Què és un organisme?:
Ja en el segle XVII Descartes va distingir dues entitats distintes en l'home, el cos i l'ànima (dualisme cartesià), i -que la doctrina associacionista, reprenent el model de la química, pretenia descompondre l'esperit en partícules elementals (atomista psicològic), on sovint pretenia combatre aquestes tendències, i tractar l'organisme com un tot unificat i organitzat. En el domini medical, el precursor d'aquesta idea va ser el gran neuròleg anglès Hughlings Jackson, que va considerar el sistema nerviós com un tot jeràrquic, format per nivells superposats, amb els nivells superiors controlant els inferiors.
La idea que l'organisme és un tot diferent de la suma de les parts que el componen ha rebut sovint el nom d'holisme, paraula que deriva del grec, i que vol dir complet, total, sencer.
L'orientació cap a una concepció holística de l'organisme caracteritza la psicologia de la forma. Designem sota aquest terme, traduït de l'alemany Gestaltpsychologie, una escola fundada per tres psicòlegs de Berlín, Wertheimer, Koffka i Kohler, que van estudiar determinats estats de consciència d'un esser nou. Les seves obres més importants es van centrar en el percepció.
Mentre que la psicologia associacionista. considerava que existien sensacions elementals, per exemple visuals, que combinam per obtenir una percepció, els gestaltistes van demostrar que nosaltres examinam directament la forma, el tot perceptiu, sense passar per l'analisi seguid de la síntesi (l'exemple clàssic del qual van partir és l'informat per von Ehrenfels: "quan escoltam una melodia, nosaltres la reconeixem encara que es traslladi a un altre to. Per contra, si canviem una nota, percebem una melodia diferent".
Així la nostra percepció de la melodia no resulta de la percepció de les notes aillades que després recomposam, sinó que és a partir de la percepció directa de l'estructura que es mantindrà idèntica malgrat la transposició tonal)
Els psicolegs gestaltistes van demostrar mitjançant una sèrie d'experiments que aquest primacia de la forma existia en tots els fenòmens perceptius. Varen extendre aquesta recerca en el camp de la intel·ligència i el reaprenentatge, i van substituir, així, la noció d'associació per la d'intuïció (ali. Einsicht, perspicàcia). Aprenem una tasca no a trossos, sinó com un tot tenint un significat.
La psicologia de la forma ha tingut una gran influència en el desenvolupament de les idees modernes, encara que es limitava a l'estudi dels estats de consciència. Ella ha estat a l'origen de l'obra de Kurt Goldstein que té el merit d'haver exposat en la seva forma actual el concepte d'organisme. Goldstein va ser un neuròleg que va estudiar particularment, durant la Primera Guerra Mundial, el malestar produït per lesió cerebral traumàtica. Arriba a la conclusió que tots els símptomes especials no podrien ser considerats com a conseqüència d'una lesió o malaltia orgànica particular, sinó com una manifestació de l'organisme sencer. L'organisme es comporta sempre com un tot unificat, i no com una sèrie de parts diferenciades. El cos i la ment no són entitats separades, i la ment no consta d'elements o facultats aïllades i que el cos no està format per òrgans i processos independents.
El que passa en una part afecta el conjunt. El psicòleg estudia l'organisme en una perspectiva, el fisiòleg en una altra.
Però les dues disciplines han de mantenir la noció de la totalitat de l'organisme, perquè es produeix un fenomen fisiològic o psicològic dins aquest context d'organisme total, tret que hagi estat aïllat artificialment.
Les lleis vàlides per al conjunt regeixen les parts diferenciades d'aquest conjunt. Per això cal conèixer les lleis generals del funcionament de l'organisme per entendre el funcionament de cada component.
Per a Goldstein, l'organisme està format per elements diferenciats entre ells, i mai funcionant de manera aïllada, excepte en certs constants patològiques, o en determinats dispositius experimentals.
