Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guerra. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 de març del 2026

La guerra imperialista il·legal (USA-Israel) s'estén i amenaça tots els pobles

L'Iran: la guerra imperialista s'estén i amenaça tots els pobles de la regió

Esquerra Diario.es 

L'inici d'una invasió terrestre del Líban i l'atac a un vaixell iranià a l'oceà Índic demostren l'expansió de l'agressió imperialista. Alhora, les conseqüències econòmiques s'estan globalitzant, i els imperialistes europeus s'estan alineant amb Trump i participant en la massacre.

Enzo Tresso

Divendres 6 de març

Des del dissabte 28 de febrer, la guerra imperialista deslliurada per Israel i Estats Units s'ha intensificat. El balanç ja és alarmant: segons l'ONG Agència de Notícies d'Activistes de Drets Humans, els atacs israelians-estatunidencs a l'Iran ja han matat 1.114 civils (inclosos 181 nens), i podrien afegir-se 926 morts addicionals, pendents de verificació.

L'Iran, Líban, Cisjordània, Irak: l'agressió imperialista s'està regionalitzant

Mentre Israel i Estats Units devastaven Teheran (bombardejant escoles, hospitals, edificis públics i més), l'exèrcit israelià va aprofitar la situació per reavivar la guerra al Líban, amb l'aprovació tàcita dels Estats Units, que havia recolzat l'aixecament de l'alto el foc. Després que un Hezbol·là debilitat disparés alguns coets, Israel va respondre amb tot el seu poder militar abans d'ordenar l'evacuació de gairebé el 8% del territori libanès , abastant tota la regió al sud del riu Litani. Israel està devastant Beirut i acaba d'ordenar l'evacuació de tots els suburbis del sud, obligant 700.000 persones a fugir. En quatre dies, els atacs han deixat 72 morts i 437 ferits, mentre que més de 83.000 persones han estat desplaçades de les seves llars.

Aquesta primera expansió de l'ofensiva ofereix una visió esglaonant del que els espera a altres pobles de la regió si la victòria imperialista preval a l'Iran i marca un punt d'inflexió al front libanès: l'exèrcit ha cridat 100.000 reservistes i ha llançat una invasió terrestre. Un general libanès retirat assenyala: "Els libanesos poden acomiadar-se d'aquesta zona. D'aquesta manera, és territori ocupat". Effie Deffrin, general de brigada israeliana, afegeix: "El comandament del nord ha avançat, ha pres el control del terreny elevat i ara està creant una zona d'amortiment". Per la seva banda, Bezalel Smotrich amenaça d'arrasar la ciutat i convertir Beirut en un nou "Khan Younis". Això ofereix una visió dels plans de guerra del govern d'extrema dreta israeliana, que somia amb expandir els assentaments al Líban. El govern de Joseph Aoun s'ha alineat completament amb Israel, declarant "il·legals" les accions de Hezbol·là i retirant l'exèrcit libanès del sud del país. Els fluxos de refugiats xiïtes s'enfronten al racisme propagat pel govern proimperialista mentre l'espectre de la guerra civil es cou una vegada més sobre el país.

Mentrestant, els colons israelians sembren el caos a Cisjordània, mentre que el govern colonial ha imposat noves mesures de seguretat en nom de la "lluita contra el terrorisme". Dilluns, dos palestins van ser assassinats a Qaryut per grups armats de colons. La situació també podria agreujar-se a Gaza.

Alhora, Estats Units persegueix l'armada iranià en aigües internacionals, estenent la guerra a l'oceà Índic. Un submarí estatunidenc va enderrocar una fragata iranià a prop de Sri Lanka que tornava d'un exercici conjunt a l'Índia, matant 87 mariners.

La premsa imperialista també informa sobre rumors que Estats Units i Israel busquen mobilitzar grups kurds al Kurdistan iranià i Irak contra el règim. El portaveu del Govern Regional del Kurdistan va negar la participació kurda en les operacions a l'Iran, reportades el dia anterior per mitjans israelians i estatunidencs. No obstant això, no hi ha dubte que Israel i Estats Units estan disposats a tot per obrir un front terrestre després del fracàs a contenir les revoltes de gener, brutalment reprimides per la República Islàmica. La perspectiva d'una guerra civil, provocada pels Estats Units, com a Líbia o Síria, és summament preocupant. Atès que els kurds van ser traïts per l'imperialisme a Síria, després d'haver col·laborat amb ell i Israel, participar en una operació d'aquest tipus seria un error històric amb greus repercussions per al futur de l'autodeterminació kurda i per a tota la regió. Més que mai, és urgent que totes les minories oprimides mantinguin una total independència política de l'imperialisme i Israel.

La globalització de la guerra i la reforma del camp del genocidi

Mentrestant, les conseqüències econòmiques de l'agressió imperialista s'estan globalitzant. Per ara, l'Iran, víctima de l'agressió, persegueix el seu objectiu d'augmentar els costos de l'atac. Els atacs contra les monarquies del Golf han interromput la producció de petroli i gas. Qatar Energy, responsable del 20% de la producció mundial de gas, va anunciar la suspensió de les seves operacions, cosa que va provocar un augment sobtat dels preus del gas als mercats europeus: el preu del gas ha pujat un 50% des de dilluns, el preu del barril de petroli un 12%, mentre que l'índex CAC 40 ha caigut un 4,7%.

