Assemblea urgent de docents.3 de juny, 18h, IES Marratxí

Convocam de forma urgent assemblea de docents per organitzar la resposta a l'extrema dreta. 

#LaLlenguaNoEsToca

3 de juny, 18h, IES Marratxí

Contra l'odi, el classisme i la intolerància, defensem l'escola pública, de qualitat i en català! 

Contra la nova agressió forastera (PP-Vox).Yankees go home.

Aneu-vos a arreglar casa vostra en lloc d'espatllar les cases alienes.

El cas de SIXENA. Madrid si paga els traïdors. Carles Camp

El cas de SIXENA

Carles Camp

*Ara ENTENC el perquè i el què !!!!

MADRID SÍ PAGA ELS TRAÏDORS  

El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833. És un monestir molt antic, fundat en el segle XII. Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI. L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació. Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció. 

El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre. 

El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment. Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000. Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones. Durant totes aquestes dècades, a l’Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar. 

Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a l’Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art. Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates. Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol. Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires.

Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.

DIFON !!! Gràcies 

Carles Camp

Compten amb la complicitat habitual dels jutges espanyols i, per tant, se'ls emportaran. Però el MNAC i la Generalitat no s'han de fer càrrec del trasllat, perquè és altament probable que s'hi destrueixin, segons diuen els responsables actuals. Que constin per escrit, certificats, doncs, els diagnòstics tècnics actuals.

"Abans destrossats a que estiguen en Terra estranya" (en catellà, clar!!!!) 

Gonçal López Nadal

Els aragonesos no parlen català. 

Però tampoc parlen aragonès. (Como debe ser. Todos uniformados y firmes!!!)

Els poderosos escriuen la història

Dibuig: Miguel Serra

 

Mallorca Natural. 12 La Serra. Sectors Central i Nord

Mallorca Natural. 12 La Serra. Sector Central 

El cultiu dels olivars ha modelat el paisatge de la serra de Tramuntana (Mallorca). Substitueix el bosc original d'alzines; de les olives es treu l'oli a les tafones i, a més a més, s'alimenten a l'hivern grans esbarts d'estornells. En molts indrets -barranc de Biniaraix, per exemple- marges de pedra retenen el sòl. Antics camins comuniquen les grans possessions olivareres amb llocs emblemàtics com el monestir de Lluc o els pobles de Sóller, Fornalutx i Bunyola; arreu hi ha rotllos de sitja, cases de neu i barraques de carboners. Massanella, la serra d'Alfàbia i l'Ofre són llepolies per als senderistes. Per sobre destaquen el puig Major de Son Torrella i el penyal del Migdia.

Mallorca Natural. 12 La Serra. Sector Nord. 

El torrent de Pareis, el puig Roig, el puig Gros de Ternelles, el puig Tomir i Formentor són alguns dels llocs destacats del tram nord de la serra de Tramuntana. En torrenteres quasi secretes, hi sobreviu el ferreret, un granotet endèmic. Aquí queden encara grans alzinars, entre extensions desolades de roca calcària i carritxeres. L'olivar, els xots i abans el carbó i la neu han estat els aprofitaments principals del lloc. Les grans finques es conserven amb treball: Ternelles, Mossa, Ari ant, Mortitx... A la costa brava crien falcons marins, àguiles peixateres i voltors negres. A cala Tuent, les oliveres freguen la mar. A Pollença, un vell castell roquer guarda memòria del breu Regne de Mallorca. 

Fotos Antigues. Carrer Colon. Palma. 1920

Fotos Antigues. Carrer Colon. Palma. 1920. Foto Arxiu Dr. Jaume Canet. A la dreta, carrer Jaume II. Al fons del carrer Colon, l'Ajuntament de Palma. 

 

La virtut de l'Esperança. Jaume Oliver Jaume

 

Una vegada acabada la segona guerra mundial, agost de 1945, i com a conseqüència dels patiments soferts a la mateixa i abans per les actituds igualment agressives i violentes del nazisme-feixisme, Europa i tot el món occidental va procurar un temps de pau i llibertat (entre d’altres la fundació de la Societat de Nacions i, posteriorment,  la de l’Organització de Nacions Unides (ONU), amb vocació d’abastar totes les nacions del món i procurar la pau per a totes elles). No obstant aquesta voluntat va durar poc i prest hi va haver noves guerres, agressions, violacions, tot el que sembla augmentat actualment, amb la guerra entre Rússia i Ucraïna i, molt especialment, el genocidi perpetrat per Netanyahu i el seu exercit d’Israel contra el poble palestí, fent cas omís a les resolucions de l’ONU i de la Cort Internacional de Justícia, sense que cap organisme internacional, ni cap nació facin res útil per a solucionar-ho. Hi ha, doncs, alguna possibilitat d’esperar una resurrecció (o un naixement) d’un món en pau, llibertat i felicitat per a tots els seus pobles i persones o no ens queda més remei que ser espectadors impotents i passius de com la civilització, amb totes les seves virtuts s’autodestrueix i desapareix?

Per a contestar aquesta complicada pregunta ens posam en contacte amb el Dr. Jaume Oliver Jaume, catedràtic, ja jubilat, de Pedagogia de l’Escola Normal del Professorat de Palma i de la Facultat de Pedagogia de la UIB i estudiós en la temàtica entorn de l’Esperança. Igualment és autor de nombrosos llibres i articles d’educació i d’història de l’educació, entre d’altres (aquí vos podeu baixar la primera part del seu llibre “Escola i Societat”:

https://drive.google.com/file/d/1dkQNuQS5zsqfQI4wk1e1_GuQzOUwMBqS/view?usp=sharing

I aquí podeu veure un resum de llibres i articles seus, alguns dels que podeu llegir o baixar complets:

https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=114758 )

Al Dr. Jaume Oliver el conec des de els primers anys 1960s, abans de que hagués desenvolupat el seu llarg i interessant currículum pedagògic i vital, pel que a l’entrevista s’imposa el tuteig informal.

