de l'emoció:

Normalment, l'emoció està integrada a la personalitat. En alguns casos l'organisme és incapaç de dur a terme aquesta integració de manera normal. L'expressió immediata de l'emoció desapareixerà, però la seva acció continuarà manifestant-se en forma de trastorns psicològics, de símptomes, l'aparença dels quals no els permetrà acostar-se a l'emoció que han estat el seu origen, però que aquest origen es podrà detectar mitjançant investigacions cientifiques utilitzant el mètode psicoanalític o tècniques d'exploració fent servir agents farmacodinàmics. Els mecanismes corresponents al desenvolupament secundari com a patològic de les emocions s'han estudiat principalment en relació amb l'ansietat. Han estat descrits, bàsicament com a mecanismes de defensa del Jo, perquè el seu objectiu és essencialment protegir el Jo contra l'aparició de l'ansietat, protecció que només s'obté a costa de l'aparició de símptomes patològics. Les neurosis poden ser, considerades, des d'aquest punt de vista, com a elaboracions secundàries patològiques de les emocions, encara que, per a la majoria, existeix l'emoció d'angoixa (o d'ansietat) que determina aquests mecanismes de defensa, encara que sigui ella mateixa el resultat de pertorbacions del desenvolupament pulsional.

C.- Desenvolupaments afectius patològics:

Els trastorns de la vida emocional no només concerneixen les emocions violentes, “emocions de xoc”. Els efectes persistents de les emocions que o responen als sentiments de vegades pot adquirir gradualment una intensitat o qualitat tal que esdevenen patològiques. Passió, en psicologia clàssica, és un sentiment d'intensitat anormal, durador i polaritzat sobre un objecte particular. Passió, per la seva intensitat, podria assolir un grau patològic i provocar reaccions desadaptatives.

L'aparició d'aquests estats afectius patològics persistents, que es produeixen sense cap emoció de xoc a l'origen, respon a dues grans classes de fets. En alguns casos, es desenvolupen progressivament en continuïtat amb la vida psíquica anterior del subjecte. Són “comprensibles” en el sentit fenomenològic del terme, és a dir que a través de la intuïció participant, Einfühlung, podem comprendre com a causa de la vida anterior del subjecte i les circumstàncies en què s'ha trobat, presenta una sensació anormal específica. Reservem per a aquests casos el nom de “desenvolupaments comprensibles”.

Altres vegades, per contra, l'estat emocional patològic apareix com una cosa incomprensible, constitueix una ruptura en la continuïtat mentalitat del subjecte, sense que cap esdeveniment no pugui justificar aquesta modificació. Aleshores parlem de "processos".

Els estats afectius patològics persistents són, com les emocions, els xocs patològics, les disposicions constitucionals i els factors del medi.

Però si bé la conjugació d'aquests dos ordres de causes és suficient per tenir en compte l'evolució, cal invocar, en els processos, una causa addicional, correspon a malalties mentals, psicosis greus. Per a algunes, sabem lesions del sistema nerviós central del qual depenen (psicosi orgàniques), per a altres, psicosi maníac-depressiva i esquizofrènia, reduïm a hipòtesis, per això el nom que de vegades se'ls dóna: "les psicosis funcionals". En qualsevol cas, els processos psicòtics inclouen en la simptomatologia una alteració radical de la vida afectiva.

Hi ha molts trastorns persistents de la vida emocional com a desenvolupaments comprensibles. Kretschmer va proposar agrupar-los al voltant de dos pols, el pol expansiu i el pol sensitiu, el primer es correspon amb un “caràcter paranoic”. Es caracteritza al nivell dels sentiments. per orgull excessiu, que sassocia amb desconfiança i tendència a raonar falsament. A partir d'aquesta estructura emocional fonamental, es desenvoluparan reaccions de naturalesa diversa, com ara idees de persecució, comportament de demandes o conductes agressives destinades a venjar les suposades lesions fetes al Jo hipertrofiat del subjecte.

El segon pol correspon al caràcter sensible. Entre aquests temes trobem sensibilitat emocional extrema, hiperestèsia associada amb insuficiència dexpressió emocional. Kretschmer els caracteritza per l'estancament emocional, que es converteix en retenció. Queda una experiència dolorosa a la memòria; durant anys, el subjecte no ho oblida, però tampoc ho puc expressar amb tortuosa claredat, aquesta experiència sempre torna al centre de la consciència. Aquesta estasi emocional a llarg termini condueix a un sentiment de insuficiència humiliant, de derrota moral, que afecta el comportament a través de la formació d'idees interpretatives.

El subjecte fa una projecció afectiva, tenyeix d'empremtes del seu afecte el món que l'envolta, se sent aclaparat per la sensació que la seva humiliació es fa visible, interpreta els comportaments dels qui l'envolten com a prova d'aquest coneixement.

Alguns subjectes estan constitucionalment predisposats a desenvolupaments expansius o sensibles. En aquesta disposició inclouen l'efecte del medi ambient, però també possiblement esdeveniments traumàtics que, si no desencadenen emocions de xoc patològic, cristal·litzen sobre un tema particular l'anomalia afectiva de la personalitat.