Mentre que Orient Pròxim i Mitjà constitueixen un motor vital de l'acumulació capitalista global —amb les seves reserves energètiques, la importància dels petrodòlars del Golf per a l'estabilitat i l'hegemonia del dòlar, i les seves rutes comercials estratègiques—, l'imperialisme francès ha decidit entrar en la contesa, desplegant una força naval molt significativa: una fragata ha esclatat cap a Xipre,  mentre que un enorme grup d'atac, liderat pel portaavions Charles de Gaulle, es dirigeix al Mediterrani Oriental. Alhora, Macron ha autoritzat Trump a llançar atacs utilitzant bases franceses.

Per a l'imperialisme francès, l'objectiu és, d'una banda, cobrir les esquenes de Trump i Netanyahu omplint un buit estratègic significatiu en l'aparell de defensa estatunidenc. Sorpresos per la contundència de la resposta iranià, les forces estatunidenques, davant el risc cada vegada més tangible d'una escassetat d'interceptors, prioritzen les defenses aèries d'Israel. Donada la frustració de les monarquies del Golf, a les quals Estats Units vol arrossegar una guerra que ja els ha infligit danys significatius, l'arribada de França podria exercir un paper estratègic en el seu viratge cap a l'agressió actual. D'altra banda, Macron vol reobrir l'Estret d'Ormuz per la força i protegir les seves bases (Yibuti, Abu Dabi, Jordània), els seus 4.000 soldats a la regió i els interessos de les seves multinacionals com Total i CGA-CGM al Líban.

La retòrica ultrabel·ligerant de Macron ja ha trobat imitadors: Meloni es prepara per desplegar una fragata, mentre que Pedro Sánchez, ferotgement atacat per Trump per negar-se a permetre que Estats Units utilitzi les seves bases, ha enviat un vaixell de guerra a Xipre per protegir les bases britàniques, que van ser atacades per l'Iran (tot i que aquest incident encara no s'ha aclarit per complet). Si bé la participació d'Alemanya continua sent objecte de debat, Merz s'ha alineat completament amb Estats Units. En tan sols uns dies, el bàndol progenocida a Gaza s'ha reorganitzat, reafirmant el seu suport incondicional a l'Estat d'Israel i a Trump i contribuint activament a la conflagració regional.

Davant el risc d'un xoc inflacionari global, altres actors podrien involucrar-se en el conflicte, com l'estat indi. Com informa Antonia Colibasanu, "Per a Índia, l'impacte és particularment agut. Aproximadament el 50% de les seves importacions de petroli cru (al voltant de 2,6 milions de barrils per dia) transiten per l'Estret. Algunes estimacions suggereixen que per cada augment d'10 per barril en el preu del petroli cru, la factura anual d'importació d'Índia augmenta entre $13 i $14 mil milions". Modi i els supremacistes hindús, ja estan fent a Cachemira el que Israel està fent a Cisjordània, de fet no van protestar per la destrucció de la fragata iranià, enfonsada a l'Oceà Índic. En vista de l'associació estratègica signada amb els Estats Units, Índia podria unir-se a les operacions en curs, igual que Azerbaidjan, que està amenaçant l'Iran amb represàlies després dels atacs en què l'Iran nega qualsevol responsabilitat.

La resposta de l'Iran exacerba les contradiccions entre Israel i Estats Units.

Mentre Israel, Estats Units i els seus aliats imperialistes, entre ells França, enfonsen la regió en el caos, les contradiccions dins del camp imperialista s'exacerben sota la pressió de la resposta iranià. La guerra és un "camaleó", va dir Clausewitz, i res està predeterminat. Va afegir que també és "la continuació de la política per altres mitjans ".

De fet, malgrat la seva supremacia militar, Estats Units encara no sembla haver aclarit els seus objectius polítics. Trump es mostra volàtil i esmenta a diari diferents objectius bèl·lics: imposar un canvi de règim, cosa que podria portar-lo a desplegar forces terrestres , o destruir les capacitats de míssils balístics de l'Iran, a més del seu programa nuclear, per aire. A més, Israel sembla perseguir objectius diferents, aspirant menys a un canvi de règim en sentit estricte que al col·lapse de la nació iranià i la seva fragmentació en enclavaments ètnics, com a Síria.

Aquesta incertesa estratègica es veu agreujada per un error de càlcul respecte al règim iranià: Trump va declarar al New York Times que Veneçuela era una "operació perfecta". No obstant això, en intentar replicar aquest èxit a l'Iran, s'enfronta a la dificultat de trobar una "Delcy Rodríguez iranià", com assenyala Juan Chingo. Per ara, el règim iranià presenta un front unit: un triumvirat ha substituït el Líder Suprem, probablement sota la supervisió de Larijani, secretari del Consell Suprem de Defensa Nacional. Davant la decapitació de l' alt comandament del règim, s' ha implementat una estructura descentralitzada, amb poders delegats als comandants sobre el terreny.

En el front militar, les capacitats estatunidenques estan infligint danys significatius, però no aconsegueixen neutralitzar les capacitats iranianes. Si bé els llançaments de míssils balístics iranians s'han alentit, i Israel afirma haver destruït 300 llançadors, el règim sembla estar protegint el seu arsenal limitant la detecció dels seus llançadors i emprant míssils més avançats. Pel que fa als drons, el ritme de declivi és significativament menys pronunciat. Amb les seves ciutats i llançadors de míssils dispersos en un vast territori, eliminar les capacitats iranianes portarà temps. A curt termini, l'escassetat d'interceptors representa un perill per als Estats Units i podria permetre que l'Iran augmenti encara més el cost de la seva agressió. Al cor d'aquesta guerra de desgast de míssils balístics, la cursa contrarellotge continua.

