Diada de Mallorca, 2024

La Diada de Mallorca commemora el primer dia que Mallorca deixa de ser mussulmana i passa a ser catalana com a conseqüencia de la conquesta del rei en Jaume I, el Conqueridor al front de les tropes catalanes, el 31 de desembre de 1229. 

Segons la Crònica de Jaume I (recordem les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós) la conquesta de Mallorca es va decidir a un sopar que tingué lloc a Can Pere Martell a Tarragona: es va acordar la convocatòria de Corts a Barcelona per discutir els termes en que es faria la conquesta. Així el 5 de setembre de 1229 salpava una flota dels ports catalans de Salou, Tarragona i Cambrils, amb l’exèrcit, devers 1.500 cavallers i 15.000 peons, que havia de conquerir Mallorca.

Aquest exèrcit desembarcava a Santa Ponça la nit del 9 al 10 de setembre, quasi cinc dies després de la sortida dels ports de Catalunya, i començaven les batalles que acabarien amb la conquesta de Mallorca. La primera important fou la del Coll de sa Batalla, després la de la Font de Mallorques. Dia 13 del mateix mes de setembre la flota havia fondejat a Portopí i les tropes iniciaven el setge de la capital mallorquina, tot i que, com hem dit, la batalla definitiva de conquesta de la ciutat no es produiria fins dos mesos i mig després, el 31 de desembre del mateix any de 1229.

La manifestació.

https://youtu.be/VyKvtbwDrUc?si=E1EMKnq7nhdmj-mO

Diada de Mallorca, 2024. La Manifestació. Palma. 30-12-2024.

Manifestació convocada per la Plataforma 31D.

La Plataforma 31D està integrada per: l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, Esquerra Republicana, Grup Blanquerna, Jovent Republicà, Mallorca Nova, Més per Mallorca, STEI-Intersindical y Unió Obrera Balear (UOB). El portaveu de la Plataforma és Ferran Montero.

El manifest de la Plataforma 31 D i el Parlament de l'Esquerra Independentista de Mallorca

https://youtu.be/EG15yLfg4-M?si=WtIZ2GXfAZZbFdxE

Diada de Mallorca, 2024. Manifest de la Plataforma 31 D i Parlament de l'Esquerra Independentista de Mallorca.

1 Manifest de la Plataforma 31 D llegit per Pere Antoni Pons;

2 Parlament de l'Esquerra Independentista de Mallorca llegit pels seus portaveus: Pere Joan March i Cati Pons. Palma, Plaça del Tub, 30-12-2024

L'Ofrena Floral al rei En Jaume I, el Conqueridor, per part de les Entitats

https://youtu.be/M3ayvU2rW-g?si=S3FuO4NC6TYogoyS

Diada de Mallorca, 2024. Ofrena Floral al rei En Jaume I, el Conqueridor, per part de les Entitats. Va ser un acte molt llarg i molt lent. Aquest video sols recoiex les ofrenes de les entitats que varen rebre major acceptació, mitjançant aplaudiments, per part del públic.

Sobreviure 10 Supervivència en un ambient d'extrema hostilitat

La fórmula més recent en la lluita per la supervivència de la humanitat, en un món cada vegada més pobre en matèries primeres, s'anomena «reciclat».

Es tracta d'aprofitar novament les matèries rebutjades després del seu aprofitament inicial. Aquest procés no és un descobriment de l'home, sinó una característica d'alguns animals que des de fa milers d'anys es veuen obligats a viure en un ambient d'escassetat, al desert, com els camells, les flames, els hemíons, la cabra del desert i l'ovella del desert.

Quan el tòrrid sol del desert mata les últimes restes de vegetació i la sorra i els vents ho escombran tot, aquests autèntics especialistes en l'art del dejuni poden passar-se diverses setmanes sense tastar cap aliment. Tot i això conserven la substància proteínica dels seus músculs gairebé del tot. En nosaltres, els éssers humans, la proteïna muscular utilitzada es converteix en aminoàcids i amoníac. Es tracta de dos perillosos verins que han de ser transformats, molt ràpidament, en orina per ser expulsats del cos. Si els ronyons fallen a la feina, poden donar lloc a malalties molt greus, fins i tot mortals: les urèmies. Però això no passa als «estúpids» camells, flames, hemíons, cabres i ovelles del desert, que aprofiten la urea de nou en el ventricle.

Malauradament, la possessió d'aquest ventricle és una mica limitada als remugants, i l'home no en té. I aquest òrgan és totalment indispensable per a aquesta especial forma d'aprofitament múltiple dels aliments.

En el ventricle dels remugants i altres animals vegetarians, les deixalles de la digestió són transformades en aquestes valuoses proteïnes que es necessiten per constituir la substància muscular. Aquests animals, conseqüentment, no llencen «les deixalles» del seu cos, sinó que els tornen a utilitzar, una vegada més, com a aliment.

En temps de gana, aquest reciclatge de les proteïnes afecta ni més ni menys que el 95 per cent de les substàncies corporals ja utilitzades. A més, gràcies a això els habitants animals del desert obtenen un segon avantatge vital: atès que gairebé no han d'orinar, no perden una cosa tan valuosa, al desert, com és l'aigua.

Si els homes disposéssim d'una capacitat semblant a aquests ideals aprofitadors d'aliments, no hi hauria cap problema de fam al món i, encara menys, epidèmies d'inanició. En comptes d'un pollastre n'hi hauria prou amb un ou; en comptes d'una salsitxa, una rodanxa.

Uns faquirs dejunadors encara més sorprenents que les flames i els camells són les dragons del desert, uns lacèrtids d'uns deu centímetres de longitud. Aquests animals moren després de dos-cents vint dies de dejuni. Quan un d'aquests rèptils canvia la pell, se la menja immediatament.

Aquí tenim, un cop més, un altre exemple de reciclatge per aprofitar els «profits».

Sense aquest tipus de trucs la vida al desert no podria ser suportada. Alguns animals no especialment dotats ho intenten, però els passa el que els va passar als quatre mil pelicans del llac Eyres a Austràlia del Sud.

A finals de la dècada dels seixanta va ploure copiosament a la zona d'aquest «llac», que generalment sol estar sec. El desert es va transformar en un paisatge florent. El llac es va omplir de petits crancs i, a causa d'aquesta abundància, els pelicans es van afanyar a congregar-s'hi. Durant tres anys els pelicans van viure en un autèntic paradís. Tot seguit van arribar les grans sequeres. El llac va anar assecant-se a poc a poc. Finalment, els grans ocells es van decidir a abandonar aquest espai vital, que ja no valia la pena continuar ocupant, ia tornar a la vora del mar.

Però ja era massa tard. La costa salvadora era a 450 quilòmetres de distància. Durant el dia el sol cremava i la temperatura aconseguia els quaranta graus. La bandada de pelicans, volant en correcta formació, només veia sota ells el sec desert. Ni un llac, ni un riu per enlloc. Per si això fos poc, bufava un vent ardent que abrasava els cossos. Abans d'haver recorregut la meitat del camí l'un darrere l'altre els pelicans van començar a trencar la formació, secs de set, i van caure a terra. Ni un sol va arribar a la vora del mar.

L'aigua salada del mar hauria significat la seva salvació, ja que, contràriament a l'home, els pelicans poden beure aigua de mar pel fet que tenen unes glàndules especials que separen la sal de l'aigua. És a dir, estan equipats per sobreviure amb aigua salada; per a la seva utilització tenen una tècnica especial. Però no estan equipats per sobreviure al desert.

La recepta principal dels animals que poden passar mesos i setmanes sense menjar ni beure es diu estalvi denergia, material i aigua, i en una mesura que resulta gairebé increïble.

Un exemple clàssic és el conegut «suïcidi» dels escorpins del Sàhara. Els guies de turisme els provoquen gustosament, al costat de les fogueres dels seus clients a safari, durant la nit. Si s'envolta un escorpí viu amb un cercle de flames amb fustes enceses, l'animalet comença a córrer en rodó, espantat i agitant d'una banda a l'altra la cua amb el mortal fibló, fins que de sobte cau «mort». Els espectadors, fascinats, suposen que l'escorpí es va picar a si mateix, buscant al suïcidi la sortida a una situació desesperada.

Però si se segueix observant l'escorpí, una vegada que les flames han estat retirades veiem que ben aviat la vida torna al cos «mort». No es tracta, doncs, d'un suïcidi, sinó d'un estat de catalèpsia causat per la calor excessiva.

Aquest tipus de catalèpsia per la calor és totalment diferent de l'estat en què cauen alguns animals per hivernar i que es caracteritza, precisament, per un descens de la temperatura corporal. Molts artròpodes, peixos, amfibis i rèptils cauen en aquesta mena de son durant l'hivern. En un estat de total immobilitat, l'animal no consumeix en absolut la menor energia, en absurd intent d'elevar la temperatura del cos sobre el punt de les «febres» mortals. A l'escorpí aquesta temperatura és de 52 graus centígrads.

Quan es passen molt de temps sense albirar una presa, els escorpins també poden caure en un estat especial de catalèpsia causat per la gana.

Enterrat a la sorra, ficat dins una esquerda a les roques, aquest insecte verinós es pot passar immòbil fins a dos anys, sense menjar. Una marca que només és superada pel cargol del desert, que es pot passar cinc anys en somni estival sense menjar ni beure.

L'existència al desert d'un cargol, animal que, com és sabut, necessita molta humitat i frescor per viure-hi, resulta sorprenent en extrem. Com se les arregla, quin truc fa servir per sobreviure-hi?