II. - Aspectes somàtics de les emocions

L'emoció s'acompanya de trastorns somàtics, endocrins i neurovegetatius, que igual que altres aspectes de l'emoció es poden tractar amb fàrmacs tranquil·litzants. En condicions normals, aquestes manifestacions somàtiques són transitoris. L'organisme restableix l'equilibri un temps pertorbat. Però en certs casos, l'emoció, ja sigui per la intensitat, ja sigui perquè l'individu que l'experimenta és incapaç d'integrar-la satisfactòriament, tindrà conseqüències somàtiques persistents

A.- Les reaccions psicosomàtiques.

Els trastorns corporals produïts per l'emoció es poden considerar expressió de pertorbacions dels centres reguladors de l'equilibri neurovegetatiu i de l'homeòstasi del medi intern, produïts per factors psicològics, i no distingibles en les seves manifestacions de les mateixes síndromes produïdes per un atac cerebral de qualsevol altra naturalesa interessant el mateix dispositiu neurofisiològic. La seva patogènia és la mateixa encara que les seves etiologies difereixen.

El fisiòleg canadenc Selye va demostrar que, en els animals, els xocs emotius violents causen totes les manifestacions biològiques de la reacció d'alarma. L'emoció és un estrès que obliga el cos a mobilitzar les defenses per fer front a una situació amenaçadora. Aquesta reacció d'alarma correspon a la reacció neurovegetativa i endocrina, on les funcions de la via nerviosa, diencèfal-vegetativa i de la via endocrina pituitària-suprarenal. Si sacrifiquem un animal durant la reacció d'alarma, notem l'existència d'hipertròfia de les suprarenals, atròfia timo-limfàtica aguda i ulceracions gastroduodenal. Podem observar experimentalment la producció de diversos trastorns corporals sota l'acció d'alteracions emocionals.

Harold Wolf va demostrar, en un pacient amb fístula gàstrica, que els esclats de tensió emocional van produir brots ulcerosos.

En neurosis experimentals d'animals, generant un estat d'ansietat permanent, observem l'aparició de trastorns neurovegetatius com pressió arterial alta o úlceres digestives. Aquests traumes biològics no són només el resultat d'una emoció de xoc, sinó també dels estats de tensió emocional provocats per situacions conflictives. Aquestes també poden provocar tota mena d'alteracions funcionals que, per la seva intensitat o repetició, estan organitzades, i pel fet d'arribar a organitzar-se fins i tot. Així, l'emoció és una de les causes possibles d'irritacions neurovegetatives que poden provocar una lesió. La patologia psicosomàtica no pot annexar tota la patologia neurovegetativa. Però la investigació psicosomàtica ha demostrat que cal tenir en compte el paper de l'emoció a l'etiologia de certes síndromes neurovegetatives, visceral, humoral i hormonal, on apareixia fins ara més com un factor ocasional que com una causa determinant.

La patologia psicosomàtica és molt antiga i hem pogut demostrar el paper dels factors emocionals a l'origen de múltiples síndromes, o de tots almenys com a element important de l'etiologia. Només en podem enumerar els principals. En el context de malalties al·lèrgiques, asma, èczema, urticària; en el dels trastorns endocrins i nutricionals, malaltia de greus, certes formes de diabetis, certes varietats d'obesitat; a nivell cardiovascular, hipertensió essencial i síndrome d'angina; En el camp de les malalties de la pell, molts afeccions que van des de liquen pla (?) fins a psoriasi i vitiligen; en les afeccions respiratòries, s'ha invocat el paper de l'emoció en l'aparença progressiva de la tuberculosi pulmonar. Les afeccions digestives van ser particularment estudiades des de l'angle psicosomàtic, especialment l'úlcera, colitis gastroduodenal i mucomembranosa i hemorràgica. Finalment, l'emoció hi juga un paper determinant en el desenvolupament del glaucoma.

Davant d'una d'aquestes malalties on es descobreixen factors emocionals, sempre és difícil especificar si es tracta només d'un element d'una constel·lació etiològica o si juga un paper preponderant. Hi ha una predisposició constitucional a l'expressió neurovegetativa de les emocions. Des d'aquesta perspectiva, la diversitat d'accidents viscerals i humorals és interpretat per una meiopragia que constitueix un lloc de menor resistència, un punt de trucada per localitzar reaccions emocionals. Però, més enllà d'aquest aspecte de fragilitat orgànica general i específica, la investigació psicosomàtica s'ha aplicat a definir les relacions entre certs tipus de reaccions orgàniques i certs tipus de conflictes emocionals. Nosaltres hem indicat que es podria fer una primera diferenciació entre subjectes les emocions dels quals s'expressaven en la musculatura i aquells que presenten emocions “reprimides”. Tot i això, el control de l'expressió muscular de les emocions no van acompanyades del control de les seves expressions neurovegetatives i endocrines. Tot passa a contraure's com si la barrera que s'oposa a l'alliberament normal de la descàrrega emocional cap al sistema neuromuscular de la vida de relació tingués, com a corol·lari, una derivació encara més poderosa cap al sistema neurovisceral de la vida vegetativa. Cap emoció se'n manifesta fora, i més com més és interiorment pertorbadora. El nerviós impassible en aparença que reprimeix els gestos d'agressió o de fugida amb una voluntat de parar és el més exposat a desordres interns. Alguns autors com Franz Alexander, volien anar més enllà. Ells van afirmar que el pacient amb úlcera és una persona hiperactiva i àvida de responsabilitats que lluita contra la seva passivitat fonamental, l'hipertens és un individu aparentment tranquil que inhibeix la seva agressivitat, l'asmàtic és un subjecte el desenvolupament afectiu del qual va estar “asfixiat” des de la infància per una estreta dependència de la mare o un substitut matern. Moltes d'aquestes nocions requereixen ser verificades, especialment perquè aquí s'intrinquen novament el paper de l'entorn familiar i les normes culturals.