Bon dia Jaume, que contestes, doncs, a la pregunta fonamental,

Hi ha lloc per a l’Esperança, avui en dia, a aquest món actual?

Bon dia, jo no puc contestar res més que sí a aquesta pregunta, i no sols hi ha lloc per a ella, sinó que és necessària i tots i totes no hem d’esperar que ens vengui ploguda del cel, sinó que hem de tenir una actitud molt activa per a guanyar-nos-la. Precisament el recent Papa difunt Francesc, cap de l’Església Catòlica  va declarar el present any 2025 com l’any del Jubileu de l’Esperança, la qual cosa constitueix una avinentesa excepcional per a la reflexió i la conversió personal i comunitària de tots els catòlics de tot el món.

I per als no catòlics o no creients?

Es clar, l’Esperança és pot contemplar, i “serveix”, tant des d’una perspectiva religiosa com des d’una perspectiva laica. El filòsof Byung-Chul Han, en el seu llibre “L'esperit de l'Esperança. Contra la societat de la por”, absolutament recomanable, es mou a un nivell filosòfic i social, amb algunes referències a la dimensió religiosa. Per altra banda és cert que la virtut de l’esperança, tant des de una perspectiva religiosa com laica, no ha estat fins ara objecte d’especial atenció, d’estudi i de reivindicació com mereixia.

L’esperança “contra la societat de la por”, sembla que el contrari d’Esperança seria la resignació, l’abúlia per impotència, no?

Possiblement l’Esperança sigui la resposta positiva, la virtut, contra la desesperança, contra la desesperació i contra la societat de la por, totes tres que fan mal a qui les pateix sense esperança. Pens sincerament que la insistència en el terme esperança, a qualsevol nivell sol estar associada a una valoració poc satisfactòria, del moment present en què s’explicita aquesta insistència, perquè en general l’esperança conté sempre una referència al futur.

Es clar, l’Esperança fa referència al futur, no?

No únicament al futur. Sempre té una fonamentació històrica i és una construcció al llarg del temps. Deixant ben clar i explícit, però, que sense esperança no pot existir cap tipus de projecte en una vida humana,  prescindint aquesta d’un element que li és constitutiu.

Quan de nins i joves rebíem formació religiosa a casa, a l’escola i a la parròquia, de l’esperança, sols ens deien que era una virtut teologal, juntament amb la fe i la caritat o l’amor. De la fe i l’amor ens ampliaven la formació: El Credo ens deia un centenar de coses en les que creiem; de l’amor ens deien que Deu és amor, que hem d’estimar Deu sobre totes les coses i als altres tant con a nosaltres mateixos, però de l’Esperança no hi havia ampliació conceptual. Ja ens has explicat algunes característiques de l’Esperança, però què és l’Esperança? Com definiries l’Esperança?

Per a definir l’Esperança me sembla molt adient aportar tres testimonis de gran valor contextual, dos d’ells com a teòlegs catòlics que fan referencia  únicament a l’àmbit eclesial, i el tercer un clàssic de la filosofia existencialista contemporània que es refereix a l’àmbit filosòfic-antropològic.

El primer, el teòleg jesuïta Juan Antonio Estrada, escrivia dia 1.12.2024  (molt recentment) el següent: «¿Esperar sense esperança? A propòsit d'un papat «diferent» i la por en una Església polaritzada», atribuint les decepcions viscudes dins l’Església Catòlica els darrers anys a la por que té la Jerarquia a la desestabilització eclesial en el cas d’implementar reformes importants al si de l’Església.

El segon, el suïs Hans Küng, escrigué a Mantenir l’esperanza. Escrits per a la reforma de l´Església. (Trotta, 1993) el següent, deixant ben clara la seva opció de continuar mantenint l’esperança i treballant per la seva reforma des de dins: «Certament, a diferència del temps conciliar, ens castiga avui en plena cara, als teòlegs catòlics reformistes, de vegades de manera molt aguda, el vent de l'Església oficial. Però, això és motiu per abandonar el compromís per una veritable reforma de l'Església, per desistir de la feina per la renovació eclesial? Al contrari, és l'hora de mantenir l'esperança, l'esperança que pot i ha de seguir endavant la reforma de l'Església al cap i als membres»  

El tercer testimoni, el filòsof alemany marxista, Ernst Bloch, autor de "El principi Esperanza" (1938-1947), en aquests brillants i estimuladors termes:

"L’esperança és una promesa que empeny cap a l’acció. L'esperança autèntica il·lumina el camí, dona força a la lluita i converteix allò impossible en possibilitat. Només el que espera activament fa que el món avanci. L'esperança és el motor de la història i la consciència anticipadora de la llibertat".

Idò si, ja tenim més característiques de l’Esperança, unes com a virtut teologal i d’altres com a virtut social...

No obstant això, la bibliografia sobre l’Esperança des de totes les perspectives possibles, ara, ja és inabastable i molt complexa. Per això em sembla necessària una aproximació al concepte des de diverses perspectives:

Primera,  què en diu el Catecisme de l’Església Catòlica? 1817. L'esperança és la virtut teologal per la qual aspirem al Regne del cel. 1818 La virtut de l'esperança correspon a l'anhel de felicitat posat per Déu al cor de tota persona; l'esperança preserva l'egoisme i condueix a la felicitat de la caritat. 1819 L'esperança cristiana recull i perfecciona l'esperança del poble elegit que té l'origen i el model en l'esperança d'Abraham en les promeses de Déu. 1820 L'esperança cristiana es manifesta des del començament de la predicació de Jesús a la proclamació de les benaurances. 1821 Podem, per tant, esperar la glòria del cel promesa per Déu als qui l'estimen i fan la seva voluntat.

Segona: El metge-escriptor Pedro Laín Entralgo ofereix al nostre camí catequètic quasi una dotzena d’obres que inclouen en el títol el terme Esperança, entre les que excel·leix “L’espera i l´esperança. Història i teoria de l'esperar humà” i la defineix així: “L'esperançat és una persona que al llarg de la vida s'ha habituat a confiar en el bon èxit de la conquesta del futur”.