Als Estats Units, les contradiccions també són palpables: ja debilitat a nivell nacional per la suspensió d'aranzels per part de la Cort Suprema i la derrota infligida als treballadors de Minneapolis en la lluita de classes, la guerra està polaritzant l'opinió pública. Si bé el Congrés no ha suspès els "poders de guerra" de Trump, circula àmpliament un vídeo viral d'un veterà de la guerra d'Irak, afiliat al Partit Verd, denunciant la guerra en curs. A l'extrema dreta del moviment MAGA, es multipliquen els cridats a votar pels demòcrates en oposició a Trump, l'agressió contra l'Iran del qual està provocant una oposició, ultrareaccionària i antisemita, a l'alineament de Washington amb Israel sense desafiar l'imperialisme estatunidenc. Pel que fa als demòcrates, com Chuck Schumer, s'estan acomodant a la guerra, denunciant-la per raons de procediment. Tot i que les repercussions econòmiques encara no són gaire fortes, a causa del saqueig del petroli veneçolà, podrien agreujar les esquerdes a la base de Trump.

A nivell regional, el canvi en les aliances dels països del Golf continua sent impredictible, i fins i tot després de diversos atacs amb drons contra l'ambaixada estatunidenca a Riad, Aràbia Saudita sembla reticent a comprometre's. Mentrestant, Turquia, també blanc d'un míssil iranià interceptat per l'OTAN, està preocupada pels rumors sobre un pla de Trump per armar les milícies kurdes a l'Iraq i l'Iran. Mentre Erdoğan intenta desarmar el PKK a Turquia, alhora que es recolza en els partits kurds moderats de cara a les pròximes eleccions, el govern turc tem el sorgiment d'una nova província autònoma.

A baix l'ofensiva imperialista contra l'Iran i els pobles de la regió!

Sobretot, les mobilitzacions xiïtes al Pakistan, on el règim militar ha desplegat l'exèrcit, a l'Iraq i, de forma més limitada, a Bahréin, on les forces de la coalició del Golf s'han desplegat "preventivament" per primera vegada des de la Primavera Àrab per reprimir les protestes després de l'execució de Jamenei, que també va exercir el paper de líder religiós,  podrien prefigurar respostes des de baix a l'agressió en curs.

El Pròxim i Mitjà Orient es troba sumit en un conflicte regional en ràpida escalada, mentre que els atacs israelians i estatunidencs representen una greu amenaça per als treballadors i els pobles de la regió. Mentre el bàndol genocida participa en la guerra imperialista en curs, és evident que una victòria imperialista a l'Iran resultaria en una ofensiva generalitzada contra tots els treballadors de la regió, aplanant el camí per a la possible expansió del genocidi del poble palestí a Cisjordània, l'ocupació o fins i tot la colonització de parts del Líban i la completa subjugació de l'Iran a la Casa Blanca.

Després de la propaganda bèl·lica que presenta els responsables del genocidi a Gaza com a alliberadors, l'ofensiva en curs només busca apoderar-se de les reserves de petroli i gas del país, obrint per la força un mercat de 90 milions d'habitants a la inversió imperialista mitjançant l'explotació d'una força laboral ja sobrecarregada i reprimida per un règim prooccidental encara més sanguinari que la República Islàmica. Però les contradiccions d'aquesta agressió imperialista també representen una oportunitat per construir un ampli moviment antiimperialista que advoqui per la derrota dels Estats Units i Israel a l'Iran i la regió, operant amb total independència del règim. Aquest moviment ha d'unir els treballadors, la joventut i tots aquells que es van oposar al genocidi a Gaza, en un moment en què la guerra imperialista es regionalitza cada vegada més i reuneix el bàndol genocida, amb l'aclaparadora complicitat de l'imperialisme francès.

L' original: 
Esquerra Diario.es 

https://www.izquierdadiario.es/Iran-la-guerra-imperialista-se-extiende-y-amenaza-a-todos-los-pueblos-de-la-region  


dimecres, 10 d’abril del 2024

Setmana de la República, 8 a 14 d'abril



Setmana de la República 

Dilluns, 8, a diumenge, 14, d'abril

Diumenge que ve, 14 d'abril de 2024 es compleixen 93 anys de la proclamació de la II República, del començament d'una il·lusió política, social i pedagògica. 

Amb tal motiu aquesta setmana es programen multitud d'actes commemoratius i socials al llarg de tot Mallorca, les altres Illes i a tota Espanya. 

Jo sols en ressenyaré uns pocs:


Dimecres, 10 d'abril a les 12 h, a la UIB, Edifici Guillem Cifre de Colonya, aula de videoconferencies 7, 

Conferència per videoconferencia de Francesca Albanese: 

La Universidad ante el genocidio. 



Dijous dia 11 d'abril, a les 19 h. Biblioteca de Cort. Palma

Presentació del llibre: "Amal" (Palestina), a càrrec de l'autora: 

Maria Vioque.