En qualsevol cas, des d'un punt de vista pràctic, aquests trastorns psicosomàtics formen part d'un tractament que combina fàrmacs amb acció tranquil·litzant, l'acció del qual serà patogènica, i la psicoteràpia, en la mesura que això ens permet trobar els orígens conflictius dels estats emocionals, aconseguiran arribar a les causes de les manifestacions somàtiques i, mitjançant una reestructuració de la personalitat, podran modificar-les.

B.- La conversió histèrica

Si l'emoció causa directament trastorns corporals, també els pot provocar indirectament per mecanismes histèrics. A la conversió histèrica, un afecte reprimit que no pot assolir la consciència sense provocar una reacció d'ansietat troba, per poder expressar-se clandestinament, un subterfugi corporal amb significat simbòlic. Així, una ansietat per frustració sexual en aquesta perspectiva de la psicologia dinàmica es podria traduir per una crisi convulsiva que representaria una satisfacció libidinal que substitueix el desig, l'equivalent d'un orgasme.

De manera més general, la conversió ha assumit a la psicoanàlisi el significat d'un mecanisme de defensa del Jo contra l'ansietat. Correspon a un propòsit inconscient. En el cas més simple, laparició del símptoma de conversió, la improvisació inconscient duna pintura més o menys aconseguida de la malaltia corporal anul·la la responsabilitat, transforma la culpa personal en una situació accidental. A aquest mecanisme se sumen altres: satisfacció donada a un desig d'autocàstig que satisfà un desig masoquista, mitjans per escapar-se d'una condició humiliant d'inferioritat, mitjans de captar interès i afecte, o per contra mitjans de maniobrar cap a independència emocional al refugi narcisista que és per a alguns el fet de tenir una malaltia i poder ser considerat malalt.

Si la condició d'insalubritat correspon a motivacions inconscients, i es pot considerar una conseqüència secundària d'una emoció en què la mesura que és un mecanisme de defensa de l'ego contra l'ansietat, ens podem preguntar si l'elecció de l'òrgan afectat també correspon a una finalitat. inconscient. La teoria psicoanalítica respon afirmativament a aquesta pregunta.

Per ella, la ceguesa respon a una negativa a veure, la paràlisi a una negativa a caminar. De manera més general, l'elecció de l'òrgan sempre té un significat simbòlic, que potser no és tan obvi com en els casos anteriors, però que una investigació de l'inconscient permetrà revelar. En aquest àmbit encara queda molt per descobrir i les interpretacions proposades són de vegades aventureres. Seria perillós mantenir aquest intent de comprensió per a una explicació necessària i suficient.

En presència d'un trastorn corporal que afecti el sistema vegetatiu, sovint és inútil voler tenir en compte una repercussió directa de l'emoció sobre el sistema neurovegetatiu o la traducció simbòlica d'un afectat per un mecanisme histèric de conversió. Teòricament, aquests són dos processos diferents, a la pràctica sovint difícils de separar-los, especialment perquè poden associar-se i embolicar-se. Encara més, la histèria condueix a reaccions emocionals i l'emoció a reaccions histèriques. Aquesta associació es realitza sovint en les neurosis traumàtiques o histerotraumàtiques conseqüents a un xoc emocional. La neurosi traumàtica pot, de fet, consistir en manifestacions histèriques que passen lluny de l'emoció desencadenant, després d'un interval lliure anomenat fase de la meditació inconscient (Charcot). En aquests casos, l'emoció involucrada s'oblida, es reprimeix a l'inconscient i es manifesta com un símptoma de conversió somàtica la relació del qual el subjecte no pot percebre amb la seva causa. En aquestes neurosis traumàtiques, els mètodes d'exploració farmacològica permetent la reaparició a la consciència de l'esdeveniment traumàtic, associat a la descàrrega emocional corresponent sota forma d'obreacció catàrtica, sovint proporciona curació immediata.