Si les parts toves del cargol del desert toquen la sorra o la pedra, que al sol arriben als 50 i 55 graus, això significa la seva mort. Per aquesta raó es passa el dia tancat a la seva closca, l'arquitectura de la qual ha estat planejada per la naturalesa de manera que serveixi per protegir l'animal no només contra els seus enemics, que se n'alimenten, sinó també contra la calor. Els seus vericuets espirals interns són plens d'aire que circula com un sistema de ventilació. I segueixen funcionant de manera automàtica, com si fos una instal·lació d'aire condicionat, fins i tot quan el cargol cau al seu somni estival, que pot durar fins a dos anys.

Després d'un període de pluja l'animal beu i menja en quantitats relativament enormes i s'empassa ni més ni menys que 1.400 mil·ligrams d'aigua. La seva casa està instal·lada de manera que, durant el llarg període de sequera i de son estival, el cargol només consumeix 0,5 mil·ligrams d'aigua. Aquesta forma de vida, d'extrema austeritat, es compon d'uns quants dies de vida activa, els que segueixen a la pluja, ia continuació dos anys de passiva supervivencia, en un estat de «somni sec».

El que per al cargol és la seva petxina, ho és per al marcscelides probos cideus, un petit proboscidi de vint-i-cinc centímetres de longitud, el seu pelam especial. La zona de residència d'aquest animal és el desert de Namib, al sud-oest d'Àfrica (una de les regions més seques de la Terra, amb només 14 mil·límetres cúbics de pluja a l'any). Allí aquest insectívor suporta temperatures de fins a 58 graus centígrads a l'ombra, és a dir, superior a la que suporta el cargol del desert. I gelades durant la nit!

Mentre el marcscelides proposcideus està sotmès al seu estat de catalèpsia, té un termòmetre davant i un altre darrere que actuen simultàniament: a la cua i al musell. D'acord amb la temperatura de l'ambient, els cabells s'ericen o es pleguen, automàticament, de manera reflexa. L'efecte de la posició dels cabells, que descobreix una tonalitat diferent, ja que la punta és de color castany clar, és a dir que rebutja els raigs solars, i la part de baix gris-negra o sigui receptora de calor, determina la temperatura corporal .

Les robes dels beduïns, que es dobleguen de manera diferent durant el dia a durant la nit, són una cosa realment primitiva si se les compara amb aquest tipus de pell, adaptable, automàticament, a les condicions climatològiques.

El falcó del desert i el corb campestre practiquen un nou mètode de lluita contra la calor. Uwe George ha observat: «Aquestes aus eviten la calor de les hores diürnes, elevant-se a les zones

més altes de l'atmosfera, per a això utilitzen els corrents d'aire càlid ascendents.

Els mesos més ardents de l'estiu aquests ocells es passen moltes hores del dia planejant a les capes fredes de l'atmosfera a més de mil metres d'altitud sobre el desert.»

Aquest planejar als vents frescos de les altures és molt agradable. Però què pot fer una au que no es pot refrescar a les altes esferes perquè ha d'incubar a les sorres del més ardent dels Saharas? La resposta ens la dóna la saxícola, un ocell de la família dels túrdidos que habita en el desert i que es veu obligat a covar els seus ous sobre les penyes pelades, on es podria fregir un ou. Per covar, aquesta au no necessita «Escalfar» els ous sinó refrigerar-los per evitar que es coguin. Aquesta au, que fa uns catorze centímetres, construeix un perfecte sistema de refrigeració al desert, cosa que podria semblar impossible del tot, però que ha estat descobert pel conegut investigador hamburguès Uwe George, un desertòleg.

La saxícola construeix una obra d'art difícil, que comença pocs mesos abans de la incubació. La femella transporta unes pedres tan pesades com ella mateixa a un lloc que durant les hores més caloroses del dia quedi protegit per l'ombra d'una roca.

Necessita ni més ni menys que 360 ​​pedres amb què construeix una piràmide, per l'interior de la qual circula l'aire. Un niu de pedra! Lobjectiu és clar: aconseguir refredament pel corrent daire. Però amb això no n'hi hauria prou: L'ocell sap triar les seves pedres i només utilitza unes de tipus calcari, molt porós, en comptes de les pedres llises i sòlides típiques del desert. La pedra calcària, sorrenca, se satura durant la nit amb la humitat de la rosada. Durant el dia aquesta aigua es va evaporant i produeix la coneguda frescor de l'evaporació.

Un invent veritablement genial. Aquest sistema de refrigeració exigeix ​​molta feina, però un cop acabat el seu funcionament és totalment automàtic.

El sistema de refrigeració natural de lésser humà funciona per aquest mateix principi de la consecució de fred mitjançant levaporació. L'home sua per no tenir encara més calor. La gent que sap el que es fa no s'asseca la suor del front, ja que, en fer-ho així, s'atura el procés de refredament i el resultat és més calor i més suors.

A l'ésser humà aquest mètode funciona a costa d'un consum gegantí d'aigua. Un passeig a cavall pel desert costa a un home entre sis i nou litres diaris. Si no els pot reposar després, es presenta la mort per deshidratació. No ens hem de deixar convèncer pels molts estúpids films d'aventures en què l'heroi, abans de posar-se en camí amb la intenció de creuar un desert, omple ràpidament d'aigua la seva petita cantimplora. En realitat, aquesta ració no l'aconseguiria ni fins a l'hora de l'esmorzar.

A això es deu que els animals del desert no suen, malgrat l'enorme calor a què es troben exposats. En el punt mitjà entre aquests dos extrems hi ha el cangur, que només sua a la cua. Si durant els seus fatigosos desplaçaments a salts necessita més refredament, mou la seva llarga cua, d'una banda a l'altra, amb vigor. Això afavoreix l'evaporació de la suor i el refredament.

Els animals que habiten al desert han de ser molt estalviadors amb l'aigua. Tan aviat com cau un d'aquells rars xàfecs, que transforma l'erial en un jardí de l'Edèn, florent de vegetació, durant unes tres setmanes, els dejunadors abstemis es converteixen en bevedors i comilons insospitats. Això forma part de la seva adaptació al desert.

Un dromedari assedegat pot beure durant deu minuts cent vint litres d'aigua. Abans de començar a beure té l'aspecte fantasmagòric d'un esquelet, però a mesura que beu sembla anar-se'n arrodonint, com si estigués magníficament alimentat, fins i tot en excés, i es posa com un globus recentment inflat.

Els llegendaris dipòsits d'aigua dels camells no són a la seva gepa (aquest és un dipòsit de greixos, és a dir, de combustible), ni tampoc a l'estómac, com molts escriptors de novel·les d'aventures insisteixen a afirmar.

Si algú es perd al desert i mata el seu camell pensant que hi trobarà reserves d'aigua, s'enfrontarà amb una amarga desil·lusió.

El camell emmagatzema l'aigua en milions de petits tancs, és a dir, a les cèl·lules de tot el cos, sobretot als glòbuls vermells. Mentre l'animal beu, el nombre d'aquests es multiplica per dos-cents quaranta.

Altres habitants del desert ens mostren altres invencions de la natura, al terreny de l'aprovisionament d'aigua, no menys sorprenents.

Per exemple, els pollets de la gallina del Senegal, una petita gallinàcia que habita al desert, moririen de set si no se'ls emportés aigua a domicili, ja que, per motius de seguretat contra els depredadors, els seus nius, que es construeixen a el terra, estan a una distància d'entre vint i trenta quilòmetres de la deu més propera. Com aconsegueixen aigua aquests animalons?

El ja citat investigador, Uwe George, ha descobert que el pare vola a primeres hores del matí a l'abeurador. Un cop allà, tira a un costat les plomes externes del seu pit -com la mampara de l'escotilla del dipòsit de bombes d'un bombarder- per deixar al descobert el plomissol esponjós que hi ha sota elles. Submergeix aquest plomissol a l'aigua per «carregar-lo»; quan està ben xopat, torna a tancar la comporta i, com una esponja volant, es dirigeix, a vuitanta quilòmetres per hora, cap al niu on esperen els pollets, que es col·loquen sota ell i beuen l'aigua que encara es conserva als plomons esponjosos, com les petites cries de qualsevol mamífer beurien la llet de les mamelles maternes.

Altres animals del desert encara han de pagar un preu més dur per una mica d'aquesta humitat valuosa. Hi ha dos tipus de tenebriònids que viuen al desert de Namib, al sud-oest d'Àfrica, que construeixen «fàbriques d'aigua», d'un paio molt especial, enmig de la sorra del desert.

A la rosada matinera, aquesta mena d'escarabat s'arrossega fins a un montet, al cim d'una duna desèrtica i, com si fos una llaurada vivent, fa un solc en direcció obliqua al vent. A poc a poc la petita rasa es va enfosquint, indici clar que s'hi està posant una mica d'humitat. Poc abans de la sortida del sol, l'insecte aplana la rasa i extreu de cadascun dels granets de sorra la primíssima capa d'aigua que l'envolta.

Un enorme treball per aconseguir tan sols unes quantes gotetes d'aigua!

L'escorpí del Sàhara, que en comparació del tenebri és un animal mandrós, recorre al seu «nas». Per als éssers humans l'aigua és totalment inodora (afortunadament, si no fos així tot el nostre medi ambient estaria impregnat de la seva olor), però per als habitants del desert una goteta de rosada a la sorra té una penetrant olor. L'escorpí en percebre'l surt del seu amagatall, es beu aquesta goteta de rosada i torna a amagar-se.

Alguns viatgers s'han sorprès en veure que els elefants indis de treball o munta, quan tenen molta set caminen sobre la llera d'un riu sec i de sobte s'aturen en un lloc determinat, que superficialment no es distingeix gens de la resta de la llera seca , i allà comencen a furgar amb les potes i els ullals. I realment acaben per trobar aigua! Així no només es lliuren ells de la set sinó que, de vegades, han salvat els seus genets.