Presenta l'acte: Barbara Galmés



Divendres, 12 d'abril a les 19 h. a la Casa de Cultura de Felanitx, 

Presentació del llibre: "Felanitx de l'entusiasme a la por. República, guerra i repressió" de l'autora: Aina Adrover Oliver, 

Amb Pere Estelrich i Aina Adrover 



Diumenge, 14 d'abril a les 12 h. a la Plaça de Cort a Palma: 

Acte central: "Commemoració del 14 d'abril, proclamació de la II República"

Acte organitzat i convocat per la Plataforma per a la Memòria Democràtica.

No hi faltem!. 


dimecres, 4 d’abril del 2012

El que cal dir. Günter Grass


El que cal dir. Günter Grass

El País. 04-04-2012

Per què guardo silenci, massa temps,
sobre el que és manifest i s'utilitzava
en jocs de guerra que en el seu final, supervivents,
només acabam com notes a peu de pàgina.
És el suposat dret a un atac preventiu
el que podria exterminar al poble iranià,
subjugat i conduït al goig organitzat
per un fanfarró,
perquè en la seva jurisdicció se sospita
la fabricació d'una bomba atòmica.
Però per què em prohibeixo nomenar
a aquest altre país on
des de fa anys -encara mantingut en secret-
es disposa d'un creixent potencial nuclear,
fora de control, ja que
és inaccessible a tota inspecció?
El silenci general sobre aquest fet,
al qual s'ha sotmès el meu propi silenci,
ho sento com costosa mentida
i coacció que amenaça castigar
mentre no es respecta;
"Antisemitisme" es diu la condemna.
Ara, però, perquè el meu país,
assolit i cridat a capítol una i altra vegada
per crims molt propis
sense comparació alguna,
de nou i de forma rutinària, encara que
seguida qualificada de reparació,
va a lliurar a Israel un altre submarí especialitzat
en dirigir ogives aniquiladoras
cap a on no s'ha provat
l'existència d'una sola bomba,
encara que es vulgui aportar com a prova la por...
dic el que cal dir.
Per què he callat fins ara?
Perquè creia que el meu origen,
marcat per un estigma inesborrable,
em prohibia atribuir aquest fet, com a evident,
al país d'Israel, al qual estic unit
i vull continuar estant.
Per què només ara ho dic,
envellit i amb la meva última tinta:
Israel, potència nuclear, posa en perill
una pau mundial ja de per si trencadissa?
Perquè cal dir
el que demà podria ser massa tard,
i perquè -prou incriminats com alemanys-
podríem ser còmplices d'un crim
que és previsible, pel que la nostra part de culpa
no podria extingir
amb cap de les excuses habituals.
Ho admeto: no segueixo callant
perquè estic fart
de la hipocresia d'Occident; cal esperar a més
que molts s'alliberin del silenci, exigeixin
al causant d'aquest perill visible que renunciï
l'ús de la força i insisteixin també
en què els governs dels dos països permetin
el control permanent i sense traves
per una instància internacional
del potencial nuclear israelià
i de les instal·lacions nuclears iranianes.
Només així podrem ajudar a tots, israelians i palestins,
més encara, a tots els éssers humans que en aquesta regió
ocupada per la demència
viuen enemistats braç a braç,
odiant mútuament,
i en definitiva també ajudar-nos.

El text original en alemany es publica avui al diari Süddeutsche Zeitung.

dilluns, 13 de juliol del 2009

En Xesc Fortesa a Tenerife

Aquest és un escrit publicat el gener de 2003. Arran de Xesc Fortesa i el seu disc "El tramvia de Portopí"/"Una Palanca i un Grifó", disc que Jordi Vadell i jo vàrem comprar l'any 1971 a Galerias Preciados de Tenerife, per 1 pesseta. He cercat l'escrit a la xarxa i no l'he trobat. Per això el torn a publicar. Agrairia a qui me pogués facilitar, per ventura el mateix Jordi Vadell, la portada d'aquell disc (molt semblant a la d'aquí, però diferent) i el text del dos monòlegs esmentats (arc46nou(@)mallorcaweb.net)
Antoni Ramis Caldentey
Juliol de 2009



Contar batalletes al 2003
El present curs al CEPA Son Canals, amb una quinzena escassa de professors/es, tenim tres practicants de psicopedagogia, cosa que va ser impossible fer (ni un) en els set anys que vàrem estar al regne de la demència d’organització acadèmica, l’IES Ses Estacions. Les pràctiques per a qualsevol carrera (així com l’aprenentatge per modelatge, quan el model és bo i positiu) són fonamentals, al menys tant com les teories, per a aprendre a exercir-la. Poc abans de les vacances estava contant no record què als tres practicants, Francesca, Catalina i Antoni, quan va passar el meu amic Manel Domenech i, mentre passava ens va amollar: “Què, contant batalletes, ja?”. Vaig experimentar la sensació de que ja estava més a la generació dels padrins dels alumnes que a la dels propis alumnes. Durant els quatre anys que fa que ens comunicam (més bé una comunicació unidireccional) a través de l’Arc-46 he estat molt atent a no caure en la temptació de “contar batalletes”. He procurat redaccions més racionals que emotives, fugint sempre del subjectivisme de la pròpia experiència i de la redacció en primera persona. No obstant això, hauré crescut massa, o hauré impregnat el meu subconscient del bel·licisme del Sr. Bush (des de que va declarar la “Pau duradera” no ha aturat ni un segon de batallar a un lloc o d’altre. Jo pensava que la pau era el contrari de la guerra. Si cau en mans del Sr. Garzón, per ordre del Sr. Aznar, no hi haurà qui li llevi els 40 anys de presó, pel seu terrorisme a tot a reu, amb conseqüències de moltes morts innocents, definides com a danys col·laterals), la qüestió és que enguany, i a partir d’enguany, pens contar batalletes. Veurem si me’n penediré o no. Veurem si “qui barata, el cap se grata” o sí “és de savis canviar d’opinió (i de forma)”. Quan tenguem temps hauríem de parlar de la “intel·ligència emocional” de Daniel Goleman (1995) que, segons Claus Moller, és molt més significativa i funcional que la teòrica clàssica (del factor “G” de’n Cattell); intel·ligència, l'emocional, que, a través dels sentiments i fets conseqüents, aconsegueix els objectius i propòsits per al seu bé personal i per al de les persones que envolten a qui la té l l'exerceix (intel·ligència, igual que l’altra, que demostren tenir molt baixa els nostres dirigents: quan fan qualsevol cosa per a aconseguir un objectiu determinat, aconsegueixen tot el contrari. A no ser que el seu objectiu real sigui molt distint del que diuen tenir).