III Terapèutica dels trastorns emocionals:

La psicoteràpia és una teràpia eficaç per als trastorns emocionals quan aquests estiguin vinculats a conflictes pulsionals. Però existeixen, actualment, una sèrie de drogues anomenades tranquil·litzants i neurolèptics (o tranquil·litzants majors) que tenen la propietat de disminuir la reactivació emocional i, si és una reacció d'intensitat patològica, s'activa en moderar-ne la intensitat o fins i tot eliminar-la. Aquests medicaments seran, per tant, usats només per prevenir o tractar reaccions a l'esdeveniment viscut recent immediatament, però generalment estaran associats a la psicoteràpia en els casos més habituals on es presenten manifestacions clíniques que reflecteixen una elaboració defectuosa de la reacció emocional a la personalitat o desenvolupament emocional patològic. La clor-promazine, per exemple, produeix un estat d'indiferència emocional, sense efecte hipnòtic i sense cap alteració de la consciència. La "aparent indiferència", el retard de la resposta a l'estimulació externa, la neutralitat emocional i afectiva, la reducció d'iniciativa i preocupacions, sense alteració notable per la consciència alerta, ni per les funcions intel·lectuals, constitueix la síndrome psicològica del tractament” . Aquesta és una tasca expenmental, i l'ataraxia per definició és l'absència de trastorn emocional, la condició impertorbable.

Tots aquests medicaments, dels quals la clorpromazina és el tipus, tenen una acció sobre l'emoció, no només en la seva expressió què bloqueja, sinó també en la seva impressió. Aquest fet constitueix, a nivell teòric, una noció crucial per a la nostra comprensió del mecanisme central de les emocions. De fet, hi ha nombrosos arguments que demostren que aquestes drogues actuen sobre la base del cervell. Citem, per exemple les proves electroencefalogràfiques de Dell i Bradley, relatives a l'acció de la clorpromazina a la substància reticular del tronc de l'encèfal, els de Waze sobre l'acumulació electiva de clorpromazina marcada amb sofre radioactiu a la regió hipotalàmica, Catzulo a les lesions mesodiencefàliques i diencefàliques produïdes en animals per l'administració massiva d'aquests medicaments. Així, els neurolèptics i tranquil·litzants tenen un punt d'atac principalment diencefàlic. Ells contribuïen a demostrar el paper d'aquesta regió al mecanisme regulador de la vida emocional i als seus trastorns.

IV. - L'ànim i la regulació

L'estat d'ànim és la disposició emocional fonamental, rica en tots els estats emocionals instintius, que confereixen a cadascun dels nostres estats d'ànim un to agradable o desagradable, oscil·lant entre dos pols, un de patètic, l'altre apàtic. L'estat d'ànim és a l'esfera tímica, que abraça. tots els afectes, què és la consciència a l'esfera noètica que abasta totes les representacions, és alhora la manifestació més elemental i la més general.

A.- Variacions normals de l'ànim:

Kretschmer va demostrar que era possible classificar els individus segons la seva reactivitat, la qualitat del seu estat d'ànim, i així descriure dos tipus extrems que va anomenar ciclotimics i esquizotimics.

1º La Ciclotímia:

El ciclotímic té un humor càlid i variable, vibrant en harmonia amb totes les exigències de l'ambient, passa fàcilment de l'alegria a la tristesa i de l'alegria al dolor. L´associació d´aquesta calidesa emocional constant a la variació fàsica de la qualitat de l´estat d´ànim constitueix la base del temperament ciclotímic. Per Kretschmer, a més, l'element fonamental és més la capacitat de vibrar amb l'atmosfera (el que Bleuler va anomenar sintonització) com a variacions fàsiques. Si aquests són freqüentment evidents (el que justifica el terme ciclotímia), hi ha individus l'estat d'ànim dels quals és predominantment feliç o trist, amb variacions febles al voltant de la qualitat mitjana. Aquestes qualitats de l‟estat d‟ànim estan associades a altres trets de personalitat. Aquests subjectes són sociables, realistes i capaços d'adaptar-se. El temperament oscil·la amb l'ambient, encara que no hi ha una oposició abrupta entre el jo i el món. Per a ells “el to emocional ho és tot, pensar és el menys important” (Kretschmer). Aquesta orientació cap al món a què s'adapten fàcilment va ser subratllat per Jung des d'una perspectiva similar, quan parla de subjectes extravertits (abocaments cap a l'exterior). El "temps:psiquico" està determinat pel to de l'estat d'ànim.

Quan està alegre, és ràpid: "El disseny és ràpid i extens, no aprofundeix, però abasta simultàniament una sorprenent diversitat de coses. Les idees flueixen una darrere l'altra fàcilment sense aturar-se".

Quan l'estat d'ànim és trist, el ritme psíquic, per contra, s'alenteix, és “lent de manera senzilla i regular, els moviments són econòmics, els pensaments necessiten temps, les decisions maduren lentament”.

Finalment, els impulsos i les emocions es manifesten de manera relativament simple, sense elaboracions secundàries complexes. Poden ser estimulants quan l'estat d'ànim és alegre, i disminueixen quan és trist, però sempre conserven un caràcter de “senzillesa natural”.