El funcionament de l'organisme es basa en la noció de figura i fons, la figura es defineix com allò que sorgeix i es distingeix en relació a un segon pla. Si, per exemple, miram una cadira en una habitació, la cadira és en la nostra percepció, l'objecte, les parets de l'habitació i els objectes
que conté constitueix el fons. Això, el fons, és continu i s'estén per darrere l'objecte. Aquest, en canvi, té contorns que el delimiten per relació amb el fons. Però encara que aquesta cadira destaca del fons que constitueix la peça, continua formant part de la peça. De la mateixa manera, una funció de l'organisme pot constituir una figura, de la qual es destacarà el fons constituït per tot l'organisme, mentre continua sent part constitutiva.
Aquesta noció de l'organisme com un tot integrat, d'una forma o una altre, va penetrar tota la psicologia i la medicina. Quan nosaltres ens trobam davant d'un pacient que pateix una malaltia física, hem de recordar sempre que aquesta és sens dubte la "figura", però nosaltres
també hem de recordar que existeix el “fons”, és a dir, l'home sencer tot, i que aquesta malaltia física està indissolublement lligada al rerefons no només somàtic, sinó també psicològic sobre el qual es troba desenvolupat.
MediHerencia i medi
L'organisme humà adult és el resultat d'un procés complex de creixement, que comença en l'etapa unicel·lular, i que està subjecte a dues sèries d'influències, unes internes i altres externes. Aquest principi general és vàlid tant per al desenvolupament somàtic com desenvolupament psicològic, i es refereix tant al desenvolupament normal com a les anomalies. Davant de qualsevol característica de l'organisme, cal distingir el paper dels factors interns, l'herència, i els factors externs, el medi. En el domini físic, per exemple, la mida estarà lligat en part a l'herència: hi ha un vincle entre la mida individual i la dels seus pares. Però també està en part lligat al medi ambient, per exemple la dieta. En el domini psíquic, la intel·ligència també està sota la dependència simultània d'aquests dos factors.
El paper de l'herència es pot demostrar fins i tot quan apareix el de l'entorn exclusiu. Sabem, per exemple, que les malalties infeccioses són causades per la proliferació en el cos de microorganismes, per tant a un factor extern. Però la forma i la gravetat de la malaltia també depenen, almenys en part, de factors interns: la resistència de l'organisme, la capacitat de fabricar anticossos són característiques lligades en un determinada mesura a l'herència.
HerènciaEl paper simultani de l'herència i el medi no es pot discutir. Però les preguntes que es plantegen són, d'una banda, l'aportació respectiva que cadascun d'ells té en un fenomen determinat, ja sigui físic o psicològic, normal o patològic, i d'altra banda el mode de combinació d'un i l'altre.
Paper respectiu de l'herència i el medi.
Existeixen, entre psicòlegs així com entre metges, diferents opinions sobre aquest problema. Alguns, per els qui el medi ho és tot o gairebé tot, subratllan la importància de l'aprenentatge i la plasticitat de l'organisme. Altres només reconeixen l'entorn com un paper modest, capaç com a molt de modificar lleugerament el que té l'herència determinat. A la tendència anomenada "ambientalista" estan vinculats, per exemple, el conductisme de Watson i certes tendències més àmplies de psicoanàlisi, i les doctrines tipològiques de tendència constitucionalista.
Aquesta és sovint una orientació general de la ment, una posició presa que, en qualsevol cas, depèn més de la personalitat de qui l'adopta que dels fets objectius. Hem pogut demostrar que els partidaris de les doctrines anomenades “ambientalistes” tenien una visió fonamentalment optimista sobre l'home, els constitucionalistes opinen el contrari, visió pessimista, que es reflecteix també en les opinions generals dels autors així com en les seves teories psicològiques.
Per considerar el problema de manera concreta, hem de recordar els principals mètodes que ens permeten determinar el paper respectiu de l'herència i el medi a l'origen de determinades característiques psicològiques.