En Xesc Fortesa a Canàries i el Prestige a Galícia
(O en Xesc Fortesa a Canàries i la demència al poder)

I és que, pel que fa a aquesta guerra tot resulta paradoxal: És com si la demència regís els destins de la raó, cap argument, unes exigències pels altres que no estaríem disposats a complir nosaltres mateixos que les posam. Bé idò, les compleixen; els inspectors diuen que no troben cap motiu per a la guerra. I, mentre, sense esperar resultats, propaganda i preparació: És com aquell que cridava: “¡Muerte a la intel·ligència!”. I el pitjor és que hi ha una part de dirigents, de mitjans de comunicació i de la població que també ho coreja: “Mort a la intel·ligència!, Mort al poble iraquià!, Mort a Arafat i als palestins!, Mort al poble de Veneçuela i a la democràcia a Veneçuela!” I per què? En el cas de Palestina per a afavorir l’holocaust i extermini que vol ocasionar l’aliat als seus veïns molestos; a la resta dels casos per a monopolitzar, per a us propi, els escassos recursos naturals (a aquest ritme de despesa, hi ha estudis que indiquen que en queden per menys de 100 anys) i afavorir la economia afavorint la indústria de la guerra (és igual si un milenar d’americans joves moren a l’intent. Tanmateix per cada un dels nostres que mori en moriran 20 dels contraris. Tot i que millor que dels nostres siguin anglesos, francesos, alemanys, espanyols,... A més, fem un favor a la humanitat: aquestes guerres demencials interessades afavoreixen el control del creixement excessiu de la població mundial, tot i que poc). I, donat que és la demència (tot i que intel·ligentment i perfectament calculada de tal manera que no sigui jo el que hi perdi res) la que regeix aquests dissenys no hi ha cap possibilitat de que recordin i aprenguin de la història: Des de la desfeta de la nostra “Invencible”, fins a la darrera guerra mundial, la guerra del sis dies, la pròpia guerra de Vietnam,... sempre la història ha compensat: Sempre el que havia de guanyar per golejada, el bel·licós atacant ha estat qui ha acabat perdent ell per golejada. Hi ha dues possibilitats: 1 Que el seny s’imposi i s’escoltin las raons alemanyes, les dels propis inspectors d’Iraq, les de tots els intel·lectuals (és a dir, intel·ligents) del món, la d’una gran part del mateix poble americà, ... i es cerqui la via del diàleg i consens (parlant s’entén la gent) i es cerquin energies alternatives (possibilitat poc probable, ja que el món necessita un esponjament i resulta més econòmic fer-lo mitjançant una llarga i cruenta guerra que fer-lo globalitzant la solidaritat i proposant mesures solidàries de control i creixement sostenibles; i així matam dos pardals d’un mateix tret: el control del creixement i emigració de població i el control, usurpació, dels recursos naturals); 2 La previsible guerra per la que van perduts els Bush, Sharon (a més també per un altre motiu), Blair, Aznar, Carmona,... Si, finalment es produeix aquesta segona opció, el més previsible és que desprès d’uns guanys fàcils i triomfants... (un pobre amic meu confon bel·licós amb valent i pacifista amb covard. Avui el bel·licós no és que sigui valent –ell tanmateix no hi va a la guerra- és que és més animal que racional. I s’ha de ser molt valent per a defensar públicament postures coherents pacifistes, racionals i solidàries al sí d’una societat en que l’oficialitat, i els cortesans de l’oficialitat, és demencialment bel·licosa). Esgarrifa escoltar als capellans als sermons de Caracas que prediquen que la gent que no vagi a la vaga salvatge i opressora anirà a l’infern, o escoltar una tertúlia a la COPE (cadena de la Església Catòlica) on sols un demanava calma, mentre tots els altres estaven àvids de sang (sense donar ni un sol argument racional que justificàs la intervenció agressiva, tant a Veneçuela com a Iraq), mentre una hora desprès un comunicat del Papa (bastant més viu i lúcid que els seus tertulians demanava un nou ordre mundial basat en la pau, la justícia, la caritat i l’amor, condemnant la guerra i demanant explícitament que els bel·ligerants desistissin del seu propòsit i cercassin altres mitjans de resoldre els conflictes d’interessos. Però mentre tant EEUU i occident afronten una important crisi econòmica on a EEUU sols superen la crisi les indústries de la guerra i d’empreses de seguretat,... Aleshores si, finalment es produeix aquesta segona opció, el més previsible és que desprès d’uns guanys fàcils i triomfants... hi hagi unes falses treves i, finalment, els nous blocs formats per quasi tota Àsia, part d’Àfrica i quasi tota Amèrica llatina acabin guanyant la guerra i s’acabi el predomini mundial dels EEUU i dels seus aliats occidentals, de la mateixa manera que es varen acabar tots els imperis dels poderosos, de la mateixa manera que es va acabar el Nazisme alemany, quan semblava que no hi havia color (igual que ara). Pel que fa a nosaltres, el govern estatal (amb aquesta actitud farisaica) no recuperarà la més mínima credibilitat ni autoritat moral (l'altre és pur autoritarisme) fins que no condemni clarament i enèrgicament el terrorisme i la bel·licositat d'en Bush, el terrorisme de les actituds reaccionàries, colpistes i extorsionants de la Contra veneçolana i el terrorisme dels assassinats i enderrocaments ordenats per Ariel Sharon i executats per l'exercit israelià contra el poble palestí.