2n L'esquizotímia:

A l'esquizofrènic l'estat d'ànim és més fred, distant dels esdeveniments, i sembla demostrar certa atonia emocional. A. realitat, aquesta insensibilitat, sovint, només és aparent. Igual que el temperament ciclotímic oscil·la entre alegria i tristesa, el temperament esquizotímic oscil·la entre la sensibilitat i la fredor. És més, així com en els esquizotims hipersensibles hi ha una certa fredor, una “distància aristocràtica”, cosa que condueix a una absència d'aquesta ressonància emocional directa característica de les ciclotims, així com, com ha demostrat clarament Bleuler, si aconseguim perforar la superfície de aquestes fredes personalitats, trobem més profundament dins de si mateixos un nucli de sensibilitat elevada. A l'esquizotímic, les reaccions íntimes guanyen en profunditat el que perden en superfície, entre l'esdeveniment i el subjecte s'interposen defenses que trasposen aquesta al nivell de les instàncies sentimentals elaborades i intel·lectualitzades. Al ciclotímic tornat cap al món interior o, com diu Jung, l'extroversió s'oposa a la introversió. L'actitud social dels esquizofrènics n'és un resultat directe. Pot ser individus insociables, tancats en si mateixos, que viuen al seu món interior, en allò que anomenem la seva vida autista, i dels que la seva actitud davant dels altres es compon d'una barreja de timidesa i paràlisi emocional. Fins i tot si semblen sociables en un examen superficial, observarem en un cert formalisme que amaga una manca de calidesa.

En termes generals, sempre hi ha un “gel” entre el subjecte i el medi. En subjectes hiperestèsics això es manifesta com una antítesi violenta entre el “Jo” i “el Món”. Potser són egoistes brutals i freds, però també capaç de sacrificis altruistes, quan aquests sacrificis aborden ideals impersonals.

Mentre l'estat d'ànim de la ciclotímia evoluciona en fases, el de l'esquizotímia evoluciona per empentes. Això és el que determina la bona aparença. especial del ritme psíquic. Són, diu Kretschmer, individus amb complexos en què s'acumulaven les petites excitacions diàries, de manera similar, les representacions amb una forta càrrega emocional continuen actuant sense poder descarregar-se, sota l'abric, en forma de tensió, i pot tenir reaccions emocionals saltant , quan algú desencadena involuntàriament el detonador. Així mateix, la seva manera de pensar oscil·la entre tenacitat i abstracció sistemàtica, d'una banda, la dissociació de l'altra. No hi ha una posició emocional mitjana entre ells. El temperament esquizoide està massa estès. “No oscil·la, sinó que salta i s'agafa”. La classificació de Krestchmer delimita així, en l'àmbit de la psicologia normal, les variacions qualitatives de l'estat d'ànim, oposa l'humor càlid de la ciclotima, oscil·lant entre l'alegria i la tristesa, i l'humor fred dels esquizofrènics, la hiperestèsia dels quals pot ser emmascarar, quan és evident, la profunda absència de ressonància emocional. Aquestes variacions de l‟estat d‟ànim tenyeixen tota la vida emocional. Les mateixes emocions es manifesten en el ciclotímic i l'esquizotímic, però adquireixen tonalitats molt diferents. La ira està molt lluny del ciclotímic, de vegades es violenta, però sempre molt lligada a la situació de qui el va desencadenar, romanent sovint relativament superficial i esgotant-se ràpidament, a la freda ira de l'esquizotímic, explosió d'una càrrega emocional acumulat lentament, vegades difícil d'entendre com el camí d'experiències que hi van portar va ser complex. Així mateix, si tant el ciclotímic com l'esquizotímic poden presentar una ansietat, però la del primer tindrà, en la seva fenomenologia, una calidesa comunicable que faltarà al segon, la relativa estranyesa del qual acusarà el personatge dramàtic.

B.- Variacions patològiques de l'ànim

Kretschmer es va veure obligat a descriure aquests dos tipus de temperament normals de l'estudi de les dues psicosis principals, la psicosi maníac-depressiva i l'esquizofrènia. Havia notat que aquests s'estaven desenvolupant preferentment en subjectes que presentin el tipus psicològic consponent (psicosi maníaco-depressiva en ciclotimics, esquizofrènia en esquizotímics) i que a més les característiques psicològiques de tipus temperamentals reproduïts, dins dels límits de les variacions normals, aquells la psicosi va arribar a un grau d'intensitat patològica, i fent-ho més obvi i més fàcil de percebre. Sens dubte les psicosis tenen una simptomatologia complexa, però des d'aquesta perspectiva és possible considerar-los en primer lloc com a alteracions de l'estat d'ànim i, per tant, considerar successivament l'estat d'ànim de la psicosi maníac-depressiva, amb els dos aspectes fonamentals, l'estat d'ànim malenconiós i l'estat d'ànim maníac, després l'estat d'ànim de l'esquizofrènia.