Tercera: Segons José Mª Mardones a “Esperança cristiana i utopies intrahistòriques” l’esperança cristiana té el seu horitzó en el futur. 

Quarta: Segundo Galilea escriu a «Espiritualitat de l'Esperança» les paraules següents: «L'esperança no sorgeix de les anàlisis científiques o històriques -per molt fiables que siguin-, sinó de la fe. Per això l'esperança és inseparable de la fe i és de la mateixa naturalesa. La fe és la garantia del que esperem. Sense fe no hi pot haver esperança, ja que allò que s'esperava ha de ser primer acceptat per la fe. Què és, aleshores, el que la distingeix de la fe? L'esperança és la seguretat ferma d'assolir les promeses que coneixem per la fe.

Cinquena: A l’esmentat llibre de Byung-Chul Han, "L'esperit de l'esperança. Contra la societat de la por", podem llegir: "L'esperança més íntima neix de la desesperació més profunda. Com més profunda sigui la desesperació, més forta serà l'esperança”. "A diferència de l'optimisme, que no manca de res ni està camí de cap lloc, l'esperança suposa un moviment de cerca".

De totes les reflexions anteriors les que m’han impactat més han estat la dependència de l’Esperança de la Fe (sense fe no hi pot haver esperança); l’esperança com antídot de la societat de la por i que a l’esperança se l’ha de cercar de forma activa. Què diuen els Papes recents sobre l’Esperança?

El Papa Francesc publicava un interessant llibre de testimonis, "L'esperança no defrauda mai” (Ed. Mensajero, 2024), que, a partir de diversos rostres humans en situació de vulnerabilitat greu, esdevinguessin avenços de reflexió i experiència d'esperança. I a la seva autobiografia titulada “Esperança” (Pinguin Random House Grupo Editorial, 2024), i, concretament, a la Introducció, escriu:

“Tot neix per a florir”, i “l’esperança és la virtut del moviment i el motor del canvi”.

L’encíclica de Benet XVI, Spe salvi (2007), Salvats en l’Esperança, titula la darrera part “Llocs d’aprenentatge i d’exercici de l’Esperança” i esmenta, sobretot, la pregària, l’actuar i el sofrir. La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb el qui sofreix. Això és vàlid tant per a l’individu com per a la societat. Una societat que no aconsegueix acceptar els qui pateixen i no és capaç de contribuir mitjançant la compassió a fer que el patiment sigui compartit i suportat també interiorment, és una societat cruel i inhumana.

La immensa majoria, si no totes, de les reflexions fetes fins ara parlen de l’Esperança des de la perspectiva eclesial, però no com virtut social laica,...

Així és, aquestes reflexions, fins ara, s’han referit a la virtut de l’Esperança com a virtut teologal amb propostes d’actuacions que se’n puguin derivar. Però cal tenir present i reivindicar explícitament l’existència d’una virtut laica o cívica amb contingut moral, que, amb el mateix o altres noms però amb idèntic contingut i funció mobilitzadora, han estat identificades, descrites i analitzades per filòsofs, sociòlegs, polítics i reformadors socials des de les cultures clàssiques fins als nostres dies. El seu fonament és la dignitat de la persona humana, nascuda lliure i igual a tots els membres de l’espècie, subjecte d’uns deures i drets d’acord amb cada època històrica, i que, per les seves capacitats intel·lectives i socials, és capaç de crear cultures pròpies. Lògicament, els llocs d’aprenentatge i praxi d’aquesta virtut són les institucions pròpies d’una perspectiva cívica i laica: família, entitats polítiques d’organització social, institucions educatives i d’atenció social, literatura, tradicions, costums, mites i festivitats locals, institucions d’organització del treball, entrunyellat normatiu general, formes de relació amb altres grups humans, etc. Qualsevol membre d’una col·lectivitat humana, pel sol fet d’haver nascut al seu si, és subjecte d’aquesta virtut, diguem-ne de bona ciutadania. La virtut de l’Esperança, tant amb perspectiva de transcendència com laica, no sempre resulta còmoda per a les instàncies del poder, des del moment que qüestiona l’status quo polític, econòmic i social. Per això sovint és víctima de desprestigi o d’actuacions directament contràries, especialment informacions fake i tot tipus de manipulacions de fets, situacions o actuacions personals. Per això ha assolit una extrema importància en aquests moments la gestió dels mitjans de comunicació social, els tradicionals i els coneguts com a xarxes socials per la seva capacitat de crear estats d’opinió amarats d’incerteses i de por. Byung-Chul Han va sostenir a “La tonalitat del pensament” (Paidós, 2024): La por i el ressentiment empenyen les persones cap al populisme de dretes. Atenen l'egoisme i l'odi. Erosionen solidaritat, amistat, empatia. La por és un popular instrument de dominació. Converteix les persones en subjectes obedients i xantatgeables. On regna la por no hi ha llibertat. Miguel Ángel Guillón, a Religió Digital (15.3.2025) proposa com a única alternativa a la situació actual: “Reconstruir l'esperança: l'actitud humana responsable per avui dia. Entre totes les crisis que vivim cal destacar l'anomenada crisi de les utopies. El neoliberalisme s'ha imposat com l'única utopia possible”.

   

Què més podem dir que no hàgim dit de l’Esperança?

Podríem dir moltes més coses. La Bíblia, tant a l’Antic Testament com al Nou, ens aporta moltes reflexions i directrius sobre l’Esperança. L’Antic Testament explica la història del poble d’Israel que surt d’Egipte, on era esclavitzat, i camina a la recerca de la “terra promesa” i la llibertat. Jahvè, el seu Déu, ha establert una Aliança de salvació amb el poble jueu, fonament de tota esperança.