En psicologia animal, a través de la selecció és possible formar races pures. Si operam aquesta selecció en funció d'un tret psicològic, nosaltres podem observar si en aquestes condicions, les races pures obtingudes difereixen de les dels animals d'origen, és a dir, si es transmet el tret que s'ha utilitzat per a la selecció seguint les lleis de l'herència. Ja el 1933, Rundquist va demostrar que si, a cada generació de rates blanques, aparallam entre ells els individus més actius per una part, i els menys actius per l'altra, obtenim després de 12 generacions dues races de rates, una de les quals està formada per individus que actuen espontàniament per dia, de mitjana, 8.200 girs d'un tambor en què ells es col·loquen, mentre que els individus de l'altra raça només causen 400 rotacions. Així vam poder demostrar que en rates, a més de la reactivitat espontània, la capacitat d'aprendre un laberint i l'emotivitat general eren, almenys en part, determinat per factors hereditaris.
En humans, es poden utilitzar els dos mètodes. són el mètode dels bessons i el mètode de l'arbre genealògic.
Hi ha dues varietats de bessons, els que anomenam univitellins, els que provenen de l'escissió d'un mateix ou, és a dir, la constitució del qual cromosòmic és idèntic, i els bessons bivitel·lins, que s'originen de dos ous diferents, la composició genètica dels quals no és més semblant que el de dos germans o germanes qualsevols. A les dues varietats de bessons, els dos individus de la parella es crien en condicions ambientals idèntiques, la diferència només es refereix al paper de l'herència. És possible, comparant sèries de bessons unicel·lulars i bivitelins, per fer la distinció, sobre un aspecte psicològic determinat, del que es deu a l'herència i el que es deu al medi. Així es va poder demostrar que el paper de l'herència era generalment menor per a característiques psicològiques que per als trets físics, tot i que era molt important. Hi ha diferències segons el tret considerat, la intel·ligència està determinada més per l'herència que la personalitat, però a la personalitat els trets afectius fonamentals com el to general de l'estat d'ànim, la força dels impulsos o la tendència al neurotisme eren més hereditàris que d'altres.
El segon mètode utilitza arbres genealògics. Es basa en el principi següent: si un element psicològic és almenys parcialment basat en l'herència, dos subjectes seran encara més semblants en l'expressió d'aquest element com més proper sigui el seu parentiu. El mètode és tant més complex d'utilitzar atès que els familiars propers junts, per exemple germans i germanes, pares i fills, a la proximitat biològica s'afegeix la proximitat ambiental, ja que poden viure junts. No obstant això, hi ha processos que permeten dissociar els dos elements i determinar així, en casos particulars, la contribució respectiva dels dos factors.
Com es combina l'herència i el medi?
Seria simplista creure que l'acció de l'herència i la del medi se sumen. En realitat hi ha interaccions complexes, que tracta de precisar la psicologia. Un dels dissenys més interessants d'aquest domini és degut a K. Lewin. Aquest autor, que va ser influenciat per la psicologia de la forma, va destacar que el medi no és una noció objectiva.
El medi és el que percebem com el nostre entorn. Dos individus col·locats objectivament en el mateix entorn no l'estructurarà de la mateixa manera, perquè la seva estructura estarà influenciada per la seva personalitat, la seva experiència i les seves necessitats. Aquest entorn idèntic tindrà, doncs en els dos subjectes significats diferents i influiran de manera diferent el seu comportament psicològic. Si prenem l'exemple del clima emocional, de l'entorn familiar, i si volem saber com es vincula amb els elements hereditaris de la personalitat per modelar el desenvolupament del nen, hem de recordar que l'acció final dependrà de la manera com es determinaran aquests elements hereditaris en part el mode de percepció de l'entorn. Són a aquestes interaccions constants que es deu la dificultat d'establir el paper respectiu de l'herència i el medi, i la possibilitat, en l'estat actual dels coneixements, d'adoptar actituds divergents en la interpretació dels fets.
J. Delay i P. Pichot: Abrégé de Psychologie. Ed. Masson. París.
.jpg)