1r L'estat d'ànim malenconiós:

L'estat d'ànim malenconiós està compost principalment de dolor moral, traducció directa del trastorn fonamental de l'estat d'ànim, avorriment, les tristeses que no exclouen el delit taciturn, només tenen una llunyana connexió amb el dolor brutal que devasta el pacient, fent-ho viure cada nit i dia a la crida de la mort. Dolor moral certament, però també elemental i tan instintiu com el dolor físic. Autors d'idiomes, per això parlen d'un sentiment de depressió vital. A aquest dolor moral, forma patològica de tristesa ciclotímica,

A això se sumen modificacions del ritme psicològic i físic. el curs de

les idees s'alenteixen, són difícils. El pensament del malenconiós és monòton, es concentra en uns quants temes, sovint en un de sol, al qual el dolor moral proporciona el seu aliment. De fet, és estrany que el pacient no busqui una justificació intel·lectual del seu estat emocional. La necessitat humana inherent vinculada als seus estats de consciència a un determinisme psicològic l'empeny a explicacions fàcils i vanes en un camp on només cal mirar per trobar. Així apareixen les idees delirants de culpa és satisfactori per a la ment que un dolor sigui el càstig d'una falta, perquè tota la pressió social incrustada a les institucions i la moral. S'han fet esforços educatius en aquesta direcció. L'objecte del remordiment és òbviament variable, però si es tracta d'una falta real o imaginària, un pecat mortal o venial, la imaginació del malenconiós, està completament al servei del seu dolor moral que sobresurt a agreujar-se les circumstàncies. A la malenconia, els deliris, sigui quina sigui la seva naturalesa, són sempre secundaris al dolor moral, al trastorn fonamental de l'estat de l'ànim.

A la malenconia generalment hi ha un trastorn emocional, es comprèn per la presència d'ansietat. És estrany que estigui absent i habitual o en cas contrari que presenti una forta intensitat. Es tracta d'una angoixada que, igual que el dolor moral, no és provocat per cap estímul extern, però és la conseqüència del procés psicòtic: tots dos són endògens. Si el dolor moral i l'angoixa van de la mà, el primer proporciona al segon els temes que el polaritzen, no són d'intensitat rigorosament paral·lela: hi ha malenconies on el dolor moral és intensa, l'ansietat més moderada i casos oposats on l'ansietat ocupa el front de l'escenari. A més, l'existència d'ansietat farà que el quadre clínic sigui més complex. L'ansietat pot tenir dues accions disruptives sobre la conducta: la pot inhibir o desorganitzar. En el primer cas, la inhibició ansiosa també afecta la motricitat. A la desacceleració mateixa se suma la dels processos intel·lectuals depressius per assolir el quadre de malenconia inhibida, o com a molt malenconia estuporosa. Al segon, es reemplaça la desacceleració per una agitació estèril, característica d'una malenconia ansiosa i inquieta.

2n Estat d'ànim maníac.

Per més dolorosa que sigui la consciència malenconiós, també ho és la consciència maníaca eufòrica, l'alegria morbosa és aquí l'antitesi del dolor moral. Aquesta alegria expansiva es tradueix en rialles, cants, balls, acudits continus d'obscenitat o causticitat que els temperaments no es preocupen pel decòrum. Fins aquí la vida malenconiós la conducció es va alentir, sent el pacient també conscient dolorós d'això, per més que presenciem en aquest àmbit en el maníac una veritable actitud desfermada. Freud va comparar la mania amb les Saturnals romanes per la qual l'esclau es veu lliure per un sol dia de les prohibicions de mestre, i aleshores podia dir i fer el que volgués. L'accés maníac té un valor hedònic, reflecteix una insurrecció de tendències instintivoafectives reprimida amb regressió dels sentiments ètics. A aquesta eufòria s'associen canvis patològics al ritme psicològic i físic. El flux didees saccelera i les idees també ajunten molt ràpidament. Les associacions queden en un nivell superficial, es fan asonants, jocs de paraules i gallets esquitxen la conversa dels maníacs. Si l'estat d'ànim malenconiós era retràctil, el pacient semblava replegat en el dolor, l'estat d'ànim maníac és, per contra, expansiu. El malalt aboca tot fora, s'escampa en una allau de paraules sense amagar res del que pensa o més precisament del que li passa pel cap. Finalment, la monotonia de l'estat d'ànim malenconiós s'oposa a la versatilitat de l'estat d'ànim maníac. Sorprèn la mobilitat, la labilitat de l'estat d'ànim, les influències més mínimes canvien però només per un instant. Aquest pacient que roman inserit en realitat percep agudament els detalls del món que l'envolta, especialment a dir veritat els detalls, perquè la seva percepció és fragmentària, és Immediatament es veu afectat i es burla, s'irrita, s'entristeix, se sorprèn, abans de tornar a la seva eufòria fonamental. Comprèn tota la gamma de reaccions emocionals amb rapidesa desconcertant. És aquesta versatilitat i aquesta naturalesa superficial de les reaccions a nivell emocional que caracteritza estat d'ànim maníac. Mentre que a l'estat d'ànim malenconiós l'única emoció el que pràcticament podem observar és l'ansietat, a l'estat d'ànim.