L'enigma s'aclareix quan se sap que molts dels animals que habiten al desert ia l'estepa poden olorar l'aigua a distància, com un gos un os enterrat.

Altres animals ni tan sols han de dependre del seu olfacte per trobar aigua, ja que no en necessiten. La beguda s'ha convertit per a ells en una cosa superflua. No necessiten ingerir ni una sola gota d'aigua ja que, per dir-ho així, en porten. una mena de destil·leria que els permet obtenir-la de les plantes totalment seques per procediments químics. Aquests animals són, entre d'altres, la llagosta i els ratolins del desert. En respirar, és a dir, en cremar hidrats de carboni al cos, es produeix aigua com a producte secundari. Això passa a tots els animals ia l'home. Per tant, el que és meravellós no és que aquests animals del desert ho facin així: el seu mèrit rau en el fet que no tornen a llançar a l'aire, de manera immediata, aquesta aigua produïda químicament.

Un expert, Kurt Schmidt-Nielsen, ha investigat com aconsegueix aquest autèntic miracle la rata cangur (dipodomys) . A la laringe de l'animal es realitza de manera pràctica el principi de la contrareacció física. A causa de l'intercanvi continuat dels dos corrents d'aire, el de sortida, format per l'aire humit i ja usat per la respiració, i l'entrada de l'aire sec acabat d'aspirar, es produeix a la laringe un descens de temperatura. La conseqüència és que a les regions més fredes del nas es condensa el 70% de l'aigua, produïda químicament, en forma de gotes que poden ser assimilades pel cos.

Altres mètodes igualment incomprensibles per a nosaltres donen lloc al fet que, en ple desert, es produeixi una autèntica orgia vital de la qual són protagonistes les llagostes del desert. Aquesta experiència és tan emocionant que crec val la pena explicar-la amb detall.

Estem a 7 de juny de 1978, a la ciutat abisínica de Massaua; un dia calorós en un dels llocs més ardents de la Terra. Al voltant del migdia, sobre el mar Roig es van formar enormes núvols rodons i amenaçadors. Però el que aquests núvols arrossegaven a la costa africana no era una tempesta tropical, sinó una cosa molt pitjor: una plaga de llagosta.

El sol es va enfosquir. Milers de milions d'insectes de la mida d'un dit colpejaven sobre les cares dels homes amb la violència de la calamarsa. Una capa d'insectes, que arribava fins als genolls, va cobrir els carrers de la ciutat, els patis, els jardins i els camps de conreu. Les palmeres van veure que els seus palmells es trencaven, amb un brusc cruixit, sota el pes de les llagostes acumulades. I les mares havien de tenir cura que els seus fillets petits no quedessin sepultats als seus bressols sota una capa de llagostes.

Va durar sis hores aquesta invasió de cigars, la vuitena plaga bíblica al continent africà, procedents d'Aràbia. L'endemà al matí, les llagostes havien desaparegut completament i amb elles totes les fulles, les tiges, els brots, tot el que tingués un color verd. La collita va ser destruïda íntegrament. La pobresa, la gana, la malaltia, la misèria, la necessitat i la mort van caure conjuntament amb els mals de la guerra, sobre els pobladors del país. Fins i tot les rates i els ratolins van morir perquè no podien trobar res en absolut amb què alimentar-se.

Des que, el 1968, es va aconseguir apaivagar l'horror de les plagues de la llagosta, la lluita contra aquest insecte va patir una greu derrota, molt depriment, després de la catàstrofe del 1978. Què havia passat?

Des de 1965, els Estats africans i del Sud d'Àsia es van unir en una col·laboració excepcional, sense fissures, per al manteniment d'estacions d'avís i de la plaga que es van establir en gran nombre. Els especialistes més destacats van col·laborar amb els mitjans d'observació més moderns, vessant satèl·lits, radar i avions de reconeixement i fumigació.

Un sol avió de fumigació està en condicions d?aniquilar una tempesta de llagosta formada per fins a cent milions d?insectes. Això sona com una operació gegantina, però per acabar amb la plaga que va penetrar a l'Àfrica el juny de 1978 hauria calgut un centenar d'avions de fumigació. Tan nombrosa va ser la invasió!

El 1971 es va descobrir a Tanzània una invasió de llagosta relativament petita. Però els que la van aniquilar no es van adonar que el cinc per cent dels cigars van sobreviure, es van organitzar en nous esquadrons i es van multiplicar posteriorment fins a convertir-se en una autèntica plaga.

En això pot radicar una de les causes de la reculada de la lluita el 1978, malgrat tota la cooperació tècnica i científica. Es va posar clar, en aquella ocasió, que els satèl·lits artificials, els radars i els avions només localitzen els eixams quan aquests ja són excessivament grans, és a dir, que les mesures defensives es produeixen amb massa retard perquè el seu efecte pugui ser realment positiu.

Paradoxalment, la multiplicació de la llagosta es produeix en un lloc on no hi ha cap altre tipus de vida: enmig del Clesert, des d'on parteixen, convertides en milers de milions, per aniquilar milions de vides i ampliar el desert. ¡Un fenomen tètric, d'una violència primitiva, apocalíptica!

L'origen d'aquest flagell de Déu ronda amb el miracle mefistofèlic.

Al principi, la llagosta del desert és un insecte individualista. El viatger que creua a peu el desert, gairebé no pot descobrir-les als wadis, les lleres seques dels rius. ja que s'amaguen durant el dia i només donen mostra de vida al capvespre.

El que allà encara visqui alguna cosa sembla totalment impossible. Però aquests insectes coneixen milers de trucs biològics per sobreviure al mig del Sàhara o dels deserts aràbics o pèrsics, malgrat la calor ardent, el fred esgarrifós, la gana i la set. No necessiten beure aigua ja que, com ja hem explicat abans, té una autèntica factoria de producció d'aquest líquid vital.

A això cal sumar-hi una cosa no menys sorprenent: tenen una «estació meteorològica» interna, possiblement un sentit innat per detectar els canvis de la pressió atmosfèrica, d?un tipus especial.

Aquesta estació comunica als animals quan ha plogut en algun lloc situat en un radi de fins a diversos centenars de quilòmetres. Els insectes es dirigeixen, cadascun pel seu compte, en aquesta direcció i s'uneixen a milers al lloc on va caure la pluja, procedents dels punts més diferents.

En aquest lloc del desert, convertit de la nit al dia en un oasi de vegetació, es produeix la primera transformació, gairebé màgica, de la llagosta.

Fins aleshores havien viscut en allò que s'anomena un estat de "pubertat retardada". És a dir, que havien perllongat la seva joventut uns quants mesos.

Durant tot aquest temps ni creixen ni arriben a la maduresa sexual. Mentre dura la sequera el seu rellotge biològic es para o marxa molt lentament i la seva vida és una mena de sencili vegetar.

Quan els cigars arriben a la florent vegetació de l'oasi produït per la pluja, la seva vitalitat, endarrerida fins aquell moment, té llum verda i s'inflama com una voraç foguera. Després de devorar una bona quantitat de plantes verdes, tots els insectes congregats allà adquireixen la seva maduresa sexual en qüestió de poques hores, independentment de l'edat real que tinguin en arribar.

Immediatament celebren la seva nit de casaments massius. Cadascuna de les femelles pon uns cent ous, precisament als llocs on altres congèneres han assenyalat, amb marques olfactives, que el sòl té condicions òptimes d'humitat. D'aquesta manera centenars de milers d'ous queden a la sorra, no només als llocs més apropiats sinó els uns al costat dels altres.

Tres setmanes després, l'efecte de la pluja desapareix i la regió es torna a convertir en desèrtica, a causa de l'acció dels raigs d'un sol ardent. Però aquest curt temps n'hi ha hagut prou perquè es verifiqui, de manera perfecta, la cria, i els nous nascuts s'han convertit en insectes adults. Una adaptació sorprenent, sens dubte, dels processos de creixement i envelliment a les condicions vitals del desert!

Poc després, es forma un eixam relativament petit. Als insectes nascuts allí es produeix una gran transformació que afecta la forma del seu cos, mida i color i els diferencia notablement dels seus pares. També la seva conducta es transforma radicalment. Mentre que els pares eren saltadors individualistes, que, tret de les èpoques d'aparellament, preferien viure sols, els fills d'aquesta nova generació, d'aquest boom procreatiu, agraden la vida en comunitat. .

Així, l'eixam vola en formació tancada fins a una regió desèrtica situada potser a mil quilòmetres de distància, on ha tornat a caure la pluja.

Allà, després d'un nou casament col·lectiu, les femelles tornen a deixar els seus ous, en uns dos-cents "nius" per metre quadrat. Com que cada una pon uns cent ous, poc temps després, neixen allà, gairebé simultàniament, ni més ni menys que vint mil larves de la mida d'una mosca a cada metre quadrat de sòl desèrtic.

Com que de moment no poden volar, componen un exèrcit gegantí de «soldats» corrent que ocupa una extensió de fins a deu quilòmetres d'amplada per cinquanta de fons. Com una marea vivent, avança la massa de larves, devorant tot allò que trobin al seu pas. De vegades avancen formant diverses capes que caminen superposades.

Tan aviat com s'han metamorfosejat en adults, el que passa després de la cinquena muda, poden volar i s'eleven les primeres avançades de reconeixement al desert, per descobrir els llocs fructífers situats a les rodalies, o fins i tot a grans distàncies, que deixen devastats.

En l'actualitat un flagell de Déu d'aquest tipus pot sorgir a qualsevol lloc del desert aràbic, devastar grans extensions de camp a Pèrsia i Pakistan i retrocedir de sobte per portar els ous i la destrucció a l'Àfrica oriental.