El Nou Testament conté, entre d’altres llibres, els quatre evangelis, cròniques de Jesús, fill del Pare; Pau, a les seves epístoles als gentils, explica l’inici d’un nou camí on eren convocats tots els pobles: el Cristianisme. Doncs bé, el fil bíblic conductor d’ambdós relats, Antic i Nou Testament, és un extraordinari missatge d’esperança. Com tots els llibres sagrats de les diferents tradicions religioses, la Bíblia ofereix missatges d’esperança molt potents per als nostres dies, alguns d’ells semblen adreçats especialment a nosaltres. Seria una llàstima, a l’hora de celebrar un Jubileu de l’Esperança, no tenir-los ben presents i deixar d’anar-hi a pouar aigua per a la set de la humanitat en el segle XXI.

Idò acabam com hem començat, amb reflexions sobre l’Esperança des de la perspectiva religiosa i, entre el principi i final, sols unes poques reflexions sobre l’esperança com virtut social,...

No. Si t’hi fixes bé totes les reflexions teològiques i filosòfiques sobre l’Esperança són aplicables, en el seu tot o part, per les persones agnòstiques, com, igualment, les socials són aplicables per part de totes les persones creients i practicants. No obstant això, farem un recull de noves reflexions, de la ma de  Václav Havel en el seu llibre:  "El pacificador. Pertubar la pau". (1990):

"L'esperança no és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com resulti".

"L’esperança és una dimensió de l’ànima, una orientació de l’esperit humà que ens impulsa a seguir endavant, fins i tot en els moments més foscos".

“L'esperança no depèn de les circumstàncies externes, sinó de la nostra capacitat interna per trobar significat i propòsit a la vida”.

"L'esperança ens convida a actuar amb valentia i a no rendir-nos mai. És la força que ens permet enfrontar els desafiaments amb determinació i fe en què les nostres accions poden marcar la diferència".

“L'esperança és un acte de fe a la vida ia la capacitat de l'ésser humà per superar qualsevol adversitat”.

Moltes gràcies, Dr. Jaume Oliver, i fins la propera.

Moltes gràcies, amic Toni Ramis, pel teu interès per aquesta temàtica.

Palma, 21 de maig de 2025.

Magisteri. Pla 1967-1ª Promoció

La revolució balear de 1967. 

Efectivament, es va avançar, com un setmesí, set mesos a la revolució de maig de 1968 . Les Illes Balears, com tot Espanya, seguia grogui com a conseqüència de la covard i alineant sublevació, guerra i represió de Franco i els militars i paramilitars feixistes espanyols que havia deixat ko la inteligència espanyola general (Mort a la inteligència! No pensis, ja pensa el mando per tu!) tot i que hi havia algunes molt honroses excepcions, i específica de la formació. 

Ja no bastava ser una religiosa o un soldat excombatent per a ser declarat apte per al magisteri, com havia passat els primers temps després de finalitzada la guerra criminal fratricida. Els mestres i les mestres es formaven a les Escoles Normals, segons el pla de 1950: Hi accedies amb la revàlida de quart aprovada (batxillerat elemental), amb 13 ó 14 anys (bastant inmadurs) i el magisteri constava de tres cursos teorico-practics (les pràctiques les feies a les Escoles Anexes a les Normals) i acabaves la carrera amb 17 anys. 

Però l'octubre de 1967 va començar un nou pla de magisteri, el pla 1967 (que imitava parcialment el pla professional de la República, suprimit per l'Espanya franquista): Hi accedies amb la revàlida de 6é aprovada (Batxiller superior), amb 15 ó 16 anys complits (certament, un poc més madurs que en el pla anterior) i el magisteri constava de dos cursos teòrics en els que predominava la "didáctica" de les materies a ensenyar (com ensenyar-les), una revàlida i un tercer curs totalment pràctic que realitzaves a una escola, no Anexa, ordinària  d'ensenyança primària a la fi del mateix, si l'aprovaves i, previ haver fet un campament per a mestres, obtenies el tíol de mestre i la capacitat per a exercir la docéncia a educació infantil i primària. Allà començarem 59 joves (29 homes i 30 dones) aquesta carrera que va suposar la formació d'un grup molt cohessionat que no sols feiem la carrera, sinò que també sortiem junts, anavem a festes (sa Bitacora de l'hotel Jaume I, local de Sant Feliu, i cases particulars,...), anavem a parlar a cafeterises, feiem excursions,... i erem, certament, prerevolucionaris, especialment en el sentit que també tendria la revolució de 1968: "Prohibit prohibir", "preferim l'amor a la guerra", "ens rebelam contra la injusticia",... I aquella amistat que es va anar forjant el curs 1967-68 encara dura 57 anys després, tot i que molts de nosaltres varem seguir estudis posteriors i accedir a llicenciatures i, alguns/es a doctorats: Del nostre grup hi ha llicenciats/des en pedagogia, psicologia, història i art, ciencies biològiques, dret, i, per ventura me n'oblit alguna, però, per alguna raó, el grup cohessionat va ser, i segueix sent, la Primera promoció de magisteri del Pla de 1967. 

Publicació: Magisteri. Promoció 1967-1ª 

Actualment no existeixen les escoles Annexes a les escoles Normals (especialitzades per a fer-hi pràctiques els estudiants de magisteri) i tampoc existeixen les escoles Normals de formació del professorat. Actualment, per a ser mestre o professor d'infantil i primària has de fer una carrera universitària, una diplomatura, a la facultad de pedagogia d'una universitat. Per a mi, és un gran error tant la supressió de les Annexes com la supressió de les Normals. A França encara existeix, amb gran éxit:  École Normale Superieure 

Et fas odiar per assassí, no per jueu, imbecil

 

Aquests dies algú, al crit de ¡Palestina lliure! ha assassinat a dos treballadors de l'embaixada d'Israel a EEUU (com és que Israel encara té embaixades a paisos de l'ONU?). Immediatament, el major assassí actual, Netanyahu, i els seus valedors com en Trump i alguns dirigents, i altres no dirigents, de dretes espanyols, s'han apressurat a declarar "això és un crim antisemita". Netanyahu i els seus salvavides, sapigueu que ell no és odiat per ser jueu, ho és per ser assassí, amb crims horrorosos contra la humanitat. Per altra banda, no aplaudim el crim dels dos funcionaris de l'embaixada israelí a EEUU, el condemnam, com condemnam tots els crims i assassinats, també els comesos contra assassins; però, imbécils, que és més antisemita, matar a dos jueus (semites) o matar a 60.000 palestins (semites)? Voltros, israeliens i israelistes que acusau d'antisemites sou milers de vegades més antisimites que aquells a qui acusau de tals. 