Que sou de valents, assassins!

Les víctimes d'ahir són els botxins d'avui.
Les víctimes d'avui, els botxins de demà?
No faceu víctimes i no creareu botxins!

I és que a la base de tot hi ha l’educació
Efectivament, quin món volem? Quina educació volem?
Normalment volem el mateix tipus d’educació i de món.
Som partidaris d’una educació i un món per a tots, on hi hagi cabuda, feina i possibilitats positives per a tots o d’una educació tendint a un món estratificat on els bens han de ser pels pobrets rics que no tendran dret al cel i els mals per tota aquesta genteta que tanmateix podrà gaudir una eternitat de felicitat i bens eterns? Sóm partidaris de la integració o de la segregació? De la unitat de tots en un sol cos humanista o de la divisió, classificació, estratificació i diversificació de funcions i de drets. Volem una educació tendint a la llibertat de tots o sols a la llibertat dels del meu partit i classe?
Aquest és el dilema causant de tots els mals. Evidentment, els dirigents, procedents d’una organització social estratificada i d’unes capes altes d’aquesta estratificació són partidaris del segon tipus d’educació, no n’han rebuda d’altra, no en coneixen d’altra, no saben conviure i sí sols oprimir i comandar: no hi importa anar massa enfora per a analitzar els principis elitistes, classistes i excloents de la llei LOCE (la loca) que ha imposat contra tots l’aznarisme (una espècie de feixisme secundari, per la força limitada dins el conjunt de les forces del món). No importa anar massa enfora per a veure quina ha estat la política a les Illes i a l’Estat: Triar ministres tramposos, anar ell tot sol contra tots, incrementar el terrorisme, reduir al dictat a la justícia, incrementar el nacionalisme basc, il·legalitzar partits legals (el possible il·legal són les conductes d’algunes persones, del partit que siguin, com la del batlle de Ponferrada o el mal ministre d’ambient, o els Roldans i Rubios, no el Partit en sí), bloquejant i acossant als pobles que no li diuen amen o no estan d’acord amb les seves idees, tarannà i conductes (i aquí és quan surt el beneitet de torn, molt ben amoblat per cert, llàstima que es perdi amb aquestes beneitures, qualificant la veritat de victimisme, per a llepar el cul del seu bou d’or).
Els educadors professionals (en contra del seu criteri s’ha feta aquesta "LOCA") coneixem dos conceptes diferents d’educació:
1 L’educació (educere: extreure el que hi ha dins cap a fora) es pot entendre com un procés d’ajuda a la persona en el seu desenvolupament, creixement, físic, psíquic, ecològic i social, increment de capacitats, coneixements, potencialitats i actituds, la qual cosa el fa millor, més competent, més lliure, amb criteri i responsable i, conseqüentment, més solidari.
2 D’altres entenen l’educació (educare: dur, conduir) com un guiatge, conduir les persones (les ovelles) cap el solc prèviament marcat: Jo, que soc savi i tot poderós com Deu, sé el que es bo, el que s’ha de fer, faig i marc el camí (fixau-vos la quantitat de lleis que fa l’aznarisme, espècie de feixisme petit, per a marcar el camí que vol que siguem tots) i després “t’obligaré a que hi vagis ben per dedins” muntant un sistema policial de control. Sistema que, dirigit a ovelles amb molts o pocs doblers, dona molts de vots per que dona una falsa sensació de control i seguretat i per que dona una educació de primera (pels recursos, tot i que del segon tipus educació-control) per als meus fills i una educació de tercera (també del segon tipus) que sols donarà recursos suficients per a que puguis servir barat als meus fills. Però aquesta organització educativa i social és la que ocasiona un món poc format, amb pocs recursos, molt estratificat, amb forta immigració, alts nivells d’intolerància, de conflicte, de diferències socials, d’explotació,... és adir, reprodueix el propi model del pare. Tot i que, a la llarga, apart de que defensa valors immorals i injusts, pot provocar les necessàries revolucions: Quan l’ofegat te força i acaba la paciència es rebel·la (començant per la Revolució francesa, no hem acabat mai de revolucions sempre aplaudides per la Història i que acaben amb els caps dels feixistes, o dels deus sols, mariaantonietes i resta de poderosos; però és que no els hi deixau altre sortida, home...). I si no els hi tallen el cap, si sols perden el poder, emprenyen al poble fins que, per les bones o les males, el recuperen. I això és el que vàrem fer nosaltres el 1936, això és el que fa el PP i els poders econòmics de les Illes ara (i això que el Govern és un Govern, per la seva política, bastant de dretes), i això és el que fan ara els petits feixistes a Veneçuela (que, a més d’ofegar al poble, ja tenen delictes de sang, sense que s’hagi produït cap condemna ferma de l’Aznar o el Bush,... tot i que el Govern de Chàvez va entregar fa uns dies un presumpte etarra al d’Aznar, que no es destaca per l’agraïment ni l’equanimitat),...