La mania (inclosa l'ansietat) pot passar en resposta a l'estimulació menor, però cal fer una excepció per a la reacció d'ira. En els casos en què l'exaltació de l'estat d'ànim maníac arriba al paroxisme, observem un estat d'ira que arriba a casos extrems fins al punt de la fúria maníaca.

3r Estat d'ànim esquizofrènic:

Si els estats d'ànim malenconiós i maníacs es presenten com a exageracions variacions patològiques normals observades al ciclotim, l'estat d'ànim esquizofrènic ocupa una posició anàloga en relació amb l'esquizotímia. Psicosi endògena funcional que des de Bleuler que anomenem esquizofrènia reconeix diverses formes clíniques, i si el trastorn de l'estat d'ànim encara és present, assoleix la màxima intensitat i pren protagonisme en una forma particular anomenada hebefrènia. Per tant, seria més exacte parlar d'estat d'ànim hebefrènic.

En els casos més típics es tracta de joves que, els anys després de la pubertat, esdevenen indiferents, apàtics i perden l'interès a poc a poc de tot. Ja no coneixen cap aferrament sentimentals, ni afecte als seus pares, ni amistats, ni companyonia, ni estimar. Semblen haver perdut tot impuls. L´estat d´ànim és lent. Des del principi ens sorprèn la fredor d'aquests pacients amb qui intentem en va per establir contacte. Sembla que per a ells les fonts de l'afectivitat estan congelades i el gel no es pot trencar. ells apareixen distant, absent. No obstant, les expressions emocionals no estan abolits, però operen, per dir-ho així, en va. Actituds, somriures enigmàtics, rialles desmotivades que no subjauen sense alegria, donen a l'observador una impressió de vergonya. Que no és a dir de l'estat d'ànim hebefrènic que és atònic, fred, discordant, caldria afegir-hi, retornant tota la seva força a aquest epítet massa banal, que ella és rara. Aquests trastorns emocionals van acompanyats de profunds trastorns impulsos, debilitament de l'instint sexual, de vegades anorèxia mental.

El trastorn de l'estat d'ànim de l'hebefrènic condueix a una demència en tota regla instintiva i emocional, o hipotímia i després atimia. Per descomptat, especialment al principi, les reaccions emocionals encara es conservaran per a alguns especialment ansietat i enuig. Però en el context de l'atonia de l'estat d'ànim, la brutalitat de la provocació, la fredor del to (que va sovint de la mà de la violència de les conductes que desencadena), el caràcter incomprensible de la motivació els dóna un aspecte d'estranyesa característic.

4t Variacions patològiques de l'estat d'ànim a banda de les psicosis funcionals.

Les tres grans varietats d‟estats d‟ànim poden ser provocats per factors diferents de les psicosis endògenes. L'estrès emocional provocant reaccions patològiques a l'esdeveniment experimentat poden estar a l'origen d'un canvi d'humor en el sentit malenconiós (és el "dol patològic" descrit per Freud), però també paradoxal.

d'una eufòria maníaca que succeeix a un traumatisme afectiu dolorós (mania del dol).

Les lesions cerebrals orgàniques que afecten la base del cervell poden

ésser causa de variacions d'humor. Particularment interessants, encara que excepcionals, són les observacions on les modificacions s'assemblen al que observem a l'hebefrènia, podrien descriure's en subjectes amb encefalitis epidèmica, és a dir, d'una infecció viral localitzada electivament a la regió basal del cervell.

C.- Bases neurofisiològiques de regulació de l'ànim

Nombrosos fets demostren que l'estat d'ànim, igual que les emocions i igual que els impulsos, depèn d'un mecanisme complex en què intervenen les interaccions hipotàlem-corticals.

1r Troballes clíniques.

La associació constant dels trastorns de l'estat d'ànim amb pertorbacions de la regió diencefàlica són un primer argument a favor del paper d'aquesta àrea del cervell. Són trastorns de funcions biològiques: la regulació del pes i la temperatura, del son, d'impulsos primaris: fam, set, impuls sexual; funcions endocrines que depenen de la hipofisi, en fi, de la regulació del sistema autònom. Les condicions que causen alteracions de l‟estat d‟ànim condueixen constantment a diverses alteracions d‟aquestes funcions. A més, la interrelació de l'estat d'ànim amb les emocions és un argument addicional a favor del paper del diencèfal.

L'encefalitis epidèmica, amb localització diencefàlica, pot causar alteracions de l'estat d'ànim, ja siguin maníaques o malenconioses, o de tipus hebefrènic. El mateix passa amb els tumors de la regió hipotalàmica.

Finalment, els canvis sobtats, particularment de tipus maníac, s'han pogut desencadenar durant intervencions neuroquirúrgiques a la mateixa regió.

2n Troballes terapèutiques

És probable que un cert nombre de teràpies restableixin temporalment o definitivament equilibri de l'estat d'ànim patològicament trastornat:

a) Les teràpies de xoc van ser les primeres a utilitzar-se, i per a alguns pacients encara conserven les seves indicacions. Es tracta menys de l'encefalografia gasosa, on la insuflació d'aire als ventricles cerebrals, actuant sobre el terra del tercer ventricle, és a dir en una regió propera a l'hipotàlem, pot produir una inversió transitòria de l'estat d'ànim (de malenconiós a maníac o viceversa), o fins i tot treure un hebefrènic per unes hores o uns dies de la seva atonia, però que sol ser molt passatger, que de la teràpia d'electroshock o d'insulina segons el mètode Sakel.