Fa anys es van descobrir grans eixams de llagostes al mig de l'Atlàntic, a 2.400 quilòmetres del continent. ·

La llagosta del desert es pot mantenir en vol fins a disset hores consecutives, tot el temps que li dura la seva "combustible", és a dir, les reserves de greixos. Si els núvols d'insectes, que s'han deixat arrossegar pel vent, al cap d'aquell temps de vol sobre l'oceà encara no han descobert terra ferma, es poden posar sobre la superfície del mar, si està en calma. Els primers milions que cauen a l'aigua s'ofeguen i formen una mena de bassa per als altres membres del seu grup. I no només això. Els ofegats ofereixen els seus cossos com a aliment als supervivents, ja que aquests insectes, vegetarians en circumstàncies normals, es converteixen en canibals per aconseguir forces per poder abandonar aquest «macabre portaavions» i tornar a emprendre el vol.

La pluja i la tempesta poden destruir completament una d'aquestes onades enormes de llagostes, sorpresa sobre el mar, en un espai de temps molt curt.

A terra passa tot el contrari: només un temps de sequera prolongada pot produir l'aniquilació d'un d'aquests eixams de llagostes. El terra es posa tan dur que la larva, en sortir de l'ou, enterrat a uns deu centímetres de profunditat, no es pot obrir camí per la dura terra fins a arribar a la superfície. Així, el aquelarre desapareix sense deixar empremta, tal com es va produir.

Aquestes són les contradiccions en el seu sistema de vida: els que van sorgir al desert han de fugir del desert per continuar vivint. Després converteixen regions de vegetació ubèrrima en deserts. I quan ho han aconseguit i arriba la sequera, se signa, amb això, el destí tràgic de milers de milions dels components d?una d?aquestes grans masses. La plaga, que en si significa una autèntica catàstrofe per a la natura, és destruïda per una catàstrofe natural.

Per contra, com es va demostrar en ocasió de la plaga de llagosta del 1978, els mitjans humans no són suficients per al seu anihilament. Un insecte, que s'ha adaptat de manera tan fantàstica al desert, no deixa que se'l faci desaparèixer del món amb els mitjans de destrucció humans. Fonamentalment només es pot aniquilar per si mateix.

Així, la vida accelera, en una orgia sense exemple, el propi ocàs. Les formes extremes de supervivència en un món pràcticament mort, com és el desert, actuen, a l'efecte final, també sobre l'extermini. Amb això la llagosta del desert ofereix a l'ésser humà un exemple esgarrifós de com la vida en excés pot arribar a provocar la seva pròpia destrucció.

Aquesta col·lectivitat de milers de milions d'insectes representa alhora el penúltim acte de la vida en una regió de les biozones terrestres que són les avançades de la fase de desertització final del nostre planeta.

La superfície del planeta Mart ens mostra on condueix aquest destí.

L'últim acte del destí de la vida pot ser com ens mostra l'exemple del cranc de les salines (artèmia salines). En algun lloc, enmig d'un d'aquests deserts gegants de l'Oest nord-americà, plou per primera vegada els darrers disset anys. En diversos llocs es formen petites basses. Pocs dies després la vida hi moll. D'uns ouets, que a simple vista no es poden distingir dels grans de sorra -i que precisament gràcies a aquest camuflatge s'han lliurat de ser devorats-, neixen milions d'aquests petitíssims animals, els artèmies salines, vulgarment coneguts com a crancs del desert o crancs de les salines.

En el termini de només dotze dies, és a dir, el temps que sol durar una d'aquestes basses, creixen els, al principi, diminuts animalets a un ritme sense exemple, fins a assolir els tres centímetres de longitud, aconsegueixen la maduresa sexual, posen un incomptable nombre d'ous a la sorra i moren.

Al cap de dues setmanes les tolles s'han tornat a assecar. La vida sembla haver desaparegut completament al seu entorn, a molts quilòmetres a la rodona. Però es conserva potencialment als ous i espera fins que, deu o vint anys més tard, torni de nou, per casualitat, a caure-hi una mica de pluja.

Bones festes de Nadal i molt bon any 2025

 

Psicologia 13: Patologies de la personalitat

Personalitat. Patologies de la personalitat

1.- Patologies de la Personalitat

2.- Classificació d'anormalitats de personalitat

3.- Patologia de la personalitat: Causes, tipus, efectes

4.- Retard mental

5.- Neurosi

6.- Psicosi

7.- Inferioritat física

8.- Víctimes de l'ambient. Situacions ambientals

9.- Desordres sociopàtics

10.- Personalitats anormals

11.- Psicoteràpia

12.- Del model del dèficit al model de les n.e.e.

13.- Ansietat, angoixa, frustració, estrès i conflicte

1.- Patologies de la personalitat:

Hem estudiat ja la personalitat i la seva formació. Però no sempre aquesta personalitat es desenvolupa d'una forma totalment armònica. Igualment, circumstàncies especials viscudes per la persona poden afectar, de forma més o menys greu, la seva personalitat. Són els casos de personalitats patològiques o malaltes.

Psicopatologia:

Investigació sistemàtica de les malalties mentals. Així com la psicologia estudia la personalitat ordinària, la psicopatologia és la part de la psicologia que estudia les personalitats patològiques o malaltes.

Psicoteràpia:

És el tractament psicològic de les malalties mentals de causa psicològica, així com dels trastorns de la personalitat. Inclou els tractaments de les neurosis, dels trastorns psicosomàtics i dels nins caracterials.

Psiquiatria:

És l'especialitat de la medicina que té per objecte el diagnòstic i tractament de les malalties mentals. Inclou el tractament de les psicosis.

Medicina Psicosomàtica:

Estudi i tractament de les malalties del cos que tenen, com a causa principal, un origen psicosomàtic. Certament, un desordre afectiu (d'afecte) pot provocar una malaltia orgànica; una emoció reprimida pot causar una disfunció o una lesió. És així com estan causades: les úlceres digestives, l'asma, la hipertensió arterial, la frigidesa, l'obesitat, la dermatosis, la tuberculosi i d'altres trastorns físics. Així, per exemple, una ràbia reprimida ocasiona hipertensió; una angoixa, úlcera digestiva, etc.

Desviacions de la personalitat (Segons Geldard, 1974. Citat a Barriga, S.):

1) Insuficiències (Deficiència mental)

2) Desequilibris (Epilepsia, histèria, paranoia)

3) Transformacions (Psicosi maniaco-depressiva)

4) Dissociacions (Personalitat múltiple: Dr.Jekyll i Mr. Hide)

5) Fragmentacions (Esquizofrènia)

2.- Classificació d'anormalitats de personalitat (Sheldon Cashdan modificada segons Honorio Delgado: "Manual de Psiquiatria"):

1.- Retard mental

2.- Desordres orgànics i funcionals:

2.1.- Malalties mentals:

2.1.1.- Neurosi:

2.1.1.1.- Histèria

2.1.1.2.- Angoixa/Hipocondria

2.1.1.3.- Obsessió/Neurosi Obsesiva-compulsives

2.1.1.4.- Fòbies/Neurosi d'ansietat

2.1.2.- Psicosi:

2.1.2.1.- Exògenes:

2.1.2.1.1.- Simptomàtiques

2.1.2.1.2.- Orgànica-cerebrals

2.1.2.1.3.- Tòxiques

2.1.2.2.- Endògenes:

2.1.2.2.1.- Psicosi maniaco-depressiva

2.1.2.2.2.- Esquizofrènia

2.1.2.2.3.- Epilepsia essencial

2.2.- Inferioritat física:

2.2.1.- Ceguera

2.2.2.- Sordera (mudesa)

2.2.3.- Traumatismes

2.2.4.- Malalties no mentals

3.- Víctimes de l'ambient:

3.1.- Abandonats

3.2.- Víctimes d'educació equivocada

4.- Sociopaties:

4.1.- Delinqüència

4.2.- Drogadicció

4.3.- Desviacions sexuals

5.- Personalitats anormals

3.- Patologia de la personalitat: Causes, tipus i efectes:

3.1.- Patologia de la Personalitat:

Desordres psíquics que interfereixen en la conducta considerada normal o adaptativa. Altres denominacions equivalents: Comportaments anormals, Inadaptació psíquica, Trastorns de Personalitat, Desordres psíquics...

3.2.- Causes:

Conflictes no resolts en el procés d'adaptació personal.

L'adaptació suposa un equilibri homeostàtic i armònic entre l'aportació personal i els elements del medi amb el que el jo es relaciona.

En el procés es produeixen fortes tensions entre els elements aportats per el jo i els elements propis del medi. Si aquestes tensions es resolen favorablement es produeix el equilibri propi de la personalitat i conductes considerades normals; en cas contrari es produeixen els desordres psíquics, comportaments anormals, inadaptacions o personalitats patològiques.

Entre les aportacions personals, en les que incideix la dotació genètica, cap senyalar les aptituds, la predisposició temperamental, les actituds i les condicions físiques.

Entre les aportacions conflictives que pot presentar l'ambient, medi o circumstàncies podem senyalar les situacions afectives personals, familiars, professionals, ...

3.3.- Principals tipus de desordres mentals:

1) Retard mental, 2) Neurosis, 3) Psicosis, 4) Inferioritat física, 5) Víctimes de l'ambient, 6) Sociopaties, 7) Personalitats anormals.

3.4.- Efectes:

No tots aquests tipus de desordres interfereixen de forma absoluta la capacitat del individu de desenvolupar﷓se personal i socialment, però sí poden reduir la seva activitat i crear a la persona els greus problemes emocionals.