No obstant això, aquesta segona educació, al no permetre el desenvolupament de la llibertat personal, no permet la responsabilitat (sense llibertat no hi ha responsabilitat) i la responsabilitat recau sobre el propi Govern, que en fora d’exercir-la educant en la transferència de valors i responsabilitat a la persona (per a que la persona s’autorreguli) s’ha d’exercitar incrementant el control i la repressió, fent més presons i mantenint més temps a la gent a la presó,.. per actes comesos per la irresponsabilitat apresa educativament. Caient en la contradicció de que un Govern (lliberal-capitalista, que no lliberal-lliberal) que no creu en l’Estat ha d’exercir una forta administració pública en el control (a EEUU sols les empreses de seguretat i l’industria armamentística superen la crisi econòmica) dels ciutadans.
Nosaltres, els humanistes, estam convençuts de que la única solució educativa a curt, mig i llarg termini és l’educació potenciadora dels ciutadans en la llibertat, la responsabilitat i els valors que permetin actituds de respecte a un mateix, als altres i a l’entorn, cercant el creixement individual, social i ambiental de tots iu cada un, en bé de la felicitat de tots. I no l’educació de marcar les diferències i procurar la lluita fratricida, per interessos, en situació d’avantatge.
Però, es clar, si les persones que no ho saben reben una educació que perpetua la diferència i confrontació no ho arriben a aprendre mai i mai no en poden arribar a ser-ne partidaris i posar-ho en pràctica (l’educació potenciadora social). Així, quan vàrem arribar a l’IES de Ses Estacions, un centre d’educació, on es va instal·lar aquest tipus de poder demencial de classe, ens vàrem escandalitzar i posar el crit al cel. L’Administració Educativa (on també hi ha partidaris de classe), com l’estruç, va posar el cap davall l’ala, va deixar la mateixa situació educativa demencial i me va proporcionar un altre lloc de feina on la coherència educativa no me permetés posar el crit al cel. Fins quan? (no fins quan me deixarà estar a un lloc millor, sinó, fins quan ha de seguir la demència al poder polític o a certs poders de centre educatiu?. A Ses Estacions ja hi van per deu anys). I és que és demencial que qui no creu en l’educació (lo altre és el mateix que ensinistrament animal) sigui cap d’educadors o educador, com que qui no creu en l’Estat ni en la societat civil sigui Cap de Govern, com que un pastor posàs uns llops a guardar les ovelles.
En definitiva: Els models socials reflecteixen (i al mateix temps imposen) els models educatius. I educadors responsables no sols ho som els professionals, sinó també els mitjans de comunicació i els seus professionals, els polítics, les organitzacions empresarials, sindicals. col·legials, recreatives, culturals, esportives, de veïns, els pares i les mares, els amics,... i especialment: tu.
I, en aquest sentit, aquí anam bastant bé: Tot i que encara queden alguns dinosaures nostàlgics del Juràssic poc solidaris i molt egoistes, la majoria anam avançant pel camí de l’educació social i ambiental potenciadora, tenim un Govern, meravella del consens (ells diuen de progrés i tot i que, efectivament, aquesta situació social i política és molt avançada en relació a les catacumbes de les dictadures i rebel·lions feixistes o majories absolutes, no és tan progressista com de consens), amb quasi tots els partits polítics (i els que manquen, si tenguessin una consciència de poble i solidària s’hi podrien integrar) integrants on cada un ha hagut de renunciar a criteris particulars en favor del consens i del bé comú general. Anam progressant, avançant cap a la societat de l’educació potenciadora, solidària, unida i ecològica.