Com en Feijóo que acusa de corrupció generalitzada al PSOE de Pedro Sánchez quan el seu partit pp, té milers de més casos de corrupció que el PSOE; però voltros a lo vostro, mentir descaradament (sempre hi haurà gent tan beneita com voltros que s'ho creuran). 

Tercer acte de la comèdia: ‘Legislatura del Govern 2023’. Sebastià Barceló

Tercer acte de la comèdia: ‘Legislatura del Govern 2023’

Sebastià Barceló Castillo

Palma 09 MAY 2025 6:04
Diario de Mallorca

A la memòria de Manel Domènech, com diu Matías Vallés, el darrer mallorquí coherent.

El paper de la presidenta del Govern és patètic: Després de posar a la paperera, els resultats de la Mesa..., d’haver anunciat un nombre incontable de propostes i apostes per la «sostenibilitat», la «contenció»... que estaven en les seves competències i no haver-ne aplicat cap. Ara demana a AENA que prengui les mesures que ella no ha pres.

A l’Acte Primer, el Govern «en solitari» és dedicà, primer, a enterrar els casos de corrupció destapats entre els seus i a aplicar escrupulosament les més d’un centenar d’exigències que li varen imposar els seus socis.

Al Segon, després d’un error de votació al Parlament que demostrà que els seus ni se miren el que voten, va rompre amb Vox per governar en solitari. Per poder rectificar l’error varen pactar amb l’oposició, a canvi de no eliminar la Llei de la Memòria... fins que, per poder aconseguir l’aprovació del pressupost d’enguany, va tornar enrera. 

I comença el Tercer, amb la decisió d’eliminar la Llei de la Memòria i la de tornar a promoure la segregació per la llengua a les escoles.

La comèdia té un argument marcat per la imprevisibilitat. El que avui és blanc, demà serà negre. Sense explicació. Apareixen nous casos de favoritisme, de deslegitimació i, fins i tot d’acós, als funcionaris per assegurar-se la submissió. Ara comanden i l’Administració és el seu patrimoni.

Els que els votaren, els que es veuen beneficiats pel desordre i el descontrol i els socis, aplaudeixen. Suposo que ho troben divertit.

La resta d’espectadors i perjudicats veiem que la comèdia no pot acabar bé i ens hauríem de mantenir atents i preparats per afrontar el pròxim desastre.

Recordant la gestió de la dana. Els actors només representen els seus papers i no es consideren responsables

"Habemus Papam". El nou Papa, elegit el 8 de maig de 2025 és Lleó XIV

El nou Papa Lleó XIV és Robert Francis Prevost, un nord-americà de 69 anys que ha estat elegit com el 267è pontífex de l'Església catòlica. Va néixer el 14 de setembre de 1955 a Chicago, Illinois, fill de Louis Marius Prevost i Mildred Martínez, amb ascendència francesa, italiana i espanyola.

Dades importants sobre el Papa Lleó XIV:

- Infància i educació: Va estudiar Ciències Matemàtiques a la Universitat de Villanova, té un mestratge en Divinitat per la Catholic Theological Union de Chicago i una llicenciatura en Dret Canònic per la Pontifícia Universitat de Sant Tomàs d'Aquino a Roma.

- Carrera eclesiàstica: Es va ordenar sacerdot als 26 anys i va viure més de 30 anys al Perú, on va treballar en missions religioses i va rebre la nacionalitat el 2015.

- Idiomes: És políglota i parla anglès, espanyol, italià, francès i portuguès, a més de llegir llatí i alemany.

- Nomenament: Va ser designat pel Papa Francesc com a prefecte de la Congregació de Bisbes al gener de 2025.

- Significat històric: És el primer pontífex nord-americà i el segon procedent del continent americà després del Papa Francesc.

El Papa Lleó XIV comparteix la visió del seu antecessor Francesc sobre temes com ara el medi ambient, el suport als migrants i els pobres.

Lleó XIV (en llatí: Leo PP. XIV), de nom secular Robert Francis Prevost (Chicago, 14 de setembre de 1955), és el 267è papa de l'Església catòlica. Com a molt pontífex, és el cap d'Estat i novè sobirà de la Ciutat del Vaticà des del 8 de maig de 2025. És el primer nord-americà i peruà a ocupar el càrrec i el primer papa agustí de l'Església catòlica.

Prevost va passar la primera part de la seva carrera clerical a la seva ciutat natal, treballant per a l'ordre de Sant Agustí, fins que va ser enviat al Perú com a part de la missió agustiniana. diocesà, professor de seminari i administrador parroquial. Posteriorment, va ser triat Prior General de l'Ordre de Sant Agustí, càrrec que va ocupar de 2001 a 2013. 

El papa Francesc el va nomenar bisbe de Chiclayo al seu retorn al Perú en 2015, adquirint, al seu torn, la nacionalitat peruana el mateix any. Va ocupar aquest càrrec de 20. Va ser nomenat prefecte del Dicasteri per als Bisbes, també va ser nomenat president de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina des de gener de 2023 fins a abril de 2025.

El 8 de maig de 2025 va ser triat papa assumint el nom de Lleó XIV, convertint-se en el primer a tenir doble nacionalitat. També és el segon summe pontífex procedent d'Amèrica després del seu predecessor, Francisco, i el primer angloparlant nadiu des d'Adrià IV.

Família

Robert Francis Prevost va néixer el 14 de setembre de 1955 a la ciutat nord-americana de Chicago, Illinois.

Fill de Louis Marius Prevost, un catequista d'ascendència francesa i italiana, i de Mildred Agnes Martínez, una bibliotecària que era filla de l'immigrant dominicà Joseph Martínez Ramos i de la neorleanesa Louise Baquiet d'ascendència francesa, africana i espanyola, al segle XIX.