Per altra part, hi ha que tenir en compta quins trets o característiques propis de desordres patológics estan presents en una gran majoria de persones que consideram normals.

Genovard2. pag. 160.

4.- Retard Mental:

Abordam l'estudi del retard mental dins el tema de la Intel.ligència. No obstant això recordem una sèrie de consideracions:

Honorio Delgado ens parla d'"Oligofrènia" o "Debilitat Mental" i considera quatre categories: Oligofrènia general, cretinisme, mongolisme, i idioicia amauròtica.

4.1.- Cap a un concepte de la deficiència mental:

El terme Deficiència, segons el diccionari d'EE fa referència, en la seva accepció més general, a una clara limitació en la capacitat intel.lectual o cognitiva.

Doll, en 1941, defineix la Deficiència mental com "una imcompetència social per una capacitat per sota de lo normal, detectada dins del període evolutiu, d'origen constitucional i essencialment incurable".

La AAMD (American Association for Mental Deficiency) la descriu com "un funcionament intel.lectual per sota de lo normal que es manifesta durant el periode evolutiu i està associat amb un desajustament en el comportament".

L’OMS (Organització Mundial de la Salut), estima que la deficiència mental fa referència a una puntuació psicomètrica en les proves d'intel.ligencia dues desviacions tipus per sota de la mitja corresponent a la població de referència. Senyala el caràcter dinàmic d'els resultats: una acció educativa adequada o una maduració tarda pot millorar els resultats fins arribar a una puntuació normal o casi normal.

El punt de vista de les n.e.e. proposa utilitzar la perspectiva educativa com millor forma de donar resposta a les persones que presenten dèficits cognitius.

Dir que un alumne presenta n.e.e. significa que al llarg de la seva escolarització pot presentar dificultats d'aprenentatge. Aquest concepte fa referència a:

- Majors o menors dificultats en totes o algunes de les àrees d'aprenentatge.

- El seu caràcter transitori o permanent.

- Tots els alumnes poden presentar, al llarg de la seva escolaritat, alguna/s dificultat/es d'aprenentatge transitòries o permanents.

- Les dificultades d'aprenentatge son com un obstacle que va des de les més lleus i puntuals a les més severes i permanents. Aquestes últimes farien referència al que tradicionalment se ha denominat deficiències psíquiques.

Aquest model suposa una nova perspectiva d'abordatge del problema educatiu que plantegen aquests alumnes. Això es concreta en:

- L'aprenentatge és qualque cosa interactiva, conseqüència de les característiques personals de l'alumne i del context (fonamentalment familiar i escolar) en que es mou.

- La deficiència mental es tradueix en dificultats d'aprenentatge i aquestes en ajuda pedagògica.

- Suposa, per tant, un model d'entendre l'escola i l'educació amb unes determinades actituds en la percepció tant de l'escola i l'educació com dels alumnes amb n.e.e.

4.2.- Concepte i Classificació:

Recordem la definició de la AAMD (American Association for Mental Deficiency):

"El RM es refereix a un funcionament intel.lectual general significativament inferior a la mitjana ...

... que s'origina en el període del desenvolupament

... i s'associa amb un dèficit en la conducta adaptativa"

Aquesta definició ha pesat molt al ser acceptada per l'APA (American Psychiatric Association).

(OMS: ICD-9: Internacional Classificacion of Diseases: Classificació internacional de les malalties).

(APA: DSM-III -1980-: Diagnostic and Statistic Manual: Manual Diagnòstic i Estadístic de les Malalties Mentals).

4.3.- Classificació:

RM Límit: CI entre 70 i 85

RM Lleuger: 50 - 70

RM Mitjà o Moderat: 35 - 50

RM Sever o Agut: 20 - 35

RM Profund: CI inferior a 20.

L'OMS distingeix entre dues categories clíniques diferents: Retard Mental i Deficiència Mental.

En el Retard Mental les deficiències funcionals es deuen a una causa patològica. Mentre que la segona categoria respon a un criteri estrictament psicomètric i legal.

Igualment convé distingir entre RM i Discapacitat (antigament s’utilitzava el desafortunat terme: “minusvalit” o, inclús, “minus”). Discapacitat: Persona inicialment normal a la que, per accident o per qualsevol altra causa anàloga, li sobrevé posteriorment una disminució substancial de la seva capacitat d'adaptació. D'aquesta manera són minusvalits els invidents, els sords, els malalts crònics com els diabètics, els paraplègics, certs malalts mentals (psicòtics i esquizofrènics), els accidentats de tràfic o laborals. És específic de les discapacitats que les alteracions funcionals patides siguin irreversibles, de forma que obliguen als pacients a reorganitzar la seva vida professional quan això és possible.

Els RM, front als discapacitats, no han arribat mai a desenvolupar les seves possibilitats intel·lectuals i, conseqüentment, s'han vist impedits a exercitar les esmentades funcions.

4.4.- Etiologia:

Es molt variada i dispersa. Categories de D.M.:

Categoria 1 DM deguda a Infecció 4,6 %

Categoria 2 DM deguda a agents tòxics 1,1 %

Categoria 3 DM deguda a traumatismes 20,9 %

Categoria 4 DM deguda a desordres metabòlics 3,9 %

Categoria 5 DM deguda a aberracions cromosòmiques 14,0%

Categoria 6 DM deguda a neoformacions i tumors 0,9 %

Categoria 7 DM deguda a influències prenatals desconegudes 7,6 %

Categoria 8 DM deguda a causes desconegudes amb signes neurològics 18,1 %

Categoria 9 DM deguda a causes desconegudes sense signes neurològics 25,5 %

Categoria 10 DM deguda a més d'una causa probable 3,5 %

Factors:

Ambientals o Exògens (1 + 2 + 3 + 10) 30 %

Genètics o Endògens (4 + 5 + 6) 19 %

Desconeguts : (7 + 8 + 9) 51 %

4.5.- Deficiència Mental Lleugera:

En l'aspecte morfològic generalment no hi ha difereècies, no obstant això alguns casos poden tenir problemes amb l'equilibri, hipotonia abdominal i insuficiència respiratòria.

Conductes motrius i psicomotrius:

No es troben diferencies en coordinació.

L'Equilibri sol ser inferior.

Les pertorbacions de la lateralitat tenen la mateixa proporció que en els casos d'alumnes tipus, però aquesta les causes majors problemes de díficil superació.

Precisió més rapidesa inferior.

Dificultads en les proves d'orientació espacial i estructuració espacio﷓temporal.

4.6.- Deficients Mentals Mitjans:

Les mateixes característiques un poc més accentuades.

Se donen més sincinesies.

5.- Neurosis:

Trastorn greu del psiquisme.

Es manifesta mitjançant desordres del comportament.

No és constitucional.

El subjecte és conscient de les seves aberracions.

Son formes ineficaces d'afrontar les situacions personals. El subjecte és conscient del seu conflicte i conscient de la seva incapacitat de resoldre-r-ho, la qual cosa li provoca angoixa.

En la neurosi és sols una part de la personalitat la que resulta afectada, i el sentit de la realitat queda. El que disminueix és el valor que el subjecte otorga a la seva realitat diària.

Personalitats neuròtiques: Denominam baix aquest epígraf genèric a un conjunt de trastorns menys greus que les neurosis que, no obstant això, són semblants als trastorns que caracteritzen les neurosis, amb les mateixes característiques, però, aquestes, en un grau inferior.

5.1.- Etiologia de les neurosis:

En l'aparició de les neurosis intervenen sempre una sèrie de condicions que les propicien:

- Conflictes interns entre impulses i el temor que impedeix la seva expressió i descarrega.

- Carència d'una solució realista per a resoldre el conflicte, amb la qual cosa s'interioritza aquest a l'inconscient mitjançant repressió o altre mecanisme de defensa.

- Ansietat.

Freud diu que són degudes a complexes sexuals tenguts a la infància i no resolts.

Adler diu que la deformació del sentit de la vida ocasiona neurosis de fracàs.

Jung diu que les neurosis són ocasionades per trastorns soferts al llarg del període de desenvolupament de la personalitat.

5.2.- Classificació de les neurosis:

Hi ha neurosis "de fracàs", neurosis "de destí", neurosis "obsessives" i neurosis "d'angoixa" o "fòbies".

Les neurosis de "fracàs" i de "destí" espitgen al subjecte a prendre decisions que, en realitat, són contràries als seus propis interessos.

Les neurosis obsessives es manifesten mitjançant rituals complicats contra la pols, els microbis, objectes especials, etc.

Les neurosis d'angoixa són fòbies o pors irracionals a llocs tancats, a espais oberts, etc.

Les principals neurosis són: La Histèria, la Hipocondria, les fòbies, les neurosis obsessives-compulsives, la Impotència/frigidesa i la Depressió.

5.3.- Histèria:

Etimològicament procedeix d'"Histerikos" que significa úter (Hipócrates)

A l'Edat Mitjana es considerava com una possessió del dimoni i els histèrics, majorment dones, eren perseguits inquisitorialment (bruixes, endimoniats).

A partir del segle XIX l'histèria es considerada com un desordre psicològic.

Els primers en estudiar i tractar sistemàticament les histèries varen ser Freud i Breuer.

És una neurosis que es caracteritza per manifestacions ade vegades espectaculars dels tipus de paràlisis, convulsions, amnèssia, ceguesa, migranyes, ... Bàsicament:

- Perduda de la memòria

- Símptomes físics que no pareixen tenir cap base a cap malaltia o trauma.

- Paràlisi, perduda de vista o oïda i anestesies (insensibilitat tàctil).

És una resposta a conflictes interns que cas de no aflorar en conductes histèriques provocarien una situació greu d'ansietat insuportable.