Antoni Ramis Caldentey
Gener, 2003

I aquesta serà la primera (batalleta; o, més bé la segona, ja que el primer paràgraf ja n’és una).
Feia ja uns quants mesos que havia arribat a Tenerife a fer el servei militar (per cert, Antolín Mercadal i Jordi Vadell, vos hauríeu de posar en contacte amb jo, si algú els coneix els podeu avisar d’aquest reclam o, si coneixeu el seu telèfon o adreça me’ls podeu facilitar a mi, al CEPA: 971 24 45 03 o ca meva: 971 90 28 89), devia ser entre el desembre del 70 i el febrer del 71, Jordi Vadell i jo ens passejàvem i vàrem anar a “Galerias Preciados” de Santa Creu de Tenerife (majoritàriament sortia amb n’Antolín, però aquest dia, com molts d’altres, ho feia amb en Jordi). Vàrem anar a la secció de discs (encara no s’havien inventats ni els CD ni els DVD). Hi havia una dependenta guapíssima, s’assemblava a Carolina de Mònaco, però en guapo. Passejant per la secció vàrem arribar a un covo gros (quasi un metre d’altura i més de mig de diàmetre) ple de discs petits d’en Xesc Fortesa en els que ell, a la portada, sortia manant un tramvia i un cartell que posava: “1 pta” . En Jordi i jo ens vàrem mirar meravellats (a aquell temps ja hi devia haver gent que confonia Palma de Mallorca i La Palma de Canàries i, conseqüentment, Illes Balears i Islas Canarias). En Jordi, més atrevit, va demanar a una dependenta (a aquella secció no hi havia més que dependentes; no hi havia cap dependent) si els podíem escoltar. Aquella senyoreta o senyora molt jove ens va mirar amb una cara d’incredulitat i escepticisme (devia pensar, “com és possible que aquests dos es vulguin assabentar de si el disc val la pena per una pesseta?”), però va accedir i va posar dos discs d’en Xesc a aquells aparells on tu te posaves uns auriculars i el senties. A una cara ens parlava del tramvia de Porto Pi, a l’altra, que és la que avui m’interessa, d’una palanca i un grifó. Algú de vosaltres ha escoltat aquest disc d’en Xesc? En Jordi i jo ens miràvem amb cara de pensar “tu sents el mateix que jo i al mateix temps?” i a cada ocurrència del monòleg d’en Xesc ens esbutzàvem de riure. Aquella senyoreta dependenta ens mirava i el seu semblant havia canviat de l’escepticisme al mosqueig. Evidentment tots dos vàrem comprar un disc cada un d’en Xesc Fortesa... per una pesseta; disc que vaig dur a ca meva de Palma (de Mallorca) al primer permís que vaig tenir (que en vaig tenir molts) i disc que va estar molts d’anys per casa, i que jo i més escoltàvem amb prou freqüència sense perdre, per la repetició, gens d’emoció humorística a cada vegada que el sentiem, fins que un dia, algú el degué deixar a qualcú que no el degué pensar a tornar. Ara, poc abans de Nadal, el desastre del Prestige, les guerres d’en Bush i la confrontació a Veneçuela m’ha fet recordar, amb molta propietat, aquell disc, tant que en Biel Pomar, amic del meu cunyat i nebot segon del propi Xesc, i vertader fan i col·leccionista de tota l’obra d’en Xesc, m’ha tornat a proporcionar la portada (i prest el diàleg) d’aquell disc. Com deia pel tema que ens ocupa (tema mundial) ens interessa la cara que fa referència a la palanca i al grifó (mentre que quan parlem del tema local ens interessarà més la cara que parla del tramvia de Porto Pi): Allà en Xesc, “el Pensador”, ens recordava que un pensador anterior ens havia dit: “Donau-me una palanca i un punt de suport i vos mouré el món”. Donau aquesta palanca i aquest punt de suport als nostres dirigents estatals i mundials per a que puguin canviar el món sense haver-ho de fer pintant-lo amb 75 mil tones de vernís negre uns i bombardejant Afganistan, Palestina i Iraq, fins que no quedi cap persona ni cap casa (sols les cuques i les rates que encara són menys rates que els assassins. El codi militar espanyol tenia una norma, que per sort es va llevar, que deia que “qui obeeix no és responsable dels seus actes comesos obeint”; actualment els assassins, com reconeix el mateix Aznar, ho són, i són responsables del seus assassinats, encara que ho siguin en obediència als seus comandants, i és igual que els qui manen matar siguin d’Eta o siguin en Bush, en Sharon o sigui el qui sigui). I seguia, en Xesc, “bé idò, si amb la palanca aquell vos pot canviar el món, jo, amb un grifó, el vos aturaria” (la transcripció no és literal, és de memòria), “amb un enorme grifó que tancàs tota la benzina del món”, “ni cotxes, ni camions, camionetes, motos, motocarros, mobilets,... res no funcionaria, fins i tot ni les centrals electriques, no hi hauria llum ni res del que funciona ni en benzina ni amb electricitat no funcionaria, vos aturaria el món”. Quina visió preclara! Amb més de trenta anys d’anticipació!. Per una part, que ens hagués anat de bé, especialment al poble gallec i als Governs central i gallec, si el passat desembre haguéssim tengut aquest grifó i l’haguéssim pogut aplicar, tancant-lo, al Prestige: no haguéssim perdut ni una gota de “chapapote”, “galipota” o “vernís”, que tant de mal fa al poble i al propi Gobierno; i és que, pel que és veu, no és que Aznar nombràs ministre a l’incompetent i curt Matas per a emprenyar als mallorquins, és que tots els membres del Gobierno són igual de curts i incompetents que ell, amb el conseqüent perjudici pel poble que els vota i pel que no els vota, tot i que tota la intel·ligència G i emocional, teòrica i pràctica, que els hi manca la supleixen amb escreix amb l’excés d’intel·ligència de 
l’aprofitat avariciós, i superb, que acaba donant-los el poder polític i la riquesa material (la menys rica de les riqueses). Quina visió preclara! Per una altra part veiem l’enorme importància que té per als EEUU el tenir aquest grifó, o més exactament la totalitat del barril del contingut. Per això no ha dubtat en inventar-se Alcaeda predicant a tot el món que els molins són vertaders gegants, deixar Afganistan fet un solar abandonat de la ma de Deu, deixar, si no estimular, que la “Contra” ofegui el poble de Veneçuela i preparar una guerra demencial, injusta i sanguinària a Iraq.

.