Prevost té dos germans: Louis, un veterà militar que actualment resideix a Florida, i John, director d'escola catòlica jubilat.[17] La ​​seva mare, Mildred, va morir el 18 de juny de 1990, i el seu pare, Louis, el 8 de novembre de 1997. Prevost havia consultat conclave.

Prevost és un tennista aficionat i ha dit en entrevistes que gaudeix de la lectura i la música. Prevost també és fanàtic dels Chicago White Sox de les Grans Lligues de Beisbol.

Formació

Va realitzar la seva formació secundària al Seminari Menor dels PP. Agustins, on es va graduar el 1973. El 1977 va obtenir a la Universitat Villanova el grau en Ciències Matemàtiques, juntament amb una especialització en Filosofia. A l'any següent va obtenir un mestratge en Divinitat a la Unió Teològica Catòlica de Chicago. Mentre va ser allà va ensenyar matemàtiques al Mendel Catholic High School, i va treballar ocasionalment com a professor de física suplent a l'escola secundària St. Rita of Cascia.

Posteriorment es va traslladar a Roma per prosseguir els estudis en Dret canònic a la Universitat Angelicum, on va obtenir la llicenciatura el 1984, i es va doctorar amb menció «magna cum laude» gràcies a la tesi El rol del prior local de l'Ordre de Sant Agustí (1987).

És políglota, doncs parla amb fluïdesa anglès, espanyol, italià, francès, portuguès, quítxua, i llegeix en llatí i alemany.

L'1 de setembre de 1977 va ingressar al noviciat de l'Ordre de Sant Agustí de la Província Agustiniana de «La nostra Senyora del Bon Consell» a Sant Lluís. Va realitzar la seva primera professió de vots religiosos el 2 de setembre del 1978, i la professió solemne el 29 d'agost del 1981. La seva ordenació sacerdotal va ser el 19 de juny del 1982, a Roma, a mans de l'arquebisbe Jean Jadot.

Després de la seva ordenació va ser destinat a treballar en la missió de Chulucanas, al Perú (1985-1986), sent vicari parroquial de la Catedral i canceller de la diòcesi.

Entre 1987 i 1988 va ser promotor de la pastoral vocacional als Estats Units i director de missions de la Província Agustiniana «La nostra Senyora del Bon Consell» a Olympia Fields. A més, es va dedicar a aconseguir fons econòmics per a les missions de la seva província, especialment per a la missió de Chulucanas.

En tornar al Perú el 1988 va ser enviat a la missió de Trujillo per ser el director del projecte de formació comuna dels aspirants agustins dels Vicariats de Chulucanas, Iquitos i Apurímac. Allí es va exercir com a prior de la comunitat (1988-1992), director de formació (1988-1998) i mestre de professos (1992-1998).

A l'arquidiòcesi de Trujillo va prestar servei com a vicari judicial (1989-1998) i professor de Dret canònic, Patrística i Moral al Seminari Major; també va exercir com a director d'estudis del centre de formació sacerdotal esmentat, i va ser rector encarregat durant un any.

Va ser fundador de la parròquia La nostra Senyora de Monserrat (1992-1999) i de la Capella La nostra Senyora, Mare de l'Església (Parròquia Santa Rita de Cascia), entre 1988 i 1999. El 1998 va ser elegit prior provincial de la seva Província "La nostra Senyora del Bon Consell" per assumir el càrrec el març de 1999.

El 2000, d'acord amb el que disposen les autoritats agustinianes, Prevost va permetre que el pare James Ray, sacerdot de l'ordre, residís al convent de Sant Joan Stone a Chicago. raó per la qual va ser posat sota vigilància per l'ordre agustiniana en espera que es resolgués el cas, assegurant-se que no tingués tracte amb menors. Ministeri públic el 2009 i secularitzat el 2012.

El 2001 el Capítol General Ordinari dels agustins va triar Prevost com a prior general. Va ser elegit per a un segon mandat de sis anys el 2007. Va ser moderador de l'Institut Augustinianum i responsable de les relacions de la seva Ordre amb els dicasteris vaticans.

Del 2013 al 2014 va ser director de formació al Convent de Sant Agustí a Chiclayo, així com primer conseller i vicari provincial de la Província de «La nostra Mare del Bon Consell».

Bisbe de Chiclayo

El 4 d'octubre del 2023 va ser nomenat membre de la Secció per a la primera evangelització i les noves Esglésies particulars del Dicasteri per a l'Evangelització, dels dicasteris per a la Doctrina de la Fe, per a les Esglésies Orientals, per al Clergat, per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, per a la Cultura Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà.

El 6 de febrer de 2025 va ser promogut a l'ordre dels bisbes del Col·legi Cardenalici, assignant-li la seu suburbicària d'Albano.

El 3 de novembre de 2014 el papa Francesc el va nomenar bisbe titular de Sufar i administrador apostòlic de Chiclayo. El 7 de novembre següent va prendre possessió canònica de la Seu davant la presència del llavors nunci apostòlic al Perú, James Patrick Green, i del Col·legi de Consultors. Va ser consagrat el 12 de desembre del mateix any a la Catedral de Chiclayo, a mans de l'arquebisbe James Patrick Green. El 26 de setembre de 2015 el papa Francesc ho va nomenar bisbe de Chiclayo.

El 26 de setembre de 2015 el papa Francesc ho va nomenar bisbe de Chiclayo, i aquest mateix any va obtenir la nacionalitat peruana. El 13 de juliol de 2019, va ser nomenat membre de la Congregació per al Clergat.

El 15 d'abril de 2020 va ser nomenat administrador apostòlic seu vacant del Callao, càrrec que va ocupar fins al 26 de maig de 2021. El 21 de novembre de 2020 el papa Francesc el va nomenar membre de la Congregació per als Bisbes.