Se li denomina també histèria de conversió, ja que converteix els conflictes interns, els sentiments rebutjats, en una sèrie de símptomes físics i psicofisiològics.

Implica estats de fuga (el subjecte perd consciència del món real que l'envolta) i pot implicar també personalitat múltiple ("Les tres cares d'Eva").

5.4.- Hipocòndria/Angoixa:

Neurosis caracteritzada per el temor irracional a un perill relacionat amb la salut. L'hipocondríac és un malalt imaginari permanent.

A diferencia de l'histèric, l'hipocondríac no presenta una perduda o distorsió de les funcions corporals.

Angoixa: Si aquest temor irracional no está relacionat amb temes de salut en lloc de tenir una neurosi hipocondriaca tenim una "angoixa".

5.5.- Fòbies/Neurosi d'ansietat:

Les fòbies són reaccions de temor irracional cap a objectes o situacions.

Les fòbies s'originen front una situació de forta ansietat per conflictes interns (pensaments o desitjos rebutjats que s'han fet inconscients. Temor a que aquests pensaments o desitjos inconscients aflorin de nou al nivell de la percepció conscient). El fòbic desplaça l'objecte de la seva ansietat i el projecta sobre un objecte o situació externa. Evitant l'objecte o situació redueix el nivell d'ansietat amb la qual cosa no s'arriba a proporcions pertorbadores.

Les fòbies impliquen ansietat com a resposta a estímuls: zoofobia, aerofòbia (por a les altures o vertigi), claustrofòbia, agorafobia (por als espais oberts); mentre que la neurosi d'ansietat o reacció ansiosa és un estat general.

Wolp (model conductista de les neurosi) diu que les fòbies, que són pors irracionals, són el resultat final d'una sèrie de desafortunades associacions entre les respostes d'ansietat (respiració ràpida, musculatura tensa, suor fred, ...) i innocus estímuls ansiosos (els objectes fòbics).

El model conductista (estímul-resposta) es centra en el símptoma (Pavlov provoca neurosi a cans mitjançant estímuls condicionats. Watson conta el cas d'"Albertito" o de la fòbia irracional apresa -por als cans per que lladren-). Abundant al mateix tema Hans Eysenck diu: "No hi ha neurosi subjacent al símptoma, sinó sols el propi símptoma: Elimini el símptoma i haurà eliminat la neurosi".

5.6.- Neurosi obsessives-compulsives:

Fixació d'idees recurrents de les que el seu control escapa a la voluntat del subjecte, acompanyades d'activitats repetitives que tenen un caràcter de ritual (aplicació excessiva d'hàbits de netedat, ordre, itinerari, successions d'actes, ...).

Obsessions: idees molestes.

Compulsions: actes rituals.

Quan la idea recurrent és pertorbadora el subjecte sofreix pertorbacions emocionals ja que tem el contingut de la mateixa i la seva realització, però no té mitjans per a evitar﷓la.

No hi ha que confondre els rituals infantils (per exemple en els jocs) ni els vestigis que d'ells puguin quedar en la vida de l'adult amb símptomes d'activitat compulsiva. Sols quan arriben a convertir﷓se en comportaments imprescindibles és quan poden constituir factors pertorbadores que interfereixen negativament en el desenvolupament de la conducta i vida de l'afectat.

Pareix ser que la simptomatologia obsessiva﷓compulsiva es relaciona amb un component depressiu de la personalitat.

5.7.- Impotència/Frigidesa:

Incapacitat d'experimentar els plaers naturals de la sexualitat.

5.8.- Depressió:

El subjecte abdica, sense oposar resistència, davant les dificultats de la vida. 

Dibuixos de les portades dels temes realitzats per l’alumne:

Alvaro Sabater Garriz, alumne de Batxillerat de l’Institut I.E.S. Ses Estacions i de l’assignatura de Psicologia

6.- Psicosis:

Trastorns psíquics que afecten de manera greu a la personalitat, provocant la seva desorganització de tal forma que arriba a perdre el sentit de la realitat, la qual cosa provoca que el subjecte es senti desorientat, perdut o confús en el seu medi (les al·lucinacions i il·lusions son freqüents en el món de les psicosis), encara que probablement no sigui conscient del seu trastorn (nega el seu trastorn). El psicòtic està enajenat, el seu món és irreal, creu que és impossible reestablir les relacions entre ell i el món.

6.1.- Etiologia:

Pareix ser que hi ha una forta correlació entre problemes i alteracions afectius i l'aparició de les psicosis; encara que no podem descartar la possibilitat de causes orgàniques.

6.2.- Classificació de les psicosis:

- Exògenes:

- Simptomàtiques

- Orgànico-cerebrals

- Tòxiques

- Endògenes:

- Psicosis maníac-depressiva

- Esquizofrènia: Simple, Hebefrénica, Catatònica, Paranoïca, Epilèpsia Essencial

6.3.- Psicosis exògenes:

6.3.1.- Psicosis simptomàtiques:

Són aquelles psicosis que es produeixen associades a malalties infeccioses, orgàniques, del metabolisme i del sistema nerviós. Igualment aquelles produïdes en condicions patològiques especials com, per exemple, la subnutrició. Igualment les psicosis de la generació i les psicosis traumàtiques.

6.3.2.- Psicosis orgànic-cerebrals:

Són la paràlisi cerebral, la sífilis cerebral i les psicosis involutives senils i pressenils.

6.3.3.- Psicosis tòxiques:

Produïdes per l'alcoholisme (Delirium tremens, alucinosis, síndrome de Korsakoff) i les toxicomanies (per morfina, cocaïna, etc)

6.4.- Psicosis endògenes:

6.4.1.- Psicosis maníaco-depressiva:

Té una manifestació particular d'infantilism i dependència narcisista de l'objecte d'amor. La persona li requereix una manifestació constant afectiva i de suport moral per a compensar els sentiments de subestima i abandó. Aquest suport afectiu li posa en disposició d'actuar amb gran excitació, entusiasme i eficàcia (fase maníaca), així com, al sentir-se decepcionat o enganyat -defraudat- precisament per part de l'objecte idealitzat, caure en profundes depressions caracteritzades per cansanci, dependència i tristesa (fase depressiva).

6.4.2.- Esquizofrènia:

Trastorn mental més o menis greu (segons els casos), caracteritzat por:

- Retirada o ruptura de la realitat.

- Desorganització del pensament 

- Atrofia emocional aparent.

Se la coneix també baix la denominació de Demència precoç.

Categories: Simple, hebefrénica, catatónica i paranoica.

Esquizofrènia simple:

Es una de les més comunes d'entre les quatre categories.

Se caracteritza per la conducta del pacient que presenta el següent procés: Retirada gradual del contacte amb el reste de la gent, falta d'interés i aïllament social, progressiva introversió i aparença preocupada, signes d'irritabilitat esporàdics, l'expressió emotiva desapareix o presenta escassa incidència.

Esquizofrènia hebefrènica:

Se caracteritza per estats d'excitació casi salvatge alternant amb depressió, plors, al·lucinacions e il·lusions que borden en lo absurd. Regressions a nivells molt immadurs i pensament infantil.

Hi ha respostes emocionals encara que son inadequades.

Resistència a guardar les conveniències socials i, en ocasiones, a llevar roba, a utilitzar utensilis per a menjar i a utilitzar els llocs apropiats per a fer les seves necessitats.

Esquizofrènia catatònica:

Se caracteritza per la pertorbació de la activitat motora: s'alternen breus períodes d'excitació incontrolada i períodes molt més llargs d'inactivitat en els que poden passar setmanes o mesos mirant fixament al buit i resistint﷓se a qualsevol canvi de posició o exercint una obediència passiva.

Si els atacs d'excitació són prolongats, el pacient pot reaccionar violentament contra els altres.

Esquizofrènia paranoica:

Compren principalment l'àmbit cognitiu: Les idees i el llenguatge, en la conversació, son lúcids i, a sovint, convincents prop d'un món irreal. El pensament, en aquesta categoria, és molt més sistemàtic que en les altres, no obstant els objectes a que es refereix estan molt relacionats amb il·lusions de grandesa o persecució. Certa incapacitat de confiar en els altres. Certs aspectes intel·lectuals poden veure’s lliures de la pertorbació, amb la qual cosa el paranoic pot aparèixer com individu amb rareses, però sense que se li detecti l'alteració greu.

6.4.3.- Epilepsia:

Atac convulsiu amb perduda de la consciència o "gran mal" o simplement una petita fuita amb perduda de la consciència que pot durar un o uns pocs segons, però sense convulsions espasmòdiques o "petit mal". Normalment és deguda a una petita lesió cerebral.

6.5.- Psicosi. Hipòtesi de l'adrenalina:

L'adrenalina és una hormona que implica una alarma química: Augmenta la pressió sanguínia i el ritme cardíac i, generalment, es lliga a excitació.

L'excés d'adrenalina provoca adrenocroma i adrenolutina, que són alucinògens creats pel propi cos que entren al cervell ocasionant desorganització i distorsió perceptiva, la qual cosa és causa de l'esquizofrènia.

Genovard 2- pag. 160 i ss.

7.- Inferioritat Física:

L'Educació psicomotriu juga un paper fonamental al donar a la persona la mesura de les seves possibilitats que, en la majoria dels casos, son reals, i d'aquesta manera poder vèncer la inseguretat i l'ansietat.

7.1.- La persona amb problemes de visió:

El Dr. Delfour agrupa als deficients visuals en quatre graus:

- Persones poc afectades, que poden seguir una classe ordinària.

- Persones més afectades que precisen unes ajudes especials.

- Persones afectades greument i amenaçats de ceguesa, internats en instituts d'educació sensorial o d'invidentes.