L'electroshock consisteix a provocar, mitjançant l'aplicació transcerebral d'un corrent elèctric, un atac convulsiu amb pèrdua del coneixement. Aquest tractament, generalment repetit de 6 a 8 vegades amb uns dies de diferència, torna l'estat d'ànim del malenconiós a la normalitat la gran majoria dels casos a l'estat d'ànim normal del maníac, i té una acció moderadora però segura sobre l'estat d'ànim hebefrènic. aquest darrer cas, la teràpia amb insulina de Sakel, durant el qual s'indueix una sèrie de comes hipoglucèmics reversibles, generalment és més efectiu.

Sens dubte, l'electroshock i la teràpia amb insulina actuen sobre els mecanismes corticohipotalàmic. Tots dos constitueixen tensions per mobilitzar les defenses de l'organisme, seguint el model de reacció de

alarma de Selye. Hi ha tota una sèrie de troballes experimentals, centrant-se en modificacions neurovegetatives, humorals i endocrines, produïdes per aquests tractaments que demostren que el punt d'atac d'aquestes teràpies és essencialment el complex neuroendocrí hipotalàmic-pituitària.

b) La quimioteràpia que tendeix cada cop més a suplantar teràpies de xoc en el tractament dels trastorns de l'estat d'ànim, permeten una anàlisi més detallada del mecanisme. L'ús de barbitúrics intraveinellx ens permet mostrar la part que prové de l'ansietat (que se suprimeix temporalment alhora que totes les seves manifestacions, en particular la inhibició) i la depressió vital a la síndrome malenconiós. Però vam poder aïllar fàrmacs que actuaven específicament sobre desviacions de l'estat d'ànim: neurolèptics, el tipus dels quals és clorpromazina, tenen una acció espectacular sobre l'estat d'ànim maníac, que recuperen molt ràpidament, de vegades en poques hores, la normalitat. Tot i això, els fàrmacs neurolèptics que, com hem vist, tenen una acció depressora sobre el to emocional (fàrmacs psicolèptics) tenen, com s'ha demostrat els seus efectes secundaris extrapiramidals i els arguments que tenim prèviament exposat, un punt d'atac ubicat a la base del cervell.

Els timoanalèptics, com la iproniazida o la imipramina, tenen una acció específica sobre l'estat d'ànim malenconiós. Restauren el to estat dànim normal en la majoria dels casos.

La síndrome hebefrènica és més difícil de modificar mitjançant quimioteràpies, així com teràpies de xoc. Tot i això, certs fàrmacs psicotròpics permeten millorar l'atonia de l'estat d'ànim d'aquests pacients.

Encara sabem poc sobre el mecanisme d'acció íntim d'aquests fàrmacs a part que, a través del punt d'atac diencefàlic, modifiquen les interaccions d'aquesta regió amb l'escorça. Ja hi ha algunes troballes. químics que suggereixen que l'equilibri de l'estat d'ànim dependria de la concentració de certs cossos químics, catecolamines, que es troben particularment a la base del cervell. Alguns d'aquests fàrmacs actuen modificant la distribució i la concentració d'aquests cossos.

BIBLIOGRAFIA

Sobre els aspectes psicològics de la patologia de les emocions:

KRETSCHMER (E.): Psicologia mèdica. G. Doin, París, 1956.

JASPERS (K.): Psicopatologia general. Alcan, París, 1933

Sobre els aspectes somàtics de la patologia de les emocions:

DELAY (J.): Introducció a la medicina psicosomàtica. Masson i c··.

París, 1961.

Hi ha nombroses obres traduïdes al francès sobre medicina psicosomàtica.

(ALEJANDRE, DUNBAR, WEISS i ANGLÈS, etc.).

Sobre la teràpia dels trastorns emocionals:

- Sobre terapèutica biològica:

RETARD (J.); Mètodes biològics a clíniques psiquiàtriques. Masson i cia,

París, 1950.

DELAY (J.) i DENIKER (P.): Mètodes de quimioteràpia en psiquiatria.

Masson i cia, París, 1961.

Sobre l'estat d'ànim i la regulació:

DELAY (J.): Alteracions de l'estat d'ànim. Premses Universitàries de França,

París, 1947.

KRETSCHMER (E.): Korperbau und Charakter. Springer, Berlín-Gottingen-Heidelberg.

La traducció francesa (L'estructura del cos i del cor, Payot, París) es basa en una antiga edició alemanya molt diferent de l'estat actual de l'obra.

La totalitat del contingut d'aquest tema s'ha obtingut del llibre:

J. Delay, P. Pichot: "Abreuge de Psychologie". Ed. Masson, París 1971.

Arc Mediterrani

dilluns, 2 de desembre del 2024

Biblioteca digital

Psicologia 08: Emocions i Sentiments