Des del març del 2018 fins al gener del 2023 va ser vicepresident segon de la Conferència Episcopal Peruana, sent també part del consell permanent, així com president de la Comissió d'Educació i Cultura. També va ser membre del consell econòmic i membre de la direcció de Càritas Perú.

Al començament del 2023, a l'inici del govern de Dina Boluarte, el Perú es va veure sacsejat per protestes que van deixar 49 morts a mans de la policia i l'exèrcit, i 28 víctimes més en el context de les mobilitzacions. "Les morts en les protestes em causen molta tristesa i dolor... Vaig demanar quedar-me al Perú; fins i tot li vaig fer aquesta comanda al Sant Pare. No era el moment d'anar-me'n", va expressar Robert Prevost el 2023, reafirmant el seu compromís amb el país.

Abans de la seva partida del Perú, Prevost va reafirmar la seva postura crítica davant dels abusos comesos dins l'Església. En declaracions al diari La República, va expressar amb fermesa: "Si ets víctima d'abús sexual d'un sacerdot, denuncia'l". El periodista Pedro Salinas, que va investigar i va exposar els crims comesos per membres del Sodalici de Vida Cristiana —inclosos abusos sexuals, físics i psicològics—, va destacar que Prevost sempre va manifestar el seu suport a les víctimes.

Dicasteri per als Bisbes

El 30 de gener de 2023 el papa Francesc ho va nomenar prefecte del Dicasteri per als Bisbes i president de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina, elevant-ho alhora a la dignitat d'arquebisbe ad personam.

El 7 de febrer de 2023 va ser nomenat membre de la Secció per a la primera evangelització i les noves Esglésies particulars del Dicasteri per a l'Evangelització, i dels dicasteris per a la Doctrina de la Fe, per a les Esglésies Orientals, per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica i per a la Cultura i l'Educació. Va ser nomenat membre del Dicasteri per als Textos Legislatius, ad quinquennium et durant munere.

Cardenalat

Va ser nomenat cardenal pel papa Francesc durant el consistori del 30 de setembre de 2023, amb el titulus de cardenal diaca de Santa Mònica.

Meta IA

(Els escrits no signats són responsabilitat meva; els signats, de l'autor)

__________________________

Perquè va triar el nom de Lleó XIV?

Possiblement per admirar-lo i tenir moltes característiques personals comunes o semblants.

Papa Lleó XIII

El Papa Lleó XIII, el nom secular del qual era Gioacchino Vincenzo Raffaele Luigi Pecci, va ser el 256è papa de l'Església catòlica. Va néixer el 2 de març de 1810 a Carpineto Romano, prop de Roma, i va morir el 20 de juliol de 1903 a Roma. El seu pontificat va durar 25 anys, des del 1878 fins a la seva mort el 1903.

Biografia i Carrera

Lleó XIII provenia d'una família de la petita noblesa rural i es va destacar des de jove pel seu talent a l'estudi del llatí i la teologia. Va ser ordenat sacerdot el 1837 i va exercir diverses tasques diplomàtiques i eclesiàstiques, incloent el seu nomenament com a nunci a Bèlgica i bisbe de Perusa.

Assoliments i Llegat

Durant el papat, Lleó XIII es va enfocar a millorar les relacions de l'Església amb el món modern i promoure la justícia social. Alguns dels seus èxits més destacats inclouen:

- Doctrina Social: va publicar l'encíclica "Rerum Novarum" el 1891, que abordava la qüestió obrera i promovia la justícia social i els drets dels treballadors.

- Ecumenisme: Fomentà el diàleg amb altres esglésies i comunitats cristianes, i treballà per millorar les relacions amb la Comunió anglicana i els ortodoxos grecs.

- Missions: Va promoure la tasca missionera a Àfrica, Àsia i Oceania, i va encoratjar els catòlics a recolzar les missions.

- Relacions Internacionals: Va millorar les relacions de l'Església amb diversos països, incloent-hi els Estats Units, i va jugar un paper important en la resolució de conflictes internacionals.

Lleó XIII va ser un papa influent que va contribuir significativament a l'Església catòlica i al món. El seu llegat continua sent rellevant avui dia, i el seu enfocament a la justícia social i el diàleg ecumènic segueix inspirant molts.

Mega IA

(Els escrits no signats són responsabilitat meva; els signats, de l'autor)

Palma Futsal campió d'Europa de futbol-sala

Final de la Copa d'Europa, 2025:

Palma 9 - Kairat 4

El Palma Futsal va aconseguir la Copa d'Europa després de golejar a la final (a Le Mans. França) el Kairat Almaty, campió de Kazakhstan (Àsia central) per 9 gols a 4. 

El partit va començar amb emoció ja que després del primer gol del Palma, marcat al minut 7 per Gordillo, el Kairat va reaccionar només dos minuts més tard marcant el gol de l'empat, empat que es va mantenir fins a dos minuts abans de la fi de la primera part en què Machado va marcar el 2 a 1 per al Palma. Un minut més tard Mario Rivillos va marcar el 3 a 1, resultat amb què es va arribar al descans.

La segona part va ser un festival de gols ja que el Palma va marcar sis gols més i el Kayrat va marcar tres gols més, i va acabar el partit amb el resultat de 9 a 4 per al Palma Futsal. Festival que va fer les delícies del públic en general i dels seguidors del Palma que, en un nombre considerable, van acompanyar l'equip mallorquí. Es van veure gols de tota mena, des de jugada d'atac molt ben trenada a contraatac i fins a gols a porta buida, un mitjançant un globus des de la defensa del Palma.

Video:
https://youtu.be/yZX6tJtkzdw?si=Pub4-zmnAKixVJ0x

Als tres minuts de la represa Mario Rivillos marcava el quart per al Palma, quatre minuts més tard començava el festival de Fabinho, ja que va fer quatre gols consecutius: al minut 7 el 5 a 1, al minut 8 el 6 a 1, al minut 11 el 7 a 1 i al minut 12 el 8 a 1, als minuts 13 i 16 el Karat va marcar el 8 a 2 i el 8 a3, al minut 17 Rashit va marcar el 9 a 3 i al darrer minut el Karat va marcar el definitiu Palma 9 – Karat 4. 