- Cecs absoluts, internats en escoles per a invidents.

Reeducació Motriu:

Aquest dèficit sensorial és pot suplir amb:

Educació de l'equilibri.

Domini progressiu de les coordinacions de base.

Educació metòdica de l'esquema corporal, insistint en el joc corporal.

Organització i orientació en l'espai.

Orientació de l'espai amb relació a sí mateix: Entrenament de les senyals auditives i la memòria cinestésica i muscular.

Pas del món conegut a l'espai exterior.

7.2.- La persona amb dèficit auditiu:

És aquell que té una considerable perduda d'audició i, conseqüentment, té problemes en la adquisició i us del llenguatge oral.

Una insuficiència auditiva, inclús lleugera, pot obstaculitzar considerablement el desenvolupament de la persona.

Per falta de llenguatge i, conseqüentment, de pensament verdaderament constituït, es mostra desconfiat i primitiu. Es pot mostrar agressiu e irritable.

A la sordesa se li afegeixen amb freqüència trastorns de l'equilibri d'origen vestibular i possiblement tenguin relació i influència en un retard de la marxa. Realitza la manipulació d'objectes sense precaució.

A

ctivitats físiques:

Insistir en la utilització d'un simbolisme gestual i demostració constant.

La pràctica de jocs col·lectius li obliga a sotmetre's a normes i a una disciplina, la qual cosa li ajuda a tenir coneixement dels seus companys i a la integració social.

Les activitats educatives i lúdiques de la educació motriu permeten a la persona oblidar el seu dèficit i trobar﷓se en una situació comparable a la de les altres persones, la qual cosa li ajuda a millorar el seu autoconcepte.

7.3.- Deficiència motòrica:

- Paràlisis cerebral

- Traumatismes craneals

- Lesions modulars

- Miopatíes

7.3.1.- Paràlisis Cerebral:

Estat conseqüent a una patologia d'origen cerebral, caracteritzat per una deficiència de control muscular, un comportament psicosocial alterat i anomalies en els procediments d'aprenentatge.

7.3.2.- Traumatismes craneals:

Solen presentar una lentitud gestual i moviments voluntaris d'aparent falta de coordinació afectant, generalment, al llenguatge.

7.3.3.- Lesions modulars:

Ferides greus en la columna vertebral, que poden implicar una deficiència motriu dels membres inferiors (paraplegia) o en els quatre membres (tetraplegia).

7.3.4.- Miopaties:

Malalties de la musculatura caracteritzades per distrofies musculars simètriques que comencen en la rel dels membres i desemboca en una profunda decadència de la funció motriu.

7.3.5.- Tractament:

Desenvolupar al màxim les possibilitats motrius de la persona.

Igualment, exercicis de relaxació i control muscular.

8.- Víctimes de l'ambient. Situacions ambientals:

Itard, metge francès va rebre a Víctor d'Aveyron, nin salvatge d'uns 12 anys trobat a finals del segle XVIII en un bosc francès. estava nu, caminava a quatre potes, emetia sons inintel·ligibles, menjava com un animal i mossegava a qui se li apropava. A pesar de que el tractament d'Itard va ser intensiu i específic sols va obtenir un èxit parcial. (Stones, pp 19 i ss.)

Davis en 1940: Filla ilegítima no admesa per els padrins materns i ocultada per la mare en el graner de la granja des d'els 6 meses fins els 6 anys en que va ser descoberta (els 6 primers meses de la seva vida la nina havia estat cuidada en un asilo-cuna on el seu desenvolupament va ser normal). Quan va ser descoberta tenia un nivell mental d'un any aproximadament. Immediatament va ser duita a una escola per a retardats i encara que va fer alguns progressos mai va arribar a parlar i a els 8 anys no sabia ni una sola paraula: Li havien fallat els estímuls socials i afectius en la seva infància. (Osterrieth, pp 32 i ss).

El reverend Singh de Midnapore en 1921 captura a les dues nines﷓llop Amala i Kamala d'uns 8 i 4 anys respectivament. Amala va morir, Kamala va viure uns 10 anys i va ser sotmesa a un tractament educatiu recuperador intens, encara que mossegava a qui se li acostava. Sobre els 17 anys aproximadament va morir e va interrompre el treball que s'estava realitzant. Havia aconseguit una certa normalitat semblant a la d'un nin d'uns 4 ó 5 anys, encara que seguia recurrent a la quadrupedia quan necessitava desplaçar﷓se amb rapidesa. (Osterrieth, pp 32 i ss).

Henri Pieron conta la historia inversa de la joveneta de Guayaquil: els guayaquils (Perú) constitueixen uns dels pobles més primitius d’Amèrica del Sud i el seu llenguatge és molt elemental i tosc. La nina va ser abandonada a l'edat d'uns dos anys i trobada per un etnogràfic. Aquesta nina educada a la manera occidental s'adaptà i va aconseguir uns rendiments considerables, com normals en relació al grup occidental: Als 22 anys és estudiant universitària i coneix tres idiomes. (Osterrieth, pp 32 i ss).

Els Hayes: Viki, ximpanzé femella educat en un ambient molt estimulant: Es veia enfrontat a problemes que havia de solucionar i se li prestava ajuda sempre que tenia dificultats. En molts d'aspectes Viki va fer els mateixos progressos que nins de la seva edat: Va aprendre a llevar la pols, escurar plats, treure la punta al llapis, pintar mobles, etc. (Stones, pp 19 i ss).

Impronta:

Etòlegs com Conrad Lorentz i Tinbergen han estudiat aquest fenomen: En distints tipus d'aus (gansitos, pollets) el primer objecte dinàmic adquireix un distintiu caràcter perceptual per al jove ocell que el seguirà devotament. (Jaynes, 1956.).

Lorentz informa de les mostres d'angoixa dels petits ànecs quan se les impedeix seguir l'objecte de la impronta.

Hebb, 1958 senyala que en la maduresa la conducta de corteig es dirigida cap a l'espècie adoptada. (Stagner pp 481 i ss.)

Un experiment per a examinar la privació d’estímuls: Un grup d'estudiantes universitaris ajaguts en uns llits en habitacions il.luminades les 24 hores del dia, insonoritzades i amb visió controlada mitjançant unes ulleres especials, braços aïllats de percepció tàctil mitjançant tubs de cartó: Es deterioraven les aptituds mentals i apareixien pertorbacions emocionals.

(Stagner pp 481 i ss.)

Privació infantil:

Hunt, 1941: Si s'obligava a rates petites a una severa frustració de fam durant el destatement, d'adultes manifestaven un acopi de menjar major que les rates de control de la mateixa camada. Això és degut a la més que probable expectativa de falta de menjar.

Ximpanzés criats en l'obscuritat fins els 16 meses: No responien visualment als seus biberons, encara que sí tactilment. No parpellejaven quan se les amenaçava amb una explosió a la seva pròpia cara, no evitaven un disc amb franges que produïen una petita descàrrega elèctrica. (atribuït a Riesen, 1947 en Stagner pp. 481 i ss.).

Aïllament infantil:

Melzack i Scott. Cans criats en aïllament des de el seu naixement en caixes amb absència d'objectes que explorar ni oportunitat d'adquirir expectatives doloroses. Quan, ja d'adults, sels va alliberar resultaren particularment estúpids: per exemple, el ca explorava el foc, repetint una i altra vegada aquesta conducta sense que es produeixi l'aprenentatge d'evitació.

Les rates criades en aïllament i reunides en l'època de la seva plenitud sexual mostren un alt grau d'excitació, però un baix nivell d'aptitut sexual.

Efectes culturals:

Margaret Mead en el seu "Male and female" aporta nombrosos exemples del condicionament de nostra conducta i de nostres actituds per el ambient social. Ha demostrat fins quin punt algunes activitats o actituds que consideram específicament masculines o femenines, ho són per l'aprenentatge efectuat a l'interior d'una societat determinada. Algunes que es consideren específicament masculines en unes societats poden ser﷓ho com femenines en altres i viceversa.

(Osterrieth, pp 32 i ss.)

Efectes materns:

René Spitz (segons Stones, p. 41), senyala els resultats d'un estudi efectuat amb dos grups, un de nins cuidats per les seves mares en una presó de dones en la que complien condemna; l'altre de nins cuidats en un hospital, hospici o casa-cuna d'important categoria:

Els nins criats per les mares mostraven major desenvolupament físic e intel·lectual i major resistència a les malalties; els criats en la casa﷓cuna mostraren un major index de mortandat infantil. (Stones, p. 41)

Bowlby: Senyala que la possibilitat de lligar﷓se afectivament, d'establir lligams personals és tributaria de les experiències que el nin viu en relació amb la seva mare real o substitutòria. (Osterrieth, pp. 32 i ss).

La mare com recompensa secundaria: Dollard i Miller.

Quan s'alimenta al nin afamagat poden condicionar﷓se algunes de les respostes de relaxació que presenta l'estímul de la presencia de la mare. D'aquí en endavant la simple presencia de la mare es capaç de produir el sentiment de benestar. En els animals, si desapareix la recompensa secundària d'un estímul associat a una meta s'extingeix el condicionament, cosa que no passa en el cas dels petits i les seves mares. (Stagner pp 481 i ss).

Les mares en Harlow:

Harlow mostra la necessitat que tenen les mones recents nades d'entrar en contacte amb la mare o amb qualque cosa que la substitueixi (afectivitat):

Les petites mones que no havien donat senyales de moure's varen seguir un tros de tela que se les presentava i després se les retirava gradualment. Es evident el valor evolutiu d'aquest comportament: les mones que no s'aferraven a la seva mare caurien i es moririen.

(Stones, pp 19 i ss).

Harlow. Experiments amb les mares substitutòries, una de felpa sense biberó adossat i una d'alambre amb biberó adossat. Si s'introdueix un element estrany dins la gàbia la petita moneta va ràpidament a la mare de felpa amb la que està la major part del temps i sols l'abandona un moment per a anar a la d'alambre a amamantar﷓se en moments de màxima fam.

(Stones, pp 19 i ss.)

En el cas de monetes femella; d'adultes: baix nivell d'aptitut sexual i maternal (Stagner. P. 484).

Orfenats i adopcions:

René Spitz en 1945 efectua una investigació relativa a nins criats en un orfenat. Havien estat objecte de cures metges excel·lents, bona dieta alimentària i no exposats a dany o infecció. No obstant això havien sofert una carència d'estímuls socials en els primers anys de la seva vida. Els nins tenien entre 2 i 4 anys i presentaven:

- Retard greu en la deambulació.

- Retard greu en l'autonomia per a menjar.

- Sols un sabia vestir-se.

- Cap va aprendre el control d'esfínters.

- Retard important en el llenguatge : Varis no parlaven i sols un sabia articular frases.

- Retard físic: La majoria mostrava un aspecte físic que correspon a la meitat dels seus anys.

(Stones, pp 19 i ss).

Goldfarb (1943, 1944): Va realitzar un estudi comparant dos grups d’adolescents: un d'horfes duts a orfelinats abans dels 18 mesos; l'altre, de nins duts més tard. El grup d'horfes menors va manifestar símptomes de privació emocional: Apàtics i inmadurs i amb expectatives respecte dels demés, freds, indiferents i poc amorosos. Alguns eren incapables de sentir﷓se acceptats i estimats en el matrimoni. (Stagner, pp 481 i ss).

Keels, citat per H. Pieron, senyala dos grups de nins pobres i de poca intel·ligència criats en orfenats:

El primer constituït per nins molt inferiors internats en un orfenat modelo.

El segon, per nins en millors condiciones internats en un orfanat-guarderia.

Després de dos anys d'aquest règim el primer frup aconsegueix un progrés en el seu desenvolupament molt superior al segon grup. (Osterrieth, pp 32 i ss).

Freeman: Els nins adoptats per famílies amb ambients favorables prest es classifiquen intel.lectualmente molt millor que el seus vertaders pares. I això passa més quant més primerenca hagi estat l'adopció (Osterrieth, pp 32 i ss).

La privació infantil de carícies en els éssers humans:

Margaret Ribble (1944): Estudi sobre 600 infants:

No tenir un adequat contacte, carícies u altra classe de contactes físics amb algú adult amistós imposa series desaventatges a l'infant en creixement. Reaccionen amb excessiu negativisme i exagerada regressió. Negativisme: refusa mamar, vòmits, anoxia, refusa respirar (anoxia), estreyiment. Regressió: estupor, pobre circulació perifèrica, nutrició insatisfactòria.

Pot solucionar-se el símptoma sense canviar la dieta: Basta introduir una mare adoptiva que acariciï, alabi i mimi al nin. (Stagner, pp 481 i ss).

9.- Desordres sociopàtics:

Conductes que no són neuròtiques ni psicòtiques, però que es caracteritzen per la seva impulsivitat i la seva manca total de sentit. Tipologia: Delinqüència, abús de drogues i desviacions sexuals.

9.1.- Delinqüència:

La delinqüència o conducta criminal és aquella conducta sociopàtica que perjudica amb major o menor gravetat als altres (robo, agressió, assassinat). Aquesta conducta criminal pot ser ordinària, neuròtica o psicopàtica.

Ordinària: Motivada pel benefici, la ràbia, en revanxisme, ...

Neuròtica: Repetitiva i motivada per una necessitat culpìgena (Exemple: els cleptòmans).

Psicopàtica: Pròpia dels psicòpates, és aquella que va acompanyada de forta violència sense sentit i realitzada sols pel plaer de fer mal.

9.2.- Drogadicció:

A l'us i abús de drogues, lo sociopàtic és l'abús. Aquest abús pot provocar dependència física o addicció, dependència psíquica o habituació, així com tolerància o capacitat de resistència als efectes. Els drogaadictes tenen síndrome d'abstinència quan aquesta no actua. En el cas de l'alcohol i els barbitúrics, el síndrome d'abstinència es manifesta a través del "Delirium Tremens". Al cas de l'heroina, per a aconseguir la desintoxicació, es subministra morfina al drogaadicte.

Es denomina drogues depressores a aquelles que són capaces de produir dependència física o addicció. La primera i principal d'aquestes drogues depressores és l'alcohol: Als EEUU hi ha 5 Milions d'adictes i 6 Milions més d'habituats.

La droga, de forma immediata, produeix un efecte d'excitació i escapament, però a la llarga, produeix un efecte tòxic sobre la retina, els nervis òptics, el sistema nerviós en general i l'escorça cerebral en particular.

Tipus de drogues:

1) Alcohol

2) Narcòtics (produeixen dependència física o addicció, tolerància ràpida i síndrome d'abstinència):

- Heroïna

- Morfina

- Narcòtics sintètics (Metadona, Demerol, ...)

3) Barbitúrics ("diables vermellss", "sotes grogues", "baixadors". Produeixen addicció, síndrome d'abstinència i, a grans dosi, la mort):

- Amital

- Nembutal

4) Estimulants (produeixen habituació i, a dosi fortes, psicosis anfetamíniques):

- Cafeïna

- Nicotina

- Cocaïna

- Anfetamines (Bencedrina, Dexedrina, Metadrina)

5) Psicodèlics (igual que els estimulants no creen addicció, però el seu abús és dolent):

- Marihuana (Canabis o Herba. L'Hachich és la forma més forta de Marihuana)

- Psilocibina

- Mescalina

- Alucinògens (el principal el LSD: Dietilamida de l'àcid lisèrgic).

6) Tranquilitzants:

- Ecuamil

- Miltown

9.3.- Anormalitats psicosexuals:

1) Quantitatives:

- Anerotisme (hipoerotisme, frigidesa, impotència coendi i impotència generandi)

- Hipererotisme (nimfomania, satiriasis)

2) Evolutives:

- Maduresa sexual precoç

- Pubertat retardada

- Sexualitat anormal a la involució

- Onanisme

3) Qualitatives o perversions

Desviacions Sexuals:

- Per excés (Nimfomania i Satiriasi: Les nimfes i els sàtirs de l'acompanyada de Baco)

- En l'objecte d'elecció:

- Homossexualisme (inversió sexual. Al cas de les dones: lesbianisme)

- Felatorisme (oral-genital: Al fals de l'home)

- Incest

- Zoofilia

- Paidofilia, pedofilia o pederastia

- Gerontofilia

- Necrofilia

- En els mitjans de gratificació:

- Exhibicionisme

- Voyeurisme

- Fetitxisme

10.- Personalitats anormals:

- Deprimit

- Hipertímic

- Sensitiu

- Fanàtic

- Maniàtic de notorietat

- Inestable

- Explosiu

- Anètic (sense ètica)

- Abúlic

- Astènic

11.- Psicoteràpia:

És el tractament psicològic de les conductes patològiques. La psicoteràpia s'enfoca des de distints punts de vista:

A través de mitjans biològics:

- Psicocirugia

- Electro-xoc

- Quimioteràpia

A través de procediments psicològics: Psicoteràpia, pròpiament dita: "Un canvi significatiu es pot promoure a través de l'aprenentatge". Dins la psicoteràpia pròpiament dita hi pot haver enfocaments individuals i enfocaments de grup.

11.1.- Enfocaments individuals:

El canvi el produeix la relació "insight" en sí mateixa.

Harper (1959) a la seva obra "Psicoanàlisi i Psicoteràpia" descriu fins a 36 sistemes diferents de psicoteràpia.

Alguns sistemes de psicoteràpia individual:

La Psicoanàlisi:

Iniciat per Freud i Breuer en el tractament d'histèriques i, posteriorment de neuròtics en general. Utilitzen la catarsis, l'associació lliure i, posteriorment, la interpretació dels somnis. Un concepte fonamental d'aquest sistema és la neurosi de transferència que significa la implicació que suposa un desordre intrapsíquic en una relació terapèutica interpersonal.

La Teràpia analítica:

Utilitza els elements de la psicoanàlisi, però elimina la neurosi de transferència.

Teràpia directiva:

Basada en la doble lligadura.

Jay Aley (1953): "El control". Teràpia: "manament paradòjic".

Teràpia conductual:

Basada en la fórmula E à R.

Els exponents principals són: Pavlov, Watson i Skinner.

Wolpe utilitza la desensibilització sistemàtica per el tractament de les fòbies.

Entrenament en relaxació.

Jerarquia de l'ansietat.

Autisme de la primera infància: Conducta atípica; alteracions del llenguatge; incapacitat per a relacionar-se amb els altres.

Altres sistemes individuals:

Psicologia Humanista:

Autovaloració de Maslow

Teràpia centrada en el client de C. Rogers.

11.2.- Enfocaments de grup o comunitaris:

Psicoteràpia de grup: Moreno ja des de l'any 1910.

Teràpia familiar: Jhon Bell (1961): "El xiu expiatori i les aliances encobertes.

Teràpia de xarxa: Ross Speck (1966).

Els nous grups: De sensibilització (laboratoris nacionals d'entrenament: "Sensitivity: creixement organitzacional), d'encontre (Institut Esalen de Califòrnia), Gestalt, Marathon, creixement individual, ...

L'enfocament comunitari: Gerald Caplan. Implica més una prevenció que una curació. Experiències de Morton Bard amb policies de barri (Sullivan).