Amb el xiulet final es va desfermar l'eufòria entre jugadors, que havien aconseguit el campionat d'Europa per tercer any consecutiu: Palma 2023, Erevan 2024 i Le Mans 2025, i l'afició. El viatge els va valer la pena. La cerimònia de l'entrega del trofeu espectacular i, finalment, l'afició va confraternitzar amb l'equip, celebrant, ambdos, la conquesta de la Copa d'Europa.

Alineació inicial del Palma Futsal: Luan Muller; Marcelo, Mario Rivillos, Neguinho i Fabinho.

També van jugar: Bruno Gomes, Gordillo, Machado, Ernesto, Mateus Maia, David Peña, Charuto i Carlos Barrón (p.s.).

Entrenador: Antonio Vadillo

Altres característiques del Papa Francesc

Ja en Varem explicar moltes en el nostre escrit "Ha mort el Papa Francesc" Avui n'esplicarem unes altres. La majoria d'elles me les va contar Mn. Bartomeu Bennassar

Ja varem dir que no volia una esglesia sumptuosa i amiga, en primer lloc, dels privilegiats i sí en canvi una esglesia modesta i bolcada, en primer lloc, en servir i ajudar als més pobres i necessitats. En aquest aspecte va renunciar a les sebates vermelles pròpies del Papa. Igualment va demanar que, una vegada mort, el posasin a un feretre de fusta, com la resta de mortals i no en un triple feretre com acostumaven a posar les despulles dels Papes anteriors. Igualment que no posassin el feretre damunt un cadafal adornat en magnificencia i solemnitat, sinó que el depositassin directament en terra.  

Ha estat el primer Papa jesuïta, i no obstant va triar com nom de Papa el de "Francesc", sant italià, d'Asis, fundador dels franciscans i sant dels pobres. Igualment és el primer Papa procedent de Llatinoamèrica, d'Argentina. Ha impulsat una política social de l'Esglesia, la qual cosa ha ocasionat crítiques i insults de molta  gent  d'extrema dreta, dirigents polítics inclosos com Trump o Milei. 

Igualment, alguns dirigents de dretes espanyols han criticat que no hagi visitat Espanya. Certament, des de que fou elegit Papa no ho ha fet, però, abans de ser Papa, si que ho va fer, i molt concretament, va visitar Mallorca (Palma) i la Compasnyia jesuita de Palma. Tenia interés en aprofundir en el coneixement d'Alfons Rodriguez, germà llec de Montission (jesuites) de Palma on feia de porter a finals del s. XVI i principis del s. XVII. Això ho conta un dels dos únics jesuites que queden a Mallorca (la Companyia, per manca de reemplaç, ha desaparescut i els únics dos jesuites que queden han estat acollits a la Porciúncula dels pares franciscans). Conta que quan va venir a Palma li mostraren set medalles i que Bergoglio en va agafar tres d'elles. Conta que quan Bergoglio va ser nomenat Papa el va cridar i li va demanar si recordava lo de les medalles al que el nou Papa Francesc li va dir que sí, que ho recordava i que en aquell temps "yo tenía la cara muy dura. Con el tiempo se me ha ido reblandeciendo". 

El cardenal Bergoglio va ser elegit Papa (Francesc) en el Conclave de 2013, no per mort, sinó per renuncia del Papa anterior Benet XVI, però ja havia participat en l'anterior Conclave, de 2005 en el que va ser elegit Papa el cardenal alemany Ratzinger (Benet XVI). A les primeres votacions el cardenal Bergoglio va obtenir molts de vots, però ell mateix va dir als altres cardenals del conclave que no es trobava suficientment preparat per a ser Papa i demanava que, rld qui l'havien votat, votassin al cardenal Ratzinguer. 

A les Illes, Espanya, Europa,... observam com el nombre de clergues va disminuint. No obstant això el temps que ha durat el pontificat del Papa Francesc el nombre de clergues, a nivell mundial, s'ha multiplicat per quatre. Això és debut a que si bé a Europa ha disminuit, a Iberoamérica, Africa i Asia a augmentat moltíssim. Si aquí veim ceremonies d'ordenació sacerdotal en les que s'ordenen dos o tres sacerdots fa poc, a una diocesi d'un estat d'Asia es feia una ceremònia d'ordenació sacerdotal de 80 sacerdots. 

El Papa Francesc era partidari de que les distintes comunitats es regissen i prenguessin les decisions de manera assambleária de la comunitat corresponent i que fos l'assamblea qui tengués el màxim poder de la comunitat i no la persona superior de la mateixa (els regents a les parroquies). Ell mateix ho aplicava a la curia papal, formada per una cinqüentena de cardenals; si aquests havien fet un estudi, o un treball, els hi deia: "Voltros heu aprovat això, jo ho puc signar abans de llegir-ho, atès que vosaltres ho hveu aprovat". Totes les seves activitats estaven perfectament pautades, seguint un programa fet pel mateix Papa amb la seva curia. Aquest programa, en el moment de la seva mort, estava programat fins l'any 2028. El nou Papa, en que sortirà del Conclave de 2025, que começarà passat demà dimecres, podrà decidir seguir aquest programa o decidir començar un nou programa propi. També potser resulti un Papa de l'estil de Francesc, bolcat en l'ajuda als més pobres i necessitats o un Papa més tradicional, suntuós i amic dels poders dels distints estats i municipis. 

Una de les primeres activitats que contempla aquest programa era la convocatòria de la primera assablea catòlica (equivalent a tots els concilis anteriors, però més universal, perque no sols hi participarien Cardenals, Arquebisbes i Bisbes, com era en en els Concilis, sinó també seglars, com sería a aquesta Assamblea universal de l'Esglesia Catòlica).

Aquest proper dimecres comença el nou Conclave del que sortirà el nou Papa que potser semblant a Francesc, o diferent. En qualsevol cas esperem que no sigui reaccionari de idees i fets de dretes o extrees dretes,